- -
- 100%
- +
Directors de la col·lecció
Antoni Furió i Enric Guinot
© Mercedes Gallent Marco, 2020
© D’aquesta edició: Universitat de València, 2020
Disseny de la col·lecció: J.P.
Il·lustració de la coberta:
Moraduix (Origanum majorana), imatge del Tacuinum Sanitatis, d’Ibn Butlan de Bagdad (s. XI)
Còpia del segle XV la Biblioteca Casanatense (Roma), ms. 4182.
Coordinació editorial: Maite Simón
Correcció: Pau Viciano
Maquetació: Inmaculada Mesa
ISBN: 978-84-9134-651-7
Edició digital
Estudi introductori
Entre les fonts manuscrites de la Biblioteca Universitària de València es troba el receptari objecte d’aquest treball, que cal inscriure entre els textos de terapèutica farmacològica o medicamentosa que es van elaborar als segles finals de l’edat mitjana. Gutiérrez del Caño, en la seua obra Catálogo de los manuscritos existentes en la Biblioteca Universitaria de Valencia, registrà el manuscrit, anotant que procedia de la biblioteca de D. Vicente Hernández Máñez, que va ser bibliotecari de la Universitat entre els anys 1852-1865, tal com consta en l’exlibris que apareix en diversos fulls: «Legado por D. Vicente Hernández Máñez a la Biblioteca de la Universidad Literaria de Valencia». Actualment està registrat sota el nom de Receptari mèdic i amb la signatura M 652.1
Si bé aquest receptari ha estat citat i fins i tot copiat per diversos autors, com s’exposa a continuació, vull ressaltar que foren els professors del Departament d’Història Medieval d’aquesta Universitat Fernando Arroyo i Amparo Cabanes els qui el donaren a conèixer, en la comunicació que presentaren al III Congreso Nacional de Historia de la Medicina, celebrat a València l’any 1969, amb el títol «Notas sobre un recetario valenciano del siglo XV», descrivint el seu contingut més detalladament. He d’agrair-los encaridament que anys després, quan els vaig manifestar el meu interès per realitzar la transcripció i estudi del manuscrit, em van permetre fer-ho desinteressadament i sense cap tipus d’entrebanc.2
Vull agrair també, finalment, la col·laboració d’Anna Bernardo Gallent en l’elaboració dels Glossaris de productes i de malalties, així com als meus companys del Departament d’Història Medieval i Ciències i Tècniques Historiogràfiques, els professors Enric Guinot Rodríguez, que ha revisat la transcripció del manuscrit i pel seu interès en fer possible aquesta publicació, Maria José Carbonell Boira i Francisco Gimeno Blay pels suggeriments aportats i, de forma molt especial, a la meua amiga, a més de companya, Maria Milagros Cárcel Ortí, qui m’ha prestat desinteressadament el seu consell, orientació i inestimable ajuda quantes vegades li l’he demanada.
LA LITERATURA TERAPÈUTICA EN L’EDAT MITJANA
Abans d’entrar en la descripció específica del receptari: autor, origen, datació, llengua, el seu coneixement, còpies del mateix, contingut, etc. crec, que a fi de contextualitzar-lo, cal comentar, breument i genèricament, el valor, significat i difusió que aquest tipus d’obres tingueren durant l’edat mitjana. En els primers segles d’aquest període, Cardoner i Planas3 indica que aproximadament fins als segles XII-XIII, la terapèutica es va desenvolupar en el marc de la medicina eclesiàstica, on superstició i religiositat es conjuguen. Les fonts científiques remeten a grans compilacions de caràcter enciclopèdic com les d’Isidor o Beda el Venerable, a lapidaris o a herbaris. El moviment traductor que comença a donar-se a partir d’aquests segles va donar lloc al fet que penetren en Occident importants obres de metges àrabs traduïdes al llatí, com les de Rasis (El llibre d’Almansor) o Avicena (El Cànon), introduint així mateix altres drogues utilitzades en la seua farmacopea i que fins llavors eren desconegudes en la farmàcia europea, com per exemple la quassia, la mirra, l’ambre gris, el sàndal, etc.
Un gènere que destaca fonamentalment en els segles XIV i XV, ressalta Lluís Cifuentes,4 és l’anomenada literatura médico-farmacològica. Aquest autor, quan es refereix a aquest tipus de textos de terapèutica farmacològica o medicamentosa, els divideix en els anomenats antidotaria o antiodotaris i els experimentata o receptaris, als quals cal afegir els herbaris. Sobre els primers, antidotaria o antidotaris, assenyala que «es tractava de compilacions de caràcter enciclopèdic, en les què es recollien els coneixements pràctics sobre medicaments simples i compostos elaborats per metges formats en un estudi general». D’aquests textos, un dels més coneguts és la traducció catalana (segle XIV) de l’obra del metge toledà del segle XI Abu-l-Mutarrif Abd al-Rahman ibn Wafid, titulada Kitab al-adwiya al-mufrada (Llibre de les medicines particulars), publicada per Lluís Faraudo de Saint Germain en 1943.5
Els segons, denominats experimentata o receptaris, eren obres que compilaven medicaments i remeis d’origen molt divers, ja fos procedents del medi universitari i culte o del popular. Fins i tot s’hi anotaven remeis de caràcter màgic creencial.6 Les seues fonts de coneixement són difícils d’identificar i els seus autors, que majoritàriament eren anònims, podien estar vinculats a la professió mèdica (metges o apotecaris), però també es podia tractar de d’individus aliens a la medicina que es movien per interessos estrictament particulars i els recopilaven per al seu ús no professional sinó personal. Com a exemple pot citar-se el Thesaurum Pauperum, de Pedro de Espanya (Pedro Hispanus, després papa Joan XXI), metge portuguès del segle XIII. Aquest tractat, que va ser traduït al català, Tresor de pobres, estava dirigit segons indica Lluís Cifuentes «als laics en medicina, burgesos fonamentalment», interessats en qüestions relatives a la salut.7
En general aquests textos solen emprar sobretot la llengua vulgar, el català en el nostre cas, si bé alguns poden estar en llatí i traduir-se a la llengua vulgar.8 Potser entenguem millor com era d’important la introducció de la llengua romanç, si recordem el que estipulen els furs d’Alfons IV (1329), en concret la rúbrica dissetena,9 referent a l’exercici i control professional dels metges i cirurgians:
Metges axí físichs com cirurgians les receptes que dictaran hajen a dictar en romanç, declarant los noms de les herbes e de les altres coses medicinals en lur nom comú e vulgar. E axí mateix, hajen a declarar los noms del pes o mesura de les dites coses en manera que·s puxa clarament entendre per la gent popular…
En aquest període circularen, doncs, una sèrie de textos de caràcter terapèutic que recopilaven remeis procedents, en ocasions, de fonts diverses. En ordre cronològic, un dels receptaris catalans més coneguts escrits al segle XIV és el Receptari de Manresa. El receptari el va començar en 1348 Bernat Des Pujol, apotecari de Manresa, i després altres autors continuaren l’obra. Està escrit en llatí, si bé, assenyala Lluís Cifuentes que «Tot i estar escrit en llatí, el pròleg, els destinataris de les receptes i el metges que les prescriviren hi són anotats en català», i apareixen, així mateix, veus àrabs llatinitzades. Va ser descobert i descrit per Lleonci Soler i Marc, arxiver d’aquesta ciutat al final del segle XVIII; posteriorment el va estudiar el Dr. Luis Comenge. Un altre receptari que pertany al mateix període és el d’Igualada, escrit en català; el seu autor és l’apotecari de dita vila, Pere Castell.10
Per al segle XV es coneixen diversos receptaris. Com a exemples comptem amb el que Cardoner i Planas denomina «Receptari anònim dit de Puigcerdà, nom que rep per trobar-se en aquesta ciutat». Es va donar a conèixer i es va descriure al començament del segle XX. Està escrit en llatí i és de petites dimensions, potser que per a «portar a la butxaca com a manual de consulta», com anota Cifuentes; en l’actualitat és de difícil localització.11 Cal citar, així mateix, el Receptari de Micer Johan, editat per E. Moliné i Brases al 1914. D’autor desconegut i escrit en català, el receptari s’inicia amb un Conexement o Disputa de les Orines; no se sap amb certesa la seua datació, encara que en el pròleg l’autor anota que el va començar l’any 1466.12
És dins d’aquesta tipologia d’obres (si bé s’ignora si és per a ús d’un professional o per a algú que no pertanyés a l’àmbit mèdic) on s’inclou el receptari que presentem, conservat entre les fonts manuscrites de la nostra Biblioteca Històrica. Els autors que el citen —com més endavant es comentarà— s’hi refereixen com Receptari valencià o Receptari anònim de València. A més, tot i que en ocasions s’ha assenyalat el desconeixement de l’existència de receptaris mèdics en l’àmbit valencià,13 el manuscrit objecte d’aquest treball ve a provar que sí que n’hi ha, i amb tota probabilitat apareixeran més obres d’aquest tipus en almonedes, inventaris i biblioteques, fonamentalment de professionals de la salut: metges, cirurgians, apotecaris i barbers o, fins i tot, de gent aliena a aquest àmbit.
Per a Castella, García Ballester14 indica que la primera relació àmplia (procedent del corpus documental de la casa d’Alba relacionada amb Salamanca) que es coneix és l’anomenat Recetario de Alba, datat el 1469. Es tracta d’una enumeració de medicaments amb indicacions terapèutiques, nom del malalt i condició social (familiars del duc, servidors de diferent rang, criats i esclaus), juntament amb el preu del medicament.
Finalment, un altre gènere que va gaudir de gran predicament en l’antiguitat i que es generalitzarà en el període baixmedieval és el dels herbaris. Són obres, assenyala L. Cifuentes, de caràcter mèdic, i el seu objetiu és indicar les propietats específiques de les plantes per a la salut. Les seues fonts es basaven, sobretot, en algunes obres de caràcter enciclopèdic i en la Matèria Mèdica de Dioscórides; probablement la seua raó de ser es deu a la necessitat dels metges (alguns van ser autors d’aquest tipus d’obres) de reconèixer les propietats dels medicaments simples.
L’anomenat De Viribus o De virtutibus herbarum, conegut també com Macer floridus, probablement és un dels herbaris més importants. Es tracta d’un poema, escrit en llatí, compost a mitjan segle X; la seua autoria s’atribueix a Odó de Meung, que volgué imitar, probablement, el poema sobre la virtut de les plantes que va escriure l’amic de Virgili, Emili Macer. És un dels més importants llibres de remeis de l’edat mitjana, on es detallen les virtuts medicinals de les plantes, fruits, espècies, algunes carns, etc.
Del Macer es coneixen dues versions catalanes en prosa que cal datar al segle XIV, indica Cifuentes. Una, la més llarga, procedeix d’un manuscrit que copià cap 1408 un clergue valencià, titulada Llibre de les herbes, quina virtut han; va ser editada per F. Barberà (1955-1956) i reimpresa per J. Ribelles Comín (1915-1978). La segona, més curta, es coneix a partir de dos manuscrits barcelonins datats entre mitjan segle XIV i anys trenta del XV; el títol és similar, Macer, si bé un afegeix el subtítol Llibre de les virtuts de les herbes i l’altre Tractat dels herbolaris.15
CONEIXEMENT DEL RECEPTARI
El Receptari, ha estat conegut i / o citat i fins i tot copiat, per diversos estudiosos de la història de la medicina. Com abans he indicat, Gutiérrez del Caño16 en el seu catàleg el va descriure breument: llengua, continguts, característiques codicològiques i paleogràfiques, i en va transcriure a més l’índex. El va registrar amb el nom de Receptari i li atorgà el 1920 com a nombre d’ordre. El metge valencià Manuel Corachan i García, en el Diccionari de Medicina que va dirigir per encàrrec de l’Associació de Metges de Llengua Catalana, publicat en 1936, el cita com una de les fonts consultades per elaborar aquesta obra.17 En aquest diccionari, el manuscrit apareix esmentat com Receptari Valencià i, o bé M. Corachan el va conèixer mitjançant el catàleg de Gutiérrez del Caño, ja que en l’apartat de fonts i bibliografía apareix amb el mateix número d’ordre què té en aquest catàleg, bé a partir d’una recerca de les fonts de caràcter mèdic conservades en la Biblioteca de la Universitat de València o, com tot seguit comentaré, a través d’unes còpies que es custodien a la Biblioteca de Catalunya.
Així mateix, com ja s’ha assenyalat, F. Arroyo i D. Cabanes el van descriure en la comunicació que presentaren al III Congreso Nacional de Historia de la Medicina celebrat a València l’any 1969.18 Finalment, L. Cifuentes també el coneix, i el cita en el llistat que ofereix sobre obres de caràcter científic escrites en català i en el capítol dedicat als antidotaris i receptaris, anomenat-lo Receptari de València o «l’anònim de València».19
Quant a l’existència de còpies coetànies del receptari, que sapiguem no se’n coneix cap, si bé tenim notícia d’una còpia, ja contemporània, que va realitzar el metge i historiador de la medicina valencià José Rodrigo Pertegás (1854-1927). La sospita que hagués fet una còpia del manuscrit va sorgir arran de la lectura del seu article «Boticas y Boticarios. Materiales para la historia de la Farmacia en Valencia en la centuria décima quinta».20 En aquest treball, quan tracta sobre les obres de referència que posseïen els apotecaris valencians, en nota a peu de pàgina, comenta que va copiar un receptari que es conservava a la Biblioteca de la Universitat: «hay un fragmento de recetario… que hace muchos años copiamos a plana y renglón y conservamos en nuestra librería particular». Era molt possible, doncs, que es referira al fet que va copiar dit receptari i la lògica imposava, encara que l’he consultat en múltiples ocasions per la temàtica de la meua tasca investigadora, revisar de nou el seu arxiu —la major part d’ell es conserva a la Biblioteca i Museu Historicomèdic de la nostra Universitat, ubicat a l’Institut d’Història de la Ciència i Documentació López Piñero— per tal de trobar algun indici o referència sobre el manuscrit o la seua còpia, però no he pogut aconseguir cap información al respecte.
Una altra part d’aquest arxiu (fitxes i transcripcions de documents, biblioteca manuscrits, articles, etc.) es troba a la Biblioteca de Catalunya. La raó per la qual va anar a parar a aquesta biblioteca part de la documentació recopilada per l’esmentat autor es deu al fet que els seus hereus (la neboda) la van vendre a aquest centre per mediació del seu marmessor, el canonge Josep Sanchis Sivera. Entre aquesta documentació, formant part d’un «varia» mèdica, es troba el que sembla ser una còpia del receptari d’acord amb com apareix catalogat en aquesta Biblioteca: «Copia de José Rodrigo Pertegás d’un manuscrit del s. XV procedente de la biblioteca de Vicente Hernandez Máñez». Per tal de comprovar-ho, el Servei de Biblioteques de la nostra Universitat demanà a la Biblioteca de Catalunya un exemplar digitalitzat a fi de confrontar-lo amb el manuscrit original. La comparació permet afirmar que es tracta d’una còpia literal del mateix, si bé, prèviament a la transcripció del manuscrit, Rodrigo Pertegás va fer un llistat dels fàrmacs que hi apareixien.21
DESCRIPCIÓ DEL MANUSCRIT
El manuscrit recopila una sèrie de receptes destinades a guarir o alleujar nombroses malalties que es manifesten en diferents parts o òrgans del cos. El va registrar Gutiérrez del Caño, com ja s’ha assenyalat,22 i actualment ha estat descrit i catalogat pel profesor Francisco Gimeno Blay.23 De petit format,24 està escrit en paper i la seua enquadernació és de taula recoberta de pell. Va ser restaurat el 1973 pel Servicio Nacional de Restauración de Libros y Documentos. La seua escriptura és lletra gòtica cursiva. Les caplletres estan en tinta vermella i blava, algunes amb filigranes; els calderons, amb tinta vermella i blava, alternant. Els títols i l’índex també estan en tinta vermella. En algunes ocasions presenta reclams.
El receptari probablement es va escriure a l’inici del segle XV. El seu autor o compilador és desconegut, tot i que, atès que està escrit en català (només en alguna ocasió s’introdueix alguna terme o recepta en llatí), això fa suposar que pertanyia a l’àmbit de parla d’aquesta llengua i que s’escriguera en els territoris de la Corona d’Aragó. No comptem amb més informació; potser un estudi més detallat des de la perspectiva lingüística i filològica puga permetre conèixer una mica més sobre la seua autoria.
El manuscrit està incomplet,25 ja que falten una sèrie de folis tant a l’índex com al final del mateix, a més, en algunes ocasions s’aprecia que els quadernets estan desordenats.26 En total té 140/CLX folis rectes i vers. És important ressaltar, així mateix, que el manuscrit és acèfal, sense cap autor ni títol. S’incia amb un índex incomplet, que ocupa els folis 1r al 6v. En ell es numeren amb xifres aràbigues (numerats possiblement al segle XVI-XVII) i s’enuncien els capítols de què constava el receptari, 73 en total, indicant la pàgina del text en què comença el capítol corresponent. Els primers fulls de l’índex probablement es van perdre, ja que no hi apareix l’enunciat dels 12 primers capítols i comença pel 13.
El text, on es desenvolupen les receptes corresponents als capítols enunciats a l’índex, té numeració romana, l’original, i aràbiga, aquesta última moderna i a llapis. Comença en el foli XVIIIr/6bis i acaba inconclós al foli CLX/140. El títol dels capítols està escrit amb tinta vermella i el seu enunciat sol ser més explícit que el de l’índex. Així mateix, al marge superior del foli apareix escrita amb el mateix color la paraula clau del capítol i, de vegades, el tema del capítol anterior. Cal remarcar que els sis primers capítols desenvolupats en el text i que apareixen amb el seu títol específic, corresponen als 12 primers capítols que, com abans s’ha dit, no consten en l’índex, si bé desconeixem el nombre d’ordre que tindrien. El text, que acaba al capítol 61 de l’índex, «Ítem, a levar e fer passar tota dolor que sia en la persona», està incomplet, com ja s’ha indicat i posa de relleu el reclam del marge inferior del foli 160v: «prenets de la rael». Dels capítols restants (62 a 73) només coneixem el seu contingut a partir de l’enunciat de l’índex. El receptari conté 845 receptes.27
CONTINGUT DEL MANUSCRIT
García Ballester28 indica que, per regla general, en aquest tipus d’obres l’enumeració de les receptes seguia un ordre establert: apareixien ordenades del cap als peus i continuaven amb receptes per a malalties d’origen universal (febres, apostemes, etc.); aquesta ordenació apareix un tant alterada en el receptari objecte d’aquest treball. A l’índex, s’enumeren i s’enuncien els capítols, referits al tractament de patologies que afecten diversos òrgans, aparells i sistemes (estómac, ronyó, fetge, melsa, pulmons/lleu, dermis, aparell genital masculí i femení, nervis, etc.),29 i altres amb receptes per a malalties específiques (llebrosia, cranc) o per alleujar afeccions i molèsties, com per exemple l’insomni, les hemorroides, febre, vòmit, embriaguesa, etc.
En el text es desenvolupen les receptes corresponents a cada capítol enunciat en l’índex. Aquí el títol del capítol sol ser més ampli que el de l’índex, que és molt més concís. Cal lamentar la pèrdua dels últims capítols, donat l’interès de la seua temàtica. Axí mateix, s’ha de remarcar la importància que té per a la història de la llengua i, particularment del lèxic, la terminologia utilitzada per a descriure i anomenar les malalties esmentades a fi d’identificar-les amb més precisió.
Entre les dolències i malalties citades en el receptari trobem, per exemple, receptes per a guarir la alopècia, el carboncle, la epilèpsia o epilència, la mancança de desig sexual, el mal de cranc, de llop, de llebrosia, de mare, de pedra, de xentiri o sintiri, les morenes, poagre, la ranera, per a dolències dels òrgans genitals, a més de contraverins i exorcismes, entre altres.
Les receptes estan compostes per tres tipus de productes, tant d’origen vegetal, com animal o mineral.30 Les herbes, fonamentalment plantes medicinals, conformen el grup més nombrós; pràcticament són el remei base, combinat en ocasions amb altres drogues; en alguns casos ha estat una mica difícil la seua identificació atès que moltes plantes s’anomenen de la mateixa manera, depenent de la zona. Els seus noms pràcticament sempre apareixen en català, ja que aquesta és la llengua del receptari, encara que en algunes ocasions també s’utilitza el llatí per anomenar-les. La major part de les plantes medicinals citades son vegetals simples, com per exemple el cascall, la mandràgora, el jusquiam o herba de Santa Maria, etc. També entre els vegetals s’inclouen gomes i resines como la goma aràbiga, l’ambre, la mirra o l’apoponac.
Entre els productes d’origen animal i/o derivats d’ells trobem l’almesc o mesch, ànecs, l’escorpí, la mòmia o múmia, les ungles de rata penada, de boc o de cabra, etc.
Per últim, en el grup dels minerals i composts d’ells cal citar com a exemple la utilització de l’alum, l’argent, la maragda (esmarachda), la sal gemma, el blanquet, la terra segellada o bolarmeni, el vidriol, el sofre, etc.
Cal ressaltar un compost molt important en la farmacopea medieval, la triaca magna, que apareix citada en el receptari com triaga o triaca. Es tractava d’un antídot elaborat amb un gran nombre d’ingredients, al voltant de setanta, entre ells la carn de vibra, emprat principalment com a contraverí, com assenyala Cardoner i Planas: «tenia moltes aplicacions però en particular l’antitòxica i que obligava a prendre certes precaucions durant el seu ús».31 En aquest receptari la triaca s’utilitza per a guarir malalties como les febres podrides (o febre de sang podrida: febres infeccioses d’accessió diària durant llarga temporada), el mal de epilència (epilènsia, epilèpsia) e de ylíaca passió (passió ilíaca: oclusió intestinal), per a calmar el dolor produït per la puagra (poagre, gota) i, tal com indica el citat autor, es donen indicacions sobre la forma d’administrar-la:
Ítem, prenets mige dracme de triague, que sia fina, e ab una pocha de aygüe calda bevets-la en dejú en temps de l’ivern, e per .X. dies vinents. Aprés que la haurets beguda, guardar-vos-ha de totes febres pudrides e de tot mal de epilència e de ylíaca passió, e conservarà tots los membres en sa natura, varí no li porà fer mal. E emperò qui la reebra estigue dejú fins a .VIIIIo. hores (.XXVIII.).32
Els remeis recomanats es presentaven i administraven sota diverses formes farmacològiques o medicamentoses, ja fos sols, combinats entre si o com a diluents, eixarops, píndoles, etc.
Hi ha tres elements bàsics, aigua, vi i oli, que s’utilitzaven per a fer decoccions i per a mesclar o dissoldre-hi altres productes. L’aigua s’utilitza per a coure, fer decoccions, diluir, remullar; a més, s’indica si ha d’estar freda, calenta, tèbia. Amb ella s’elaboraven aigües específiques, com per exemple l’aygua-ros (aigua de roses) o l’aiguamel. Quan s’empra vi en les receptes, se’n detallen les qualitats i caràcterístiques, per exemple, si el vi és agre, si és amerat (està mesclat amb aigua: que sia amarat), si ha de ser bo o fi; si ha d’estar calent o tebi; si s’hi han de coure altres productes, etc. Els olis, de diversa procedència (olives, ametlles), s’utilitzen, ja siga sols o barrejats amb altres productes per fer ungüents, emplastres, donar fregues, beure’ls, indicant-se’n també les qualitats: que sigui vell, tebi, etc.
Un exemple de l’ús dels elements esmentats el tenim en una de les receptes recomanades per «A sanar e guorir tot tremolament qui sia en la persona ne en los nirvis»: