Retalls de les seves vides

11. No estàs sola

Guareix els cors desfets i els embena les ferides (Salm 147,3)

Són les cinc de la tarda. Maria espera al costat de la finestra, asseguda en la seva cadira de rodes. Maria és una dona de semblant envellit però ple d’energia. La seva vida ha estat dura. El seu cor ha estat traspassat una i altra vegada: la mort sobtada del seu marit, la ruptura amb els fills, la malaltia, l’internament a l’hospital i, finalment, la soledat i l’aïllament.

Però avui, la Maria espera confiada i amb una certa calma. Avui la visitarà la seva cosina. La cosina de la Maria no ha tingut una vida fàcil. El pare l’abandonà quan era una nena, la mare tenia problemes amb l’alcohol i ella comença a estar enganxada a algunes drogues.

La Maria rep la cosina. Un petó, un somriure, poques paraules i tot seguit s’adrecen al jardí de l’hospital. Les hores passen i les dues dones conversen tranquil·lament en el bar de l’hospital. Amb tot, de cop, la cosina de la Maria sent alguna cosa...

Alguna cosa que és com una llum, com una crida, com el xiuxiueig d’una paraula, com una brisa suau... Alguna cosa que l’impulsa a aixecar-se de la cadira i a dir amb calma: «Maria, vaig al lavabo». La cosina de la Maria s’aixeca i arriba al lavabo, però no hi entra sinó que camina jardí amunt, amb pas monòton però decidit, cada vegada més ràpid, cada cop més amunt, sempre cap a amunt... fins que desapareix en l’horitzó...

Passen els minuts i algunes hores, i la Maria segueix en el bar sola, sense comprendre res, esperant contra tota esperança. Al cap d’una estona demana a l’empleada del bar que truqui al seu pavelló perquè la vinguin a buscar.

Maria, no estàs sola. Si en la foscor de la nit no has sentit el teu nom no és perquè ell no l’hagi pronunciat. El Senyor viu dins teu i t’espera, et busca, t’anomena i et diu: soc el Pare dels orfes, el defensor de les vídues i des de l’estatge on resideixo preparo una llar per als qui estan sols i desemparats (cf. Salm 68,6-7).

12. Una altra vegada, sant Martí

Veniu, beneïts del meu Pare, anava despullat, i em vau vestir (Mateu 25,34.36)

Un dia d’hivern del segle IV, un soldat de l’Imperi romà troba un pobre a les portes de les muralles d’Amiens. Fa molt de fred i l’home està tremolant. En Martí no s’ho pensa molt. Desembeina l’espasa i amb d’un tall precís talla la capa i en dona la meitat al pobre. Cap dels dos homes quedarà tapat del tot, però tampoc cap dels dos no morirà de fred.

En aquella època, l’Imperi comprava als seus soldats només la meitat de l’uniforme. Així, en Martí, donant la meitat de la capa a aquell home, li dona tot el que posseeix. Per la nit, en Martí té una visió. El Crist se li apareix i li diu: «Avui m’has vestit...».

Més de mil anys més tard, en un altre dia fred i gris, la història es repeteix... És un dia plujós de novembre. El cel té un color plomís i metàl·lic. El fred és intens. És diumenge i un grup de malats d’un hospital psiquiàtric van cap a missa. Avui és un dia especial. L’hospital ha aconseguit que un cor del Rocío vingui a animar la celebració.

Comença la missa. Hi ha un pacient que sempre llegeix la primera lectura. És un home alt, fort, bru, de veu imponent i profunda. El cor alegra la missa i molts pacients aplaudeixen emocionats cada una de les seves intervencions. Just davant meu hi ha una dona jove, vestida amb un pijama blau. La dona segueix la missa amb emoció, aplaudint, cantant i ballant. Tanmateix, de cop, passa una cosa inesperada. En una de les cançons la dona s’arrenca la part de dalt del pijama i la llença a l’altar. La noia es queda nua de cintura cap a amunt.

Jo estic just al seu darrere i em quedo mirant l’escena sense saber què fer. El mateix els passa als capellans i a la gent que és al seu costat... Tots quedem com petrificats, menys l’home fort que llegeix la primera lectura, el qual, com un sant Martí, es descorda la camisa i amb una delicadesa plena d’afecte tapa la noia i l’acompanya fora de l’església. De tots els presents aquell home és l’únic que s’ha fet pa i s’ha donat als altres.

Quan acaba la missa em trobo cara a cara amb ell. Està radiant i no pot deixar de somriure... , i és que, com ens diu Etty Hillesum en el seu diari, l’amor al proïsme és com una lluentor, com una pregària que ens ajuda a viure.

13. Viure la Paraula

Quan m’arribava la teva paraula, jo la devorava: ella ha estat el goig i l’alegria del meu cor. Jo porto el teu nom (Jeremies 15,16)

Quan arriba la tardor, els jardins de l’hospital s’adornen amb colors nous. La llum del sol quasi no escalfa. Només uns raigs es filtren a través de les fulles dels arbres i donen una mica de la seva calor als pacients que, endormiscats, estan asseguts en els bancs del davant de la clínica.

Entre ells hi ha l’Antoni, bon amic de ja fa anys. L’Antoni es un home gran que sempre va vestit de manera juvenil, amb texans, camises de colors cridaners i una gorra d’algun club de futbol. Quan m’hi acosto i li pregunto com està, li noto una alegria inesperada. Avui em diu que no està ni eufòric ni desesperat. Se sent feliç i equilibrat perquè a la fi experimenta el que Déu li havia promès: «Tot i que els vostres pecats són com l’escarlata, es tornaran blancs com la neu» (Is 1,18), em comenta, i hi afegeix també el que diu sant Pau: «On abundà el pecat, sobreabundà la gràcia» (Rm 5,20). Mentre em parla de la Paraula com si fos una continuació de la seva vida el veig content, ple i amb una nova esperança...

És el mateix cas que el d’aquell home pobre que em vaig trobar a l’església del meu barri, ja fa alguns anys. El seu aspecte era descurat i semblava haver passat la nit al carrer. Recordo que es movia neguitós d’un costat a l’altre i que se senyava contínuament d’una manera estranya i exagerada. Quan veié el rector, se li acostà i li digué: «Pare, soc de la tribu de Benjamí, de Benjamí Toshack! Fa anys que llegeixo la Bíblia i voldria que em recomanés algun llibre de l’Antic Testament». El sacerdot, una mica perplex, li digué: «Bé, pots llegir el llibre dels Reis». i li va respondre: «Gràcies, mossèn, però, ¿quin del dos, el primer o el segon?». Aquell home, tot i les seves dificultats, coneixia la Paraula i tractava de dur-la a la seva vida.

Dos homes que, com ens diu el P. Chevrier, reben la Paraula amb atenció, submissió, respecte i amor i que tracten que aquesta penetri en el seu cor com el dit en la cera tova.

Dues vides que poden dir-li a Jesús: «Senyor, la meva casa i la meva ment estan destruïdes, però vós hi viviu».

Конец ознакомительного фрагмента.

Текст предоставлен ООО «ЛитРес».

Прочитайте эту книгу целиком, купив полную легальную версию на ЛитРес.

Безопасно оплатить книгу можно банковской картой Visa, MasterCard, Maestro, со счета мобильного телефона, с платежного терминала, в салоне МТС или Связной, через PayPal, WebMoney, Яндекс.Деньги, QIWI Кошелек, бонусными картами или другим удобным Вам способом.