Viure perillosament

ESMAIXELLADA

Que res no ens limiti. Que res no ens defineixi. Que res no ens subjecti. Que la llibertat sigui la nostra pròpia substància.

SIMONE DE BEAUVOIR

«El rellotge s’ha aturat? No. Però les busques no fan la sensació que girin. Val més no mirar-les. Pensar en una altra cosa, en qualsevol cosa: en aquest dia tranquil, quotidià tot i l’agitació de l’espera. Sartre no ha vingut a dormir. Potser no s’esperava la meva reacció, però jo tampoc no esperava aquesta proposta.»

Simone obre la finestra. París fa olor de tempesta asfaltada. Es planta davant del mirall amb aire desemparat. Les morenes d’ulls clars no són, segons li havien dit des de petita, una espècie comuna, i ella ha après a considerar precioses les coses singulars. S’agrada i li agrada agradar, però ara es troba espantosa, esmaixellada: li falta una dent. A més, un enorme gra vermell ple de pus li sobresurt de la barbeta. Somriu sense ganes de somriure; per les ironies de la vida, es troba lletja, i malgrat tot, pensa, ell li ha fet aquesta proposició: un pacte per dos anys.

Es recull els cabells amb les mans, obre la boca i observa atentament el buit que ha deixat la dent. Tanca els llavis; així és molt millor. Però encara queda aquell gra colossal, impossible de dissimular. S’acosta més al mirall, i amb un dit de cada mà, prem amb força el furóncol enemic. Comença a supurar, li fa mal, però Simone insisteix amb la pessigada. El gra es torna per instants encara més gros i vermell. S’atura i torna a obrir la boca, i el buit de la dent li fa venir a la memòria aquell matí assolellat quan encara les conservava totes.

Ella i Sartre estaven d’excursió, es dirigien en bicicleta cap a Grenoble, a casa de Colette Audry. Pel camí es van aturar a esmorzar, van seure a l’ombra d’un penyal per admirar el paisatge, van beure vi blanc: no gaire, però aquell sol a plom era suficient perquè l’alcohol li pugés lleument al cap. L’agonia estrident de les cigales li perforava les orelles. Reprengueren el viatge amb les idees estovades. En baixar un pendent, Sartre anava uns vint metres davant seu. De sobte va trobar dos ciclistes que ocupaven com ella el centre del camí; va intentar fer-se a un costat, però tot d’una es va trobar de morros amb ells; els frens no li responien, impossible aturar-se; observava el precipici quan un pensament llampec li va venir a la ment: és això la mort?

«I vaig morir...», es diu de cara al mirall, pessigant una altra vegada i encara més fort aquest maleït gra que se li resisteix.

En obrir els ulls, estava dreta. Sartre la sostenia per un braç, tot era confús. Es van acostar a una casa on la van socórrer, li van donar un got d’aiguardent i li rentaren la cara plena de sang, mentre Sartre s’enfilava a la bicicleta per anar a buscar un metge que es va negar a venir. En tornar Sartre, ella ja havia recobrat una mica la lucidesa; recordava que estaven de viatge, que anaven a visitar Colette Audry. Per uns instants va pensar de continuar el camí amb bicicleta, fins a casa de la seva amiga, no hi havia més de quinze quilòmetres en baixada, però li va semblar que totes les cèl·lules del seu cos s’entrexocaven; impossible tornar a pedalar.

Agafaren un trenet cremallera. La gent al voltant la mirava fixament amb aire espantat. Quan va trucar a la porta de Colette Audry, va llançar un crit sense reconèixer-la. Havia perdut una dent, l’ull esquerre el tenia cluc, el rostre inflat, la pell esgarrapada. Estava feta un nyap.

Han transcorregut algunes setmanes des de l’accident. A poc a poc el seu rostre s’ha desinflat, les rascades s’han cicatritzat i li ha crescut aquest gra descomunal a la barbeta. De vegades somia que li cauen totes les dents i de cop la decrepitud li ve a sobre, però en despertar-se tot continua al seu lloc. Aquesta vegada és diferent, el buit de la dent hi és. Un altre pessic amb ràbia.

—Ho ha d’entendre, no estic en el meu millor moment per rebre aquesta mena de proposicions —conversa amb Simone, que l’observa des de l’altra banda del mirall—. Necessito una mica més de temps.

Ell l’havia deixada sola tota la nit. Va tancar molt suaument la porta del dormitori i la de l’apartament i se’n va anar. Simone va sentir com el cor se li afluixava.

Les hores poden arrossegar-se lentament, Simone prou que ho sap; compta els minuts per tornar-lo a veure. Sobre l’escriptori, els fitxers, el paper blanc la conviden a treballar, però les paraules que li ballen al cap li impedeixen concentrar-se.

Recorda les paraules exactes de Sartre: «Signem un contracte de dos anys. Jo ho podria arreglar per quedar-me a París durant aquests dos anys i els passaríem en la més estreta intimitat».

La mirada al fons dels ulls de Simone: semblava que consultés, més enllà de la seva cara, una bola de vidre. Un cop de gong va ressonar al pit d’ella, la sang a les galtes, va emprar totes les seves forces per reprimir la tremolor dels llavis.

Passat aquest temps, restarien separats durant dos o tres anys i després es trobarien en algun lloc del món, a Atenes, per exemple, per reprendre una altra vegada un període llarg de vida en comú. Res no seria més fort que aquesta aliança, però no havia de degenerar ni en obligació ni en costum.

«Com si fos tan fàcil!», exclama mentre observa com el monstre de pus supura cada vegada més. Ella no es rendeix i prem cada vegada més fort.

En realitat, el que a ella l’espanta no és el pacte de dos anys, és la separació posterior. Però confia en Sartre, en la solidesa de les seves paraules. Amb ell, un projecte no és una xerrameca incerta, sinó un moment de realitat. Si un dia li diu: «Cita d’aquí a vint-i-dos mesos a les disset hores a l’Acròpolis», està segura que el trobarà a la part alta de l’Acròpolis, a les disset hores exactament, vint-i-dos mesos més tard. Sap que cap dissort no li vindrà d’ell, llevat que mori abans que ella.

Aparta el pensament de la mort, tanca els ulls, en el silenci sent el tic-tac d’un rellotge de pèndol. En obrir els ulls es torna a concentrar en el gra fastigós.

És un pacte: no solament cap dels dos no mentirà a l’altre, sinó que no s’amagaran res. Simone està habituada al silenci i aquesta regla l’ha molestada. D’altra banda, Sartre li resulta tan transparent com ella mateixa.

«La fraternitat que solda les nostres vides fa superflus i irrisoris tots els llaços que hàgim pogut forjar. Per què viure sota un mateix sostre quan el món és la nostra propietat comuna? I per què témer posar entre nosaltres distàncies que no podrien separar-nos mai?». Torça el gest en veure com el volcà blanquinós esclata. «El que ens lliga és el que ens deslliga i per aquesta llibertat ens trobem lligats en el més profund de nosaltres mateixos...».

Prem els llavis per no fer-se més preguntes. No pot continuar parlant sola, encara que ho faci mirant-se al mirall. Posa música, la sonata K448 de Mozart la calmarà. Encén una cigarreta. Entre les volutes de fum endevina la seva silueta a través del mirall; a mesura que el fum s’esvaeix, aquest gra prominent la desafia cada vegada més. Amb la mà lliure de la cigarreta pot fer poca cosa. Deixa que la cigarreta es consumeixi al cendrer i es concentra a fer desaparèixer el monstre.

«No pot ser...». Sembla que un nucli de pus s’ha solidificat a dins del gra. Estreny més fort i durant una fracció de segon viu una mena de malson surrealista: la dent que va perdre en l’accident de bicicleta s’ha quedat incrustada allà durant setmanes: al seu rostre! Pressiona el gra amb tota la força. La cara li crema, el dolor és insuportable, les llàgrimes li rodolen per les galtes. Finalment extreu la dent coberta de pus i sang. Simone somriu triomfal, el gra ha desaparegut, hi ha deixat una ferida exagerada, i ha recuperat la dent de l’accident, que mai no tornarà al seu lloc, però és seva.

De cop sent la porta. La clau gira al pany. És Sartre. Corre a rebre’l. Quan la pren entre els seus braços, s’apega a ell i li murmura a cau d’orella:

—Accepto. —I li fa un petó mentre estreny amb la mà esquerra la dent com si estigués protegint-se el cor.

FARTA

L’única cansada era jo, cansada de cedir.

ROSA PARKS

Benvolgut Déu:

Tinc quaranta-dos anys. Crec que sempre he estat una bona persona, una dona pràctica amb tan bon judici com sentiment, més cauta que somiadora. Se m’acut que, potser, podries fer-me algun senyal que m’aclareixi el que m’està passant. Alguna cosa que em pogués fer entendre per què estic tancada en una cel·la. Com ha pogut passar? Avui ha estat un dia de cada dia com tots els de la meva existència. El primer dia del mes de desembre del 1955.

En sortir de la feina una mica més tard de les cinc de la tarda, feia fred. El sol, que ja s’havia amagat, havia estat incapaç d’elevar el mercuri dels termòmetres a l’aire lliure més enllà d’uns pocs graus sobre zero. He fet unes compres nadalenques i a les sis he agafat l’autobús número 2857 a la cantonada dels carrers de Montgomery i Moulton. Com cada dia.

Els autobusos municipals de Montgomery tenen trenta-sis seients. Segons les lleis d’Alabama, les quatre primeres files de seients estan reservades per als blancs i la part posterior per als negres. La zona intermèdia també pot ser ocupada per nosaltres... sempre que cap blanc no la necessiti. M’he assegut en un dels seients del mig. A la part del darrere ja no quedaven seients buits. A la meva esquerra hi havia dues dones negres. A la meva dreta, al seient de la finestra, un home negre. De fet, som majoria els negres entre els que agafem l’autobús.

Em feien mal els peus, els tenia inflats. Com cada dia. No era un dijous diferent. He vist la meva cara reflectida en el vidre de la finestra de l’autobús i m’he vist gran, i de cop, com un miratge, he vist la cara de Recy Taylor. M’he ajustat les ulleres al nas i he tancat els ulls. En obrir-los, Recy havia desaparegut. Els fantasmes del passat m’havien vingut a visitar. I això no passava cada dia. Potser aquest era el teu senyal?

Què deu fer ara Recy? Sobreviure com totes. Per què, ara que els llums il·luminen els carrers anunciant el Nadal, que són temps feliços, l’ombra d’aquest record venia a turmentar-me? Ja fa onze anys, com passa el temps... Recordo com si fos ahir el dia que vaig venir a visitar Recy. La notícia de la seva violació havia corregut com la pólvora entre la comunitat negra. L’Associació Nacional per al Progrés de les Persones de Color em va demanar que em traslladés fins a Abbeville per donar tot el suport a Recy i no m’ho vaig pensar dues vegades.

Caminava decidida cap a casa de Recy. Encara que queia un sol de justícia, els nens jugaven a pilota, donaven puntades a una llauna i saltaven a la corda. De cop les sirenes d’un cotxe de policia em van espantar. Em vaig aturar. El cotxe del xèrif es va aturar; amb una mà al volant, va abaixar la finestra de l’acompanyant amb l’altra.

—Rosa Parks?

Em vaig girar parpellejant confosa, pensava que no l’havia sentit bé. Una esgarrifança em va recórrer l’esquena. Com sabia aquell home qui era jo? Vaig aspirar profundament i vaig redreçar l’esquena, mentre assentia amb el cap.

—Ja pots tornar per on has vingut si no vols que et detingui —em va dir en to d’amenaça.

Sentia calor a la cara i em tremolava la boca. Vaig prémer els llavis perquè no em sortís cap paraula dels pensaments. No havia fet res mal fet, no em podia detenir. Em vaig redreçar el vestit i em vaig apujar la nansa de la bossa de mà pel braç fins a recolzar-la a l’espatlla, vaig agafar aire i vaig avançar decidida per la vorera del carrer buit. Només un gos sarnós i raquític se’m va creuar en el camí, era com si en sentir les sirenes del cotxe del xèrif tothom hagués desaparegut.

Em va seguir fins a ca Recy, va aparcar allà mateix i va fer sonar una altra vegada les sirenes, em volia intimidar. Va baixar del cotxe, es va allisar els cabells i va mirar en totes direccions. Tot d’una el vaig sentir a sobre meu; sentia la seva respiració agitada, feia olor de tabac, suava i tenia una mirada febril, amenaçadora.

—Aquest és un poble tranquil i no són benvingudes les negres conflictives com tu, que només porten problemes. Deixa en pau Recy Taylor o ho lamentaràs —em va dir a cau d’orella.

Volia replicar-li que els problemes no els portava jo, que ja existien, però vaig serrar els llavis i vaig notar que la saliva em feia gust de ferro, m’havia mossegat literalment la llengua.

Sense mirar-me, va fer mitja volta, va tornar a pujar al cotxe i va tancar la porta. Va recolzar el braç a la finestreta, deixant el colze per fora, i es va quedar allà, observant-me.

A l’ombra de la casa, un parell de gossos badallaven sense demostrar gaire interès per la meva presència ni tampoc per la del xèrif. Vaig quedar palplantada davant la porta de Recy. Sentia la mirada del xèrif clavada al clatell. En no trobar cap timbre vaig tustar a la porta; llavors vaig veure llum a sota, a la dreta del porxo, vaig baixar un tram d’escales il·luminat per una finestra. Més enllà de la finestra hi havia una porta. Vaig mirar per la finestra i vaig veure una noia amb la pell morena i brillant, com el color dels mobles bons, i els cabells arrissats despentinats, vestida amb una bata rosa d’estar per casa, asseguda a la taula i davant seu un munt de patates per pelar. Vaig donar un copets al vidre, la noia va alçar la vista i es va posar dreta. Amb lentitud avançava cap a la porta.

—Què vol? —va preguntar. Havia obert la porta just perquè se li veiés mitja cara, tenia l’ull més trist que havia vist mai, cansat, amb el blanc groguenc, una aurèola lila l’envoltava.

—Recy Taylor?

Ella va fer que sí amb la mitja cara.

—Soc Rosa Parks.

Va abaixar la vista i es va quedar mirant a terra. Va obrir la porta a poc a poc, es va posar la mà al maluc, va aixecar la vista, em va mirar de dalt a baix —crec que li vaig semblar poca cosa— i em va deixar passar. Un cop a dins va tancar la porta amb clau. Feia olor de cafè cremat. Hi havia plats bruts a la pica, el paper de les parets que un dia va ser verd oliva estava groguenc com els seus ulls. No hi havia fotos ni calendaris penjats a les parets. Semblava com si la tristesa de Recy impregnés mobles i olles.

La noia va tornar a seure a taula, va contemplar les patates amb el nas arrufat, com si amaguessin un gran misteri, i es va posar a pelar. Vaig observar el seu canell prim i com de fràgils semblaven els seus braços. Tenia les mans petites i les ungles rosegades fins a la carn viva. Vaig veure un altre ganivet damunt la taula i la vaig imitar. No sé quant de temps vam estar les dues sense dir res, pelant patates. El setembre del 1944 va ser un mes molt calorós. Només el silenci aportava sensació de frescor. Finalment, la noia va parlar:

—Vaig veure el cotxe que s’aturava darrere meu. Eren homes blancs. Bé, no van dir res del que em farien. Em van ficar al cotxe i em van embenar els ulls. Els vaig pregar que em deixessin en pau, que no em disparessin, que havia d’anar a casa meva a veure la meva criatura. No em van deixar anar. No puc callar la veritat, he d’explicar el que em van fer. —Sanglotava seriosa. Els seus ulls brillants irradiaven dolor com si fossin de vidre esquerdat.—Que m’escoltes? T’estic donant una informació important. Hauries d’anotar tot això. —Va picar lentament la taula amb el dit índex per subratllar certes paraules.

Em va costar uns segons ser conscient del que m’estava explicant. De seguida vaig deixar de pelar patates, vaig treure de la bossa de mà una petita llibreta blava i vaig escriure fil per randa tot el que em deia. Parlava amb els ulls tancats, el seu cap oscil·lava d’un costat a l’altre. La tarda era sufocant.

L’havien retinguda unes quatre o cinc hores al bosc. Set homes, de nit. Li van dir que volien que es comportés de la mateixa manera com ho faria amb el seu marit. No va ser només que van tenir sexe amb ella. Després la van mutilar, van jugar amb el seu cos.

Uns cops a la porta ens van sobresaltar. Vaig restar glaçada, sense atrevir-me a moure un pèl. Els ulls de Recy es van obrir com unes taronges i em va observar amb una mirada angoixada. Jo li vaig tornar la mateixa mirada.

—S’ha acabat l’entrevista! —cridava el xèrif des de l’altre costat.

Intentava obrir la porta sacsejant el pom. Vaig sentir que el cor em copejava les costelles. Recy es va mossegar les ungles i mirant la porta de reüll es va col·locar bé les solapes de la bata rosa d’estar per casa amb els polzes, va acostar més la cadira a la taula, em va mirar —vaig poder veure una ombrívola i profunda tristesa dins seu—, va agafar una patata i mentre la pelava va continuar el seu relat. Jo escrivia precipitadament a la petita llibreta blava.

El xèrif, en no obtenir resposta, va tornar a la finestra i copejava el vidre amb la mà dreta oberta. Recy va parar de pelar patates i es va acostar a la finestra, trepant el xèrif amb una mirada d’enuig.

—Obre la porta, Recy Taylor! —li va ordenar el xèrif.

Es va moure nerviosa, es va arrencar un altre trosset d’ungla amb les dents, va fer un senyal de cap a la porta i va desaparèixer de la finestra, però no abans que una mena de pànic espurnés i s’apagués en els seus ulls.

El xèrif va entrar de males maneres, va venir cap a mi; em sacsejava amb violència, m’agafava pel braç, me’l va estrènyer amb tanta força que em cremava entre els seus dits. M’arrossegava cap a fora mentre em cridava:

—Surt de la ciutat si no vols que et detingui!

Em vaig empassar la saliva fent un veritable esforç per no plorar, me les vaig arreglar per escapolir-me i sortir corrent escales amunt, espantada i nerviosa. Però no vaig llançar la tovallola; el Comitè es va assegurar que el cas rebés atenció nacional i per l’octubre era notícia titular. Hi va haver una investigació indagatòria d’un gran jurat. No hi va haver justícia per a ella. Si bé va identificar els violadors, no van ser acusats. Ningú no se’n va sorprendre.

Tot i que l’havien advertida repetidament que la matarien si parlava, Recy Taylor va denunciar els seus violadors. Va ser molt valenta d’alçar la veu. Molt poques dones ho fan, tenen por per les seves vides. Amenacen també la família i els amics. No és fàcil mantenir-se racional i sana mentalment en un entorn així. El que ella va fer era extraordinari. Sempre tinc Recy Taylor en les meves pregàries.

No, les dones negres no som trossos de carn al servei dels homes blancs. Jo vaig tenir més sort que ella quan el senyor Charly va intentar abusar de mi fa més de vint anys. Era el meu veí, li cuidava els fills i casa seva. Estàvem sols, em va oferir una copa que jo, naturalment, vaig rebutjar. Estava molt amable, massa amable, i em vaig posar en guàrdia. Es va asseure al meu costat, em va posar aquelles mans fastigoses a la cintura. Em feia por, més aviat pànic, i vaig fer un salt que el va sorprendre. Em va dir que no tingués por, que jo li agradava i que no volia que estigués sola, que fos dolça amb ell. Em va suggerir que tenia diners per pagar-me per les atencions que li donés.

Em va tractar com una puta, vaja. Vaig saber que, passés el que passés, no em lliuraria a la bestialitat d’aquell home blanc. Estava preparada i disposada a morir. Però no li donaria cap mena de consentiment, mai.

—Si vol matar-me i violar un cadàver, faci-ho, però haurà de matar-me primer —li vaig dir mentre m’escapolia.

No em puc creure que després de tant de temps encara senti l’escalfor de les llàgrimes als ulls en recordar-ho. Aquest primer dia de desembre del 1955, al bus, després de veure desaparèixer el miratge de Recy Taylor, he recordat la sensació de sentir-se un drap brut, un tros de carn.

Anava tan absorta en els meus pensaments, en aquest viatge al passat, que ni m’he adonat que l’autobús ja feia la tercera parada davant The Empire Theater, on han pujat diversos passatgers blancs. L’autobús anava per l’avinguda Cleveland quan el conductor s’ha adonat que un home blanc amb vestit jaqueta i barret marrons anava dret agafat a la barra mentre llegia el diari. Tot i que hi havia llocs buits a l’autobús, ens ha demanat als quatre passatgers negres que ens traslladéssim al darrere, on no hi cabia ni una agulla, i que deixéssim tres seients buits al centre. Atès que les normes de la companyia estipulen que cap passatger negre no pot quedar-se al costat d’un blanc, els altres s’han aixecat, però jo m’he mantingut immòbil. El conductor ha arquejat les celles, sorprès.

—Belluga’t! —m’ha ordenat bruscament.

He aixecat la mirada i he parpellejat durant uns segons, incrèdula. El conductor era James Blake. Com m’ha pogut passar? Des d’aquell dia que plovia a bots i barrals i vaig pujar a l’autobús per la porta principal, i Blake em va obligar a sortir i tornar a entrar per la porta del darrere, i vaig baixar de l’autobús i quan em dirigia cap a la part posterior, va engegar i em va deixar amb un pam de nas, sota la pluja. Mai més no he tornat a pujar en un autobús que conduís ell, o espero el següent o vaig a peu. I avui m’he despistat. He tancat els ulls per tranquil·litzar el meu cor i en obrir-los no hi havia dubte: era ell, la pell de carabassa i aquella piga tan característica al costat de la boca.