Kid i la Cimera dels animals

Conec bé la Kid. Anàvem al mateix institut i el 2030 vam coincidir a la mateixa classe. Em sembla que fèiem sisè, però no he tingut mai tanta memòria com ella. Sempre hem estat bones amigues i, tot i que tenim vides molt diferents, hem aconseguit veure’ns sovint. Si l’hagués de definir, diria que la Kid té braços de mico, un nassiró de mallerenga, potes d’ocapi dins dels seus pantalons de la sort i fins i tot un pessic d’ADN de virus.

No fa pas gaire, durant l’enèsima tempesta magnètica, la llum se’n va anar mentre xarrupàvem te del Labrador en una tassa. L’avaria elèctrica va durar unes quantes hores. Va ser una estona meravellosa. L’obscuritat va il·luminar, en la Kid, el record d’aquell any 2030.

En aquell temps, la humanitat travessava un període estrany. Tothom sabia que alguna cosa s’acabava d’esfondrar, que als oceans, als boscos, als camps, a les ciutats, als núvols, a les pluges, a les pedres, als animals, als rius i a les plantes se’ls acabava l’alè. Algunes criatures se n’anaven, ens deixaven sols, unes altres anunciaven la partença imminent. Insectes, ocells, amfibis, mamífers, mol·luscs, peixos... seguien la decadència de les plantes, que seguien la dels territoris afectats, que ara eren només a les nostres mans, a les dels humans. Tothom sabia que corríem perill i que es cometia una terrible injustícia cap als altres éssers vius del planeta, gairebé tots n’érem conscients i estàvem preocupats, tristos o desanimats, mentre els poderosos acabaven de destruir el que quedava, tranquil·lament, per treure’n profit. La Kid ho explicaria millor que jo, ella no parava mai de recordar-nos a tots que cada ésser viu es mereix el seu lloc, que és el dret fonamental dels ocupants de la Terra.

Va ser un període estrany, difícil, però sens dubte necessari per aconseguir canviar i que el món d’avui per fi fos possible. Hi va haver massa destrosses, hi vam perdre molt, però vam saber reaccionar i, finalment, vam veure les coses d’una altra manera. Encara hi ha feina per fer, però avui els éssers vius respiren molt millor i, de retop, nosaltres també.

Aquell vespre, l’avaria elèctrica va afectar tota la ciutat. No brillava ni una espurna, tan sols les tasses fosforescents decoraven amb una lluor tènue el fum del te calent. Després de fer-ne un bon glop, la Kid va somriure d’orella a orella, com acostuma a fer, i va deixar anar que, aquells dies de juliol del 2030, havien estat els més extraordinaris de la seva vida.

Amb els ulls brillants en la foscor, em va oferir el relat precís dels quatre dies que va durar la primera Cimera de les Espècies, també coneguda com a Cimera dels animals, una trobada sorprenent en la qual va participar. El professor de ciències havia inscrit la classe a un concurs nacional de periodisme, i la Kid, en representació nostra, havia guanyat amb un article sobre el llenguatge dels animals. En aquella època presumia de saber l’idioma de les llebres, les guineus i tantes altres bestioles. Ho demostrava a força de crits, xiulets, d’esgargamellar-se i de proferir gemecs, cosa que de vegades ens deixava amoïnats pel seu estat mental, però gairebé sempre ens feia petar de riure. A tall de premi, havia guanyat la plaça, molt cobejada, de reportera de la primera Cimera de les Espècies. La tasca consistia a seguir aquell congrés d’un dia, redactar-ne un informe i fer-lo arribar a les classes i als instituts que ho sol·licitessin.

Tothom estava molt excitat, era la primera vegada que s’organitzava una cimera com aquella, una mena de gran reunió mundial amb representants de nombroses espècies d’animals. L’objectiu era demostrar que, malgrat tot, la humanitat es preocupava pels animals i estava disposada a escoltar allò que les altres criatures terrestres volguessin dir o esperessin les unes de les altres. La idea no havia agradat a tothom, és clar, uns es morien de riure i uns altres, de ràbia. Imagineu-vos-ho... animals! Però aquella primera Cimera prou que va tenir lloc. El 2030. Al juliol. A París. I la Kid hi era.

Ella se’n recordava i, durant les tres hores que va durar la tempesta, m’ho va explicar. Evidentment, tots havíem llegit i aplaudit el seu informe, però era la primera vegada que la sentia parlar del que realment havia viscut, del que havia experimentat i de tot el que no havia pogut o volgut posar a l’informe.

Prepareu-vos una xocolata desfeta i fiqueu-vos al llit, perquè tot plegat em sembla tan esbojarrat que també tinc ganes de relatar-vos-ho. La Kid no s’ho prendrà malament.

CAPÍTOL U

DEMÀ

La Kid està a la lluna, amb els ulls fixos al sostre, per on es belluga una aranya curiosa. Els seus onze anys ja són rics en aventures i experiències, però cap no arriba ni a la sola de la sabata de la que viurà demà. S’imagina asseguda al costat d’un panda, d’una girafa o d’una àguila. Es gira de costat i aparta el cobrellit amb un gest ample de l’espatlla. La marmota, el coiot i el calau s’han unit al somieig i, de cop, hi ha massa gent. El neguit substitueix l’excitació. Es torna a girar i es cargola sota el cobrellit. Per què va votar-la a ella, tota aquella gent que no la coneixien de res? Com és que professors i alumnes d’instituts de tot França van decidir que ella era la millor? Va ser perquè un bon dia va escriure un text sobre l’idioma dels animals, que s’ha convertit en periodista i en la persona més apta per cobrir aquella cimera? A més, hi havia una pila de candidats que s’haurien sentit orgullosos de poder-se fer els espavilats i els fatxendes fins a l’infinit, més que no pas ella. Com és que totes aquelles persones que l’havien escollit no s’havien adonat que no és bona en els dictats, que no li agrada la informàtica ni l’anglès, que ni tan sols és bonica? Si es va inscriure al concurs no va ser per guanyar-lo. El professor la va empènyer a fer-ho, a ella tant li feia. La Kid s’estremeix, després intenta relaxar-se amb una respiració profunda.

Els graons de l’escala cruixen a sota les passes del pare.

—Tanca els ulls, Kid, sé que no dorms. Demà has d’estar en forma.

—D’acord, papa. Ho intentaré. Bona nit.

Per primera vegada, espècies animals de tot el món es reuniran per valorar un repartiment del planeta. O, més aviat, per valorar la idea d’un repartiment, que ja és un gran pas endavant.

Demà hi serà.

Ha d’admetre que la idea de veure tots aquells animals i d’intentar millorar el seu destí li agrada. A més, les estones passades amb el comitè de suport han estat bé, però no hauria pensat mai que pogués guanyar. Si ho hagués sabut, no hauria acceptat representar l’escola. Inspira, expira, tot anirà bé. La Kid pensa que no és divertit estar contenta i no estar-ho alhora, que és una mica pesat d’experimentar.

S’incorpora amb els braços estirats i, amb els ulls, busca en la penombra les seves coses a damunt de l’escriptori: una llibreta d’espiral en forma d’estrella de mar, un bolígraf que també té una goma d’esborrar, xiclets de síndria i una cantimplora metàl·lica. A la cadira, els seus pantalons i la samarreta de la sort al respatller, just a damunt del parell de sabates. Es deixa caure una altra vegada al llit i es queda així durant una estona, tot mirant el sostre i l’ombra de les potes de l’aranya allargassades per la llum de la lluna.

CAPÍTOL DOS

EN RUTA

Al’hora prevista, tan bon punt apareix l’automòbil negre a la cantonada del carrer, la Kid sospira i se sent alleujada de posar fi a l’espera, així com de desempallegar-se dels seus pares, que fan saltets nerviosos a la vorera. Segueix amb els ulls el vehicle que acaba d’aparcar davant seu. De dins, en surt un home vestit de negre. Dona la volta al cotxe per davant. Saluda fredament els dos adults i obre la porta de darrere convidant-la a entrar, amb un:

—Senyoreta Kid.

Una última mirada cap als ulls humits dels seus pares. Després, la porta es torna a tancar. L’automòbil arrenca, ara per anar-se’n no gaire ràpid. Els carrers de la capital desfilen, però, amb el cap recolzat al vidre, la Kid pensa en altres coses.

El conductor no diu ni piu i ja li va bé, així es pot concentrar en els batecs del cor i en el nombre de pulsacions per minut, que no para d’augmentar. Aviat la sorprèn un somriure irrefrenable que se li escampa a poc a poc pel rostre. No ha pensat en res divertit, fins i tot ha de confessar que té una mica de por, però somriu igualment, sense poder-ho evitar. No hi ha res a fer, el somriure és poderós i li surt de dins, se li escapa, i de cop tota ella irradia una alegria intensa: està a punt de veure els animals, de ser-hi entremig, serà increïble, serà un dels pocs humans presents a la reunió, potser fins i tot l’únic humà. Hi haurà camaleons de Madagascar, els seus preferits, que fan dues passes endavant i una endarrere, peixos globus que s’inflen quan tenen por, granotes de Costa Rica i potser regals per als participants: samarretes o clauers? Hi haurà una botiga de records, per dur regals a les seves amigues? Es fica la mà a la butxaca, comprova que el bitllet de vint euros encara hi sigui i el prem durant una estona per assegurar-se que no el perdrà.

—Senyoreta?

Tindrà temps d’apuntar tot el que vegi i senti? Ni tan sols acaba de saber com es desenvoluparà l’acte, només sap que els representants de les altres espècies prendran la paraula els uns rere els altres.

Què els podrà explicar, als seus amics, quan torni? Seran capaços d’entendre el que haurà viscut?

—Senyoreta, ja arribem.

La Kid reacciona, aparta el nas del vidre i esborra amb la màniga la petita taca de greix que hi ha deixat.

L’esperen uns quants metres més de furgonetes policials, de camions de transport d’animals, d’unitats mòbils de teles i ràdios, de motos de policia, de periodistes i càmeres, de guardaespatlles vestits de negre amb auriculars. El cotxe s’atura. S’obre la porta i la Kid baixa, amb l’ajuda d’un homenot que està ocupat parlant a través d’un petit micròfon que li frega els llavis. Tots dos pugen les escales que van fins al vestíbul, acompanyats d’alguns flaixos. No és tan extravagant com pujar les escales del Festival de Canes: pocs humans, cap famós, poc públic i alguns fotògrafs que ni tan sols saben com es diu. Els animals han entrat per l’altra banda, per l’entrada dels artistes o per la porta de darrere. Damunt seu, s’arrengleren les lletres gegants que anuncien «Cimera de les Espècies, París, 12 de juliol del 2030».

El nerviosisme evident del personal preocupa la Kid. Sap que no tothom ha vingut per a la Cimera, l’han informat dels detalls molt per sobre, però encara no hi havia reflexionat. L’ambient és tens. L’adult que l’acompanya sembla més aviat un guardaespatlles que no pas un amfitrió. Accelera el pas i estira el braç de l’homenot. Quan arriba al capdamunt de les escales, sana i salva, l’atmosfera es relaxa i el goril·la enorme l’allibera per deixar-la amb les hostesses, que la reben amb un somriure d’aeroport.

Una l’acompanya fins a un pupitre on un home amb una armilla de color blau fluorescent li demana el carnet d’identitat. Mentre el busca per dins de la motxilla, l’home i la dona fan broma sobre l’olor «particular» d’aquella sala, no del tot com les altres, i també sobre altres coses que no entén. L’home fotografia el document amb el mòbil, l’hi torna i se li adreça altra vegada:

—Ferma, noia.

La Kid li llança una mirada interrogativa a la qual ell no respon amb cap paraula, sinó posant-se ferm ell, com en una mala pel·lícula de guerra, quan el comandant passa revista de les tropes. Ella li fa cas. El paio blau fluorescent li pessiga la samarreta i li clava una acreditació. Quan veu la seva samarreta de la sort foradada, al principi s’enrabia i afusella el responsable amb la mirada, després dona un cop d’ull al distintiu i hi llegeix: «Cimera de les Espècies, PARÍS 2030, KID, homo sapiens, HOMSAP002».

L’hostessa li indica la direcció de la sala i especifica que un company l’hi conduirà.

Quan tot just comença a assaborir el nou somriure que li arriba irrefrenable i li tiba suaument els llavis, de cop es troba en l’immens passadís que davalla fins qui sap on. Li han dit que vagi tot recte. Continua tot recte.

Uns efluvis insòlits li omplen els narius, però no és capaç d’identificar-los. Potser és olor de menjar que prové d’alguna de les portes tancades que deixa enrere cada deu passes? No sent gaire bona olor, però no és pitjor que la del bufet lliure de l’institut. Com més avança, més forta i complexa és l’olor, impossible evitar-la. La Kid ensuma un parell o tres de vegades amb insistència, amb el nas alçat per inspirar tot l’aire que li passa per damunt del cap. Li sembla identificar la ferum de la suor del gimnàs de l’insti, les xinxes dels gerds del jardí de l’avi, també la del gos Scott, xop després de la pluja. A mesura que l’olor s’intensifica, l’aire és cada vegada més difícil de travessar. També el perfum dels pets del Kevin, l’agitador i animador de la seva classe, després la flaire d’un ramat de vaques a punt de ser munyides. La Kid s’estremeix a cada perfum especiat i salvatge. Li sembla que podria arribar a vomitar. Li arriben sons estranys a les orelles: sons greus que fan vibrar les parets, pics aguts, planys melancòlics i refilets apressats.

Un últim revolt, en l’aire carregat, i la Kid per fi pot veure la porta enorme. Té els narius i les orelles saturats, però ja no hi para gaire atenció perquè el cor li batega fort dins del pit.

Una hostessa pàl·lida, a punt d’asfixiar-se i visiblement marejada, s’inclina lleugerament per llegir-li l’acreditació i li torna a demanar el cognom, com exigeix el procediment. Finalment, la porta s’obre i la Kid es queda petrificada davant l’espectacle que se li ofereix al davant.

CAPÍTOL TRES

LA CIMERA

La immensa sala està plena d’animals. Les files de seients dibuixen semicercles que baixen fins a l’escenari, on conviuen les bestioles i els micròfons. La part de davant de la tarima, on normalment hi ha el fossat reservat als ballarins o a l’orquestra, ha estat transformada en una piscina per on xipollegen cetacis i per on les criatures aquàtiques borbollegen com si fos un jacuzzi. Per tot arreu, contra les parets i pels racons, els seients han estat substituïts per bigues i pilars, prestatges amb aquaris i pots lluminosos, muntanyes de terra i fusta morta, sovint foradades per galeries profundes que acullen el món animal.

Les butaques estan principalment ocupades per mamífers i rèptils. La Kid amb prou feines entén tot el que veu. No sembla que hi hagi cap tipus d’organització, els animals no estan agrupats per famílies, estan dispersats per tot arreu. Tampoc no estan agrupats per orígens, africans amb africans o americans amb americans. Un caracal, que de seguida identifica perquè l’ha vist dissecat a la Gran Galeria de l’Evolució, està arrupit sota el seient d’un uombat, entre un marabú sorneguer i una iguana amb cresta. Els ulls de la Kid no arriben a abastar-ho tot, reboten per sobre els éssers vius sense aconseguir extreure una imatge prou clara del conjunt. Unes butaques estan buides, unes altres, plenes fins al capdamunt. Sorpresa per l’espectacle esbalaïdor, es diu a si mateixa que, un caos com aquell, no el deu desitjar ningú, i que els organitzadors per força devien haver previst un ordre més coherent abans que els animals es posessin còmodes i comencessin a fer el que els donava la gana. Aquell desordre l’atabala, en primer lloc perquè és desordre i no li agrada que tothom vagi a la seva, i en segon lloc perquè no entén la lògica del lloc i se sent indefensa i exclosa. La Kid encara no s’ha bellugat, amb prou feines si aconsegueix respirar. El dit de l’hostessa assenyala un lloc buit al bell mig de la sala. La Kid encara dubta, però una empenta ferma a l’esquena, just abans que la porta es tanqui, l’obliga a moure’s. S’empassa una gran alenada d’aire saturat i comença a obrir-se pas per entremig de la gernació. «Disculpi», «perdoni», va dient ella, i com a resposta obté grunys, rugits, esgarips, brams, raucs, cloqueigs i xiscles.

Un cop ha aconseguit arribar fins a la seva butaca, s’hi deixa anar i es queda quieta durant uns quants minuts. Al principi, només mou els ulls dins del cos immòbil, després se li estabilitza el pols, torna a obrir els pulmons i deixa de prémer la mandíbula. Què redimonis hi fa, allà? No hauria hagut de fer mai cas als altres alumnes de l’institut. De cop, el cicle de pensaments negatius s’interromp perquè alguna cosa li acaba de palpar el cap per la banda dreta. Quan s’atreveix a girar-se, descobreix un gibó que li acarona amorosament els cabells. L’animal és bufó, se’n refia, de moment decideix no enretirar aquella mà previnguda. La confusió desapareix i, des del seu punt de vista, la sala acaba tenint certa coherència: és una reunió d’animals, n’hi ha per tot arreu, asseguts, drets, estirats, penjats de qualsevol lloc; és així de simple i així ha de ser. Ara que té un lloc per a ella i un seient al qual pot aferrar-se, l’ordre ha deixat d’importar-li tant. Animada per aquest pensament i sentint-se més lliure d’aprofitar l’enrenou, treu les coses de la motxilla i les posa sobre la pala de la cadira. Hi posa la llibreta d’espiral en forma d’estrella de mar, el bolígraf-goma, els xiclets de síndria i la cantimplora. Una altra mirada a la sala, una mà de gibó als cabells i la Kid torna a sentir un nou impuls d’alegria. Primer somriu, i ben aviat esclafeix a riure. Alliberada, al mig d’aquella sala, entre altres criatures, emet el crit de la seva espècie, que s’uneix al rebombori general.

Com que està ocupada escrivint les primeres paraules a la llibreta, la Kid no sent l’esbufec que creix. No alça el cap fins que sent l’espetec provocat pel cop de cua de la beluga a la superfície de la piscina. Quan l’onada que el cetaci ha aixecat amb la cua ja ha caigut a terra, la paret del fons de l’escenari, situada just darrere de la piscina, s’il·lumina i s’hi veu, projectat, un enorme planeta blau i verd. Una música sense ànima se sobreposa al brogit. A sobre del faristol hi ha un ocell secretari. Mentre espera que hi hagi silenci, l’ocell llisca d’una banda a l’altra del moble —un desplaçament que, evidentment, no estava previst. La Kid està impressionada per la llargada de les seves cames i s’aixeca de la cadira per admirar-lo. Quan s’incorpora, s’adona que hi ha algú altre de l’espècie humana a primera fila. En distingeix la calvície incipient i els flocs de cabells grisos que dos caputxins histèrics, vinguts de part de la delegació de l’Amazònia, li esbullen. No l’ha vist entrar, segurament ja hi devia ser quan ella ha arribat. L’home, nascut al segle XX i representant dels humans a la Cimera, es venta amb els fulls de paper per fer-se una mica d’aire. S’empipa amb els seus dos fans i sacseja el cap amb moviments bruscs. Mentre somriu, la Kid pensa que si no els atura el seu discurs acabarà pels aires. La música s’interromp i el rapinyaire es torna a posar al mig del faristol d’un salt i plega les ales al voltant del cos. Deixant de banda l’inevitable rau-rau de panxa dels mamífers, el silenci és gairebé total.