- -
- 100%
- +
Aquest conte va estar a punt de suscitar prou interès en un director de cinema italià perquè el comprés. «Els bàrbars» va ser publicat per primera vegada en francès, en una antologia de relats de diversos autors. Més tard es va incloure en un recull de contes meus titulat L’home que guaitava els cargols. Explico aquesta història com un exemple del que es pot fer amb petites experiències personals, si són de les que provoquen emocions. És divertit deixar que la imaginació jugui amb incidents tals com una cançó sentida de lluny o el fet que t’entrin a casa sense permís, i veure què en surt.
També hi ha experiències més tranquil·les. La meva àvia va morir fa uns quants anys. Jo me l’estimava molt, i, fins que vaig tenir sis anys, em va pujar sobretot ella, perquè la meva mare estava ocupada amb la seva feina. La meva àvia i jo ens assemblàvem poc o gens, tot i que ella em va donar una part dels ossos i de la sang que tinc, per descomptat, i les nostres mans tenien una retirada. No fa gaire, per casualitat vaig fixar-me en una sabata meva molt vella que havia agafat la forma del meu peu, i en aquella sabata hi vaig veure la forma, o l’expressió, del peu de la meva àvia tal com el recordava de les sabatilles que duia per casa i de les sabates tancades negres, amb taló baix, que solia portar quan sortia. Allò em va recordar una vegada que jo tenia disset anys i havia anat a veure l’àvia a Texas, en un interval entre l’institut i la universitat, quan vam anar a veure la pel·lícula d’El somni d’una nit d’estiu.
Els darrers anys de la seva vida (va viure fins que jo tenia trenta-quatre anys) la meva àvia tenia cataractes, però això no li va impedir mai gaudir de la vida ni interessar-se vivament pels llibres, el teatre i el cinema, fer brodat o cobrellits de punt, dedicar-se a l’hort i a la verdura que en treia. Vaig recordar el meu entusiasme d’aquell vespre mentre travessàvem la ciutat en taxi per veure El somni d’una nit d’estiu en algun cinema enorme però remot, perquè aquella pel·lícula no era prou popular per als del centre de Fort Worth. Vaig recordar la fermesa amb què la meva àvia m’agafava pel braç mentre avançàvem cap als nostres seients, i com anava palpant el terra amb els peus malgrat que jo l’avisava quan arribàvem a un esglaó. Sempre anàvem força de pressa, tot i que la meva àvia ja es concentrava en el que fos que mostraven a la pantalla, tant si eren notícies com dibuixos animats. Aquell vespre vaig pensar: «Mendelssohn no era més gran que jo quan va escriure aquesta obertura. Quin geni!». I tenia el cor ben ple de coses bones, aquell vespre. Quan vaig veure la meva vella sabata vint anys més tard vaig vessar les primeres llàgrimes autèntiques per la meva àvia, vaig ser conscient de la seva mort per primera vegada, de la seva llarga vida, de la seva absència d’ara, i també vaig ser conscient de la meva mort futura.
EMOCIONS POSITIVES O NEGATIVES
És amb emocions com aquestes que es fan els contes bons, però sobre aquesta anècdota no en vaig escriure mai cap. Si mai escric sobre la meva àvia, o és una cosa molt bona o no n’escriuré res en absolut. És molt més fàcil crear a partir d’emocions positives i d’afecte que no pas d’emocions negatives i plenes d’odi. La gelosia, tot i que és poderosa, no té per mi cap mena d’utilitat, i és clavada al càncer, que devora sense donar res. D’altra banda, mirem el que va fer Shakespeare amb Otel·lo, o més aviat Giraldi Cinthio abans que ell, tot i que va ser Shakespeare qui en va desenvolupar la trama, perquè es diu que els personatges de Cinthio només estaven «vagament esbossats».
La immensa majoria de la gent és capaç de tenir experiències emocionals com aquestes, tant grans com petites. L’escriptor es valdrà fins i tot de la més minsa i, si pot, en traurà profit. D’aquestes experiències també se’n poden dir sacsejades emocionals d’una mena o altra, i Déu sap que no sempre són agradables. En tenim des que naixem fins que morim. Hi ha gent que es fa una cuirassa per protegir-se de sacsejades diverses. En certes persones això es pot anomenar decòrum o entrenament, i sovint s’acompanya de la capacitat d’espolsar-se un insult o d’infligir-ne un sense clemència i de la capacitat d’ocultar, destruir i oblidar una emoció si no és apropiat sentir-la. Amb la pràctica, aquesta gent es pot tornar gairebé immune a qualsevol emoció.
Per sentir emoció no és necessari mostrar-ne, esclar, i, de fet, l’acte de mostrar-ne pot fer que se’n perdi una mica, des d’un punt de vista creatiu. Els ocultadors, però, sovint fan un judici moral de manera automàtica, i l’impacte de l’emoció els passa de llarg, com si diguéssim. Les persones creatives no fan judicis morals –almenys no d’entrada– sobre el que veuen. Tindran temps de fer-los més tard en les obres que creïn, si els ve de gust, però l’art, en essència, no té res a veure amb la moral, la convenció o la intenció de moralitzar.
Una altra mena de protecció és una ceguesa adquirida o una indiferència que es pot trobar, per exemple, en certa gent que treballa en granges o en comunitats pobres en què la mort és una cosa habitual. Sens dubte, el fet de no pensar en un animal ni agafar-li afecte ens fa la vida més fàcil si hem de matar-lo nosaltres mateixos al cap de sis mesos; com el fet de no pensar en el dolor de la gana, del fred i de la mort, si un se l’ha de trobar davant dels nassos a cada hora del dia.
RECEPTIVITAT I CONSCIÈNCIA
La majoria de la gent dista molt d’acostar-se a cap d’aquests dos extrems d’autoprotecció. Els artistes que neixen en famílies d’un dels dos tipus poden trencar aquest patró. Robert Burns va continuar fent de pagès, però era un pagès a qui el fet de destrossar un cau de ratolí amb la rella el commovia tant que n’escrivia un poema. Els escriptors i els pintors, per naturalesa, tenen unes cuirasses molt fines, i es passen la vida intentant desprendre’s d’aquesta minsa protecció, perquè les sacsejades i les impressions diverses són el material que necessiten per treballar. Aquesta receptivitat, aquesta consciència de la vida, és un ideal de l’artista, i té prioritat sobre totes les seves activitats i les seves actituds; és per això que, sociològicament, es considera que les persones creatives no pertanyen a cap classe. Com que s’assemblen i s’entenen l’una a l’altra en aquesta qüestió fonamental, solen congeniar sense problemes, independentment de l’ambient del qual provinguin.
3. Es va tornar a publicar en el volum anual del vintè aniversari de l’Ellery Queen. (Nota de l’autora.)
Конец ознакомительного фрагмента.
Текст предоставлен ООО «ЛитРес».
Прочитайте эту книгу целиком, купив полную легальную версию на ЛитРес.
Безопасно оплатить книгу можно банковской картой Visa, MasterCard, Maestro, со счета мобильного телефона, с платежного терминала, в салоне МТС или Связной, через PayPal, WebMoney, Яндекс.Деньги, QIWI Кошелек, бонусными картами или другим удобным Вам способом.