La infanticida

—Jesús, Maria i Josep! Calla, calla, Peret, que em dóna angúnia sentir-te! I quines coses fa dir la misèria, Senyor! Déu te’n guard, fill, que fossis com aquell perdulari que tant t’agrada, perquè ja t’hauria avorrert. I no segueixis els seus consells, puix ja ho veuràs, a on anirà a parar. Si no treballa, ¿saps per què és? Perquè, aconsellant a quatre caps calents que no saben lo que es pesquen, los hi fa esquitxar los quartos i pot viure esquenadret. Nosaltres no n’hem de fer cas, d’ell: ja sabem que no som pas prínceps i que ens cal guanyar-nos les queixalades; i ditxós qui pot! Perquè, fill meu, això que de vegades conteu de que no hi haurà aviat ni rics ni pobres i tots serem iguals i no es coneixerà la misèria, ja t’ho dic: jo no ho veig pas prou clar, i creu-me, deixa-ho anar, que per aquest camí no hi podreu pas córrer gaire. Aixís com hem trobat lo món, l’haurem de deixar... i lo que hem de mirar nosaltres és fer les paus amb l’amo, i que et torni a donar feina; lo que és estat és estat i no ens en recordem més. Ja veuràs com, així que et tornis a trobar amb alguna cosa a la butxaca, se te’n van aquestes cabòries, i entendràs que no hi ha millor vida que la nostra, quan es pot complir l’obligació.

—Veuràs: no en parlem més, que se’m regira tota la naturalesa i em vénen intencions dolentes. Lo que et torno a dir és que encara que em facin peces menudes no aniré a rebaixar-me amb don Eladi; ¿ho tens entès? I, ara, feste el pensament que vulgues. Però lo que et juro és que, si nosaltres nos hem de candir i dissecar, an ell no li faran pas profit les meves suades. I fora rèpliques, que per alguna cosa sóc l’amo de casa!

—Com t’has tornat, Peret! De tot això, en té la culpa l’anarquia i tots aquells disbarats que us vomita a l’orella el perdut d’en Palmella.

I la pobra muller, ferida per la duresa de son marit, rompé a plorar, acotant el cap sobre la taula. I ell, sentint que s’enternia, amb tot i fer lo ferreny, s’aixecà de la cadira amb una revolada i sortí de casa cridant:

—Sí, ¿eh? Doncs ara me’n vaig a veure’l, an aquell perdut. Bona nit!

—Peret, Peret! —cridà la Quimeta amb un gran sanglot; però la clau tombà, i els passos, pressers, se perderen escala avall.

La dona passà més d’una hora plorant i desesperant-se, ben entristida per aquella misèria aclaparadora, de la que no podien sortir per la tossuderia del seu home, d’aquell home que, mig any enrera, tenia el millor geni del món, prudent, treballador, alegre, i que d’ençà que s’havia aplegat amb aquella colla de tabals i remolers, com en Palmella, que no feien més que predicar coses destornillades, s’havia tornat rondinaire, esquerp, verinós, ple de rancúnies i recels, queixant-se sempre dels amos, trobant raquític lo jornal i qualificant lo treball de miserable explotació.

Temps enrera, essent fadrí major i quasibé cap absolut d’un taller de moblista, havia fet embalar amb tan poc compte una peça d’encàrrec, que tots els caires se van pelar i quedà deslluïda. El principal, adonant-se’n, li va fer, amoïnat, alguna advertència; li replicà en Peret amb aspresa, dient-li que si no li agradava s’ho arreglés ell; l’amo li respongué que per alguna cosa el pagava, i que recordés lo lloc que ocupava per a no donar mals exemples, que ja començava a cansar-se del geni que anava posant. Furiós, en Peret cridà que per res havia de menester-li els diners, puix qui donava la sang no havia de mirar tendències... Resultat: que l’amo, fora de si, va fer-li el compte de seguida. D’aquell dia ençà, com per un mal fat, no havia pogut trobar feina, i el geni anà agrejant-se-li a mida que creixia la necessitat; i les idees torbadores, arreplegades en aquell cul de cafetí on feien cap alguns obrers desvagats i quatre ganduls que els explotaven, començaren a arrelar-se en son cervell i a ombrejar-li el pensament i el cor, tornant-li desagradable tot lo que abans més goig i alegria li donava. Son amo estat, que no era rancuniós i havia tingut afecte a son fadrí, l’hauria perdonat si ell hagués fet passos per a aconseguir-ho: ho sabia pels antics companys, ho sabia també la Quimeta i l’instava sempre perquè es junyís. Però davant d’aquells altres amics del cafetí havia dit que no podia sofrir don Eladi i que mai més li miraria la cara, i volia sostenir-ho, malgrat els impulsos de son cor, que li deien que aquell era un home de bé, que si tenia un benestar se l’havia guanyat amb son enginy i son esforç en la lluita per la vida, i, per tant, el tenia ben merescut. Per això, quan mossegava amb ràbia el mos de pa que no li matava la gana, sentia que no tenia raó i que era injust mantenir aquella actitud agressiva; però tornava a ficar-se en aquell cafè i a sentir l’aplec de gent esparverada que predicava l’odi i la destrucció irreflexiva, i novament se sentia verinós i es deixava governar lo pensament i el cor.

Quan ell fou fora de casa, la Quimeta, amb lo cap sobre la taula, plorà estona i estona, fins a sentir-se alleugerida d’aquella pena que li omplia el cor; però després se digué a si mateixa que era hora d’acabar lo patir i de prendre un bon determini.

—Demà a la tarda li donaré una excusa i aniré a veure què.

I, més tranquil·la per la resolució feta i per una ombra de dolça esperança que l’invadia, se n’anà al llit.

En Peret tornà a les dugues picades; la seva dona, cansada de regirar-se pel llit anguniosa per la tardança d’ell, s’havia condormit tot just, i l’entrada cautelosa del marit no la desvetllà del tot. Com en somnis, sentí remenar poc a poc, molt poc a poc, per l’alcova, i després petar una cerilla. A la claror pampallugant de la flameta, entrevegé an en Peret, encès de cara, vinclat sobre el llit, parant l’orella, sotjant si ella dormia; i ella estigué ben quieta, quieta, mirant quina en faria ell; i ell, petjant amb compte i de puntetes, s’arrimà a la taula i encengué el caputxí de llautó; després se llevà la brusa, i, sotjant sempre, se va treure de les butxaques de l’armilla i de les calces uns paquetets, que posà sobre la taula; tornà a mirar-la an ella, a la Quimeta, com indecís, i després d’estar en pensa un minut, va agafar una cadira i l’arrimà sota el penja-robes de fusta, i enfilant-s’hi abastà la capsa de cartró que hi havia sobre la lleixeta; aquella capsa on ella guardava les botines bones, el mocador de pèl de cabra i alguna menudència delicada. Quan va tenir la capsa sobre una cadira, la destapà: ella quasi no el veia, perquè el tempanell de l’alcova li ho privava, però li va semblar que remenava les coses a grapades, sense miraments, i li entrà una gran malícia, amb intents de renyar-lo; però sentia com si tingués lo cos de plom i el cap tan pesat, que no es veia amb cor d’aixecar-lo del coixí; i a més, un gran defalliment, un desmai de totes les potències, li havia fos la veu... Per instint de tafaneria volia estar desperta, però se li cloïen los parpres i anava perdent suaument la noció d’ella mateixa. Ja estava enterament adormida quan en Peret se ficà al llit. Amb el cruiximent de les molles se despertà sobtadament, atzarada, llançant un crit.

—¿Què tens? —va fer ell, malhumorat—. Sóc jo, dona.

—Ai! M’has donat un esglai!... ¿D’on véns?

—¿D’on vols que vingui? De voltar... amb quatre companys... Vaja, dorm, dorm.

I es rebaté sobre el coixí, després d’apagar lo llum.

Mes ella, altre cop deixondida, no podia tornar a prendre el son i s’estava quietona, sentint son marit bellugant-se sempre, dient mots confosos entre dents, bufant i desabrigant-se com si s’ofegués; dormint d’un son agitat i ple d’ensurts, com son de febre.

Quan lo rellotge picà sis hores en la saleta veïna, la Quimeta no va tenir paciència d’estar-se més acotxada i es llevà ben a poc a poquet; mes al rentar-se la cara donà un cop de colze al tempanell, i el soroll despertà an en Peret, que d’un bot s’assegué sobre el llit, mirant-la amb ulls badats, badats, que no hi veien encara. Comprenent que estava llevada per arreu, se tirà ell també de peus a terra.

—I ara! ¿Per què t’aixeques? Tot just són sis hores, home. Hala, dorm, que has vingut tard i després estaries mandrós tot lo sant dia.

—Bah! Al menos faré gana... —va dir ell amb ironia, tot vestint-se; i no volgué escoltar més raons.

Contra lo que esperava la Quimeta, no sortí a donar un tomb per la Rambla, com tenia per costum d’ençà que estava desvagat. Ella escalfà un tupinet de cafè molt fluix, i se’l partiren.

—Carai! D’això no n’hi ha per a alimentar ni una agulla de cosir... —ronyicà l’home, aixecant el got i mirant-lo contraclaror.

—Què hi farem, fill! No tenim res més per avui...

—Mala negada facin tots los burgesos! —esclatà en Peret, amb rancor concentrat.

—Vaja, no comencis de bon matí a dir bestieses, ximplet. Tingues una mica de paciència, que tot s’arreglarà, ajudant Déu.

—D’això em refio —mormolà entre dents, com per a ell tot sol. I ja no badà més boca en tot lo matí.

La Quimeta, mentre feia el llit, recordà lo que havia vist lo vespre abans, sense poder escatir a ciència certa si havia sigut somni o realitat.

—Aviat ho sabré —va dir-se, pensant que no havia de fer més que guaitar el calaixó de la tauleta i la capsa de cartró.

Aixís que tingué el quarto endreçat, anà a pentinar-se, i al treure les pintes del calaix quedà desanimada: no hi havia cap d’aquells dos paquetets. Se va fer lo monyo amb una esgarrapada, morta de desig d’examinar lo penja-robes. Mes en Peret la seguia pertot arreu, com un gatet, cosit a ses faldilles, visiblement alarmat. Ella ho notà de seguida i començà a malfiar-se.

—Ah! —pensà—. Prou aquest ne porta alguna entre cella i cella. Déu faci que no me li tornin a revifar els vicis de quan era fadrí, i totes aquelles capsetes o embolics no en siguen presents per alguna bolera del flamenc!... Pobre d’ell si fos, perquè... Si un home desvagat no discorre més que dolenteries!

I el mirà tot sospitosa, desconfiada, amb una punxeta de gelos fiblant-li l’ànima. Però de seguida atinà en que lo dels presents era un gran disbarat. Pobret! Quan no tenia un cèntim per a fer cantar un cego!... Aquesta idea la posà contenta, profundament contenta. Per aquella banda no hi havia que tenir por. Però tornà a mirar-lo, an ell, i sentí una nova punyida al cor. Decididament, an aquell home n’hi passava alguna; tenia un aire diferent dels altres dies; una certa cosa que el denunciava. ¿Hauria jugat, potser, i aquells paquets serien les ganàncies que no volia deixar-li conèixer? Quina malícia que no se n’anés ni un minut!... Però ja rumiaria una excusa per a mirar la capsa: allà hi devia tenir l’embull.

La Quimeta, tota neguitosa i agitada, baixà a la botiga del costat a que li fiessin una lliura d’arròs i quatre fils de bacallà per al dinar, i tornant a dalt trobà an en Peret amb un tupinet de ferro a la mà, sortint de la cuina.

—¿Què en vols fer, d’això? —va preguntar-li.

—¿Jo?... Res... Anava... anava a regar lo julivert del test —va respondre, contrariat.

Però ella reparà que en el tupinet no hi havia una gota d’aigua.

Rabiosa, i per veure si l’atrapava en alguna cosa, baixà una o dugues vegades més, tornant a muntar de seguida; mes sempre el trobà llegint tranquil·lament uns diaris socialistes rebregats que tenia per allà.

Després de dinar, dissimulant son neguit, va preguntar-li:

—Escolta, tu: ¿que no vols sortir gens?

—No... —féu distret.

—¿Per què? ¿Que no et trobes bé, o què et passa?

—Sí, dona, sí, que em trobo bé; però ahir vaig retirar tard i no tinc ganes de córrer: ve-t’ho aquí... Després —afegí amb veu sorda—, que també em convé rumiar: és hora de fer alguna cosa.

Ella es tranquil·litzà una mica; potser sí que aquell atzarament no era altra cosa que maldecaps de necessitat.

Allà a les tres va dir-li que si no l’havia de menester se n’aniria a Gràcia a veure la seva tia, i que si ell sortís deixés la clau al sabater del costat.

Ell semblà que respirava de gust; mes aixís que la vegé arrimar-se al penja-robes, pegà un bot, cridant:

—¿Què vols fer?

—Ai, ai! Abastar el mocador de pèl de cabra, home...

—Però, ¿que no el veus aquí, sobre els pantalons?

En efecte, el mocador era allà, i, amb tot, la Quimeta tenia la certesa de que dos dies enrera l’havia ella mateixa endreçat, ben plegadet, dins de la capsa.

Aleshores vegé clar que en Peret li amagava alguna cosa, i el cor se li serrà com si l’hi estrenyessin dins d’un nus de corda. De bona gana s’hauria quedat a casa, però ja era tard per a dir-ho sens inspirar sospites. Si ell entenia que es malfiava, amagaria més l’embull i no convenia.

—Ah! —es digué de pensament, tota amoïnada—. Ja pots fer, ja, que una hora o altra t’aixarparé i et descobriré el marro, mal home!

I es prometé tornar a casa aixís que li fos possible i no deixar-lo en sol ni en ombra. En sa rabineria, anava ja a sortir sense donar les bones tardes, quan ell l’atrapà vora la porta i, agafant-la per la cintura, digué mig rialler, mirant-li els ulls:

—Que eixuta, minyona!... ¿Ni un me’n vols fer, per despido?

Ella el guaità, alegrement sorpresa, i els dos caps, atrets pel mateix impuls, s’acostaren i sonà un bes fort, ple, sencer: un bes de casats joves que encara s’estimen.

—Ah, pocapena! —féu ella, amenaçant-lo amb la mà.

—Tu pla, que si no et vinc a fer lo rendivú ni em deies adéu.

I li féu quatre pessigolletes, somrient. Ella se retorcia enriallada.

—Estigues, tonto, més que tonto!

—Vaja, còmica: qualsevol diria que et sap greu!

Ella es plantà en sec, i, una mica salamera, veient-se-li els grans desitjos de jugar en els ulls, li preguntà:

—Noi: ¿vols que em quedi?

Ell se posà seriós de cop, i la deixà.

—No, filla, no: serà un altre dia... vés a passeig, avui.

Li donà la pobra dona una mirada de viu ressentiment, i la punyida li arribà al fons del cor.

—Fins al vespre —féu, sentint que li muntava un ruixat de llàgrimes que li posaren els ulls encesos; i baixà l’escala corrent, sense girar lo cap.

A una dotzena de passos trobà en Palmella, amb una mà a cada butxaca, caminant tot xano-xano. Ell li donà les bones tardes i ella ni va tornar-les-hi.

Tan enrabiada estava amb el seu home, que sentí que d’estona no podria enraonar amb ningú, i, per a fer temps i esbargir la malícia, voltà alguns carrers, nerviosa i adelerada.

A cosa de les cinc, en Peret i en Palmella baixaven l’escala de casa del primer. A la porta s’aturaren, i en Palmella, tustant-li l’esquena, li va dir:

—Vaja, adéu i tingues compte. Ja ens veurem aquesta nit, ¿eh? Que baixis una estona.

—Està clar. Adéu.

I se separaren. El màndria prengué carrer amunt, i l’altre anà a deixar la clau a casa el sabater; després tirà carrer avall, avall, amb pas precipitat i prement lo colze dret sobre la brusa. Anava preocupat, sens adonar-se de res ni de ningú; una vegada aixecà els ulls i vegé la casa de son amo estant a pocs passos. Se parà en sec, sorprès, i es fregà els ulls amb los nusos dels dits. Després, talment com si fes memòria d’alguna cosa oblidada, mirà en tots indrets amb atenció i, estremint-se, tornà a acotar lo colze contra les costelles. Vegé venir un tramvia i s’ajupí, fent que es cordava les espardenyes. El tramvia passà; i en Peret treia ja de son cau un bulto que duia amagat sota la brusa, quan unes veus acalorades li van gelar les sangs. Eren dos jovenots, que disputaven, manejant molt los bastons i que passaren sens adonar-se d’ell. Aleshores, trèmul, atzarat, s’arrimà a l’altra renglera de cases, un tros avall del taller de don Eladi, i es posà a caminar arran de paret i mirant esparveradament cap a una banda i altra. Com era lloc poc transitat, amb prou feina passava una que altra persona ataleiada que no es destorbava a mirar res. Arribà al davant de les reixes verdes de l’obrador, i abaixà vivament lo cap, esfereït de que el pogués veure algun de sos antics companys estats. Al peu de la porta s’aturà. Sentia com si regalims d’aigua freda li corressin al llarg de l’espinada, i les cames li tremolaven com a un vellet. Durant un moment quedà esmaperdut; després, ràpid, debategant, s’ajupí i posà en lo galze de la porta aquell bulto que havia dut sota la brusa, embolicat en un mocador de butxaca lligat dels quatre becs, i per entre quines arrugues sortia una cueta de cordó gruixut. Si en aquell punt l’hagués vist son antic principal, no l’hauria conegut: groc com un difunt, petant de dents i amb els pèls de celles i bigoti drets com los d’un raspall.

Tot arrupit, encengué un misto, però, com tremolava, va apagar-se-li; n’encengué un altre, i lo mateix; per fi, amb el tercer aconseguí calar foc a la cua del cordó. Durant un moment, tingué coratge per a mirar com s’encenia; però després, inconscientment, perduda la raó, s’aixecà i es posà a córrer com un endimoniat, sense reparar si algú el podia veure. Quan va ser un tros lluny se parà en sec i s’arrimà a una porteta, creient que li venia un treball; els polsos li martellejaven furiosament i les cames se li torcien. Vacil·là un moment, i després, a pesar seu, pres d’una por horrible, mirà cap amunt. Aleshores passà quelcom tan espantós, que en Peret sentí una sensació horripilant, com si una eina de mil caires li separés, alhora, la carn de tots los ossos de son cos.

Allà, en lo portal de casa don Eladi, hi havia aturada una dona, la Quimeta, tranquil·la, riallera, despedint-se d’algú que no es veia. Fou cosa de no res.

Esclatà una detonació eixordadora que atronà l’espai, seguida de remors de terratrèmol i petament de vidres: un núvol negre ho tapà tot, i caigué sobre l’empedrat sosmogut una pluja d’estelles, calçobre, ferros retorcits i... engrunes del cos de la Quimeta.

Al baixar de les cases los veïns, esparverats, empassegaren amb un home estenallat sobre l’acera: era en Peret, lo dinamiter.

ÀNIMES MUDES

[D’Ombrívoles, 1904]

Els Perons i els Xuriguers tenien els camps que es tocaven, i d’aquest veïnatge havia vingut, molts anys enrera, la renyina de les dues famílies. Per a esbrinar qui tenia major dret sobre el camí que enmig dels dos camps passava, els rebesavis tingueren fortes disputes, van anar per justícia, van gastar tots els llurs possibles pledejant, per a venir a quedar a fi de comptes amb el camí en comú com l’havien tingut sempre, i a més també, en comú, un rancor africà, feréstec, que amb la vida s’anà trametent de generació en generació, sense que els anys ni les venjances poguessin aplacar-lo. Aquells Capulets i Montescs de barretina i calces de vellut no van arribar pas a fer vessar la sang aliena per mor de llurs diferències, però més d’un cop van espurnar-les amb la pròpia.

Les coses anaven així. Un dia qualsevol es trobaven, per exemple, els melons de can Xuriguer trinxats i fets pastetes sobre mateix del camp: l’amo dels melons, bo i bramant de quimera de dents endintre, cloïa el bec sense deixar escapar un sol mot comprometedor, mes un altre dia certa ventada misteriosa tirava les garbes del veí dins del rec, que se les enduia aigua avall pressurosament. Aleshores el propietari de les garbes es contemplava la collita perduda, contentant-se amb mig riure fellonament, però també en silenci... Mes, temps corrent, una perdigonada engegada de Déu sabia on, arreplegava distret un Xuriguer i li deixava les anques trepades com un cuiro de garbell, i més tard la pedrada d’un foner invisible buidava un ull a la petita de can Peró mentre s’estava engegant tranquil·lament els porcells.

Tothom endevinava de seguida d’on havien eixit tret i pedrada, però cada u s’ho guardava per ell, discorrent amb fraternal filosofia que no es feien pas de sa pell les tiretes i que lo lògic era deixar que qui tot sol s’embrancava, tot sol s’escatís.

I d’aquest aire era com anava perllongant-se per anys i panys aquella rancúnia bestial, que Déu sap com i quan hauria tingut fi si d’improvís no s’hi hagués barrejat l’arranjador de sempre.

Això s’escaigué quan les dues cases, vingudes a menys de resultes dels plets, no conservaven de llurs antics béns de menestralets altra cosa que aquells respectius camps de disputes, eternalment separats pel fatídic camí que corria enmig d’ells. I com que no tenien res més, en aquells camps s’havien de passar Perons i Xuriguers la vida, gratant-hi de sol a sol per a fer-los llevar el seu pa de cada dia; per lo que, veient-se els uns als altres sense parar, i espiant, espiant, l’hereu Peró reparà, sense voler, que la pubilla del veí —la Xuriguera, com li deia desdenyosament—, a més d’ésser una daina per al treball, xiulava millor que les merles quan xiulava per a fer malícia an ell, i la pubilla, al seu torn, es confessà a si mateixa que si en Peró no hagués estat qui era ni hagués posat aquella cara tan mofeta quan se la mirava an ella, hauria estat un galant minyó capaç de fer fer un pensamentot a qualsevol noia.

I del punt avall en què tal cosa es confessà la pubilla, ben creguda de que ho feia per enrabiar l’hereu, se passava les hores refilant alegrement, amb una alegria encomanadissa d’ocell a trenc de primavera; i ell, l’hereu, escoltant-se-la, reia tot sol, amb una rialleta que se li escapava d’ella mateixa i que el xicot hauria jurat que era una mofa endimoniada; i les ullades salvatgines que per tant temps s’havien creuat d’una banda a l’altra de camí, després anaven i venien encara més sovint, però totes recatades com si es donessin vergonya de no mantenir prou viva la malícia tradicional.

En aquestes, l’hereuet entrà en quinta i li tocà mal número. Una veïna sedassera s’apressà a innovar-ho als Xuriguers.

—¿No ho sabeu pas? El d’en Peró ha tret negre!

Els pares Xuriguers van tenir grossa alegria; mes la pubilla trasmudà el color com si anés a caure en basca. I aquell dia, treballant en el camp tota soleta, no es recordà de xiular gens, contentant-se d’aixafar els terrossos amb tal braó que ni que fossin mals esperits que li eixissin de la terra. Després, arribada l’hora de berenar, en lloc de seure en l’altre cap de camp, com feia sempre, s’assegué distretament ran del camí i al cim mateix del marge. En Peró, que s’estava tot just de l’altra banda, quedà estranyat, guaitant-se-la; van creuar una mirada, van enrojolar tots dos vivament i, baixant el cap de pressa, van posarse a menjar cadascú del seu recapte.

D’aquella hora ençà, tantes voltes com se trobaren els dos minyons solets en sa peça respectiva, passà lo mateix: s’asseien prop del marge, es donaven cop d’ull, quedaven vermells com cireres i es posaven a berenar calladament.

Així passaren dies i mesades. El tifus enllitegà la pubilla i poc després el Govern cridà l’hereu. Ell marxà, passant més de tres anys fora de la seva terra. Ella va curar-se després d’encomanar la malaltia al seu pare, que d’aquella morí.

Quan el noi Peró tornà de soldat, va saber que la pubilla era casada i emmainadada. Com mancava un home en la casa, la mare no havia deixat en pau la filla fins que n’hi dugué un. Aleshores el noi Peró descobrí que el seu poble era molt lleig, i, si no hagués estat pel dir de la gent, se n’hauria entornat a servir el rei.

La primera vegada, després de l’absència, que els dos veïns van trobar-se en el camp, ni es gosaven mirar, com si una barrera més grossa que l’antiga s’hagués adreçat enmig d’ells. Amb tot, després de vacil·lar, l’instint pogué més que la vergonya i es contemplaren com espantats, amb una estranyesa tota desolada. I ella trobà que ell s’havia tornat esprimatxat i groc i que la seva cara tenia un aire foraster, i ell notà que ella anava esparracada i descalça i que la grossesa la desfigurava tota. Mes, com tres anys enrera, després de guaitar-se, també van enrojolar i també van abaixar el cap confosos.

L’àvia Perona, veient que es feia vella, cercà una jove. L’hereu no tenia casera, però calia una altra dona a la casa, i va portar-hi la que agradava a la mare.

I passaren més anys, molts anys...

Al poble ja no es parlava de les renyines de Perons i Xuriguers: havien passat a contes de velles. Tan sols qualque volta la Bòrnia de can Peró, recordant altres temps, solia dir amb despit:

—Si el cagall del nebot tingués sang en les venes, ja l’haurien pagat, aquells, l’ull que em van perdre!

I les comares del veïnat trobaven que la Bòrnia tenia raó i que el cagall del nebot era un pobre home que no servia per a pondre ni per a covar.