Pedra de toc

II

DUCE, DUCE, DUCE

VÉRTICE, JULIOL DE 1939

«A BENITO MUSSOLINI», DIONISIO RIDRUEJO

Estatua de tu propio pensamiento

—Roma de piedra firme y ensanchada—

sobre el calor del alma edificada

dura al reposo y noble al movimiento.

Pulso, atadura, corazón y aliento

que vuelves a la Italia levantada

la majestad ardiente de la espada,

la luz del trigo y la pasión al viento.

Salvaste las columnas del olvido,

tierras y tiempo dilató tu suerte

donde aprende la Historia su sentido.

Vértice de tus días, roca fuerte

y sangre paternal, donde ha vencido

la apariencia del mármol a la muerte.

El sonet heroic de Ridruejo conté tots els elements d’aquell neorenaixentisme, amb totes les disminucions que la reproducció comporta. Marbre, columnes, estàtua, insisteixen en la idea de blancor d’un món clàssic d’estampa. La geometria és obsessió perquè significa eficàcia i mesura; no hi falta tampoc l’evocació del pare. El pare protector decideix, i els eterns adolescents que són els seus súbdits poden seguir en la blancor de l’eterna jovenesa. Que segura se sent ara la classe mitjana europea, esporuguida després de les lluites de la postguerra! Itàlia ens pot donar lliçons de nou estil, gens dolç per cert, sinó resplendent i a ritme de marxa. La ciutat bruta, deixada, amb els senyals encara visibles de la guerra, es prepara per a rebre els hostes il·lustres. Aquesta vegada es tracta del comte Ciano, naturalment vestit de blanc.

LA VANGUARDIA, 16 DE JULIOL DE 1939

Bienvenido sea a nuestros lares quien nos trae de Italia, con su presencia, no solamente una representación autorizada por la Jerarquía, sino una auténtica expresión de la Italia Fascista que, como la España Nacional de ahora, supo, en 1922, reconquistar la gloria y la eficacia de su misión imprescindible en el mundo.

El 3 d’agost jo feia vint-i-un anys. Els homes de la meva edat eren de la lleva del 39. Eren els homes que van ingressar a files la tardor del 37. La majoria se’n van anar de dret al front. Acabada la guerra, eren al camp de concentració, en sortir-ne van ingressar a files de nou. Alguns havien aconseguit llicència per a examinar-se, d’altres van haver d’esperar. D’altres van tornar massa cansats per començar a fer declaracions jurades i emprendre una carrera universitària.

El dia 3 d’agost de 1939 podies llegir a La Vanguardia aquest edicte:

Se ha publicado el siguiente edicto en virtud de la resolución del Tribunal Regional de Responsabilidades políticas.

Don Salvador Heredia de Vargas Machuca, teniente honorario del cuerpo jurídico militar, juez instructor provincial de responsabilidades políticas de Barcelona.

Hago saber: Que en este juzgado de mi cargo se incoa expediente de responsabilidades políticas a don Luis Companys Jover, ex Presidente de la Generalidad de Cataluña, en virtud de acordado al Tribunal Regional de Responsabilidades Políticas de esta capital, por lo que todas las personas que tengan conocimiento de cual haya sido la conducta política y social del mencionado inculpado, así como cuáles son los bienes de su pertenencia, está en la obligación de ponerlo en conocimiento de este juzgado o del correspondiente en donde se tenga domicilio el declarante; haciéndose saber además que ni la ausencia ni la incomparecencia del inculpado retendrá la tramitación ni fallo del expediente. —Barcelona, 26 de julio de 1939. Año de la Victoria. — El juez de instrucción, Salvador Heredia, p.m., el secretario, Eugenio Blásquez.

En aquests anys, mentre adheríem per obligació a l’esquema d’un estricte tomisme, feia via ja, mig oficiosament mig ex cathedra, el pensament de Heidegger. Havia arribat tèrbol i misteriós, seguint les petjades d’un mestre nou, que parlava amb una expressió tràgica i urgent: Xavier Zubiri. Com a professor tenia, de bell antuvi, l’immens atractiu de no assemblar-se a ningú. El seu propòsit d’ortodòxia catòlica no tenia res a veure amb el freqüent argot tomista. I, en canvi, l’apassionada anàlisi del fenomen de la religió trencava d’una manera abrupta amb l’actitud dominant a l’entreguerres.

Nosaltres, els hereus directes de la República i l’Autonomia, havíem estat educats per al triomf. Ens havien educat en l’ordre, la confiança, la netedat, la gentilesa, el bon gust, l’autodomini. Ens havien ensenyat a refusar la desesperació, amb el mateix menyspreu amb què es refusa una roba tacada i suada. I vet aquí que la Història, mentrestant, ens havia preparat una broma sarcàstica: les raons de l’ordre ens havien conduït a aquella pau armada i sobre els nostres caps havia esclatat la consigna de l’alegria.

A La Vanguardia del 20 d’agost, Luis de Galinsoga escrivia:

Disciplina para el júbilo.

Habíamos perdido bajo la República el don divino de la alegría. Uno de los ínclitos y nefastos filósofos y fundadores de aquel régimen dictaminó, a las pocas semanas de instituido, que la República había tornado agria y triste la vida de España.

¡Vaya si tiene que intervenir el Estado en la alegría!

Y esta función es la que ha iniciado esa orden reciente del señor Serrano Súñer, reguladora de las fiestas y sabiamente administrativa del regocijo.

L’expressió emmurriada, la inquietud palesa del doctor Zubiri, com nosaltres li dèiem, era com un aire fred, reconfortant. La traducció del vocabulari de Heidegger una nova projecció, articulada, viable, de la nostra constant angoixa: «La existencia humana, se nos dice hoy, es una realidad que consiste en encontrarse entre las cosas y hacerse a sí misma, cuidándose de ellas y arrastrada por ellas. En este su hacerse, la existencia humana adquiere su mismidad y su ser, es decir, en este su hacerse es ella lo que es y como es. La existencia humana está arrojada entre las cosas, y en este arrojamiento cobra ella el arrojo de existir. La constitutiva indigencia del hombre, ese no ser nada sin, con y por las cosas, es consecuencia de este estar arrojado, de esta nihilidad ontológica radical».

Reconèixer-se com llençat a aquí era subjectivament satisfactori. L’expressió trobar-se llençat portava un rastre d’emotivitat, un element d’urgència —malgrat saber que la paraula d’origen no té la càrrega de menyspreu de la paraula llençar— que era al mateix temps tranquil·litzadora, en la mesura que racionalitzava aquella dolorosa estampida dels tres anys de guerra, la vivència d’una desfeta que ens feia desobedients i, per tant, innecessaris. Havíem estat llençats allí per atzar, i el viure era constatació continuada de provisionalitat. La consistència del món exterior esdevenia, així, dubtosa també —i que còmode que ho fos!— i ens permetia dedicar-nos a allò que se n’ha dit coherència íntima i sense remordiments. «La existencia de un mundo exterior —ens deia Zubiri— no es algo que le adviene al hombre desde fuera; al revés: le adviene desde sí mismo. El idealismo había dicho algo parecido; pero al hablar de “sí mismo” quería decir que las cosas exteriores son una posición del sujeto. No se trata de esto; el “sí mismo” no es un estar “encerrado” en sí, sino estar “abierto” a las cosas; lo que el sujeto “pone” con esta “apertura” es precisamente la apertura y, por lo tanto, la “exterioridad”, por lo cual es posible que haya cosas “externas” al sujeto y “entren” (sit venia verbo) en él».

El doctor Zubiri deia sovint: «No se trata de esto». Era l’expressió del convenciment que seria mal entès. És a dir, no sols que seria mal entès, sinó que la seva personal versió de l’idealisme, la seva personal utilització del mètode fenomenològic, el farien avançar sempre en una constant correcció de la idea expressada. Corregia i tractava de precedir l’equívoc que es produiria en el que l’escoltava. «No se trata de esto» era una frase que nosaltres repetíem amb la malícia del valet de chambre, la típica malícia del deixeble que mig es defensa de l’imperi del mestre. I al mateix temps ens era legítimament útil per a defensar-nos d’aquell corrent beatífic de la lletra impresa.

No és gens difícil de comprendre per què ens vam sentir atrets pel lèxic del filòsof Friburg, i dic lèxic i no filosofia perquè abans d’arribar a capir el contingut de la seva obra, el seu vocabulari, inhabitual en els breviaris filosòfics, feia camí en el nostre esperit i despertava profundes ressonàncies. El lèxic de Heidegger s’omplia del contingut de la nostra vida quotidiana: de la consciència permanent d’incertesa i de provisionalitat; de la radical impressió d’haver estat llençats a la situació present; de l’acumulació de certificats de bona conducta que modelava un permanent estat de culpa; una tensió constant que t’empenyia a dir no, sense estrat de certesa on recolzar-te; tot plegat inclinava la nostra intel·ligència devers una terminologia que ens gratificava per si mateixa i ens estalviava el rigor de la comprensió. Per altra banda, Berdiàev havia dit ja que la terminologia de Heidegger és més original que el seu pensament. Uns quants anys més tard, escassament una dècada, veuríem com aquest vocabulari, astutament traduït per Sartre, trotava pels cafès i les caves de Saint-Germain. No és gens difícil d’establir un paral·lel entre la joventut que sortia de la guerra mundial en el París de la victòria i la nostra pròpia joventut, en la Barcelona de la derrota, encara que no sigui fàcil transcriure-la en imatges perquè la nostra no era vida de carrer. Però insisteixo que la influència era molt més profunda del que podia semblar i que molts van ser més tard heideggerians sense saber-ho, assumint una actitud rebel·lada de crisi i no de crítica.

Era amb l’actitud que ens havíem identificat, més que no amb l’obra, car l’obra ens arribava mediatitzada en escasses i difícils traduccions. I potser ens hi identificàvem molt més profundament del que nosaltres mateixos podíem suposar, perquè Heidegger era en la seva aventura històrica un antecedent nostre; un revoltat, com diu Fritz Heinemann, que se subleva contra tot: contra els positivistes; contra la metafísica tradicional; contra la negació de la metafísica de Kant, demostrant que en Kant hi ha el fonament de la metafísica; contra la lògica, explicant que el pensament s’instal·la en el no-res per a destruir en definitiva tota possibilitat de negació; dedicant-se a fer antiinterpretacions dels grans filòsofs, de Plató, de Kant, com si la seva última finalitat fos destruir la història de la Filosofia. Un contrarevolucionari, de fet, perquè li preocupa destruir l’herència del passat, i no un revolucionari que es proposi precipitar l’evolució cap al futur.

L’aproximació a Heidegger, l’autèntica, la vam fer amb el jove alemany, ros i vermell, que Herr Beinert ens havia presentat. L’estudiant de Friburg sabia molt poc castellà i això li estalviava el problema de la traducció. Sovint ens trobàvem, ell i nosaltres, tractant de descobrir la paraula adequada i el català s’hi introduïa amb una impertinència notable, perquè el mot traduït mai no l’acabava de satisfer. Els termes de Heidegger no havien de ser pròpiament conceptes, sinó essències de vivències, i havien de conservar la pluralitat d’intencions de la vivència. Així, si li dèiem que la paraula Sorge volia dir cuidado, es treia de la butxaca un diccionari, que duia sempre a mà, com un turista, i ens deia que in Sorge sein volia dir també ‘inquietar-se’, ‘preocupar-se’, ‘inclinar-se amb sol·licitud devers alguna cosa’, però també..., i això era important..., ‘amb recel’. Era inútil que nosaltres li diguéssim que cuidado volia dir també més o menys tot això; ell insistia que era preferible no traduir la paraula i escrivia a la pissarra in Sorgen sein. Els nostres apunts eren galimaties de castellà-català-alemany-llatí.

Malgrat tot, el nostre professor jove, ros i vermell, ens va comunicar amb apassionament unes quantes coses. En primer lloc, la pràctica de la fenomenologia com a mètode: fer veure per si mateix allò que es mostra, tal com per si mateix es mostra. És a dir, no buscar res més enllà d’allò que és perceptible; descrivint, explicant, donant tombs a l’entorn de les coses que es mostren.

I així descobríem que el nostre estat d’ànim era l’essencial de la situació humana: un constant estar exposat al no-res.

Naturalment que tot això res no tenia a veure amb el nostre treball de graduandos, com deia el doctor Font i Puig, i aclaria que usava un adjectiu de futur que vol dir ‘els que desitgen ser graduats’. El nostre professor jove, ros i vermell, se’n va anar a la guerra quan l’exèrcit del Reich va reclamar tothom, sense fer cas de serveis culturals i de propaganda, de tal manera que al Liceu ja només arribaven Tristanys vells i sense el fiato necessari. Per altra banda, les classes sobre Heidegger eren voluntàries; per altra banda, Xavier Zubiri no es va preocupar mai d’examinar-nos de les excursions intel·lectuals pel Peri physeos de Parmènides, que seguíem, a regular distància del grec, en el Parmènides de Plató, de cobertes de color carbassa de la Guillaume Budé. La matèria d’examen era presidida pel ens et verum convertuntur, i com frares de la baixa edat mitjana excel·líem en l’art de demostrar l’absoluta necessitat de definir la substància en «allò que existeix en si i no en altre com en subjecte d’inherència» per evitar de caure en el panteisme, com li passaria a Spinoza. Discutint si l’omnipotència divina acusa ab initio en la causa segona o no hi actua, com sostenia l’atrevit de Suárez, demostrant les conseqüències que es deriven si s’admet que entre essència i existència hi ha distinció real o només distinció de raó. Adquirint l’agilitat que cal per a reduir un Bamalip a Barbara i fins un Baroco a l’absurd. Amb l’esquema preparat per a interpretar qualsevol text, amb una història del pensament que registrava totes les caigudes en panteismes, solipsismes, psicologismes i altres pecats contra l’Esperit Sant. El sistema que et concedia permís de circulació per a exàmens i oposicions es basava en nihil est in intellectu quod prius non fuerit in sensu nisi intellectus ipse, amb el seu vocabulari corrent: potència i acte, matèria i forma, causa i efecte; tan profundament inscrit en el nostre llenguatge cultural que el veureu sorgir fresc i jove en no poques apologies de la dialèctica materialista i en més d’una anàlisi estructural.

L’únic dels nostres professors que no utilitzava la terminologia escolàstica era el doctor Mirabent. Amb la seva gentilesa, amb l’atenció al més petit intent de diàleg per part de l’alumne, era exemple anacrònic de l’altra universitat que havíem perdut. Ell tornava d’Anglaterra, on havia passat molts anys. No ens explicava Estètica, com era la seva especialitat, sinó Teoria del Coneixement, i s’entretenia amb delectança en la Teoria del Common sense, i de passada tractava de convèncer-nos que la influència germànica no havia estat mai fructífera per al nostre país. I li agradava recordar esporàdics ascendents empiristes. L’escoltàvem atents, però no el sentíem; vull dir, no ens adonàvem cap a on podia conduir el seu pensament.

El doctor Mirabent no era un home brillant, però la qualitat grisa de la seva manera d’actuar havia d’estar condemnada per força a la desaparició en aquells moments de tanta lluminària. Quan el doctor Mirabent somreia, en comentar la prosa d’ús corrent, no ens adonàvem del seu somriure. En la prosa, més encara que en la poesia, s’imposava un estil. Comptat i debatut, era més fàcil d’imitar que un sonet. I per això també ha deixat un rastre més profund. Diu José Antonio Maravall:

VÉRTICE, JUNY DE 1939

«EL ESTILO DE OFENSIVA DE LA INTELIGENCIA ESPAÑOLA»

La acción militar es la más alta manera de expresarse una vida humana. Esa vida que el sexto día del Génesis apareció sobre nuestro planeta está hecha para la lucha. Una mente positivista, que haya perdido cuanto de bello hay en el riesgo y ventura que es nuestro vivir, reducirá esa pugna que constituye nuestro modo de ser al mero carácter de lucha por la existencia biológica. Pero todos nuestros líricos cristianos, en cuyas almas el destino último del hombre ha sido su más profunda experiencia, saben que entre los mejores y más duros combates se encuentran los del espíritu. Fray Juan de los Ángeles nos habló, porque era un místico, «de la lucha espiritual y amorosa de Dios y el alma». Los ascetas, porque eran moralistas, nos aleccionaron sobre las perversas tentaciones contra las que tenemos que combatir para salvarnos.

Y sabido es que toda acción de combate dispone de dos sistemas: la defensiva y la ofensiva.

Por lo general las vidas pobres, las empresas sin aliento, las causas que no llevan el bien y la verdad, no saben ni pueden emplear más sistema que la defensiva. Una vida fuerte, en cambio, emplea la ofensiva. Y una vida es fuerte cuando su más íntima experiencia es la verdad, porque sólo ésta es su socorro mejor, su mejor armamento.

Una vida así se lanza a la conquista, al avance agresivo. Pero en el amplio horizonte en que se abren a una vida sus posibles acciones, una de las más anchas zonas es la inteligencia.

Pensarlo así, sin negar por ello la fortaleza de un carácter voluntarista, es estilo español.

De nuevo hemos de recoger la gran arma de la inteligencia española y, sin desconfianza, lanzarnos con ella a atacar, a agredir en todos los frentes al enemigo. Y con esta ofensiva conquistar de nuevo para nuestro dominio de españoles esas «categorías» permanentes de la «razón» fundamento del espíritu cristiano, cuyo imperio, un día histórico, reclamó nuestro Ausente de eterna presencia.

La terminologia hi és tota: destino, estilo, imperio, lucha, ascetismo, vida fuerte... Hi ha, a més, la pauta del comportament: llançar-se a l’atac i ocupar la cota prevista bo i armat, si més no, d’intel·ligència. I el comportament persistirà, fins i tot quan canviï la terminologia. L’ambient conforma les actituds, els gestos, fins i tot quan provoca contradictors, embota la facultat de sorprendre’s i la fúria agressiva amb què s’esgrimeix la intel·li gència pot ocupar el lloc de la lucidesa crítica.

Vet aquí per què, com aconsellava Brecht, cal esmolar contínuament la facultat de sorprendre’ns. En aquells moments, la nostra facultat de sorprendre’ns no havia tingut temps d’oscar-se, potser perquè l’atac ens venia directament de cara. Com en aquell text de Pilar Primo de Rivera, publicat a Arriba, Buenos Aires, pel setembre de 1938, i publicat més tard en altres periòdics:

Pasó la modernísima niña del Instituto Escuela, joven intelectual que con seriedad de nuevo Catón supo censurar los «errores», los «defectos», los «vicios» de un Felipe II, que no conoció de la gran obra de nuestra colonización en América más que la crítica de Fray Bartolomé, algo corregida y aumentada. Pasó la mujer vacía que por no saber nada, ni supo ser mujer.