La festa reinventada

LA FESTA REINVENTADA

CALENDARI, POLÍTICA I IDEOLOGIA

EN LA VALÈNCIA FRANQUISTA

LA FESTA REINVENTADA

CALENDARI, POLÍTICA I IDEOLOGIA

EN LA VALÈNCIA FRANQUISTA

Gil-Manuel Hernàndez i Martí

UNIVERSITAT DE VALÈNCIA

2002

© L’autor, 2002

© D’aquesta edició: Universitat de València, 2002

Il·lustració de la coberta: Cartell anunciador de la Fira de Juliol de 1939, de José Bellver-Delman

i Manuel Diago-Benlloch (Biblioteca Valenciana)

Producció editorial: Maite Simon

Fotocomposició i maquetació: Inmaculada Mesa

Correcció: Isidre Martínez Marzo

Disseny de la coberta: Celso Hernández de la Figuera

ISBN: 978-84-370-9472-4

Dipòsit legal: Z-235-2002

Impressió: INO Reproducciones

Ctra. de Castellón Km 3.800

50013 Saragossa

A Artur, Vicent, Rafa, Emili, Ignasi i Marisa

A José Vicente, amic en la memòria

País verde y herido,comarquita de veras,patria pobre

MARIO BENEDETTI

ÍNDEX

I. REINVENTANT LA FESTA

II. LA FESTA DEL PODER I EL PODER DE LA FESTA: EL CALENDARI FESTIU

1. L’evolució del calendari a València

2. Un calendari en guerra

3. El nou calendari franquista

4. Ressacralització enfront de secularització

III. EL CICLE D’HIVERN

1. El Nadal

2. Els porrats i Sant Vicent Màrtir

3. El Carnestoltes

4. Les Falles

IV. EL CICLE DE PRIMAVERA

1. Setmana Santa i Pasqua

2. Sant Vicent Ferrer

3. La Fiesta de la Victoria i la Fiesta de la Unificación

4. Sant Josep Artesà o la Festa del Treball

5. El Día de la Independencia (2 de maig)

6. Les Creus de Maig

7. La Mare de Déu dels Desemparats

8. Corpus Christi

V. EL CICLE D’ESTIU

1. Sant Joan Baptista, Sant Pere i Sant Pau

2. La Fiesta de Exaltación del Trabajo Nacional (18 de juliol)

3. La Fira de Juliol

4. Estiuejos, romeries i festes de carrer

VI. EL CICLE DE TARDOR

1. La Fiesta del Caudillo

2. Sant Dionís i Nou d’Octubre

3. La Fiesta de la Raza o de la Hispanidad

4. Tots Sants o Festa de Difunts

5. Día de José Antonio

6. La Puríssima

VII. LES VISITES DE FRANCO A VALÈNCIA

VIII. DIVERSIONS, ESPECTACLES I ALTRES FESTEJOS: LA CONSOLIDACIÓ DE L’OCI

IX. LA DINÀMICA DEL CALENDARI

BIBLIOGRAFIA

Agraïments

Aquest llibre constitueix la reelaboració de part del material històric recollit en la meua tesi doctoral, que duia per títol Las fiestas de Valencia bajo el franquismo (1936-1975), de la qual ja s’han publicat dos volums: Falles i franquisme a València (1996) i La Feria de Julio de Valencia (1998). Constitueix, dones, la peça final d’una trilogia consagrada al calendari festiu valencià del franquisme. Vull, per tant, agrair a la Universitat de València la possibilitat de poder tancar la trilogia esmentada amb l’edició d’aquest volum. Així mateix, voldria agrair la creixent preocupació de l’àmbit acadèmic per la festa i el ritual, en tantes ocasions valorats com un «tema menor». Cada vegada més, i des de diverses disciplines, es considera el fenomen festiu digne de ser estudiat, com a reflex de les transformacions socials, la qual cosa és ja un motiu de satisfacció. Tampoc no puc deixar de recordar totes aquelles persones que, des de diverses esferes, m’han esperonat a estudiar el tema objecte d’aquest llibre, ni voldria oblidar les atencions del personal dels diversos arxius i biblioteques, de tanta ajuda en les meues investigacions. Tinc un deute, així mateix, amb dues persones: amb l’amiga Sara Pérez, que va fer una primera traducció al català de l’obra original en castellà, i amb l’amic Josep Lluís Marín, qui amb la seua proverbial meticulositat filològica vetlà per la correcció lingüística del text inicial.

I. REINVENTANT LA FESTA

Hi ha una fotografia, presa el dia 29 de març de 1939, data de l’entrada de les tropes franquistes a València, en la qual, entre el públic que saluda els soldats que vénen de la guerra victoriosa, hi destaca un grup reduït de dones abillades a la valenciana. Amb els seus vestits i pintes al cap saluden braç en alt els triomfadors que desfilen per l’encara plaça d’Emilio Castelar. Aquesta imatge, avui entre pintoresca i colpidora, expressa perfectament allò que el nou règim franquista estava disposat a fer amb la festa. En realitat, aquelles dones amb vestit regional simbolitzaven l’esperit de la valencianitat de la festa, fonamentalment vinculada a les Falles i que, extensible a tot el calendari festiu, es posaria des de primera hora al servei d’un nou ordre de coses per contribuir a legitimar-lo i sancionar-lo ideològicament. Aquesta instrumentalització, coetània de la duta a terme pels altres règims feixistes europeus, coneixeria a València, ciutat de festes i festejos, una nova manifestació, expressada en la reconformació i reinvenció del calendari festiu per les noves forces dominants, capficades a refer el passat i la memòria per redefinir un present d’acord amb els seus desitjos polítics.

És així com, novament, el món de la festa esdevingué espai d’intervenció de primera magnitud; un espai encabit entre la quotidianitat i la rutina, caracteritzat per la interiorització i la vivència, un espai veritablement eficaç per a preservar un ordre autoritari i repressor. Aquest fenomen revela la festa com a fet social total, més enllà de possibles mirades epidèrmiques o tangencials. Atesa la seua complexitat social, la festa es converteix en un importantísssim observatori de l’esdevenir històric, en una manifestació sociocultural que tendeix a reflectir les característiques dels grups humans que la celebren. En aquest sentit, la festa és una síntesi dels condicionants socials, dels valors i les creences; en conjunt, de la cultura i la societat, i, en la mesura que aquestes canvien, s’operen transformacions en el món festiu. Per això es fa necessari estudiar el llenguatge simbòlic i ritual que impregna la festa, ja que aquesta desenvolupa determinades funcions, com la de revelar tensions subjacents en la societat, o la de reforçar la comunitat i la identitat mitjançant elements simbòlics d’identificació. A més, les festes proporcionen oportunitats de reconeixement i integració social, en el pla psicològic alliberen els individus i els col·lectius de la rutina, fomenten l’activitat estètica i reprodueixen tot un complex material, necessari per a la celebració simbòlica de la pròpia identitat i de la festa en general.1

Hi ha un cert corrent interpretatiu de la festa que l’entén com un fenomen oposat a la consolidació de la societat moderna, com un complex ritual d’excés i transgressió que sol associar-se amb la desnaturalització i degeneració si la festa no compleix una suposada funció simbòlicament regeneradora. No obstant això, investigacions recents mostren tot el contrari, açò és, la vigència i importància de la transformació davant la degeneració moderna de la festa. És a dir, l’acció ritual i simbòlica de la festa creix, per la qual cosa no té sentit la teoria de la desnaturalització o degeneració de la festa, tan comuna, d’altra banda, en unes ciències socials filles d’una concepció antifestiva de la modernitat. Les festes que avui es presenten com a tradicionals no és que hagen sobreviscut a la modernitat, sinó que en són les filles. No hi ha degeneració des d’un origen pur, sinó evolució i transformació històriques i socials al ritme marcat per la modernitat.2 De la mateixa manera, enfront dels estudis essencialistes de la festa, que l’entenen com la rememoració efervescent d’un suposat caos primordial, la festa avui s’estudia com a producte social complex, paradoxal i dialèctic, com una acció ritual i simbòlica, a cavall entre la racionalitat i la irracionalitat. Aquesta concepció dinàmica i dialèctica de la festa s’ha tingut molt en compte en aquesta obra, on es tracta de mostrar com cada festa o conjunt de festes són un producte del seu temps, modelat per les relacions de poder presents en cada context històric.

La relació entre història i festa és tan evident que pot aportar dos tipus de valoracions: una consideració en si de la història de la festa, amb la presentació de noves fonts i enfocaments de la realitat social, i una percepció de la festa com a complement del coneixement històric d’un període determinat. Això implica preguntar-se si la festa reflecteix o no una societat en evolució contínua, és a dir, si ens proporciona un coneixement específic que altrament seria difícil d’obtenir. De la mateixa manera condueix, com afirma A. Ariño,3 al suggeriment que la descripció i l’anàlisi de la festa –de les funcions i els significats– esdevenen una mena d’indicadors de la dialèctica cultural, i que, atès el caràcter públic i col·lectiu, la festa apareix com un observatori privilegiat per a copsar la dinàmica de les relacions socials. En aquest sentit, la festa s’erigeix en una autèntica cruïlla cultural o camp d’acció on interaccionen tots els agents socials, expressant conscientment o inconscientment els seus valors i creences.

Des de l’antropologia s’han vertebrat algunes de les reflexions i concepcions més interessants referides al fenomen festiu. D’aquesta manera, la festa cobraria relleu en la comunitat, ja que la gent ocupa espais comuns i, a l’empara dels símbols, materialitza la seua identitat social. Així, la festa es converteix en un mecanisme social amb tanta especial màgia de convocatòria i participació que crearia en la societat la «il·lusió de comunitat».4 Al seu tom, les festes estableixen un trencament en la successió dels treballs, fet que porta a diferenciar el temps laboral del temps festiu, inconcebibles l’un sense l’altre, fins al punt que les festes marquen el ritme de cada societat i n’ordenen les seqüències temporals. Les festes interrompen la successió cronològica i estableixen períodes i cicles.5 Però les festes no han de contemplar-se aïllades, ja que per a diversos autors procedents de la sociologia, l’antropologia i la història, és precisament el calendari i la situació que té en un sistema social allò que fa concebre com a unitat d’estudi, no una festa en si, sinó un conjunt o cicle de festes, on se’n distingeixen de principals i de secundàries. En aquest cicle, es fan evidents els rols i els diversos nivells d’integració, estructuració i reestructuració social. En aquest sentit, la festa és una manifestació cultural molt complexa que té molt a veure amb la resta de característiques socioeconòmiques dels grups humans.6

Els mateixos mites i símbols, que en ocasions s’expressen mitjançant la utilització política, conformarien una remodelació de la tradició que, al capdavall, acabaria afectant el caràcter de la festa.7 Perquè, com indica l’antropòleg Victor Turner, el fet lúdic ha d’interpretar-se en un complex món que concerneix allò que ell anomena el «procés ritual» i la «selva dels símbols». Això resulta fonamental per a descobrir les dimensions de la festa segons els seus components, ja que, com afirma Turner, els símbols són com les molècules base dels ritus articulats o de la seqüència ritual que tota festa posseeix.8

El concepte de communitas, aportat també per Turner, es revela molt important per a caracteritzar la festa com a catalitzador d’una identitat de grup que, alhora que implica un tipus de relació transcendent de la mateixa estructura social, estaria en relació amb la liminitat, concebuda com l’existència de límits dins aquella estructura. Ara bé, la communitas és alguna cosa més, ja que es refereix a una societat oberta, independent de la seua estructura, però alhora bàsica per al funcionament d’aquesta última. Els símbols i el ritual, fonamentals en l’estructura festiva, quedarien articulats de manera que el símbol seria la unitat última de l’estructura específica en el context del ritual, convertit en la «quinta essència del costum», en la mesura que condensaria o destil·laria molts costums seculars i regularitats naturals, com efectivament ocorre en el marc festiu.9

A més del símbol i el ritual en l’àmbit de la festa, diversos autors procedents de diferents ciències socials han fet suggestives aportacions sobre altres aspectes que cal tenir en compte en la caracterització de la festa. És el cas de l’aposta per la interrelació entre l’antropologia i la història, en connectar símbols, rituals i mites amb els problemes històrics i el teixit social.10 D’aquest plantejament es derivaria la necessitat de col·laboració entre l’antropologia social i la història social, especialment a l’hora d’abordar el tema de la cultura popular inserida en la lluita política i ideològica entre classes socials.11

Les consideracions indicades ens fan no perdre de vista conceptes com ara el mite de la tradició popular o les ja esmentades reflexions al voltant de la invenció de tradicions. Les festes n’estan plenes, fins al punt que les tradicions inventades o reinventades, construïdes amb diferents materials històrics, passen en molts casos a convertir-se en peces vertebradores de les diverses seqüències rituals festives; i en no poques ocasions són autèntics i persistents tòpics, la influència social i persistència en el temps dels quals han estat ben demostrades.12

Per a completar aquest breu recorregut per la festa, entesa com a fenomen social, s’hi ha de destacar l’aportació del sociòleg Enrique Gil Calvo. Aquest fa referència a un «estat de festa» o període excepcional que implica transfigurar la vida social en vida pública, entenent la dimensió pública com l’espectacle que representa la societat davant ella mateixa. La vida pública és la vida social més la seua autorepresentació reflexiva; en això consisteix fer una festa. Aquesta i el treball no sols es complementen, com dos temps distints, sinó que es contempla la primera com la continuació del segon per altres mitjans: mentre que en aquest s’opera amb mitjans instrumentals, en aquella es faria amb mitjans expressius. Allò que proposa Gil Calvo és que la cultura festiva de l’hedonisme estaria al servei de la cultura productiva del treball com a motor capaç de reglamentar-ne la contínua reproducció ampliada. D’aquesta manera, temps de festa i temps de treball componen seqüències discontínuament coexistents que s’articulen pel contrapunt de la seua cadència, com un cànon o una fuga. La celebració és necessària per a l’home i innata a ell, que és un «animal festiu». Per això, segons l’autor, atesa la gran importància d’aquesta, fa falta una teoria objectiva de les festes, capaç de vincularies als processos físics i reals. Gil Calvo recalca l’important paper que compleixen els rituals en l’expressivitat de la festa, en la faceta d’obrir portes i estendre ponts entre els diversos segments socials. Així mateix, l’estat de la festa implicaria un «desordre festiu», una transgressió simbòlica de caràcter fictici i ritual. D’altra banda, la festa és un mitjà de comunicació i transmissió, una manera de convertir-se en una acció catàrtica per als subjectes celebrants. Així, la festa exerciria dos tipus bàsics de funcions: reproduir l’ordre social i reestructurar-lo. La mateixa regularitat periòdica de les festes serviria de termòstat regulador de l’estabilitat del sistema, mantenint-ne les variables essencials. D’aquesta manera, el cicle festiu compon el contrapunt expressiu capaç de complementar el ritme instrumental del cicle laboral o productiu. En conseqüència, la festa apareix com un estat estretament vinculat a l’ordre i al poder, encara que siga perquè els transgredeix o perquè s’hi sotmet. Això implica que la festa pot ser utilitzada políticament, fet que condueix a l’afirmació que «el estado de la fïesta no es muchas veces sino la fiesta del estado, pues, de hecho, la fïesta es poder porque el poder puede ser una fïesta».13

Des de l’antropologia social s’ha emfasitzat la trama associativa, la sociabilitat, la vida quotidiana i l’etnicitat, com a elements que estarien en el fons de les festes.14 Per la seua part, alguns historiadors han sabut aprofitar els conceptes i les investigacions procedents de l’antropologia social i cultural, la sociologia, l’etnografia, el folklore i l’etnologia, a través d’investigacions interdisciplinàries,15 ja que aquest producte històric que és la festa, tradicionalment oblidat per la ciència històrica, s’ha revelat com un important tema d’estudi. Tot això és el resultat de la concepció de la festa com un fenomen autèntic i complex que demana una investigació complexa.

Com ja s’ha vist, des de diverses ciències socials, fonamentalment des de l’antropologia i la sociologia, s’ha acceptat la importància del fenomen festiu, susceptible de ser estudiat profundament per tot allò que ens pot revelar sobre l’acció social i l’esdevenir històric. Aquest interès va acabar afectant la història, especialment gràcies al treball de la història social de les mentalitats, amb representants tan qualificats com Michel Vovelle i les seues reflexions sobre la ideologia i la mentalitat, així com els treballs de la nova història social al voltant de l’imaginari col·lectiu, als quals cal afegir la tasca dels historiadors britànics sobre la història de la cultura obrera i popular.16 Per aquesta raó, han anat apareixent diversos treballs d’investigació històrica que aborden el fenomen de la festa: sobre el carnestoltes, els ritus de les esquellotades, les festes religioses i revolucionàries, com també sobre festes de zones concretes (França, Mèxic, Itàlia, Espanya), a més de la interessant aportació de G. L. Mosse sobre la utilització per part del nazisme de certs ritus i celebracions històriques alemanyes. A tots aquests s’han d’afegir els treballs de diversos autors alemanys, dirigits per U. Schultz, sobre la festa en general.17

Per la nostra banda, en l’estudi que segueix hem volgut incidir en una visió de la festa que respon als plantejaments de totes aquestes obres que cerquen una anàlisi de la festa immersa en un context sociohistòric que li aporta complexitat social. Ens trobem davant un fet social que té el poder de ser configurador i productor de realitat a causa de la mateixa eficàcia de l’acció ritual. És per aquest motiu que el poder –qualsevol poder– intenta apropiar-se la festa per posar-la al seu servei. Si és cert que les relacions socials entre la festa i la realitat social són d’homologia, és a dir, que la construcció social simbòlica festiva incideix sobre la construcció social de la realitat i viceversa, hem de suposar que el poder, especialment el poder polític, es preocuparà de regular la festa de forma que aquesta arribe a posar en evidència –ratificant-lo i legitimant-lo– el mateix sistema de poder i les ideologies dominants, o almenys les més visibles socialment.

El franquisme va ser un sistema polític on molt especialment, com en la resta de règims de caràcter feixista o totalitari, l’establishment polític es va esforçar perquè el capital simbòlic acumulat en el ritual festiu fóra convenientment explotat per a reforçar la legitimació ideològica –tradicionalista, feixista, conservadora, tecnòcrata, valencianista– del règim. Per això, en els capítols que segueixen desenvolupem allò que hem entès com la reinvenció de la festa, és a dir, la reinvenció del sistema festiu de la ciutat de València. Una reinvenció que hem subtitulat Calendari, política i ideologia a la València franquista perquè des del primer moment es va articular una nova estructura ritual festiva (calendari), que, redefinint la pròpia tradició (catòlica i conservadora) i adaptant-la a les noves circumstàncies i demandes (el franquisme), va servir alhora de plataforma teòrica (ideologia) i pràctica (política) per a promoure la interiorització quotidiana dels postulats del nou règim. El llibre mostra com, en primer lloc, es prepara la reforma en profunditat de l’esperit del calendari, i tot seguit descriu i analitza els extrems i detalls d’aquest projecte a través dels diversos cicles festius de l’any. L’obra fa esment de les visites de Franco a València, organitzades com a festes oficials, i acaba referint-se als canvis estructurals de l’oci modern i a la dinàmica del calendari, el qual, en definitiva, expressa l’essència d’una festa reinventada, reconstruïda, és a dir, immersa en les transformacions del seu temps.

1. Vegeu G. M. Hernàndez i Martí, «Festa i ciència social», Fira 95, Xàtiva, 1995, pp. 68-69.

2. A. Ariño, «La utopía de Dionisios. Sobre las transformaciones de la fiesta en la modernidad avanzada», Antropología, 11, 1996, pp. 5-19.

3. A. Ariño, Festes, rituals i creences, València, IVEI, 1988.

4. H. Velasco, «A modo de introducción», dins Velasco, H. (ed.), Tiempo de fiesta. Ensayos antropológicos sobre las fiestas de España, Tres-Catorce-Diecisiete, Madrid, 1982, pp. 5-25.

5. Vegeu E. Leach, Replanteamiento de la antropología, Barcelona, Seix Barral, 1971; Cultura y comunicación. La lógica de la conexión de los símbolos, Madrid, Siglo XXI, 1978.

6. Vegeu J. Prats i J. Contreras, Les festes populars, Barcelona, Els Llibres de la Frontera, 1984; i les aportacions de diversos autors com H. Velasco, Rodríguez Becerra, R. Sanmartín i M. Roiz en H. Velasco (ed.), Tiempo de fiesta. Ensayos antropológicos sobre las fiestas de España, Tres-Catorce-Diecisiete, Madrid, 1982; i V. Schultz, La fiesta. Una historia cultural desde la antigüedad a nuestros días, Madrid, Alianza Editorial, 1993, on es descobreix el caràcter central de la festa com a condensador vital i representador simbòlic i social de la comunitat al llarg del temps.

7. Vegeu U. Eco, La estructura ausente. Introducción a la semiótica, Barcelona, Lumen, 1978; M. Eliade, Mito y sociedad. El mito del eterno retorno, Madrid, Taurus, 1974; C. Ginzburg, Mitos, emblemas, indicios. Morfología e historia, Barcelona, Gedisa, 1989; V. Turner, El proceso ritual, Madrid, Taurus, 1988.

8. V. Turner, «Introducción», en V. Turner, La selva de los símbolos, Madrid, Siglo XXI, 1980.

9. Vegeu C. Lison Tolosoana, Invitación a la antropología cultural en España, Madrid, Akal, 1980 i E. P. Thompson, «Folklore, antropología e historia social», Historia social, 3 (1989), pp. 81-102.

10. Vegeu les aportacions de Wickmam i Radding en Historio Social, 3 (1989), pp. 103-128, i de P. Burke i S. Hall en R. Samuel (ed.). Historia social y teoría socialista, Barcelona, Grijalbo, 1984.

11. Vegeu L. Prats, El mite de la tradició popular, Barcelona, Edicions 62, 1988; E. J. Hobsbawm i T. Ranger, L’invent de la tradició, Vic, Eumo, 1988 i E. Temprano, La selva de los tópicos, Madrid, Mondadori, 1988.

12. Vegeu A. Ariño, «Como lágrimas en la iluvia. El estatus de la tradición en la modernidad avanzada», pp. 168-188, en R. Ramos Torre i F. García Selgas, Globalización, riesgo, reflexividad. Tres temas de la teoría social contemporánea, Madrid, CIS, pp. 167-188 i M. Delgado, La festa a Catalunya, avui, Barcelona, Barcanova, 1993.