Retalls de les seves vides

La col·lecció Emaús vol oferir llibres

de lectura assequible que ajudin

a viure el camí cristià en el moment actual.

Per això porta el nom d'aquell poble

cap a on anaven dos deixebles desesperançats

quan es van trobar amb Jesús,

que es va posar a caminar al costat seu,

i els va fer entendre i viure

la novetat de l'Evangeli.

David Masobro

Retalls de les seves vides

Empremta de l’invisible

Col·lecció Emaús 166

Centre de Pastoral Litúrgica

Directora de la col·lecció Emaús: Mercè Solé

Disseny de la coberta: Mercè Solé

Fotografia de la coberta: pixabay

© Edita: CENTRE DE PASTORAL LITÚRGICA

Nàpols 346, 1 – 08025 Barcelona

Tel. (+34) 933 022 235

cpl@cpl.es – www.cpl.es

Primera edició: octubre de 2020

ISBN: 978-84-9165-390-5

Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra només pot ser realitzada amb l’autorització dels seus titulars, llevat d’excepcions previstes per la llei. Adreceu-vos a CEDRO (Centro Español de Derechos Reprográficos) si us cal fotocopiar o escanejar algun fragment d’aquesta obra (www.conlicencia.com; 91 702 19 70 / 93 272 04 47).

Presentació

En aquestes pàgines trobareu trossets de la vida de persones que sovint tractem com si fossin invisibles. Són episodis de la vida de persones amb malaltia mental, ancians, immigrants...

També trobareu fragments de l’existència d’altres persones que no sabem valorar prou: mares que estimen incondicionalment, capellans amb «olor a ovella», treballadors anònims que estan disposats a donar la vida pels altres...

Tots ells, com diria el papa Francesc, són un exemple dels «sants de la porta del costat». És a dir, d’aquelles persones que viuen prop de nosaltres i són un reflex de la presència de Déu.

A tots ells vull dir que les seves vides no van ser en va, sinó que van deixar, almenys a mi, una empremta tan profunda que han fet sorgir del meu cor una pregària agraïda feta de la Paraula de Déu.

Diu algun home savi que només l’amor fa visible l’invisible. Que aquests «retalls» visibilitzin i obrin la porta del nostre cor a tots aquells que, com diria el pare Antoine Chevrier, «no tenen res, no saben res i no valen res».

1. La teva mare

Hi ha moltes dones fortes, però tu (mare) les guanyes totes! (Proverbis 31,24)

Les persones més senzilles ens donen sovint grans lliçons de vida. Amb la seva fidelitat, amb els seus «sí» quotidians, ens mostren tresors amagats, perles enterrades, petites llavors que fan més humanes les nostres vides.

Entre elles, aquest avís i recordatori: no oblidem mai dedicar un temps a visitar i ser al costat dels nostres éssers estimats.

M’agradaria il·luminar aquest missatge amb una història que vaig contemplar en directe fa uns anys en una residència.

Un dia, vaig veure com un fill venia a veure la seva mare a primera hora de la tarda. Aquell home venia de lluny i havia treballat aquell mateix matí. Feia cara de cansat, però al mateix temps se’l veia satisfet i content per estar finalment al costat de la seva mare, encara només fos per unes hores.

El fill la va abraçar amb afecte i va ser aleshores quan la mare, ben seriosa, li va dir allò que les nostres mares ens diuen sovint: «Antonio, ets un desastre! Segur que m’has vingut a veure i no has menjat res... Ara mateix vaig a la cuina i et preparo alguna cosa, encara que sigui una truita...». I la dona va fer el gest d’aixecar-se i gairebé es va posar dreta, però no va poder caminar. I no va poder per un detall important: aquella dona no recordava que ja feia molts anys que es trobava en una cadira de rodes. Tanmateix, conservava, amagat però intacte, l’instint protector per al seu fill.

Aquella mare encara estava disposada a donar-ho tot a canvi de res. L’amor incondicional pel seu fill la va estirar perquè s’aixequés de la cadira de rodes. L’amor d’una mare va donar vida a les paraules de sant Joan de la Creu: «On no hi ha amor, poseu-hi amor i hi trobareu amor».

2. Una nit

Hi anaren, doncs, de pressa i trobaren Maria i Josep, amb el nen posat a la menjadora (Lluc 2,16)

Un dels trets que sempre m’han impactat de Crist és la seva tendresa i delicadesa en el tracte amb els altres, especialment amb els vulnerables.

Podem llegir en moltes pàgines de l’evangeli que, amb la seva proximitat, Crist trenca amb els esquemes de la societat de l’època. Quan li demanen ajuda no envia ningú, sinó que hi va ell mateix i s’apropa, mira a la cara, toca, agafa de la mà, parla amb afecte...

I per ajudar a entendre millor aquestes paraules res millor que una petita història del Nadal passat, que vaig presenciar fa uns mesos, en visitar un amic que estava ingressat en un hospital psiquiàtric.

Era de nit. Un nit fosca d’hivern freda i sense estels. Dins de l’hospital hi havia una animació poc freqüent. Molts pacients havien rebut la visita dels seus familiars. Va arribar l’hora de sopar i les famílies començaven a tornar cap a casa. De sobte, quan un dels malalts es va quedar sol, es va girar cap a mi i em va dir: «¿Has vist? La meva filla se n’acaba d’anar cap a casa i no ha estat capaç ni de fer-me un petó... ¿és perquè els petons ja no estan de moda o perquè ja ningú m’estima perquè estic boig?».

I fora la nit continuava fosca i freda...

No oblidem guardar un temps per a la tendresa amb els oblidats. Tots estem cridats a tenir els mateixos sentiments de Crist i a tractar d’aconseguir amb el seu ajut que la nit dels més pobres sigui tan clara com el dia.

El mateix papa Francesc ens ha cridat sovint a ser «revolucionaris de la tendresa» i a fer servir els ulls per mirar l’altre, a fer servir les orelles per escoltar-lo, per sentir el crit dels petits, dels pobres, dels que temem el futur...

Senyor, quan tu vas néixer, un estel va il·luminar el cel. Fes que, en les nits més fredes de la vida dels més pobres, el teu Amor il·lumini, aporti caliu i afecte i porti esperança a les seves vides.

3. Ser samaritans

Però un samarità que anava de viatge va arribar prop d’ell, el veié i se’n compadí (Lluc 10,33)

Aquest cop començo amb una història que es va iniciar fa més de 2000 anys i que encara continua...

Eren dos quarts de set del vespre. Un home caminava pel carrer que pujava de la Catedral a la Plaça de Catalunya. De sobte, quan baixava les escales del metro va ser assaltat pel brot d’una malaltia terrible. Els seus membres es van tornar rígids i gairebé no podia articular cap paraula...

Passaven per allà centenars de persones: turistes, treballadors que tornaven a casa, nois que venien d’escola... però cap d’ells no es va adonar de l’estat d’aquell home. Tots van passar de llarg.

Tanmateix, una parella, en veure’l es va aturar. Aleshores ell va preguntar tímidament: «¿Es troba bé?». I l’home va respondre: «Estic perfectament». I ell, estranyat i indecís, li va dir a ella: «Diu que està bé». En aquest moment, l’home va relliscar i hagués caigut a terra si una altra dona, decidida, no l’hagués agafat pel braç dient: «Aquest home necessita ajut!».

I va ser aleshores quan Tu, Senyor, ho vas il·luminar tot i l’escena es va omplir de samaritans: la dona decidida que va servir de suport, la parella que el va agafar de l’altre braç, una noia que va anar a buscar ajut i l’agent de policia que va acabar fent-se càrrec amb tanta amabilitat d’aquell home. Quan vam veure que estava en bones mans, tots ens vam mirar amb alegria i tranquil·litat i ens vam donar les gràcies els uns als altres.

Totes aquelles persones –creients i no creients– van veure, es van compadir i van ajudar. Segur que uns ho haurien fet encara que Déu no hagués existit. D’altres, en canvi, van ajudar creient que Déu hi era present encara que no en fossin gaire conscients.

I Déu, en aquell moment, ¿on era? ¿Quina cara feia? ¿Què feia? Crec que Déu ens mirava amb amor, tant als que vam ajudar com als que no. Però Déu era, sobretot, la mirada del pobre, que no espera res, que no demana res, però que si t’apropes i l’aculls, et cura i et torna la pau i l’alegria.

Diu el filòsof Kierkegaard que l’amor a Déu i l’amor al proïsme són les dues fulles d’una porta que només poden obrir-se i tancar-se juntes.

Que Déu ens doni una mirada contemplativa que ens faci estar atents als necessitats que ens envolten. Tal vegada siguin més a prop del que sembla...

Que passeu un bon dia, amics samaritans.

4. El cinquè ocell

¿No es venen cinc ocells per pocs diners? Doncs bé, Déu no n’oblida ni un de sol (Lluc 12,6)

Fa uns mesos va morir un senyor que havia deixat en mi una profunda empremta. Era un home gran, baixet, calb, molt i molt prim i de mirada penetrant. Caminava molt a poc a poc i amb prou feines si parlava, si no era per rondinar.

Vivia en un hospital psiquiàtric des de feia molts anys. Sempre se’l veia assegut i sol, com immers en cavil·lacions sense fi. Mai no va rebre una sola visita durant els anys que vaig compartir amb ell. Mai no el vaig veure iniciar un somriure ni expressar una paraula d’afecte. Gairebé no menjava i per això alguns companys van començar a dir-li: «Menges com un ocellet». D’aquí li va quedar el mot d’ocellet. Va morir sense que a costat seu hi hagués cap familiar ni amic. En el seu enterrament només hi va haver tres persones: un malalt, una religiosa i un voluntari de l’hospital.

La vida d’aquesta persona no pot deixar de recordar-me un text entranyable de l’evangeli de Lluc: «¿No es venen cinc ocells per pocs diners? Doncs bé, Déu no n’oblida ni un de sol» (Lluc 12,6).

Jesús, que visqué com un home del seu temps, sabia que, els ocellets, n’eren venuts quatre per dos quarts i en regalaven un gratis. Doncs bé, el Senyor ens diu que Déu no oblida ni tan sols el que és gratuït. L’evangeli de Mateu explica que cap d’aquests no cau al terra sense que el nostre Pare ho permeti.

Déu estima tots els éssers humans perquè foren creats a imatge seva. Realment, aquest home era el «cinquè ocellet» de què parla l’evangeli de Lluc. És possible que la seva vida passés desapercebuda per a molts, però no als ulls de Déu.

Déu estimava aquest home tal com era... Hi ha una bella pregària d’un monjo francès de la comunitat de Jerusalem que ens pot ajudar a comprendre-ho millor. En cito un petit fragment: «Jo, el teu Déu, conec la teva misèria, els combats i febleses de la teva ànima. Amb tot, et dic: dona’m el teu cor, estima’m tal com ets. Jo estimo l’amor dels pobres. Vull que, des de la teva indigència, s’elevi contínuament aquest clamor: “Senyor, t’estimo”. Jo, el teu Déu, et crido i t’espero, cuita a obrir-me. No agafis el pretext de la teva misèria. Però recorda: “Estima’m tal com ets. No esperis a ser un sant per llançar-te a estimar. Sinó no m’estimaràs mai”».

5. Una família més gran

Que ningú no presumeixi quan socorri el pobre, ni digui en el seu esperit: jo dono, ell rep; jo l’admeto a casa meva, ell no té sostre. Potser és més el que tu necessites. Potser és just aquell al qui aculls, i ell necessita pa i tu veritat; ell necessita sostre i tu cel; ell no té diners i a tu et manca justícia (sant Agustí)

Fa uns mesos vaig conèixer una dona especial. Era una dona gran, prima, que tenia el cabell llarg i ben cuidat i sempre duia un toc just de maquillatge. Va néixer en un poble de Jaén, d’on vingué amb la seva família quan era una nena. Havia treballat tota la vida de secretària en una empresa de roba, i quan es jubilà es comprà un petit pis en un barri de Barcelona on vivia sola, ja que mai no es va casar ni tingué família.

La vaig conèixer en una residència. S’havia trencat el maluc en un accident domèstic i l’havien enviada allà fins que no es restablís. En recordo l’amabilitat i el sentit comú. Sempre tenia un bon consell per donar-me. Li agradava de romandre asseguda a la sala de la residència mirant la televisió o llegint un bon llibre.

Un dia, mentre jo visitava una altra senyora, la vaig veure asseguda a l’entrada de la residència. Em digué amb alegria: «Avui ha vingut el meu net a veure’m» Em sorprengué, perquè creia que la senyora era soltera. Però aquesta sorpresa fou petita comparada amb la que vaig tenir al veure-la sortir amb una dona i un nen d’una altra ètnia. Em saludaren tots amb alegria i anaren a passejar. Una senyora que hi havia al costat, al veure la meva cara sorpresa, m’explicà una història...

Fa uns anys, una parella decidí d’emigrar del seu país per cercar un futur millor en el nostre per fugir de la misèria i de la violència. L’home morí pel camí i ella arribà a Barcelona amb el nadó. Trobà treball en una empresa de neteja i anà a viure just davant d’aquella senyora que, al conèixer la situació de la mare i del nen, es volcà a ajudar-los com si es tractés de la seva pròpia família... I ara ells la venien a veure cada dia a la residència.

El papa Francesc digué el 2016 a l’illa de Lesbos: «Tots som emigrants, viatgers d’esperança vers vós, que sou la nostra veritable casa, allà on tota llàgrima serà eixugada, on estarem en pau i segurs de la vostra abraçada».

Senyor, que no oblidi l’exemple d’aquesta família i sàpiga acollir tothom que se m’acosti amb alguna necessitat.

6. Una vida que dona vida

Jo he vingut perquè les ovelles tinguin vida, i en tinguin a desdir (Joan 10,10)

Fa uns dies vaig llegir una notícia que em sorprengué gratament. Desgraciadament estem massa acostumats a les males notícies. Els desastres de la guerra, les catàstrofes ambientals o els accidents de trànsit en són un bon exemple.

És per això que m’impressionà vivament llegir la notícia que un home havia decidit donar un dels seus ronyons per salvar la vida a un desconegut. El donant treballava de conductor d’ambulància i relatava que durant anys havia acompanyat malalts que anaven a l’hospital a sotmetre’s al tractament de diàlisi. L’home quedà tan impactat de la situació d’aquells pacients que decidí donar un dels seus ronyons per, almenys, poder salvar la vida d’un d’ells. Aquell home no cercava cap agraïment. Al contrari, donava les gràcies per haver tingut la possibilitat de millorar la vida d’alguna persona; explicava, a més, que el que més l’omplia de satisfacció era poder ajudar algú que ho estigués passant malament.

Una de les pàgines més boniques de l’evangeli de Lluc ens parla d’una persona semblant al nostre conductor d’ambulància. Jesús és en el temple de Jerusalem i veu gent rica tirant les seves monedes a la sala del tresor. Tanmateix, la mirada de Jesús es fixa especialment en una vídua pobra que tira dues petites monedes de coure. Jesús diu: «Aquesta viuda pobra ha tirat més que tots els altres. Tots aquests han donat com a ofrena el que els sobrava; ella, en canvi, ha donat el que necessitava, tot el que tenia per a viure».

El protagonista de la nostra història arrisca la seva pròpia salut per ajudar els altres, dona del que li cal per viure. Ningú no té un amor més gran que el qui dona la vida pels seus amics. Oferir quelcom tan valuós a un desconegut és un acte de generositat als ulls de Déu.

Aquest text de la vídua pobra m’ajuda a entendre una mica com era la mirada de Jesús. En aquell temple hi havia molta gent. Aquella vídua passaria desapercebuda per a la majoria. Jesús, tanmateix, només es fixa en la vídua pobra. I s’hi fixa perquè estima especialment els més petits. Es diu també popularment: si vols ser invisible, fes-te pobre... Només l’amor fa visible l’invisible.

La generositat no fa vacances. Demanem a Déu que ens doni la seva mirada generosa per poder veure entre els qui ens envolten aquell que més ens necessiti.

7. El caramel i el monjo

Quina dolçor, les teves promeses! Les trobo, quan en parlo, més dolces que la mel (Salm 119,103)

Fa ja uns anys un monjo benedictí m’explicà una petita història de quan era nen. Feia poc que havia acabat la Guerra Civil espanyola. Els seus pares eren pobres i quasi no tenien diners per alimentar els fills. El monjo m’explicava que poques vegades li regalaven caramels, però que quan n’hi donaven un era un dia de festa major. Recordava que quan tenia el dolç a les mans, obria amb il·lusió l’embolcall, se’l posava a la boca, l’assaboria uns minuts i el tornava a embolicar. D’aquesta manera el caramel podia durar un dia sencer. Durant moltes hores romania el sabor d’aquella llaminadura en la boca del nen.

«Doncs el mateix passa –em deia aquell monjo– amb la Paraula de Déu en el nostre cor». Quan la llegim amb atenció, la meditem i en fem pregària, ens queda durant tot el dia el seu aroma de pau, alegria i amor.

Relata el rector d’Ars que un dia trobà en la seva parròquia un camperol que duia més d’una hora resant davant del sagrari. Quan el sacerdot li preguntà què feia allà tanta estona, li respongué: «Jo el miro, ell em mira i els dos som feliços».

La pregària pot omplir una nova dimensió a la nostra existència. La vida és un somni profund en què l’home s’abandona entre les mans de Déu. Cada dia ens podem posar en presència de Déu i oferir-li les nostres alegries i penes de la jornada. L’instant més petit de la nostra vida, Déu el pot convertir en quelcom meravellós, si li donem de cor.

Acabo amb l’adaptació d’un escrit del poeta Hafiz que ens pot ajudar a començar el matí i animar-nos a resar més:

«Aquell matí, quan vaig començar a despertar-me, aparegué de nou aquest sentiment que tu, estimat, havies estat vetllant-me i mirant-me tota la nit. Em vaig despertar amb aquest sentiment i tan aviat com vaig començar a despertar, vas besar amb els teus llavis el meu front i vas encendre una llum sagrada en el meu cor».

8. Un home bo

Jo soc el pa viu que ha baixat del cel. Qui menja aquest pa, viurà per sempre (Joan 6,51)

No puc parlar-vos de meu amic com d’un home docte ni erudit. No us en puc parlar com d’algú que parlés amb molta eloqüència, que fos capaç d’atraure les masses ni que irradiés un magnetisme irresistible. Només us puc dir que el meu amic Joan era un home bo.

En Joan fou un nen durant la terrible Guerra Civil espanyola. Sempre recordava quan pujava al terrat de casa amb imprudència de nen a veure com els avions llençaven sobre Barcelona la càrrega d’horror i mort.

Sofrí la gana de la postguerra i estudià per a capellà quan en el seminari vivien quasi tres-cents joves. Dels anys en el seminari m’explicava sovint una anècdota que em feu pensar.

L’amic Joan em relatava que dormia en una petita cambra que era en la part més alta del seminari. L’estança, junt amb la dels seus companys, era part d’un laberint format per un rusc de petites cel·les sense sostre. Les cambres eren modestes i senzilles, amb prou feines tenien un llit i una tauleta.

L’ambient d’aquell rusc era pietós i alegre, enfosquit a vegades per l’enyorança de la família i per l’escassetat de menjar. Eren temps d’estudi, de pregària i d’escolta atenta de la Paraula.

Un dia llegiren el text del llibre de l’Èxode en què Déu envià el mannà al seu poble: «El Senyor va dir a Moisès: “Jo us faré ploure pa des del cel”». El text fou per a molts seminaristes tant sols una anècdota curiosa. D’altres, més pietosos, el relacionaren amb l’Eucaristia. Només un d’ells n’obtingué, del fragment, un profit inesperat.

Aquell diumenge per la tarda, quan alguns dels seminaristes tornaven de casa dels pares per continuar la formació en el seminari, veieren quelcom d’inesperat. Alguna cosa queia del cel. Era blanca... Es tractava d’un paracaigudes construït enginyosament que duia penjats grans trossos de truita de patates.

Un dels seminaristes, que tornava de la granja dels seus pares, medità la Paraula i la posà en pràctica. Com diu el papa Francesc, la Paraula passà del seu cap al cor i del cor a les mans.

Aquell fou el pa que el Senyor els donà com a aliment aquell dia. Gràcies, mossèn Joan, per compartir la teva saviesa senzilla. Sempre la duré al cor.

9. Plou

Veniu, beneïts del meu Pare [...] estava malalt, i em vau visitar (Mateu 25,34-36)

Plou i fa sol. Els raigs del sol il·luminen i van assecant el carrer. Les fulles dels arbres estan plenes de petites gotes, brillants i rodones com perles. La gent surt de nou de les botigues, dels bars, de les seves cases i de les porxades. Tothom mira el cel, encara que sigui fugisserament.

Quan baixo al carrer que em duu a casa, una petita gota efímera mulla la meva cara i jo somric, sorprès i agraït. Prop del bar on prenc el cafè a migdia hi ha un home en cadira de rodes. Es tracta d’una cadira de rodes elèctrica, d’aquestes que es condueix amb un petit comandament. Tanmateix, l’home sembla amoïnat. El seu semblant és tens i els seus ulls brillen com si estigués a punt de plorar.

En el moment en què passo davant d’ell, l’home crida la meva atenció. M’hi acosto i em diu en veu baixa i ronca: «Disculpa, ¿em podries posar bé els peus?». És aleshores quan veig que els té fora del reposapeus. M’agenollo i els hi poso a lloc. L’home em diu en veu baixa: «Acosta’t». Llavors, com Maria als peus de Jesús, m’ajupo i poso l’orella a prop de la seva boca, com qui espera que el seu Mestre li digui quelcom d’important. Em diu, aleshores: «¿Saps què diu el papa Francesc? Que qui ajuda un malalt, ajuda el mateix Crist...».

Ens mirem els dos agraïts i, sense dir res, ens separem... Segueixo el meu camí a casa no sense abans girar-me un instant. En aquest moment veig que hi ha un home baixet que ens mira. ¿Haurà vist tota l’escena? ¿Haurà sentit les paraules del meu Mestre?

Quan obro la porta de casa no puc deixar de dir-te: Senyor, vull anar amb tu en companyia dels qui ploren, Que com a tu, bon Jesús, se me’n vagi el cor cap als pobres, ja que només en la trobada amb ells trobaré la fe i l’alegria.

10. Si algun dia ja no ens recordes

¿Pot oblidar-se una mare del seu infantó, pot deixar d’estimar el fill de les seves entranyes? Però, ni que alguna l’oblidés, jo mai no t’oblidaria (Isaïes 49,15)

La setmana passada, quan la meva dona i jo anàrem a veure el nostre amic Joan a l’hospital psiquiàtric, ens emportàrem una sorpresa. Ens va dir que no ens coneixia... Fins i tot ens preguntà els noms quan intentàvem fer-li memòria de la nostra amistat de quasi quatre anys...

Res... Res... I del fons d’aquest no res, nasqué aquesta carta.

Estimat Joan.

T’escric aquesta carta per si algun dia quan t’anem a veure ja no ens recordes. T’escric aquestes lletres per si algun dia, la malaltia cobreix tots els racons de la teva ment com una terrible boira, com una boirina amarga.

Que aquestes paraules que ara rellisquen de la meva ploma com llàgrimes serveixin per dir-te que un dia fórem amics. Recordo que ens esperaves la tarda dels dissabtes assegut en un banc del jardí i que t’alegraves de veure’ns. Un dia, fins i tot vas saltar d’alegria tot just ens vas veure entrar a l’hospital.

També em ve a la memòria com vas viure la mort sobtada del teu company, amb qui comparties soledat, alegries, penes i les poques monedes que gastaves cada dia en entrepans i algunes llaminadures. Recordo el que vas patir per la mort del qui tu en deies «germà d’hospital». No era de la teva família, però la seva presència senzilla i callada alleujava en tu la recança del viure.

Voldria tornar a rememorar amb tu els dia en què ens vas voler convidar a crispetes i patates fregides. Gràcies, Joan, per la teva generositat. Vas compartir amb nosaltres el que tenies per aquell dia. Fou per a nosaltres com viure l’alegria del «banquet del Regne».

No sé si la boira es retirarà un dia del teu cap, però crec que mai no envairà la teva ànima. Jesús serà, a partir d’ara, el teu «germà d’hospital». Déu mateix ens ho diu a tots en el llibre del profeta Isaïes: «No tinguis por, que jo t’allibero. T’he cridat pel teu nom: ets meu. Si travesses aigües profundes, jo soc amb tu; si passes rius, el corrent no et cobrirà. Si camines pel foc, no et cremaràs, no et consumiran les flames. Ets tan preciós per a mi, tan valuós i estimat, que donaria altres homes en comptes teu, altres pobles, a canvi de la teva vida» (Is 43,1-2.4).