L'ombra de la veritat

Aquell estiu a pagès no podia trencar amb l’excepcionalitat d’unes notes exímies, impecables, que transgredien els barems de la mitjana social. Tot i estar a Sant Bartomeu, la noia, a camí del vint anys, porta a la motxilla quaderns de repàs i novel·les que tenen relació amb la comunitat científica i els avenços farmacològics, a més de llegir les controvèrsies que es posen de manifest entre els filòsofs de la història de la humanitat, que van fer alterar, amb les seves teories implacables, l’opinió pública del gremi mèdic al llarg dels mil·lennis. L’afany per poder contrastar recursos pseudomèdics i les influències entre els pacients, consumidors de productes pal·liatius i resolutius, en certa mesura, quan el dolor s’intensifica, no deixen la Glòria indiferent i la seva mare, tot i tenir un marit que la desmereix, que difama la seva personalitat amb atributs desacreditadors per no dir demencials, ella sobreviu davant els alts i baixos d’un matrimoni fallit gràcies a la Glòria. La filla és com l’aliment nutricional que fa que la mare pugui neutralitzar qualsevol indicador de violència que viu a Barcelona i també a poble, a través de la verinosa boca d’un marit desnaturalitzat, que s’apropa cap a una conducta de sadisme que aquest no s’entesta en ocultar.

Aquell any, però, en Jordi treballava durant la setmana a Barcelona i només s’aproparia l’últim cap de setmana del mes d’agost per exercir de xofer i recollir la família. La Paulina, en aquell sentit, podia respirar airejada, amb una certa calma que no tenia l’oportunitat de viure a ciutat. Cada dia sortia a passejar amb la Rosalia, mentre en Maurici anava al casal d’avis a jugar al dòmino i els escacs. L’avi de la Glòria tenia una propensió innata a gaudir dels jocs estratègics. Qualsevol moviment de fitxa que pugui desviar l’atenció del contrincant, era ben vinguda per ell fer la rematada final i derrotar-lo. Potser els gens són capritxosos i l’avi té un cervell reflexiu, analític i pensador en desmesura, com la Glòria, des d’un altre vessant temàtic. Néta i avi s’avenien a la perfecció en quant a atributs de caràcter. Eren caparruts, severs i exigents quan volien aconseguir sobrepassar un repte de complexitat elevada, però al final allò que es proposaven semblava ho acabaven vencent amb l’entestament intocable que els caracteritzava.

De jove, en Maurici havia estat caçador. Tenia permís d’armes per poder anar al bosc i matar porcs salvatges que després la seva dona cuinaria amb un bon sofregit de tomàquet, ceba, alls i pebre. De gran però, no sentia tanta febre perquè ja es sentia un home xacrós, per les adversitats fisiològiques d’una edat avançada.

El 15 d’agost de 2004, en Maurici va ordenar en Robert anar a Pol en què durant l’època de ramaders, havien arranjat un camp com a tancat amb filats elèctrics, perquè el bestiar oví pogués passar la nit i evitar fugides i dispersions inoportunes. A la llunyania del territori de Pol hi ha una parcel·la molt empinada, tota fornida d’arbres que semblen fusionar-se per unes branques extenses i ben erectes. Roures, pins, fagedes, es barregen amb les seves peculiaritats i conformen un lloc idoni per buscar porcins senglars, llebres, guineus o conills, que es desplacen amb una corredissa per cercar amagatalls.

Tot i que el 15 d’agost no era una data en què l’onomàstica de cap familiar dels Ribó hagués de ser motiu de celebració, tenien el ritu arrelat de fer una trobada amb els pares i germans a porta tancada de la casa pairal. Feien un arròs negre que només la Rosalia i la Paulina sabien condimentar, perquè quedés gustós i exquisit al paladar i una sardinada amb all i oli que, amb una graella precedida amb foc de llenya, es disposaven a cremar a l’era de la casa dels Ribó.

El dinar fa el seu curs de cuinar mentre la família espera ansiosa l’arribada d’en Robert amb alguna presa que es pugui espellofar, per després ser rostida a foc lent. Els minuts van transcorrent parsimoniosament i, tot el procés de cocció es troba enllestit, a fi que la família es pugui entaular. Tothom s’estranya que en Robert demori l’arribada a la llar. No és habitual en ell una absència que s’allargui sense motiu.

L’Eusebi, mentrestant, fa cara de pomes agres. El seu semblant avinagrat, rude, no pot amagar l’emprenyament i la rancúnia cap al seu germà menor. Ell només té en ment saber en quin estat es troben les escriptures notarials, si el testament ja s’ha redactat i constatat sense impugnació.

Cada any que arribava el 15 d’agost, l’Eusebi pujava a poble amb fàstic. Sentia aversió a l’hora de reunir-se amb la família alligada degut a que no podia evitar representar un paperot teatral que no li pertocava. La seva expressió facial però sempre l’havia delatat. Estava emmurriat, com la seva dona, la Sofia. Mai han pogut amagar l’afany d’ambició que els defineix de manera intrínseca. Son una parella feta a la mida. S’han ajuntat com dues gotes d’aigua, inseparables, que s’acompanyen tota la vida, per satisfer un propòsit comú: farcir-se de calers a costa de subornar, de fer xantatge i, fins i tot, d’amenaçar sense cap penediment.

En Maurici mira el rellotge i cada cop se’l veu més angoixat i encaparrat. I si en Robert ha pres mal, ha tingut un accident de trànsit amb el furgó a la tornada cap a Sant Bartomeu? Evidentment, les possibilitats d’estar localitzable durant la dècada de principis dels dos mil no eren nul·les. Els mòbils es comercialitzaven al mercat i algun testimoni podia avisar si el fill petit dels Ribó estava malferit.

La Rosalia ja havia acabat amb el deure de cuinera, juntament amb la filla, la Paulina i, després d’esperar i esperar, va proposar que algú anés a l’hostal del poble per preguntar si havien arribat rumors sobre el parador d’en Robert. El bar més freqüentat d’aquella població era com un noticiari setmanal. Cada dia se sabien novetats sobre els residents i els canvis en la vida quotidiana. Podríem dir que era com el focus de premsa, un organisme de propagació i divulgació de nous esdeveniments que, fora d’aquell recinte, els veïns eren gairebé incapaços d’estar-ne al corrent.

En Maurici és qui trenca amb la incertesa i la ignorància d’una família que viuen amb l’ànsia al cor i temen, malauradament, el pitjor desencadenant.

L’Eusebi no diu res però, molt en el fons, s’alegra que en Robert es trobi desaparegut. La Sofia també es recrea mentalment en el fet que en Robert estigui indisposat, fora de combat, desconnectat i allunyat de la família Ribó. Quines ànimes més desentranyades! Com poden pensar només en heretar el patrimoni d’en Maurici quan un familiar proper es troba en risc de malmetre la seva integritat? Fins a quin punt arriba l’egoisme humà? On és la frontera, el límit per deixar de pensar per uns segons en l’enriquiment d’una herència que aquest matrimoni ja visualitzen com a seva? On són els sentiments més latents i honestos? Definitivament, s’ha de dir que no en tenen. Si en Robert estigués mort, ells podrien gaudir d’unes vacances any rere any sense rendir comptes a les despeses ocasionades.

L’Eusebi sempre ha pensat que el seu pare estava forrat. En Maurici i la Rosalia mai s’havien permès el luxe d’aprofitar moments de lleure, per fer viatges organitzats per agències de turisme o de manera autònoma. Eren gent tradicional feta a l’antiga que mai sentien la necessitat d’allunyar-se de les arrels natals per poder decorar la trajectòria de vida. L’Eusebi, sens dubte, atribuïa l’actitud dels seus pares, tan replegada, tan garrepa i conservadora que havien, innegablement, de tenir ingressos milionaris. Potser no anava tan desencaminat però, en qualsevol cas, la vida dels patriarques Ribó no era un camí de flors que diguéssim. Sempre treballant de pagesos, no podien tampoc abastir-se de massa beneficis i fonts lucratives que els permetessin anys de renúncia a la feina tan poc guardonada. El camí laboral dels Ribó mai havia estat uniforme. Els guanys patien fortes oscil·lacions que només podien anar controlant i sobreportant a partir de les vendes del bestiar oví. La única via per regular les entrades de diners en el seu compte corrent bancari era conservar la cartera de clients de Sant Bartomeu, a més de contactes de poguessin conèixer el servei que oferien per procurar-se una subsistència assegurada.

El cervell de l’Eusebi i de la Sofia barrinen sense fre. En el fons estan expectants alhora que, internament, esclaten a riallades pensant en un possible incident fatídic, que repercuteixi les facultats i els òrgans sensorials d’en Robert per poder així disposar d’un ben rebut cabdal monetari.

En Maurici trenca el silenci que regna a taula, un cop el dinar ja està emparaulat:

– Aniré a preguntar a la Núria al bar a veure si en Robert, des d’alguna cabina de telèfon, ha comunicat el seu retard.

– Déu meu! – diu la Rosalia – Vull pensar que es tracta d’un malentès o d’un error i potser en Robert està bé. L’únic que pot haver-li passat es que hagi trobar entrebancs a la carretera, potser se li ha punxat una roda... Què sé jo!

– Que va, no ho crec això – respon en Maurici –Jo em temo un altercat de més gravetat. Alguna cosa que no afino a endevinar però que atempta el benestar del nostre fill.

– Però és el primer cop que es demora tant – afegeix la Sofia apretant-se les dents fondament. En el fons, ella volia estar errada, però havia de sobreactuar –Segurament, estarà fent petar la xerrada amb algun conegut de Sant Bartomeu.

En Maurici va entrar a l’habitació a canviar-se de roba, per sortir a la cerca d’en Robert. No podien començar la cerimònia ritualitzada sense ell, no era escaient ni just ni lògic. Tota la família havia d’estar reunida per poder alçar les mans en mostra de germanor encara que només, en el fons, es tractés d’un veritable simulacre.

Quan en Maurici es disposava a sortir, una presència que va caminant de tort apareix bruscament, obrint la porta amb fúria i entrant dins la casa, com si volgués, a partir del seu cos, envair tots els espais de l’habitacle. És en Robert. Sabia que era el dia en què la família es reunia de forma simulada i fingida i havia decidit no ser partícip de la vetllada i anar al bar a fer una ronda de canyes de cervesa. Mai havien vist en Robert tan entonat per una dosi d’alcohol i no donaven crèdit a la presència tan patètica i demolidora que mostrava sense retracció ni pudor.

Quan parlava semblava que patís brots de deliri, en què les paraules desencaixaven davant d’una possible connexió, eloqüència i coherència. El vocabulari emprat era reiterat i bombardejat d’incriminacions que anaven dirigides al seu germà mitjà i a la seva cunyada.

– Bona tarda estimada família – reia amb sorna, amb una veu afectada per l’embriaguesa. M’agrada per fi ser aquí amb vosaltres. - Sé que m’esperàveu amb el cul estret.

– Però, perquè no has anat a Pol a complir l’encàrrec acordat? Per quina raó havies de desplegar aquest espectacle tan lamentable davant de nosaltres? De què va això, explica’ns – inquireix en Maurici.

– Que perquè? Vós em pregunteu perquè? Que us penseu que no me n’adono que l’Eusebi i la Sofia m’odien?

– Però d’on treus aquestes bajanades?

– Bajanades? No pare, no. Tot i la meva ingesta d’alcohol, estic envoltat per una lucidesa descomunal.

– Et pots explicar millor?

– L’herència pare, l’herència. Jo soc el fill que visc amb vosaltres i aquest parell intenten manipular la vostra bona fe per fer-se amb el testament vital.

– No és cert – rebat en Maurici – Es veritat que vaig posar una clàusula en què tu te’n portaries una part més engrandida de béns si ens acollies a casa, però la meva intenció es que tots els fills us beneficieu a parts proporcionals.

La Rosalia se’n va anar al sofà. Es deixa caure desplomada amb llàgrimes als ulls davant d’una escena tan tibant. El comentari d’en Maurici és la gota que fa vessar el vas a l’Eusebi, tot el torrent d’odi cap el seu germà i pare. L’Eusebi està convençut que en el testament l’únic titular que hi figura és un sol membre. El fill petit dels Ribó ara procura disfressar la pura veritat amb fal·làcies que no tenen cap mena de disculpa ni perdó.

– Mentida, només dieu que mentides! – respon l’Eusebi durament, fora de les seves caselles. - Us penseu que no me n’adono de la vostra maquinació? Cada estiu procureu congregar la família a taula per mostrar una dosi de complicitat, però en el fons tot és una falsedat i un muntatge hipòcrita que no té cap altre atribut que no sigui detestable.

En Robert procura fer passes endavant tot i el desequilibri motor que pateix, per encarar-se amb l’Eusebi. El seu intent és dificultós, però en aquell moment sent el deure de defensar el seu pare, el qual està sent desmerescut per un fill hòrrid, sòrdid, que mostra immundícia en les paraules que pronuncia tan injurioses i malintencionades.

– Com t’atreveixes a faltar el respecte al nostre pare? Qui t’has pensat que ets, el Cap d’Estat? El que posseeix el títol nobiliari suprem per fer-se amb les propietats sense haver de passar factura ni tan sols fer consulta a la resta de germans?

En aquells moments de crispació maximitzada, en Robert camina fins a encarar-se amb el seu germà, amb un gest de voler-lo empentar. De la seva boca afloren paraules indolents, embrutides de renecs, els quals surten com les espurnes d’una bengala, un cop l’aixeta s’ha encès. L’agafa pel coll de la camisa amb unes mans empunyades, el mira fixament i, tot i mantenir-se dret amb un gronxament que no cessa, l’escup a la cara. La salivada que deixa desprendre regalima les galtes de l’Eusebi que, amb una estrebada brusca, se les eixuga indignat. La fúria de l’Eusebi és tan gran que no pot evitar tornar-s’hi.

– Ets un fill de puta! Borratxo desgraciat! Qui t’has cregut que ets? El nen mimat i consentit d’en Maurici Ribó. L’home predilecte del seu pare. Un rastrer miserable que només pretén escurar-li la cartera, esperant amb candeletes la seva mort per apoderar-se de la font patrimonial.

I, tot seguit, amb un cop violent, que fa prémer amb les mans, el fa retrocedir enrere fins que en Robert cau a terra estabornit.

– Ara m’agrada mirar-te, tros de mitja merda! En el fons ets un indefens, no tens armes per fer-te valer el teu honor. Si no fos perquè ets el meu germà de sang, ara mateix t’esmicolaria del tot, faria que en fonguessis en el dolor més martiritzant. Ben pensat, però, deixaré que t’incorporis a peu dret pel teu propi pes. A veure si ja has après la lliçó – conclou l’Eusebi.

– I vosaltres, què mireu! – prossegueix – Us ha agradat l’espectacle? Això és millor que anar a comprar entrades al teatre.

– No diguis ximpleries! – respon la Paulina plorosa –L’escena que has provocat és de tot menys creativa i enginyosa. Perquè ho havies de fer? Es que mai podrem tenir la festa en pau? Hem ser una família en què els retrets i les maleïdes rancúnies han de malmetre la interrelació familiar entre els seus membres?

– Calla! Gata maula! No cal que et desfoguis fent-nos creure que t’ha afectat aquesta baralla perquè no m’ho empasso. Saps què en penso de tu? – diu l’Eusebi – Que amb la teva veu de meuca que mai ha trencat cap plat vols subornar el nostre pare ensabonant-lo amb fets que sembla que impliquen solidaritat i condescendència però, en el fons, un pla no desentrellat es troba a la filera esperant el seu torn per sortir a la llum.

– Ets un desagraït, a més d’impresentable – contesta la Paulina.

– Prou, calleu tots! - En Maurici és qui, amb un to sec, talla d’arrel l’enfrontament conduït entre germans que es volen treure els ulls amb la mirada ferotge que emanen.

En Robert, amb l’ajut de la Paulina, s’incorpora i agafa la sortida per anar-se’n cap a Manlleu. La Paulina però el desautoritza a conduir, ja que amb l’ebrietat que el caracteritza un accident podria atemptar la seva vida i s’ofereix a ser ella qui l’acompanyi al pis manlleuenc.

Els dos germans obren la porta i en Maurici i la Rosalia es queden estupefactes pel cúmul d’emocions, tan conglomerades, després de presenciar una escena, en què dos germans es disputen un dol, que sembla allargar-se en el temps, sense possibilitat de correcció i reconciliació.

– Espereu – Crida en Maurici desbordat pel nerviosisme –No ens deixeu d’aquesta manera. Havíem de reunir-nos per fer un dinar conjunt...

– Ho sento, pare – l’interromp la Paulina – avui no és el lloc ni el moment per fer vetllades familiars. He d’acompanyar en Robert a casa, que no es troba bé. Quan els efectes de l’alcohol hagin minvat, em comprometo al vespre a pujar i fer-vos companyia. Ja sabeu que soc una filla de paraula.

En Robert agraeix la hospitalitat de la seva germana. La Paulina sempre ha estat un pilar de suport d’una família desharmonitzada i plena d’obertures, en què molts temes emmascarats mai s’han pogut resoldre. En Maurici i la Rosalia potser no han estat un referent d’exemple a seguir, però la Paulina sempre els ha fet costat. Ha procurat entendre les debilitats, els punts febles, les ferides més acarnissades, el dolor tan esfereïdor i malaguanyat. Mai els ha acusat de res, malgrat moltes vegades, al llarg de la pubertat, sentir que no rebia l’assessorament i la guia necessaris per parlar de temes propis d’un interval d’edat en què la sexualitat l’afany de llibertinatge, el desarrelament cap als pares i les ganes d’assentar noves bases ideològiques tenien predomini. La Paulina sempre havia estat una noieta cauta, previnguda, molt madura, amb un seny prepotent i unes ganes d’arreglar sempre malentesos, en què sempre feia de moderadora davant de qualsevol espai de debat obert.

Aquell dia, però no podia mostrar indiferència. En Robert estava enfonsat, fet pols, derrotat per un sentiment de rebuig cap a l’Eusebi i la Sofia, del qual no se’n podia desfer. Mentre condueix, la Paulina intenta reanimar-lo. Li diu que no tingui en compte la duresa de la conducta exhibida, que sempre s’ha sentit com la ovella descarrilada en una família d’aparent normalitat i decència.

– Em roda el cap, tinc ganes de vomitar, l’estómac me’l noto regirat – titubeja en Robert – gràcies per deslliurar-me d’una família que m’estava premsant amb les calumniants paraules que s’estaven intercanviant.

– Tranquil Robert, jo també estic molt tocada per haver-vos vist tan exasperats, però ja em coneixes. Sempre intento neutralitzar qualsevol indici de gravetat. Per mi, és fonamental l’aplegament, el fet de fer-nos pinya quan estem apurats, no té cap mena de valia monetària. Aquest gest supera amb gran diferència qualsevol regal de valor adquirit.

Mentrestant a poble en Maurici i la Rosalia semblen dues ànimes en pena. L’Eusebi i la Sofia se’n van un quart d’hora més tard que la Paulina i en Robert i el matrimoni Ribó tornen a conviure amb la solitud de veure una família desunida, en què els fills no congenien en res i, a més, es repelen a mort, per una qüestió que en Maurici no té atorgada com a rellevant. L’home no s’ha plantejat discriminar la Paulina i l’Eusebi per fer-los la guitza, perquè no els consideri fills legítims i, per tant, els hagi d’expropiar dels drets civils que els pertoca a títol jurídic i legal.

En Maurici és un home de principis morals, també d’estereotips i prejudicis, tot s’ha de dir, però en aquest cas, no vol etiquetar la seva filla gran i el seu fill mitjà com a bastards. Ell sap, fondament, que els reconeix i aprecia, encara que no visquin a la mateixa llar. La tradició popular legitima sempre al fill més petit, desemparat que gaudeix d’una solteria i quan el testament està redactat formalment, té molta prevalença pels pagesos com en Maurici, de costums rurals, de rituals entreteixits per una falòrnia de preceptes que necessiten complir-se a la perfecció, sense exempcions. La concepció de l’hereu a les valls més recòndites de l’àmbit urbà, històricament ha tingut una predilecció. Tots els fills barons, homes de futur, gent de l’ofici, amb una destresa innata cap al treball de remolc i camp, han tingut l’etiquetatge de ser recompensats amb un capital heretat per l’esforç, la implicació, la lleialtat i la perseverança davant el pare patriarca, titular i propietari d’una casa. Segur que aquesta creença pot suscitar objeccions, però els camperols tenen un aferrament molt sobreressaltat i en Maurici no podia ser un cas contrari.

En Robert, un fill que de petit sempre estava enfebrat, anèmic, de salut fràgil i ressentida per malalties víriques com la rubèola i la varicel·la, a més de ésser molt mal menjador tenien que focalitzar cap a ell una atenció més primfilada. També era el més innocent i influenciable davant la societat. En Maurici patia molt quan en Robert anava a estudi i els companys a poble li deien que els donés l’esmorzar que, a canvi, ja li regalarien una col·lecció de cromos. I el nen, completament benintencionat, cedia davant el xantatge. La canalla era cruel amb ell, el veien tan raquític, tan encongit d’espatlles, poc enraonador, beneit i confiat que s’aprofitaven a la valenta. I sempre en sortia escaldat. Les conductes improcedents per part dels alumnes d’escola semblaven infinites i insaturables. En Robert era una mena de riota mediàtica, de la qual tothom en volia abusar. El nen no sabia plantar cara a les burles i els actes més despòtics. Li robaven l’esmorzar, el feien entrebancar-se al pati, perquè caigués de planxa al terra, procuraven estripar-li els treballs de plàstica i manualitats que havia de presentar als tutors de curs. Durant les hores d’esbarjo, els alumnes més malvolents li tenien preparada la jugada de filtrar-se dins l’aula i regirar-li el calaix del pupitre per escorcollar les cartolines i les làmines de dibuix que havia perfectament dissenyat per ser qualificades al final de trimestre. En Robert sempre acabava sortint perjudicat i el mestre d’estudi, aspre, sever, esquerp, amb una actitud rígida i un posat extremadament intimidatori acabava inculpant en Robert per ser irresponsable, un alumne que probablement mai faria carrera ni seria un home de profit vers la societat. Els informes que el professor redactava havien de signar-se i en Maurici, com a progenitor, se’n feia un fart de renyades immerescudes, d’esbroncar-lo sense cap fonament justificable, però, desafortunadament, en Robert no disposava de mecanismes de defensa per sortir-ne airejat. Era un nano massa pusil·lànime, d’aparença afeblida, introvertit i acomplexat tot i tenir un bon coeficient intel·lectual. I ara, als seus gairebé quaranta-cinc anys, continua comportant-se com una veleta.

Quan era petit, la Paulina era la seva mentora, una mena d’institutriu que l’encarrilava cap al bon camí, que sempre volia redreçar-lo i dissuadir-lo davant actituds tòxiques i nocives per la salut del seu germà. Ells dos s’avenien força bé. La Paulina, de joveneta, era com una educadora que tenia una afinitat i alhora debilitat cap en Robert desbordants. Se’l menjava a petons; li mossegava i li palpava les orelles afectuosament com a gest de complicitat fraternal. Era una germana que sempre el defensava amb la intenció d’enfortir-lo a nivell conductual i emocional. Ella patia perquè el veia amb un sentit de la indulgència massa destacat i a vegades es veia amb el deure de tractar-lo com si en Robert fos el seu fill: No et relacionis amb aquests nens que son conflictius; intenta fer-te respectar i no deixis que ningú et turmenti amb intencions persuasives de finalitat malfiant i altament perniciosa; ves amb peus de plom i no siguis confiat i un llarg desplegament de consells eren emesos per la Paulina, una germaneta cabal, madurada, centrada, lúcida i molt conscient, amb un sentit del compromís i la responsabilitat prematurs. I en Robert se l’escoltava amb la boca oberta i una mirada quelcom abstreta, com si no fos prou apte per comprendre el llenguatge i el contingut dels avisos tan plens de congruència i saviesa.

De camí cap a Manlleu, la Paulina, una dona ja sencera i refeta, resta importància a les paraules de l’Eusebi. Li diu a en Robert que no accentuï les grolleries i comentaris tan inoportuns, perquè a sang calenta la boca a vegades deixa lliscar paraules que, amb deteniment i premeditació cautelosa, no es dirien mai.

– No tinc clar que l’Eusebi no volgués fer-me mal – respon en Robert quan ja pràcticament estan entrant a la cruïlla que separa tres direccions, per la qual faran camí a la població de Manlleu – El nostre germà és narcisista i materialista. No recordes que de petit no sabia compartir res?

– Bé, sí, tens raó. Encara que ara això ja no treu cap, recordo que es bevia els refrescos d’una sola glopada i els caramels se’ls empassava d’una mossegada per no haver-los de compartir. Però, què m’intentes dir amb això, Robert? En el fons aquest comportament no deixa d’estar annexat a criaturades pròpies d’una etapa infantil ja vençuda.