L'amor quiet

Querida María de mi corazón /

Mi querido Alejandro

Y cada vez que levanto los ojos del papel, me figuro verte delante de mí mirándome como tú sabes mirarme y como lo harás durante las horas de felicidad que en este sitio pasaremos juntos (Barcelona, 5/5/1913).

segon sobre

Ara que ja són nòvios, cal afrontar la primera separació

Te’n recordes, Nano meu, de què fa un mes, avui? No ho dubto. Em sembla veure’t pel passeig de Gràcia i venir cap a nosaltres amb una cara tota satisfeta i dir-me que ja érem nòvios. Quina alegria tan gran vaig tenir. Després, a la nit, al Novedades, tota la nit juntets. Alejandro meu, has d’estimar molt, molt, la teva María perquè ella t’estima cada dia més (Lamalou, 30/7/1913).

A l’última carta des de Lamalou, des del primer dels exilis d’aquell interminable primer estiu, la María recorda el dia que l’Alejandro li va fer saber que ja no eren promesos clandestins, que l’insubornable pare havia donat el vistiplau definitiu, que ja es podien considerar oficialment nòvios i que havien començat a parlar d’una data per al casament.

Les coses podien haver anat més o menys així: «El xicot convé, ha superat tots els filtres de seguretat. La Nena hi està més que entusiasmada. Doncs que es casin al més aviat possible, que cal evitar perills innecessaris».

Amb tot, ells dos, la María i l’Alejandro, ja tenien pensat el casori des del primer vistiplau, encara tímid i condicionat, arrencat a començament del mes de maig.

Amb quina ànsia espero aquell temps en què aquí, entre aquestes mateixes parets, no em trobaré més sol i sí acompanyat de la meva estimada María (Barcelona, 5/5/1913).

Les quatre parets són les de la casa familiar, al carrer Ausiàs March de Barcelona, des d’on l’Alejandro escriu la primera carta conservada en què s’empra el tractament de tu.

A partir d’aquí, i sempre entre ells perquè el prometatge oficial encara estava en mans del gelós editor, van avançant sense titubeigs.

Perquè no se t’oblidi aquesta data, guarda l’anell que enrotlla aquesta carta on l’he feta marcar, com espero també que en farem marcar dues més que seran igualment acabades en 13 (Barcelona, 21-22/5/1913).

Arribats en aquest punt, sorgeixen dues consideracions ineludibles. La primera: per quin mitjà l’Alejandro fa arribar aquestes cartes mig clandestines? No sembla probable que les facturi per correu ordinari, amb la doble quartilla de paper d’un gruix considerable enrotllat dins d’un anell. I la segona: aquesta segona data acabada en 13, que l’enamorat vol fer gravar en dos anells més, no apunta inexorablement a la intenció de casar-se abans d’acabar l’any, només vuit mesos després d’iniciar la tímida aproximació?

Com el mateix Alejandro evidencia en l’esmentada carta, escrita a tocar de mitjanit, un cop trencat el primer glaç la primavera empeny amb tot l’ímpetu.

Serveixi aquesta carta per recordar-te que avui s’acompleix un mes del dia en què ens van concedir aquell quart d’hora que vam trobar tan curt i que així i tot no hem d’oblidar mai per haver estat el primer pas en el camí de la nostra felicitat. […] De les roses que t’envio [això explica el sistema de fer arribar el correu?] pots comptar-ne les fulles que hi ha, perquè sàpigues el que em deus, ja que cadascuna representa un X. Soc una mica exagerat i t’espantarà haver-ho de pagar, veritat? Jo en canvi no faria res més que pagar-te comptes d’aquests! (Barcelona, 21-22/5/1913).

Després, en cartes posteriors, descobrirem que cada X és un petó. Tenen pressa, queda clar.

Per desgràcia, amb l’enamorament en plena efervescència, ja plana damunt dels novells amants el fantasma de la primera separació, llarguíssima, insuportable en aquell moment. La María i l’Alejandro s’hi preparen com poden i intercanvien fotografies, «retrats», per endur-se’ls o quedar-se amb la figura estimada, a falta de la persona real. En una targeta gran que no té data, però que s’endevina que arriba en vigílies de la marxa, l’Alejandro escriu:

He triat el de bust, no perquè hi estiguis millor, perquè a tots dos estàs divina com ets, sinó perquè em sembla que veient-te de mida més gran em semblarà que et tinc més a prop.

La partida arriba inexorablement el 10 de juliol, i aquell mateix matí a les set l’Alejandro escriu a la María des de la fàbrica, perquè la carta surti amb l’exprés i ella no es quedi sense ni un sol dia.

Ja fa molta estona que soc aquí arreglant-ho tot per poder arribar amb puntualitat a l’estació. Que Déu vulgui que puguem estar junts una bona estona. Estic molt trist de pensar en els dies que estaré sense veure’t i ja voldria haver arribat al 15 de setembre per no deixar de veure’t cap dia (Barcelona, 10/7/1913).

I a la nit, trist i enyorat, hi torna per explicar-li el seu primer dia en una Barcelona buida de sobte.

Quan t’he deixat, més ben dit, m’has deixat, he anat a la fàbrica fins a les dotze i després a dinar a casa en companyia de l’Eduardo, que té la seva dona a Premià, i del tronera del Pepe. A la tarda he tornat, per variar, a la fàbrica, fins a les vuit, que he vingut a sopar, esperant amb ansietat acabar i posar-me amb el teu retrat al davant a dir-te tot el que se m’ocorri, com estic fent ara. Després de tants dies de veure’t diàriament, em sembla impossible que aquesta nit no pugui veure’t, així que calcula com de més impossible m’ho semblarà demà (Barcelona, 10/7/1913).

L’Alejandro confessa que quan l’ha vista marxar, he estat a punt de fer el nen, i li fa una broma que es repetirà sovint, ja que sembla que la María té la llàgrima fàcil.

I tu, què tal? No has premut l’esponja i vessat unes llagrimetes, tan pròdiga com sols ser-ne? (Barcelona, 10/7/1913).

A penes han passat quatre mesos des del primer contacte, aquell tímid suggeriment de poder veure-la al jardí quan ell passés per davant de la casa, aquella mena de salconduit per iniciar l’aventura, però sembla que ja no saben, o no volen, viure l’un sense l’altre.

La primera carta de la María des del seu exili francès és un plany inconsolable i una demostració d’una intensa emoció, gairebé infantil i, no obstant això, commovedora en la seva innocència.

Quin dia tan trist ha estat per a mi el 10 de juliol, no t’ho pots arribar a pensar. Quan el tren ha començat a caminar i no t’he vist més, m’ha semblat que no podia respirar, és a dir, una cosa molt estranya. Cada quart d’hora que passava pensava que ja era més lluny del meu Alejandro, tan bo i que m’estima tant. […] M’he posat al davant d’on havies estat assegut i el meu pensament sempre estava amb el meu Nano. No et pots arribar a imaginar les estones que he passat amb la bossa de mà oberta i el teu retrat, però de manera que només el podia veure jo, però tots s’hi fixaven; cadascuna de les meves germanes em deia alguna cosa. La Carmen em deia «No t’amoïnis, no veus com està de content?», perquè tenia el teu retrat petit, on estàs rient (Lamalou, 10/7/1913).

I aquí comença una llarga etapa en què la correspondència de cada dia és l’únic fil que els uneix i els alimenta. Enyorats i il·lusionats a parts iguals, ho afronten amb els ulls posats en els sis mesos que els obliguen a esperar abans d’un casament que ja no es treuen del cap.

Les cases i els llocs

Fins a aquest moment ens hem mogut entre les seves dues cases, un establiment termal francès, l’editorial del pare de la María i la fàbrica tèxtil de l’Alejandro. També s’han citat en alguns llocs d’esbarjo o per caminar, com el passeig de Gràcia, el Liceu o el teatre Novedades, el Saturno Park —un parc d’atraccions construït dins del parc de la Ciutadella— o l’Estació de Barcelona, que podria ser el Baixador del Passeig de Gràcia o l’actual Estació de França.

—La casa de la María.

L’any 1913 viu amb els seus pares i germans en un palauet que l’editor s’ha fet construir en un solar del carrer Mallorca i que, amb el temps, es convertirà en un dels col·legis per a nenes preferit per la burgesia barcelonina, el Loreto. És obra de Josep Domènech i Estapà, que uns anys després començarà a construir-ne un altre de semblant als terrenys del costat per al soci de l’editorial, Ramon Montaner Vila. El palauet Montaner, amb tot, no l’acabarà aquest arquitecte, sinó un nebot seu, Lluís Domènech i Montaner, també nebot per part de mare del coeditor. Aquesta última edificació, encara en peu, allotja en l’actualitat la seu de la Delegació del Govern d’Espanya a Catalunya.

Al palauet Simón, enllestit l’any 1886, neix i viu la María fins que en surt el dia del seu casament, després d’una celebració doble que descriurem més endavant.

I és en el seu jardí, o en la bellíssima rotonda envidrada que el coronava per la part posterior, on se situa la jove pretesa quan l’Alejandro la requereix per primera vegada perquè li faci un senyal, perquè encengui el llum verd que els ha de permetre començar a estimar-se.

Uns anys després, la família Simón abandonarà el palauet per instal·lar-se a l’antic habitatge del passeig de Gràcia, on es retrobarà amb la parella de l’Alejandro i la María, ja ampliada amb un membre i mig de més.

—La casa de l’Alejandro.

L’any 1913 l’Alejandro viu, juntament amb alguna germana encara soltera i una parella d’empleats —el Ramón, que li fa de mosso a la fàbrica i de xofer i ajudant en tot, i la seva dona, la Cristina, que atén les tasques de la casa—, en un ampli pis al carrer Ausiàs March, 12, a l’Eixample barceloní.

—Les Thermes de Lamalou.

El 1913 la família Simón en bloc passa tres setmanes en un establiment termal francès, que, per les referències trobades en diverses cartes, ja havien freqüentat altres estius. Es tracta del Grand Hotel des Thermes, a Lamalou-le-Haut, al departament d’Hérault, en plenes muntanyes del Languedoc, a la regió d’Occitània. L’establiment disposa, a més de les instal·lacions termals, de teatre, grans jardins i una gamma de recorreguts amb paisatges suggeridors per a curtes i llargues excursions. Allà la família de l’editor hi fa salut i vida social.

—L’Editorial Montaner y Simón.

L’Alejandro s’entrevista amb el seu futur sogre al despatx que el senyor Simón té a l’editorial. Fundada entre 1861 i 1867 (el ball de dates no s’acaba mai) per ell i un soci, Ramon Montaner Vila, té diverses i indeterminades ubicacions abans d’instal·lar-se al carrer Aragó, 225, en un dels primers edificis modernistes de Lluís Domènech i Montaner, entre els anys 1882 i 1885 (de nou, les dates ballen). L’edifici, amb una proposta de façana on es combina el maó vist i el ferro, és pionera en l’arquitectura urbana barcelonina i té unes grans dimensions. L’empresa manté una activitat i uns nivells de qualitat que la posicionen com a referent en el món editorial nacional i internacional de l’època. Incorpora nous sistemes d’impressió a la impremta tradicional i es dedica especialment a publicar obres monumentals sobre història, art i cultura, i també edicions de bibliòfil en llengua castellana. A la planta baixa de la seu hi treballen dos-cents quaranta operaris i fan servir cinc-cents mil quilos de paper a l’any. Arriba a tenir més de vuit-cents corresponsals, subscriu acords amb catorze empreses sud-americanes (a Buenos Aires, Montevideo, Santiago de Xile, Valparaíso, Puerto Rico, l’Havana, Mèxic, San Salvador, Bogotà, Guatemala, Caracas, Lima, El Callao i Guayaquil) i el volum d’exportacions al continent americà es valora en mig milió de pessetes anuals. Durant el primer quart del segle xx té més de dos-cents cinquanta títols al catàleg, alguns de molta volada com la Historia general del arte, que dirigeix el mateix Domènech i Montaner, la Biblioteca universal ilustrada, el Diccionario enciclopédico hispano-americano de ciencias, artes y literatura i prestigioses revistes com La Ilustración Artística i El Salón de la Moda.

—La fàbrica tèxtil de l’Alejandro.

«Fábrica de Tejidos de Novedades Blanch & Morillo. Viladomat, 165. Teléfono 414», diu una de les capçaleres del paper de carta fundacional; «Fábrica de Tejidos de Novedades de Algodón y sus Mezclas. Blanch y Morillo. Cortes, 622. Teléfono 1359», diu la capçalera del paper de carta amb què l’Alejandro escriu sovint a la María, previsiblement en les interminables hores de feina.

Fundada pel seu pare, José Morillo Llobet, l’any 1902, juntament amb el soci, Jaime Blanch Riera, el 1913 la dirigeix l’Alejandro, ja que el senyor Blanch, segons es pot deduir per algunes cartes de la correspondència, té una salut delicada.

Algunes notes del segon sobre

1. Crida l’atenció la vida regalada de l’alta burgesia barcelonina de començament del segle xx. Cases principesques, estiuejos de tres mesos a diverses poblacions, negocis pròspers i vida desvagada per a la immensa majoria del sexe femení i gran part del masculí. El mateix A., copropietari d’una fàbrica tèxtil en ple auge i cònsol general del Paraguai, que gaudeix d’un estatus econòmic i social força envejable, se sent poc solvent davant del tren de vida de la família de la dona que pretén festejar. Sap que no podrà oferir-li la vida tan plena de luxe a què està acostumada i, des del primer moment, vol deixar les coses clares.

No he considerat mai la riquesa un mitjà imprescindible per fer la felicitat de ningú, i m’atreveixo a creure que vostè té la meva mateixa opinió. Per exposar-li a vostè tot el que se m’ocorre la meva carta seria interminable, només vull que hi consti que per part meva no penso ni em preocupa cap altra cosa que el seu carinyo; tota la resta, a banda del respecte que els seus pares em mereixen, ho considero molt secundari. Soc una mica violent, ho comprenc, però mai, mai voldria passar pel que no soc (Barcelona, 18/4/1913).

2. Es comencen a perfilar els tarannàs de M. i A., ja des d’aquestes primeres cartes? A., tot i la seva percepció de trobar-se en condicions d’inferioritat econòmica, apareix decidit i bastant segur d’ell mateix, i assumeix aviat el paper de protector, tendrament foteta de la «fragilitat» i sentimentalisme de M. És realment M. una mica figaflor o el seu capteniment forma part del rol femení de nena consentida que sembla tenir tan interioritzat?

3. És curiosa la velocitat amb què evoluciona el to de les salutacions i els comiats, sobretot pel que respecta a A. Fórmules creatives, on assaja totes les possibilitats del nom de l’estimada: Estimada Mariucha, María de la meva vida o Estimada Mía del meu cor, un diminutiu que després serà molt habitual entre ells. I no parlem ja dels comiats, progressivament més «encesos»: Mentrestant no oblidis que mentalment sempre està amb tu i que només per tu viu, i que t’estima cada vegada més i més, el teu Alejandro; Amb aquest paper que he comprat per escriure’t quan siguis a Lamalou, ja no em queda lloc ni per enviar-te una abraçada, però en endavant ja escriuré més petit perquè n’hi càpiguen moltes, del teu Alejandro; M’acomiado fins a la meva carta de demà i fins després al Saturno, i per carta, no podent fer-ho d’una altra manera, et besa mil i mil vegades, amb tota la seva ànima, el teu Alejandro; I per a tu, per a tu tot, tot el carinyo, el cor, el pensament i incomptables petons i abraçades com a expressió de com t’estima el teu Alejandro.

M., en canvi, es manifesta més ponderada amb les salutacions, i manté el ja establert El meu estimat Alejandro, però es deixa anar una mica més en els comiats: Adeu, estimat Alejandro meu, desitjo que aquesta [carta] et causi la mateixa alegria que m’ha causat a mi la teva. Rep mil petons de la teva nòvia, que ja saps com t’estima. María.

4. Pel que fa al format de les cartes d’aquest sobre, es manté la quartilla plegada de paper de gran gramatge, amb la incorporació de dos altres suports remarcables: el paper fi i amb una subtil pauta de la fàbrica Blanch y Morillo, amb la capçalera ja reproduïda, i el paper, de format més petit, de l’establiment termal de Lamalou. A la capçalera impresa, sota un escut que mostra unes muntanyes, coronat i entre llorers, s’hi pot llegir: gd etablissement thermal et gd hotel des thermes. cros-aguillon, propiétaire. lamalou-le haut (hérault). També hi ha un parell de targetes de diferent grandària.

5. Respecte de l’embolic dels arquitectes Domènech. Pel que sembla, Josep Domènech i Montaner (1849-1923) signa les obres de la Torre Simón a la Vila de Gràcia el 1878 —és la casa d’estiueig familiar fins a l’any 1885, dos anys abans del naixement de M.—, recomanat pel soci de Francisco Simón, Ramon Montaner, que és el seu oncle i vol promocionar el jove arquitecte, que tot just ha acabat la carrera uns anys abans. Poc després, li encarreguen les obres de la nova seu de l’editorial Montaner y Simón, al carrer Aragó, i la culminació del Palauet Montaner, veí del Palauet Simón. L’altre Domènech, Josep Domènech i Estapà (1858-1917), és l’arquitecte del Palauet Simón, que s’acaba enfrontant amb Domènech i Montaner per la seva concepció de l’arquitectura nacional i per algunes idees polítiques. En alguna ocasió és anomenat «Domènech, el dolent».

6. Hi ha tota una colla d’informacions curioses al voltant de l’Editorial Montaner y Simón que la Veïna m’havia proporcionat, entre dubte i dubte.

Desaparegut l’editor Francisco Simón Font el 1923, el succeeix en les seves tasques a l’editorial el seu fill, Santiago Simón Bach, fins a la seva mort el 1939. Aleshores, la vídua d’aquest últim, Laura Gili Ros, continua la seva feina fins al 1948. Morts els pares, els fills, Laura i Santiago Simón Gili, els relleven i van venent les seves accions a un empresari indià, José González Porto, que acaba comprant l’empresa l’any 1950, després d’haver estat uns quants anys el seu agent.

En algun moment de la seva història, evidentment no en vida del besavi Simón ni del seu soci, hi treballen els escriptors Pere Calders i Jesús Moncada. La Veïna creia que devia ser cap allà als anys seixanta, perquè ella era molt joveneta quan ho havia sentit comentar a casa. Consultats els webs pertinents, veig que anava ben orientada.

Quan Pere Calders, que havia dedicat molts anys de la seva vida al món editorial i tenia experiència en diverses de les seves facetes —redacció, il·lustració, disseny, edició i redacció— va tornar de l’exili, va ser fitxat com a gerent de producció, càrrec que va ostentar des del 1963 fins al tancament de l’editorial, el 1981. Uns anys després que s’hi incorporés Pere Calders, va ser contractat, també per treballar a producció, Jesús Montcada, que s’havia instal·lat a Barcelona en acabar el servei militar i mirava de guanyar-se la vida amb la pintura. Malgrat la seva diferència d’edat —Pere Calders tenia cinquanta-cinc anys i Jesús Moncada, vint-i-sis, quan van coincidir a la Montaner y Simón— van fer-se molt amics. L’escriptor de Mequinensa reconeixia la influència de Calders, que el va encoratjar a escriure i a fer-ho en el català de la seva terra: «Vaig estar treballant amb ell durant dotze anys a la Montaner y Simón. Per a mi era un gran mestre. Un gran mestre des del punt de vista del rigor a l’hora d’escriure. Ell va tenir la paciència de llegir les meves primeres coses en català. El que també és cert és que va tenir la delicadesa d’animar-me a seguir el meu propi camí a l’hora d’escriure».

Un record de més enrere, encara, de ben petita. Quan la Veïna i els seus germans estaven malalts i feien llit —en aquella època una mica de febre d’un refredat, unes angines o una grip obligaven a no treure un peu fora dels llençols—, els volums enquadernats de La Ilustración Artística de la Montaner y Simón feien de tauleta al damunt de la qual es podia dibuixar o jugar. Deia que encara recordava el seu pes damunt les cames!

Més o menys a l’època en què havia sentit comentar la incorporació de Pere Calders i Jesús Montcada a l’editorial, encara tan present a la seva família, la Veïna recordava haver-se cruspit tota una col·lecció de novel·les de Joseph Conrad, editada per Montaner y Simón, a l’habitació del darrere de casa dels seus avis, els de les cartes, on hi havia uns armaris amb vitrines i una taula i unes cadires enormes i pesants, de vellut blau clavetejat, imponents i summament incòmodes. Eren un mobiliari i uns llibres que procedien de l’editorial, li havia sentit comentar sempre a l’àvia M.

El Daltabaix

Ella el veu entrar a la cuina amb la bossa del súper, i que es posa a col·locar les quatre compres que duia apuntades en un tros de paper, que ara repassa: cerveses, tres taronges i tres plàtans, uns quants tomacons, dues baguets de pa, una ampolla d’oli, un fuet, dos paquets amb embotit i un pot d’olives.

«Com és que només et puc veure a casa? Tant que m’agradaria saber si quan vas al poble parles amb algú, si entres al bar de la plaça a fer un cafè, si passeges una mica pel moll dels pescadors com fèiem tan sovint quan el dia es començava a allargar, en aquestes alçades de l’any!».

Ara observa divertida la cerimònia del tangram, amb el tàper dels embotits, i com talla conscienciós les baguets abans de congelar les porcions de pa: primer per la meitat i després cada tros en tres, i les col·loca en sobres de plàstic de manera que càpiguen planes al calaix del congelador.

«“Necessites el regle?”. Com m’agradava burxar-te quan et veia tan concentrat perquè tot quedés ben polit i al seu lloc, Jeremy meu…».

El mòbil sona i Ell fa un gest de sorpresa quan nota la vibració a la butxaca del darrere.

—Digues, Menut. Com esteu?

I activa l’altaveu —fa poc que ha agafat el costum de fer-ho— per tenir les mans lliures i acabar l’endreça. O potser perquè li agrada sentir una altra veu entre les parets tan callades?

«I a mi, quina alegria escoltar-te, fill! A veure si li truques més sovint, pobre pare».

—Bé, pare. I tu? Jo no truco gaire, però mira que tu! Vull creure allò de pas des nouvelles, bonnes nouvelles, però…

—Vaig fent, fill. Sense nouvelles, és clar. Aquí, a casa… tirant. I vosaltres?

—Bé, bé, colgats de feina, aquestes setmanes. A la universitat sembla que tothom s’ha posat d’acord per llegir els doctorats abans de final de curs. Entre la Cèlia i jo en portem mitja dotzena. I els meus, encara, perquè la Història sempre té aspectes sorprenents per explorar, però la teva pobra jove, amb tant de número… No m’estranya que gasti l’humor que gasta.

—I les nenes?

—No els veiem gaire el pèl. Entre els instituts, el taekwondo de la gran i el bàsquet de la petita… Creixent d’ossos i de poca-soltades.

—Tinc ganes de veure-us. Des de Reis… Per què no veniu un cap de setmana, o un diumenge a dinar?