L'ombra de la veritat

Quan la Paulina va saber la conversa que varen tenir els dos fills polítics va posar el crit al cel. Ella no s’embrancaria en aquell joc brut:

– Però brut, perquè? – rondinà en Jordi cabut i sorrut.

– Perquè soc una dona lleial i honrada, per damunt de tot. Mai trairia la decisió del meu pare.

– Però no veus que el teu pare ja és un traïdor de mena? O un estafador moral i legal, millor dit?

– No parlis així d’un home gran. Ell s’ha desviscut i esmerçat a que no ens faltés de res.

– De que no us faltés de res? Au va! Toca de peus a terra. Ja és hora que baixis dels núvols. El teu pare tota la vida ha estat un oportunista, malfiant, desentès, que ha vetllat només pels seus interessos però sobretot per la imatge reputada d’una família, en el fons, podrida, que fa venir nàusees.

– Prou d’insultar el meu pare – cridà la Paulina – tu i la Sofia ja veig que esteu fets de la mateixa pasta. Sempre pensant en els diners, oi? Que us penseu que no us he calat? No us importen els sentiments. Només posseir i posseir béns materials.

– Sentiments? No em facis riure –va contradir en Jordi –El vostre pare mai s’ha preocupat de deixar-vos un bon llegat, un bon bagatge cultural digne...

– Calla! No et vull sentir més!

D’una revolada, en Jordi aixecà la cadira del menjador del pis de Barcelona per voler-la estampar contra el crani de la seva dona. La Paulina sempre ha patit violència masclista constantment: assetjaments físics, maltractaments psíquics a través de comentaris despectius i humiliacions que transcendeixen la normalitat en una relació de parella, però ella calla. No vol denunciar-lo, perquè en part creu que el Tribunal Provincial de Justícia no se la prendria seriosament i en part perquè no vol un daltabaix a la família. A Espanya, per desgracia, la majoria de dones pateixen vexacions i conductes aberrants per part dels seus homes, els quals es consideren totpoderosos i dictatorials; homes que han guanyat el premi Nobel per fer expulsar de la boca paraules endimoniades, plenes de fel, nocives però, no obstant, els jutges, en qualsevol cas, no consideren aquests casos prou susceptibles a ser sentenciats.

La Paulina es troba acorralada, com en captivitat, la qual necessita una unitat de rescat perquè la socorri d’un infern que ella mateixa ha sembrat. Qui em va manar anar a l’altar l’any 1976? Qui em va obligar a contreure aliança si no suportava el prototip d’home que em representaria com a espòs? Què em va empènyer a acceptar unes clàusules que el capellà esmentava davant de testimonis en una església i fer confirmació que estava preparada en la salut i la malaltia a aliar-me amb un home tan primitiu, ordinari, salvatgement mundà? Qui soc en realitat? Un tros de bleda que no disposa de criteri per decidir el que vol? Perquè em sento tan engarjolada i endinsada en una relació improductiva?

Cada dia de la seva vida la Paulina, com si un remolí de pensaments la torbessin sense fer parada, sent com la seva elecció és insana a més d’inservible. Però, tinc una filla, es diu molt sovint, la Glòria és el meu tresor preuat, fruit d’una relació engendrada sota els paràmetres del desamor i l’aprensió, tot i així me l’estimo i no em penedeixo d’haver-la fecundat, encara que hagi estat amb un home descortès, indesitjable, esgarrifós.

La Glòria, quan va morir en Maurici, el seu avi, se’n va sentir molt. Havia entrat a les portes de l’etapa adulta i no podia concebre deixar de veure un home que, quan ella era una infant, li obria la casa a pagès i l’ajudava amb les tasques del camp, la destral, l’aixada i la forca.

De petita, la Glòria tenia fama de ser una enamorada de la fauna ramadera. Empaitava els ovins, els feia esverar i moltes vegades els animals perdien el rumb, especialment, les cries de xai, que s’endormiscaven pels racons dels prats i els costava tornar a corral.

– No us preocupeu, avi, que jo ja faig el recompte del ramat i em fixo si algun despistat ha quedat encantat en alguna vora discreta i no gaire visible.

– D’acord, princesa, però no t’allunyis massa. Si trobes algun xai perdut em fas un crit perquè el pugui carregar amb els braços.

– No avi, no caldrà – era la resposta de la seva néta – ja soc gran i forçuda per dur-los a peu i aixecar-los a pes.

La Glòria, no obstant, tenia rampells una mica il·lògics i semblants als d’en Jordi, el seu pare. A mesura que adquiria més edat, s’impregnava de la negativitat que a casa vivia constantment i creia que els diners sempre fan la felicitat i no pas provoquen la sensació de fracàs i derrota. El millor amic és sempre un mateix i el millor company un bitllet a la butxaca. Tothom així es fa l’hipòcrita i t’obre les portes a tot arreu. Aquesta mítica frase era adoptada a través de la boca avinagrada d’en Jordi.

A la seva filla l’adoctrinava, induint-la a creure que, en una societat capitalista i consumista per excel·lència, els diners sempre són els compatriotes que fomenten que el cercle de contactes, en tots els escenaris de la vida, puguin proliferar-se per mil. La Paulina, en canvi, es posava com una moto quan arribava l’aniversari de la Glòria i, aquesta última només valorava que s’havia pagat a la botiga; no contemplava en sí mateix el detallet, l’entrega d’una ofrena com un acte honorífic per celebrar el compliment d’un any més. Molt a pesar de la mare, la Glòria era més calcada al pare en aquell aspecte, tot i ser tendra, sensible, gentil amb els animals i la societat del moment en trets genèrics.

Moltes vegades, quan en Maurici es trobava en plena forma física per manar el ramat tot sol, de petitona, la Glòria li garantia que de gran seguiria la seva carrera com a professió. L’avi però l’increpava una mica. La corregia perquè considerava que la feina de ramader i pagès no és una carrera amena i de fàcil adaptació. Ben al contrari, comporta molta entrega, sacrifici, control, pressió i maldecaps. La Glòria, però, seguia encaparrada en voler cada dia estar en contacte amb la natura a través del compromís de treure el bestiar a esbargir-se pels prats verdosos i força atraients als ulls de qualsevol espectador.

– No noieta, tu el que has de fer és anar a escola, aprendre de llibre, agafar cultura per dirigir les regnes de la teva vida i tenir un futur professional prometedor –deia l’avi.

– No, que va! No hi estic d’acord – protestava la criatura –el meu món és aquí, envoltada de serralades costeres, de valls que es superposen, d’animals que s’avenen amb la natura tan resplendent i generosa. M’agrada massa el teu ofici, avi.

– Ho sé, ho sé. I per això et dic el que et dic. Has de ser bona minyona i seguir els bons consells que et transmeto.

– Però, què vols? Que de gran sigui arquitecta, mestra o advocada, per exemple?

– No importa tant la professió que escullis sinó que tinguis clara la teva vena vocacional. Que puguis ser cooperadora, competent, lluitadora, amb ganes de superar els errors comesos i sempre amb un afany de progrés gens abandonat.

– Però el que dius també ho puc aconseguir aquí amb tu, al camp.

– No és el mateix. L’ofici que jo faig et nega el cent per cent de tota possibilitat de gaudir del lleure. Tampoc et permet posar-te en contacte amb la principal font del coneixement, els llibres.

– Però jo ja llegeixo novel·les d’aventures, de fantasia, de ciència-ficció,.. Una cosa és compatible amb l’altra.

– Només intento dir-te – prosseguia l’avi com si prescindís de l’aferrament de la seva néta – que sempre puguis estar en contacte amb vies d’aprenentatge. Anar a l’institut i fer carrera universitària t’ajudarà a assentar les bases, perquè el teu futur sigui més exitós.

– Però la mare té els estudis primaris i bé que és una dona amb cultura – rebatia la Glòria.

– A ella prou li hagués agradat continuar estudiant si d’ella hagués depès – va assegurar l’avi.

– I perquè no ho va fer?

– Perquè jo i la teva àvia ens guanyàvem les garrofes com podíem. Rebíem unes subvencions molt baixes per part del govern i massa despeses feia que no poguéssim disposar de temps per costejar a la teva mare i als teus oncles els honoraris que fer estudis superiors requerien.

– Quin greu, ostres! Potser sí que m’hauria de construir un futur més digne per no patir tant.

– Creu-me que la feina de camp et condemna a la misèria, a sempre anar amb la corda agafada al coll, gairebé sempre un es sent escanyat i creu que ha depreciat tota una vida en una sol afer del qual ja mai més se’n pot despendre.

Ja a l’any 2005 la Glòria té en ment estudiar puericultura. Li agrada la canalla i vol dedicar-se al món de la pedagogia infantil. També però li havia abans passat pel cap estudiar empresarials o econòmiques. El seu pare, un home assessor financer en una sucursal del Banc Sabadell, volia que la seva filla tingués nas pels negocis. Que fos una persona rastrera, cínica per intentar recaptar una bona cartera de clients a partir de les arts de l’ensibornament i l’ostentació verbal. La Glòria l’escoltava i al principi es sentia empesa perquè, a vegades, somiava en la possibilitat de treballar en una banca local, però, després del primer flaix mental que albirava, la feina dedicada a poder fer d’educadora i instructora de canalla, que són verges de lletra, però àvids cap a la descoberta de nous àmbits didàctics, la fascinava.

La mort de l’avi, tan imprevisible però l’havia trastornat bastant. La noia havia estat tota la setmana a Quirze de Besora perquè es celebrava una competició al aire lliure; una mena d’exposició de quadres de diferents artistes de belles arts; més aviat, gent que practicava la tècnica de l’aquarel·la faria una exhibició en què es remuneraria el guanyador final amb un premi de cent euros.

Després del desplegament de pintures a la Plaça Major de Vic es faria ball i la Glòria havia demanat permís als pares per anar amb una veïna de Sant Bartomeu.

– Reina, t’he de donar una notícia greu, molt trista – li va dir la mare quan ella era a casa de la Inés, la seva amiga, per esmorzar juntes – el teu avi és mort. L’han trobat a la nit al lavabo. Li han de fer l’autòpsia perquè no saben quina ha estat la raó fonamentada.

La Glòria no donava crèdit; un munt de records s’amuntegaven dins el cervell de doneta ja formada. Tantes estones de xerrameca, amb un avi que semblava volia reconduir-la, perquè en un futur fos una dona de profit i ben reeducada i ara tot se n’anava a norris. De sobte, ja no el veuria mai més. Els ulls se li entelaven de llàgrimes i el seu oncle, en Robert, va ser qui després de dos dies de protocol de durada per l’exploració forense, la va recollir per dirigir-se cap al tanatori de la capital de Vic i reunir-se amb la resta de familiars i coneguts.

L’enterrament va ser molt commovedor. Tots els veïns del poble de Sant Bartomeu, a més de coneguts de la comarca d’Osona, varen fer assistència. Hi havia unes sis-centes persones i molts plors desconsolats. La Rosalia semblava una primavera de sospirs entretallats per una plorera immensa. A l’església, el capellà va recitar una dedicatòria que la Glòria havia manuscrit en un foli, perquè fos depositada al taüt, a més de moltes corones de flors, que estaven impreses a nom de cosins, parents més llunyans, companys de localitat o, simplement, gent que sabia el renom d’en Maurici, tan popularitzat entre tots els presents del funeral. La Rosalia, després del comiat formal a l’eucaristia i el sermó del sacerdot en senyal de benedicció divina, no volia que els de la funerària s’enduguessin el fèretre.

– El meu marit és viu, és viu! – anava cridant als quatre vents. - Res ni ningú ens ha de separar!

– Senyora, apartis del mig. Aquest cos l’hem de portar al cementiri per enterrar-lo.

La comissària Roig, en Roger i en Pau estaven també compareguts a la sagristia i, en veure la resistència tan acèrrima d’una dona que semblava volgués fer renéixer un cadàver que ja havia consumit l’últim respirar, van apropar-se i la comissària la va agafar per l’aixella amb força, malgrat l’oposició de la dona.

– Deixi’m en pau! Vull acomiadar-me del meu marit, això és tot.

– Senyora Ribó, està molt trasbalsada, vingui amb nosaltres, l’acompanyarem a casa si cal.

– De cap manera, nooo! Jo he de velar per la salut del meu marit. - Començava a desvariejar.

– Senyora, el seu marit ja no la pot escoltar. Ara descansa en pau i vostè també necessita reposar.

– Porti’m al cementiri, si us plau – pregava la Rosalia.

Tothom sortia de l’església abatut, pansit, com reflexiu, sense gaire esma per interactuar. Molta gent no concebia una mort tan estranya, tan atípica. En fileres, anaven desfilant cap al cementiri, en què una cosina germana d’en Maurici, l’Emilia, va començar a deixar les corones damunt de la que seria la làpida de la víctima. Els fills havien decidit que aquesta seria de marbre amb un epitafi daurat i gravat amb el nom i cognoms del difunt a més de la data de naixement i defunció.

De moment, dos parents llunyans d’en Maurici, en Josep i en Joan, excavaven amb la pala el soc per poder enterrar el cos amb la caixa de fusta blindada. Aleshores, la Rosalia, tot d’una estrebada es va desprendre del braç de la comissària Roig i gairebé saltà dins l’orifici amb una fondària temerària, en senyal de voler reunir-se amb el seu marit.

– Maurici, amor meu! No te’n vagis – bramava i bramava sense atur. - Jo soc aquí per acompanyar-te i vetllar per la teva supervivència.

De poc li va anar que no rellisqués. La Paulina també al costat l’agafava com podia fins que la comissària va obligar-la a retirar-se del lloc de la cerimònia funerària. Els paletes, que ja havien creat un cau molt fondo perquè el cos d’en Maurici pogués encaixar, estaven crispats en escoltar la cantarella d’una Rosalia que aparentava haver perdut el nord i els papers. La Paulina i la seva tia, la Palmira la varen acompanyar en tot el procés de dol cerimonial fins que la comissària Roig va trucar un cotxe patrulla, perquè la portessin fins a casa i l’assistissin.

S’ha de dir però que la comissària Roig estava cagadubtes. Observava a la curta distància la dona d’en Maurici i tenia el pressentiment que estava parodiant una escena en què el rol que protagonitzava era només això, un rol simulat. No sabia perquè. No tenia proves. Havia de descartar molts interrogants que s’afegien al final de cada pregunta que tenia en ment. El metge forense no havia trobar empremtes alienes a la roba tret de la solapa de la camisa d’en Maurici en què hi havia com un intent de voler-se-la descordar o protegir-se ell mateix d’alguna cosa.

Capítol 8

Al despatx del Departament Central havien portat l’informe del forense, amb algunes fotografies, en què la pell de la víctima resultava il·lesa: cap indici d’estrangulament, cap indici d’empentar-lo, de voler-lo agredir amb alguna arma blanca ni ofegar-lo a la dutxa.

– Què estrany! – la comissària Roig havia arribat el dia després de l’enterrament molt puntual a l’oficina. A les set en punt començava a reformular hipòtesis i a rebutjar algunes insígnies que, segons ella, apuntalaven cap a poques revelacions.

L’Arnau estava manipulant el programa informàtic, en què apareixia la víctima de Manlleu completament vestit alhora que s’emmarcava en cos nu a la cambra frigorífica de la unitat forense. Ell i la comissària anaven repassant cada detall, cada racó del cos d’en Maurici però com varen dir els de la científica que semblava una mort totalment accidental.

La comissària Roig, però no contemplava a la lleugera aquella verificació.

– És cert que no sembla que hi hagi hagut un forcejament manual. La víctima no presenta símptomes de rebel·lió, de revolta. No hi ha cap efecte rebot, en què el senyor Ribó volgués evitar una imposició de mans per part de l’agressor. No hi ha cap signe d’autodefensa, d’atur davant d’un atac imminent.

– Llavors, què creu? Fixis en el coll de la camisa. Sembla rebregat, amb petites arrugues que, si aproximo més la imatge, diria que algú l’ha obligat a seure dins del plat de dutxa.

– Ja, però no tenim empremtes dactilars i això és precisament el que em fa ballar el cap.

– La víctima d’entrada està vestit i certament dona la impressió com si es volgués despullar per anar-se a fer un bany ràpid – confirma l’Arnau.

En aquell moment, entren el Martí i en Ferran, un subdelegat del Departament d’investigació de la policia científica.

– Tenim novetats. Al clatell, la víctima tenia una espècie d’hematoma superficial. Les fotografies del inspector forense ho corroboren.

D’immediat, l’Arnau torna a reactivar el programa a l’ordinador i mira amb exactitud els impactes que en Maurici mostra a l’epidermis. La Comissària, en canvi, refusa que aquesta prova hagi pogut tenir correspondència amb la mort.

– Segons el testimoni de la Rosalia, en Maurici tenia un tumor benigne al fetge i això podria comportar que la seva pell tingués canvis dràstics en el color natural.

– Doncs jo sí que crec que és una pista que ens pot portar cap al criminal, si és que es tracta d’un homicidi voluntari, es clar – diu en Martí.

– Anem a comparar les fotografies una altra vegada! Cal esgotar a partir d’operacions comparatives si l’agressor pretén despistar-nos i allunyar-nos de les seves intencions delictives – diu la comissària Roig.

En totes les imatges, en Maurici té la pell morada. Hi ha zones en la part occipital del crani en què petits impactes denoten que hi ha hagut una bona trompada al encastar-se contra en plat de dutxa.

– En canvi – prossegueix la comissària – aquestes marques de cops tan evidents, com ja va dir el forense, poden revelar que ell mateix va perdre la consciència i va caure enrere, fruit d’un desmai, per acabar provocant lesions insignificants a la dermis.

– Així estem com al principi, en punt mort –confirma l’Arnau –no podem determinar si ha anat al bany pels seus propis mitjans o ha estat amenaçat de mort i l’han arrossegat fins allí per procedir a l’homicidi.

– Estic convençuda - diu la comissària – que algun familiar està implicat en aquest crim, que en aparença fa reflectir un mena de simulacre, d’acte il·lusori.

– Però com pot estar tan segura que es tracta d’un assassinat? Contradiu en Martí – podria tractar-se d’una baixada de sucre, una lipotímia, manca d’irrigació al cervell. Que sé jo! en Maurici Ribó tenia problemes de salut.

– Sí, ja ho sé això. La seva dona ens ho va confirmar –reconeix la comissària – però hem de saber si algú de l’escala va sentir quelcom abans de les onze hores o si el pany es va forçar o algú va intentar emetre alguna mena de soroll, i així podrem de deixar de contemplar la víctima com algú que ha sofert una mort involuntària.

– Llavors, creu oportú que tornem a parlar amb la Teresa Morera? – pregunta l’Arnau.

– Sí, i amb en Robert i l’Eusebi els dos fills. Necessitarem una llista de tota la comunitat de veïns de l’escala, on vivia en senyor Ribó. – conclou la Comissària.

– Martí, podries mirar la base de dades i a través del programa digital consultar la guia de telèfons del carrer de la Passió, número cinc?

– Sí, i tant. Ara m’hi poso.

Quatre taules rectangulars conformen el despatx local de la plana de Vic. Tres d’elles estan destinades a la recerca d’informació amb computadores connectades a un servidor. A la quarta taula és on la comissària rep els resultats de tots els casos que se l’hi encomanen i ratifica, a través de la correspondència arxivada, el grau de veracitat de cada document administratiu que arriba a les seves mans.

La comissària Roig té cinquanta-cinc anys i porta treballant en el gremi policial més de trenta anys, però mai s’havia trobat amb un cas, en què tots els presumptes sospitosos tinguessin refermada una bona coartada que es pogués corroborar. Ella és una dona meticulosa, estricta, que treballa amb rigor i duresa professional i aquesta vegada tampoc pensava desmarcar-se en la seva veterania com a fruit de molts anys de trajectòria.

– Un cop tinguem el llistat de telèfons del carrer de Manlleu, haurem de fer unes quantes visites, ja que no sabem, d’entrada, si tots els veïns estaran localitzables.

– Ja he trobat els noms i telèfons – diu en Martí – proposo, però fer una trucada prèvia abans de presentar-nos i, així no fem el viatge envà.

– Bona pensada, company – riu la comissària – cada cop en tornes més enginyós i profitós.

– Al costat d’una mestra com vostè, és normal – afirma en Martí. sempre a les seves ordres, el sentit de la responsabilitat i l’eficiència davant totes les tasques a realitzar són encomanadisses.

– Tot un compliment! – bromeja la comissària – parlaré amb el Cap, perquè us faci a tots un augment de sou. Tan aplicadets us mereixeu un bon incentiu econòmic.

– Doncs sí que seria tot un detall – respon engrescat l’Arnau sense apartar els ulls de la pantalla, en què el projector va descobrint les diferències i coincidències físiques de la víctima.

El cas d’en Maurici, de moment, continua enfosquit per un cúmul d’incògnites. Els resultats de les empremtes que van arribant al Departament Central no acaben destapant l’entrellat tan enrevessat i dificultós. En Martí, en Roger, en Pau i la comissària Roig cada cop estan més convençuts que el nus complicat de la qüestió prové del fet que l’homicida no va tenir la necessitat de deixar marques dactilars damunt l’uniforme de la víctima, encara que això no exclou de tenir un índex de culpabilitat sobre l’acte criminal. Senzillament, podria tractar-se d’un encobriment que la persona o persones implicades pretenen emmascarar per confondre les desvelades, que van reflectint-se a través del fet d’enllaçar caps i fets coincidents.

Capítol 9

Son dos quarts de dotze del matí del dia 31 d’octubre de 2005. La comissària Roig ja té tots els contactes de la porteria on viuen els Ribó, però abans d’interrogar el veïnat, vol tenir una entrevista amb en Robert, el fill petit de la família.

– Em sembla que la resta del matí estaré fora. Aniré a Manlleu a fer una visita a en Robert Ribó. El vaig a trucar ara mateix.

– Vol dir que en traurem aigua clara? – pregunta dubtós l’Arnau. Els seus fills semblen una mica desentesos, com si no tinguessin gran cosa a amagar.

– Jo no penso el mateix – respon la comissària – El dia de la mort és cert que el senyor Ribó estava sol a casa i tots tenen un mòbil per abrigar-se i justificar la seva absència, però no trobes estrany que en hores intempestives, de quatre residents que habiten el pis, justament el més longeu, que coincideix amb el mort, romangui completament sol?

– No, es clar. Ben mirat és estrany. L’esposa no podia estar fent gestions a les deu o onze de la nit.

– Però sí sortir abans de casa amb algun pretext després de dir-li al marit que no s’amoïnés si arribava tard.

– On vol anar a parar?

– De moment no gaire enlloc. Estic pensant en veu alta. Tot apunta a que la mort sembla estigui, a primera impressió, lligada a una causa fisiològica, algun òrgan afectat per la presa d’algun aliment en mal estat, algun estat d’hipotèrmia brusca, un rodament de cap que l’hagués fet caure...

Tot això no pot ser demostrable fàcilment menys el fet d’haver estat intoxicat.

– I què pretén extreure de la boca d’en Robert?

– No ho tinc molt clar. Però aquesta família és desestructurada. Hi ha peces del trencaclosques que desencaixen i no poden encertar-se perquè m’oloro que si en Maurici estava vivint amb el fill i la nora...

– És perquè estava delicat de salut. No és un bon motiu? - Pregunta en Martí des del seu taulell.

– No, la història es remunta en una època més endarrerida, n’estic gairebé segura – contesta la comissària.

– Aleshores, creu que el fill petit té alguna relació amb l’escenari del crim? – inquireix atònit l’Arnau.

– És massa precipitat extreure conclusions, però crec que aquest gest d’hospitalitat està lligat a un motiu en què l’ànim de lucre s’interposa.

El telèfon sona mentre en Robert espera uns segons abans no interfereix en la línia:

– Bon dia, soc la comissària Roig. Havia pensat que podria venir a casa seva per fer-li unes preguntes però ben mirat, estaria bé que s’apropés a comissaria quan plegui de la feina.

– Bé, ara m’agafa conduint. Soc transportista de productes congelats. Vaig cap a Torelló.