Els que manen

A la cruïlla de passeig de Gràcia amb la Diagonal va comprar l’antiga seu del Deutsche Bank, aliada amb altres clans andorrans com els de Ribas i Cerqueda, l’any 2004. Deu anys després el van revendre al fons KKH Property Investiors per 90 milions per fer-hi un hotel, que la moratòria d’Ada Colau va avortar.

Paret per paret amb el Mandarin, controlava el 36 del passeig de Gràcia, que simbolitza el cor del poder i dels diners a Barcelona. El va comprar al Banc Sabadell en dues fases, associada amb Carmen Godia. Però la crisi econòmica la va obligar a vendre’l.

L’hereu segueix els negocis… i la política

Maria Reig es va casar amb l’empresari Carles Enseñat, de qui es va divorciar. Tenen un fill, Carles Ensenyat (o Enseñat, ja que utilitza indistintament les dues grafies), que ha entrat en política i és membre del Consell General pel partit centrista Demòcrates per Andorra, del qual és portaveu i que en aquests moments governa al Principat. Una de les seves intervencions al Consell General es va produir per anunciar una retallada d’entre el 10 i el 20 % del sou dels càrrecs polítics per la crisi sanitària.

Nascut el 2 de febrer de 1985, llicenciat en Dret i màster per la HEC París, Ensenyat havia festejat amb l’aristòcrata Mariana de Fontcuberta, que als seus escassos 20 anys ja ostentava una vintena de títols nobiliaris en tant que filla d’Alfonso de Fontcuberta Samà.

La jove va aparèixer en actes solemnes com la festa de presentació de la nova col·lecció de joies de Vasari al Palau Dalmases de Barcelona, el març de 2007, però la relació no va prosperar. El fill de Maria Reig —a qui alguna premsa del cor havia qualificat de «solter d’or»— és amant de l’esquí, el senderisme de muntanya, la natació i l’hípica, i també de la música i el cinema.

Una aventura empresarial entre dues llums

«El més difícil d’una fortuna no és heretar-la, sinó conservar-la», va escriure el periodista Marcos Lamelas a propòsit de les complicacions que han sofert els darrers anys els negocis de Maria Reig. Una corrua d’inversions fracassades ha portat l’andorrana a una situació que, sense ser desesperada, sí que la situa lluny de la que havia estat la seva època daurada dels primers anys d’aquest segle.

La fenomenal cavalcada inversora —en què va jugar-se més de 500 milions d’euros en adquisicions immobiliàries— va encaixar una sèrie de desenllaços negatius que han afectat greument les posicions de la que va ser jove hereva d’un imponent patrimoni familiar. El tret de sortida d’aquesta espiral es va iniciar al voltant del 2006 amb la constitució del holding que agrupava tots els seus negocis i que havia de planificar les inversions fins al 2012.

En aquells moments fundacionals de la nova etapa, el grup tenia una plantilla total d’unes 500 persones i estava present a la banca com a principal accionista de Crèdit Andorrà, les estacions d’esquí de Grandvalira, el Diari d’Andorra, la immobiliària Metropoli o la companyia elèctrica Nord Andorra. Sense oblidar el que havia estat el negoci secular de la família: els tabacs. En aquest àmbit, els Reig comptaven amb marques històriques com els puros Reig, Rössli i Don Julián. La fàbrica, creada 127 anys abans, va ser tancada, però, el febrer de 2007.

El holding va obrir oficines de gestió de patrimonis a Ginebra i a Londres i va aliar-se amb Albert Frère (accionista de referència de Suez) per impulsar activitats bancàries a París sota l’ensenya Partanea. A l’inici de l’ofensiva hotelera, la previsió era dedicar uns 740 milions a adquisicions, reformes i construccions d’immobles a Barcelona, Madrid i Puerto Rico. Una quantitat que alguns observadors consultats consideren desmesurada per a les capacitats d’aixecar finançament que tenia el grup de Maria Reig.

Per destacar la història quasi mil·lenària de la fortuna dels Reig a Andorra, una crònica d’El País de 2006 comparava les seves arrels agrícoles i ramaderes des del segle xii amb les de la japonesa Kongo Gumi, fundada el segle vi per construir temples budistes i que es considerava l’empresa més antiga del planeta.

El món de fades del producte de luxe

En l’àmbit del que havia estat la divisió Reig Capital Luxury and Retail, integrada i absorbida després pel grup Reig, no es pot dir que la trajectòria hagi estat ascendent. L’aliança amb drets de franquícia amb la dissenyadora de moda Diane von Fürstenberg es va desfer el 2013. L’octubre de 2006 Reig Capital Group va comprar l’empresa de moda Loris Azzaro, dedicada a l’alta costura per a home i dona, a una corporació parisenca.

Aquesta adquisició se sumava a la que havia fet el 1982 de la marca de joieria Vasari i l’aliança amb el dissenyador de calçats Manolo Blahnik per disposar de drets de franquícia a l’estat espanyol. El projecte preveia sis establiments als Estats Units amb una inversió de deu milions en dos anys.

Encara el novembre de 2014 es va celebrar l’aniversari de Vasari en una selecta festa al Teatro Real de Madrid, on Maria Reig va estar acompanyada per Jaime de Marichalar i la seva germana Ana, que posseïa una petita participació en el negoci. I per Genoveva Casanova, aleshores nora de la duquessa d’Alba i imatge pública de la marca. Però Vasari va tancar els establiments de Madrid i Barcelona i només conserva la boutique de l’avinguda Meritxell d’Andorra la Vella. Reig també havia estat accionista de Monocle, la revista de tendències selectes de la nova ciutadania global d’avantguarda.

Inversions hoteleres en dificultats

L’Hotel Mandarin Oriental del passeig de Gràcia —la peça més rellevant del seu holding— va generar pèrdues d’uns 64 milions des de la seva obertura el 2009 fins a l’exercici de 2017, i quan estava aixecant el cap, amb beneficis interessants gràcies a l’atracció turística de Barcelona, la pandèmia mundial de la covid-19 li va rebentar el compte d’explotació. Encara es recorda entre la jet la festassa d’inauguració a l’estil hollywoodià, el 2009.

Però sembla com si un mal fat perseguís els negocis hotelers de Maria Reig. L’huracà Maria de la tardor del 2017 va trinxar l’hotel que el grup tenia a Puerto Rico, el W Retreat & Spa, gestionat per la cadena nord-americana del grup Starwood. Amb 139 habitacions de luxe, havia funcionat amb èxit durant prop de deu anys en un entorn paisatgístic privilegiat. Reig va moure’s per recuperar uns 50 milions de les asseguradores del complex, però tot havia quedat tan deteriorat que l’estiu del 2018 va optar per no reconstruir-lo.

I mentre estava en venda, en un Puerto Rico en fallida econòmica i amb el turisme malmès, va aparèixer un competidor nord-americà, Keith St Clair, que ha construït un flamant hotel de luxe a poca distància, el Zafira St Clair, sota l’ensenya St Clair Collection. Mentrestant, Reig intenta fer un manteniment del seu hotel, que, vista la nova competència, ha perdut valor de venda.

Dos mals negocis a Madrid i Barcelona

Una altra operació en negatiu va ser l’edifici del número 9 del carrer Almagro, de Madrid, que el desembre de 2016 Reig va malvendre al fons Axiar. L’havia adquirit sis anys abans a Mutua Madrileña per convertir-lo en un hotel que no va arribar a obrir, i que va acabar llogat al bufet Cuatrecasas després que Reig hi efectués unes importants obres d’adaptació. El resultat va ser desastrós, ja que es va vendre per 124 milions. El comprador va absorbir el deute hipotecari que hi pesava, i Reig va suportar les obres i va estar els primers sis anys sense llogaters.

Reig va intervenir també en els avatars de l’antic edifici Winterthur, a tocar de la plaça de Francesc Macià, de Barcelona, on l’empresa d’assegurances suïssa tenia la seu. Roger Vinton ho explica a La gran teranyina. Maria Reig va adquirir l’immoble el 2004 per 53 milions d’euros, com a part d’un projecte que volia convertir-lo en un gran hotel de luxe de la cadena Marriott. Però abans de coronar-se el pla, la crisi va paralitzar les obres, el finançament de CaixaBank va flaquejar i Reig va optar per vendre l’immoble, que va ser comprat pel fons d’inversió Squircle Capital.

Era un fons que, curiosament, estava controlat per qui havia estat home de la seva confiança, José Caireta, de qui l’empresària havia acabat prescindint. El preu de la venda hauria estat d’uns 40 milions, i això suposa que l’andorrana va perdre un bon grapat de diners en l’operació. Un dels damnificats per l’enrenou va ser el restaurant La Oca, que tenia la seu als baixos de l’edifici i que va desaparèixer.

Ben relacionada amb l’elit catalana

Durant aquest període expansiu, Reig passava molt temps a Barcelona i organitzava trobades a la seva residència de l’avinguda Pearson. La seu central del holding es va establir a la torre Godó de la plaça de Francesc Macià, que més tard abandonaria per un excés de despesa i d’espai, que ja no necessitava. Va participar a Catalana d’Iniciatives, que va promoure la fracassada companyia aèria catalana Spanair, i a Catalana de Televisió, una empresa que lluïa com a socis la flor i nata de l’empresariat català —Sol Daurella, Artur Carulla, Antoni Vila Casas, Carles Colomer…—, que tenia el 5 % d’Emissions Digitals de Catalunya, en la qual Godó era majoria absoluta, primer, i únic propietari actualment.

Arriba Gilles Dregi per posar-hi ordre

Des de la reordenació de la seva estructura, el nucli de negoci familiar gira al voltant de Reig Capital Group SLU, ubicada a l’Hotel Mandarin Oriental, però que és propietat de Reig Group Capital SARL, domiciliada a Luxemburg. Totes dues tenen com a administrador registral Carles Ensenyat i Reig, i el responsable d’operacions des de 2014 és Gilles Dregi de Fontcuberta, que procedia de l’ala immobiliària de Soros, format a la New York University i amb llicenciatura i un MBA a Esade.

Com a màxim responsable, la missió de Dregi ha consistit a posar contenció a la fase inversora i concentrar-se a passar el rasclet als actius existents per extraure’n el màxim de rendiment. Dregi va substituir en el càrrec Alejandro Hernández-Puértolas que, al seu torn, havia succeït José Caireta, l’executiu artífex de l’escalada de resultat dubtós encetada deu anys abans. L’abril de 2018, Dregi va entrar al consell de Crèdit Andorrà en substitució de Maria Reig, en fase de jubilació voluntària, que va abandonar el càrrec enmig d’un enrenou considerable.

Un fons oportunista nord-americà entra en escena

El fons californià Farallon Capital Management ha comprat el deute d’uns 445 milions que Reig tenia amb CaixaBank. Tot seguit ha actuat per començar a cobrar-lo, i ha portat a subhasta una finca de la família Reig a Encamp i un projecte immobiliari en uns terrenys de Sant Julià de Lòria. Farallon va accedir a l’operació Projecte Niseko, llançada l’estiu del 2019, que va incloure dos paquets de crèdits que CaixaBank va catalogar com de difícil cobrament, però que tenien garantia immobiliària.

Els deutes de Reig amb l’entitat financera de la Diagonal barcelonina deriven dels voluminosos préstecs que li va proporcionar per als seus negocis immobiliaris i del finançament d’una part de la compra d’accions de Crèdit Andorrà. L’operació tenia la seva història, ja que La Caixa havia de desprendre’s de la seva participació en el banc andorrà per indicació del Banc d’Espanya.

Era l’any 2007, i La Caixa va obtenir 927 milions pel 46,35 % que posseïa de l’entitat, amb un atractiu benefici de 425 milions. L’entitat va ser valorada en 2.000 milions, però la valoració el 2020 ja era de 700, tot i que alguns analistes consideren que la xifra és massa optimista i que no passaria dels 400. Els principals accionistes estaven interessats a incrementar la seva participació: Reig va comprar-ne un paquet d’accions amb un préstec de la mateixa entitat, igual com van fer altres socis. Amb aquella operació, Maria Reig va saltar fins al 20 % de l’accionariat, empatant amb la família Pintat.

Crisi a Crèdit Andorrà

Arran de la fi del secret bancari i del desprestigi mundial causat per la intervenció de Banca Privada Andorrana per presumpte blanqueig de diner procedent de grups criminals, el marge de negoci de Crèdit Andorrà ha caigut i els accionistes, entre ells Maria Reig, s’han quedat sense el suculent dividend que repartia anualment i que servia per pagar els terminis del préstec de 2007.

L’entitat havia tancat el 2017 amb un benefici de 50,1 milions d’euros, que erigia el grup com el primer banc d’Andorra en beneficis, amb un volum de negoci de 16.266 milions, dels quals més de 10.000 milions en operacions a Andorra. L’any 2015, els beneficis havien estat de 72 milions, i l’any 2016, de 65 milions, molt lluny dels més de 100 milions de l’any 2006, quan la sortida de La Caixa.

Un seriós problema de fons que arrossega Crèdit Andorrà és el préstec que va «autoconcedir» —per dir-ho d’alguna manera— als principals accionistes (Pintat, Reig, Casals…) per comprar la participació del 46 % que tenia La Caixa. Les hipòtesis més recents parlaven d’un intent de venda de l’entitat o d’una fusió avortada dels tres bancs andorrans (Crèdit Andorrà, Andbank i Morabank), que serviria per posar remei, entre altres coses, a aquest descosit.

La crisi econòmica de Reig ha comportat la seva progressiva desaparició dels ambients barcelonins. Segons sembla, Maria passa bona part del seu temps a Londres. Conserva la presidència d’honor de Barcelona Global, el projecte de dinamització de la capital catalana en què havia col·laborat amb grans noms del poder català com Salvador Alemany (Abertis), Joaquin Coello o José Luis Bonet (Freixenet), que havia de reunir la societat civil i empresarial catalana «amb ganes de trencament i de fer avançar temes», en paraules d’ella mateixa, que es definia com una «trencadora […], perquè algú ha d’assumir aquest rol i sacsejar l’establishment».

Maria Reig, la líder social que no va poder ser

Des de la retirada de la primera línia empresarial, Maria Reig ha incrementat la seva dedicació a tornar a les arrels, a estimar el patrimoni tradicional andorrà. Així, ha inaugurat un museu, ha promogut la valoració de l’obra de pedra seca, i ha fet declaracions inspirades sobre el tema. És molt possible que el destí de ser filla única i amb patrimoni hagi privat la societat andorrana i la catalana d’una líder social que per la seva originalitat, esperit inconformista i força de caràcter hauria fet història.

Carles Tusquets, banquer per vocació i fill predilecte del patriciat barceloní

Dedicat a la gestió d’inversions, és president del Banco Mediolanum i ha estat ben connectat amb la família Pujol

El 22 de febrer de 2019 es va viure una de les grans escenificacions de poder de la Barcelona dels senyors. Era el tret d’inici de la campanya electoral per presidir la Cambra de Comerç, i l’hotel Catalonia Plaza acollia la presentació de la candidatura d’un dels aspirants: Carles Tusquets i Trias de Bes. El presidenciable, en un saló ple de gom a gom, va lluir suports. En tenia de ben explícits, com els hotelers Joan Gaspart i Jordi Clos, Lluís Vendrell (Unión Suiza), el grup Planeta, Seat o la cadena Condis. D’altres —com el del mateix president sortint, Miquel Valls—, ho eren de manera més discreta.

Carles Tusquets va fer aquell dia una defensa explícita de la gran empresa, que era la base principal de la seva candidatura. Enric Crous encapçalava una candidatura rival, més renovadora i més catalanista, que era considerada la principal adversària. Però tots plegats no detectaven l’amenaça d’una nova candidatura, a qui molt pocs van donar crèdit ni possibilitats: l’opció independentista que liderava Joan Canadell amb el grup Eines de País. Els que eren a la Llotja de Mar la nit del 8 de maig, quan es van començar a conèixer els resultats, amb un triomf inesperat de la candidatura impulsada per l’Assemblea Nacional Catalana, van contemplar el que era l’estampa d’un canvi de torxa en una de les entitats més representatives de la societat civil. Els equips dels principals candidats seguien amb nerviosisme creixent una nit electoral sense informació i amb molts rumors. I el desenllaç va ser imprevisible. A l’empresari i financer Carles Tusquets i al seu equip, se’ls va glaçar el rostre.

Els que donaven suport a Tusquets confiaven en la victòria enmig d’alguns dubtes. Avançada la nit, esclatava la notícia. És que guanyava Enric Crous, l’opció suaument renovadora que alguns a la Generalitat veien amb simpatia? No: s’imposava la ruptura, amb un triomf contundent d’Eines de País, amb Joan Canadell al davant i l’ANC com a principal impulsora. Els independentistes s’apoderaven de la Cambra. Veure Elisenda Paluzie celebrant el triomf a la Llotja va trencar molts esquemes. A prop de Tusquets, algú es va referir a un «recompte a la veneçolana». Aquella nit, a molta gent dels grans despatxos de Barcelona els va costar dormir. Les «classes subalternes» havien assaltat la finca, talment com si fossin uns okupes. Per a Tusquets, aquesta era la segona vegada que sucumbia davant d’una opció independentista, ja que el 2003 havia format part de la candidatura de Lluís Bassat a la presidència del Barça, que va ser derrotada per Joan Laporta.

A la Catalunya d’abans de la sotragada que per a un sector de les elits va representar el procés independentista, a Tusquets li hauria estat fàcil coronar la seva carrera amb la presidència cameral. Aquelles setmanes, tots els poders de sempre es van activar per garantir el seu triomf. Només una minoria de l’establishment es va decantar per Enric Crous, que simbolitzava un canvi tranquil i el pont amb la Generalitat sobiranista. Segons fonts empresarials, els grans despatxos es van mobilitzar i des de La Caixa es van fer moltes trucades per ajudar Tusquets entre la gran empresa.

Carles Xavier Tusquets i Trias de Bes (Barcelona, 1951) ha estat sempre al rovell de l’ou i acumula una llarga llista de càrrecs socials i en consells d’administració d’empreses. Una de les seves darreres responsabilitats amb impacte visual va ser assumir la presidència del Barça després de la renúncia de Josep Maria Bartomeu, en la seva condició de president de la Comissió Econòmica. Apuntar-se a la cursa electoral de la Cambra va moure Tusquets a deixar la presidència a Espanya de l’EFPA España (European Financial Planning Association). Sí que va conservar els seus càrrecs a Inverco (Asociación Española de Fondos de Inversión y Pensiones), de vicepresident general i de president d’Inverco Cataluña.

Els orígens financers: la Banca Tusquets

Els orígens bancaris de la nissaga venen de lluny, de quan es va crear el banc Tusquets y Compañía, el 1899, curiosament el mateix any de la fundació del Barça, dos mons que confluirien després en la vida del financer. L’entitat va caminar sota la direcció de Joan Tusquets Pallós. El 1922 adoptava el nom de Banca Tusquets.

El banc, però, no va acabar bé. Després de quedar atrapat en una suspensió de pagaments de la important companyia Automóviles Eucort SA, el 1951, va acabar també amb la suspensió i la seva massa concursal va quedar absorbida per Banca Industrial de Barcelona, constituïda el mateix any. Al seu torn, aquest banc seria absorbit pel Santander el 1960. L’entitat de la família Botín desitjava créixer i aconseguir socis catalans, però davant la rigidesa normativa del moment, va optar per adquirir una entitat catalana. Els fons documentals de l’antiga Banca Tusquets estan integrats dins l’arxiu històric del Santander, on els seus 186 llibres i altra paperassa ocupen 12,5 metres lineals de prestatgeria.

Amb aquests precedents, el jove Carles Tusquets ja semblava destinat al món de les finances. Potser per això va cursar estudis d’economia a la Universitat de Barcelona. Tot i que ell sempre ha explicat que no era pas aquesta la seva intenció inicial i que l’atracció per la banca li va venir llegint un anunci per ser assessor financer. A partir d’aquí, tot va anar de pressa.

No va perdre el temps a l’hora d’obrir-se camí. De fet, va trobar mitja feina feta pel fet de ser fill d’una saga Tusquets lligada a la banca i d’arrels carlines, i d’uns Trias de Bes en què predominaven els juristes de prestigi. El seu avi Josep Maria Trias de Bes Giró va ser un destacat dirigent de la Lliga Regionalista, diputat a Corts i al Parlament de Catalunya els anys trenta, i molt proper a Francesc Cambó.

Deixeble d’Isidre Fainé

El primer banc en què va treballar Tusquets va ser Banca Catalana. Estant allí, va conèixer un home que seria crucial en la seva trajectòria: Isidre Fainé, que se’l va endur a Bankunión. En aquell moment, Fainé era director general de l’entitat i va ser un inspirador per al jove Tusquets, que sempre ha reconegut el seu mestratge. Va ser Fainé qui li va aconsellar que es capbussés en les activitats financeres dels Estats Units i hi estudiés el funcionament dels fons d’inversió.

Quan Fainé va ser cridat a La Caixa, va voler endur-se Tusquets, però l’entitat financera no va veure clar el seu fitxatge en aquell moment. Amb Fainé mantindria una relació que l’ha dut a una amistat personal i a aficions compartides, com els seus habituals partits de golf.

L’home que sempre arriba aviat

Una característica en la biografia de Tusquets és el ritme trepidant del seu ascens en l’escala social. Amb només 27 anys, va ser tresorer del Barça en la primera junta de l’era de Josep Lluís Núñez. Allí va demostrar la seva creativitat en els negocis, com quan va proposar que els socis fessin una derrama per contribuir a eixugar la greu situació financera que travessava el club. D’aquella etapa, presumeix dels fitxatges de Schuster i de Maradona, del qual assegura que, gràcies a la seva habilitat, el cost per al club va quedar reduït a la meitat.

Tusquets va deixar el càrrec de tresorer al Barça el 1989. Aleshores va accedir a una altra posició rellevant dins del patriciat: la presidència del Cercle d’Economia. Va ser president de l’entitat entre el 1989 i el 1992. De nou, va arribar al cim d’una de les entitats de la burgesia molt jove, als 38 anys, i encara més tractant-se d’una institució tan clàssica com el Cercle.

Entre el sí a Artur Mas i el no a la independència

Tusquets no ha arribat a entrar mai en política, però hi ha estat molt a prop. El president Artur Mas li va oferir la conselleria d’Empresa i Ocupació, una oferta que va acabar rebutjant. Francesc-Xavier Mena en seria finalment el titular. Poc després, el febrer de 2011, va aparèixer com a membre del flamant Consell Assessor per a la Reactivació Econòmica i el Creixement (CAREC), creat per un Artur Mas que acabava d’estrenar presidència i que anunciava un govern business friendly.

Aquesta proximitat amb l’administració convergent, i en especial amb la família Pujol Ferrusola, ja s’havia posat de manifest quan el president Jordi Pujol li va oferir la conselleria d’Economia en la seva última legislatura (2000-2003). Tusquets va rebutjar el 2001 substituir en el càrrec Artur Mas quan el van nomenar successor i conseller en cap, i el departament va recaure en Francesc Homs i Molist, que va negociar un nou model de finançament amb el govern del PP.

El CAREC va assessorar Mas per actualitzar el model de finançament autonòmic. Defensava un sistema amb un sostre competencial millor, en una via federalitzant. Donava així sortida al que pensava un sector del món econòmic, cada vegada més inquiet davant la radicalització de la situació política a Catalunya en vigílies de l’arrencada del Procés.

En algun moment, s’ha queixat del poc cas que es va fer de les propostes del CAREC, oblidades en un calaix de Palau. Tusquets no va seguir Mas en la seva estratègia sobiranista. Ans al contrari: va ser un dels exponents del patriciat barceloní que va veure amb estupor el que considerava una fugida del president cap al desastre.

En diverses declaracions abans i després del referèndum de 2017, el financer va deixar ben clara la seva oposició a una ruptura amb l’Estat, subratllant el seu europeisme. Molt abans, el 2013, en una entrevista, va emprar una frase molt gràfica sobre el possible èxit independentista: «Abans guanyarà l’Alcorcón la Champions que Catalunya se separarà d’Espanya». Després de passar per la presidència de la gestora del Barça, Carles Tusquets va corroborar que continua sent un dels personatges omnipresents de l’elit econòmica i social de Catalunya.

El negoci va ser vendre

La trajectòria empresarial de Carles Tusquets va fer el salt més significatiu de la seva vida el dia que va vendre les seves accions de Fibanc al grup italià Mediolanum, del qual la família Doris és el principal accionista. Fibanc va passar a denominar-se Banco Fibanc Mediolanum, amb Tusquets de president no executiu. Dins la mateixa operació, va entrar a formar part del consell de la corporació central a Itàlia.