Viure perillosament

VIURE PERILLOSAMENT

Primera edició: octubre del 2019

© del text: Gemma Pasqual i Escrivà, 2019

© d’aquesta edició: Editorial Comanegra, 2019

Editorial Comanegra

Consell de Cent, 159

08015 Barcelona

www.comanegra.com

Correcció: Gemma Sardà i Gemma Garrigosa

Il·lustració de coberta: Irene Pérez

Maquetació: Eduard Vila

Producció de l’ePub: booqlab

ISBN: 978-84-18857-28-7

Amb el suport del Departament de Cultura

Tots els drets reservats als titulars dels copyright.

GEMMA PASQUAL I ESCRIVÀ

VIURE PERILLOSAMENT

UNA DONA DE SAL, DOTZE

ESCRIPTORES, UNA PINTORA I UNA SENYORA

ASSEGUDA A L’AUTOBÚS

Pròleg: La dona de sal

Bunga bunga

Virginia Woolf i el grup de Bloomsbury

La carta estripada

Mercè Rodoreda i Andreu Nin

Esmaixellada

Simone de Beauvoir i Jean-Paul Sartre

Farta

Rosa Parks i Recy Taylor

El col·leccionista

Anaïs Nin i Henry Miller

Mil francs suïssos

Aurora Bertrana, Monsieur Choffat i l’oncle Ramon

La figuereta

Caterina Albert i el senyor Emili Gandia

«Chocho viejo»

Emilia Pardo Bazán i Benito Pérez Galdós

Despentinada

Frida Kahlo i Lev Trotski

La dona pecadora

Isabel de Villena i Jaume Roig

Una pila de maons per fer un edifici

Maria Aurèlia Capmany, Salvador Espriu i el professor de matemàtiques

Una espia russa

Carmen de Burgos i la seva filla

El cor pútrid del poeta

Mary Shelley i Percy B. Shelley

Res... una novel·la

Jane Austen i Cassandra

Sense ser aventurera, he viscut com s’ha de viure: o sigui, perillosament.

MERCÈ RODOREDA

PRÒLEG: LA DONA DE SAL

Un esguard! I aglevats per un dolor mortal els seus ulls ja no poden, de sobte, mirar més.

MARIA MERCÈ MARÇAL

Sotges cega la ciutat damnada, et gires per curiositat, en parar l’orella i sentir que us empaiten. Sobtada pel silenci, amb l’esperança que Déu s’ho hagi repensat.

Havia sortit el Sol sobre la Terra quan arribaves a Sóar. No hi havia cap núvol al cel. Aixecaves el braç esquerre per eixugar-te la suor del front, quan de sobte una espurna encegadora ha cobert tot el cel, seguida d’un terrabastall ensordidor. T’has sentit envoltada pel tro més fort que havies sentit mai. Era el so de l’univers en explosió. Déu havia fet ploure sobre Sodoma i Gomorra sofre i foc. Un glavi lluminós segant l’arrel més viva. Tot d’una se sentia un gran terratrèmol, acompanyat d’erupcions, llamps i flames, i destruïa les dues ciutats i tota la plana, amb tots els seus habitants i els animals i les plantes. En la fugida, tota cuca viva s’arrossegava i saltava en una munió que feia pànic. Déu és gelós i venjador, venjador i furibund, implacable amb els seus enemics. L’estrèpit del dia de Déu és esgarrifós: hi demana auxili fins i tot el guerrer. Ha estat un dia d’ira, d’angoixa, de calamitat i de misèria, un dia de tenebres i de foscor.

L’home just segueix l’emissari de Déu, gegantí i resplendent per la muntanya negra. I tu el segueixes a ell, camineu en silenci. Mires les sandàlies de Lot: en avançar dibuixen un solc en la sorra. Darrere seu s’estén un fong de pols, fum i foc acompanyat d’unes línies verticals que semblen escampar-se infinitament cap al cel. En deixar el farcell a terra et gires mentre et cordes la corretja de la sandàlia, per no haver de continuar mirant el clatell virtuós del teu marit Lot. Per la certesa sobtada que, si mors, ell ni tan sols s’aturarà. Per això et gires, per la desobediència dels submisos.

L’àngel escriu un sol camí, per la muntanya negra brilla un sol traç, la vall verdeja en va. Les teves dues filles han desaparegut darrere el cim del turó. Has notat el pes de la vellesa, de l’allunyament, de la vanitat d’una vida errant, de la somnolència. I et gires per una sensació de solitud, per la vergonya de fugir d’amagat, pel desig de cridar, de tornar.

No és massa tard, encara pots mirar. Mirar les torres roges de Sodoma on vas néixer, la plaça on cantaves, el pati on filaves. Els finestrals deserts de la casa alterosa on van néixer els fills, fruit d’un vincle feliç. Et gires per recança d’una gibrella de plata, per la casa devastada, pel dolor de la teva vida, per la solitud en parella, pels llavis falsos que et traïen, per la fredor mortal als ulls, perquè el món és aspre i brutal.

Mires enrere, cap veu no coneix el teu nom. Et gires de la ràbia i Déu no et salva. Veus un gran centelleig blau i una gegantina bola de foc, cinc vegades més gran i deu vegades més brillant que el Sol. Cap allà avança una poderosa flama, gairebé de color blanc, i sents un gran estrèpit. La Terra tremola. És com si el Sol hagués explotat. Hi veus morts, molts morts, desfilant com un exèrcit de fantasmes cremats, amb les cares desfetes i les orelles foses. No semblen humans, la pell els cau a bocins, com parracs. I sents un dolor punxant que s’estén per tot el teu cos, com si t’aboquessin una galleda d’aigua bullent sobre la pell. I corres, t’arrossegues, giravoltes, fins que una foscor es desploma del cel, i amb ella una sorrera calenta i un plujam d’aus mortes. Per la manca d’alè, et cabdelles moltes vegades. Si algú t’hagués vist, hauria pensat que ballaves. I de cop et llancen a les tenebres, el teu cos allà resta, ebri de pluja d’aigua negra i sol. Un esguard! I, aglevats per un dolor mortal, els teus ulls ja no poden, de sobte, mirar més; quedes blanca d’angoixa, extenuada i sense memòria. El teu cos ha esdevingut de cop sal transparent i les cames lleugeres s’arrelen a terra. Has donat la vida només per un esguard. I has cridat el teu nom: Edit, i ningú mai no t’ha sentit.

BUNGA BUNGA

No hi ha barrera, pany ni forrellat que puguis imposar a la llibertat de la meva ment.

VIRGINIA WOOLF

Virginia va decidir que ella mateixa es tallaria els cabells.

Quina festa! Quina aventura! Va obrir de bat a bat el balcó del número 14 del carrer Fitzroy de Bloomsbury i va sortir a l’aire lliure. A Londres feia un dia de febrer ennuvolat i una mica humit. Quina calma més silenciosa. Com el petó d’una onada, fresc i penetrant, als seus vint-i-vuit anys, solemne, plantada a les portes del balcó, una estranya sensació s’apoderava d’ella, alguna cosa terrible però molt divertida estava a punt de passar. Va pensar en les paraules que havia de dir quan no sabés què dir. Dels seus llavis va sortir: «Bunga bunga».

Es va encendre una cigarreta i la seva vista es va fixar en l’habitació a través del fum del tabac. Li agradava la tauleta de vímet, el cofre on guardava cartes lligades amb cintes i tiges d’espígol, l’estufa, els tres crisantems en l’arrodonit gerro de vidre sobre la lleixa de la xemeneia, el llenç que havia pintat la seva germana Vanessa, en el qual podia admirar un vaixell enmig de l’onatge, navegant, imponent, cap a un far.

Va seure davant del mirall del tocador, es va pintar la cara de negre, es va posar uns bigotis i una barba postissa, es va ajustar un turbant als cabells i es va penjar unes gruixudes cadenes d’or del coll d’un caftà verd, el seu color preferit. En observar-se disfressada d’home, va pensar que en trencar-se el mirall la imatge desapareixia. Va apartar aquest pensament, fent-se l’ullet a ella mateixa, va repetir les paraules màgiques: «Bunga bunga», i va aixafar la cigarreta en un cendrer en forma de petxina.

La seva germana Vanessa, que havia vingut a visitar-la, darrere seu, asseguda a la vora de la cadira, recolzava el front en el palmell de la mà i negava amb el cap, contrariada. No li feia cap gràcia aquell joc, el trobava perillós. El seu germà Adrian reia divertit. Ajudat del seu amant, Duncan Grant, triava un barret per disfressar-se.

—Adrian! —va dir Vanessa al germà—. Posa una mica de seny! —Parlava amb nerviosisme, el cap enrere en una estranya postura, mirant-lo de dalt a baix.

El seu pla era fer-se passar pel sultà d’Abissínia i la seva comitiva, perquè la Royal Navy els mostrés el seu vaixell insígnia, l’HMS Dreadnought. L’autor intel·lectual d’aquella pensada era Horace de Vere Cole, que havia assumit el paper d’acompanyant del grup en representació del Foreign Office. Cole ja era conegut per les seves bromes, com ara imitar el primer ministre, a qui s’assemblava força. Adrian admirava Cole; com la majoria de les persones de la seva condició, quedava francament fascinat per qualsevol signe d’excentricitat, especialment en les persones de posició folgada.

Adrian seria l’intèrpret. Com que no van trobar cap diccionari d’abissini, es van inventar un llenguatge que era una barreja de suahili amb citacions gregues i llatines d’Homer i Virgili. Duncan Grant portava una túnica, com la de Virginia i els seus amics d’estudi, Anthony Buxton i Guy Ridley. Se sentia incòmode i es queixava perquè deia que li anava gran.

Vanessa va fer una fotografia a tot el grup disfressat reunit a la sala d’estar. Els sofàs omplien els miradors de les tres allargades finestres degudament vestides de discretes cortinetes de setí. Un aparador de caoba proveït de brandis, whiskies i licors ocupava un discret espai. Marxaren ràpidament. Vanessa els acomiadava amb la mà, palplantada a la porta, mentre veia allunyar-se el taxi que els duria fins a l’estació de Paddington. Amoïnada, sacsejava el cap a un costat i cap a l’altre fins que, com una baldufa esgotada de tant de fer voltes, va calmar el gest.

El trànsit era terriblement dens. En arribar la comitiva, van travessar l’estació sense dir paraula, observats per centenars d’ulls curiosos. Caminaven a poc a poc vora l’andana fins que es van aturar. Virginia es va quedar per uns moments contemplant els trens. Tenia la sensació perpètua d’estar fora, molt lluny. La imatge de Cole, que anava vestit molt elegant amb un barret de copa i parlava confidencialment amb el cap de l’estació, la va treure dels seus pensaments. Es presentava a si mateix com a Herbert Cholmondesly del Ministeri d’Afers Exteriors i va demanar un tren especial disposat a portar un grup de prínceps abissinis a Weymouth.

Antecedits per un telegrama enviat per un còmplice, que signava com a Tudor Castle, al cuirassat tot es va posar en marxa per donar la benvinguda al sultà amb una cerimònia proporcional al seu rang. En l’últim moment es van adonar que no tenien les partitures musicals de l’himne d’Abissínia. El vicealmirall ho va resoldre substituint-lo per l’himne de Zanzíbar; al cap i a la fi era la colònia més propera a Abissínia. Al vaixell, tots funcionaven com formigues: donaven lluentor als canons, enceraven els passadissos i van posar la catifa vermella i llarga que es feia servir per rebre la reialesa. En menys de dues hores tot va estar a punt.

Esperaven la comitiva abissínia al port per transportar-los al vaixell de guerra. El vaixell era més petit i més lleig del que havien imaginat. Quan van arribar al cuirassat, la Marina va rebre els prínceps amb tots els honors propis d’una visita d’Estat, amb pompa i circumstància per la tripulació, a càrrec del vicealmirall May i el seu segon, el cosí de Stephens, William Fisher; per sort no els va reconèixer.

Les notes de l’himne nacional de Zanzíbar envaïen les estances del Dreadnought, sonaven les trompetes amb metàl·lic clamor. Solemnes i estoics, Virginia i els seus amics s’encreuaven les mirades i l’escoltaven amb devoció, desconeixedors que no era el d’Abissínia. Ho agraïen en el seu llenguatge barrejat de llatí i de grec; tot el que deien resultava, en si mateix, mancat de sentit. Un mariner va dir a un altre que els prínceps africans parlaven un llenguatge bàrbar. La major part del temps no parlaven, miraven, assentien amb el cap i manifestaven la seva aprovació.

—Benvinguts. Llançarem vint salves per honrar el sultà —els va dir l’almirall, amb un barret de plomes, quadrant-se davant de la comitiva.

—Bunga bunga —va dir Virginia impostant la veu, engolada, subjectant-se el bigoti. Després va prémer els llavis, va alçar la barbeta i es va tocar el coll. Se li havia accelerat el pols.

—Em sap greu, però no podem acceptar-ho —va dir Adrian, i va fer una pausa, va somriure, va fer el cap enrere i va continuar—: La nostra religió no ho permet.

Van passar revista a les tropes. Virginia avançava, més que com un príncep, com una reina; els mirava des de dalt. Adrian mirava endavant sense moure un múscul. Cole caminava de manera curiosament irregular, llançant violentament el braç endavant i el cap abruptament enrere. Va provocar més d’un somriure burleta dissimulat dels seus companys.

La suau brisa de cop es va tornar vent i una fina pluja començava a caure. Virginia mirava inquieta els núvols negres que tapaven el cel, tot el seu pla se’n podia anar en orris si l’aigua els banyava la cara i desfeia el maquillatge negre. Adrian es va adonar que el bigoti postís de Duncan Grant començava a desprendre’s.

—Bunga bunga —va exclamar Virginia.

—Bunga bunga —van dir els seus amics fent un bisbe.

—Hauríem d’entrar al vaixell, el fred i la pluja no són habituals a Abissínia i el sultà i la seva cort poden emmalaltir —va proposar el vicealmirall Adrian. Li sortia brodat el paper d’intèrpret, es feia passar per un alemany anomenat Herr Kauffmann.

Els havien preparat un gran àpat. Una taula de longitud infinita, cristall, coberts de plata, tovallons, bols de fruites vermelles i plats que dibuixaven cercles blancs sobre les estovalles brodades amb petits motius de color groc. No acceptaren el menjar que els van oferir per por que un bigoti caigués sobre una safata.

Més de quaranta minuts vagaren pel vaixell sense que ningú no notés res. Ni tan sols quan Anthony Euxton va esternudar i la meitat del bigoti va desaparèixer; va aconseguir tornar a col·locar-lo abans que ningú no ho notés i va somriure als seus companys amb una expressió de disculpa.

—Bunga bunga —va exclamar Virginia, que començava a cansar-se de la broma; envaïda per l’avorriment tenia moltes ganes d’anar-se’n. Aixecava els ulls i mirava endavant mentre els seus companys parlaven. Va mirar a terra, va fer una llarga pausa, va tornar a obrir els llavis, però no va deixar anar cap més paraula.

***

Quan va acabar la visita, els van acomiadar amb tots els honors, la banda va interpretar el God Save the Queen. Cole i Adrian, solemnement, es van treure el barret i es van posar la mà al cor; la resta de la comitiva no va moure ni un múscul. Una escorta els va acompanyar en el viatge de tornada.

En arribar a casa de Virginia, van passar a la sala d’estar, reien per les butxaques. Vanessa els havia preparat un te, però estaven massa excitats per prendre infusions: tots van preferir brandi.

Adrian parlava molt de pressa rememorant el que acabava de passar, quasi sense acabar les frases, passejant amunt i avall per ocultar la seva agitació.

—Quina insensatesa! Quina estúpida insensatesa! —va exclamar Vanessa fent un senyal a Adrian, picant amb energia el coixí del sofà. I ell va seure al seu costat.

Cole, palplantat al mig de la sala, observava els amics; el seu nas llarg semblava dir mitjançant la curiosa tremolor de les aletes que encara no estava satisfet; va aixecar les mans. Es va fer un silenci.

—Encara no s’ha acabat —va dir ajuntant els palmells davant la mirada atònita dels companys.

—No?!!! —van preguntar tots.

—No —va dir rudement, com si els estirés les orelles.

Va rectificar la posició de la perla de la corbata, es va enfundar en el seu elegant abric blau, va agafar els guants grocs i el bastó i va desaparèixer.

Cole es va dirigir al Daily Mirror per explicar-los la història. Posteriorment els va enviar una foto del príncep i el seu seguici a la sala d’estar de Virginia, que corroborava els fets. Uns dies després, tots els diaris d’Anglaterra es burlaven de l’almirallat de la Marina britànica.

La qüestió va arribar al Parlament britànic, que va demanar explicacions. La Royal Navy volia l’empresonament de Cole i els seus sequaços, però ells no havien vulnerat cap llei, excepte l’enviament del telegrama amb una falsa signatura. Com que no se sabia qui l’havia falsificada, no s’hi va poder fer res. Els intents de castigar-los o disculpar-se van caure en sac foradat.

Com a conseqüència d’aquella malifeta es van revisar i endurir els estàndards de seguretat a l’Armada britànica. Quan, passats els anys, la gent recordava a Virginia aquella audàcia llunàtica, ella sempre responia irònicament:

—Estic contenta de pensar que he estat útil al meu país.

LA CARTA ESTRIPADA

I, sobretot, vull escriure, necessito escriure; res no m’ha fet tant de plaer d’ençà que soc al món, com un llibre meu acabat d’editar i amb olor de tinta fresca.

MERCÈ RODOREDA

Escrivia amb la finestra oberta de bat a bat i damunt la taula tenia un enorme pom de lilàs que, de tan perfumats, marejaven. Des de petita que omplia la casa de flors si n’era el temps i de branques verdes quan ja no hi havia flors. Tot anava ple de gerros amb roses i de penjolls de glicina que de seguida deixaven caure el seu color lilà damunt de la fusta lluenta i fosca del moble on hi havia un gerro.

Una família, una casa abandonada, un jardí desolat, idea pura del jardí de tots els jardins... Tinc ganes de fer una novel·la on hi hagi de tot això.

Però se li anava acostant sinuosament, com si demanés perdó d’interferir-se, una altra novel·la, d’estructura senzilla, amb un ball, amb un casament, amb un terrat atapeït de coloms.

I de cop una frase: L’amor em fa fàstic.

—Aquesta novel·la ja l’he feta! —va exclamar contrariada.

Una altra frase: I bé, tot m’apareix en la forma més grollera, més repugnant.

—Karènina. —I en acabar va entristir la mirada i va deixar d’escriure.

Bufava la tramuntana, se sentia el vent que entrava per sota la porta, per la finestra va observar el llorer fullat que el vent feia gronxar, semblava una mar d’aigua negra.

Es va aixecar de la cadira i sense esma va cercar a la llibreria els quatre volums d’Anna Karènina, va passar el dit pels lloms, en va agafar un i va llegir en veu alta: Traducció íntegra i directa del rus per Andreu Nin.

On és Nin?, es preguntava després de tants anys.

El 16 de juny del 1937 va ser el darrer dia que els seus companys van veure el qui era el secretari general del POUM. Mai més no es tornaria a veure Andreu Nin, tenia quaranta-cinc anys. Aquell dia, a migdia, va arribar al local central del POUM, a la Rambla, al costat del cafè Moka. El milicià de guàrdia li va dir que havia passat un militar i el va advertir que hi havia una ordre de detenir-lo. Però Nin no en va fer cas. Potser va pensar que Barcelona no era Moscou. Uns moments després, uns policies vinguts de Madrid es presentaren amb una ordre de detenció. Van portar Nin a la comissaria de la Via Laietana. Aquella mateixa nit se’l van endur a Madrid. I ja mai més no se’n va saber res.

En aquell temps Mercè va apilotar la tristesa, la va fer petita de pressa, que no la voltés, que no estigués ni un minut escampada per les seves venes. Fer-ne una pilota, una bala, un perdigó. Empassar-se-la. El seu marit, Joan, no es podia assabentar de la seva pena.

Abans, si no era feliç, es consolava pensant que verament la felicitat no existia. Ara, que es considerava menys feliç que mai, no tenia ni aquell consol. Perquè existia, havia existit uns quants mesos, i era una felicitat que no deixaven que fos completa. I de tant plorar, els dies que estava sola, ja ni llàstima no es feia, sinó fàstic. No sabia trobar la manera de reaccionar.

Pensava que el món era com una funció en què ningú no pot veure com acaba perquè tots ens morim abans, i els que es queden van fent com si no hagués passat res. Aquest és el mal.

I plorava; sense grans escarafalls, sense grans sotracs; un plor molt de dintre, trist, molt trist. I va pujar l’escala amb els polsos que li foradaven els costats del front i va obrir la porta i va tancar la porta i s’hi va clavar d’esquena, respirant com si s’ofegués. Tenia ganes d’estar sola, de reposar. L’habitació era el seu món, ple de secrets.

Joan va entrar a l’habitació sense permís, tampoc no el necessitava, també era seva. Mercè va tancar la porta, que havia quedat oberta de bat a bat, i, com si estigués sola, es va començar a despullar tirant la roba per terra. De dintre de l’armari va agafar una bata blanca i vaporosa. Es va asseure al llit, amb un cop de peu es va treure les sabates i es va fer lliscar les mitges avall a poc a poc. Descalça, es va acostar a la butaca i s’hi va deixar caure.

Crida, crida. Quan hauràs cridat una bona estona ja no et recordaràs per què cridaves i cridaràs només per anar-te sentint la veu.

I va trencar el silenci:

—T’estimava, Joan, però l’amor és com les magnòlies: molta olor mentre són a la branca, però si les culls se’t tornen negres el temps de bufar un misto. L’amor, com més lluny més bonic. I jo era una nena. La princesa del Putxet, com m’anomenava l’avi. Només es viu fins als dotze anys, i a mi em sembla que no he crescut. Ja és hora que ho faci.

S’agafava fort les mans perquè no li tremolessin tant.

—Si fossis d’una altra manera... De vegades no t’acabo d’entendre. No sé ben bé què vols. —Joan parlava fent un esforç per dominar la violència que li començava a alterar la veu.

—El tío americano... Pagares tots els deutes i imposares un nou horari en aquella casa de desvagats i somiatruites. ¡El tío americano! La il·lusió de casa, tots t’estimàvem, des de l’àvia fins a la mamà, que deia que et volia més que tot. Als setze anys tothom sabia que m’havia de casar amb tu, el meu destí estava escrit i jo no m’ho vaig qüestionar, no em vaig fer cap pregunta. En complir vint anys, el mateix dia de lmeu natalici ens vam casar amb dispensa papal. En néixer Jordi ja vaig començar a preguntar-me per què t’havies volgut casar amb mi. Després ho vaig anar entenent. Són coses que trobes tota sola. Hi ha homes que es casen per tenir qui els cusi la roba i els faci el menjar i els doni els remeis quan estan malalts. Les il·lusions duren poc. I el que fa més mal és adonar-te que no n’hauries d’haver tingut.

—No sé per què dius aquestes coses.

—Per ganes de dir-les.

Joan a penes l’escoltava, estava dret vora la porta intentant comprendre què li volia dir la dona, i de cop ho va veure clar.

—Qui és ell? —La veu se li va enfosquir.