- -
- 100%
- +
Pere Comellas (Cal Rosal, Berguedà, 1965) és professor d’estudis portuguesos de la Universitat de Barcelona, membre del Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades (GELA) i traductor literari. Ha publicat diversos treballs relacionats amb la diversitat lingüística i amb la traducció. És autor de Contra l’imperialisme lingüístic (2006) i coautor de Què hem de fer amb les llengües dels alumnes a l’escola? (2014, premi Modest Reixach) i Antropología lingüística (2019).
Carme Junyent (Masquefa, Anoia, 1955) és professora de lingüística general de la Universitat de Barcelona, és membre del Grup de Lingüistes per la Diversitat (GLiDi), dirigeix el Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades (GELA) i fa recerca sobre les llengües de la immigració a Catalunya. És autora d’una àmplia obra sobre la situació de les llengües del món i la diversitat lingüística.
Sovint hem sentit dir que els esquimals tenen molts termes per anomenar la neu. Pensem que han trobat maneres de descriure-la amb més precisió a força d’observar-la sovint. Però no és ben bé així. Per començar, «esquimal» és una denominació imprecisa amb què designem diversos pobles de l’Àrtic que parlen llengües diferents. I, en segon lloc, totes les llengües adapten el lèxic a les necessitats dels parlants, inventant o manllevant termes. No hi ha llengües primitives, ni més o menys aptes per a la filosofia, l’esquí o l’amor. Les afirmacions sobre la riquesa o la modernitat d’una llengua es basen en prejudicis.
I per desmuntar tots aquests tòpics, Pere Comellas i Carme Junyent s’han posat les ulleres d’antropòleg. Amb ells explorarem les relacions entre les llengües, les persones i el món.
Els colors de la neu
Les llengües, les persones i el món
Pere Comellas Carme Junyent
© 2021, Pere Comellas i Carme Junyent
© d’aquesta edició:
Eumo Editorial. C. Doctor Junyent, 1. 08500 Vic
www.eumoeditorial.com - eumoeditorial@eumoeditorial.com
—Eumo és l’editorial de la UVic-UCC—
Primera edició: febrer de 2021
Disseny de la coberta: Control Z - Comunicació
Il·lustració de la coberta: Elisenda Soler
Correcció: Mercè Rial
Maquetació: Grafime
Producció de l’ePub: booqlab
ISBN: 978-84-9766-733-3
Queda rigorosament prohibida sense autorització escrita de l’editor qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra, que serà sotmesa a les sancions establertes per la llei. Podeu adreçar-vos a Cedro (Centro Español de Derechos Reprográficos, www.cedro.org) si necessiteu fotocopiar o escanejar algun fragment d’aquesta obra (www.conlicencia.com; 91 702 19 70 / 93 272 04 47). Tots els drets reservats.
SUMARI
1. PARLAR PER FER COSES
2. TOTES LES LLENGÜES SÓN IGUALS, TOTES LES LLENGÜES SÓN DIFERENTS
Prejudicis, és a dir, judicis previs sense cap base
Alguns trets (gairebé) únics de les llengües
Universals (més o menys)
Universals implicatius
3. COM ANOMENEM LA GENT?
Jo soc jo i tu ets tu
Joa, tua i ella?
Nosaltres vol dir tu i jo?
Tu o vostè?
Gèneres i sexes
Gènere i sexe sovint no són pas el mateix (lingüísticament parlant)
Puix parla així, és una dona
La sang és més espessa que l’aigua: lèxic del parentiu
Els sistemes de parentiu, tema estrella de l’antropologia
De mare només n’hi ha una?
Quin nom li posarem, a la criatura?
Explicar les circumstàncies del naixement
Definir la persona o la personalitat
Noms per evitar la mort
4. COM ANOMENEM EL MÓN
Llengües i visió del món: relativitat i traductibilitat
La relativitat, o relativisme, o determinisme lingüístics
La neu dels «esquimals»
Gramàtica i determinisme
Intraduïble
La llengua ens condiciona, sí o no?
Les llengües són com el món, o el món és com les llengües?
Categoritzar
Ni una cosa ni l’altra o totes dues alhora
Anomenar l’espai: llocs i situacions
Aquí i allà, aquest i aquell
Dreta i esquerra, nord i sud
Els noms propis dels llocs: topònims
Anomenar el temps
El temps i l’espai
Viatgem pel temps o és el temps, que es mou?
Comptar fins a tres o més
El càlcul mínim
Comptar de maneres ben diferents
La calculadora digital i manual
Paraules que viatgen per tot el món: el cas dels animals grossos
5. VIDA I MORT DE LES LLENGÜES
No hi ha llengües subdesenvolupades
La preocupació per la mort de les llengües
Les llengües no s’extingeixen: les fan extingir
Revitalitzar: replantar llengües
REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUES
1. PARLAR PER FER COSES
A l’hora de determinar quins són els trets essencials que ens diferencien de la resta d’animals, la parla sempre hi té un lloc destacat. Segur que se’n poden trobar d’altres: la nostra capacitat de manipular l’entorn i adaptar-lo; el fet de cuinar; la consciència i la ritualització de la mort; l’humor… Algunes d’aquestes coses també les fan altres formes de vida (manipular l’entorn i els aliments), però a una escala escandalosament més petita que nosaltres. Altres —com l’humor o la consciència de la mort— potser van força lligades a la capacitat de parlar. És veritat que ja fa temps que es qüestiona la idea de trencament absolut entre humans i altres animals. Per exemple, tradicionalment s’havia dit que només nosaltres teníem «cultura» (un concepte complex i problemàtic), perquè es creia que érem els únics éssers que acumulàvem i transmetíem coneixement al marge de l’instint, mentre que la resta de formes de vida estarien completament determinades per la seva genètica. Si bé sembla evident que també hi ha cultures en altres espècies, encara que es puguin considerar rudimentàries en comparació amb les humanes. En determinades espècies, un grup té conductes diferenciades d’altres grups, fa servir eines diferents (és a dir, una tecnologia pròpia) o tècniques pròpies, i aquest coneixement es transmet per imitació.
Amb tot, per més que es pugui qüestionar la discontinuïtat entre la humanitat i els altres éssers vius, sembla clar que la importància que l’aprenentatge i la transmissió cultural tenen per a nosaltres és immensa en comparació amb qualsevol altra espècie. I aquí la llengua hi té un paper fonamental. Tenim un sistema de comunicació tan complex i sofisticat que costa molt d’explicar en termes evolutius. D’on ha sortit, una cosa així? Els intents d’explicar-lo a partir de sistemes d’animals genèticament i evolutivament propers com són altres primats no han tingut gaire èxit. La manera com es comuniquen fins i tot els més aparentment complexos en termes cognitius, o els genèticament més pròxims a nosaltres com són els ximpanzés i els bonobos, no té gaire relació amb les llengües humanes. Alhora, altres espècies molt més allunyades de nosaltres com certs tipus d’ocells, ratpenats o cetacis tenen capacitat d’aprenentatge vocal: poden aprendre sons nous (no només reconèixer-los, sinó produir-los), cosa que no fa cap altre primat. Potser algun dia podrem comprendre per quines vies l’evolució ens va regalar aquest artefacte increïblement complex i potent que són les llengües. Mentrestant, ens continuarem preguntant quines pressions tan particulars de la selecció natural les han fet possibles. Sobretot si tenim en compte el que el lingüista Derek Bickerton (2014) anomena la «paradoxa de Wallace»: ¿com és que l’espècie humana ha arribat a desenvolupar una ment amb una potència molt i molt superior al que hauria calgut per sobreviure com a espècie? És a dir, per què tenim un ordinador tan sobrat, quan les feines que ha de fer per garantir-nos la supervivència les faria tant o més bé amb menys capacitat i per tant menys despesa energètica? Per aquest autor, la llengua hi té molt a dir.
El cas és que sembla ben clar que tenim una mena de llenguatge molt particular, molt únic en gairebé tots els sentits. Un mecanisme tan complex que en bona part encara comprenem poc. I, alhora, que fem servir absolutament tots els humans —fins i tot persones amb greus dèficits o malalties importants— amb una traça extraordinària i amb una rellevància imprescindible per a la nostra vida. De fet, la manca de llengua —per culpa d’una sotaexposició continuada a la socialització, per exemple— pot provocar greus problemes cognitius, no només socials.
En efecte, el fet de parlar ens és tan connatural i tan necessari per desenvolupar-nos com a individus i com a comunitats que a vegades ens n’oblidem, com ens oblidem que no parem de respirar ni cinc segons. Parlant fem moltíssimes coses que ens són essencials. Molt més que comunicar-nos en el sentit restringit de passar-nos mútuament fragments d’informació. La parla (i aquí sempre que diem «parla» hi incloem tota llengua natural, independentment de la modalitat en què s’expressa, oral o gestual) ens és imprescindible per relacionar-nos, per cooperar, per dissentir, per comprometre’ns, per rebutjar-nos, per sotmetre, per humiliar, per protestar, per alliberar, per enyorar, per planificar, per mostrar respecte, per reconèixer autoritat, per xafardejar… Fins i tot per pensar (cosa que no vol dir que sigui el mateix que el pensament). Doncs bé, aquest llibre vol explorar una petitíssima part de les relacions entre les llengües i la nostra manera de viure, és a dir, entre el llenguatge i la cultura. Llengües i cultura tenen molt en comú. D’entrada són dos fenòmens que podríem entendre com a (gairebé) exclusivament humans, però presents en tota la humanitat. Per tant, es podria creure que són característiques innates pròpies de la nostra espècie, com ho és la trompa per a un elefant o l’habilitat de fer teranyines per a una aranya. La gran diferència és que les llengües i les cultures presenten enormes diferències entre elles i a més, a diferència dels elefants i les aranyes, no ens venen donades des del naixement: necessitem aprendre’n una bona part. És a dir, és clar que depenen de la biologia de la nostra espècie, però alhora tenen una dimensió adquirida, d’aprenentatge, tan imprescindible com la part genètica. Si no ets humà, no aprendràs a parlar. Però si ho ets però ningú no et parla des de petit, tampoc.
Estudiar el llenguatge humà es pot fer des de molts punts de vista. En les darreres dècades, els lingüistes els han confrontat sovint, com si només hi hagués d’haver una perspectiva. És com si un químic li digués a un antropòleg: «tu estudies l’alimentació de manera equivocada. El que interessa és la composició dels aliments. Les vitamines, les proteïnes, el que assimilem i el que no, etc.».
Si bé és indiscutible que mengem per sobreviure, el menjar és això i prou? De cap manera. Per als humans el menjar és molt més que alimentació: és socialització, identitat, art, economia, cultura, entreteniment, experimentació… I per comprendre cadascun d’aquests aspectes ens calen enfocaments diferents que la química tota sola no pot pas oferir. Realment, ¿seríem els mateixos humans si ens injectéssim cada matí la quantitat d’elements químics que necessitem per funcionar com si poséssim combustible en una màquina? És clar que no.
Doncs en les llengües passa el mateix. La manera com construïm una cadena de signes, amb quins mitjans físics, amb quins recursos, com els relacionem amb el món… Tot això és interessant i necessari. Però no ho és menys entendre de quina manera fem servir tota aquesta maquinària en les nostres vides, en tots els sentits, també de quina manera pensem i parlem sobre les llengües, com ens ajuden a sentir-nos d’una (o de més d’una) comunitat, com les fem servir per transmetre normes socials però també per qüestionar-les, etc. Per sort, hi ha lingüistes que, com els químics, desentranyen els àtoms i les molècules de les llengües, les seves combinacions i composicions, però aquesta no és la perspectiva d’aquest llibre. Aquí ens posem més aviat les ulleres de l’antropòleg i ens mirem les llengües com un element més —un de molt essencial— de les cultures.
2. TOTES LES LLENGÜES SÓN IGUALS, TOTES LES LLENGÜES SÓN DIFERENTS
La idea de la llengua perfecta és força recurrent en la història de la humanitat (Eco, 1993). En diferents moments i en diferents cultures en trobem exemples. I aquest tòpic pot incloure judicis sobre l’adequació de determinades llengües per a determinades funcions.
L’afirmació de Carles V —de la qual hi ha diferents versions— que diu que l’espanyol és per parlar amb Déu, l’italià amb les dones, el francès amb els soldats i l’alemany amb el cavall és un dels exemples més coneguts. Un altre exemple és de Bertrand Barère de Vieuzac (1794), membre del Comité de Salut Public de la Revolució Francesa i inspirador del famós informe d’Henri Gregoire segons el qual calia liquidar totes les llengües de França i imposar-hi el francès, que va dir: «El federalisme i la superstició parlen baix bretó; l’emigració i l’odi a la República parlen alemany; la contrarevolució parla italià, i el fanatisme parla basc».
I si no és per les funcions, pot ser per les qualitats intrínseques de les llengües. Laín Entralgo opina que: «Nuestra lengua castellana, recia y una en su esqueleto léxico y sintáctico, vigorosa o delicada en la musculatura de su frase, gana en su piel una riqueza de color, sabor, olor y tacto como jamás otra lengua tuvo sobre la faz de la tierra» (Laín Entralgo, 1956), i Mario Vargas Llosa, parlant de la llengua de Borges, afirma: «Y por esa razón, al igual que Shakespeare y Goethe y Cervantes y tantos otros eminentes creadores, Borges no pertenece a la Argentina sino a todos los que lo leen y se deslumbran con su imaginación, su cultura literaria, su elegancia, su ironía y su soberbia manera de utilizar nuestra lengua imponiéndole la exactitud del inglés y la inteligencia del francés sin que por ello pierda el bronco vigor de la lengua castellana» (Vargas Llosa, 2009).
Prejudicis, és a dir, judicis previs sense cap base
Si demanéssim als autors on resideixen aquestes característiques (musculatura de la frase, exactitud de l’anglès, intel·ligència del francès…), segurament ens respondrien amb una sèrie de vaguetats. I si haguessin de justificar per què aquestes sí i d’altres no, costa d’imaginar quina podria ser la resposta. Què té la «musculatura» del castellà que no tingui la del rus? Per què l’exactitud de l’anglès i no la de l’alemany? Per què la intel·ligència del francès i no la de l’italià? El cas és que, si en lloc de confrontar-los al rus, l’alemany i l’italià, ho féssim al cherokee, el mandinga i el malai, segurament podrien respondre qualsevol cosa i ningú no els ho discutiria. Per què? Doncs perquè, d’entrada, són llengües molt menys conegudes, però sobretot perquè són llengües que aquests pontificadors sobre la qualitat de les llengües no consideren ni llengües. Sinó simples dialectes o patuesos que no vehiculen cap «cultura» digna d’aquest nom (recordem l’expressió que es fa servir sovint de «llengua de cultura», com si hi hagués llengües que no ho fossin).
Tots els judicis sobre la qualitat, l’adequació, la riquesa i altres atributs de les llengües només es basen en prejudicis. No es basen en el coneixement, perquè el coneixement desmenteix tots aquests tòpics.
És cert que la lingüística del segle XIX, i pràcticament fins a la Segona Guerra Mundial, a vegades va voler donar pàtina científica a judicis d’aquesta mena, però l’argumentació és tan feble que ni es mereix que ens hi entretinguem. D’altra banda, quan es parla d’aquesta qüestió, generalment els arguments es basen en el lèxic, i el lèxic, especialment el cultural, és la part més superficial de la llengua. Aquella que es pot canviar més fàcilment i, pel mateix motiu, pot augmentar o disminuir ràpidament segons les necessitats dels parlants.
Quan es diu que «en tal llengua no es pot parlar de X» no s’està dient que la gramàtica de la llengua en qüestió tingui unes regles que li impedeixen de fer-ho. Senzillament es diu que no hi ha prou paraules per fer-ho. I què fem —tots— quan no tenim paraules? Doncs o bé les creem (rarament), o bé les calquem (alguna vegada), o bé ampliem el significat d’alguna que ja tenim (força sovint), o bé les manllevem directament (gairebé sempre). En el camp de la informàtica, per exemple, programari seria una creació, ratolí un calc (una traducció literal de mouse), teclat una ampliació de significat (ja existien els de les màquines d’escriure) i web un manlleu.
Això que fem en el món de la informàtica (i en tants altres àmbits), ho fan totes les llengües en tot allò que els convé. Quan manllevem, recorrem a aquells que ens poden proporcionar el que necessitem i, sovint, del tipus de manlleu en podem inferir el tipus de relació amb els parlants (quines cultures són més influents, o amb qui tenim més contacte…). Però el que cal tenir present és que tots manllevem. A vegades es diu que hi ha llengües més manllevadores que d’altres. L’islandès és un dels casos clàssics de llengua resistent al manlleu, però de fet el que és resistent no és la llengua, és la política lingüística que s’hi practica. Atès que l’islandès era considerat un dialecte del danès, quan Islàndia aconsegueix la independència els islandesos es proposen diferenciar la seva llengua del danès, i per això eviten tant com poden els manlleus i s’estimen més crear termes nous.
El suahili, parlat a l’Àfrica oriental i que actua com a llengua franca en una zona força extensa del continent, és una llengua considerada manllevadora, fins al punt que hi ha qui la considera un dialecte de l’àrab, del qual ha manllevat bona part del lèxic; a més, també ha manllevat termes de l’anglès, el portuguès, l’hindi i d’altres llengües africanes. En aquest cas, la situació geogràfica dels parlants, a la costa de l’Índic (una zona d’intens contacte des de fa segles), va determinar que el suahili fos la primera llengua amb què topaven els visitants, i per això hi ha tants termes manllevats. Però la seva gramàtica és inequívocament bantu.
No és el lèxic, doncs, el que podria determinar que una llengua fos més apta que una altra per a determinades funcions. I quan diem que una llengua té més termes per parlar de plantes, o de filosofia, o de farmàcia, o d’astronomia, del que estem parlant és d’èmfasi cultural: hi ha llengües que tenen més termes per parlar d’aspectes rellevants en determinades cultures de la mateixa manera que un lingüista fa servir una terminologia i un ramader una altra. Qüestió d’especialització.
Si no és el lèxic, doncs, què ens podria permetre establir categories de millor o pitjor entre les llengües? Podríem optar per les mateixes característiques del llenguatge o, si no, pels aspectes estructurals de les llengües o, si es vol, la gramàtica.
Alguns trets (gairebé) únics de les llengües
El llenguatge és una capacitat humana universal que es realitza en les llengües. El fet que sigui universal ja determina que totes les llengües comparteixin una sèrie de trets de disseny que en altres sistemes de comunicació o bé no existeixen o, en cas que existeixin, no es combinen de la mateixa manera. Vegem-ne alguns.
Totes les llengües tenen un nombre finit de trets distintius sense significat per si mateixos. En les llengües orals els anomenem fonemes, i en les llengües de signes, components bàsics. El nombre d’aquestes unitats mínimes varia molt de llengua a llengua. La llengua amb el nombre més petit de fonemes que es coneix és el rotokas, una llengua de Papua Nova Guinea amb onze sons distintius, i les llengües amb els sistemes més extensos es parlen per la zona del Kalahari i tenen uns 140 fonemes (Maddieson, 1984: 7). Entre aquests extrems hi ha de tot, però el més important és que en totes les llengües aquestes unitats es combinen per formar unitats més grans, i aquestes, al seu torn, d’altres encara més grans. Aquest és el principi que es coneix com la doble articulació.
Les unitats obtingudes amb aquestes combinacions tenen (o poden tenir) significat. Per exemple, si apliquem el principi de doble articulació al llenguatge musical, podem combinar les unitats més petites (notes) en altres de més grans (acords o frases musicals), però el resultat no té significat, no apunta a un referent. Les paraules (dites o signades), en canvi, tenen un significat. Aquest tret de disseny és la semanticitat.
El significat de les unitats no respon a cap regla d’emparellament entre forma i referent. En principi, qualsevol paraula pot significar qualsevol cosa, i només el consens entre els parlants o la convenció permeten establir quin és el significat d’un signe lingüístic determinat. Aquest tret de disseny és l’arbitrarietat, i fa una funció molt important en l’eficàcia de les llengües i també, subsidiàriament, ens permet treure conclusions pel que fa a la seva història: en la mesura que, en principi, no hi ha cap relació entre el significat i el significant o la forma, tota semblança de forma i significat en llengües diferents s’ha d’explicar. Una causa no gaire freqüent és la casualitat: «fill» en hongarès és fiú, i en romanès fiu, i ambdós provenen d’arrels diferents, com l’anglès much i l’espanyol mucho. Les semblances són casuals. Una altra causa és la iconicitat. Seria el cas de les onomatopeies o altres elements que tenen una connexió amb el referent, de manera que la relació no és (del tot, si més no) arbitrària.