Suspens. Com escriure una novel·la d'intriga

Suspens

Títol original: Plotting and writing suspense fiction Publicat per primera vegada l’any 1966 © 1993, Diogenes Verlag AG Zurich

Primera edició: gener del 2021

© de la traducció: Alba Dedeu, 2021

© d’aquesta edició: L’Altra Editorial

Gran Via de les Corts Catalanes, 628, àtic 2a

08007 Barcelona

www.laltraeditorial.cat

Maquetació: EdicTal

Producció de l’ePub: booqlab

ISBN: 978-84-123925-2-4

Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra requereix l’autorització prèvia i per escrit de L’Altra.

Tots els drets reservats.

Patricia Highsmith, per Carlos Zanón

Prefaci

Pròleg

1. El germen d’una idea

2. Principalment sobre l’ús d’experiències

3. El conte de suspens

4. Desenvolupament

5. La construcció de la trama

6. El primer esborrany

7. Els obstacles

8. El segon esborrany

9. Les revisions

10. Historial d’una novel·la: The glass cell

11. Algunes notes sobre el suspens en general

PATRICIA HIGHSMITH

La sensació d’estranyesa, de misantropia al mateix replà de l’escala, en aquella veïna malcarada i rondinaire amb la casa plena de gats. El crim sense vanitat com un episodi maldestre de sincronia, un ballet cruent en el qual algú que no havia de ser allà mor sense cap altre motiu que haver estat allà. La naturalesa criminal amb les seves pròpies lleis apartant tot allò que destorba, molesta o amenaça de revelar la impostura o impedir que l’altra justícia (la del criminal, la del perdedor, la de l’insatisfet) triomfi. La falsificació, el cor de cera calenta de l’impostor, la seva falta de límits i contorns, la possibilitat de viure tota una vida al soterrani tancat de la mentida completa i absoluta. El final del prestigi de la culpa i la redempció. L’home com aquell lloc en el qual, ateses les circumstàncies, pot passar de tot i pels motius de sempre: ambició, poder, sexe, diners i... avorriment.

Tot això ens va ficar al cap, o potser és més precís dir que ens va obligar a acceptar-ho, Patricia Highsmith (Fort Worth, Texas, 1921/Locarno, Suïssa, 1995). I per moltes connexions que vulguem donar al gènere negre, subcategoria suspens, la major part dels escriptors europeus que freqüenten aquells paratges ho han fet i ho fan —encara ara, dècades i dècades després que siguin morts— pivotant sobre dos personatges. Un és Alfred Hitchcock i l’altre, Patricia Highsmith. I l’atzar va voler que tots dos estiguessin units. El 1950, l’autora nordamericana debutava com a novel·lista amb Estranys en un tren, i només un any després el britànic l’adaptava per a la pantalla gran. I per rematar-ho, el guió el va firmar ni més ni menys que Raymond Chandler. Potser aquell moment va ser el de màxima popularitat de l’escriptora a casa seva. Massa amarga, massa incòmoda per al públic dels Estats Units, va abandonar el país el 1963 per no tornar mai més. A Europa, el seu lloc de recepció natural, la gent la va llegir, la va entendre i la va admirar. Va ser el nom màgic per a aquells que lluitaven contra els que volien treure l’etiqueta de literari al gènere negre. Amb el seu nom el sortilegi del prejudici desapareixia. Qui havia llegit L’enginyós senyor Ripley, Mar de fons o els seus esplèndids relats breus tenia clar de què s’estava parlant. De literatura des de l’entreteniment, d’una autora que es deixava veure i s’ocultava des de la ficció sense perdre de vista el contracte entre autor i lector. I, en certa manera, dels termes d’aquell contracte parla aquest llibre, aquest assaig que tens a les mans, de les obligacions de l’autor envers el seu talent, amb l’obra i també amb el receptor: el lector.

En aquest breu assaig o manual, Highsmith ens explica no tant com pots escriure un relat de suspens, una novel·la negra, existencial i inquietant, sinó com les escriu ella, la qual cosa és molt més interessant i entretinguda. I t’avisa des d’un bon principi de l’essencial, que «no hi ha cap secret per assolir l’èxit, tret de la individualitat, o si es prefereix, la personalitat». És a dir, l’únic que pots aportar tu a la ficció és el que en el teu intent de copiar, mimetitzar, realitzar de manera correcta (sigui el que sigui), t’equivoques, t’extravies i, quan ho fas, crees una cosa que és teva i només teva i, si tens talent, és vàlid, igual de vàlid que el que provaves d’emular.

Al contrari del seu personatge icònic, Tom Ripley, el seu alter ego literari. Un falsificador. Un home sense cara. Un farsant. Un de nosaltres. Tots, absolutament tots, vivim la vida com si fóssim algú altre. De vegades, el nostre secret és matisable i no absolut, pura defensa davant la intempèrie dels altres, però en moltes és total i disfuncional. Ripley va una mica més enllà (per alguna cosa s’acosta a la psicopatia) que la necessitat de ser un altre per ser acceptat. Ripley com una malaltia o un paràsit es muda a un altre cos, una altra vida i intenta —pels mitjans que sigui— que no li descobreixin, que no destrueixin la màscara, l’aparença. És un quadre fals. I, al revés que Raskólnikov, la culpa pel crim no és el seu càstig. Ripley ha inspirat (i s’ha inspirat) en l’home d’avui dia sense Déu, sense fe, sense por dels seus actes, sense esperança, sense transcendència. L’abisme és un mateix. Ripley és un existencialista sense melic. És el protagonista del llibre de Carrère L’adversari basat en un personatge i uns crims reals, així com tots els impostors de la realitat han accedit a la ficció o al true crime. Però també, i especialment, Tom Ripley és Patrick Bateman de Bret Easton Ellis, i molts dels interessants o grotescos, ridículs, ben perfilats o fatus psycho-killers de les últimes dècades de televisió i llibres. Personatges mig Oscar Wilde mig Leatherface, els quals provocarien arcades a la senyora Highsmith, que miraria de posar distància entre el seu Ripley i tota aquesta superxeria paranoica i gore.

Patricia Highsmith va consagrar la seva vida a l’escriptura i per això aquest manual és, encara, més sincer i valuós. Més d’una trentena de llibres (novel·les, contes, assajos...) i una vida personal complexa, plena de forats negres i contradiccions que ella resolia com podia: alcoholisme, misantropia i escriptura. No va conèixer el seu pare fins als dotze anys perquè els seus progenitors es van separar abans que ella nasqués, cosa que va succeir malgrat que la seva mare va intentar avortar ingerint aiguarràs. Les relacions que més li van durar van ser amb gats i cargols. Lesbiana que odiava les dones, antisemita i alguns detalls més de les seves opinions i creences —els Diaris pòstums són tan indiscrets i valents com el seu autor vulgui—, té en el seu historial una de les primeres novel·les (El preu de la sal, que va publicar sota pseudònim i que, ja amb el seu nom, va publicar anys més tard com a Carol) en què la relació lèsbica de les seves protagonistes no acaba com aconsellava, o fins i tot exigia, el gust de l’època. Va tenir bons directors (l’esmentat Hitchcock, Wim Wenders, Claude Chabrol, Todd Haynes, Anthony Minghella...) i bons actors i actrius (Alain Delon, Dennis Hopper, John Malkovich, Cate Blanchett...) per a les seves adaptacions cinematogràfiques i va comptar amb molts lectors i el favor de crítics i col·legues que no podien deixar de reconèixer el valor del que feia aquesta escriptora amb els seus llibres.

Suspens conté dos pròlegs de l’autora on explica què va voler fer. Amb claredat i sentit de l’humor, ens regala què li serveix a ella per escriure, d’on sorgeix una idea o com n’és d’important no deixar que els amics t’expliquin l’anècdota sencera perquè et sigui d’utilitat. La imaginació com a arma poderosa de l’aventis nascuda de l’experiència i sense la qual l’anècdota de l’altre no li serveix de res a un escriptor. Hi ha consells, receptes de cuina i manies seves. No és gens mística ni profunda perquè entén que la novel·la de ficció està demanant al lector hores, dies de la seva vida i que no pots malgastar-ho: has d’entretenir-lo, sorprendre’l i, si pot ser, inquietar-lo. De vegades, davant del bloqueig, t’envia de viatge, entén que freqüentar altres escriptors mai et donarà res amb què omplir la pàgina en blanc l’endemà. M’encanta, especialment, la seva relació amb els altres membres de la raça humana quan un escriptor està en procés de fer el que se suposa que fa un escriptor i no ho aconsegueix: escriure. Ella ho té clar:

Una altra causa d’aquesta manca d’idees és tenir al voltant les persones equivocades, o de vegades qualsevol persona. La gent pot ser estimulant, sens dubte, i una frase a l’atzar, un retall d’història, poden fer engegar la imaginació de l’autor. En la majoria dels casos, però, el pla de la interacció social no és el pla de la creació, no és el pla en què volen les idees creatives. Resulta difícil percebre el propi subconscient o ser-hi receptiu quan s’està amb un grup de gent, o fins i tot amb una sola persona, tot i que llavors és més fàcil. És una cosa curiosa, aquesta, perquè, de vegades, les persones que ens atreuen o de qui estem enamorats són precisament les que actuen amb l’eficiència d’un aïllant de goma respecte a l’espurna de la inspiració. Espero que se’m perdoni que passi de bacteris a electricitat per descriure el procés creatiu; és difícil de descriure. Tampoc no vull sonar mística pel que fa a la gent i als efectes de la gent sobre l’escriptor, però hi ha certes persones, sovint les que menys t’esperaries –toixes, mandroses, mediocres en tots els sentits–, que, per algun motiu inexplicable, estimulen la imaginació.

I per acabar aquest pròleg impertinent, reprodueixo un brindis de Cap d’Any que Patricia Highsmith va deixar als seus Diaris i que diu molt del seu morbós pou literari: «Brindo per tots els dimonis, per les luxúries, passions, avarícies, enveges, amors, odis, estranys desitjos, enemics reals i irreals, per l’exèrcit de records contra el qual lluito: que no em donin treva».

Perquè sense això, no hi ha literatura. Així d’estrany, així de senzill.

CARLOS ZANÓN

PREFACI

Aquest llibre no és un manual d’instruccions. És impossible explicar com s’escriu un llibre reeixit, és a dir, llegible. Però això és el que fa que escriure sigui una professió activa i emocionant: la possibilitat sempre present de fracassar.

Així doncs, en aquest volum he dedicat tanta atenció als meus fracassos com als meus èxits, perquè dels fracassos se’n pot aprendre molt. En revelar la manera, de vegades formidable, com he malbaratat temps i esforços, potser puc estalviar a altres escriptors la mateixa mala experiència. Els primers sis anys de la meva carrera no van ser precisament reeixits, però tot seguit van passar unes quantes coses afortunades. De totes maneres, no crec en la sort com una força que es pot atreure i amb la qual es pot comptar. És possible que, per a un escriptor, bona part de la sort derivi de tenir la publicitat adequada en el moment adequat, i aquest és un tema que tocaré aquí.

Suspens comença pels fonaments i s’adreça a escriptors joves i novells, tot i que, per descomptat, l’escriptor novell d’edat madura també és jove com a escriptor, i el treball de picar pedra sempre és el mateix. A tots els principiants ja els reconec la condició d’autors pel fet de tenir la intenció, per bé o per mal, d’arriscar-se a exposar les seves emocions, les seves rareses i la seva actitud envers la vida a la mirada pública.

Per aquest motiu començo parlant d’esdeveniments de la vida diària que poden motivar una història. L’escriptor parteix d’aquest punt; l’escriptor i després el lector. L’art consisteix a captar l’atenció del lector explicant-li alguna cosa entretinguda o a la qual valgui la pena dedicar uns quants minuts o unes quantes hores.

En aquest llibre parlo molt sobre els fets estranys i les coincidències que m’han portat a escriure alguns contes o llibres bons. Són els esdeveniments inesperats i sovint poc importants els que poden inspirar un autor. Com que amb The glass cell vaig tenir més dificultats de l’habitual, descriuré la meva inspiració per a aquesta novel·la, els meus problemes per obtenir informació contextual i tot seguit les complicacions amb els editors, un rebuig i finalment una acceptació, i llavors la cirereta del pastís: la pel·lícula homònima que van fer basada en aquest llibre.

Molts escriptors novells pensen que els autors consolidats han de tenir una fórmula d’èxit. Per damunt de tot, aquest llibre desfà aquesta idea. No hi ha cap secret per triomfar escrivint fora de la individualitat, o diguem-ne personalitat. I, com que cada persona és diferent, només l’individu pot expressar el que el distingeix dels qui l’envolten. Això és el que jo anomeno l’obertura de l’esperit. Però no és una cosa mística. És simplement una mena de llibertat; una llibertat organitzada.

Suspens no aconseguirà fer treballar més intensament a ningú. El que sí que aconseguirà, espero, és que els qui volen escriure descobreixin el que ja tenen a dins.

PATRICIA HIGHSMITH

PRÒLEG

Vaig escriure aquest llibre fa més de dues dècades. M’ho va proposar The Writer, Inc., una editorial de Boston que publica revistes i llibres dels que ajuden els autors amb el seu ofici i els donen un cop de mà a l’hora de trobar mercats per a les seves obres. Soc conscient que no hi ha cap llibre que pugui explicar a un autor novell com reeixir, com escriure una cosa que es pugui vendre; això, de fet, potser no és l’objectiu de tots els autors. Sí que era, però, el meu objectiu quan jo era jove, perquè havia decidit guanyar-me la vida, o intentar-ho, escrivint contes i llibres, i no tenia cap altra font d’ingressos. En aquest volum, doncs, hi parlo de com vaig començar, dels contes, del meu primer intent d’escriure una novella i de la primera novel·la que em van publicar, Estranys en un tren. També hi parlo dels meus fracassos i dels meus errors: en vaig aprendre coses, i és possible que altres persones també en puguin aprendre coses.

En els darrers anys, moltes revistes americanes que solien comprar contes han plegat. Del gènere d’intriga n’hi ha poques; la primera que em ve al cap és l’Ellery Queen’s Mystery Magazine, i una altra també mensual, l’Alfred Hitchcock Mystery Magazine. ¿Què és el suspens? Provo de respondre aquesta pregunta dient que una història de suspens és aquella en què la possibilitat d’acció violenta, i fins i tot de mort, sempre és a tocar. No intento limitar la meva imaginació a temes de violència, però aquest llibre se centra en l’escriptura de suspens en el sentit del terme emprat en el gremi, que implica violència, i de vegades assassinat.

El mercat actual de la literatura de suspens potser s’ha reduït, però penso que la qualitat dels contes i de les novel·les és més alta, ara, i això fa que sigui més gratificant escriure obres d’aquest gènere. De totes maneres, els ingredients, el procés d’escriure un conte o una novel·la de suspens, continuen sent els mateixos, almenys a parer meu. «¿D’on les treu, les seves idees?». Continuen fent-me aquesta pregunta en gairebé cada entrevista que faig amb periodistes. És una pregunta que solia neguitejar-me molt, perquè no la podia respondre, n’era conscient, amb paraules que fossin satisfactòries per a la persona que m’entrevistava. «Del nores», responia, i encara responc això, però ara ho faig amb un somriure. Les idees venen a l’escriptor, no és l’escriptor qui les busca; almenys, aquesta és l’escriptura i la mena d’imaginació d’escriptor en què em centro en aquest llibre. «Les idees em venen com ocells que veig de reüll», dic als periodistes, «i pot ser que intenti enfocar millor aquells ocells o pot ser que no». Les idees són la mena de do que més aprecio, i és per això que en aquest volum breu i senzill dedico una mica de temps a suggerir maneres de mantenir la ment oberta i receptiva a idees. Després descric el meu propi mètode informal i lliure per deixar que una idea determinada es desenvolupi fins a formar un conte o un llibre.

Si alguns vells mercats per al relat s’han tancat, també se n’han obert d’altres. L’Omni de Nova York, per exemple, aquesta revista setinada i oberta a les idees, està centrada en escriptors i lectors d’imaginació i fantasia. També hi ha la televisió, amb la seva proliferació de canals i la seva inclinació creixent per les dramatitzacions de contes i novel·les. A França acaben de comprar tretze dels meus relats més foscos i/o divertits; cada adaptació tindrà un director diferent i durarà gairebé una hora. Aquests relats els van triar de quatre volums de contes meus, amb com a mínim deu peces cadascun. Dos o tres dels relats són dels quatre que vaig escriure durant els caps de setmana en un apartament de Roma, que era elegant –un autèntic palazzo, de fet– però tan sorollós que a la nit amb prou feines podia dormir. De dilluns a divendres treballava en The glass cell, una novella de què parlo llargament aquí. Em va costar molt escriure-la, i retallar-la després. També me la van rebutjar almenys una vegada abans que me l’acceptessin. Alguns dels meus relats han començat amb la més subtil de les idees. No se sap mai què pot donar un conte memorable, un conte clàssic.

Una cosa és segura: el públic, els lectors, els espectadors de televisió, volen que els entretinguin, volen que els absorbeixi una història. Volen una cosa inusual que puguin recordar, que els faci estremir i riure, que puguin descriure i recomanar als amics. Entre el germen d’una idea i un gran públic receptiu hi ha un camí llarg. Arran d’això, aquí descric algunes dificultats econòmiques que he tingut, també físiques (soroll, altra gent). També parlo dels esforços que ha de fer l’escriptor per publicitar-se, perquè no sempre pot comptar que els farà el seu agent. Els agents, com qualsevol persona, poden ser ganduls, sobretot amb els clients que no guanyen gaires diners. Sovint li toca a l’autor espavilar-se i empescar-se maneres de promocionar el seu talent.

Cada ésser humà és diferent dels altres, com demostren la cal·ligrafia i les empremtes dactilars. En conseqüència, cada pintor, escriptor o compositor té alguna cosa diferent dels altres a dir (o l’hauria de tenir). Un Rembrandt o un Van Gogh és identificable a distància i a l’instant. Jo crec en la individualitat, en el fet de ser un mateix i de fer servir el propi talent al màxim. El que tracta aquest llibre és precisament això. Al cap i a la fi és el que el públic adora: una creació especial i individual.

Abril de 1988