Sobre la història i els seus usos públics
- -
- 100%
- +
La primera és que Josep Fontana arribà a una universitat en què, de manera excepcional, s’havia obert camí i desenvolupat el nou tipus d’història al qual ell havia fet aportacions molt rellevants. Fontana vingué precedit de la fama dels seus primers treballs, especialment del llibre La quiebra de la monarquía absoluta 1814-1820, la versió modificada de la seua tesi que l’editorial Ariel publicà l’any 1971. En incorporar-se com a professor creà unes expectatives que de seguida es van veure confirmades. El llibre esmentat adés ens l’havien recomanat no pocs professors a la Facultat de Filosofia i Lletres, i a la recentment creada Facultat de Ciències Econòmiques, havia sigut estudiat i discutit en seminaris de diverses matèries i en diferents cursos. Hi trobàvem, en aquest llibre, una interpretació dels problemes econòmics, de la situació de la hisenda, dels conflictes socials i de la trajectòria política durant la crisi de l’Antic Règim a Espanya, que s’emmarcava en el context de la conjuntura econòmica internacional i del que havia ocorregut durant aquella mateixa època a la Gran Bretanya i a França. Aquesta interpretació es fonamentava en un coneixement molt complet de la bibliografia en diferents idiomes i en l’anàlisi d’una àmplia documentació procedent de fonts inèdites de caràcter molt divers. Aquestes tres característiques les tornarem a trobar més tard en els altres estudis de Josep Fontana: un estudi exhaustiu de la bibliografia, un suport documental d’enorme extensió i varietat pel que fa a les fonts primàries, una interpretació coherent amb els plantejaments teòrics que a més s’exposa d’una manera clara, brillant i convincent per mitjà de l’escriptura. Tot això feia de La quiebra de la monarquía absoluta un exponent destacat del millor que donava de si la nova historia dins i fora d’Espanya.
A més, i aquest és el segon motiu, Josep Fontana es va estar només dos anys i mig a la Universitat de València, però quins anys! Van ser els de les últimes convulsions de la dictadura de Franco, el final d’una època i l’inici del que semblava que podia ser un temps nou, d’aquests que corren psíquicament més a poc a poc del que indica la cronologia, perquè contenen una quantitat excepcional d’esdeveniments. No és estrany que deixaren un record profund, unes amistats duradores, unes relacions que es mantingueren més tard sense la presència física de Josep Fontana. Ell va ser catedràtic i ben prompte també vicedegà d’una facultat on la policia s’escandalitzava per la intensitat de la mobilització política dels estudiants i dels professors contra el règim. D’una facultat, tal com figura en l’Arxiu Històric de la Universitat de València, la junta de la qual demanà al gener de 1975 la dimissió del rector, per haver aplicat sense expedient previ l’article 28 del reglament de disciplina acadèmica a quasi tres-cents alumnes, no haver renovat el contracte a cinc professors d’aquesta universitat i haver proposat el cessament de diversos membres del patronat universitari. D’una facultat amb un degà que va rebre el 29 de novembre de 1975 un escrit de la direcció superior de policia donant-li compte del cartell subversiu, escrit amb retolador negre, amb el títol «La sucesión juancarlista», subscrit per Joven Guardia Roja, amb atacs al «régimen legal vigente y a la sucesión monárquica, propugnando la huelga general». D’una facultat en què el governador civil prohibia la participació d’Alfons Cucó i altres quatre persones més en un cicle de conferències organitzat pel Grup d’Estudis Socialistes del País Valencià, durant el curs 1976-77, «por existir fundados motivos que su intervención podría dar lugar a cometer actos tipificados como delito».
En aquests dos anys i mig, Josep Fontana conegué molts professors i estudiants a València i seria interminable tan sols anomenar les persones amb qui va fer una amistat duradora. Em limitaré a assenyalar l’estreta relació de Fontana amb Ernest Lluch, que es reforçà ací a València (Ernest Lluch havia arribat a la Facultat de Ciències Econòmiques i Empresarials quatre anys abans i era professor agregat d’Història del Pensament Econòmic), i també amb els deixebles i col·laboradors d’Ernest Lluch (Salvador Almenar, Vicent Llombart, Vicent Soler), especialment amb Jordi Palafox i amb Teresa Carnero. Fontana prestà una ajuda decisiva a Manuel Ardit perquè aquest acabara i publicara la seua tesi doctoral sobre Revolución liberal y revuelta campesina al País Valencià. A les classes de Fontana a la Facultat de Ciències Econòmiques i Empresarials hi van assistir no pocs estudiants de Filosofia i Lletres, com Aurora Bosch, Joan Romero i Jesús Millán. Entre els historiadors valencians que formen part ara del consell de redacció de la prestigiosa revista Recerques, fundada l’any 1970 per Josep Fontana, Ramon Garrabou, Josep Termes, Ernest Lluch i Joaquim Molas, s’hi troba Antoni Furió. A tot això s’afegeix que Josep Fontana mai no se’n va anar completament de València. Hi tornà innombrables vegades i per motius diversos, donant així continuïtat al seu magisteri amb una generositat inusual. D’ell, en pogueren traure profit diferents generacions d’estudiants i de professors de distints nivells educatius, professionals de diverses disciplines i moltes altres persones.
El tercer motiu que m’agradaria destacar és el que segueix. Josep Fontana va posar una gran obstinació –i ho ha continuat fent de manera constant– a donar a conèixer, de primer des de l’editorial Ariel, més tard en l’editorial Crítica, fundada en 1976 per Gonzalo Pontón, les obres més rellevants d’un gran nombre d’historiadors de diferents tendències, els estudis dels quals són imprescindibles per a conèixer els processos fonamentals que han configurat les societats en què vivim i situar els problemes actuals en una perspectiva temporal més àmplia. N’hi haurà prou d’esmentar-ne uns pocs, d’aquests autors, molts llibres dels quals han sigut accessibles a Espanya i a l’Amèrica Llatina gràcies sobretot a les col·leccions d’història dirigides per Josep Fontana i Gonzalo Pontón en l’editorial Crítica: Lucien Febvre, Marc Bloch, Pierre Vilar, Albert Soboul, E. P. Thompson, Eric Hobsbawm, Michel Vovelle, Emilio Sereni, Christopher Hill, Guy Bois, Rodney Hilton, Robert Brenner, Natalie Zemon Davis, Alberto Tenenti, Giorgio Mori, Maxime Berg, John Rule, Davis S. Landes, Jan de Vries, Peter Kriedte, Hans Medick, Geoff Eley, Ranahit Guha (l’historiador indi que encetà els «estudis subalterns»), etc.
La quarta i última raó és l’envergadura del conjunt de l’obra de Josep Fontana. No és el moment de referir-s’hi amb detall, però almenys destacaré amb summa brevetat l’amplitud i la varietat de les seues aportacions. Després de la publicació de la seua tesi, Fontana va prosseguir el camí explorat en dues direccions diferents, com ell mateix ha posat en relleu. «Una és la que es refereix de manera global al període de la Restauració, a l’evolució d’Europa entre 1814 i 1848, en el context del que se sol anomenar la “crisi de l’Antic Règim”, però que m’estime més anomenar la “construcció del nou”... La segona direcció... és la que s’ocupa de les bases financeres de la construcció de l’estat modern i, més en concret, del cas de la monarquia espanyola», que no era «simplement un estat», sinó «un imperi». Aquests dos camins han fet possibles llibres com ara Hacienda y Estado en la crisis final del Antiguo Régimen español 1822-1833 (1973 i 2001), La revolución liberal. Política y Hacienda 1833-1845 (1977 i 2001), el volum cinquè de la Història de Catalunya dirigida per Pierre Vilar que porta per títol «La fi de l’Antic Règim i la industrialització, 1787-1868» (1988), La revolució liberal a Catalunya (2003), De en medio del tiempo. La segunda restauración española, 1823-1834 (2006) i La época del liberalismo (2007, vol. 6 de la Historia de España publicada en Crítica/Marcial Pons, que codirigeix amb Ramón Villares). A més d’aquests dos camins, hi ha un altre terreny que Josep Fontana ha freqüentat. Em referisc a l’estudi i la reflexió sobre la trajectòria i la situació actual de la ciència històrica, que aviat originà un breu treball de divulgació, publicat l’any 1974 a la Biblioteca Salvat de Grandes Temas, de títol La historia, precisament quan acabava d’arribar a la Universitat de València. Recorde ben bé el que va suposar aleshores per a molts estudiants aquesta publicació, que començava amb una entrevista a Edward H. Carr, l’autor de la monumental Historia de la Rusia soviética i del molt conegut llibre ¿Qué es la historia? Posteriorment, Josep Fontana va escriure Historia. Análisis del pasado y proyecto social (1982), La historia después del fin de la historia (1992), Introducció a l’estudi de la història (1997) i La història dels homes (2000), a fi de contribuir a una comprensió crítica de les diferents tendències que han dominat el curs de la ciència històrica i a l’elaboració d’una nova història que tinga en compte a tothom i vaja unida a un nou projecte social de futur. Finalment, hi ha una cosa molt notable en una altra part de l’obra de Josep Fontana, que posa així mateix en relleu com ha portat a la pràctica les seues idees sobre la història en diversos llibres de característiques molt diferents, però que tenen alguna cosa en comú. Tant si són capaços de proporcionar una monumental història del món des de 1945, com és el cas del llibre Por el bien del imperio (2011), com de reflexionar sobre la crisi social del segle XXI, en El futuro es un país extraño (2013) o sobre el problema de les identitats col·lectives, com ha fet en Europa ante el espejo (1994), La construcció de la identitat. Reflexions sobre el passat i sobre el present (2005) i molt recentment en La formació d’una identitat. Una història de Catalunya (2014), en aquests llibres hi està molt present el compromís cívic de Josep Fontana.
La Universitat de València tingué la gran fortuna que el professor Josep Fontana formara part del seu claustre i d’haver rebut d’una manera constant el seu magisteri durant dècades. Per això, ens produeix una enorme alegria l’ampli suport acadèmic que obtingué la proposta de nomenament com a doctor «honoris causa», la ràpida disposició del rector a fer-la seua i l’acord del Consell de Govern que fa possible la seua investidura. La distinció no fa sinó reconèixer un deute intel·lectual i mostrar el nostre agraïment per tantes coses com hem après de Josep Fontana. El seu nom se suma ara al dels historiadors que l’han precedit en aquest mateix tipus de reconeixement: Pierre Vilar i José María Jover en 1991, John Elliot en 1998, Emili Giralt en 2001, James Casey en 2004, Thomas F. Glick en 2010, Paul Preston en 2015, i que de forma diversa ens mostren el tipus d’historiografia amb què s’identifica la nostra institució.
Començava la meua intervenció amb unes paraules d’Antonio Gramsci i de Marc Bloch sobre la història, i l’acabaré amb les del mateix Josep Fontana: «En aquest món d’avui, tan diferent del que se’ns havia promès, necessitarem, si volem evitar que es realitzen els futurs pessimistes que s’anuncien, una anàlisi històrica alliberada de tòpics i alleugerida de la càrrega morta de les esperances fallides». Necessitarem una història que ens ajude a «interpretar els problemes col·lectius dels homes i les dones, per entendre el món i ajudar a canviar-lo».
Moltes gràcies, professor Josep Fontana, moltes gràcies a tots vostès per l’atenció prestada a les meues paraules.
PER A QUÈ NECESSITEM AVUI LA HISTÒRIA
Excm. i Magfc. Senyor Rector de la Universitat de València,
excel·lentíssimes autoritats,
benvolguts col·legues i amics,
senyores i senyors,
La meva generació es va educar en la convicció que la història de la humanitat era el relat d’un procés ininterromput de progrés, un fet que tenia una de les seves manifestacions més evidents en el creixement econòmic, que estava associat, pensàvem, a l’avenç de la societat cap a un món més lliure i més igualitari. La conjunció d’aquestes esperances animava les nostres aspiracions a un futur de millora col·lectiva.
Els historiadors pensàvem que els homes havien passat d’una primera existència com a caçadors-recol·lectors a una altra en què la invenció de l’agricultura els va permetre accedir a un estadi superior. Era el que Gordon Childe anomenava la «revolució neolítica», que va comportar l’aglomeració de la població a les ciutats, la diferenciació en aquestes de les activitats (agricultors, menestrals, comerciants, funcionaris, sacerdots...), una concentració efectiva de poder econòmic i polític, l’ús dels símbols convencionals de l’escriptura per registrar i transmetre la informació, i de patrons també convencionals de pesos i de mesures, de temps i d’espai que van conduir al naixement de la ciència matemàtica.1
Després vindria un llarg període de fluctuacions fins que, al segle XVIII, la revolució industrial hauria permès fer un salt considerable en la capacitat productiva i hauria multiplicat els béns a l’abast dels éssers humans. Un ascens, aquest, que semblava que no havia d’aturar-se mai. En 1930, en plena crisi econòmica mundial, Keynes refermava la seva fe en el futur, en un escrit sobre «Les possibilitats econòmiques dels nostres néts», amb aquestes paraules: «Penso amb il·lusió en els dies no molt llunyans del major canvi que mai s’hagi produït en l’entorn material dels éssers humans en el seu conjunt». La qual cosa el conduïa a la predicció que «el nivell de vida en les nacions progressives, dins d’un segle, serà entre quatre i vuit vegades més alt que el d’avui», i en la visió d’un món en què n’hi hauria prou amb treballar tres hores al dia, en setmanes de quinze hores, per assegurar la subsistència. A això s’hi afegia una dimensió d’avenç moral, concretada en aquestes paraules: «Quan l’acumulació de riquesa ja no sigui de gran importància social, hi haurà grans canvis en els codis morals».2
Perquè semblava clar que el progrés no havia implicat solament l’economia, sinó que tenia una dimensió moral: l’edat antiga havia estat l’època dels esclaus; la medieval, la dels serfs, els temps moderns eren els del homes lliures, que havien guanyat els drets polítics amb la Revolució Francesa i els socials, amb les lluites obreres de la Primera Internacional.
La gent de la meva generació creia veure confirmades aquestes idees, i les esperances de futur que comportaven, en les experiències que havia viscut: havíem vist la derrota del feixisme a la Segona Guerra Mundial i l’ascens de l’estat del benestar, l’àtom va semblar que havia de resoldre totes les nostres necessitats d’energia, i crèiem que l’ús dels antibiòtics ajudaria a acabar les malalties. El 12 de setembre de 1978 es va signar la Declaració d’Alma-Ata, que sostenia que l’any 2000 tota la humanitat estaria immunitzada contra la majoria de les malalties epidèmiques i que les atencions mèdiques essencials estarien garantides per a qualsevol home o dona, fos la que fos la seva classe social, raça, religió o lloc de naixement. Era lògic que penséssim a lluitar per tal que es realitzés aquest futur.
A poc a poc, al mateix temps que el present desmentia les nostres grans esperances, descobríem que la visió de la història en què les havíem fonamentat era falsa. Que homes i dones no havien adoptat l’agricultura com un avenç per millorar, sinó com una necessitat, quan les fortes oscil·lacions climàtiques que van seguir la fi de la darrera glaciació van fer difícil la vida dels caçadors-recol·lectors i els van abocar al cultiu de la terra. La implantació de l’agricultura fou un esdeveniment complex i dramàtic. El pas de la vida de caçador-recol·lector a la d’agricultor-ramader no va implicar una millora immediata, sinó un empitjorament de la qualitat de la vida humana i va determinar l’aparició de noves malalties, una existència més curta i un augment de la violència, com a conseqüència de l’apropiació de la terra i de la necessitat de defensar-la. Aquests havien estat els temps del naixement de la desigualtat i de l’aparició de l’esclavitud.3
Vàrem descobrir, també, que l’ascens de la manufactura i del comerç que va iniciarse a Europa al segle XVI i que va acabar conduint a la revolució industrial s’havia produït sota el signe de la disminució dels salaris reals dels treballadors i de l’exigència d’una intensificació del treball familiar destinat al mercat, que és el que va portar De Vries a plantejar l’esquema del que ell anomenava la «revolució industriosa», que hauria dut a l’aparent paradoxa que els salaris reals haguessin baixat a Europa entre 1500 i 1800, mentre els inventaris domèstics mostraven un augment de l’equipament de les famílies.
Els estudis d’història antropomètrica, que relacionen l’evolució de l’estatura amb els nivells de vida, confirmen que hi va haver entre 1500 i 1800 evolucions negatives, tant a Anglaterra, com a Holanda o als Estats Units. La conclusió de Van Zanden és que hi va haver «una relació inversa entre desenvolupament i nivell de vida», que obliga a pensar que amplis sectors de la població d’Europa no van treure gaire profit del progrés econòmic que s’estava produint.4
Aquesta evolució negativa dels nivells de vida es va perllongar durant el desenvolupament de la industrialització, almenys fins a mitjan segle XIX, pel que fa a la major part de l’Europa desenvolupada.5 Hem descobert que la idea que la revolució industrial anglesa s’havia basat en els salaris elevats que havien afavorit la introducció de millores tecnològiques que augmentaven la productivitat és, com a mínim, discutible. Una explicació alternativa, la de Jane Humphries, sosté que s’ha de considerar també la disponibilitat del treball mal pagat de dones i nens.6 A la qual cosa s’hi ha d’afegir, quan analitzem l’èxit de la indústria cotonera, que fins cap a 1900 es va mantenir com la branca més important de la revolució industrial, que el seu creixement hauria estat impossible si, a més de sotmetre a explotació els treballadors locals de les indústries del filat i del teixit, no hagués pogut comptar amb l’aportació, gràcies a l’expansió violenta de l’imperialisme, del treball esclau en les plantacions que permetien disposar de la fibra a baix preu.7
Per altra banda, el quadre que ens mostra l’ascens productiu de la revolució industrial resulta incomplet si no li afegim el procés paral·lel de la contrarevolució agrària, que va alliberar de la terra –o, dit en termes més exactes, que va expulsar de la terra– uns braços que es van poder utilitzar a baix preu, no solament com a assalariats en la indústria, sinó com a peons per a la gran tasca de la construcció dels canals, els ferrocarrils, els ports i les carreteres que necessitava l’expansió del mercat.8
Les transformacions de la nova agricultura van criminalitzar, en nom del progrés, unes pràctiques mil·lenàries que a la societat burgesa li convenia combatre, com eren les relacionades amb l’ús lliure dels boscos, les pastures i la caça. L’estudi de la delinqüència camperola al segle XIX mostra que aquest ascens del crim rural naixia de l’enfrontament entre dos projectes socials diferents i entre dues concepcions del que significava la llibertat.9
Entorn dels anys quaranta del segle XIX el problema dels baixos salaris dels treballadors industrials es va combinar a bona part d’Europa amb els efectes empobridors de les transformacions agràries. Aquests van ser a Anglaterra els anys dels «quarantes famèlics» que Engels va poder veure a Manchester;10 van ser a Alemanya els de la misèria dels teixidors de Silèsia i dels robatoris de llenya dels quals es va ocupar Marx en la Gaseta Renana; van ser a Itàlia els de la generalització del «furto campestre»; a Irlanda els de la crisi de la patata..., anys de fam, malaltia i ruïna a tot Europa, que van conduir a les revolucions de 1848.
Tindríem, en conseqüència, desmuntada la vella història del progrés ininterromput en què el creixement hauria beneficiat a tots, transformada en la d’un procés que s’hauria fonamentat en la violència i en la desigualtat. En 1954 Simon Kuznets tractava de donar un nou sentit a aquesta evolució amb una pregunta: «¿La desigualtat en la distribució dels ingressos augmenta o disminueix en el curs del creixement econòmic d’un país?».11 Una pregunta que plantejava un problema tan fonamental com és el de mesurar els costos socials del creixement econòmic.
La resposta, expressada en termes del que s’anomena la «corba de Kuznets», sostenia que la desigualtat havia augmentat en una primera fase del creixement, però que va començar a minvar en un cert punt, a partir del qual s’iniciava un repartiment més equitatiu dels ingressos. En 1995 Van Zanden va aplicar aquest plantejament a la història econòmica d’Europa, que reinterpretava sostenint que hauríem tingut al llarg de l’edat moderna una associació entre creixement i desigualtat que es va interrompre a l’últim terç del segle XIX, entre 1870 i 1900, moment en què es va iniciar una fase en què
el creixement econòmic va anar habitualment acompanyat d’una disminució de la desigualtat. En conseqüència –afegia–, es pot argumentar que hi va haver una supercorba de Kuznets que va durar segles, i que va estar caracteritzada per una desigualtat en augment, fins que en algun moment del darrer terç del segle XIX es va produir un canvi de tendència i es va iniciar la disminució de la desigualtat que caracteritzaria el segle XX.12
Aquesta anàlisi la matisarien després altres investigadors, que mantindrien, però, la conclusió final de Kuznets i de Van Zanden: que en el darrer terç del segle XIX s’havia iniciat una nova fase de millora igualitària, que ens duria fins al segle XX, en què hi va haver guanys indiscutible en els índexs d’igualtat.13
El progrés, que havíem desallotjat del seu paper de motor essencial de la història, reapareixia almenys al segle XX i ens retornava l’esperança en el futur. El problema és que aquest canvi, que s’hauria iniciat a finals del segle XIX i que havia tingut la seva etapa més vigorosa en els trenta anys que van seguir a la fi de la Segona Guerra Mundial, va acabar sobtadament cap a 1975, i no s’ha recuperat en els darrers quaranta anys. Paul Krugman va analitzar aquest fenomen, al qual va donar el nom de «la gran divergència», una expressió que hauríem de matisar, anomenant-la «la gran divergència social», per diferenciar-la de l’àmplia literatura del que en història econòmica s’anomena «la gran divergència», que es refereix a les diferències en l’evolució econòmica dels països europeus i els asiàtics.14
En relació amb aquesta altra divergència, la de caràcter social que s’inicia cap a 1970, Krugman sosté que «les normes i institucions de la societat nord-americana han canviat, de manera que o han afavorit o com a mínim han fet possible un increment radical de la desigualtat». Prenent com a pretext la necessitat de superar els efectes de la crisi del petroli, es va emprendre aleshores la lluita contra els sindicats, completada per una sèrie d’acords de llibertat de comerç que van permetre a les empreses deslocalitzar la producció a altres països i importar després els seus productes, amb la finalitat d’afeblir la capacitat dels obrers locals de lluitar per millores de les condicions de treball i dels salaris.15
William I. Robinson ho explica a partir de la resposta dels interessos empresarials a la crisi dels anys setanta. Una classe capitalista transnacional que emergia en aquells moments va optar per reconstruir el seu poder trencant amb els obstacles que l’estat-nació i les demandes de les classes populars dels seus països oposaven a l’acumulació. Van crear aleshores el que es coneix com «el consens de Washington», un acord per a una reestructuració econòmica mundial com a base d’un nou ordre corporatiu transnacional, i van passar a l’ofensiva en la seva guerra contra les classes populars i treballadores.16
La crisi de 2007-2008 va agreujar encara aquesta evolució en tots els sentits. Però el problema més greu al qual ens enfrontem avui és el d’explicar per què, un cop passada la crisi, prossegueix cada vegada amb més força aquesta dinàmica d’augment de la desigualtat que comporta l’empobriment de la majoria. La qual cosa ens obliga a mirar més endarrere.
Una de les explicacions de la desigualtat actual que ha tingut més èxit ha estat la de Thomas Piketty en el seu llibre El capital al segle XXI, on nega que hi hagi hagut mai una dinàmica que hagi afavorit l’augment de la igualtat. La desigualtat és per a Piketty un tret permanent de la història humana.