Històries del bon Déu

EL DESCONEGUT

Un desconegut m’ha escrit una carta. No m’ha escrit sobre Europa el desconegut, ni sobre Moisès, ni sobre els grans o els petits profetes, ni sobre l’emperador de Rússia o sobre Ivan el Terrible, el seu paorós avantpassat. Ni sobre el batlle o sobre el veí que arregla sabates, ni sobre la ciutat propera ni sobre les ciutats llunyanes; i tampoc el bosc ple de cabirols on em perdo cada matí no apareix a la seva carta. No m’explica res tampoc de la seva marona o de les seves germanes, casades ben segur fa temps. Potser la marona és morta i tot; com podria ser sinó que en una carta de quatre pàgines no la trobi esmentada enlloc! L’home em concedeix una confiança molt, molt més gran, em converteix en el seu germà, em parla de la seva penúria.

Al vespre el desconegut em ve a veure. Jo no encenc cap llum, l’ajudo a treure’s l’abric i el convido a prendre un te amb mi, perquè és just l’hora en què bec el meu te cada dia. I amb visites tan pròximes no cal fer compliments. Quan ja anem per asseure’ns a la taula, m’adono que el meu hoste està neguitós; la por se li reflecteix a la cara i les mans li tremolen.

—Té raó —dic—, aquí té una carta per a vostè. —I lla­vors em disposo a servir el te.— Pren sucre i potser llimona? A Rússia vaig aprendre a beure el te amb llimona. Vol provar-ho?

Llavors encenc un llum i el col·loco en un racó allunyat, una mica alt, de manera que la penombra es manté de fet a l’habitació, tan sols una mica més càlida que abans, rogenca. I així la cara del meu hoste també sembla més segura, més càlida i molt més coneguda. El saludo de nou amb aquestes paraules:

—Fa temps que l’esperava, sap? —I abans que el desconegut tingui temps de sorprendre’s, li comunico:— Sé una història que no em ve de gust explicar a ningú més que a vostè; no em pregunti per què, digui’m només si està còmode, si el te és prou dolç i si vol sentir la història.

L’hoste va haver de somriure. Llavors va respondre simplement:

—Sí.

—Sí totes tres coses?

—Totes tres coses.

Ens vam reclinar tots dos alhora a les nostres cadires, de manera que les cares ens van quedar a l’ombra. Jo vaig deixar el got a la taula, em vaig alegrar de veure la brillantor daurada del te, vaig oblidar a poc a poc aquesta alegria i vaig preguntar de sobte:

—Se’n recorda encara del bon Déu?

El desconegut va reflexionar. Els seus ulls s’endinsaren en la foscor, i amb els puntets de llum de les pupil·les semblaven dos llargs camins emparrats en un parc sobre el qual resplendeixen amplament l’estiu i el sol. També aquests comencen així, amb una penombra rodona, s’estenen en una foscor cada cop més estreta fins a un punt llunyà, guspirejant: la sortida a l’altre costat cap a un dia potser encara més clar. Mentre m’adonava d’això, ell va dir vacil·lant i com si no se servís de bon grat de la seva veu:

—Sí, encara me’n recordo, de Déu.

—Molt bé —vaig agrair-li—, perquè la meva història tracta justament d’ell. Però abans digui’m encara una cosa: parla de tant en tant amb nens?

—Pot donar-se el cas, tot passant si més no...

—Potser ha sentit dir que Déu, a causa d’un acte lleig de desobediència de les seves mans, no sap com és en realitat l’home acabat.

—Sí, ho vaig sentir una vegada en algun lloc, però no recordo en boca de qui —respongué el meu hoste, i vaig veure com travessaven el seu front records indeterminats.

—No hi fa res —vaig destorbar-lo—, escolti el que ve a continuació. Déu va suportar aquesta incertesa durant molt temps. Perquè la seva paciència és tan gran com la seva força. Però una vegada que uns núvols espessos van posar-se entre ell i la Terra durant molts dies, de manera que ja gairebé no sabia si només ho havia somiat tot: món i homes i temps, va cridar la seva mà dreta, que havia estat tan llargament proscrita i amagada del seu rostre, fent obretes sense importància. Ella va acudir-hi ràpidament i de bona gana; perquè creia que Déu la volia perdonar finalment. Quan Déu la tingué al davant, amb la seva bellesa, joventut i força, va estar prou temptat de perdonar-la. Però va repensar-s’hi a temps i li ordenà sense mirar-la: “Ves a baix a la Terra. Adopta la figura que vegis en els homes i col·loca’t, nua, al cim d’una muntanya, de manera que et pugui observar bé. Tan aviat com siguis a baix, ves a veure una dona jove i digue-li, però molt fluixet: vull viure. Primer es farà una foscor petita al teu voltant i després una foscor gran, que s’anomena infantesa, i llavors seràs un home i pujaràs a la muntanya, tal com t’ho he ordenat. Tot plegat només durarà un instant. Adeu.”

»La mà dreta es va acomiadar de l’esquerra, li va atribuir molts noms amicals, fins i tot s’afirma que de sobte es va inclinar davant seu i li digué: “Oh tu, esperit sant.” Però al cap d’un moment ja va acostar-se sant Pau, va retirar-li la mà dreta al bon Déu i un arcàngel la va agafar al vol i se l’emportà sota el seu ample vestit. Déu, però, es va tapar la ferida amb la mà esquerra, per tal que la sang no se li escampés per les estrelles i des d’allà caigués a la Terra en gotes tristes. Poc temps després Déu, que observava atentament tot el que succeïa a baix, va adonar-se que els homes amb vestits de ferro estaven més ocupats entorn d’una muntanya que no pas de totes les altres. I va esperar veure-hi pujar la seva mà. Però només va venir un home amb el que semblava una túnica vermella, el qual arrossegava amunt alguna cosa negra que vacil·lava. Al mateix moment la mà esquerra de Déu, posada sobre la ferida oberta, va començar a neguitejar-se, i de cop i volta va abandonar el seu lloc, abans que Déu ho pogués impedir, i va començar a córrer com boja entre les estrelles tot cridant: “Oh, la pobra mà dreta, i jo no la puc ajudar.” En fer-ho estirava el braç esquerre de Déu, a l’extrem del qual penjava, i provava de desfer-se’n. Però tota la Terra era vermella de la sang de Déu i no es podia reconèixer què passava allà baix. En aquella ocasió Déu va estar a punt de morir. Amb un últim esforç va cridar la seva mà dreta perquè tornés; ella va fer-ho pàl·lida i tremolosa, i es col·locà al seu lloc, com un animal malalt. Però ni tan sols l’esquerra, que sabia algunes coses perquè havia reconegut la mà dreta de Déu allà baix a la terra, quan pujava la muntanya amb una túnica vermella, no va aconseguir que li expliqués què més havia passat en aquella muntanya. Havia de ser una cosa molt terrible. Perquè la mà dreta de Déu encara no se n’ha recuperat i pateix per aquest record no menys que per l’antiga còlera de Déu, que encara no ha perdonat les seves mans.

La meva veu va reposar una mica. El desconegut s’havia cobert la cara amb les mans. Durant una bona estona tot restà així. Llavors el desconegut digué amb una veu que jo ja coneixia de feia molt temps:

—I per què m’ha explicat aquesta història a mi?

—Qui m’hauria entès si no? Ha vingut a veure’m sense títol, sense càrrec, sense cap mena de dignitat terrenal, gairebé sense nom. Era fosc quan ha entrat, però jo he notat en els seus trets una semblança... —El desconegut alçà la vista interrogativament.— Sí —vaig respondre a la seva mirada silenciosa—, sovint penso que la mà de Déu potser torna a ser entre nosaltres...

Els nens han sentit aquesta història, i sembla que els l’han explicada de manera que ho han pogut entendre tot; perquè se l’estimen, aquesta història.

PER QUÈ EL BON DÉU VOL

QUE HI HAGI GENT POBRA

La història precedent s’ha difós de tal manera, que el senyor mestre va pel carrer amb cara de molt ofès. Ho puc entendre. A un mestre sempre li fa malícia que els nens de sobte sàpiguen alguna cosa que ell no els ha explicat. El mestre ha de ser, com si diguéssim, l’únic forat al tauló a través del qual es veu el fruiterar; si hi ha altres forats, els nens s’acaramullen cada dia en un de diferent i s’acaben cansant aviat de la vista. No hauria apuntat aquí aquesta comparació, perquè potser no tots els mestres estan d’acord a ser un forat; però el mestre del qual parlo, el meu veí, va sentir la comparació per primer cop de mi i la va qualificar fins i tot d’extremament encertada. I encara que algú altre no fos de la mateixa opinió, l’autoritat del meu veí és per a mi determinant.

El tenia davant meu, tocant-se constantment les ulleres, i va dir:

—No sé qui ha explicat als nens aquesta història, però en qualsevol cas no hi ha dret a sobrecarregar i tensar la seva imaginació amb idees estrafolàries com aquestes. Es tracta d’una mena de rondalla...

—L’he sentida explicar casualment —vaig interrompre’l. (I no era cap mentida, perquè, en efecte, d’ençà d’aquell vespre ja me l’havia tornat a explicar la meva senyora veïna.)

—Ah —feu el mestre, que ho trobà fàcilment explicable—. I bé, què me’n diu? —Vaig dubtar, i ell va continuar ràpidament:— En primer lloc no em sembla just utilitzar temes religiosos, especialment bíblics, de manera lliure i sense autorització. En qualsevol cas, al catecisme tot això està expressat de tal manera que no és possible dir-ho millor... —Jo volia fer una remarca, però vaig recordar a l’últim moment que el senyor mestre havia utilitzat «en primer lloc», i que per tant ara, segons la gramàtica i per mor de la salut de la frase, havia de seguir un «després» i potser fins i tot un «i finalment», abans que jo em pogués permetre d’afegir-hi alguna cosa. I així va ser. Com que el senyor mestre va transmetre aquesta mateixa frase, la impecable construcció de la qual provocarà la satisfacció de qualsevol expert, també a altres persones, que com jo mateix segurament no l’oblidaran, només vull anotar aquí el que va seguir darrere la bonica expressió preparatòria «i finalment».— I finalment... (deixant passar la concepció tan fantasiosa) ni tan sols em sembla que el tema estigui suficientment elaborat i analitzat des de tots els punts de vista. Si tingués temps per escriure històries...

—Hi troba a faltar alguna cosa en l’esmentada narració? —no em vaig saber estar d’interrompre’l.

—Sí, n’hi trobo a faltar unes quantes. Des del punt de vista criticoliterari, com si diguéssim. Si puc parlar-li com a col·lega...

No vaig entendre què volia dir, i vaig comentar modestament:

—És molt bondadós, però mai no he exercit la docència...

De sobte vaig caure en una cosa i em vaig interrompre; ell continuà amb una certa fredor:

—Per esmentar només un detall: no és acceptable que Déu (si és que volem consentir fins a aquest punt el sentit de la història), que Déu, doncs (dic jo), que Déu no hagi fet cap altre intent de veure un home tal com és, vull dir...

Arribats aquí vaig creure que havia de calmar el senyor mestre. Em vaig inclinar una mica i vaig començar:

—És de tothom conegut que vostè ha abordat detingudament (i, si m’és permès de dir-ho així, no sense ser correspost) la qüestió social. —El senyor mestre va somriure.— Doncs bé, en aquest cas puc suposar que allò que penso comunicar-li a continuació no és del tot aliè als seus interessos, sobretot tenint en compte que puc enllaçar-ho amb la seva última observació, tan perspicaç.

Em va mirar sorprès:

—Vol dir potser que Déu...

—Efectivament —vaig confirmar—, Déu està fent just ara un nou intent.

—De debò? —va adduir el mestre—, se sap de fonts autoritzades?

—Això no l’hi puc dir amb exactitud —vaig lamentar—, no em relaciono amb aquests cercles, però així i tot potser vol escoltar la meva petita història?

—Em faria un gran favor.

El mestre es va treure les ulleres i netejà curosament els vidres, mentre els seus ulls nus s’avergonyien.

Vaig començar:

—Una vegada Déu observava una gran ciutat. Quan se li van cansar els ulls de tot aquell desori (hi van contribuir no pas poc les xarxes dels cables elèctrics), va decidir limitar la seva visió durant una estona a un únic bloc de pisos alt, perquè era molt menys fatigós. Al mateix temps es va recordar del seu antic desig de veure per una vegada un home viu, i amb aquest objectiu la seva mirada, tot pujant, s’introduí per les finestres de les diverses plantes. La gent del primer pis (un comerciant ric amb la seva família) eren quasi només roba. No tan sols totes les parts del seu cos estaven cobertes de teixits preciosos, sinó que els contorns exteriors d’aquests vestits presentaven en molts llocs una forma tal que es veia que a sota no hi podia haver cos. Al segon pis la cosa no era gaire millor. La gent que vivia a la tercera planta portaven força menys roba, però anaven tan bruts que el bon Déu només hi aprecià arrugues grises i en la seva bondat ja estava a punt d’ordenar que esdevinguessin fèrtils. Finalment, sota teulada, en una cambreta inclinada, el bon Déu hi trobà un home que duia una jaqueta atrotinada i es dedicava a modelar argila. «Ei, d’on ho has tret això?», va cridar-li. L’home ni tan sols es va treure la pipa de la boca i rondinà: «El diable ho sap, d’on ho he tret. Tant de bo hagués sigut sabater. Ara m’he d’estar aquí assegut i escarrassar-me...”» I per molt que el bon Déu li fes preguntes, l’home estava de mala lluna i no va respondre-li res més. Fins que un dia va rebre una llarga carta del batlle d’aquella ciutat, i llavors, sense haver-l’hi de demanar, ho va explicar tot al bon Déu. L’home no havia tingut cap encàrrec durant molt temps. Ara, de sobte, havia de fer una estàtua per al parc municipal, i s’havia d’anomenar «La veritat». L’artista treballava nit i dia en un estudi apartat, i al bon Déu, en veure això, li vingueren diversos vells records. Si no hagués estat enfadat encara amb les seves mans, segurament també hauria començat de nou alguna cosa. Però en arribar el dia que l’estàtua anomenada «La veritat» havia de ser transportada al seu lloc del parc, on també Déu l’hauria pogut veure acabada, es produí un gran escàndol, perquè una comissió de consellers, mestres i altres personalitats influents havia exigit que es vestís la figura parcialment abans que el públic la pogués contemplar. El bon Déu no va entendre per quin motiu, de tan fort com renegava l’artista. Consellers, mestres i els altres l’havien dut a cometre aquell pecat, i el bon Déu de ben segur que els... Però quina manera de tossir tan terrible!

—Ja em passarà... —digué el meu mestre amb una veu claríssima.

—Bé, ja em queda molt poc per explicar. El bon Déu va deixar de banda el bloc de pisos i el parc municipal i ja volia retirar del tot la seva mirada, tal com es treu de l’aigua una canya de pescar, d’una estrebada, per veure si ha picat res. En aquest cas hi penjava efectivament alguna cosa. Una caseta molt petita amb diverses persones a dintre que anaven vestits amb ben poca cosa, perquè eren molt pobres. «Així que és això...», va pensar el bon Déu, «la gent ha de ser pobra. Aquests d’aquí ja ho són prou, em sembla, però jo els vull fer tan pobres que no tinguin ni una camisa per posar-se.» Això fou el que es proposà el bon Déu.

Aquí vaig fer un punt en el meu discurs, per indicar que havia arribat a la fi. El senyor mestre no es va quedar satisfet; trobava aquesta història tan poc acabada i arrodonida com l’anterior.

—Sí —em vaig disculpar—, cadria que vingués un poeta per inventar alguna conclusió fantàstica a aquesta història, perquè efectivament encara no té final.

—Com és això? —va fer el senyor mestre tot mirant-me amb expectació.

—Però, estimat senyor mestre —vaig recordar—, que n’és d’oblidadís! Que no forma part vostè mateix de la directiva local de la Societat de Beneficència?

—Sí, ho soc des de fa prop de deu anys; què vol dir amb això?

—Aquesta és la qüestió; vostè i la seva Societat impedeixen la major part del temps al bon Déu que aconsegueixi el seu objectiu. Vesteixen la gent...

—Però si us plau —va dir el mestre amb modèstia—, això és simplement amor al proïsme. I a Déu el satisfà moltíssim.

—Ah, o sigui que d’això n’estan convençudes les fonts autoritzades? —vaig preguntar ingènuament.

—És clar que ho estan. Justament en la meva qualitat de membre de la directiva de la Societat de Beneficència m’han arribat no pocs elogis. Li diré, confidencialment, que en la propera promoció tindran en compte la meva activitat en aquest sentit... M’entén què vull dir? —El senyor mestre enrogí pudorosament.

—Li desitjo el millor —vaig replicar.

Ens vam donar la mà i el senyor mestre se’n va anar fent unes passes tan altives i greus, que estic convençut que va arribar tard a l’escola.

Tal com vaig saber més tard, una part d’aquesta història (fins on els escau) va arribar al coneixement dels nens. Qui sap si el senyor mestre va compondre-li un final?

Конец ознакомительного фрагмента.

Текст предоставлен ООО «ЛитРес».

Прочитайте эту книгу целиком, купив полную легальную версию на ЛитРес.

Безопасно оплатить книгу можно банковской картой Visa, MasterCard, Maestro, со счета мобильного телефона, с платежного терминала, в салоне МТС или Связной, через PayPal, WebMoney, Яндекс.Деньги, QIWI Кошелек, бонусными картами или другим удобным Вам способом.