La terra prohibida (volum 1)

I quan a la fi s’hi va atrevir, quan gosà fer els pocs passos que el separaven de l’entrada, d’on no havia acabat d’allunyar-se mai, d’on ni s’havia allunyat tretze anys enrere a desgrat del seu convenciment, va pujar aquells quatre graons encara amb el cor poruc, disposat a totes les sorpreses, però per endavant malavingut a enfrontar-s’hi serenament.

No va recordar la portera, ara asseguda darrere la porta vidrada mig oberta, ni res no l’obligava a fer-ho; en cert sentit mai no l’havia vista. Era una dona sempre asseguda en aquell llindar i per això mateix més objecte que persona, sobretot per a ell que amb la mateixa indiferència es mirava les pedres i els arbres, el carrer i els éssers que l’habitaven, tot ell abocat únicament sobre una cara que coneixia amb el nom de Victòria, una criatura dolça i alhora forta que a l’últim va plantar-li cara i decidí el futur de tots dos. O potser la decisió ja era presa, rumiada durant llargues nits d’insomni, i per això va trobar-la encara més amarga i l’acomiadà amb aquella correguda escales amunt que li deixava, a ell, només la darrera imatge d’una espatlla, d’una esquena, d’unes anques, de les cames que s’enfilaven lleugeres, amb les mitges ben aplomades i les faldilles que oscil·laven fins al sec profund on la cama desapareixia.

Era, doncs, un estrany que s’atansava a una estranya mentre pujava aquells quatre graons i somreia d’una manera estúpida per encarar-se amb la dona allí asseguda, asseguda i tranquil·la, amb el vestit negre que devia haver dut sempre però que ell no recordava, més vella, més arrugada de com l’hauria recordada si verament l’hagués vista, però idèntica a ella mateixa, amb aquesta identitat planera que els desconeguts tenen amb llur pròpia persona ignorada.

Va saludar-la amb una inclinació del cap i fins es va treure la mà de la butxaca, no pas per veritable deferència, per respecte, sinó per un instint interessat que l’obligava a conquistar, no sabia ben bé per què, la simpatia de la desconeguda, ja que d’ella depenia tant; no tot, perquè podia contestar amb un sí o amb un no i desaparèixer després darrere l’afirmació o la negació com si mai no hagués existit, o com si solament hagués existit en aquell instant precís d’afirmar o de negar, missió per a l’acompliment de la qual havia romàs sempre en aquella porta, en el supòsit que fos la mateixa de sempre, aquell objecte sempre assegut al llindar, atès que res no garantia que fos la d’abans, i podia perfectament tractar-se d’una altra vella i no d’aquella que ell no havia mirat mai; no tot depenia d’ella, doncs, però en canvi era la porta a través de la qual tindria accés a la Victòria, una porta que podia tancar-se també i refusar-li el pas, no per mala voluntat potser, ans per ignorància, o perquè fos una porta oberta sobre un mur on el camí s’acaba.

La vella no es va aixecar, però redreçà una mica l’espatlla inclinada sobre la cadira o, més que inclinada, vençuda pels anys i per les misèries, per tots aquells fills que ell no coneixia ni coneixeria mai i l’existència dels quals li seria revelada a poc a poc, no pas avui, sinó demà, un altre dia, durant molts dies, quan tornaria a la casa a parlar amb la dona.

—Perdoni; la senyoreta Victòria Godayol...?

Més que la timidesa era el temor allò que el feia parlar amb la seva veu més blana, blana a despit del rogall que tenia gorja endins i que obligà la dona a un moment de silenci després que la pregunta fou feta, un silenci destinat a la captació d’uns mots mig oïts i familiars que a la fi van obrir-se amb tot llur sentit dins del cervell que només pensava en els fills i en les dones d’aquests fills.

—Victòria...? Ui, no fa pas poc temps que ja no viuen ací! Des que es va morir el senyor...

Darrere la dona, sota la bombeta que penjava del sostre i ho mig aclaria tot amb la seva llum groga, hi havia una taula coberta amb un hule, on s’apilaven unes mates d’enciam i un grapat de mongetes tendres. Hi havia també un tros de pa, no una barra sencera, sinó un tros mal tallat, més que tallat partit amb les mans, i al costat, un pot d’alumini ennegrit pel foc. En Jesús va pensar que la dona era una deixada, però ella seia davant seu, d’esquena a la taula, com una reina que sap que disposa de la paraula justa. I aquesta paraula era allò que ell intentava obstinadament de no sentir tot i que ja fos massa tard per fer-se enrere; ara li calia retrobar el camí per aquell extrem, i per això va fer només:

—Ah!

I mentre la vella continuava mirant-lo, hauria dit que tota encuriosida, va trobar les altres paraules per forçar la sortida, les paraules que ja estava a punt de pronunciar en entrar a la casa i atansar-se a la dona, però que havia esperat, contra tota esperança, que li serien evitades:

—I on viuen, ara?

Ella es va arronsar d’espatlles, sense indiferència, amb fatalitat, sense sentir-se verament atesa, ni impressionada de la manera que fos, per la cara del foraster, tot de sobte ombrívola i terrosa.

—No ho sé...

—No ho sabeu?

Tot formava part d’un ordre de coses que disposà quan va abandonar aquella casa, és a dir, quan sense haver-hi entrat mai era com si l’abandonés, perquè se n’anava, i ella, la Victòria, restava a la ciutat, al pis on havia viscut sempre —i s’allunyava d’ell enfilant-se escales amunt amb les seves cames enfundades en mitges de costures rectes, tibants. Una cosa era conseqüència de l’altra, però malgrat això no podia vèncer ara la seva incredulitat, atès que a més de no haver entrat allí amb una preparació suficient, o només falsament preparat a les paraules de la vella, aquesta, li semblava, tampoc no ho deia tot; els seus ulls el fitaven amb massa insistència per no insinuar un secret que, no sabia per què, no s’atrevia a dir, o que potser no volia dir, probablement per pura obstinació senil.

—No us van deixar cap adreça, en anar-se’n?

La dona va inclinar una mica el cap, si bé no deixà de mirar-lo, i la curiositat semblava augmentar en els seus ulls; hi era ben visible, gairebé descarada, però d’una manera humil a pesar de tot, sense rastre de provocació ni d’autèntica impertinència.

—Sí que me la van deixar. I prou que la tenia. Però ja no me’n recordo. Només sé que era per Sant Gervasi.

Va escandir les quatre frases d’una manera neta, separant-les curosament, com si cadascuna d’elles formés part d’un context distint i calgués subratllar-ho a benefici del seu interlocutor, massa jove, massa pertorbat per adonar-se de res.

—Sant Gervasi... El carrer, no el recordeu?

—El carrer...? Tinc tan poca memòria!

Va fer un sospir que obria un parèntesi. I dins hi havia, arrenglerat en bon ordre, el resum d’aquells deu anys, quan els fills s’havien fet grans i s’havien casat i ella s’havia quedat sola, a la seva edat, vídua com era des de jove —ella que els havia pujat tots amb el seu treball, amb el seu esforç, sí, senyor, traient-se el menjar de la boca, car tots sabem què dona una porteria, mentre les coses es van encarint i els veïns no es fan càrrec de res, paguen el mateix que pagaven quinze anys enrere i fan el sord si els en parles...

En Jesús, però, va desgavellar aquell ordre curiós en què havia tingut l’habilitat d’aplegar les seves queixes des que, cinc anys enrere, havia donat forma definitiva a la seva cantarella, amb el mateix orgull, potser, d’un autor que, havent revisat el text definitiu de les seves obres, ja només espera la mort, però ella amb moltes ganes de viure i de seguir contant i repetint la mateixa història, atès que no podia escriure cap llibre i al seu abast només hi havia la precària transmissió oral.

—Quants anys fa, doncs, que són fora?

Va mirar-lo sense malvolença, perquè el verí ja s’havia esgotat amb els primers impacients, tots els veïns de l’escala i els botiguers dels costats, i ara feia temps que havia après a deixar la capsa tancada, si bé molt a prop, a l’abast com qui diu de les mans, per tal d’obrir-la a la primera oportunitat.

—Set o vuit... Sí, set, perquè en Josep encara s’havia de casar. Recordo que...

—Quin Josep?

A casa dels Godayol no n’hi havia cap, o si més no ell mai no se n’havia assabentat i, tot i que de la família mai no en parlaven gaire, ell hauria sabut l’existència d’un germà, perquè només s’hauria pogut tractar d’un germà; si bé ignorava el nom del pare, era evident que la vella no podia referir-s’hi, car el pare ja era casat, és clar, i a més ella mateixa acabava de dir que se’n va anar quan l’home morí.

—El meu fill. Es va casar el quaranta-sis i ells devien marxar un any abans.

—Comprenc.

Van mirar-se, ell dret al llindar, sense tocar-lo ben bé, perquè hi seia la vella, amb la cadira porta endins i porta enfora, davant la taula desordenada, i ella recolzada contra el respatller, observant-lo cada cop més atentament, com interessada a desgrat dels greuges que covava contra en Josep i els altres fills.

—Si la buscàveu, potser encara la trobaríeu...

—Què?

—L’adreça.

No va dir ni sí ni no, però en Jesús va interpretar correctament el seu gest, un gest que no afectà gens ni mica les mans, ni el cos, sinó ben just la cara i el coll quan va inclinar la testa de costat, en una actitud dubtativa, sempre sense mala voluntat, però amb la inerta desgana que es referia a tot allò que no havia fet ni faria ara que ja era vella: servar les coses en ordre (llevat dels seus records), o prendre’s molèsties innecessàries i que ningú no compensaria, o regirar els vells papers grocs, factures, rebuts, targetes i cartes, tot de papers que reposaven dalt de l’armari i que durant anys i anys ningú no havia tocat, ni simplement espolsat, com si a la fi hagués aconseguit d’oblidar llur existència.

—Només sé que era per Sant Gervasi.

Era una manera escaient d’indicar la seva repugnància a moure’s, a cercar el que fos, a preocupar-se de les coses que ningú no tocaria ja fins que ella fos morta, i aleshores seria per cremar-les amb desamor, amb el mateix desamor amb què ella les havia oblidades.

En Jesús va restar un moment dret allí, immòbil si no fos pel moviment del llavi inferior que pujà a cobrir parcialment el superior i el mossegà amb delicadesa, i aleshores va dir:

—Potser algun veí se’n recordaria...

La vella denegà amb el cap, aquest cop amb una denegació lenta i pausada, com pausats, gairebé cansats i tot, eren la majoria dels seus moviments.

—Ja no es feien amb ningú.

Va estar a punt de deixar passar aquella observació que no podia interessar-li, li semblava; tant li era que s’haguessin fet o que no s’haguessin fet amb els altres estadants de la casa —llevat pel detall que ara, per llur manera de viure retirada, per llur adustesa, pel que fos, ningú no podria posar-lo darrere la pista de la Victòria. Però com que la pregunta que tenia a la punta de la llengua, no s’atrevia a formular-la, temorós del desencís, va dir:

—No es feien amb ningú?

I potser no era ben bé una pregunta, sinó una constatació, o ni això: una mecànica repetició dels mots de la vella, una manera maquinal de no interrompre del tot aquell contacte precari que hi havia entre ells i que la dona no feia res per aprofundir, ni tan sols per conservar en la seva forma actual.

Però llavors la vella va dir els mots que ho havien de canviar tot, unes paraules senzilles, com ho són sempre les paraules dites sense intenció, a tall de comentari, per explicar un fet més que per justificar-lo:

—No. Des que va tenir la criatura...

—Quina criatura?

Perquè no sabia de què li parlava, de debò que no ho sabia, i encara era ben lluny del seu esperit la possibilitat d’unes conseqüències en les quals mai no va pensar, en les quals no pensaria, amb tant de retard, fins al cap d’uns segons, quan la vella hagués buidat, com qui no hi toca, el seu sac:

—Doncs la nena de la Victòria...

—Una nena?

Tot s’esfondrava. És a dir, la construcció sempre havia reposat sobre la sorra blana i res no havia estat mai prou sòlid perquè fos permès de parlar de construcció. De tota manera, però, quelcom es desfeia, perquè la noia, llunyana durant tants anys, i gairebé pròxima recentment, reculava ara a distàncies inassolibles, on mai no se li podria reunir, perquè algú altre havia interceptat els camins: aquell que havia pressentit i temut o, menys que això, aquell en el qual simplement havia pensat quan encara era davant la casa, examinant els arbres i els balcons, el carrer i les botigues, les mateixes escales que a la fi havia pujat sense acabar de dir-se que calia esperar qualsevol contingència, que res no seria més plausible, més natural.

Però ara no era natural, ara era un dolor més o menys localitzat per aquells mots que, li semblava, liquidaven definitivament, sense ombra de dubte, tot llur passat. Ara és de veritat, es deia, sense saber que tot descansava en un error. Desganat, va afegir gairebé immediatament:

—I això què hi té a veure?

Ella va moure les espatlles per indicar que no calia que la barregés amb res del que s’havia esdevingut, atès que no se’n feia solidària ni li importava, en el fons; ella només era la portera i, encara que ho hagués volgut, certes actituds no se les podia permetre: eren de luxe, i ella havia de servir tothom, per això l’havien posada allí on era, no a l’entrada de la llotja, sinó a la llotja, o en un indret o altre de la casa si tenia l’habitatge a part, per tenir-ne cura —i també dels veïns, dels seus capricis i les seves impertinències.

—No els va agradar. Que una noia soltera...

La va interrompre. No amb paraules, sinó amb el sobresalt, ben visible, del cos. Una manera tota particular de retrocedir i després de projectar-se endavant, gairebé com si la volgués agredir. Però ella no va enganyar-s’hi, no va tenir por; callà i va esperar-se.

—Voleu dir que no és casada?

—Qui sap, ara! Aleshores no, que no ho era.

—No?

Calia que li ho tornés a dir, perquè... No ho sabia per què; la vella ara el mirava maliciosament, definint a la fi el sentit de la seva intenció en fitar-lo com ho havia fet al principi, o gairebé des del principi, quan començà a contestar les seves preguntes sense preguntar-li al seu torn per què ho volia saber, qui era, d’on li venia aquell interès per la Victòria.

Ara estava a punt de destapar les cartes. O potser era una altra cosa: que fins ara no reunia en un record únic, consistent, un feix d’impressions o de pressentiments que la cara del xicot suscitava dintre seu, barrejats amb aquells greuges que no tenien res a veure amb ell i per als quals vivia sense adonar-se que posaven com un vel entre els seus ulls i el món. Ara es desensopia i en el seu esguard brillava, a la fi, l’espurna que ho resolia tot. Gairebé va somriure en dir tot de sobte, però amb una extraordinària naturalitat:

—Vostè és aquell jove que l’acompanyava, oi?

També va somriure ell, per costum, per fer-li companyia, potser fins i tot per recompensar-la, a la seva manera, amb l’únic que li podia donar, no res de preciós ni de particularment desitjable, però quelcom encara suficientment personal per merèixer simpatia, grat, de vegades amor i tot.

—Sí, l’acompanyava sovint. Però ja fa molts anys...

—Durant la guerra.

—Això...

Ella va enretirar la cadira una mica de costat, per deixar que la llum es projectés sobre l’home que tenia davant. La llum, però, sempre l’havia il·luminat, si bé per damunt la seva testa, i ella no podia veure res que no hagués vist fins aleshores. No era la claror, doncs, allò que el va trair, sinó que va trair-se ell mateix pel fet de ser tal com era des que existia i, més encara, des que existien els seus, tots aquells que li havien donat carn i sang, i les hi havien donades d’una certa manera que ell, al seu torn, passaria als fills, els les havia passat ja, car la vella ho va aclarir amb la seva simplicitat de costum:

—És igual que vostè.

Ho va entendre; tot seguit va estar segur del que volia dir la vella, però a desgrat d’això ho va preguntar per aquesta necessitat estúpida de veure traduïts en paraules els fets indiscutibles sobre els quals ens permetem un dubte, si més no una vacil·lació, mentre no són confirmats d’una manera explícita i suficient:

—Qui vol dir? La nena?

—Sí, la Maria Jesús.

Va empal·lidir una mica. I va escollir aquell instant solemne per butxaquejar a la recerca d’una cigarreta, treure-la del paquet i encendre-la amb la mà tremolosa —perquè li era absolutament impossible de restar allí dret davant la vella, sense fer res, res més que preguntes, tot un grapat d’interrogacions que li pujaven als llavis però que hauria estat indecent, indelicat si més no, de formular d’aquella manera precipitada, desordenada, a què l’empenyia la seva ànsia.

Se sentia xop de tendresa, i d’aquesta tendresa tremolava, impacient que estava per abraçar-les a totes dues, mare i filla, la seva filla, allò que... sí, allò en què mai no havia pensat, ni somniat, perquè mai no havia tingut una sola oportunitat de confiar, d’abandonar-se, de construir quelcom de sòlid durant aquells anys a França i a Amèrica, ara amb la Jenny, després amb l’Ellen, l’Ellen que no el perdonaria i ara estava sola com ell sempre havia estat sol, sol llevat d’aquells temps meravellosos, quan era jove i tenia la Victòria i li feia una filla...

—Maria Jesús...

La portera, ara sí que tota abocada al present perquè allò era una veritable novel·la, una cosa que mai no hauria gosat ni esperar. A l’escala mai no havia passat res de verament emocionant abans d’aquella naixença de la nena, que no es va poder amagar i que la mateixa Victòria no semblava tenir cap interès a ocultar, com si s’imposés, com si sentís la necessitat d’imposar-se un càstig, o com si a pesar de tot s’enorgullís d’aquella relació que ningú no li deixaria oblidar per molt que visqués, no els seus propis familiars, ja que d’allò, d’aquella vergonya, havia mort en definitiva el vell, i d’aquella mateixa vergonya moriria probablement la mare, tan delicada des d’aleshores. Així doncs, digué:

—Ja em semblava que la seva cara m’era coneguda...

Però ell ja no s’acontentava amb vaguetats o comentaris imprecisos, ni li interessava de parlar per parlar sense moure’s de lloc, potser perquè no trobava la manera d’acomiadar-se; volia fets concrets i brutals que li feren preguntar:

—Quan va néixer, exactament, aquesta criatura?

—Deixi’m comptar... La guerra es va acabar l’any trenta-nou...

—A l’abril.

—A l’abril? Ah, no, jo compto des que van entrar a Barcelona... Però no hi fa res, perquè no va pas néixer aleshores, sinó a l’estiu... Quin mes devia ser? En Jaume em va tornar al setembre, perquè el van agafar, sap?, i va estar en un camp de concentració. Jo prou li deia que es quedés, però massa complidor que és...

Va callar, perquè entre aquell Jaume pretèrit i el fill que després va tolerar, com en Josep i en Vicenç, que les nores la confinessin a la porteria tota sola, en aquella porteria on havia passat tota la vida, trenta anys pel cap baix, però d’on ja tenia dret a retirar-se, entre un xicot i l’altre, doncs, ja no hi havia res de comú, eren estranys entre ells, d’una manera més profunda i pertorbadora que si haguessin estat dues persones distintes.

—Deia que al setembre...

No es podia esperar! En què pensava aquella dona per parlar ara del seu fill i quedar-se després muda, evocativa? Que potser no havien passat tots per les mateixes misèries, camp de concentració, presó, exili o, pitjor encara, el desarrelament i la mort? Per què parlar-ne, per què, vella?

—Sí, és quan va tornar... I ella ja l’havia tingut potser feia un mes o tres setmanes; una noia petita i tota peluda que gairebé feia llàstima, sap? Però després, Déu meu! Després sí que enamorava!...

Va comptar ràpidament, i el cor quasi se li aturava, perquè quan ell se’n va anar, al gener, la Victòria probablement ja sabia que estava prenyada, o ho temia si més no —allò havia de ser més una temença que una esperança—, soltera com era i amb ell que fugia, abandonant-la per sempre. I, tot i saber-ho, l’havia deixat marxar... No, si ho hagués sabut, o que només fos pressentit, aquell vespre no se li hauria girat d’esquena per pujar les escales precipitadament i deixar-lo a la porta, des d’on ell la mirava enfilar-se cap al pis on encara no havia estat mai i on ara ja no posaria mai els peus, vist que ella no hi vivia. No podia ser que ella s’hagués adonat d’aquell estat que tot just començava, perquè cap noia del món no hauria renunciat, en aquesta situació, com va renunciar la Victòria per pur amor propi, ara ho veia, només per l’amor propi de la femella que no se sent la primera entre les atraccions del mascle que estima. Si la vella tenia raó —i per què no havia de tenir-ne i equivocar els càlculs, ella que comptava no per dates, sinó per efemèrides, per esdeveniments familiars?— la Victòria no devia adonar-se de res fins al cap d’uns dies, quan ell potser encara no era fora de Catalunya, quan s’afanyava cap a la frontera, percaçat per una força contra la qual res no podia i amb els ulls humits en travessar la darrera cresta, aleshores que, encara en terra seva, es va girar plorant, sí, plorant per tot allò perdut i que hauria estat, que hauria pogut ser tan bell si entre tots no ho haguessin anorreat. Ella se’n devia adonar i ell ja era inassequible, ell, el pare d’aquesta noia que encara no era una noia ni era res: una massa gelatinosa que fins al cap dels dies no tindria forma i acabaria definint-se en un sexe, després en un nom, i ara, ara, en una criatura que ja tenia tretze anys! Va dir:

—Sí, ha de ser filla meva.

La portera el va mirar i assentí amb la testa, greu però complaguda.

—Ningú no pot dir el contrari; és pastada.

—Cal que la trobi.

Ho va dir ben simplement, però la vella no s’hi va enganyar; volia trobar-la de debò. Perquè ell, ara, sentia que ja no es tractava únicament de la Victòria, d’una noia estimada, més o menys estimada, sinó de la seva carn, d’una part del seu ésser desil·lusionat, i això no admetia ajornaments.

—Faci memòria. Només que recordés el carrer, el nom del carrer...

Implorava, però la vella no va fer cap esforç. Únicament va dir:

—Ai, fillet!

I ell no podia pas deixar que es tanqués aquella única font d’informació. Calia que insistís i tornés a insistir, fins que el cervell de la vella, rovellat com era, s’engegués de nou i, retrocedint d’any en any, d’etapa en etapa, assolís aquell dia concret en què ella i la nena se n’anaren i van deixar-li una adreça, no pas perquè esperessin res d’ella, sinó per les cartes que podien arribar encara, pels amics que podien visitar-les, si és que els en quedava cap...

—Pensi, faci memòria...

Li escrutava els trets, en l’ombra, perquè la bombeta era darrere seu i només il·luminava la taula i, per damunt la vella, el mateix Jesús amb les faccions gairebé desfetes.

—Conec una noia amb la qual eren amigues...

Si hagués estat un home s’hi hauria abalançat, engrapant-lo per les solapes, pel braç, per on fos, urgint-lo a prosseguir, a donar-li el nom de la noia en qüestió, l’adreça, o on podia veure-la; però era una dona, una vella, i no pas dreta al seu davant, ans asseguda, una mica distant, i va haver d’acontentar-se amb inclinar més el cap, com per rebre una confidència que no es podia fer esperar.

—Qui és? On viu?

—No ho he sabut mai. De vegades, de tard en tard, encara la veig passar, de manera que deu viure pel veïnat.

Per què li donava esperances que després destruïa amb la seva parsimònia? Va tornar a redreçar-se, amb la cigarreta entre els llavis, però sense xuclar-la, distret del fum lent que li emboirava la cara.

—Per què li interessa tant?

Va esguardar-la, incrèdul, i es va treure la cigarreta de la boca potser per contestar una mica iradament, ja que al capdavall es tractava de la seva filla i totes les explicacions sobraven. Però ella va prosseguir:

—Si les va abandonar...

Era veritat, les va abandonar o, més exactament, la va abandonar. Només a ella, la Victòria, perquè de la filla encara no en sabia res; ni l’un ni l’altre no en sabien res en aquell instant del comiat presumiblement definitiu. I encara no va ser ben bé ell qui la va abandonar, sinó ella que va renunciar al seu amor quan tractava de retenir-lo i li pregava que no marxés, perquè si se n’anava no tornaria a veure’l (i com podia passar-se la vida esperant algú que ja era com si no existís?). Però ell mai no va creure que tingués raó. Sabia, de tota manera, que en tenia, però això no ho havia descobert fins ara, quan havien passat tretze anys i havia tornat, una mica de grat, una mica per força, per trobar les coses tal com les va deixar o pitjor encara, per trobar afermats en el poder aquells contra els quals havia lluitat, aquells dels quals havia fugit i que ara ni la molèstia no s’havien pres de retenir-lo. Perquè es limitaren a interrogar-lo i a deixar-lo lliure, sense altra preocupació immediata que l’ordre, ja esperada, de presentar-se periòdicament a la policia. Per això ella havia tingut raó, quan tot semblava desmentir-la, i per això, perquè ell aleshores no ho sabia, havia perdut estúpidament tretze anys de la seva vida, fent de tot i no fent de res, vivint amb la Jenny, vivint amb l’Ellen i oblidant l’única persona que hauria hagut de recordar, ja que ella el continuava, era la mare de la seva filla, mentre que les altres no eren res ni ho havien estat mai. Gairebé amb humilitat, va dir: