- -
- 100%
- +
Richard Matheson
Traducció de Cesc Martínez
Col·lecció dirigida per:
Jordi Casals, Daniel Genís, i Jacob Suarez
Títol original: What Dreams May Come
Primera edició: setembre 2021
© 1978 by Richard Matheson
© de la traducció: Cesc Martínez
© de la present edició: Laertes S.L. de Ediciones, 2021
www.laertes.es
Dibuix de la coberta: Albert Monteys
Correcció: Enric Bassegoda
ISBN: 978-84-18292-48-4
Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública i transformació d’aquesta obra només pot ser realitzada amb l’autorització dels titulars de la propietat intel·lectual, amb les excepcions previstes per la llei. Dirigeixi’s a CEDRO (Centro Español de Derechos Reprográficos, «www.cedro.org») si necessita fotocopiar o escanejar algun fragment d’aquesta obra.
A la meva dona, amb agraïment i amor, per afegir la dolça mesura de la seva ànima a la meva existència.
Al lector
Una introducció a una novel·la, gairebé sense excepcions, no cal. Aquesta és la meva desena novel·la publicada i no se m’havia ocorregut mai la idea d’escriure un pròleg per a cap de les nou anteriors.
Tanmateix, en aquesta, sento que convé fer-hi un breu preàmbul. Com que el tema és la vida després de la mort, trobo imprescindible que sàpigues, abans de llegir aquest conte, que només hi ha un aspecte que és de ficció: els personatges i les relacions entre ells.
Amb molt poques excepcions, tots els altres detalls provenen exclusivament de la investigació.
Per aquest motiu, al final de la novel·la, hi he afegit la llista dels llibres que he consultat durant aquesta investigació. Veuràs que n’hi ha molts i que són molt diversos. Això no obstant, malgrat aquesta ampla varietat tant pel que fa als autors com a les èpoques de publicació, hi ha una uniformitat de contingut persistent i inapel·lable.
Evidentment, caldria que te’ls llegissis tots per descobrir-ho per tu mateix. T’encoratjo a fer-ho. Ho trobaràs una experiència il·luminadora, extraordinària.
Richard Matheson
Calabasas, Califòrnia
Agost del 1977
... quins somnis
acompanyaran
el son etern,
un cop alliberats
d’aquesta pell mortal,
és el que ens frena...
Hamlet,
Acte III, escena 1.
Introducció
El manuscrit que estàs a punt de llegir em va arribar a les mans de la manera següent:
El vespre del 17 de febrer del 1976, va sonar el timbre de casa i la meva dona va anar a obrir. Al cap d’un moment, va tornar al dormitori on miràvem la televisió i va dir que hi havia una dona que em volia veure. Em vaig aixecar i vaig anar al rebedor. La porta estava oberta i vaig veure una dona alta de cinquanta anys, dreta, al porxo. Anava ben vestida i duia a les mans un sobre voluminós.
—Vostè és en Robert Nielsen? —preguntà.
Li vaig dir que sí i em va allargar el sobre.
—Doncs això és per a vostè —va dir.
Me’l vaig mirar amb desconfiança i vaig preguntar què era.
—Un missatge del seu germà —va respondre.
Em vaig posar a la defensiva.
—No, escolti... —vaig fer jo.
—El seu germà Chris m’ha dictat aquest manuscrit —digué.
Aquelles paraules em van fer enfadar.
—No sé qui és vostè —li vaig dir—, però el meu germà va morir fa un any, cosa que ja deu saber, si mínimament el coneixia.
La dona va sospirar.
—Ja ho sé, senyor Nielsen —va dir ella, cansada—. Soc vident. El seu germà m’ha donat aquest material des de... —Es va aturar quan vaig començar a tancar la porta i tot seguit va afegir—: Senyor Nielsen, si us plau.
El seu prec tenia un to urgent tan autèntic que me la vaig quedar mirant sorprès.
—He passat sis mesos esgotadors transcrivint aquest manuscrit —em va dir—. No ho vaig triar jo, que ja tinc els meus propis problemes. Però el seu germà no m’hauria deixat tranquil·la si no hagués apuntat cada paraula del seu missatge i no li hagués promès fidelment que l’hi portaria —la seva veu va prendre un to desesperat—. Agafi-ho, si us plau, i torni’m la pau.
Havent dit això, em va posar el sobre a les mans, va girar en rodó i va arrencar a córrer pel caminet fins a la vorera. Em vaig quedar mirant-la. Va pujar al cotxe i va marxar ràpidament.
Mai més no l’he tornada a veure ni n’he sabut res. Ni tan sols sé el seu nom.
* * *
M’he llegit el manuscrit tres vegades i m’agradaria saber què n’he de fer.
No soc religiós, però, com a tothom, m’agradaria creure que la mort és alguna cosa més que oblit. Així i tot, crec que és difícil, per no dir impossible, acceptar aquesta història al peu de la lletra. Continuo pensant que no és res més que això: una història.
És cert, els fets hi són. Fets sobre el meu germà i la seva família que aquella dona no podia saber de cap manera —tret que acceptem la premissa que hagués passat mesos investigant intensament, i pagant, per esbrinar tot allò i poder escriure el manuscrit—. Però, en aquest cas, per a què? Què en trauria, de fer una cosa així?
Tal com jo ho veig, les preguntes sobre aquest llibre són diverses. No les enumeraré, sinó que deixaré que sigui el lector qui es faci les seves.
D’una sola cosa estic segur. Si aquest manuscrit és cert, millor que cadascú faci examen de consciència de la seva vida.
Atentament,
Robert Nielsen
Islip, Nova York.
Gener del 1978
Un vessament d’imatges confuses
«Comencem pel començament» és la frase. Però jo no puc. Començo pel final. El final de la meva vida a la Terra. Us ho explico tal com va passar i el que va venir després.
Només un apunt, sobre el text. Has llegit el meu escrit, Robert. Aquest canal pot resultar estrany. La raó és que estic limitat per la meva transcriptora. Els meus pensaments han de viatjar a través d’ella. No puc fer-ho d’una altra manera. No tot el gra passarà pel garbell. Entén-me si et sembla que simplifico massa. Sobretot al principi.
Tots dos fem el que podem.
* * *
Gràcies a Déu, aquella nit anava sol. Normalment, l’Ian venia amb mi, al cine. Dos cops per setmana, per la meva feina, ja saps com era. Aquella nit no va venir. Havia de sortir en una obra de teatre de l’escola. Ho repeteixo: gràcies a Déu.
Vaig anar a un cine que hi ha a prop d’un centre comercial. El nom no arriba clar. Un de gran que havien dividit en dos. Pregunta’l a l’Ian, el nom.
Eren més de les onze quan en vaig sortir. Vaig pujar al cotxe i vaig agafar direcció al camp de golf. El petit, el de nens. Hi ha una paraula que no arriba clara. D’acord. Lletra per lletra. A poc a poc. M-i-n... i-g... o-l-f. Entesos. Ja ho tenim.
Hi havia trànsit. Carrer? No, més ample. A-vi... ngu… d-a? No exactament, però més o menys. Vaig pensar que hi havia una estrena i vaig parar a una vora. Havia de parar, un cotxe se m’acostava molt de pressa. Tenia espai de sobres per passar pel costat, però no. Em va envestir per l’esquerra del parafang del davant i vaig acabar fent voltes.
Em va sacsejar però duia la cintura. Cintura no. Cin-tu-r-ó. No devia estar massa lesionat. Però va venir una furgoneta i va xocar amb el parafang del darrere del meu cotxe i em va empènyer fins a l’altra banda de la mitjana. Un camió venia en sentit contrari. Va envestir el meu cotxe pel mig. Vaig sentir com tot s’esmicolava, com el vidre es feia a miques. Em vaig donar un cop al cap i tot es va tornar de color negre. Per un segon, vaig creure que em veia a mi mateix inconscient, sagnant. Després va arribar la foscor.
* * *
Tornava a estar conscient. El dolor era terrible. Sentia la meva respiració, un so horrible. Lent i lleu, amb sospirs esporàdics i líquids. Tenia els peus gelats. D’això, me’n recordo.
De mica en mica, vaig notar una habitació al meu voltant. I gent, també, em sembla. Alguna cosa m’impedia estar-ne segur. Els camlann. No, torna-hi. Lletra per lletra. E-l-s… c-a-l… calmants.
Vaig començar a sentir un murmuri. No vaig arribar a distingir les paraules. Per un moment, vaig veure una figura a prop meu. Tenia els ulls tancats però la veia. No et sabria dir si la figura era masculina o femenina, però sabia que em parlava. Com que podia sentir què em deia, va desaparèixer.
Va començar un altre dolor, aquest a dins del cap, que augmentava sense parar. Em va semblar que el sintonitzava com si fos una emissora de ràdio. No era el meu dolor, sinó el de l’Ann. Plorava, esfereïda. Perquè jo estava ferit. Tenia por per mi. Sentia la seva angoixa. Patia terriblement. Vaig intentar allunyar les ombres però no vaig poder. Vaig intentar dir el seu nom, sense èxit. No ploris, vaig pensar. Tot anirà bé. No tinguis por. T’estimo, Ann. On ets?
Al moment, em vaig trobar a casa. Era diumenge al vespre. Estàvem tots junts a la sala d’estar i rèiem. L’Ann era al meu costat, i l’Ian a l’altra banda. Després hi havia el Richard i la Marie, a l’altra punta del sofà. Jo tenia el braç al voltant de l’Ann, ella es deixava abraçar tendrament. El seu cos desprenia escalfor i li vaig fer un petó a la galta. Ens vam somriure. Era una tarda de diumenge, pacífica, idíl·lica, estàvem tots junts.
Vaig notar que començava a sortir de la foscor. Estava estirat en un llit. El dolor va tornar de nou, a tot arreu. Mai no havia conegut un dolor com aquell. Sabia que me n’anava. Sí, la paraula és anar-se’n.
Aleshores vaig sentir un soroll horripilant. Un borbolleig a la gola. Vaig pregar perquè l’Ann i els nens no estiguessin a la vora i ho poguessin sentir. S’espantarien. Vaig demanar a Déu que no els deixés sentir aquell soroll horrible, que els protegís d’aquest soroll horrible.
Vaig pensar-ho tot d’una: «Chris, t’estàs morint». Em vaig esforçar per respirar, però els líquids de la tràquea no deixaven passar l’aire. Em sentia espès i lent, atrapat en la densitat.
Hi havia algú vora el llit. La figura d’abans. «No lluitis, Chris», em va dir. Em va fer enfadar que em digués allò. Fos qui fos, volia que em morís. M’hi vaig resistir. No se m’endurien. Ann! Vaig cridar-la per dins. Agafa’m! No em deixis anar!
Tot i així, vaig caure. El meu cos està massa trencat, vaig pensar de sobte, amb por. Vaig notar fins a quin punt estava dèbil. Tot seguit, una sensació estranya. Pessigolles. És molt estrany, ja ho sé. Sona ridícul. Però això va ser tot. Per tot el cos.
Un altre canvi. Ja no estava estirat en un llit, sinó en un bressol. Notava com es gronxava endavant i endarrere, endavant i endarrere. A poc a poc, ho vaig començar a entendre. No estava en cap bressol i el llit estava quiet. Era el meu cos el que es balancejava endavant i enrere. Sentia uns sorollets minúsculs, crepitants, a dins meu. La mena de sorollets que se senten quan s’abaixa una bandera lentament. Ara sentia menys dolor. El dolor s’esvaïa.
Esporuguit, em vaig esforçar per tornar a sentir dolor. Va reaparèixer en pocs segons, pitjor que mai. Vaig aferrar-m’hi agonitzant. Volia dir que estava viu. No se m’endurien. Ann! El meu cervell implorava, suplicant. «No em deixis!».
No va servir de res. Vaig notar que la vida se m’escapava, sentia de nou aquells sorollets, ara molt més forts, com s’anaven trencant centenars de fils minúsculs. No tenia sentit del gust ni de l’olfacte. Vaig perdre tota la sensibilitat dels dits de les mans i dels peus. Se’m van adormir les cames. Lluitava per recobrar la sensibilitat, però res. Se m’escampava per dins una mena de fred, des de l’estómac, pel pit. Tot d’una s’aturava i s’aplegava com si fos gel al voltant del cor. Vaig adonar-me que el cor em bategava a poc a poc, a poc a poc, com el timbal d’un seguici funerari.
Tot de sobte vaig saber què passava a l’habitació del costat. Vaig veure una dona gran estirada, amb filets de cabells grisos sobre el coixí. La pell i les mans grogues com les potes dels ocells; càncer d’estómac. Hi havia algú assegut al seu costat, parlant suaument. La filla. No ho vull veure, això, vaig decidir.
A l’instant vaig deixar aquella habitació i vaig tornar a trobar-me a la meva. El dolor gairebé havia desaparegut del tot. No el vaig poder recuperar per més intents que vaig fer. Vaig sentir un brunzit, sí, un brunzit. Els fils no paraven de trencar-se. Notava com si les puntes de cada fil trencat es cargolessin.
La cosa freda es tornava a moure. Va avançar fins al centre del meu cap. La resta del cos, la tenia insensible. «Si us plau!». Vaig demanar ajuda. Però no tenia veu; tenia la llengua paralitzada. Vaig notar que tot el meu ésser s’escolava cap endins, se m’acumulava al cap. Les bembanes es contreien. No, una altra vegada. M-e-m-b-ranes. Sí. Tot jo m’empenyia i m’arrossegava cap al centre.
Vaig començar a sortir per una obertura del cap. Un brunzit, un dring, alguna cosa que corria molt de pressa com un torrent a través d’un congost. Vaig notar que començava a enlairar-me. Ara era una bombolla, suspesa a mig aire. Em va semblar que, sobre meu, hi veia un túnel fosc i sense fi. Vaig girar-me cap avall i em vaig quedar parat de veure el meu cos estirat al llit. Tot embenat, immòbil. Alimentat a través de tubs de plàstic. Jo hi estava connectat per un cordó d’argent brillant. Un cordó prim que m’unia al meu cos per la part superior del cap. «El cordó de plata —vaig pensar— Déu meu, el cordó de plata». Sabia que allò era el que mantenia viu el meu cos. El que va ser repugnant va ser llavors, quan les cames i els braços van començar a sacsejar-se. Gairebé ja ni respirava. Tenia una mirada d’agonia. De nou, vaig fer l’esforç de tornar a baixar i unir-me al meu cos. «No, no me n’aniré!». Sentia els crits del meu propi cervell. «Ann, ajuda’m! Si us plau! Hem d’estar junts!».
Em vaig obligar a baixar i em vaig quedar mirant fixament la meva cara. Tenia els llavis morats, tenia suor per tota la pell, com si fos rosada del matí. Vaig veure com se’m començaven a inflar les venes del coll. Tots els músculs s’estremien. Vaig intentar tornar a dins amb totes les meves forces. «Ann! —vaig pensar—. Si us plau, crida’m perquè em pugui quedar amb tu!».
Va passar un miracle. El cos se’m va omplir de vida, un bon color se m’escampava per la pell, tenia una mirada de pau a la cara. Vaig donar gràcies a Déu. L’Ann i els nens no m’haurien de veure d’aquella manera. Em pensava que tornaria.
De cap manera. Vaig veure el meu cos en un sac de molts colors, contornejat pel cordó d’argent. Vaig notar que em deixava anar, un esclafit com si s’hagués trencat una goma gegant, i començava a enlairar-me.
Tot seguit una regressió. Sí, això mateix. Una regressió, com a les pel·lícules però molt més ràpid. Ho has llegit i sentit moltes vegades: «Tota la vida li va passar per davant». Robert, és cert. Tan de pressa que no ho vaig seguir, i a més a més al revés. Els dies abans de l’accident, de nou a la vida dels nens, el casament amb l’Ann, la meva carrera d’escriptor. La universitat, la Segona Guerra Mundial, el batxillerat, l’institut, la meva infantesa i els primers mesos. 1974-1927, cada segon de tots aquests anys. Cada moviment, pensament i emoció; cada paraula. Ho vaig veure tot. Un vessament d’imatges confuses.
Somiar que somies
Em vaig asseure bruscament al llit, rient. Només havia estat un somni! Em sentia molt despert, tenia tots els sentits amplificats. «És increïble —vaig pensar— que real que pot arribar a semblar un somni».
Però tenia alguna cosa a la vista que no acabava d’anar bé. Ho veia tot borrós al meu voltant. No hi veia més enllà de tres metres.
L’habitació era la meva; les parets, l’estucat del sostre. Quatre per tres metres. Les cortines eren de color beix amb ratlles marrons i taronges. Vaig veure un televisor instal·lat a prop del sostre. A la meva esquerra, una cadira entapissada d’escai, de color taronja pujat, amb els braços d’acer inoxidable. La moqueta era del mateix taronja vermellós.
Ja sabia per què les coses semblaven borroses. L’habitació estava plena de fum. Però no feia pudor; vaig trobar que era estrany. No era fum; de cop i volta vaig canviar d’idea. L’accident. M’havia fet mal als ulls. No estava adolorit. L’alleujament de saber que encara era viu era superior que això.
Anem a pams, vaig pensar. Primer de tot havia de trobar l’Ann i dir-li que estava bé, acabar amb el seu patiment. Vaig deixar caure les cames per la dreta del matalàs i em vaig alçar. Hi havia una tauleta de nit metàl·lica, pintada de beix, amb la part de sobre com la de la nostra cuina. Lletra per lletra. F-ò-r-m-i-c-a. També hi havia una mena d’alcova amb una pica. Les aixetes semblaven la pala dels pals de golf, saps? Hi havia un mirall penjat a sobre de la pica. La meva visió era tan borrosa que no m’hi veia reflectit.
Vaig acostar-me a poc a poc cap a la pica, però vaig haver de parar. Entrava una infermera. Va caminar directament cap a mi i em vaig apartar. Ni tan sols em va mirar, però va esbufegar i es va precipitar cap al llit. Vaig girar-me. Hi havia un home estirat al damunt, amb la mandíbula fluixa i la pell d’un gris pastós. Estava embenat pertot arreu i li sortien tot de tubs de plàstic del cos.
Em vaig tornar a girar sorprès quan la infermera va sortir disparada de l’habitació. No sentia el que cridava.
Vaig acostar-me més a l’home i em vaig adonar que probablement era mort. Però com és que hi havia algú més al meu llit? Quina mena d’hospital posava dos pacients al mateix llit?
Que estrany. Em vaig inclinar ben a prop per observar-lo. La seva cara, clavada a la meva. Vaig fer que no amb el cap. Allò era impossible. Vaig donar un cop d’ull a la seva mà esquerra. Portava un anell de noces exactament igual que el meu. Com podia ser això?
Aleshores vaig començar a notar un fred dolorós a l’estómac. Vaig intentar treure-li el llençol del damunt, però no vaig poder. D’alguna manera, havia perdut el sentit del tacte. Vaig continuar intentant-ho fins que vaig veure com els meus dits travessaven el llençol, i aleshores vaig enretirar la mà de sobte, marejat. «No, no soc jo», em vaig dir. Com podia ser si encara era viu? Fins i tot em fa mal el cos. Prova positiva de la vida.
Vaig fer un pas enrere així que un parell de metges van entrar tot de pressa a l’habitació perquè arribessin al cos.
Un d’ells va començar a bufar dins la boca de l’home. L’altre duia una xrg... Lletra per lletra: x-e-r-inga, sí. Vaig veure com clavava l’agulla a la carn d’aquell home. Llavors va entrar una infermera corrent, empenyent una màquina sobre rodes. Un dels metges va prémer els extrems de dos elèctrodes gruixuts contra el pit nu de l’home i es va contreure. Així vaig saber que no hi havia cap relació entre aquell home i jo, perquè no vaig notar res de res.
Els seus esforços van ser en va. L’home era mort. «Llàstima», vaig pensar. La seva família patiria. La qual cosa em va fer pensar en l’Ann i els nens. Havia de trobar la manera de tranquil·litzar-los. Especialment l’Ann; sabia que estava terroritzada. La meva pobra Ann, que dolça! Em vaig girar i vaig caminar cap a la porta. A la meva dreta hi havia un bany. Hi vaig donar un cop d’ull, vaig veure un vàter, un interruptor i un botó amb una bombeta vermella al costat amb la paraula «Emergència» escrita a sota.
Vaig arribar a l’entrada i ho vaig reconèixer. Sí, és clar. La targeta de la cartera deia que em portessin aquí en cas d’accident. L’hospital del cinema de Woodland Hills.
Em vaig aturar rumiant. Hi havia hagut un accident i m’havien portat aquí. Per què no era al llit doncs? Però ja hi havia estat, al llit. En aquell on hi havia el mort. L’home que se m’assemblava. Havia d’haver-hi una explicació, de tot això. Només que no la trobava. No podia pensar amb claredat.
Finalment vaig trobar la resposta. No estava segur que fos la correcta, però no podia ser res més. Havia d’acceptar-ho, de moment; què hi farem.
Jo estava anestesiat, m’estaven operant. Tot passava dins del meu cap. Aquesta havia de ser la resposta. Qualsevol altra cosa no tenia sentit.
«I ara què?», vaig pensar. Malgrat l’angoixa del moment, allò em va fer somriure. Si tot passava a la meva ment, en ser-ne conscient, no podria controlar-ho?
«D’acord», vaig pensar. Faria exactament el que pensés. I el que pensava fer era trobar-me amb la meva Ann.
Així que ho vaig haver decidit, vaig veure un altre metge que venia corrent pel passadís cap a mi. Expressament, vaig fer el gest d’aturar-lo, però la meva mà estesa li va travessar l’espatlla mentre ell passava a corre-cuita. «Tant és», em vaig dir. En essència, estava somiant. En un somni podia passar qualsevol ximpleria.
Vaig començar a caminar pel passadís. Vaig passar per davant d’una habitació i vaig veure una targeta verda amb lletres blanques: NO FUMEU: BOCA D’OXIGEN. Quin somni més estrany, vaig pensar, perquè mai no havia pogut llegir res en somnis; les paraules sempre s’ajuntaven quan ho intentava. I aquell rètol era completament llegible malgrat la difuminació general, que no cessava.
«No és ben bé un somni, és clar», em vaig dir, mirant de trobar-hi una explicació. Estar anestesiat no és com dormir. Vaig assentir, satisfet amb aquell argument, i vaig continuar caminant. L’Ann devia ser a la sala d’espera. M’havia ficat al cap d’arribar fins a ella i consolar-la. Vaig notar el seu patiment com si fos meu.
Vaig passar per davant del despatx d’infermeria i vaig sentir que xerraven. No vaig fer l’intent de parlar-hi. Tot allò era dins del meu cap. Havia de conformar-m’hi, acceptar les regles. «D’acord, no és un somni bengué (b-e-n b-é)», però era més senzill d’imaginar-m’ho com si ho fos. Un somni doncs; sota els efectes de l’anestèsia.
«Un moment —vaig pensar, i vaig aturar-me—. Somni o no, no puc anar amunt i avall amb la bata de pacient». Em vaig mirar a mi mateix, i em vaig endur la sorpresa de veure’m vestit. Portava la mateixa roba de quan havia tingut l’accident. «On és la sang?», em preguntava. Vaig recordar una imatge, instantània: jo inconscient entre les restes de l’accident. La sang havia sortit a raig.
Em vaig sentir ecs! No! Perdó per la impaciència: e-x-u-l-t-a-n-t. Per què? Perquè, malgrat l’entorpiment del meu cervell, havia aconseguit raonar. No podia ser de cap manera aquell home del llit. Ell portava bata, estava embenat, estava connectat a uns tubs. Jo estava vestit, no tenia cap bena enlloc i em podia moure. Una diferència total.
Un home amb roba de carrer va apropar-se a mi. Jo esperava que passés de llarg. En canvi, per sorpresa meva, em va posar una mà a l’espatlla i em va aturar. Sentia la pressió dels seus dits, un per un, sobre la meva carn.
—Ja saps què ha passat? —va preguntar.
—Passat?
—Sí —amb el cap, assentia—. Que t’has mort.
Me’l vaig mirar amb repugnància.
—Això és absurd —vaig fer jo.
—És veritat.
—Si estigués mort, no tindria cervell —li vaig dir—, i no podria parlar amb tu.
—No és així com funciona —va insistir.
—És l’home d’aquesta habitació qui ha mort, no jo —vaig dir—. Jo estic anestesiat i m’estan operant. En realitat, estic somiant.
Em va agradar la meva anàlisi.
—No, Chris —va dir.
Vaig tenir un calfred. Com sabia el meu nom? Vaig observar-lo de prop. El coneixia? Era per això que havia aparegut al meu somni?