Pedra de toc

Llibre local = Lector compromès

Aquest és un llibre publicat amb el segell Llibre Local, que garanteix que el 100% de l’elaboració —des del disseny fins a la impressió— s’ha dut a terme per professionals i empreses catalanes.

Visita llibrelocal.cat per conèixer millor aquesta iniciativa.

Primera edició: març del 2019

© del text: hereus de Maria Aurèlia Capmany

© d’aquesta edició: Editorial Comanegra

© de la foto de portada: Pilar Aymerich

© del pròleg: Julià de Jòdar

Editorial Comanegra

Consell de Cent, 159

08015 Barcelona

www.comanegra.com

Edició: Marta Nadal

Transcripció: Ángel Alonso

Correcció: Gemma Garrigosa

Revisió de proves: Sara Romero

Disseny de col·lecció: Virgínia Pol

Maquetació: Víctor García Tur

Producción de l’ePub: booqlab

ISBN: 978-84-18857-18-8

Tots els drets reservats als titulars dels copyright.

Presentació (Marta Nadal)

Entre la Capmany i l’Aurèlia (Julià de Jòdar)

LLIBRE PRIMER

Liquidació de culpes

Duce, Duce, Duce

Decència i silenci

L’any del fred

L’ahir i l’avui. El rodet del temps

Antígona i la llei

El benefici de la pluja

Anem a Itàlia!

Realitat i crèdit

Ni pietat ni recança

LLIBRE SEGON

Els feliços quaranta

Una lleugeríssima i glacial primavera

Trenta i trenta, seixanta

PRESENTACIÓ

Marta Nadal

Comissària de l’Any M. Aurèlia Capmany

Pedra de toc (I i II) és, sense cap mena de dubte, una obra important i necessària, que teníem el deure inexcusable de reeditar en un marc commemoratiu com el centenari del naixement de M. Aurèlia Capmany. Gràcies a l’editorial Comanegra, això ha estat finalment possible, i ens n’hem de felicitar tots plegats.

El primer volum de Pedra de toc va ser publicat per l’Editorial Nova Terra l’any 1970 i, quatre anys més tard, la mateixa editorial va editar-ne el segon. La persecució per part de la censura de l’obra de M. Aurèlia Capmany va ser constant des dels inicis —les seves primeres novel·les van tardar entre cinc i quinze anys a publicar-se—, però, avançat el franquisme, foren sobretot els seus llibres de no-ficció els més censurats, pel fet que suposaven un greu perill per a la uniformitat religiosa i moral del règim, i perquè hi introduïen una mirada crítica i, per tant, la possibilitat de dissidència al seu ideari. El primer volum de Pedra de toc, doncs, va patir l’examen minuciós d’aquells censors que no en deixaven passar ni una i retornaven el llibre amb els fragments —o de vegades tan sols paraules— que s’havien de suprimir: «aquella llarga nit que ens esperava», «vexant», «el separatismo no va ser una qüestió de minories», «nació» —evidentment referint-se a Catalunya— són, a tall d’exemple, i per ser breus, algunes de les paraules i frases, entre moltes altres, que no van poder veure la llum.

El segon volum de Pedra de toc, editat el mes de desembre del 1974, va caure, en canvi, en el silenci administratiu; l’informe del lector, citat per Francesc Foguet, acaba dient, de manera prou explícita: «como me temo que no existe base suficiente para impugnar este depósito, me inclino por aconsejar silencio administrativo». Ja veiem que aquest segon volum va tenir més sort que no el primer, sotmès a la implacable lupa censora. Però, l’any 1977, una tercera edició de Pedra de toc I restituïa al volum els fragments retallats d’aquella primera edició del 1970. A la contraportada hi deia: «Aquesta tercera edició compta amb nous al·licients: la incorporació dels paràgrafs que la censura prohibí a les altres edicions [...]». I l’encert del volum que ara us oferim és precisament aquest, a més de contenir els dos llibres en un sol exemplar: la reedició per primera vegada del primer llibre original sense el signe de la censura.

Pedra de toc: una obra important i necessària. Important perquè conté el pensament de M. Aurèlia Capmany i les constants de la seva trajectòria intel·lectual al llarg dels anys: la lluita per la llibertat, l’antifranquisme, la defensa de la llengua, la denúncia de la prudència, de l’oportunisme i el possibilisme burgesos, l’expressió de la resistència, el sentit de la història, però també, i sobretot, l’anàlisi minuciosa i lúcida del fet literari i de la filosofia, vertebradora de la seva mirada, de la seva posició en el món. I és, com he dit, també una obra necessària, perquè interpel·la el lector d’avui. La dissecció que fa del terrible passat de la dictadura, des dels seus anys més ferotges fins als maquillats per l’aparença d’un règim més benèvol, la manifestació més amarga i dura de viure en la resistència, ens obliga a pronunciar-nos íntimament, a comprometre’ns, com Capmany ho va fer amb la seva col·lectivitat i amb el seu país: «París —ho descobria la primavera del 1953— no seria mai la meva realitat; si volia aprofundir en aquella terra de bellesa que se m’oferia, em calia dimitir del que jo era. El que jo volia fer ho havia d’arrencar d’aquella petita pàtria arran de mar amb el cant dels grills en els rials solitaris, amb els mancaments propis i de la gent que m’havia precedit, amb la voluntat ferotge de sobreviure’m...».

La seva condició de dona lliure i transgressora és visible també en les diverses tècniques que M. Aurèlia Capmany utilitza per a la construcció de la seva obra, mai subjecta del tot a la rigidesa d’un gènere. I Pedra de toc n’és un exemple. No és només un llibre de memòries, com tampoc és només un assaig filosòfic i literari. O històric. Ho és tot alhora, com també observem en Virginia Woolf. Però, a més, incorpora, amb una habilitat extraordinària, fragments de la premsa d’aquells anys 39, 40, 41, 42..., com també ho havia fet Dos Passos a la seva trilogia. En un article escrit el 1968 sobre la novel·la de l’escriptor americà, 1919, M. Aurèlia Capmany diu: «Amb destresa barreja les cartes, notícies aparentment anodines, subratllades amb ironia, amb amarguesa». Alguna influència, probablement, va exercir Dos Passos en la confecció de Pedra de toc, on la memòria de l’autora, enfrontada a l’irrevocable destí que ens ofereixen els retalls freds dels noticiaris de l’època, esdevé la plasmació d’una veritat lúcidament i bellament expressada, amb moments de tensió lírica i d’altres d’una contundència demolidora.

L’edició que us oferim parteix del respecte absolut amb l’original. Només s’han polit alguns aspectes de la puntuació, s’han corregit alguns noms, s’ha actualitzat l’ortografia i, finalment, s’han unificat les cites llargues a banda del text —tant les de premsa com les literàries— per tal d’oferir un criteri únic que creiem que facilita la lectura del volum que teniu a les mans.

ENTRE LA CAPMANY I L’AURÈLIA

Julià de Jòdar

El novembre del 1964, quan feia a penes un mes que havia ingressat a l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual (EADAG), amb la pretensió de fer-me director de teatre, Maria Aurèlia Capmany —l’Aurèlia: una dona que em recordava el personatge de la Bette Davis per la mirada inquisitiva, l’ímpetu gestual imperiós, la tranquil·la autoritat mentre fumava...— em fa agafar per banda per demanar-me de formar part del repartiment de Trabajos de amor perdidos, un muntatge de l’escola que s’havia de representar a Olot al cap de dos dies —en el paper de Dull, jo havia de sortir de l’escenari, en un moment determinat de l’obra, portant de la mà la Carme Sansa, que anava un curs davant meu—. Si algú que no fos l’Aurèlia m’hagués demanat de fer aquell paper, li hauria dit que no a l’instant, perquè jo no servia per a actor. Però a l’Aurèlia no li podies dir que no a res que et plantegés cara a cara, tan ric i variat n’era l’arsenal de persuasions: mirar-te als ulls, destacar les teves qualitats perquè creguessis en el que et demanava, embarcar-te en una experiència insospitada, estimular la teva complicitat, i, si calia, empènyer el ronso amb dialèctica geniüda. L’Aurèlia era una dona d’interlocució i diàleg, en qui el moviment del cos, la penetració de la mirada, la convicció intel·lectual, la consciència moral, i l’ús de la paraula, formaven un tot orgànic que en definia el personatge: la Capmany. (Quan tornàvem d’Olot amb l’autocar, en una de les hores més petites, vaig cometre la ingenuïtat de despertar-la per dir-li que baixava a can Canals de Badalona: «¿I per això m’has hagut de despertar?», es va exclamar la pobra dorment: el bateig del noi poc arraçat per ingressar al regne d’una llibertat que no cal demanar!)

L’any següent, quan ella feia el paper de la Rossenda del Quim Federal a la Cúpula, vaig poder entreveure una de les persones —devia ser la que em venia més a mà o, potser, la que m’interessava més— amagada rere el personatge vital, combatiu, arrauxat de l’Aurèlia (esclar que la meva mirada actual, projectada sobre la persona del passat, per força s’ha de nodrir de la memòria acumulada pel tracte personal d’aquells anys, però fets reals posteriors aporten, com veurem més endavant, prou material crític per ampliar la intuïció agafada al vol en una representació teatral): la de la dona sofrent, renouera i desproveïda, sotmesa a les lleis de l’economia moral d’un món d’homes mesquins —els que Espriu rememorava, no sé pas si referint-se, precisament, al Federal del seu sainet, quan parlaven de la seva dona com «la pròpia», «aquella», «la de dalt»...— que obligaven la víctima a conrear astúcies de supervivència. Sense anar més lluny, ni forçant-ne l’arquetip, una de les persones que habitaven l’Aurèlia provenia de les classes populars de Ciutat Vella, distintes tant de la cultura obrerista (tirant a autosuficient) de Sants i del Poblenou com de la menestralia (tirant més aviat a autosuficient) de Gràcia i de Sant Andreu, però assimilant-ne, en un agregat característic del nucli central de la ciutat, els trets que componen la versió culturalment sedimentada per la història de les classes populars barcelonines (al carrer de les Cabres, gairebé cantonada Petxina, o sigui, a la part posterior de la casa dels Capmany, hi vivia un cosí germà de la meva mare, la dona del qual, la Carmeta, venedora a la Boqueria, es movia i parlava amb la mateixa gràcia i desimboltura que vaig trobar anys després en l’Aurèlia més castissa): catalanisme popular, republicanisme descregut, esquerranisme cooperatiu, llengua esmolada —d’aquí, la seva capacitat per representar la portera Secundina de la Primera història d’Esther, per captar girs i gestos populars, o per disfressar-se de pagesa—. Al límit, la persona inquieta, retinguda dins del personatge segur de si mateix, podria haver empès l’Aurèlia a ser companya de les bullangueres dels rebomboris del pa, l’any mateix de la Revolució Francesa; o de les de la Jamància del 1843; o de les pétroleuses de la Comuna de París. Una pulsió antiburgesa (políticament cristal·litzada a Vent de garbí i una mica de por) que la feia menysprear la mala consciència (o sigui, la hipocresia: no suportava en Pla i considerava «immorals» Els Pastorets), el mal gust (o sigui, la cursileria: no suportava l’«etern femení» de la Llucieta Canyà), el desclassament (o sigui, l’arribisme: no suportava l’Ivan Tubau, un dels futurs fundadors de Ciudadanos), la resignació (o sigui, el mesellisme: no suportava en Capri), o la pedanteria (o sigui, l’esnobisme: no suportava la Gauche Divine en pes), però amarada d’una actitud de mena pudorosa, característica de les classes populars il·lustrades, però no gens pudibunda i molt allunyada de qualsevol temptació xarona —no la vaig sentir mai dir renecs: a tot estirar, «Dimoni!».

Una dona indòcil al món fet pels homes només podia guanyar-se la llibertat no pas esperant graciosament que la hi concedissin, sinó exercint-la. I l’única manera de fer-ho no era pas fent-se una cultura, sinó apropiant-se de la cultura: una eina procuradora tant de seguretat com de desassossec. Enfront d’una situació familiar i d’un moment històric caracteritzats per la inseguretat, la cultura, si no bastava amb l’herència rebuda de la família, proporcionava la seguretat de qui està en condicions de defensar-se i d’imposar els seus raonaments per fer-se respectar. Però el desassossec proporcionat per la cultura tenia dos vessants: a banda de la crònica existencial present en aquest llibre, hi ha, fonamentalment, el de la dona que es troba sola, mal vista, posada en dubte, i, si cal, bescantada pel fet de gosar viure com un ser humà lliure. I penso que l’Aurèlia va pagar a consciència el preu d’aquesta llibertat. Em centraré en dos temes: els homes i els diners. Pel que fa als homes, sempre he cregut, basant-me en l’observació immediata, que no la van saber entendre ni poc ni molt —excepte per part de dos d’ells, que citaré oportunament amb noms i cognoms—. Podria semblar un tòpic, però, en el cas de l’Aurèlia, la intel·ligència analítica, el tarannà emprenedor i l’absència d’autocompassió dissimulaven amb traça l’ànsia de tendresa, amagada rere el geni, la decisió i la verbositat, que dos homes amb qui va mantenir relacions menystenien tan olímpicament com sistemàtica fent com qui sent ploure: el primer era rígid i arrogant; el segon era arrogant i malcriat. Els dos la van tractar, segons moments i circumstàncies, a baqueta. N’hi toleraven la llibertat en la mesura que no els disputés la funció tutelar (l’auctoritas patriarcal). Però sense el dinamisme, la convicció i la constància de l’Aurèlia, el primer no hauria pogut dur a terme el seu gran projecte artístic i, finalment, personal. I sense la paciència, les atencions i la lleialtat de l’Aurèlia, el segon hauria estat, senzillament, un erudit amargat i solitari. Si, entre les dones, l’Aurèlia podia ser una «reina de les amazones» —la seva capacitat d’arrossegar voluntats era mítica; des d’una Maria Tubau fins a una Montserrat Roig passant per una Carme Sansa o una Maria Jesús Andany—, amb el tracte amorós amb els homes podia caure fàcilment en el desesper abandonista d’una Dido: no és que ella fos procliu a immolar-se per un home («Jo només m’obro de cames al llit»), però només amb molta força de voluntat —i en tenia molta— podia tolerar la falta de tendresa dels homes envers ella. (No sé pas fins a quin punt una dèria juvenil de casar-se i tenir fills feia aflorar la intuïció que, anant per lliure, no trobaria l’escalfor que necessitava.) A l’Aurèlia li devia passar com a la Marlene Dietrich amb el Jean Gabin, que, segons ella, no la volia com a dona corrent al servei de l’escalfor de la llar, sinó únicament en la imatge de la Marlene mítica i fatal —la fatalitat de l’Aurèlia era que fumava amb autoritat i que opinava en veu alta d’allò diví i d’allò humà: ja ho he dit, la seva llibertat—. O també se li podria aplicar, potser, aquella frase que citava la demògrafa Anna Cabré, en el sentit que l’Aurèlia era una dona que cercava un home que encara no existia mentre que ella havia deixat de ser la dona que els homes cercaven.

En el primer cas dels esmentats, l’Enees de torn la va abandonar, poc abans d’una llarga incursió teatral a Madrid, per una jove i futura esposa i mare de família. La cosa és que, en una de les peces representades al María Guerrero, l’Aurèlia feia el paper d’una dona traïda per la seva pròpia filla en braços del padrastre; entretant, el nostre Enees va tenir la caritativa pensada de portar la dona jove, substituta de l’Aurèlia en el seu cor, dins el cor mateix de la companyia de teatre, on va delectar el personal amb una magistral havanera a la guitarra... (Sempre vaig pensar que la confusió entre drama personal i drama teatral va ajudar l’Aurèlia a fer una interpretació magistralment continguda del seu personatge: remeto al plagiari Don Jacinto Benavente de La malquerida.) En el segon cas, recordo l’home pretensiós que la va (ens va) deixar de pasta de moniato en tractar-la poc menys que d’inculta davant els acompanyants dins un dos cavalls a la porta de la casa de la rambla de Catalunya. En aquella escena, moralment tan violenta, et desesperava no trobar aquella Aurèlia que no permetia que ningú la rebaixés: tot un Salvador Espriu la tractava d’igual a igual —només el vaig sentir tutejar (i deixar-s’ho fer per) l’Aurèlia—, perquè, segurament, va ser l’únic home que, amb un altre còmplice i amic de l’Aurèlia, en Josep Anton Codina, va entendre les necessitats profundes d’una dona que, rere el posat de qui es vol menjar el món, covava una soledat punyent.

L’Aurèlia no se’n sabia sortir amb els diners, sempre anava escanyada, i era lògic: un caràcter hedonista com el seu en necessitava molts, però la seva ètica no li permetia de sacrificar-s’hi més enllà del nivell imprescindible per no minvar la seva llibertat. Aquest llibre reflecteix bé l’escassetat que va patir ben aviat i durant bona part de la seva primera etapa adulta (de fet, no sé pas si la seva amiga íntima, la Maria Lluïsa Miralles, li va cobrar mai el lloguer del pis minúscul que ocupava a la rambla de Catalunya) i la multiplicitat de feines que va haver de fer per subsistir amb dignitat. (La Carme Serrallonga, amiga, mentora i moderadora, fins on va poder, de l’Aurèlia, patia per ella quan va abandonar un sou estable a ensenyament per dedicar-se al teatre i viure de traduccions i col·laboracions: «Aquí caic, aquí m’aixeco», podria haver estat el lema de la condició econòmica de l’Aurèlia.) En l’època de maduresa, quan ja podia viure amb una certa folgança, la voluntat de satisfer el desig d’un habitatge de supòsit per part de l’home amb qui vivia va escanyar-ne les economies. Però, igual que el seu personatge era el reflex d’un tot harmònic en mirada, gestos i paraules, no tinc cap dubte que els rigors econòmics del seu temps no li treien més la son que els rigors polítics, els rigors morals, els rigors culturals, o els rigors internacionals, com demostren a bastament els retalls de premsa intercalats entre comentaris, reflexions i apunts del text central d’aquest llibre. Vull dir que, feta a les pèrdues i a les mancances del país sencer, de la nació sencera —en què ella creia a ulls clucs—, la falta de diners formava part d’una endurança assumida per tal com el creixement individual anava associat a la recuperació d’una vida pública que no es podia entendre si, en el circuït de tornada, no recompensava els individus, les persones concretes, amb l’escalfor de les lluites compartides per una col·lectivitat. I, sense haver parlat gaire de política amb ella, en termes ideològics, més enllà de recollir opinions a vol d’ocell, em sembla que aquesta relació entre individu i país, entre col·lectivitat i creixement personal, constitueix la millor lliçó cívica i política que ens va llegar la praxi quotidiana de l’Aurèlia.

El llibre que teniu a les mans és original per l’audàcia de la seva composició i la llibertat del seu estil. Podria passar per un llibre d’aprenentatge, però el punt de vista no ho abonaria. Podria passar per la crònica d’un temps, però la falta de sistematicitat en limitaria la pretensió. Podria passar per un llibre de memòries, però la digressió n’ampliaria el registre. Podria passar, en fi, per un llibre d’impressions, però ho negaria la composició ordenadament conscienciosa dels materials. Ho pot ser tot a la vegada, però és, en particular, un excel·lent exercici de recerca introspectiva d’una persona que havent viscut a fons el seu temps, vol discernir què n’ha tret, com ha intervingut en la vida dels altres, i com s’ha fet que arribi, no incòlume, però sí ben composta, a la culminació de la maduresa humana i literària —la d’una dona, repeteixo, del seu temps.

El llibre segon d’aquest volum acaba amb aquestes paraules: «Endevino una nova generació que no troba cap plaer a destruir-se, i això m’empeny encara a no oblidar res, a no deixar res per inventariar, a lluitar amb tenacitat, incansablement contra el silenci i contra el rictus de la boca petita contreta com un cul de gallina». Que l’Aurèlia estava molt atenta al trànsit de les generacions —les continuïtats i discontinuïtats del país— és un fet present al llarg de tota la seva obra literària, i aquest llibre n’és una mostra palesa, com ho va ser la seva preocupació pedagògica quan feia classes a l’Albéniz de Badalona i al Villena de la Bonanova; quan esclaria als alumnes els continguts de La pell de brau o els comentava les escenes de workshop a l’Adrià Gual; en fi, quan encapçalava els dansaires («Un, dos, tres, quatre...») als assaigs de l’escena final de la Ronda de mort a Sinera. No cal dir que bona part dels membres de l’anomenada generació dels Setanta havien de trobar, en ella, una mestra atenta, una lectora crítica, i una generosa col·laboradora, des dels dies que en Terenci no la deixava viure amb el seu manuscrit de Marilyn, passant pel teatre de cabaret, i culminant amb el muntatge del Layret. Però jo no diria que ella estigués preocupada per la transmissió generacional en el sentit de fer escola, comptar seguidors, o mantenir deixebles; a banda que el seu caràcter anarquicomodèlic (com deia Espriu dels lavinians, o sigui, dels barcelonins) no l’hi hauria consentit, ella gaudia, sobretot, de la conversa improvisada, de l’exemple pràctic, de la constància en l’esforç, no pas establint regles massa rígides —tractava el brechtianisme d’en Salvat amb una distància amable: «Berliner-Em-Sembla», en deia ella, per rebaixar el mite salvatià del Berliner Ensemble de Brecht i Weigel— ni teoritzant en el buit —persona de dialèctica insubornable, l’Aurèlia no era de malgastar les hores xerrant per xerrar: de tot en treia punta—. La seva herència, doncs, no és pas, solament, intergeneracional: l’important és que l’activista, pensadora i escriptora va obrir noves vies de percepció de la realitat social i cultural, com proven les seves anticipacions pioneres per l’alliberament de la dona (només cal pensar en les continuïtats i en les endurances de la lluita fins ara mateix).

Finalment, volia dir que el seu exemple, considerat amb la perspectiva històrica que mereix, és el de la llauradora i sembradora capaç de fer germinar, en terreny sec i pedregós, la llavor d’una continuada actitud crítica, d’un insubornable combat per la llibertat, i d’un compromís absolut amb la seva època —estava temptat d’escriure les seves èpoques...—. Fidel al país i a la seva realitat concreta, no tinc cap dubte que l’Aurèlia seria, avui, independentista (a la Lidia Falcón n’hi diria quatre fresques pel que fa a la seva obsessió a lligar catalanitat i burgesia), però no pas una independentista ingènua, grimpaire, o irredemptorista, sinó críticament lúcida i activament compromesa: a hores d’ara, estaria lluitant activament perquè les feministes de tot Espanya es manifestessin solidàries amb les preses i exiliades catalanes sense distinció: la Carme Forcadell, la Dolors Bassa, la Clara Ponsatí, la Meritxell Serret, la Marta Rovira, i l’Anna Gabriel.

PEDRA DE TOC

A Maurici Serrahima,