- -
- 100%
- +
Una causa molt més freqüent amb diferència que les anteriors és el manlleu. Paraules que passen d’una llengua a una altra i que, per tant, s’assemblen en les dues llengües. És el cas de termes com xocolata o girafa (vegeu l’apartat «Paraules que viatgen per tot el món: el cas dels animals grossos»). Finalment, hi ha correspondències de forma i significat en el cas d’un origen comú, elements que pertanyien a la llengua de la qual venen les dues (o més) llengües actuals i que, per tant, són indicadors de parentiu. Bona part del lèxic romànic prové del llatí, i per tant no és estrany que paraules com aigua, agua, auga, aqua, aiga o apă s’assemblin en forma i significat; d’altra banda, eau és una bona mostra de fins a quin punt amb el temps les formes es poden anar diferenciant fins a fer-se difícilment reconeixibles com a cognades.
Un altre dels trets de disseny del llenguatge humà que el diferencia molt d’altres sistemes de comunicació és la productivitat, és a dir, la capacitat de crear i entendre missatges que no hem sentit mai abans, o que també ens permet construir oracions gramaticals amb paraules inventades: «Els brisons gerrosos tisneren lonassos» no vol dir res, i tanmateix no ens costa gens convertir la frase en singular: «El brisó gerrós tisnera un lonàs», o en passiva: «Els lonassos són tisnerats per brisons gerrosos», en condicional: «Si els brisons gerrosos tisneressin lonassos…», en passat, en futur, etc.
Aquests quatre trets —doble articulació, semanticitat, arbitrarietat i productivitat— donen una gran versatilitat a les llengües i, com a trets inherents al sistema, són universals. Per això, quan algú diu que hi ha llengües que només tenen 80 paraules o que no tenen gramàtica, ignora que tots tenim els mateixos recursos, com deia el gran lingüista Edward Sapir (1921: 206): «Quan es tracta de la forma lingüística, Plató passeja amb el porcater macedoni i Confuci amb el caçador de cranis d’Assam». Seria força incomprensible que no els aprofitéssim. Però, a més, les llengües disposen d’un altre tret molt rar en altres sistemes de comunicació: el desplaçament.
El desplaçament és la característica que ens permet parlar de coses que no són ni aquí ni ara. És cert que les abelles poden indicar on es troba una font d’aliment que pot ser a deu quilòmetres del rusc, però comparat amb les llengües humanes és una capacitat molt pobra (i, tot i així, gairebé és única en els sistemes de comunicació no humans). Perquè amb les llengües no només podem comunicar sobre coses que no són a la vista, com l’aliment a deu quilòmetres: podem fins i tot crear mons que no han existit mai. El desplaçament combinat amb la prevaricació o la capacitat de mentir del mateix sistema fan que la capacitat del llenguatge ens doni unes possibilitats no conegudes en altres espècies però comunes a tots els humans.
Els trets de disseny ja mostren per què no té gaire sentit parlar de llengües millors que d’altres quan totes en disposen, però és que, a més, s’han identificat una sèrie de trets universals que mostren, d’una banda, que les llengües funcionen a la seva manera, és a dir, que els humans en bona part no les podem controlar. D’altra banda, aquests principis universals mostren que en molts sentits les llengües no depenen ni de la cultura ni de les característiques socioeconòmiques dels seus parlants.
Universals (més o menys)
Un dels prejudicis més freqüents sobre les llengües que se suposen «primitives» és que no estan capacitades per a l’abstracció. Aquesta suposició, del tot gratuïta, en el sentit més literal és completament absurda. Qualsevol concepte, qualsevol, és una abstracció. «Pedra» és una etiqueta lèxica que fa referència a tots els objectes que existeixen, han existit i existiran amb unes característiques bastant abstractes (tractarem una mica de la qüestió de la categorització, és a dir, de com conceptualitzem, a l’apartat «Categoritzar»). Però encara que entenguem la idea d’abstracció en un sentit menys general, és a dir, considerant no pas conceptes com «pedra», que semblen apuntar a referents molt concrets i tangibles, sinó a conceptes com «llibertat» o «llengua» o «socialisme» (el que al col·legi anomenaven «noms abstractes»), la situació és la mateixa. Perquè totes les llengües estan perfectament capacitades per expressar conceptes tan abstractes.
De fet, en el fons no és qüestió de llengües, sinó de pensament humà, de capacitat d’abstracció totalment inherent a la ment humana, qualsevol ment humana. Però és que, a més, hi ha llengües d’aquestes que històricament s’havien considerat «primitives» que compten amb mecanismes lingüístics específics i ben clars per expressar aquesta mena d’abstracció. Per exemple, les llengües bantus.
En aquestes llengües els substantius es classifiquen en diverses classes nominals que determinen les concordances (vegeu-ne més exemples a l’apartat «Gènere i sexe sovint no són pas el mateix (lingüísticament parlant)»). Els fonaments de l’agrupació semblen respondre aproximadament a criteris semàntics: hi ha una classe per a les persones, una altra per als animals, per a les plantes, per a les coses… i per als abstractes! Si agafem l’arrel -ganda, per exemple, tenim els termes baganda (amb el prefix ba-, corresponent als humans), que vol dir «els gandes, la gent ganda»; luganda vol dir «la llengua ganda» (lu- serveix per a les llengües, entre altres coses) i Uganda, «el país ganda». O l’arrel -kongo, que forma bakongo («els kongos») i kikongo («la llengua kongo»); o l’arrel -tswana: batswana («els tswanes»), setswana («la llengua tswana») i Botswana («el país tswana»). El prefix u-/bo- correspon als abstractes. Julius Nyerere, primer president de la Tanzània independent, va crear molta terminologia política en suahili, terminologia d’aquesta que es considera abstracta per excel·lència. Per expressar la idea de «socialisme africà», per exemple, va crear un neologisme sobre la base d’una arrel -jamaa amb el prefix dels abstractes: ujamaa (jamaa és un manlleu de l’àrab que vol dir «grup de persones», que en suahili passa a voler dir «família» en el sentit d’organització comunitària tradicional. El prefix u- ho converteix en un terme abstracte, en aquest cas «socialisme africà», la gran família de la societat sencera. Igual que en català convertim germà en germandat, o amic en amistat, en el nostre cas no amb una classe nominal diferent, sinó amb un sufix de derivació).
Al marge dels procediments morfològics com els de les llengües bantus, hi ha un procediment universal que parteix dels noms de coses concretes, especialment les parts del cos humà, per explicar nocions espacials, temporals i abstractes. Cap, per exemple, en català també es fa servir per expressar una direcció en l’espai, «vaig cap allà»; una aproximació temporal, «arribarem cap a les dotze», i idees abstractes com la intel·ligència: «aquesta noia té molt bon cap». A mà li podem donar un sentit espacial, «a mà dreta»; quantitatiu, «fa una mà de temps que no ens veiem», o abstracte, «té molt bona mà amb les criatures», «és la seva mà dreta» (la col·laboradora més estreta, de més confiança). Aquest procediment es troba en totes les llengües. Per tant, no podem dubtar que en totes podem parlar de conceptes abstractes, i convertir en abstractes coses ben concretes per la via de la metàfora o la gramaticalització.
De manera semblant a l’abstracció, els universals desmunten tots els tòpics sobre les suposades mancances de determinades llengües. Hi ha qui diu que hi ha llengües en les quals no es pot parlar del futur. Ja hem vist que el tret del desplaçament és universal. Per tant, en totes es pot parlar del passat i del futur. L’afirmació generalment es basa en llengües que no gramaticalitzen el temps com ho fem nosaltres. Però això no vol dir que no en puguin parlar mitjançant altres recursos, de la mateixa manera que nosaltres que no gramaticalitzem l’espai (no tenim formes verbals diferents per indicar que fem una cosa a prop o lluny, com sí que en tenim per indicar que la fem avui o ahir) en podem parlar fent servir demostratius —aquest, aquell—, adverbis —aquí, allà— i els recursos que ens calguin.
També hi ha qui diu que hi ha llengües en les quals no es pot comptar i, tot i que hi ha diferències molt importants en l’abast dels sistemes numerals, no es coneix cap llengua que, quan ho ha necessitat, no hagi sigut capaç de construir-ne o manllevar-ne un ràpidament (vegeu l’apartat «Comptar fins a tres o més»). O que hi ha llengües sense gramàtica, i aquí se sol confondre aquesta mena de codi penal o de codi de circulació de la llengua que ensenya les convencions de l’estàndard, fonamentalment escrit, i que assenyala el que és correcte i el que no ho és, amb el que els lingüistes entenen per gramàtica: el funcionament d’una llengua, el conjunt de mecanismes i elements que la fan possible. Si una llengua no tingués gramàtica (no tingués estructura, cap regularitat) seria impossible comunicar-s’hi en cap sentit.
El més curiós de les llengües, potser, és que són perfectament diferenciables de qualsevol altre sistema de comunicació, i al mateix temps se’ns fa difícil delimitar clarament què tenen en comú, més enllà d’universals tan generals com els que acabem d’esmentar breument. De fet, ja els primers estudiosos dels universals de les llengües des d’una perspectiva inductiva (és a dir, comparant les característiques de les llengües particulars per extreure’n elements comuns) es van adonar que gairebé sempre es podia trobar un contraexemple. Si s’entenia «universal» de manera absoluta, pràcticament calia reduir-los a gairebé res. I, a més, una determinada perspectiva teòrica podia afavorir o, al contrari, qüestionar l’existència d’un determinat universal, perquè la comparació interlingüística passa inevitablement per unes categories teòriques. Així, per exemple, se sol considerar que totes les llengües compten amb verbs i noms, però això implica reconèixer prèviament que les categories «verb» i «nom» existeixen en si, i per això hi ha lingüistes que posen en dubte fins i tot aquest universal. Al final, ja gairebé des del començament es va estipular que el que es trobava en les llengües són uns pocs universals molt generals, i una segona categoria d’universals estadístics, és a dir, aquells que es troben en la gran majoria de les llengües, però que poden tenir excepcions.
A banda, la lingüística del segle XX va identificar una sèrie de trets que es relacionen entre ells i va començar a formular universals implicatius.
Universals implicatius
Un universal implicatiu es predica amb la fórmula: «Si una llengua té una característica X també té una característica Y, però no a l’inrevés». El més interessant d’aquest tipus d’universals és que ens mostren fins a quin punt les llengües funcionen a la seva manera i no són fàcilment manipulables, perquè les característiques depenen del sistema. Vegem-ne alguns exemples:
1. Si una llengua té un terme per a «peu», també té un terme per a «mà», però no a l’inrevés. Hi ha moltes llengües que designen amb un únic terme el que nosaltres denominem amb dues paraules, braç i mà, i un altre terme per al que nosaltres també denominem amb dos mots, cama i peu. Com en el nostre cas, sabem que totes les llengües que tinguin un terme per a «peu» també en tindran un per a «mà». Però hi ha llengües que tenen un terme per a «mà» i un per a «braç», però després en tenen un de sol per a «cama» i «peu».
2. Si una llengua té multiplicació en el sistema numeral, també té addició, però no a l’inrevés. Sovint, quan parlem de sistemes numerals que tenen multiplicació, pensem en el francès, que empra el terme quatre-vingt per «vuitanta». Si hi pensem és perquè, en fer una operació diferent de la que fem nosaltres, som conscients que és una multiplicació. Per poc que ens hi fixem, però, ens adonarem que dos-cents, quatre mil, tres milions, etc. també són multiplicacions (dos per cent, quatre per mil…). I això ens permet concloure que també tenim addició, com ara trenta-set (trenta més set), cinquanta-nou, setanta-tres, etc.
3. Si una llengua té oposició de gènere en plural, també en té en singular, però no a l’inrevés. Aquest universal respon a un principi general que diu que les oposicions que es donen en la categoria marcada també es donen en la no marcada, però no a l’inrevés. Atès que en l’oposició singular-plural el plural és el marcat, les oposicions que hi trobem també hi han de ser en singular. En canvi, les oposicions que es donen en el singular no tenen per què ser-hi en plural. Si pensem en els articles, en català tenim l’oposició els/les en plural i en singular el/la. En alemany, en canvi, l’oposició der/die/das del singular es neutralitza en die en plural. En francès tenim le/la en singular i les en plural.
4. Si una llengua té flexió també té derivació, però no a l’inrevés. La diferència entre la flexió i la derivació és que la flexió només afegeix a l’arrel informació gramatical (per exemple, a canto i cantaven es manté el significat essencial —«cantar»— sense produir-se canvis en la categoria, en aquest cas sempre un verb; o a vaig i anava, on encara que la flexió modifiqui tant l’arrel que es fa irreconeixible, significat i categoria es mantenen), mentre que la derivació canvia el significat de l’arrel (familiar – familiariaritat) i a vegades també la categoria gramatical (personal – personalment). Una manera fàcil de distingir una cosa de l’altra és que els termes derivats tenen cadascun entrada pròpia al diccionari, mentre que els flexionats no (totes les formes verbals van sota una mateixa entrada). Hi ha moltes llengües que amb la derivació fan la funció que nosaltres fem amb la flexió (per exemple, els temps verbals), però sabem que si tenim flexió, també tindrem derivació.
5. Cap llengua no té trial si no té dual. Cap llengua no té dual si no té plural (vegeu l’apartat «Nosaltres vol dir tu i jo?»). Pot ser que una llengua no tingui nombre. Si en té, aleshores com a mínim ha de tenir singular i plural, però pot ser que també tingui dual, trial… Però els universals implicatius diuen que si una llengua té trial també té dual, però no a l’inrevés. És a dir, no podem esperar trobar una llengua que tingui trial però no tingui dual.
6. Si una llengua té la categoria gènere, també té la categoria nombre, però no a l’inrevés. De fet, hi ha moltes llengües que tenen la categoria nombre (un 80 % pel cap baix), però molt poques que tinguin la categoria gènere (vegeu l’apartat «Gèneres i sexes»). El que no es coneix és cap llengua que tingui la categoria gènere i no tingui la de nombre perquè aquestes categories tenen relacions d’implicació.
Amb aquests exemples es fa evident que el funcionament d’una llengua no el controla ningú —els acadèmics tampoc— i atès que, pel que anem observant, totes s’ajusten a determinats models, podem concloure que la idea de llengües desenvolupades versus llengües subdesenvolupades no té cap fonament real. És per això que quan topem amb aquests (pre)judicis podem estar segurs que només es basen en el desconeixement, tant de les llengües en qüestió com del funcionament de les llengües i de la lingüística. En realitat, la igualtat de totes les llengües és inquietant per a alguns perquè ens diu que hi ha àmbits de la vida dels humans que es poden escapar de tot control i que ens fan realment lliures. Potser per això les volen fer desaparèixer.
Конец ознакомительного фрагмента.
Текст предоставлен ООО «ЛитРес».
Прочитайте эту книгу целиком, купив полную легальную версию на ЛитРес.
Безопасно оплатить книгу можно банковской картой Visa, MasterCard, Maestro, со счета мобильного телефона, с платежного терминала, в салоне МТС или Связной, через PayPal, WebMoney, Яндекс.Деньги, QIWI Кошелек, бонусными картами или другим удобным Вам способом.