Un vol màgic

Un vol màgic

Les regions d’Abissínia

Títol original: Un volo magico

© Giovanna Giordano, 1998

Primera edició: febrer del 2022

© de la traducció: Mercè Ubach Dorca, 2022

© del mapa de la pàg. 4: Òscar Sarramia

© d’aquesta edició: L’Altra Editorial

Gran Via de les Corts Catalanes, 628, àtic 2a

08007 Barcelona

www.laltraeditorial.cat

Producció de l’ePub: booqlab

Maquetació: EdicTal

ISBN: 978-84-125086-5-9

Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra requereix l’autorització prèvia i per escrit de L’Altra. Tots els drets reservats.

TAULA

1. L’arribada i el meu guia

2. A la cort del gran Negus

3. Puces i bombes

4. L’amor a l’aigua

5. La utopia pastís

6. Esplendor i ruïna

7. A la gàbia

Agraïments

Dedico el llibre al meu pare, Nicola Giordano, home de ciències. Va ser ell qui em va explicar aquesta història abans de morir, i ara potser la llegirà des de l’espai.

1

L’ARRIBADA I EL MEU GUIA

La nit que vaig arribar a l’Àfrica va ser la més bonica que havia viscut mai. Era una nit verda, una d’aquelles nits en què la felicitat és gairebé insuportable. Estava ebri de vida, ebri d’aire, ebri de vent i de sol. Dins d’un silenci estupefaent hi havia el perfum de l’estiu.

Volava lliure pel cel, fent tombarelles en el corrent càlid, flotava en el descens, i les brillants estrelles africanes saltaven per sobre del planeta.

Pilotava el Vita Nuova, el meu Caproni 133. Era el 24 de juny de 1935. Destinació: Eritrea. Missió: secreta. No en sabia res més, del viatge.

Tu endavant –pensava–, no t’aturis. Segueix la proa, ara la vida serà extraordinària, de dret cap al sud, sempre cap al sud, qui sap què t’hi espera.

El cap em rodava de tanta meravella, el fuselatge ja havia fregat mars en tempesta, capçades de palmeres, dunes del color del safrà al desert, les piràmides d’Egipte i el mar Roig.

Que impressionant que era, la piràmide de Kheops, sota la panxa del meu lleuger trimotor. I lleuger també jo, agitat, gat vagabund errant pels núvols, excitat a cada cop de timó.

Jugava amb el vent, amunt i avall entre el mar i l’espai: pujava de cota per tornar a veure les estrelles i descendia per llepar els llavis del mar Roig, ple de peixos i balenes.

Volava, volava lliure i mirava endavant, sense records, perquè quan vius no tens temps de recordar, i llavors jo vivia. Sí, vivia. Era jove.

Aquella nit verda, al mar suraven els saücs de Dancàlia i navegaven els vaixells italians carregats de bombes.

Aquella nit verda, l’hèlice molia l’aire perfumat de canyella de la terra abissínia, forta i vermella com el planeta a l’origen dels temps: penya-segats, precipicis, cascades, goles, selves, zebres, girafes, lleons i gaseles en fuga. I després, cada vegada més a prop, veia plantes de cautxú, eufòrbies de canelobre, atzavares sucoses, els llums de color maduixa de l’aeroport i la sorra, fina com la de la lluna.

A Otumlo, durant l’aterratge en espiral, el silenci era màgic, fins que van esclatar xiscles d’elefants i cants de dones.

Les cançons s’acostaven a poc a poc, com les tímides cuques de llum de l’estiu, i lentament s’erigia la meva por.

La por se’t menja el cor quan es fa excessiva. Haig de ser valent, pensava, soc un home amb ales i no pas una trista ovella. Les campanetes dels camells es balancejaven junt amb el cant i, dalt dels camells, es balancejaven suaument els flancs de deu dones negres i nues.

Eren els primers cossos negres que veia: estàtues de bronze meravelloses sota la lluna, i a l’últim camell anava, en palanquí, un capità de l’exèrcit italià, acompanyat d’un papagai verd, vermell i groc, amb el bec punxegut.

L’home exhibia el casc colonial, un somriure ampli i un aire melancòlic, com de qui gaudeix del moment i no de cap altra cosa.

–Soc el capità Beba Mondio. I tu, qui ets?

–L’aviador Giulio Giamò, senyor.

–T’esperava. Vas néixer a Stromboli el 1922?

–Sí, senyor.

–Et diuen el Mosquit?

–Sí, senyor.

–Per què?

–Perquè aterro a tot arreu i soc silenciós.

–Saps què és, la guerra?

–Només l’he vist al cine.

–Com jo, però val més no dir-ho gaire fort.

El lloro s’espollava les plomes de colors i em mirava de gairell.

–Et creus especial perquè voles? No tens ni plomes ni ales: ets un ocell a mitges.

Era el primer lloro que sentia parlar a la vida: quina mena de màgia era, aquella?

En Mondio em va tranquil·litzar.

–No tinguis por, fa discursets breus.

–És el primer cop que veig un lloro que parla.

–No et sorprenguis mai de res, perquè a l’Àfrica tot és sorprenent. Te’l presento: es diu Pappamondo.

–Què vol dir?

–Menjamon. Que estima el món i menja molt.

En Pappamondo em mirava, encara de gairell.

Les cuques de llum xipollejaven en l’aire brillant, les dones m’acariciaven amb les pestanyes llargues i de vellut, com telons d’òpera. Però el teatre, aquella nit verda, no era cap miratge.

Xisclaven les plantes i els insectes, les estrelles queien del cel com la pedregada, tot reia o bé tremolava, i els sorolls esquinçaven la fosca.

A quin món havia anat a parar? Cruixits, cossos nus i negres, un lloro garlaire i un capità sonat.

–Capità, quina és, la meva missió?

–No te’n puc dir res.

–Digui’m tot el que pugui.

–Potser demà dematí.

La nit corria, la lluna havia desaparegut i les òlibes també estaven a punt d’adormir-se, i jo no deixava de mirar el papagai.

–Per què parles?

–I tu, per què parles?

–Transformo els meus pensaments en veu alta.

–Molt bé, doncs això també s’aplica als lloros que parlen.

La nit era líquida i les dones suaus portaven amb naturalitat el cos nu, de la mateixa manera que jo portava el nas.

La lluna s’esllanguia, abraçada per un vent calent que ens bufava la sorra al damunt. Se m’havia descordat una sandàlia, tenia el casc ple de pols, quan me’l treia deixava veure les dues ales d’àliga pintades al metall, blanques i blaves.

–Qui les ha pintat, aquestes ales, home volador? –em va preguntar en Mondio.

–Me les ha pintat el meu fill.

–I quants anys té, el nen?

–Només tres.

–Com se diu?

–Nicola, és el gran, i va néixer sota un arc de Sant Martí, una nit d’estiu.

–Tens altres fills?

–Dos, acabats de néixer.

–Tens pare? Tens mare?

–El meu pare va morir, però em queda la mare.

–T’enyoraràs del teu poble?

–Jo combato la nostàlgia i volo sempre endavant.

–Molt bé, doncs no permetis que t’ataqui en aquesta terra immensa. Ja veuràs com ben aviat l’Àfrica et xuclarà l’ànima, i aquí has d’anar amb les orelles i els ulls ben oberts.

Però les parpelles em queien, estava molt cansat i només volia dormir. Entre els eucaliptus hi havia dues cabanyes: una de fusta, d’estil militar, i l’altra de fang i palla; la primera era una casa petita, i la segona un tucul.

–Quina t’estimes més? –em va preguntar en Mondio.

–La cabanya de fusta.

Tot just havia agafat la maneta i estava a punt d’accionar-la quan, en un tancar i obrir d’ulls, la imatge de la cabanya, juntament amb el sostre, les parets i la maneta, es van desintegrar. Damunt les restes fumejants, va aparèixer un exèrcit de tèrmits en fuga, amb les tenalles esmolades i les potes veloces, fins que els insectes es van amagar a les seves catedrals de terra, altes com columnes, per digerir casa meva.

–Cal anar de pressa, abans que tot desaparegui –deia en Pappamondo.

Estava cansat. Quina mena de país era aquell, en què els animals impedeixen dormir als homes? Les mosques feien més soroll que els elefants, i els lleons grataven l’aire.

Podria passar la resta de la nit a la tenda del capità Mondio. Era una tenda despullada: un jaç, una taula precària per escriure i menjar, un fanal de mà i un mapa a escala d’Abissínia.

–Capità, què vol dir, Abissínia? Significa abís?

–La paraula és d’origen grec: «barreja», perquè aquí va ser on es van barrejar els fills dels fills de Noè: Sem, Cam i Jàfet.

–I què vol dir, etíops?

–«Homes de cara cremada», és com se’n deia als temps d’Homer.

–Cremada?

–Cremada, negra. Els antics creien que tenien la pell negra perquè els l’havia cremada el sol. Sense ciència, els primers homes podien deixar volar la imaginació.

Al capità li agradava llegir, tenia molts fulls penjats als fils, com roba estesa, i en cadascun hi havia escrita una frase de novel·la.

«Fes el que vulguis».

«O escrius, o vius».

«Somio per no deixar de veure-hi».

Llegint aquestes paraules, encantat amb les cançons de bressol de les serventes, em vaig adormir.

A l’alba ja cantava tothom: les dones, els estruços les gaseles, els elefants, les zebres, els micos i també els soldats, blancs i negres. Els blancs els coneixia bé, però els negres els veia per primera vegada: es deien askari, muntaz, buluk-basci, scium-basci i dubats, que vol dir «turbants blancs». Els dubats eren de Somàlia, i anaven amb un turbant i el tors nu, com els guerrers d’Aquil·les. Els askaris eren de graduació més alta, i portaven un cilindre vermell al cap, els dubats estaven més avall, eren tropes irregulars, anaven descalços o amb camell.

Els camells, a Otumlo, treballaven més que les nostres mules: transportaven aliments i municions, amunt i avall, febrilment, fuetejats pels homes, que corrien com als formiguers.

Les formigues, els tèrmits, les puces, els polls i els mosquits ens perseguien i després s’estavellaven contra els carros armats, l’artilleria lleugera i la pesant, les baionetes, les bombes i les pistoles.

Homes i animals, aquell meu primer matí africà, es movien com bojos.

–Amb la guerra, la vida canvia –deia el capità–, a l’home l’assalta una estranya eufòria, com la de les mosques al setembre, quan s’acaba la calor i estan a punt de morir i les veus que s’estavellen contra les parets i volen nit i dia. Mira al teu voltant. No la notes, la impaciència humana?

–Sembla que els estiguin centrifugant a tots.

–Ara hi ha tres-cents mil homes que estan com les mosques: nerviosos, impacients per morir. La mort no els espanta, més aviat els excita. És com si anessin a un festí, i no pas al seu propi funeral.

Mentre el meu guia m’instruïa, sentia uns laments. Eren de gola, profunds, i anaven acompanyats de cops de metall.

Reconeixia i no reconeixia el so del metall i buscava el Vita Nuova.

Cent babuïns saltaven damunt les ales del meu trimotor, abonyegant-lo com si fos una capseta. Estava desesperat, em vaig posar a disparar en l’aire i també més avall.

En Beba em va prendre el fusell.

–Estúpid, a l’Àfrica les coses no es fan així. Aquí has de ser ben educat, com al parlament britànic.

I, després d’apartar els ulls de mi, va oferir al cap de tribu dels babuïns un pot de mel. El cap en llepava més que els súbdits, i sortosament, esgotada l’última gota de mel, després de les inclinacions d’agraïment, la tribu es va perdre en la selva.

El meu guia em mirava de gairell.

–Qui sembra vent cull tempesta.

–Mondio, quina és la meva missió?

–Vols volar del matí al vespre?

–Vull volar.

–Doncs calla i volem.

–On anem?

–A Abissínia.

En Beba va carregar un sac de color caqui i jo, rodolant per l’herba càlida, amb un cop a la maneta per espavilar el motor, amb la proa alçada cap al cel, em vaig enlairar. En Pappamondo anava assegut al meu costat, i en Mondio s’atordia mirant els núvols.

–Els núvols dibuixen altres continents.

–Continents esbarriats pel vent.

–Els núvols es desfan i a cada moment agafen formes noves. A la terra també es transforma tot, però de vegades calen mil·lennis. Per això m’agrada més la terra.

–Es commou, als núvols, capità?

–Quan ens fem vells ens tornem sentimentals. Tu quants anys tens, Mosquit?

–Vint-i-tres.

–Parles massa, per algú de la teva edat.

–Que no hi tinc dret?

–Un home jove ha d’estar callat, un home madur pot parlar, però només si treu temes interessants. Un home vell, en canvi, pot dir el que vulgui.

–Quants anys té, capità?

–Molts, i viscuts.

Estava travessant corrents càlids i arremolinats, em mantenia aferrat a la palanca de navegació, la llum ens cremava les pestanyes i els llavis. Vaig buscar les ulleres i aigua; en Mondio també bevia.

–Giulio, què portes normalment, quan voles?

–Brúixola, binocles, punyal, cerilles, diari de bord, pistola de bengales, revòlver i paracaigudes.

–El paracaigudes és una vida de recanvi. Estaria molt bé, a terra, tenir també una vida de recanvi. Portes alguna cosa més?

–No, capità.

–Has de portar una xeringa d’aigua salada, per si vas a parar a zones infernals, i també sentit de l’orientació.

–Tinc mapes i la brúixola.

–No n’hi ha prou. A l’Àfrica t’has d’orientar amb les estrelles i amb els vents, reconèixer les petjades dels animals i tenir l’olfacte de les bèsties.

–Què hi porta, al sac, capità?

En Mondio no em va contestar, mirava els núvols com si fossin els seus primers núvols, i en Pappamondo feia girar els ulls de robí, com embriagat.

–Voles més amunt que jo.

–I això que no tinc plomes, ni tampoc ales.

–Potser un dia us sortiran les ales als peus, als homes.

En Mondio es feia el misteriós i jo volava sense rumb.

–On haig d’anar, Mondio?

–Cap al sud, de dret cap al sud.

En la llum vermella i polsegosa, corrien terres salvatges i paradisos deserts.

–On són, els homes, capità?

–Hi són, però no es veuen.

–Estan amagats?

–No es volen deixar veure. Aquest país és molt estrany, animista i cristià; durant milers d’anys s’ha oblidat del món, i el món s’ha oblidat d’ell.

Volàvem per damunt dels cims del Simien, punxeguts com dents de tauró, que mossegaven els núvols, i en Mondio, a ull nu, reconeixia els llocs.

–Aterra en aquell altiplà, passats els quatre baobabs disposats en forma de creu.

Després que ho hagués dit, allà teníem les creus i els baobabs i, planant sobre un mar de llum, vaig aterrar.

No hi havia ni una ànima, solament algun plomissall de palla i, amb tot, del no-res, a poc a poc, es va anar acostant al Vita Nuova una multitud d’homes carregats de presents. N’hi havia que portaven llebres fumades, cues de guineu, becs de pelicans, croquetes de granota, cavallets de llac, raïms silvestres, cues de zebra i ullals d’elefant. N’hi havia que cantaven i n’hi havia que callaven.

El primer d’acostar-se va ser el cap de la tribu, portava a la mà dos ulls de cabrit i me’ls oferia.

–Tu calla i menja –em va dir en Beba, i jo vaig fer el que em van dir–. L’home fort és el que s’adapta. Vagis on vagis, adapta’t i sobreviuràs –em va dir.

El cap de la tribu ens arengava amb la seva meravella.

–Oh, homes afortunats, que heu complert el somni de volar; oh, homes benaurats que navegueu pel cel; oh, homes que us barregeu amb els àngels, digueu-me: els àngels, són més pesants que vosaltres, o més lleugers?

–Majestat, al cel hi ha àngels lleugers i àngels pesants. Allà dalt ens ignoren i passen de llarg, atents a les seves missions divines –li va contestar en Beba.

–De manera que no us fan ni cas.

–Som uns mortals amb ales, nosaltres, majestat.

El cap apreciava la nostra modèstia, però als seus ulls havíem perdut la importància inicial.

–Molt bé, bípede amb ales, digue’m per què has vingut a destorbar la meva pau.

–Majestat, tinc per a vós un missatge del nostre cap.

–És llarg o curt?

–Curt.

–En aquest cas el podem llegir.

Llavors en Beba Mondio va treure’s del sac caqui un rotlle recobert de laca vermella, el va donar al rei, que, amb seguretat, el va obrir.

–Home volador, llegeix-me aquestes paraules.

–«El Govern italià demana la submissió al ras d’Ady Arkay. Si renega del Negus Haile Selassie avui mateix, obtindrà beneficis amb motiu de la imminent ocupació de l’exèrcit italià».

–Necessito temps –va balbucejar el ras.

–I qui no en necessita? –va dir en Beba.

Ell no sabia què més regalar-nos per conquistar-nos: ous d’estruç, palletes de plata, fulards de seda d’aranya, figues grogues i roses.

Vam intentar explicar-li que nosaltres només érem missatgers, i que el nostre parer no podria estovar mai les decisions del govern, però l’home ens hauria regalat fins i tot les seves muntanyes i, entre la multitud, buscava alguna cosa per deixar-nos bocabadats.

Pels seus ulls, de sobte, va passar un llampec: caminaven junts, bells com estàtues gregues, un home i una dona.

L’home portava cadenes als peus, lligades amb els de la dona, que era preciosa. Les seves passes, per costum i potser per amagar l’esclavitud, anaven compassades: la mateixa gambada, la mateixa flexió de les cames. Els cossos caminaven gairebé ballant per la sorra rítmicament, ell amb un tapall i el pit llis d’adolescent, ella amb una faixa transparent als malucs i els pits en forma de cúpula, perfectes.

Al costat de les orelles d’ella volaven i es posaven dues libèl·lules blaves, com arracades vivents. Cada libèl·lula tenia quatre ales transparents que durant el vol estaven horitzontals i després es plegaven, com dues mans en actitud de pregària, en la immobilitat. No havia vist mai fins llavors uns éssers tan lleugers.

El ras va segar les cadenes dels peus dels esclaus i se’ls mirava complagut, com un ramader mira les seves vedelles.

–Us regalo aquests dos esclaus, els millors de les meves reserves. Us ho prego, no em feu mal, no feu cap mal a la meva gent.

L’home i la dona no volien deixar l’altiplà i ens miraven malament.

–I ara que som lliures, qui ens donarà menjar? La llibertat per a alguns és una desgràcia –va dir ell.

–Per què ens en hem d’anar amb dos homes tan pàl·lids i sense vida? –va preguntar ella.

Refusar el regal era una descortesia davant de l’home poderós, i acceptar-lo era fer infeliços dos esclaus, però el ras hi va trobar la solució.

–No els feu gens de cas: la Tsahai, que vol dir «sol», és una dona que sempre fa el que pensa, i l’Amalik és un esclau que sempre diu el que pensa i de vegades és insuportable.

–Els reis, que són homes, no estimen la veritat –va dir l’Amalik.

Tot i estar deslligats de les cadenes, ni l’un ni l’altre no havien perdut el costum d’estar junts.

–Ens estimem tant que, sense l’altre, la més petita part de la vida ens sembla lletja –va dir l’Amalik.

A l’avió, la Tsahai em cosia a preguntes.

–T’agrada volar?

–És l’únic que sé fer.

–I l’amor? Saps fer l’amor?

–Em penso que sí.

–Encara bo. Per què ets tan blanc?

–Perquè el sol no m’ha cremat.

–Per què voles?

–Perquè estimo la llibertat.

–I per què estimes la llibertat?

–I tu, per què fas tantes preguntes?

–Perquè les preguntes són més maques que les respostes.

Ella em mirava amb els seus ulls grossos, mentre les libèl·lules blaves li voletejaven als lòbuls de les orelles. Semblava que s’adeqüessin al seu estat d’ànim: quan ella estava alegre, estaven alegres, quan ella estava tranquil·la, estaven tranquil·les.

La Tsahai i l’Amalik no havien pujat mai en un avió, tan sols les libèl·lules tenien una mica de pràctica de volar, però només a frec d’aigua.

La Tsahai, als núvols, explicava faules.

–Una vegada hi havia un home sense ombra, se l’havia tret de sobre un dia, dient a l’ombra, que sempre la seguia: «Deixa de seguir-me, vull estar sol». I l’ombra l’havia obeït, només que l’home, a partir d’aquell moment, es va tornar invisible.

–És una història poc creïble, Tsahai –li vaig dir.

–Una vegada hi havia un temple dedicat a la paciència. Acudien al temple marits i mullers que demanaven al sacerdot: «Quin és el secret d’un bon matrimoni?». «Paciència, paciència, paciència», contestava el sacerdot.

–Ets sàvia.

–Una vegada hi havia una tribu d’homes amb les pestanyes cap endins i una vegada hi havia una tribu d’homes sense pestanyes. Els homes de les pestanyes cap endins sempre tenien els ulls tancats, i els homes sense pestanyes els tenien sempre oberts. Els primers deien que el món és molt lleig, i els altres, que el món és realment bonic.

Aquell dia, el món era realment bonic, la llum era d’or, el Vita Nuova projectava la seva ombra en espais immensos; penya-segats i muntanyes dures es desfeien damunt dels turons.

–On anem, Mondio?

–Aquí i allà, a sembrar paraules.

Aterrava en un tres i no res entre boscos d’eufòrbies seculars, a les ribes del Nil Blau, als pics de les muntanyes. Hi havia la tribu dels adoradors de la Lluna, hi havia la tribu dels adoradors del Sol; els primers vivien de nit, els altres només de dia.

Hi havia la tribu comandada per un elefant i la tribu comandada per una nena. Hi havia la tribu en què vivien per fer regals i la tribu en què ningú no donava res a ningú.

Hi havia homes feliços i homes infeliços, distribuïts per Abissínia de la mateixa manera com l’atzar els ha distribuït arreu.

Al nord vaig veure obeliscos molt alts, eren de pedra i absorbien els rajos del sol.

–És Axum, la ciutat de la reina de Sabà, que aquí anomenen Makeda –em va dir en Beba.

–Explica-me’n la història.

–La reina Makeda se’n va anar d’Axum a Jerusalem a visitar el rei Salomó. El rei també l’havia convidat a dormir, però la reina temia els seus oferiments amorosos: «Dona’m la teva paraula que no t’aprofitaràs de mi», li va dir la reina. «Promet-me que no agafaràs res del meu palau sense el meu permís», li va dir el rei. Tots dos van fer la promesa a l’altre.

–Les promeses són veus –va dir el papagai.

–El rei Salomó, durant el banquet, li va oferir carns especiades i, al costat del llit de la reina, va deixar una gerra d’aigua fresca. En plena nit, la reina, assedegada, va beure aigua. Llavors el rei va dir a la reina Makeda: «Has violat la teva promesa, i jo també trencaré la meva». Del seu amor va néixer Menelik, el primer rei dels abissinis.

–El Negus és descendent seu?

–El Negus és el seu últim hereu.

–El rei Salomó deu haver ensenyat moltes coses a Menelik.

–Doncs pel que sembla no s’entenien gaire bé. S’explica fins i tot que Menelik va arrabassar del temple de Jerusalem les taules dels Deu Manaments.

–Alquímies estranyes, les de pares i fills –va dir en Pappamondo.

I jo volava, carregat de núvols i de llegendes.

–On anem, Mondio?

–Cap a orient, a Dancàlia.

–A lliurar un altre missatge?

–Sí, al sultà del Birú.

–Capità, quina és la meva missió?