Quins somnis vindran

Hi ha alguna cosa més

Vaig intentar allunyar-me de la casa, tirar endavant; cap on fos, anar a un lloc qualsevol. No obstant això, tot i que la pesantor havia desaparegut, tot i que em sentia incommensurablement més fort, encara no era capaç d’alliberar-me del tot. No hi havia manera de marxar: la desesperació de l’Ann em tenia collat. M’havia de quedar.

En el moment precís de pensar aquestes coses, em vaig tornar a trobar a casa. La sala estava buida. Havia passat temps. No et sabria dir quant; això de mesurar el temps estava fora de les meves capacitats.

Vaig entrar on hi havia la llar. La Ginger estava estirada al sofà davant del foc. Em vaig asseure al seu costat. Ni tan sols va fer cap gest. Vaig intentar acariciar-li el cap, sense èxit. Dormia ben profundament. S’havia trencat el contacte i no sabia com.

Amb un sospir de derrota, vaig posar-me dempeus i em vaig dirigir al dormitori. La porta estava oberta, m’hi vaig ficar.

L’Ann estava estirada al llit, el Richard seia al seu costat.

—Mare, per què no admets almenys la possibilitat que fos el pare? —li preguntava ell—. El Perry jura que era allà.

—No en parlem més —va dir ella.

Em vaig adonar que havia tornat a plorar, tenia els ulls vermells i la carn del voltant inflada.

—És tan impossible? —va preguntar el Richard.

—És que no m’ho crec, Richard —va respondre ella—. I ja està. —Però quan va veure la cara que feia, va afegir—: El Perry pot tenir certs poders; no dic pas que no. Però no m’ha convençut que hi hagi res després de la mort. Sé que no hi ha res, Richard. Sé que el teu pare ja no és aquí i que hem de...

No va poder acabar, se li va trencar la veu amb un sanglot.

—Si us plau, no en parlem més —va fer, baixet.

—Perdona, mare. —El Richard va abaixar el cap—. Jo només volia ajudar.

L’Ann li va agafar la mà dreta i la va alçar; hi va fer un petó suau, l’hi va amanyagar amb la galta.

—Ja ho sé —va xiuxiuejar—. Ha estat molt dolç de part teva, però... —Se li va extraviar la veu i va tancar els ulls—... està mort, Richard. —Va concloure al cap d’un moment—. Ja no hi és. I no hi podem fer res.

«Ann, soc aquí!», vaig queixar-me jo. Vaig mirar tot al voltant amb ràbia, em sentia infeliç. No podia fer res per què ho sabés? Vaig intentar arreplegar objectes de l’escriptori. Em vaig concentrar en una capseta, la volia moure amb la força de voluntat. Al cap d’una bona estona, va fer un petit sotrac, però aleshores ja estava esgotat de l’esforç.

«Déu meu». Vaig sortir de l’habitació amb pena i vaig enfilar pel passadís, però tot d’una, com si hagués tingut un rampell, vaig tornar enrere, cap a l’habitació de l’Ian. La porta estava tancada. Cap problema, com li agrada dir al Richard. La vaig travessar de seguida, però aleshores, per sorpresa, vaig entendre una cosa repulsiva: «Soc un fantasma». L’Ian estava assegut a l’escriptori fent els deures, tenia una expressió cavernosa. «Ian, tu em sents? —li vaig preguntar—. Tu i jo sempre hem estat molt propers».

Ell continuava fent els deures. Vaig intentar acariciar-li els cabells; en va, naturalment. Vaig grunyir, estava frustrat. Què havia de fer? Tampoc no em podia forçar a marxar. El dolor de l’Ann em retenia.

Estava atrapat.

Em vaig apartar de l’Ian i vaig sortir de la seva habitació. Un tros més endavant, al passadís, vaig passar per davant de la porta de l’habitació de la Marie, que també estava tancada. De sobte em vaig sentir fastigós. Travessar les portes em semblava una broma de molt mal gust.

La Marie estava asseguda davant de l’escriptori, estava escrivint una carta. Em vaig desplaçar cap allà i em vaig quedar a mirar-la. És una noia encantadora, Robert, alta i rossa i simpàtica. I amb molt talent, també; té una veu preciosa per cantar i molta presència escènica. Havia pencat molt a l’Acadèmia d’Art Dramàtic, volia fer carrera teatral. Jo sempre havia tingut plena confiança en el seu futur. És una professió difícil, però ella és tenaç. Sempre havia planejat facilitar-li alguns contactes quan hagués acabat d’estudiar. Ara ja no ho podré fer. Una cosa més a lamentar.

Al cap d’una estona, vaig mirar què escrivia.

No havíem estat mai gaire junts. Vull dir nosaltres dos sols, sobretot últimament. Culpa meva, no d’ell. Ell intentava quedar: un dia, un vespre. Ell i l’Ian passaven dies junts, jugaven a golf, anaven a futbol, al cine. Ell i el Richard passaven moltes estones plegats, sortien a prendre alguna cosa, xerraven durant hores, es coneixien. El Richard també vol escriure i el pare sempre el va ajudar i li va donar suport.

Jo només vaig sortir amb ell unes quantes vegades. Sempre perquè ho demanava jo: a veure una obra de teatre, al cine, a un concert. Abans d’entrar, sopàvem i xerràvem. Sempre va ser molt agradable, però no va ser suficient, ara me n’adono.

Tot i així, sempre em vaig sentir molt propera a ell, Wendy. Em va tractar sempre molt bé, va ser sempre tolerant i comprensiu. Es prenia les meves bromes la mar de bé, tenia un sentit de l’humor fantàstic. Sé que m’estimava. De vegades, m’abraçava i em deia, directament, que tenia molta fe en el meu futur. Jo li enviava notes en què li deia que era el «millor pare» del món i que l’estimava, però m’agradaria haver-l’hi dit en persona més vegades.

Només que ara el pogués veure... Digues-li: pare, gràcies per tot...

Va parar d’escriure i es va fregar les llàgrimes dels ulls, que degotaven sobre la carta.

—La faré malbé —va mussitar.

«Oh, Marie». Vaig posar-li una mà al cap. «Només que pogués notar-ho... —vaig pensar—. Si ella pogués sentir el meu tacte i adonar-se de com l’estimo...»

Es va posar a escriure una altra vegada.

Ho sento, he hagut de parar per eixugar-me els ulls. Potser ho hauré de fer unes quantes vegades abans no acabi aquesta carta.

Ara estic pensant en la mare. El pare significava tant per a ella...; i ella significava tant per a ell... Tenien una relació estupenda, Wendy. Em sembla que no te n’havia parlat mai. Estaven completament abocats l’un a l’altra. Excepte a nosaltres, semblava que no necessitessin ningú més que l’un a l’altra. No és que no quedessin amb altra gent. Agradaven i la gent tenia ganes de veure’ls, ja ho saps; eren molt bons amics dels teus pares. Però estar junts, per a ells, era el que tenia més valor de tot.

És curiós. He parlat amb molts nois i noies i gairebé tots tenen problemes per imaginar-se, fins i tot per arribar a concebre, els seus pares fent l’amor. Suposo que és un sentiment universal.

Jo no he tingut mai cap problema per imaginar-me’ls. Els vèiem moltes vegades junts, agafats, a la cuina, a la sala d’estar o a la seva habitació, a qualsevol lloc, sense parlar, com una parella de joves amants. De vegades es quedaven així fins i tot a la piscina. I sempre que s’asseien de costat (fos pel que fos, per xerrar, mirar la tele, qualsevol cosa), la mare es recolzava en el pare i ell li passava el braç per les espatlles perquè estigués més còmoda. Feien una parella tan dolça, Wendy! Era... Perdona, em tornen a venir les llàgrimes.

És una mica més tard. Una altra pausa per eixugar-me els ulls. Deia que era fàcil pensar en ells fent l’amor. Em semblava completament normal. Des que vaig ser prou gran per ser-ne conscient, és clar, recordo cada vegada que sentia la porta del seu dormitori tancant-se a poc a poc i escoltava el clic discret que feia el pany. A la Louise, el Richard i l’Ian no ho sé, però a mi això sempre em feia somriure.

Tampoc no et diré que no s’havien barallat mai. Eren persones autèntiques, vulnerables, i tots dos tenien un caràcter fort. El pare va ajudar molt la mare a treure el seu geni, sobretot després de la crisi que va tenir. Oh, Wendy, tants anys que li va fer costat perquè pogués sortir-se’n! Ell la va ajudar a alliberar la ira en lloc de guardar-se-la a dintre: li va demanar que, quan conduís, a falta de res més, cridés a ple pulmó. Ella li va fer cas i una vegada la Katie es va espantar tant que gairebé va tenir un atac de cor; estava al seient del darrere i la mare no es recordava que hi era quan es va posar a xisclar.

Tot i que es barallaven, les seves empipades no els van posar mai en contra l’un de l’altra. Sempre acabaven abraçant-se i fent-se petons, fent bromes i rient. Eren com nens, de vegades, Wendy. Hi havia moments en què jo semblava la mare.

I saps què? No ho he dit mai a ningú. Sé que el pare ens estimava i que la mare encara ens estima. Però sempre hi havia aquella “cosa” entre ells, aquella mena de relació especial inabastable. Una cosa preciosa. Una cosa que no es pot explicar. No dic que ho patíssim. Mai no ens han “deixat de banda”; no és això. No ens han privat mai de res, sempre ens han donat amor i suport en tot allò que hem intentat o volgut.

I tanmateix hi havia aquesta cosa estranya de la seva relació que durant tots aquests anys feia que es mantingués la unitat de dos en una família que era una unitat de tres, al principi, fins a sis. Potser no s’entén el que dic, però és així. No ho puc explicar. Només espero trobar això mateix quan em casi. Sigui el que sigui, espero que tu també ho trobis.

Una prova del que dic és que he començat aquesta carta parlant del pare, però he acabat parlant de la mare i el pare. Perquè m’és impossible parlar d’ell sense parlar també d’ella. Van junts. Aquest és el problema. És que no me la puc imaginar sense ell. És com si una cosa que estava sencera s’hagués partit pel mig i ara cap de les dues meitats estigués bé. Com si...

Vaig començar a adonar-me d’una cosa.

Durant més o menys un quart de pàgina, jo anava caçant les seves paraules abans que les escrivís.

De cop em va venir una idea.

«Marie —vaig pensar—. Escriu el que et dic. Escriu aquestes paraules: Ann, soc el Chris, encara existeixo».

Vaig clavar-li la mirada mentre anava repetint: «Ann, soc el Chris, encara existeixo». Una vegada i una altra, ho dirigia a la ment de la Marie mentre escrivia. «Escriu-ho», li deia. Repetia les paraules que volia que escrivís. «Escriu-ho». Repetia les paraules. «Escriu-ho». Repetia les paraules. «Escriu-ho». Repetia. «Escriu», repetia. Així una pila de vegades, i en acabat encara més i més. «Escriu: Ann, soc el Chris, encara existeixo».

Vaig quedar tan absort en allò que feia que, quan la Marie de cop i volta va fer un esbufec i va apartar la mà de la taula, vaig fer un bot. Com que es va quedar com atònita mirant el paper, jo també vaig abaixar la vista per mirar què hi deia.

Hi havia escrit: Annsccris encarexstexo.

«Ensenya-ho a la mare», li vaig dir, emocionat. Em vaig concentrar en aquestes paraules. «Ensenya-ho a la mare, Marie. Ara mateix». Seguit, seguit, repetidament.

La Marie es va aixecar i va sortir al passadís amb el paper a la mà. «Així, molt bé —vaig dir—. Això mateix», pensava.

Va recórrer tot el passadís i es va tombar davant la porta del dormitori. Allà es va aturar. Jo, que la seguia entusiasmat, també vaig parar. Què esperava?

Va mirar a dins, a l’Ann i el Richard. L’Ann encara li premia la mà amb la galta. Tenia els ulls tancats, semblava adormida.

«Porta’ls-ho», vaig dir a la Marie. Jo mateix em vaig estremir amb el so de la meva pròpia veu. «Porta’ls-ho —vaig fer mentalment—. Ensenya-ho a la mare i al Richard».

La Marie es va quedar immòbil, mirant el Richard i l’Ann amb expressió incerta. «Marie, vinga —vaig tornar a dir, tens una altra vegada—. Marie, porta’ls-ho —vaig pensar—. Que ho vegin».

Va girar cua. «Marie! —vaig implorar. Estava sobtat—. Porta’ls-ho!». Plorava per dins. Ella va dubtar un moment i va tornar cap al nostre dormitori. «Això mateix, sí, porta-l’hi a ella —vaig pensar—. Porta-ho, Marie. Ara».

Es va aturar.

«Marie —suplicava mentalment—, per l’amor de Déu, porta-ho a la teva mare». Tot de cop, va tombar cap a la seva habitació i se n’hi va anar corrents, passant a través meu. Vaig fer un remolí i vaig precipitar-me darrere seu. «Però què fas? —vaig gemegar—. Que no sents...?».

Em va fallar la veu quan vaig veure que arrugava el full de paper i el llençava a la paperera. «Marie!» —vaig exclamar. Em vaig quedar observant-la, horroritzat. Per què ho havia fet?

Però ja ho sabia, Robert; no era pas difícil d’entendre. Va pensar que el seu propi subconscient l’havia traïda. I no volia fer patir l’Ann més del que ja patia. Ho va fer per amor. Però va fer a miques la meva última esperança de comunicar a l’Ann que encara vivia.

Em vaig quedar paralitzat, una onada de dolor m’esclafava. «Déu meu, això per força ha de ser un somni! —vaig pensar, recuperant-me de sobte—. Això no pot ser real!».

Vaig parpellejar. Sota els peus, vaig veure la placa: Christopher Nielsen, 1927–1974. Com havia arribat allà? No t’ha passat mai que sents de sobte que “ja has arribat” a algun lloc amb el teu cotxe i t’has preguntat com és que has conduït fins allà sense adonar-te’n? Doncs en aquell moment vaig tenir aquesta mateixa sensació. Excepte que no sabia què hi feia.

Hi vaig caure bastant de seguida. La meva ment havia cridat: «Això no pot ser real!». Però aquella mateixa ment sabia que hi havia una manera d’esbrinar-ho del cert. Ja ho havia començat una vegada, ara me’n recordava; el primer cop hi havia una cosa que em va retenir. Aquest cop no. Només hi havia una manera de saber si això era un somni o realitat. Vaig començar a colgar-me sota terra. No era més barrera que les portes. Em vaig submergir en l’obscuritat. «L’única manera d’estar-ne segur», continuava pensant. Vaig veure el taüt just a sota. «Com m’hi veuré a les fosques?», em vaig preguntar. Però no vaig amoïnar-m’hi. Només m’importava una cosa; descobrir la veritat. Em vaig ficar a dins del taüt.

El meu crit de terror va ressonar i va tornar a ressonar per tots els racons de la tomba. Vaig observar el meu cos amb repugnància, petrificat. Havia començat a descompondre’s. Tenia la cara tensa, semblava una màscara, glaçada, fent una ganyota grotesca. La pell s’estava podrint, Robert. Vaig veure... No, deixem-ho estar. No té cap sentit que et faci venir nàusees com les que em van venir a mi.

Vaig tancar els ulls i, sense parar de xisclar, me’n vaig anar ben lluny. Un fred va arremolinar-se al meu voltant, la humitat se m’enganxava. Vaig obrir els ulls, vaig mirar en totes direccions. Un altre cop la boira, aquell cúmul de boira grisa del qual no em podia escapar.

Vaig arrencar a córrer. En algun moment sortiria de la boira. Però com més corria, més espessa era. Em vaig girar i em vaig posar a córrer en direcció contrària, però no va servir de res. Cada cop era més densa, independentment del camí que agafés. No hi veia més enllà de pocs centímetres. Em vaig posar a plorar. Podia quedar-me errant per aquesta boira per sempre! Tot d’una, vaig cridar: «Ajudeu-me! Si us plau!».

Una figura va sortir de la bromada i s’acostava cap a mi; tornava a ser aquell home. Em vaig sentir com si em trobés un conegut, tot i que la seva cara m’era desconeguda. Vaig córrer cap a ell i li vaig aferrar el braç. «On soc?», vaig preguntar.

«En un lloc de la teva imaginació», va respondre.

«No t’entenc!».

«La teva ment t’ha portat aquí —va dir—. La teva ment et fa romandre aquí».

«I m’hi he de quedar per sempre?».

«En absolut —em va dir—. Pots trencar el vincle en qualsevol moment».

«Com?».

«Concentrant-te en allò que hi ha a fora d’aquest lloc».

Anava a fer una altra pregunta quan vaig notar, una vegada més, el dolor que sentia l’Ann. No la podia deixar sola. No podia.

«Estàs marxant un altre cop», va fer l’home amb to d’avís.

«És que no puc deixar-la», li vaig respondre.

«Ho has de fer, Chris —va dir—. O tires endavant o et quedaràs com ara».

«És que no puc deixar-la», vaig repetir.

Vaig parpellejar i vaig mirar a dreta i esquerra. L’home ja no hi era. Havia desaparegut tan de pressa que vaig arribar a pensar que m’ho havia inventat.

Inert i desvalgut, em vaig enfonsar en la terra freda i humida. Pobre Ann, pensava. Ara hauria de començar una nova vida. Tots els nostres plans s’havien esfumat. Els llocs que volíem visitar, tots els nostres projectes emocionants. Havíem d’escriure una obra de teatre junts, combinant els seus intensos records del passat i la seva perspicàcia amb el meu ofici. Pensàvem comprar-nos un tros de bosc en algun lloc perquè ella pogués fer fotos de natura mentre jo ho escriuria tot plegat. I també comprar-nos una autocaravana i passar un any recorrent el país, coneixent-ne els detalls. Viatjar per fi a llocs dels quals sempre havíem parlat però que no havíem vist mai. I estar junts, gaudir de la vida i de la companyia de l’altre.

Ara tot s’havia acabat. S’havia quedat sola; jo havia fallat. Hauria hagut de viure. M’havien matat per culpa meva. Havia sigut un idiota, no havia parat atenció. I ara estava sola. No em mereixia el seu amor. Havia deixat perdre molts moments de la vida que hauríem pogut passar junts. I ara llençava a les escombraries la resta del nostre temps.

L’havia traït.

Com més hi pensava, més abatut estava. Per què no havia de tenir raó, ella, en allò que pensava?, vaig pensar amargament. Era millor que la mort fos un final, un cessament. Qualsevol cosa era preferible a això. Em sentia sense gota d’esperança, buit per la desesperació. La vida després de la mort no tenia cap sentit. Per què continuar així? Tot era banal i inútil.

No sé quant temps vaig passar així, pensant aquelles coses. Semblava una eternitat, Robert, jo sol, abandonat enmig d’una boira espaordidora, enganxifosa, enfonsat en un dolor abjecte.

Només després de molt, molt temps, vaig començar a matisar els meus pensaments. Només després de molt i molt temps vaig recordar allò que m’havia dit aquell home: que podia sortir d’aquest lloc concentrant-me en allò que hi havia més enllà. Però, què hi havia més enllà?

«Importa?», vaig pensar. Fos el que fos, no podia ser pitjor que això.

«Molt bé, doncs, prova-ho», em vaig dir.

Vaig tancar els ulls i vaig intentar imaginar-me un lloc millor. Un lloc a la llum del sol, on hi fes calor, amb herba i arbres. Un lloc com els que solíem anar a acampar tots aquells anys.

Per fi, dins meu, vaig fixar-me en una clariana entremig de les sequoies, al nord de Califòrnia, on tots sis (l’Ann, la Louise, el Richard, la Marie, l’Ian i jo) ens havíem quedat un vespre d’agost a l’hora de la posta. Cap de nosaltres deia res, només escoltàvem el vast silenci de la natura que ens envoltava.

Em va semblar que notava les palpitacions del meu cos; endavant, amunt. Vaig obrir els ulls tot d’una. M’ho havia imaginat?

Vaig tornar a tancar els ulls i vaig intentar-ho un altre cop; vaig tornar a imaginar-me la quietud d’aquella immensa clariana.

El meu cos va palpitar una altra vegada. Era cert. Sentia una pressió increïble, suau, però persistent, que venia de darrere meu, m’empenyia i em sostenia. Vaig notar que la respiració se’m feia més i més ampla, més ampla i també més dolorosa. Em vaig concentrar encara més i el moviment es va accelerar. Anava corrent cap endavant, corrent cap amunt. Era una sensació alarmant, però també plena de joia. Ara no ho volia deixar estar. Per primera vegada des de l’accident, sentia una mica de pau interior. Era el principi d’un coneixement; una il·luminació sensacional.

Hi ha alguna cosa més.

Continuació a un altre nivell

Vaig obrir els ulls i vaig mirar enlaire. Per damunt del cap, veia un fullatge verd i, a través de les fulles, el cel blau. No hi havia ni rastre de boira; l’aire era net. Vaig aspirar. Feia una olor fresca que et vigoritzava. Vaig notar una brisa suau a la cara.

Incorporant-me, vaig mirar cap a totes bandes. Havia passat una estona estirat a la gespa. El tronc de l’arbre que m’acollia era allà mateix. Vaig estirar la mà i vaig palpar l’escorça. I alguna cosa més: n’emanava una mena d’energia.

Vaig abaixar la mà per acaronar la gespa. Estava impecable. Vaig apartar-ne uns quants brins per examinar el sòl. Tenia un color com el de l’ombra de l’herbei. No hi havia males herbes per enlloc.

Em vaig acaronar la galta amb un bri que havia arrencat. També hi podia sentir un minúscul corrent d’energia. Vaig ensumar-ne la fragància delicada, me’l vaig posar a la boca i el vaig mastegar com feia de petit. No havia tastat mai, quan era petit, una gespa com aquella.

Aleshores em vaig adonar que a terra no hi havia ombres. Estava assegut sota un arbre, però no a l’ombra. Com que no ho entenia, vaig buscar el sol.

No hi era, Robert. Hi havia llum sense sol. Vaig mirar tot al voltant, confós. A mesura que els meus ulls s’acostumaven a la llum, hi anava veient fins més lluny, camp enllà. No havia vist mai un paisatge així: una panoràmica impressionant de prats entapissats de verds, plens de flors i arbres. Vaig pensar que, a l’Ann, li encantaria.

Me’n vaig recordar tot d’una. L’Ann encara era viva. I jo? Em vaig aixecar i vaig empènyer el tronc de l’arbre amb totes dues mans. Era sòlid. Les sabates deixaven petjada sobre un terra sòlid. Jo estava mort; sobre això ja no hi havia cap dubte. Tanmateix, aquí em tens, posseït d’un cos que notava igual que abans i que semblava igual, fins i tot anava vestit igual. Dret, sobre un terreny molt real enmig d’un paisatge més que tangible.