Els que manen

Borja García-Nieto, la burgesia «eqüestre»

El financer dirigeix el grup Riva y García i ha mantingut vincles estrets amb organitzacions del catolicisme més conservador

Si hi ha un nom característic del patriciat que regeix una entitat emblemàtica com el Círculo Ecuestre, aquest és Borja García-Nieto Portabella. No és una persona gaire coneguda fora dels àmbits de l’upper Diagonal, però conflueixen en ell connexions i influències d’alt voltatge. Exponent del sector financer, presideix el grup inversor Riva y García, un dels noms de referència en el món de la gestió de capital risc, i ha estat conseller de nombroses companyies, des de Fecsa-Enher fins a Aviaco, passant per empreses del món comunicatiu com Sogecable i Antena 3.

És llicenciat en Dret per la Universitat de Barcelona i màster en Economia i Direcció d’Empreses per l’IESE, l’escola de negocis vinculada a la Universitat de Navarra i fundada per l’Opus Dei. Però, com veurem, en el camí dels García-Nieto hi han tingut més pes els jesuïtes.

Abans de la fundació del Grupo Financiero Riva y García, va ser director general del departament internacional d’Agents de Borsa. El llinatge dels García-Nieto ve de lluny. Borja i el seu germà Ignacio són rebesnets de Simeón García de Olalla de la Riva, que va fundar la Banca Riva y García, primer amb el nom de Banca Simeón.

El món del Círculo

Borja García-Nieto va presidir el Círculo Ecuestre entre el 2008 i el 2015. La dada és interessant perquè l’entitat no sol celebrar eleccions. Com passa en la majoria de cenacles patricis de Barcelona, les cúpules surten de subtils processos de cooptació. Quan arriben les eleccions, resta només en peu una candidatura única. Però no sempre és així, i en aquest cas els socis de l’Ecuestre van ser convocats a una sorprenent elecció interna entre dues llistes. A més, el procés va estar envoltat de certa tensió, cosa també inèdita en aquella casa. Borja García-Nieto es va imposar en una votació que el va enfrontar a un altre nom il·lustre de l’entitat, l’advocat Joan Corominas.

No va ser una elecció explícitament ideològica, però sí que tenia algun component polític. Corominas havia estat un activista antifranquista i, tot i la seva moderació —era proper a UDC—, alguns socis van fer una campanya negativa contra ell, presentant-lo com un «roig».

García-Nieto ja no és president de l’entitat, però és membre de la seva junta directiva, i l’Ecuestre preserva les essències d’un dels clubs més exclusius de la ciutat. Fundat el 1856, té ara la seu —la quarta en la seva història— en un majestuós edifici del carrer Balmes. Tot i la diversitat dels seus socis, continua representant l’ala més conservadora i espanyolitzada del patriciat barceloní.

Un cop d’ull al seu programa d’actes és il·lustratiu dels gustos i les preferències dels socis, que solen acollir amb simpatia els oradors dels partits unionistes més a la dreta. Dirigents del PP, Ciutadans i Vox han estat aplaudits a l’Ecuestre.

Ignacio, al Cercle del Liceu

El germà de Borja, Ignacio García-Nieto, conseller delegat de Riva y García, és advocat i economista per la Universitat de Deusto i màster a l’IESE. És present en diversos consells d’administració: Ges Seguros y Reaseguros SA i vocal d’EFPA (European Finantial Planning Association) Espanya.

També ha tingut inquietuds associatives. En el seu cas, va presidir el Cercle del Liceu entre 2009 i 2018. En aquesta etapa va haver d’afrontar la crisi que va patir la casa, amb una pèrdua sensible de membres, que va generar un intens debat intern i que va fer que un sector de socis es preguntés pel sentit últim del club.

El Cercle del Liceu va passar del 2001 al 2018 de 1.100 socis a prop de 700. Del caràcter del club en dona mostra el fet que fins fa menys de vint anys no es va permetre l’entrada de dones com a sòcies. Una decisió que, per cert, va generar un agre pols intern.

El lligam amb la Universitat Abat Oliba…

Els García-Nieto estan vinculats a una altra institució catalana, en aquest cas acadèmica: la Universitat Abat Oliba. Borja és president del seu Consell Assessor. No és un lligam anecdòtic. L’Abat Oliba va ser una escola universitària vinculada a la Universitat de Barcelona i va ser aprovada com a nova universitat en els mesos finals del govern Pujol (2003). Pertany a la Fundació San Pablo-CEU, de l’Associació Catòlica de Propagandistes (ACP), una de les organitzacions històriques del catolicisme conservador espanyol.

L’ACP va ser l’entitat que va inspirar, els anys trenta del segle passat, el naixement de la CEDA, la coalició conservadora acabdillada per José María Gil Robles. Durant el franquisme, molts «propagandistes» van nodrir els governs de Franco. En la Transició, en canvi, va ser cabdal en la fundació de la UCD, i molts socis van ser ministres de Suárez, de Marcelino Oreja Aguirre a José Manuel Otero Novas.

Actualment, l’ACP —en competència amb l’Opus dins del catolicisme conservador— ha perdut influència i s’ha vist sacsejada per tensions internes entre l’ala més històrica, de marca democristiana, i sectors més reaccionaris. Però continua tenint pes en l’àmbit acadèmic. L’Abat Oliba és una de les seves creacions i aplega en els òrgans rectors exponents de diversos grups ultracatòlics. Durant molts anys, ha funcionat com una mena de casa mare d’entitats clericals diverses, però sempre de línia conservadora.

… i amb la COPE

Una vinculació que ha perseguit Borja García-Nieto en el passat és la que va tenir amb la COPE, just en els anys en què la cadena de la Conferència Episcopal llançava els seus missatges més agressius contra Catalunya, amb Federico Jiménez Losantos com a veu estrella.

García-Nieto també ha estat accionista de Libertad Digital, el mitjà fundat per Jiménez Losantos. Com a tal, l’octubre de 2014 va haver de declarar com a testimoni en la investigació sobre les finances del PP, ja que es va acusar el partit de comprar accions de Libertad Digital emprant fons de la caixa B. El que és evident és l’interès de Borja García-Nieto pels mitjans de comunicació.

El llegat jesuític i l’ala «roja» de la saga

En els García-Nieto, com hem dit, hi ha una forta empremta jesuítica. Juan García-Nieto, l’avi de Borja, va ser un dels promotors i principals mecenes del Centre Borja de Sant Cugat, en mans de la Companyia de Jesús. El pare, Ramón García-Nieto, va ser un dels impulsors de l’escola de negocis Esade, una altra creació dels fills de sant Ignasi.

Dels tres fills de l’avi (entre ells el pare de Borja i Ignacio), un va ser una figura mítica de l’Església dels pobres: Juan Nepomuceno García-Nieto, jesuïta compromès que va formar part del moviment dels capellans obrers i va militar a la clandestina Organización Comunista de España Bandera Roja al Baix Llobregat. Junt amb la seva germana Carmen i Alfons Carles Comín, va fundar Cristians pel Socialisme.

Una àrea de negoci poc visible

La matèria primera per excel·lència dels negocis de Borja García-Nieto són els diners. En les seves múltiples cares: des de les inversions pròpies fins a l’assessorament financer a clients, tot passant per l’administració de patrimonis, la direcció de fons de capital risc, la gestió immobiliària i la consultoria i intervenció en operacions mercantils.

És un sector de negocis poc visible per a la societat, a diferència de les empreses industrials o de serveis que treballen amb marques pròpies i que són molt conegudes pel gran públic. Contrasta, doncs, la necessària discreció que reclama aquest àmbit amb la volguda exposició mediàtica que ha tingut Borja en la vida social barcelonina.

Els germans García-Nieto, Borja i Ignacio, estan presents en nombrosos consells d’administració i ostenten també càrrecs d’administradors en d’altres. El cor del seu entramat empresarial és el Grupo Financiero Riva y García SL, del qual controlen cadascun d’ells el 45,98 % de les accions. Des de la seva seu del carrer Diputació dirigeixen els diversos àmbits d’acció d’aquest autèntic banc d’inversió.

L’home de les desenes de consells d’administració

La formació empresarial de Borja García-Nieto s’ha mogut entre dos pols, aparentment allunyats, i fins i tot rivals: l’IESE, proper a l’Opus Dei, de la Universitat de Navarra, i l’Esade jesuítica de Barcelona, de la qual el seu pare Ramón García-Nieto va ser un dels promotors inicials. En la seva trajectòria, apareixen en consells d’administració com els de Banco Alcalá, Antena 3, Ficosa Internacional, Sogecable, la naviliera Noatum Maritime, Aviaco, Nacional de Reaseguros o l’antiga Fecsa, entre molts d’altres.

L’actual Riva y García és en realitat una reencarnació de la Banca Riva y García, fundada pel seu avantpassat Simeón García Olalla de la Riva, com a continuadora de la Banca Simeón, que ell mateix havia creat a Galícia, on s’havia establert després de deixar la seva Rioja originària i haver triomfat en la indústria tèxtil a partir de 1857. L’origen de la fortuna històrica de la família es troba en el negoci tèxtil, gràcies al qual es fa el salt, ja des del segle xix, a l’activitat bancària.

Barcelona va esdevenir fa més de cent anys el teatre d’operacions d’una de les branques del clan, que es va instal·lar a Catalunya. L’aparició del cognom García-Nieto va ser el resultat d’un canvi de cognoms derivat d’enllaços matrimonials.

La Banca Riva y García, constituïda el 1968, treballava sobre la fitxa bancària d’anteriors societats de les branques de la família, amb centre a Galícia. L’entrada de nous accionistes va empènyer que el 1972 es canviés el nom pel de Banco Comercial de Cataluña, i que, a través del Banco Atlántico, entrés en l’òrbita de la Rumasa dels Ruiz-Mateos, que va acabar expropiada per l’Estat el 1983.

Continuar la tradició bancària familiar

Tot seguint la tradició familiar financera, Borja García-Nieto funda Agencia de Valores Riva y García el 1992 com a serveis de banc de negocis a empreses catalanes. L’any 2000 entra en el sector de la inversió de capital risc.

Borja també va entrar amb un 10 % de l’accionariat a Banco Alcalá, que té com a primer accionista Crèdit Andorrà. És significatiu que quan García-Nieto va deixar la presidència del Círculo Ecuestre el 2015 es va integrar com a vocal de la candidatura següent, que encapçalava Alfonso Maristany, amb qui coincideix al consell d’administració de Banco Alcalá.

El desembre de 2018, Borja García-Nieto va protagonitzar la creació de la primera flagship store de la marca de material esportiu Kelme a la ciutat xinesa de Jinjiang. Aquesta popular marca espanyola de material esportiu, després de patir sotragades que la van dur al desastre, va ser adquirida per un empresari xinès als García-Nieto el 2014.

La família la gestionava a través d’un fons de capital risc tutelat per la Generalitat Valenciana, que s’havia hagut de fer càrrec del forat generat per la caiguda de Kelme i la gestió dantesca que en va fer l’aleshores president Francisco Camps.

El 1714 dels dos avantpassats enfrontats de García-Nieto

L’1 de gener de 2014, quan el procés d’independència estava engegat però encara en fase embrionària, Borja García-Nieto va publicar a La Vanguardia un article titulat «1714: bons i mals catalans?», en què explicava que els seus ancestres es van dividir durant la Guerra de Successió.

Un d’ells, Antonio de Alós, va assaltar Barcelona acompanyant les tropes borbòniques del duc de Berwick i va ser un dels que va representar Felip V en l’acte d’ocupació de la capital. Però enfront seu hi era Josep Galceran de Pinós, company de batalla del conseller primer Rafael Casanova. Aquest fet va servir a García-Nieto per teoritzar sobre bons i mals catalans, i defensar de pas la causa felipista, després de lloar en l’article els avenços produïts a Catalunya durant el segle xviii borbònic.

Qui seria anys després president de la Generalitat, Quim Torra, li va plantar cara amb un article a ElSingular.cat, on feia seves les paraules de Gaziel: «Sí, Catalunya havia perdut». Torra admetia que davant d’un conflicte armat, hi pot haver diverses posicions legítimes, però davant d’un intent de genocidi, no: «Una guerra és una guerra i una vida és una vida. Crec que tots ho trobarem comprensible. Però un genocidi és un genocidi i una pàtria és una pàtria».

Maria Reig, la dona més rica i trencadora d’Andorra

L’empresària i banquera és membre d’un dels poderosos clans del Principat, vinculat a la gran modernització política de l’Estat pirinenc

El 1979, amb només 28 anys, Maria Reig Moles va haver de fer-se càrrec de la fortuna i els negocis que dirigia el seu pare, Serafí Reig, que acabava de morir. Com a filla única que era, no tenia marge per al dubte. Aquest va ser el punt d’arrencada d’un imperi que Maria Reig va fer créixer i ha convertit en la primera fortuna del seu país, Andorra, i una de les principals que actua a l’estat espanyol.

L’empresa familiar havia començat amb Tabacs Reig, una marca creada a finals del segle xix, que el seu pare havia ampliat al sector bancari amb la fundació del Crèdit Andorrà el 1949, culminant així una activitat financera que la família havia iniciat el segle xviii i que va desenvolupar més tard a través de la Banca Reig. Maria Reig és presidenta de Reig Capital Group i principal accionista de Crèdit Andorrà, el banc més gran de les Valls. Però el seu braç aplega sectors que van dels hotels de luxe als mitjans de comunicació i a la moda, passant per l’estació d’esquí Grandvalira i la promoció immobiliària. Tot un empori desplegat per una dona que als 6 anys, quan passejava per la muntanya amb el pare, ja se sentia cridada a imprimir un segell molt propi al seu entorn.

La història contemporània d’Andorra no s’entén sense aquest cognom il·lustre. L’Estat pirinenc, formalment una monarquia amb dos coprínceps, el president de la República Francesa i el bisbe de la Seu d’Urgell, és un microcosmos que és tan petit com difícil d’explicar i entendre per als forans.

En totes les grans reformes plantejades de l’estat andorrà, sempre hi ha hagut un Reig a prop. Va ser així quan el Principat va voler superar el vell statu quo de l’estraperlo dels anys quaranta i va optar per modernitzar la seva economia. Quan es va plantejar la necessitat d’establir un sistema de seguretat social o el vot femení —que no es va reconèixer fins al 1970—, sempre hi va haver un Reig en el costat dels sectors més reformistes. Però per damunt de tots, brilla la figura de Julià Reig i Ribó, oncle de Maria Reig.

Reig i Ribó va ser un personatge carismàtic de la història contemporània d’Andorra. Membre del Consell General —el legislatiu andorrà—, va ser Síndic quan aquest càrrec —equivalent ara al de president del Parlament— era el més rellevant del sistema polític. Abans de la reforma constitucional dels anys vuitanta, que va crear el govern, el poder real estava en mans del Consell General, format per 50 persones representatives dels clans de les Valls. Reig va exercir la sindicatura durant un llarg període, entre 1960 i 1978. La seva personalitat va marcar la vida andorrana. En un país que aleshores no tenia partits polítics legalitzats, el Síndic va ser un exponent dels corrents més modernitzadors, amb la defensa de la necessitat d’obrir-se a l’exterior i dotar-se d’estructures homologables. Va ser crucial en la creació de la seguretat social andorrana, el 1966, i va aplanar el camí d’un procés de reformes que duria a la primera Constitució, el 1993.

Maria és filla de Serafí Reig, germà de Julià, i Maria Moles i Pasques, desapareguda el 2018 als 96 anys. Era un matrimoni que va simbolitzar l’aliança entre una fortuna lligada al sector primari, els Moles, procedent d’Encamp, i una altra arrelada a la banca i el tabac.

Una personalitat inquieta

Maria Reig és empresària. Però és molt més que una empresària. Amb potents inquietuds culturals, ha estat col·leccionista d’art i té dues llicenciatures (Dret i Belles Arts). En la seva joventut, la va atraure la política i va sortir elegida membre del Consell General. Va exercir també com a secretària d’estat de Medi Ambient. També en això va ser pionera en un país que, com s’ha dit, no va deixar votar les dones fins al 1970.

Amb tot, Maria va participar en la comissió d’elaboració de la primera Constitució, que va suposar una transformació de l’Estat. Andorra va proclamar la sobirania del poble (fins aleshores requeia en la figura dels dos coprínceps), la separació de poders i la creació d’un executiu amb un cap de govern responsable davant el Consell General. Amb formació jurídica, va ser una defensora dels postulats més avançats del text, homologable a les altres constitucions europees.

Però aquesta incursió en la política no va tenir continuïtat, ja que va prioritzar la gestió dels negocis familiars. O potser perquè en la seva família ja hi havia altres membres que mostraven més apetència per la cosa institucional. Com el seu cosí, Òscar Ribas i Reig, qui seria el primer cap del govern d’Andorra i un dels promotors del text constitucional.

La seva sensibilitat per la igualtat de la dona i pel medi ambient són dues virtuts que sempre l’han acompanyat. Al Principat, va ser una de les fundadores de l’Associació per la Protecció del Medi Ambient, i també va impulsar la creació d’una societat de consumidors.

Jaume Barberà li va dedicar a TV3 un dels capítols del seu programa Singulars, el 21 d’agost de 2012, on va ser presentada amb el títol genèric de Maria Reig: idees per guanyar. Omnipresent en nombroses institucions de la societat civil catalana, Reig ha estat patrona de la Fundació del Conservatori del Liceu, del MACBA, de la junta del Círculo Ecuestre i del Consell Social de la Universitat Internacional de Catalunya, presidenta de la Comissió de Prospectiva del Pla Estratègic Metropolità de Barcelona i una de les sòcies fundadores i ànima fundacional de la plataforma empresarial Barcelona Global, entitat amb vocació d’hegemonia en el discurs del patriciat.

Un dels càrrecs que li va proporcionar contacte directe amb grans fortunes espanyoles va ser el de patrona de la World Art Service Foundation, que presidia Isidre Fainé, que comptava amb una junta on s’asseien Carmen Cervera de Thyssen, les germanes Koplowitz i els empresaris Joaquim Folch, Antoni Vila Casas, Joan Uriach, Joan Abelló i Carmen i Liliana Godia. Els Reig també han mostrat interès pels mitjans de comunicació i tenen participació en el rotatiu més antic, el Diari d’Andorra. L’hereu Carles Ensenyat és accionista d’una altra capçalera, l’Ara Andorra.

Una «cosmopolita amb discurs rupturista»

Maria Reig sempre ha mostrat afany d’intervenció social. Va ser vicepresidenta del Consell Català de Recerca i Innovació, creat el 2009 amb catorze experts que van assessorar el govern quan va impulsar el Pacte Nacional per a la Recerca i la Innovació. En aquest àmbit, sota la direcció de la conselleria d’Innovació, Universitats i Empresa que dirigia Josep Huguet (ERC), va deixar petjada com una dona «de visió cosmopolita i discurs rupturista, molt compromesa amb la idea d’una Barcelona competitiva», segons testimoni de persones que la van conèixer en aquella etapa.

Reig va apostar a fons per treure rèdit al potencial turístic de Barcelona. Considerava que no s’aprofitava prou el que podia aportar el turisme d’alt nivell adquisitiu. Va proposar iniciatives com facilitar visites fora d’horari a les grans institucions del país, com el MACBA, o concerts al Teatre del Liceu. «Se la veia una dona amb visió i ambició», diuen les mateixes fonts.

La clau: «Saber què mou l’interlocutor»

Del seu pas pel Consell Català de Recerca i Innovació, membres de l’organisme en destaquen una actitud discreta, però no pas supèrbia, i la capacitat d’encaixar amb perfils diferents, ja que hi convivien empresaris i científics. Una cosa que es recorda d’ella és la seva reflexió sobre com encarar qualsevol assumpte: saber sempre què és el que realment mou l’interlocutor. És un tret que ella explicitava i que alguns atribuïen a la capacitat d’escoltar i entendre la posició de l’altre.

Operacions immobiliàries a Barcelona

El nom de Maria Reig ha aparegut en algunes de les operacions immobiliàries del centre de Barcelona. Al passeig de Gràcia, l’Hotel Mandarin Oriental és una de les grans apostes de l’empresària andorrana —propietària de l’immoble— en el sector del luxe. Obert el 2009, gestionat per la cadena Mandarin, aquest establiment de cinc estrelles ha estat un projecte arriscat i ha costat anys que donés beneficis: no va ser fins al 2017 que va poder tancar vuit anys de números vermells.