Quins somnis vindran

Un malson negre que no s’acaba mai

Estava cansadíssim, però no podia descansar. Els plors de l’Ann m’havien desvetllat. Vaig intentar aixecar-me, consolar-la. Però tot el que vaig fer va ser flotar pels llimbs entre la foscor i la llum. «No ploris —em vaig sentir xiuxiuejant—. Aviat em despertaré i estaré amb tu. Només deixa’m dormir una mica. Si us plau, no ploris; estic bé, amor. Jo et cuidaré».

Al final vaig haver d’obrir els ulls. No estava estirat, sinó dret enmig de la boira. Vaig començar a caminar a poc a poc cap allà on sentia el plor. Estava cansat, Robert, estava grogui. Però no la podia deixar plorar. Havia d’esbrinar què passava i solucionar-ho perquè parés de plorar d’aquella manera. No ho suportava.

Em vaig transportar a una església que no havia vist mai. Tots els bancs estaven plens de gent. Les siluetes eren de color gris, no podia veure com eren realment. Vaig recórrer el passadís central intentant entendre per què era allà. Quina església era? I com és que els plors de l’Ann venien d’aquí?

La vaig veure asseguda al banc de davant de tot, vestida de negre, amb el Richard a la dreta, la Marie i l’Ian a l’esquerra. Al costat del Richard, hi havia la Louise i el seu home. Tots anaven vestits de negre. Els veia millor a ells que a les altres persones de l’església, però també semblaven descolorits, com fantasmes. Encara sentia el plany, tot i que l’Ann estava en silenci. «Està plorant per dintre —se’m va acudir—; estem tan connectats que la sento». Vaig llançar-m’hi perquè parés.

Em vaig plantar davant seu. «Soc aquí», vaig dir-li.

Ella continuava mirant endavant com si jo no hagués dit res; com si no hi fos. Ningú no em va mirar. Els feia vergonya la meva presència i feien veure que no em veien? Vaig observar-me a mi mateix. Potser era per com anava vestit. Potser feia massa que anava vestit igual? Em sembla que sí, tot i que no n’estava segur.

Vaig mirar cap enrere. «D’acord», vaig dir. Em costava per parlar; tenia la llengua pastosa. «D’acord —vaig repetir lentament—. No vaig vestit correctament. I arribo tard. Però això no vol dir que...». Però la veu se’m va apagar perquè l’Ann no deixava de mirar endavant. Com si fos invisible. «Ann, si us plau», vaig dir.

No va reaccionar, ni parpellejar. Vaig estirar la mà per tocar-li l’espatlla.

Va fer un gest brusc, mirà enlaire, amb una expressió buida.

«Què passa?», vaig preguntar.

Els plors que tenia per dintre es van tallar de cop, va espolsar la mà esquerra i es tapà els ulls, intentant reprimir un gemec. Vaig notar un dolor somort al cap. «Què passa? —pensava—. Ann, què passa?», suplicava.

No contestava, i aleshores vaig mirar el Richard. Tenia la cara llisa, les llàgrimes li corrien galtes avall. «Richard, què està passant?», vaig fer. Però les meves paraules sonaven confuses, com si estigués borratxo.

Tampoc no va respondre, i vaig passar a l’Ian. «Voleu fer el favor?», vaig dir. Mirant-me’l, vaig notar una punyalada d’angoixa. Gemegava tranquil·lament, fregant-se les galtes tremolosament amb els dits tremolosos, intentant eixugar-se les llàgrimes que li queien dels ulls. «Per Déu, què està passant?», vaig pensar.

Tot d’una ho vaig veure clar. Evidentment. Era el somni; encara no s’havia acabat. Era a l’hospital, m’estaven operant... No, estava dormint al llit i somiava... El que fos!, m’il·luminava. El somni no s’havia acabat i ara era al meu propi funeral.

Havia d’allunyar-me d’allà; no suportava veure’ls plorant d’aquesta manera. «Quin somni més estúpid, l’odio!», vaig pensar. Quan s’acabaria?!

Em turmentava haver-me’n d’anar, però just en aquell moment, ben bé darrere meu, vaig sentir que l’Ann i els nens ploraven. Em va venir una necessitat desesperada de girar-me i consolar-los. Però de què serviria? En el meu somni, lamentaven la meva mort. Què en trauria de parlar si es pensaven que era mort?

Havia de trobar una altra solució; era l’única manera. El somni canviaria, com passa sempre. Vaig caminar cap a l’altar seguint el remoreig d’una veu. Vaig fixar-me en el capellà. Vaig trobar que seria divertit. «Pot ser entretingut», vaig dir-me. Fins i tot en un somni, quants homes tenen mai l’oportunitat d’escoltar el seu propi panegíric?

Vaig observar el seu contorn borrós i gris, darrere el púlpit. Sentia aquella veu buida, llunyana. «Espero que m’estigui donant un comiat de rei», vaig pensar amargament.

—Sí que ho fa —va dir una altra veu.

Em vaig girar. Aquell home altra vegada, el de l’hospital. Estrany que, de tots, fos el qui veia més clar.

—No has trobat el teu propi somni, ja ho veig —li vaig dir.

També era estrany que pogués parlar amb ell sense esforç.

—Chris, mira d’entendre-ho —em va dir—. Això no és un somni. És real. T’has mort.

—Em deixaràs en pau?

Vaig començar a apartar-me.

Una vegada més, els seus dits a la meva espatlla; sòlids, gairebé pessigant-me la carn. Estrany, també.

—Chris, que no ho veus? —va fer ell—. La teva dona i els fills vestits de negre? Una església? Un capellà que fa el comiat?

—És un somni molt convincent —vaig dir.

Ell va negar amb el cap.

—Deixa’m estar —li vaig dir, amenaçador—. Per què t’he d’escoltar?

M’engrapava fort, no podia deixar-me anar.

—Vine —va fer. Em conduí fins on hi havia un taüt sobre un suport—. El teu cos és aquí dintre —em va dir.

—De veritat? —vaig dir jo. Tenia un to fred. La tapa del taüt estava tancada. Com ho sabia, que jo era allà dins?

—Pots mirar a dintre si ho intentes —va respondre.

Sense esperar-m’ho, vaig començar a tremolar. Podia mirar dins el taüt només provant-ho. Però de sobte ho vaig tenir clar.

—No ho faré —li vaig dir. Em vaig desempallegar de la seva grapa i vaig apartar-me—. Això és un somni —vaig dir, mirant per sobre de l’espatlla—. Potser no ho pots entendre, però...

—Si és un somni —em va interrompre—, per què no intentes despertar-te?

M’hi vaig encarar.

—Molt bé, això és exactament el que faré —vaig dir—. Gràcies, és molt bona idea.

Vaig tancar els ulls. «Molt bé, ja l’has sentit —em vaig dir—. Desperta. T’ho ha dit ell, el que has de fer. Doncs fes-ho».

Vaig sentir que l’Ann plorava més fort. «No ploris», vaig dir. No ho podia suportar. Vaig intentar sortir d’allà, però el so em seguia. Vaig serrar les dents. «Això és un somni i ara mateix et despertaràs», em deia. Em despertaria de cop en qualsevol moment, agitat, tremolant. L’Ann pronunciaria el meu nom amb la seva simpatia estrellada, llavors m’abraçaria, m’acaronaria, em diria...

El plany era cada vegada més fort. Em vaig tapar les orelles amb les mans, fent força per no sentir-ho. «Desperta’t —vaig dir. I, decidit, vaig repetir—: Desperta’t!».

El meu esforç va aconseguir, de sobte, un silenci de premi. Havia pogut! Amb una descàrrega d’alegria, vaig obrir els ulls.

Jo estava al vestíbul principal de casa nostra. No ho entenia.

Tot seguit vaig tornar a veure boira, la vista se’m feia borrosa. I vaig començar a distingir formes de gent a la sala d’estar. Grises, imprecises. Estaven dretes o assegudes en petits grups, mussitant paraules que no m’arribaven.

Vaig entrar a la sala d’estar, vaig passar vora una colla de gent; no en veia cap amb prou claredat, no vaig reconèixer ningú. «Encara estic somiant», vaig pensar. M’hi aferrava.

Vaig esquitllar-me pel costat de la Louise i el Bob. No em van mirar. «No intentis parlar amb ells —vaig pensar—. Accepta el somni tal qual. Tira endavant». Vaig passar pel costat de la barra, avançant cap al saló.

El Richard era darrere de la barra, preparant begudes. Vaig sentir un pessic de ressentiment. En un moment com aquest es posa a beure? Però vaig espantar aquella idea de seguida. Un moment com quin? Vaig desafiar el meu cervell. Allò no era cap moment especial. Només era una festa depriment en un somni depriment —i tenebrós—.

No parava de donar ullades pertot arreu. El germà gran de l’Ann, el Bill, i la seva dona, Patricia. El seu pare i la seva madrastra; el seu germà petit, el Phil, la seva dona, Andrea. Vaig intentar somriure. «Bé —em vaig dir a mi mateix—, si hem de somiar, fem-ho bé, que no ens passi per alt ni un detall: ha baixat tota la família de l’Ann de San Francisco, ni més ni menys!». Però on era la meva família?, em preguntava. Segur que també podria somiar que havien vingut. En un somni, quina importància tenia que estiguessin cinc mil quilòmetres lluny?

Llavors se’m va ocórrer una altra cosa. Podia ser que hagués perdut el seny? Potser l’accident m’havia provocat lesions al cervell. Quina ocurrència! Vaig aferrar-m’hi. Danys cerebrals, imatges estranyes, distorsionades. No m’estan intervenint d’una operació senzilla, sinó que és complexa. Fins i tot mentre navegava entre tots aquells espectres que no em veien, els bisturís podien estar furgant el meu cervell i els cirurgians devien estar treballant per posar-me’l a to.

Però pensar això no em va ajudar gaire. Tot i que tenia lògica, vaig començar a sentir una mena de rancúnia. Tota aquella gent m’ignorava! Em vaig plantar davant d’un; com si no tingués cara, ni nom. «Maleït sigui, en somnis la gent també et parla!», vaig dir. Vaig intentar agafar-lo pels braços. Els meus dits van penetrar a la seva pell com si fos aigua. Vaig mirar al meu voltant i vaig veure la taula de la sala d’estar. Vaig atansar-m’hi per intentar agafar el got d’algú i estavellar-lo contra la paret. Però era com intentar agafar l’aire. De sobte em vaig enfilar de ràbia. Els vaig escridassar: «Hòstia, aquest és el meu somni! Escolteu-me!».

Vaig esclatar a riure involuntàriament, de la tensió. «Escolta’t un moment —vaig pensar—. Estàs actuant com si tot això estigués passant de veritat. Comporta’t, Nielsen. Això és un somni».

Me’n vaig anar cap al passadís de darrere i els vaig deixar tots allà. El tiet de l’Ann, el John, estava dret a davant meu mirant unes fotos de la paret. Vaig travessar-lo sense notar res. «Deixa-ho córrer —vaig manar-me—, no té importància».

La porta de la nostra habitació estava tancada. També vaig travessar-la. «Això és una bogeria», vaig mussitar. Ni en somnis no havia travessat mai les portes.

L’empipada em va passar de cop així que em vaig acostar al llit i vaig veure l’Ann. Estava estirada del costat esquerre, mirant fixament cap a la porta de vidre. Encara duia el vestit negre que li havia vist a l’església, però estava descalça. Tenia els ulls vermells de tant plorar.

L’Ian estava assegut al seu costat, li agafava la mà. Les llàgrimes li queien lentament galtes avall. Em va venir una passió d’amor per ell. És tan dolç, tan bo, Robert! Em vaig tirar endavant per acariciar-li els cabells.

Va alçar la vista i, per un moment que em pensava que se m’aturava el cor, vaig pensar que em mirava i que em veia. «Ian», vaig xiuxiuejar.

Es va girar cap a l’Ann.

—Mare? —va fer.

Ella no va respondre.

Ell va tornar a parlar i els ulls de l’Ann es van moure a poc a poc fins enfocar-lo.

—Ja sé que sona estrany, però... —va dir—. Tinc la sensació com si el pare estigués amb nosaltres.

Ràpidament, vaig observar l’Ann. Estava mirant l’Ian, la seva expressió no havia canviat gens.

—Vull dir aquí —va insistir—. Ara.

Ella li va fer un somriure tendríssim.

—Ja sé que em vols ajudar... —va dir.

—Ho noto de veritat, mare.

L’Ann no ho va resistir més, la va engolir un gran gemec.

—Oh, Déu —va xiuxiuejar—, Chris...

Els ulls se li van omplir de llàgrimes.

Em vaig deixar caure al costat del llit i vaig intentar tocar-li la cara. «Ann, no...», vaig començar a dir. Però allò em partia pel mig i em vaig apartar d’ella plorant. Veure els meus dits enfonsar-se a la seva pell...

—Ian, tinc por —va dir l’Ann.

Em vaig tornar a girar ràpidament cap a ella. L’última vegada que li havia vist una expressió com aquella a la cara havia estat una nit que l’Ian tenia sis anys i va desaparèixer durant tres hores; una mirada d’esglai, d’impotència. «Ann, soc aquí —vaig dir—, soc aquí! La mort no és el que et penses!».

No estava preparat per aquell terror. «No volia dir això!», se’m queixava el pensament. Però no podia fer com si res: ja ho havia dit. Vaig rebutjar fermament aquesta idea, vaig fer l’esforç de reprimir-la concentrant-me en l’Ann i l’Ian. Però se m’havia ficat al cap sense demanar permís i ja no me la vaig poder treure.

I si aquell home deia la veritat? I si tot plegat no fos un somni?

Vaig intentar tornar enrere amb totes les meves forces. Però era impossible; el camí estava bloquejat. Vaig oposar-m’hi amb ràbia. I què que ho hagués pensat? Què passa si m’ho havia plantejat? No n’hi havia cap més prova que aquell breu pensament.

Em sentia millor. Justificar-me era com una mena de venjança. Vaig tocar-me el cos. «És això la mort? —desafiava amb menyspreu—. Carn i ossos? Això és ridícul!». Fins on pogués acceptar-ho, potser allò no seria un somni. Però segur que no seria estar mort.

Aquell conflicte em va esgotar de cop, em sembla. De nou, em notava el cos com de pedra. «Una altra vegada?», vaig pensar.

Tant se val. M’ho vaig treure del cap. Vaig estirar-me al meu costat del llit i vaig mirar l’Ann. Era torbador estar estirat al seu costat, cara a cara amb ella, i que mirés a través meu com per una finestra. «Tanca els ulls —vaig pensar; i ho vaig fer—. Evadeix-te, dorm —em vaig dir—. No tens cap mena de prova de res. Això encara podria ser un somni. Però Déu, estimat Déu del cel, si és així, és un somni odiós. Si us plau, —vaig implorar a qualsevol poder superior que em pogués atendre—. Allibera’m d’aquest malson negre que no s’acaba mai».