- -
- 100%
- +
Sinopsi
El periodisme no havia hagut d’enfrontar-se mai, en tota la seva història, a una crisi humana tan universal i alhora tan local com la de la Covid-19. El periodisme de qualitat, per sort, ha estat capaç d’oferir al món i de llegar a la posteritat una crònica detallada i en directe d’un any llarg de pandèmia, ha pogut explicar el gran conflicte de salut a cada comunitat del planeta.
La gramàtica del virus és un assaig necessari sobre el paper fonamental que els mitjans han tingut en la narració de l’enorme trauma sanitari i social provocat pel coronavirus. Josep Gifreu aporta una panoràmica analítica i crítica sobre la intervenció del periodisme i els mitjans de comunicació de referència mundials en la construcció simultània dels microrelats locals i del macrorelat global sobre la primera gran epidèmia de la nostra època.
Codi QR
Codi QR
Escanegeu aquest codi
o cliqueu aquí per accedir directament a tot el material complementari que es referencia al llarg del llibre.
Taula
Sinopsi
Un entre tants: una crònica de l’angoixa periodística pel coronavirus
Vicent Partal
Obertura. La comprensió del virus
A la recerca del mètode
A la recerca de les fonts
Disposició dels continguts
Els relats de la pandèmia
Com informar de la crisi
Alteració d’una professió
Iniciatives en obert
Innovació i creativitat
Observatoris dels canvis
Cap al tot digital
Per una ètica de la informació en pandèmia
Balanç de l’impacte
Principals fonts d’informació
El problema de les fonts
Administracions governamentals
L’Organització Mundial de la Salut
ONG implicades
Les fonts científiques
Reinventant la professió
Crisi sobre crisi
L’estrès dels professionals
Acomiadaments i «permisos»
Reestructuració de programacions
Per un periodisme de qualitat
La cooperació internacional
Actualització i presentació de dades
Selecció mundial de capçaleres
Dos diaris singulars
Tres models d’agències de notícies
Wikipedia, el repositori mundial
La visualització de la crisi
Conversació audiovisual mundial
Recursos infogràfics i interactius
Els mapes, recurs habitual
Fotoperiodisme, testimoni viu
Documentar el drama
Una mirada a les imatges del món
L’any del virus en imatges
L’entrevista reveladora
La facultat de preguntar
El dret a saber
Un breu mostrari
Científics versus polítics
L’humor gràfic
Els grans temes
L’origen del nou virus
Consens sobre els ratpenats?
Wuhan, el sentinella de la Xina… i del món
Origen natural o artificial?
La informació sobre el brot de Wuhan
Com es va propagar el virus
Ni transparència ni diligència
L’origen, un misteri?
La gestió dels governs
Una setmana crucial
Mala gestió?
Les revistes científiques no perdonen
La salut pública
Les residències de gent gran
El personal sanitari
Confinament i controvèrsia entre científics
Salut pública i vacunació
La memòria de les víctimes
Acompanyar el dol
Memorials en portades
Recuperació de vides perdudes
Una història tràgica
Milions d’anys de vida perduts
Del ‘Rèquiem’ a la ‘Novena’
L’impacte social
La nova (a)normalitat
Les celebracions, a casa
Asimetria de l’impacte
Vacunes i vacunació
La vacuna i la bala de plata
Acceleració de proves
L’esprint final
La Xina es posiciona
A qui tocarà primer?
El «nacionalisme de la vacuna»
Un projecte de tota la humanitat?
Comencen les vacunacions massives
Immunització de grup?
Geopolítica de la vacunació
L’economia
Una matriu d’anàlisi
Impacte empresarial desigual
Un segon trimestre molt negre
L’impacte en el treball
Perspectives de recuperació ràpida?
La política
Afectació dels processos electorals
Els Estats Units: les presidencials de la Covid-19
Polarització política
Impacte en les dinàmiques polítiques
Un nou ordre internacional?
L’educació
Una agenda absent?
Fracàs de l’educació virtual?
A l’escola, amb mascareta
El teletreball
El teletreball a Europa
Treballar des de casa?
Els valors del periodisme
La informació de proximitat
Què podem fer?
Sentir la veu de la comunitat
La ràdio, sempre pròxima
Fulgor del periodisme científic
La difícil ‘accuracy’
El virus, en cada història
La divulgació científica necessària
La batalla contra la desinformació
De ‘Plandemic’ a ‘Hold-Up’
De Donald Trump a Jair Bolsonaro
Institucions versus desinformació
Emergència de verificadors
Caos informatiu?
El periodisme d’investigació
El preu de la llibertat
La Xina «castiga» els informadors
L’Observatori 19
Crespons negres en portada
La promoció del debat mundial
Qüestionament general
Alguns temes a debat
Cloenda. La responsabilitat del narrador
Notes
Selecció bibliogràfica i videogràfica
Annex 1
Primer any del virus: cronologia mínima
Annex 2
Fonts i referències sobre la Covid-19
Annex 3
Glossari, acrònims i abreviacions
Un entre tants: una crònica de l’angoixa periodística pel coronavirus
Vicent Partal
El dilluns 9 de març de 2020, al migdia, una dotzena de periodistes de VilaWeb estàvem asseguts en la sala de reunions del diari, disposats a fer l’habitual sessió de repàs de la setmana que entra. Aquella sala no té ventilació directa i al voltant de la taula que la presideix estàvem tots sense mascaretes ni distància de seguretat. La pandèmia ja era el tema de la conversa, però ningú de nosaltres no la veia com la cosa que només unes hores després havia d’alterar la nostra vida, la de la nostra societat i la del diari. Fins i tot hi havia encara qui defensava que allò no passaria de ser una grip, cosa que cal dir que en aquell moment també deien algunes autoritats i fins i tot alguns experts.
Jo acabava de tornar de Xipre, sense saber que aquell avió que havia agafat seria el darrer que agafaria en més d’un any i mig. Aquell inici d’any havia estat intens en viatges i ja tenia molts compromisos aparaulats, que em feien pensar que acabaria sent un altre any de fer molts quilòmetres. L’havia començat a París pel Cap d’Any, després havia volat a San Francisco per a fer una xerrada a la Universitat de Stanford i més tard havia anat a Xipre. Poc que em podria imaginar aleshores que allà s’acabaria tot, abruptament, que no tornaria a trepitjar l’aeroport del Prat i que restaria tancat al país, a Barcelona i fins i tot a casa meua, durant mesos i mesos. La frontera es va reduir tant, es va fer tan estreta, que durant molt de temps no vam ni tan sols poder eixir del nostre municipi.
La meua preocupació per la pandèmia era, per motius familiars, tan alta com inconcreta, però vaga. Pocs dies abans, la meua menuda havia tornat de Taiwan, on vivia des del setembre anterior, i els seus darrers dies a Àsia els havíem viscut amb molta angoixa per si tancaven les fronteres i no podia tornar. Però ho vèiem encara tot com una cosa que «passava allà». La nit que ella va arribar, en un dels darrers vols que van eixir de Hong Kong, ens va estar traduint històries dels mitjans xinesos, inclòs aquell famós vídeo en què els ciutadans de Wuhan cridaven des dels balcons, confinats. Quantes vegades, durant el nostre confinament posterior, vaig recordar que en veure allò la meua resposta va ser comentar com d’agressives eren les autoritats xineses i com d’impossible em semblava que això passés a Europa. Santa innocència o santa ignorància!
La reunió a VilaWeb era dilluns, i dijous mateix, en vista del gir dels esdeveniments, vam decidir tancar la redacció, enviar la gent a casa i fer tots teletreball. Va anar així de ràpid. L’endemà, divendres 13, el govern espanyol usurpava les competències de totes les institucions i declarava l’estat d’alarma, i tots nosaltres, ciutadans i periodistes, entràvem oficialment en el període més difícil que ens ha tocat viure.
Explique tot això, faig aquest testimoni personal, només com a mostra. Soc un entre tants. Tots els periodistes i tots els diaris vam passar pel mateix. Per la mateixa dificultat per organitzar el nostre treball fora de la redacció a base de WhatsApp i videoconferències i sense comptar amb aquest espai col·lectiu que, en definitiva, ens fa ser el que som. Tots vam passar per la dificultat de comprendre què estava passant i què caram era allò a què ens enfrontàvem. Tots vam discutir la responsabilitat social i ètica de saber com explicar les coses als nostres lectors.
A La gramàtica del virus, Josep Gifreu parla de tot plegat, amb una mirada molt profunda, global i àmplia. I per això m’agradaria explicar una anècdota concreta que crec que ajudarà els no periodistes a entendre què ha significat, concretament, viure i treballar assetjats pel coronavirus.
Tant en referir-se, a l’inici del llibre, als relats de la pandèmia com, sobretot, en parlar dels valors del periodisme, Gifreu reflexiona especialment sobre la nostra responsabilitat, que ha estat posada a prova de manera intensa. I hi ha, en aquest sentit, una nit que estic convençut que jo no oblidaré mai.
Era la del 24 de març del mateix any. Un equip de periodistes de VilaWeb (format per Josep Casulleras, Roger Graells, Josep Rexach i Odei Etxearte) havia aconseguit un document extremament confidencial elaborat pel Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya. S’hi explicava que en aquell moment hi havia 878 llits d’UCI repartits per tots els hospitals i centres mèdics del Principat i que 686 ja estaven ocupats per malalts de Covid-19. Allò era greu, però ho era encara més la previsió. Es preveia que al juliol s’arribaria a la xifra de 4.822 casos greus. I les xifres que s’hi explicaven feien esgarrifança, especialment el càlcul de morts.
A aquelles alçades, i recorde que només havia passat una setmana des del moment en què havíem abandonat la redacció i havíem passat a fer teletreball, la situació, l’ànim, havia canviat totalment. Jo havia creat un grup de WhatsApp amb metges que treballaven en hospitals de tots els Països Catalans, i el que m’anaven descrivint era horrorós. Sense pal·liatius. I havia quedat impactat com poques vegades en veure a la RAI la famosa escena dels camions de l’exèrcit emportant-se taüts i més taüts de Bèrgam. Si una setmana abans algú podia pensar-se encara que no n’hi havia per a tant, ara ja era impossible no ser conscients que la nostra vida havia canviat completament.
El document de Salut, en aquell context, tenia un valor altíssim que no podíem ocultar als nostres lectors. Però, al mateix temps, era un document duríssim i jo em plantejava fins a quin punt era justificable, èticament, explicar a la gent que el Govern pensava que tants i tants d’ells moririen aviat (sobretot perquè allò no era un fet, que hauria implicat una reacció diferent, sinó un càlcul). L’angoixa i la responsabilitat eren tan grans que vaig convocar de matinada una reunió per videoconferència de tot l’equip de VilaWeb. L’Assumpció Maresma, com a editora del diari, ens va explicar molt cruament el que significava publicar allò i la responsabilitat que comportava, i tots vam discutir durant una estona llarguíssima com i de quina manera n’havíem de parlar.
La decisió no era senzilla. Havíem comprovat més del necessari l’autenticitat del document, però, al final, les previsions només eren previsions i un plantejament massa explícit basat en aquestes dades podia generar el pànic. No he vist mai les cares dels meus periodistes més afectades personalment. Es palpava la por. I la responsabilitat. Vam decidir que comunicaríem a la Generalitat que publicaríem allò, però que n’efectuaríem un resum, no faríem públic el document tal com el teníem a les mans i no carregaríem el titular especulant amb les possibles xifres de morts. Volíem defugir el sensacionalisme però al mateix temps volíem comportar-nos honradament.
La Generalitat, i això ho puc entendre, es va mostrar molt sorpresa i irritada perquè tinguérem aquell paper, tot i que he de dir, en honor seu, que no va intentar impedir en cap moment que en publicàrem les conclusions. Només ens van demanar, i això ho trobe raonable i ho respecte profundament, que no provocàrem més pànic del que ja hi havia.
D’aquest tipus de decisions, d’aquest tipus de situacions, de com fer periodisme enmig d’aquesta situació, va aquest llibre del professor Josep Gifreu. Insistisc en el fet que totes les redaccions, de tot el món, devem haver passat en un moment o altre de la pandèmia per situacions com les que he descrit: perplexitat, ignorància, por, responsabilitat, sorpresa, esgotament. La pandèmia ens ha afectat a tots i a tot arreu, ha estat i és un fenomen únic en les nostres vides i com a periodistes he de dir que poques vegades hem hagut de reaccionar tan de pressa a una realitat tan complexa i amb un sentit de la responsabilitat tan posat en qüestió de manera constant. Si explique el que he viscut jo és perquè crec que pot ajudar a entendre el que hem viscut molts.
Com Josep Gifreu explica molt bé, ens ha tocat «reinventar la professió» i s’han posat a prova, intensament, algunes de les característiques més essencials, algunes de les normes més sagrades, del nostre ofici. El preu de la llibertat té a veure amb aquesta reunió de matinada, impensable en cap altre cas, on ens demanàvem col·lectivament on era el límit de la nostra responsabilitat periodística i ciutadana. Com a periodistes. Emmarcat això, a més, en una batalla contra la desinformació que ha estat un altre aspecte duríssim d’aquests mesos. Hem hagut d’aprendre molt de ciència i a una velocitat impensable, i hem entés ràpidament, i això més que justifica la mirada que Josep Gifreu imprimeix a aquest assaig, que l’impacte era global, que el món s’ha fet molt petit de sobte, que tot està relacionat i que la pandèmia, a més, esdevindria una enorme font, també, de coneixement del planeta i de la complexitat i la força de les relacions que ens uneixen els uns als altres. Econòmiques, evidentment, sanitàries, però també culturals, socials i polítiques.
En aquest sentit, vull explicar una darrera anècdota. Recorde l’impacte que em va causar una entrevista que vam publicar amb el poeta sirià Yassin al-Haj Saleh. A VilaWeb havíem decidit fer una sèrie llarga d’entrevistes tant amb catalans com amb estrangers, de camps ben diferents, que podien aportar una mirada original sobre el que estava passant. N’acabaríem fent gairebé cinquanta, durant dos mesos, parlant amb gent tan diversa com Noam Chomsky, Eudald Carbonell, Guy Standing, Margaret Atwood, Enric Casasses, Massimo Cacciari, Mia Couto o José Mujica; buscant que ells ens ajudaren a ampliar la mirada, reclamant-los que ens dotaren d’un marc intel·lectual adequat per a entendre el que estàvem vivint. Aquella entrevista amb l’escriptor i pensador sirià, però, va ser molt especial per a mi, perquè va dir una cosa tan senzilla com impactant, tan òbvia vista des de Síria: «Crida l’atenció la facilitat amb què la gent ha sucumbit al pànic a Europa en comparació amb els altres continents».
Vam sucumbir al pànic també com a periodistes? Hem entés una mica millor com viu la resta del planeta gràcies a això que ens ha tocat viure a nosaltres també? Serviran de res les lliçons d’aquesta pandèmia? N’aprendrem? Ens ajudaran a millorar aquest ofici que estimem? Jo no tinc respostes a aquestes preguntes, només puc dir que crec que les conseqüències seran duradores i tindran un impacte llarg i profund en el temps. I que és per això que necessitem amb molta urgència brúixoles, mirades serenes que ens enfoquen l’horitzó, com és aquesta que l’amic Gifreu, sempre tan atent al que passa i sempre tan oportú i rigorós a l’hora d’explicar-nos-ho, ofereix a La gramàtica del virus.
Obertura. La comprensió del virus
«I think we’re in this liminal moment of collectively deciding what we’re going to remember and what we’re going to forget».
Martha Lincoln, metgessa antropòloga, San Francisco State University1
El 28 de setembre de 2020, el dia que el periodisme celebrava el World News Day, tots els mitjans informatius del món anunciaven la tràgica notícia: la Covid-19 ja havia provocat un milió de morts.
En plena epidèmia, el World News Day volia recordar la contribució del periodisme a la causa «de salvar vides i generar confiança». Més de cent mitjans d’arreu del món se sumaven a la celebració amb el lema general «El món necessita més periodisme ara». La campanya s’obria amb un vídeo de vint minuts, realitzat pel diari The Straits Times de Singapur, on es resumia l’evolució de la pandèmia i de la crisi mundial fins al moment, i el paper únic protagonitzat pels mitjans informatius i els social media, sovint en lluita contra les fake news.2 El diari Ara dedicava un editorial a la celebració, en què afirmava: «Sense garantir un accés lliure a una informació fiable no hi ha veritable democràcia». També denunciava l’ofensiva «orquestrada per moviments populistes, encapçalada per governs com el de Donald Trump als Estats Units o Jair Bolsonaro al Brasil, contra el prestigi dels mitjans de comunicació, en un intent d’impedir la feina dels professionals de la informació».3
La pandèmia del coronavirus plantejava alhora i d’una forma peremptòria l’exploració d’un nou entorn, desconegut i perillós, i la credibilitat de les fonts i els circuits de les notícies i la informació. Calia inventar una gramàtica de comprensió i narració de l’emergència sanitària universal. Calia decidir en cada indret i moment allò que convenia narrar i allò que convenia oblidar, com afirmava Martha Lincoln. La confiança en el periodisme i en la seva capacitat de generar un relat realista i rigorós sobre la realitat canviant de la crisi era, més que mai, un indicador clau, no sols per al coneixement del món en crisi, sinó també de la utilitat del periodisme com a relator de les realitats complexes i mutants, com a narrador institucional de les «onades concèntriques» que l’impacte del coronavirus provocava a tot el planeta.
«La resposta a la Covid-19 ajudarà a definir el segle»: així titulava l’article que publicava al Financial Times el metge i investigador Jeremy Farrar, director de la fundació britànica Wellcome, dedicada a finançar la recerca mèdica mundial.4 Farrar comparava l’impacte de la crisi amb les onades concèntriques quan es tira una pedra a l’estany. El cercle immediat més pròxim a l’impacte del virus era temor, malaltia i mort. El segon descrivia els efectes indirectes de la Covid-19 sobre la salut pública, com per exemple les proves de càncer ajornades. El tercer, més ampli, era l’impacte social i econòmic, que provocava atur, reduïa les economies i amplificava fractures socials i desigualtats, amb conseqüències polítiques. I el quart i més gran cercle era el de la geopolítica: el posicionament dels poders mundials arran de la pandèmia i la crisi definiria les relacions polítiques globals per a les pròximes dècades.
Aquest assaig vol ser una primera aproximació al paper fonamental dels mitjans informatius en la gestió del coneixement públic i de les respostes col·lectives i particulars davant els grans reptes de la Covid-19 en les successives onades del seu primer any. Es proposa aportar una panoràmica, documentada i crítica, sobre la intervenció del periodisme i dels mitjans informatius en la construcció alhora dels microrelats locals i del macrorelat global sobre la gran pandèmia que trasbalsava el món a partir de l’any 2020.5
El periodisme es llançava a relatar i enregistrar fets, dades i tendències de la pandèmia per a la memòria i la història, conscient de la rellevància de la seva funció de registre públic d’uns treballs i d’uns dies excepcionals. El periodisme tenia present la lliçó del cas de Donna Strickland: nascuda a Ontario (Canadà), Strickland va guanyar el premi Nobel de Física del 2018 pels seus treballs en la física dels làsers. L’escàndol va esclatar a la gran enciclopèdia lliure Wikipedia: no hi tenia cap entrada. Els editors de Wikipedia havien rebutjat prèviament la inclusió d’una entrada sobre Strickland adduint «manca de notorietat». No complia els requisits de la notability guideline del l’enciclopèdia. El personatge, s’excusaven, no havia rebut suficient cobertura de mitjans fiables i els seus treballs no havien estat citats en articles d’actualitat ni en fonts secundàries.6 No, no passaria res de semblant amb el personatge anomenat SARS-CoV-2.
Certament, la primera resposta a les demandes de la ciutadania afectada per la crisi «polipandèmica» corresponia als responsables de la gestió de la sanitat pública. Les respostes més pròximes i quotidianes al mar d’interrogants que suscitava l’epidèmia, però, la gent les buscava en els seus circuits habituals d’informació i interacció. I el circuits habituals de vigilància, coneixement i interacció en els entorns no directament viscuts eren les xarxes socials i els mitjans de comunicació. Per aquesta raó, precisament, els professionals de la informació d’interès públic rebien i mereixien l’etiqueta de «treballadors essencials». En períodes d’alta incertesa, les notícies dignes de credibilitat eren i són eines de primera necessitat.
En temps de crisi i incertesa, més que mai, el periodisme i els mitjans d’informació són les principals institucions de què s’han dotat les societats obertes i democràtiques per desplegar aquelles funcions que un dia, per exemple, Harold D. Laswell va deixar ben definides: supervisió i vigilància de l’entorn; correlació dels diferents sectors de la societat en resposta a l’entorn, i transmissió de l’herència social d’una generació a les següents. Caldria afegir-hi la vigilància de l’entorn, sí, però sobretot la vigilància crítica de la gestió de la crisi per part dels governants.