La festa reinventada

Sobre això, és significatiu que l’ordre de 9 de març de 1940 recordara, en declarar els nous dies festius, que la «Naeión» exigia «hoy más que nunca, la multiplicación de los esfuerzos de los españoles y la justifieación de nuestra economia». A més, en l’article 5 es disposava que la meitat de les festes declarades, equiparades amb el descans dominical, haurien de satisfer les hores laborals perdudes amb motiu d’aquesta festivitat. Les festes nacionals absolutes (dos de les quals podien ser traslladades a diumenge) també havien de recuperar les hores perdudes, i les «meramente oficiales» sols suposaven vacances per a les oficines públiques i dependents. De la mateixa manera, quedava a l’arbitri de les autoritats eclesiàstiques i civils autoritzar l’obertura dels establiments mercantils.

En el decret ja esmentat del Ministeri de Treball de 25 de gener de 1941, es tomava a insistir que la meitat de les festes oficials havien de ser recuperades per tractar-se d’un «precepto reglamentacio». En la mateixa ordre, tot i prohibir-se el treball en dies festius, a excepció del treball per compte propi, com a distracció i sense ànim de lucre, es plantejaven multitud d’excepcions que, de fet, normalitzaven el treball, especialment entre els treballadors del sector industrial. Açò reforça l’opinió que l’augment del 24 % dels dies festius va respondre al fet que l’Estat, amb un moviment obrer absolutament dominat, va voler utilitzar políticament les festes com a instrument de legitimació ideològica, ja que en realitat, i a causa de les dures circumstàncies materials i laborals de l’època, els treballadors tampoc no gaudien de les festes oficialment vigents. Dit d’una altra manera, la reforma a l’alça del calendari festiu oficial va ser en realitat una operació tàctica de caràcter polític, recolzada per motivacions ideològiques i fonamentada en el control i reproducció de la dominació socioeconòmica.

4. RESSACRALITZACIÓ ENFRONT DE SECULARITZACIÓ

La dècada dels anys trenta es va caracteritzar per l’acceleració del procés de secularització de la societat valenciana. A aquest procés es va oposar la burgesia compromesa amb l’Alzamiento del 1936, amb una resistència basada en els valors tradicionals del catolicisme, sòlidament implantat al país. L’anticlericalisme, que s’havia anat consolidant en amplis sectors socials, esclatà amb tota virulència en l’època republicana, fet que va contribuir a la polarització de les posicions, definitivament enfrontades en la guerra i plasmades en la conformació del calendari festiu. És, doncs, des de la pugna entre catolicisme conservador i anticlericalisme com es pot entendre el gir religiós i polític del calendari franquista.

En acabar la contesa bèl·lica, el bàndol guanyador, com ja feia des del 1936, es va proclamar defensor de la fe catòlica i les seues tradicions, que afirmava recuperades després de la Cruzada nacional contra el «nuevo infiel», categoria en la qual tenien cabuda des del masó fins al comunista i, en definitiva, tot aquell que s’oposara al nou estat de coses. És així com el nou règim, que tant havia apel·lat durant la guerra a les instàncies religioses i a la promesa de restaurar el catolicisme i reevangelitzar Espanya, va emprendre una gegantesca tasca que hem denominat ressacralització, tot i que també es podria catalogar de clericalització o recatolització de la societat. Una posició que el mateix Franco i la doctrina en ús assumia, fent remuntar als temps de la Il·lustració el focus de tots els mals i la decadència d’Espanya, localitzada en la progressiva negació de l’«esencia católica», tan consubstancial per a aquest discurs al «ser» espanyol.27

Però, amb la victòria del 1939, l’«Anti-España» havia estat expulsada del país, i el que en quedava seria eliminat o neutralitzat mitjançant la repressió o el silenci. Aleshores, allò que urgia era emprendre la gran tasca de tomar les ovelles esgarriades a l’espai protector del catolicisme, políticament expressat en l’anomenat nacionalcatolicisme. Aquest es va reconvertir en fórmula ideològica de legitimació del nou Estat, amb independència dels recursos a altres fórmules més o menys feixistitzants, militaristes o vinculades al conservadorisme del segle XIX. La ressacralització o, almenys, l’intent per culminar-la, és un procés que s’adverteix al llarg dels anys que dura el règim, especialment en els anys quaranta i cinquanta, ja que posteriorment el règim es va veure obligat a enfrontar-se –si no a adaptar-sea la secularització emergent de les transformacions estructurals esdevingudes en els anys seixanta.

Així doncs, nacionalcatolicisme, en el pla ideològic, i ressacralització social, en el pla quotidià, conformen uns senyals d’identitat del règim, fonamentals per a comprendre l’acusat caràcter religiós del calendari oficial. L’aplicació d’un control a la festa, emanat des d’unes determinades coordenades ideològiques, variables amb la pròpia evolució del règim i expressades en l’acció política, complementarien la significació del nou calendari, atesa la importància de les festivitats polítiques. D’altra banda, el procés secularitzador va plantejar una forta contradicció en el si del franquisme entre les transformacions d’ordre econòmic, social i mental, i la inelàstica resposta política oficial. La festa, com a producte social que és, va reflectir aquesta pugna al llarg del calendari amb tota claredat. Tot i els inicials esforços involucionistes per totalitzar la societat amb conceptes del passat, els canvis socials i econòmics impossibilitaren els objectius oficials, com es va palesar en el món de l’oci, la diversió i les festes. En conseqüència, sols des d’aquesta perspectiva de ressacralització oficial amb efectes patents en la pràctica social enfront d’una secularització progressivament real, es pot entendre l’anàlisi del calendari, especialment del calendari viscut. Tot això, sense perdre de vista la utilització política de la festa pel poder i la pròpia consideració del calendari festiu com a espai de complexes lluites socioculturals.

1. E. Leach, Cultura y comunicación. La lógica de la conexión de los símbolos, Madrid, Siglo XXI, p. 107.

2. V. Salavert, «Calendari i festa», en AADD, Calendari de festes de la Comunitat Valenciana, vol. I (primavera), València, Fundació Bancaixa, 1999, p. 17. Sobre el calendari vegeu també J. Lledó, Calendarios y medidas del tiempo, Madrid, Acento, 1999.

3. L. Ribó Durán, Ordeno y Mando. Las leyes en la zona nacional, Barcelona, Bruguera, 1977, pp. 61-65.

4. El procés que experimenta el calendari festiu entre els anys 1800 i 1936 s’explica en A. Ariño, Fiesta y sociedad en la Valencia contemporánea, tesi de doctorat, València, Universitat de València, 1990, i posteriorment en El calendari festiu de la València contemporània (1750-1936), València, IVEI, 1993. És d’aquests textos d’on hem obtingut la informació bàsica per a il·lustrar l’evolució de les festes de la ciutat de València fins al 1936.

5. A. Ariño, Fiesta y sociedad… p. 56.

6. R, Reig, Blasquistas y clericales, València, IVEI, 1986.

7. A. Ariño, Fiesta y Sociedad… p, 77. A més, aquest autor ha escrit: «La fiesta moderna se caracteriza justamente por esta disociación entre significante y significado, manifestaciones de la festividad (programa de festejos) y objeto celebrado. El programa de actos se nutre de manifestaciones festivas consistentes fundamentalmente en espectáculos. La asistencia a ellos no está pautada por la tradición y la costumbre; es fruto de una decisión personal y libre y habitualmente debe pagarse una cuota de entrada. La conversión de los actos festivos en mercancías y objetos de consumo comporta una autonomización con respecto a un objeto simbólico articulador. Por otra parte, la participación en estos espectáculos tampoco es expresiva de la pertenencia a una comunidad en acto y la fiesta global se convierte, ante todo, en un contexto para la satisfacción de necesidades individuales de ocio y entretenimiento», en A. Ariño, L'Horta en festes, Torrent, Fundación para el Desarrollo Caixa Torrent, 1992, p. 166.

8. Aquest ambient ha estat descrit per C. I. Hernàndez i Martí i M. Muñoz Palomares, La cotidianeidad revolucionaria y la clase obrera; aproximación al estudio de la vida cotidiana en la ciudad de Valencia entre Julio y Noviembre de 1936, València, inèdit, 1989; «La vida quotidina durant els primers mesos de la guerra civil a la ciutat de València», Raons, 3 (1993), pp. 10-11; i també per A. Safon i J. D. Simeon, Valencia, 1936-1937. Una ciudad en guerra, València, Ajuntament de València, 1986.

9. ALP, 1940, p. 83; L. Ferrer, «Toros. Las temporadas de 1936, 1937, 1938, 1939, o sea, antes, en la y después de la revolución», ALP, 1940, pp. 329-339.

10. ALP, 1940, p. 83.

11. ALP, 1940, pp, 89 i 92.

12. G. Araceli, Valencia 1936, Saragossa, El Noticiero, 1939, p. 130. L’autor hi afirma: «Los rojos no han podido por menos que pensar –en un infinito amor–en una fiesta que, a su manera, fuera sucedánea de la legendaria de la venida de los Reyes Magos. Así se ha organizado la Ilamada “Semana del Niño”, que tiene lugar en las fechas comprendidas entre Navidad y primeros de año. Es una fiesta fría, protocolaria, oficial, con discursos y pomposos desfiles, pero completamente desprovista de todo aquel misterioso aroma de que nuestros Reyes Magos han venido siempre rodeados». I sobre la cavalcada infantil comenta: «sobre carruajes tirados por caballerías ricamente enjaezadas y adornadas al estilo valenciano, conducidas por mozos y palafreneros igualmente ataviados típicamente, se exhibían toda una serie de figuras y escenas que nada tenían que ver con la fiesta de los niños; eran representaciones de los personajes más ilustres de la España nacional, a los que se ridiculizaba desde todos los puntos de vista. Esta cabalgata o desfile paseó por todas las calles de Valencia acompañada de músicos y de heraldos a caballo».

13. G. Araceli, Valencia, 1936, p. 131.

14. ALP, 1940, p. 102.

15. ALP, 1940, pp. 103 i 130.

16. ALP, 1940, p. 1398: «Los elementos oficiales quisieron dar mucho calor a la fecha del Dos de Mayo, que los gubernamentales liberales de España habían suprimido para no molestar a Francia. Ahora se intentó resucitarla, para dar a entender que en la zona roja se luchaba por la independencia de España. A tal objeto se celebraron en Valencia varios actos, uno de ellos en el Teatro Principal».

17. ALP, 1940, p. 150. S’afirma que la commemoració de la «Fundación del País Valenciano» no es va dur a terme, tot i intentar-se. Lisard Arlandis recorda que el 9 d’octubre de 1938 l’aleshores Ateneu Popular Valencià edità un número extraordinari del seu Butlletí Oficial, dedicat íntegrament al rei En Jaume i al VII Centenari. Però el 1939, «acabada la contienda civil, se quiso dar a la efemérides esplendor conmemorativo». Així, assenyala que, a partir del 1940, l’homenatge a Jaume I va quedar reglamentat: baixada de la senyera del balcó de l’Ajuntament als acords de la Marxa de la ciutat, dispars de salves d’honor, custòdia per un piquet militar, assistència d’autoritats, processó cívica fins a la catedral, tedèum d’acció de gràcies, continuació de la desfilada fins al Parterre, discurs de l’alcalde i entitats culturals, interpretació de l’himne regional i nacional, retorn a l’Ajuntament i pujada de la senyera de manera vertical, novament amb la Marxa de la ciutat, entre salves. L. Arlandis, Fiestas y costumbres de Valencia, València, José Huguet, 1987.

18. R. Gayano Lluch, «Conmemoraciones del VII Centenario de la Conquista de Valencia», ALP, 1940, pp. 561-562. En aquest article s’informa que, només acabada la guerra, a proposta de l’alcalde, el baró de Càrcer, es va crear una comissió organitzativa del centenari. Gayano Lluch recorda que la commemoració es preparava des del 1935 pel Consell de Cultura i Lo Rat Penat, encara que per a Gayano la data no és de grat record: «el 9 de octubre de 1938 pasó silencioso. Sólo allá dentro en recoleta camaradería, unos cuantos, hasta dos docenas a lo sumo, se reunieron, y después de los oficios de un buen sacerdote, leyóse el “Aurea Opus” por la parte descriptiva del día; desfilóse por frente de la egregia figura del tan invicto Rey y rindióse visita, a la postre, al Archivo general de nuestro Reino, donde previamente dispuesto por su director, estaba todo el personal esperando; y firmóse en su libro de visitas, y se hizo el glosario, y con la veneración pertinente, se exaltó tan magna fecha con la discreta esperanza del mañana». Francesc de P. Burguera també evoca els actes del 1938, consistents bàsicament en una cerimònia amb representació dels governs català i basc, seguida d’un homenatge consistent a dipositar senyeres als peus de l’estàtua de Jaume I; en F. Burguera, És més senzill encara: digueu-li Espanya, València, Tres i Quatre, 1991. Burguera cita també un extens article que sobre el 9 d’octubre de 1938 va publicar Ricard Blasco en la revista Dos y Dos, a l’octubre del 1976.

19. La commemoració va ser de caràcter minoritari i intel·lectual. Tot i que es va apuntar la possibilitat de celebrar un Congrés de la Llengua, aquest no fou possible; en M. Aznar Soler i R. Blasco, La política cultural al País Valencià (1927-1939), València, IVEI, 1985, pp. 117-120.

20. L. Ferrer, «Toros. Las temporadas…», pp. 329-339. Els festejos taurins de l’època de la Guerra Civil estaven compostos bàsicament per corregudes de jònecs, vedells i bravatells, toreig còmic, toreig en cotxe, lluita d’un tanc humà amb un bou i festivals en pro dels partits polítics i sindicats.

21. ALP, 1940, p. 155.

22. Tal com va ocórrer amb les festivitats de nou encuny que s’originaren com a conseqüència de la Revolució Francesa, va sorgir un nou calendari, un nou simbolisme i conjunt de rituals, posats al servei de l’expressió festiva de la revolució. Així es tracta, per exemple, en M. Ozouf, La fête revolutionaire. 1789-1799, París, Gallimard, 1976. Vegeu també G. Ziebura, «Francia en 1790 y 1794. La fiesta como acto revolucionario», en U. Schultz (dir.), La Fiesta. Una historia cultural desde la Antigüedad hasta nuestros días, Alianza Editorial, Madrid, 1993, pp. 255-269.

23. L. Ribó Durán, Ordeno y Mando. Las leyes en la zona nacional, Barcelona, Bruguera, 1977, p. 127. Així mateix, en S. Payne, El régimen de Franco, Madrid, Alianza Editorial, 1987, s’hi emfasitza la intensitat amb la qual entre els anys 1939 i 1940 el règim va procedir a crear un nou calendari amb festivitats nacionals de nou encuny, adoptant una litúrgia política d’acord amb el moment, seguint el model del nou calendari nazi. Aquest constava de les festes següents: 30 de gener (presa del poder), 24 de febrer (promulgació del programa del partit), 16 de març (Dia dels Herois), 20 d’abril (aniversari del Fürher), 1 de maig (Festa del Treball Nacional), 21 de juny (solstici d’estiu), començaments de setembre (congrés del partit), començaments d’octubre (Festa d’Acció de Gràcies per les Collites), 9 de novembre (Festa de la Bandera de la Sang) i Nadal-solstiei d’hivern, en F. U. Thamer, «Fascinación y manipulación. Los Congresos del partido Nacionalsocialista en Nüremberg», en U. Schultz (dir.), La Fiesta…. pp. 255-269. Sobre el calendari franquista i el nacionalcatolicisme, vegeu G.-M. Hernàndez i Martí, «Nacional-Catolicismo y calendario festivo en Valencia», en AADD, Actas del Congreso Internacional El Régimen de Franco (1936-1975). Política y Relaciones Exteriores, Madrid, UNED, 1993, pp. 531-541.

24. L. Ribó Durán, Ordeno y Mando…, p. 178.

25. Diverses ordres del govern del 1940 declaren noves festes religioses de caràcter escolar, gremial, com Sant Tomàs d’Aquino (7 de març), Sant Isidor (4 d’abril), o Sant Joan Evangelista, i emfasitza: «Es conveniente, siguiendo la práctica tradicional española, poner a las profesiones bajo el Patrocinio de los Santos, como estímulo de perfección en el ejercicio de la tarea cotidiana». D’aquesta manera, l’activitat laboral quedava plenament santificada. Com a prova de l’intent de feixistitzar el nou calendari, han de destacar-se una sèrie de celebracions internes del Frente de Juventudes, aprovades per l’ordre del 20 de febrer de 1942: Día de la Canción (1 d’abril), Día de los Caídos (9 de febrer), Día de la Juventud (30 de maig), Día del Amanecer (2 de febrer), Día de la Fe (29 de setembre), Día del Dolor (20 de novembre), Día de la Madre (8 de desembre). Per una ordre de 30 de gener de 1951 es va substituir el Día del Amanecer pel Día de Gibraltar (4 d’agost).

26. El concepte de raça, tot i que d’origen anterior, va ser refós sota el primer franquisme en un sentit clarament feixista, però amb la caiguda dels règims italià i alemany, va cedir el pas al concepte d’hispanital, molt més edulcorat i referit al passat cultural de l’antic imperi espanyol.

27. J. Fontana, España bajo el franquismo, Barcelona, Crítica, 1986.

Конец ознакомительного фрагмента.

Текст предоставлен ООО «ЛитРес».

Прочитайте эту книгу целиком, купив полную легальную версию на ЛитРес.

Безопасно оплатить книгу можно банковской картой Visa, MasterCard, Maestro, со счета мобильного телефона, с платежного терминала, в салоне МТС или Связной, через PayPal, WebMoney, Яндекс.Деньги, QIWI Кошелек, бонусными картами или другим удобным Вам способом.