La terra prohibida (volum 1)

—Hola, Cedó...

El vell va mormolar pel coll de la seva camisa, feu la volta al taulell mentre la noia sortia per anar-se’n a la cuina i es fregà les mans amb un drap. No va preguntar què volien aquell parell que acabaven d’entrar darrere seu, sinó que va agafar dos gots i una ampolla i anà a deixar-ho tot sobre la taula, sempre adust, mut. Cada vespre bevien el mateix i no calia malgastar-hi paraules.

En Cros va reprendre:

—Com us deia... Hom s’adona que es troba en terra conquistada. T’hi han deixat tornar, però precisament per això, perquè ja és una altra terra i també confien que et conquistaran, que et faran ajupir. I el pitjor de tot és que ho aconsegueixen.

—Bé...

—No, és clar, vós encara no heu tingut temps d’adonar-vos-en, tot just fa uns quants dies que sou aquí. Però espereu que passi una mica de temps i comenceu a ensopegar amb tot i amb tothom...

Va treure el colze que tenia repenjat al taulell, es dreçà tan alt com era i va canviar fins i tot de veu:

—Catalunya sempre ha estat un carreró sense sortida. No un passadís ni una plaça de reunió; un carreró, un veritable cul-de-sac.

El vell va dir, inesperadament:

—Ara hi toqueu.

Tots dos se’n van estranyar, per diferents motius: en Cros perquè mai, o mai que s’hi hagués fixat, no l’havia vist intervenir en una conversa a la qual no era invitat, i gairebé ni quan ho era, ja que aleshores es limitava a moure el cap o a monosil·labejar distretament; en Jesús perquè l’oncle mai no s’havia ocupat d’aquelles qüestions i, per aquest mateix estar acostumat a no veure’l ocupar-se’n, àdhuc a saber que no se n’ocupava, creia ben ingènuament que no hi havia reflexionat. Fins i tot ara continuava pensant el mateix, i aquelles paraules, al seu veure, no tenien cap sentit profund ni meditat, sinó que responien a un mer egoisme de l’home que no vol preocupar-se ni ser pertorbat per ningú en la seva vida fàcil i rutinària, i per això assenteix a tot allò que assenyala la inconveniència d’un canvi i afavoreix un estat de fet, o el que li sembla un estat de fet, de la naturalesa que sigui, que ha de durar tota la seva vida.

En Cros sí que devia haver-s’hi enganyat, i per això se li adreçà amb la més bona fe del món:

—Hem perdut la consciència nacional. No ens sentim ja com un tot orgànic, com un cos que obeeix les seves pròpies lleis i costums...

En Jesús gairebé no l’escoltava i el vell, que ara devia comprendre el seu error, va girar-se d’esquena amb una sola paraula:

—Bah, cabòries!

D’una manera desatenta, potser hostil i tot, perquè no combregava amb aquell pensar i perquè l’altre l’havia enredat, encara que la culpa no fos seva, sinó d’ell mateix, que per una vegada acabava de precipitar-se.

En Cros es va quedar amb la boca oberta i després brandà el cap gairebé imperceptiblement. A ningú, va dir:

—Això sí que és donar-me la raó.

Es va consultar el rellotge i es ficà la mà a la butxaca. Sense preguntar quant valia el vermut, va deixar els diners sobre el taulell com si fossin els mateixos diners de la vetlla, o els d’un altre dia qualsevol, d’un dia dels molts que entrava a l’establiment a fer l’aperitiu. En Jesús va preguntar:

—Ja us n’aneu?

—He d’enllestir unes correccions.

Es cordà l’americana i va separar-se del taulell amb la pipa encara a la mà, l’espessa cabellera una mica despentinada com sempre i les faccions endurides per tota la seva desagradable experiència de quaranta anys en aquesta terra.

—Bé, fins demà...

El vell gairebé no va replicar i en Jesús l’acompanyà fins a la porta, on va quedar-se, observant com se n’anava carretera amunt i trencava a la dreta, cap al grup de cases noves on vivia. Però ja no pensava en ell, potser fins i tot ni hi havia pensat mentre el tenia al davant i l’home parlava, perquè allò, aquell moment dolç i estrany aniuat dins seu, tenia més força, més pes que tot el món reunit —i continuaria tenint-ne, llevat, potser, a estones, de la presència de l’Eugènia, que vulguis o no l’excitava tot i que sempre anava llardosa i el cos, massís, li desbordava de pertot; això, potser, encara hi contribuïa.

Ara era fosc del tot i davant l’establiment només hi havia la llum que es vessava pel finestral, encara obert, i per on sortien també les remors de la sala, les veus dels dos treballadors que bevien aplicadament, obstinadament, parlant-se ara i adés en veu ni alta ni baixa, natural, que feia indistingibles les paraules, i el soroll encara més somort que feia el vell darrere el taulell, on disposava platets i tasses, gots i culleretes.

I ell observava aquella lluminositat estesa als seus peus i l’obscuritat de més enllà del rectangle de claror, i també la llum de més amunt, de les cases noves que, arran de carretera, es perfilaven sota els raigs dels fanals que les branques fulloses dels arbres mig amagaven.

Més enllà, més amunt encara, i, després, més avall, hi havia tota la ciutat i un indret precís on vivia la Victòria amb la seva filla, una noieta de tretze anys que potser patia misèria. Se les imaginava totes dues sota un sostre precari, probablement amb la mare d’ella, l’àvia de la nena; totes tres, doncs, sota un sostre precari, defensant-se malament amb el treball de la Victòria que no estava acostumada a fer res, perquè l’havien criada com una senyoreta tot i que no fossin rics ni ho haguessin estat mai. Una senyoreta com totes les senyoretes que esperen un bon casament i, mentre l’esperen, depenen només del treball del pare, enginyer, professor, advocat potser, professions liberals sense diners si hom no s’embruta les mans.

Havien hagut de reduir despeses i se n’havien anat a viure a Sant Gervasi. Però Sant Gervasi era tota una ciutat dintre la ciutat i mai no la trobaria sense l’ajut de la portera del carrer d’Enric Granados, i ella no podia ajudar-lo si no veia aquella noia amb la qual la Victòria fou amiga —i ara feia temps que no l’havia vista; potser també havia canviat d’adreça, o fins i tot era possible que no sabés res de res, perquè fins a quin punt eren verament amigues, ella i la Victòria?

—Hola, bona nit.

—Bona nit.

—Bona nit.

Tots tres homes entraren al local mentre ell s’apartava cap a un costat per deixar-los passar. Tres obrers més que es beurien un got de vi de tres pessetes el litre, gairebé silenciosament els uns davant dels altres, o a tot estirar amb escasses paraules sense significació, ja que continuarien parlant de la feina, de la família, d’allò mateix que parlaven sempre, sense inquietuds i gairebé sense maldecaps, perquè ells no havien perdut cap filla i tenien la dona i la mainada a casa si eren ben casats i, si eren solters, la xicota en un indret prou conegut on els esperava, diumenges i festes de guardar, per anar al cine a contemplar una pel·lícula idiota i mentidera, o al ball, on entre dotzenes de parelles es clavarien l’un en l’altre, l’un contra l’altre, amb els cossos a punt de confondre’s, units ja per la intenció i el propòsit.

Abandonà la porta i, a petits passos, va travessar la sala. L’oncle s’havia assegut darrere el taulell i, aparentment decapitat pel cantell de la fusta que li ocultava el cos, llegia el diari per damunt les ulleres que s’havia posat i que no utilitzava pas sempre. Els tres homes ja tenien el vi sobre la taula i un d’ells s’havia repenjat a la paret, amb la cadira sostinguda únicament per les dues potes de darrere. Els altres dos, no pas els seus companys, sinó aquells dos que havien entrat de primer, quan encara hi havia en Cros, procedien lentament i metòdica a buidar l’ampolla on ja només restava un cul de most.

Ben just conscient d’aquelles presències, va entrar a les habitacions interiors, menjador i cuina, on hi havia l’Eugènia. Fins llavors no va recordar que hi era, i només en veure-la li va semblar que la seva intenció no era tan innocent com es pensava, o com s’hauria pogut pensar si s’hagués adonat que travessava l’estança amb el propòsit d’entrar allí, a la cuina on ella s’inclinava sobre el fogó, sense fer res, simplement observant un pot que bullia.

Però, de fet, no cercava res. Va quedar-se al pas de la porta, visible des de la sala, des de l’angle de la sala on hi havia els bevedors, fora de l’abast dels ulls de l’oncle que llegia el diari, i des d’allí l’observà. La noia no l’havia sentit atansar-se i continuava en la mateixa posició inclinada, amb el vestit tan estretament arrapat a les natges que fins i tot dibuixava la línia de les calces, en aparença molt breus, una corba ininterrompuda que, des de l’entrecuix, pujava cap a les anques.

Tenia les cames brutes, com podia endevinar-se a desgrat del color bru de la seva pell; unes cames que durant setmanes no es devia haver rentat i on s’acumulaven la suor, els residus polsosos de les mil coses que havia fregat i tocat: les cadires on els homes posaven els peus com no s’atrevien a fer-ho a casa, la sàrria del carbó, la llauna de la brossa que cada dia treia al pas de la porta perquè la recollís aquell escombriaire clandestí al qual el vespre abans van bolcar el carro...

Però era una dona forta i bella, de vint-i-cinc o vint-i-sis anys potser, vagament marejadora amb aquella sentor grassa, feta no tan sols de la porqueria que traginava, de la suor i de les mil olors de l’establiment, sinó de quelcom més, de la seva manera de ser dona, acollidora i múltiple, profunda com una font colgada o com la mateixa terra que l’amaga i on ella se sent blana i humida tot i la seva duresa de roc, travessada per aquell amor generós i cec que la desgasta i ensems la conserva.

Aleshores, en sentir-se sobtadament observada i examinada, gairebé despullada, va girar-se amb un gest d’estranyesa tot seguit tranquil·litzat, complagut, en descobrir que era ell, aturat a la porta. Es redreçà d’una manera premeditada, probablement inconscient dels seus gestos, però cada gest conscient d’ell mateix, dels gestos d’on procedia i d’aquells altres en els quals es transformava, fins que va quedar-se dreta davant el fogó, erecta i més poderosa que mai, encara mig girada només, oferint al seu examinador un perfil saborós, jove encara, però ja excessivament madur, treballat pels propis desigs satisfets o no realitzats, per tots els seus desigs de femella des d’aquella tarda que, al poble, algú la va estendre d’esquena contra la palla i ella no s’hi oposà, sinó que reia, avergonyida i desvergonyida, gairebé com ja seria en el futur però encara diferent, profundament diferent perquè era la primera vegada que un home li obria les cuixes.

Ell, des del llindar, la mirava com si ara la noia l’hagués posat al corrent de la seva història, o com si l’endevinés, i ella, al seu torn, devia endevinar tot el que ell sabia o pressentia, i per això li va somriure amb la boca i els ulls, un somrís franc, cordial, més encara: còmplice d’una abraçada futura. Com si ja haguessin oblidat el vell que continuava darrere el taulell amb les ulleres que no necessitava i el diari que sempre el feia posar de mal humor.

—Hola...

Ho va dir com si aquell dia encara no s’haguessin vist i ara ella l’acollís o, més que acollir-lo, l’invités a travessar aquell breu espai que els separava, potser per no res, simplement per tenir-lo més a prop i sentir la seva presència mascla turmentada. Però ell no acceptà i no va moure’s del llindar, observant-la encara, detallant-la a despit del seu esguard, sense timidesa, ni tímida ella en deixar-se examinar, més aviat complaent, afalagada, ben dreçada al seu davant perquè els ulls àvids no es perdessin res.

Va provar de retornar-li el somriure i inclinà una mica el cap, com si tot i no obeir-la acceptés ja la invitació, i aleshores va retrocedir mentre la noia encara el mirava, mentre continuava mirant cap a la porta quan ell ja no hi era i havia penetrat de nou a la sala del bar.

Va sortir a fora, però ara hi feu una estada curta i totalment solitària, perquè a la carretera no hi havia ningú. Després, la veu de l’oncle cridà darrere seu:

—Noi!

Volia dir que el sopar ja estava. Sopaven sempre ells dos i la noia els servia, alhora atenta a la sala per si entrava algun client o els qui hi havia volien pagar. La veien des de la taula, és a dir, la veia ell, que menjava a l’altra banda, perquè l’oncle s’asseia d’esquena a l’establiment. L’Eugènia entrava i sortia de la cuina o de vegades, mentre menjaven, es quedava al seu costat, o al costat de la porta de fora, mirant-los o mirant cap al bar, atès que ella no sopava mai fins que els homes ja havien enllestit.

L’oncle menjava amb el cap al plat, una mica massa voraçment per la seva edat, o potser ja era propi dels seus anys aquesta mena d’avidesa que s’acontentava amb poca cosa, però s’hi afanyava laboriosament, amb tant d’entusiasme que feia la impressió de menjar molt més que no es ficava a la boca.

—Què, noi?

Ja havia esdevingut un costum, aquella pregunta; l’única que el vell feia quan estaven instal·lats l’un davant de l’altre. Després li abandonava la iniciativa de la conversa, una iniciativa que ell rarament aprofitava, car l’home, callat com era, tot seguit deixava que degenerés en monòleg. Ara va contestar-li:

—Res. Reprenent el gust de la ciutat...

I prou. Un a cada banda de la taula, tots dos inclinats sobre el plat respectiu, menjant i bevent, rumiant els propis pensaments. O ell, de vegades, provant d’endevinar què podia rumiar l’oncle, què amagava sota d’aquell silenci habitual, on no hi havia ni gota d’hostilitat, sinó un dessaborit desig d’independència, de secret, de reservar-se la memòria dels dies vells, quan ell era jove i quan ja no ho era tant i la seva dona encara vivia. Però també aleshores havia estat adust, sempre idèntic a ell mateix, i la vella Caterina, que en aquell temps no era vella, deia sempre a la mare: De mal de cap, sí que no me’n fa mai...

L’Eugènia servia i, ara i adés, dreta darrere l’oncle, l’esguardava llargament, altre cop amb un somrís al qual ell no gosava correspondre per no trair-la davant el vell. Després va haver de sortir, perquè havia entrat algú que demanava cafè, i van sentir com el feia, com engegava la cafetera, un objecte que s’haurien ben pogut estalviar però que l’oncle ja havia trobat instal·lat en adquirir l’establiment d’un propietari anterior que pensava en gran i, per això, va haver de traspassar-lo. Entre els sorolls discrets dels coberts i dels plats, els arribava aquest fons de cançó de la màquina que es posava en moviment, de l’aigua que bullia i penetrava el cafè, obrint-se camí cap a la tassa que la noia havia col·locat a sota, i el breu esbufec que es prolongava en una remoreta de gorja, xiulant, mentre el líquid olorós degotava seguit, seguit...

L’home, que anava sol, devia dir-li alguna cosa, car l’Eugènia va riure, de primer sola, i després amb ell. L’oncle continuava menjant, sense molestar-se: l’Eugènia era la serventa, la cambrera, i tot allò no tenia res a veure amb el fet que ell se l’endugués al llit cada vegada que en tenia ganes. En Jesús, en canvi, l’observava per damunt del cap del vell, més enllà de la porta, i ella també mirava si ell estava atent, perquè mentre parlava amb l’home, que anava vestit amb una caçadora com la que duien en Mateu i tots els companys de patrulla durant la guerra, aquell any que formaven part del grup 11, llucava cap a l’interior d’una manera maliciosa, sense distreure’s de les bromes del desconegut, al qual permetia que s’inclinés sobre el taulell i li digués quelcom a l’orella, alguna cosa de què ella també va riure i que en Jesús hauria pogut repetir sense por d’equivocar-se si li ho haguessin demanat, atès que era allò mateix en què pensava i que devia passar pel cap de tots els homes si tenien els ulls per veure i no simplement per mirar.

Quan l’individu inicià un gest, ella va fer-se enrere, encara plena de rialles, però ja una mica retreta, amb un ull sobre l’home i l’altre sobre en Jesús, fent el joc de l’un per l’altre, o potser sense fer cap joc, agradada de tots dos a la vegada, d’ells dos i de tots els altres que li deien coses a les quals responia amb un somrís, afalagada, però potser també secretament menyspreativa en adonar-se que els mots no es traduirien mai en fets.

Ell va arronsar-se d’espatlles i continuà menjant, molestat, d’una manera impersonal, per tots els homes que reien amb ella i, víctimes de la duplicitat femenina, es burlaven d’altres homes sense saber ni voler saber que eren burlats al seu torn, no amb un acte final i comprometedor, sinó amb un esguard, amb un somrís, o, menys que això, per mitjà d’un desig difús, d’una il·lusió passatgera com un cop d’ales davant l’amor dels altres, d’allò que hom imagina que és l’amor dels altres i que no val pas més que el propi amor.

Després la noia va tornar i serví de nou a la taula, entrant i sortint de la cuina mentre el client bevia d’esquena, i ja no se’n va moure fins que va haver-li portat les postres. L’oncle no en menjava mai i va aixecar-se, coincidint amb l’entrada d’una parella que devia viure al barri, perquè molts dies acudien a l’establiment, on passaven mitja hora o tres quarts, degustant a poc a poc les consumicions, fumant tots dos i parlant-se en veu baixa, sense passió, com gent acostumada a viure plegats des d’anys que han mancomunat interessos, afeccions, plaers i disgustos sense sentir-ne ni pena ni goig.

L’Eugènia va preguntar-li:

—Què vols, plàtans o taronja?

—Una taronja.

Va atansar-se al bufet, a través de l’espill del qual el mirà mentre recollia la fruita que va servir-li solitària, en un plat. Aleshores va recollir tot el que hi havia al damunt la taula, a excepció d’allò que li acabava de servir, del ganivet i del tovalló que ell tenia al costat, i va endur-s’ho cap a la cuina, balancejant-se sense esforç, amb la mateixa naturalitat mandrosa d’una barca bressolada per l’aigua inquieta del mar.

En Jesús va menjar pacíficament, no aquietat, una mica consirós davant la taula on no seia ningú més, la taula buida on hi hauria hagut d’haver la nena i la Victòria, assegudes una a cada costat. Se li va acudir que mai no s’havia vist en una taula amb criatures, sinó sempre en taules de gent gran, sovint amb altres éssers tan solitaris com ell, altres cops en comunitats on els infants menjaven a la cuina, o potser ja havien menjat abans, o menjarien després, i, més freqüentment encara, en taules on eren ell i una xicota, la Jenny, l’Ellen, o d’altres, només que a aquestes ja les havia oblidades; eren les noies anònimes de França i d’Amèrica, les noies fàcils però no sempre fàcils de tractar que ell havia trobat i deixat sense alegria ni recança, no com la Jenny, amb la qual va viure tant de temps, ni l’Ellen, que el va subjectar més d’un any al seu sexe profund i devorador. No, tampoc, com la Victòria, amb la qual mai no havia menjat en una taula, perquè mai no van viure junts ni en van tenir l’oportunitat, la Victòria que ell estimà, de primer a partir de les lletres que s’adreçaven, després abocat sobre aquells llavis vagament oberts, vagament anhelats, vagament fascinadors, seus ja abans de besar-los, quan els deia t’estimo, t’estimo, t’estimo, i ells somreien per contestar jo també. I per això un dia se la va endur al llit nua, nus tots dos, i la seva cuixa va fregar-li el sexe dreçat i ella va estremir-se violentament, com ferida abans i tot de dir ah!, quan ell va obrir-la i la penetrà per fer-li un infant que no tenia la intenció de fer-li però que ara s’alegrava de tenir, en un lloc o altre, potser captant i tot, una noieta de tretze anys, espigada i que aviat seria tan gran com la seva mare quan ell va conèixer-la i estimar-la.

I se sentí adolorit en pensar de cop que algú la hi prendria, com ell s’havia endut la mare, però d’una manera encara pitjor, car la petita es casaria i ell només la podria veure de tard en tard. Seria gairebé com si no l’hagués vista mai, perquè la hi arrabassarien abans de conèixer-la, sense haver viscut la seva infància dolça, els jocs, les lectures, les lliçons i els plors i les malalties; sense haver viscut res amb ella, llevat d’uns quants anys quan ja en tenia tretze i potser ja era massa gran per acostumar-se a un pare que no era ningú perquè se n’havia anat lluny i havia renunciat, sense saber-ho, a tot: a les impaciències, a les carícies, a les preocupacions, a tot allò que hi ha entre pares i fills, entre menuts i grans quan la relació comença des del principi, des del bressol...

—Ja has acabat?

L’Eugènia era novament al seu costat, i se’l mirava i mirava la taronja que restava, molt poca ja, entre els dits que separaven els grills i els duien a la boca.

—Sí, ja t’ho pots endur.

Però aleshores va adonar-se que la noia havia portat el seu propi plat i s’asseia, no pas a l’indret que havia ocupat l’oncle, sinó prop seu, exactament a la banda dreta. Se’n va sorprendre, potser sense motiu, perquè ella sempre menjava en aquella taula, l’única que hi havia fora de la cuina, més petita, sempre plena d’objectes, ja que la noia era com la portera aquella que mai no acabava d’ordenar res, si bé des que ell anà a viure amb l’oncle, encara no dues setmanes enrere, mai no s’hi havia instal·lat fins que ells s’aixecaven, com cobejosa d’aquella estona de soledat, amb ganes de menjar lentament i en pau i de la manera que li abellís, potser sense forquilla ni ganivet, amb els dits, com volgués, ella sola i sense testimonis. Res no s’oposava que s’assegués allí mentre en Jesús encara hi era, ni sabia que existís cap prohibició per part de l’oncle, i fins estava segur que no devia existir, des del moment que el vell no era home de preocupar-se d’aquestes coses i obrir la boca si l’assumpte no era d’importància, però s’hi oposava malgrat tot la força del costum de deu dies, d’onze dies, dels que fossin, de tots els dies que havien viscut l’una prop de l’altre, separats com algú hauria dit que corresponia a la criada i al nebot de l’amo.

De moment se’n va sentir una mica contrariat, no pas perquè ella fos qui era, ja que al capdavall sempre l’havia sentida humanament molt pròxima, dona i abellidora, deixada i serventa, sí, però pròxima com totes les criatures que no el disgustaven ni odiava. La molèstia obeïa a una raó que no hauria confessat a ningú, que no podia confessar mentre no s’avingués a parlar de la seva filla i de la Victòria: també ell hauria volgut la seva soledat per poder rumiar totes les cabòries del pare que no ha estat, del pare que ben just tindria temps de ser, i això sempre que no tardés gaire a trobar-les; per poder borinar el seu dolor cada vegada una mica més precís, una mica més feixuc a mesura que entrava la imaginació i aquesta treballava més acuradament, fornint detalls, episodis, situacions clares, distingibles, que emergien d’una massa fosca on hi havia la mare i la filla, confoses, i alhora perfectament identificables.

Però la noia s’imposava amb la seva presència i fonia ja aquell gest íntim de contrarietat, orientant de nou el corrent del seu pensament cap a ella, cosa que, vulguis o no, l’obligava a trair la filla i la Victòria per observar-la asseguda al seu costat, inclinada sobre les menges, amb la sina poderosa que ara el vestit desbocat gairebé mostrava per culpa d’aquella inclinació. Ella prou sabia que l’altre li estava mirant el naixement dels pits i feia com aquell que no se n’adona. Fins va tenir un somrís que ell va interpretar falaguerament i acabà d’esbandir tot rastre de mare i filla per subjectar-lo al moment actual com una àncora que fixa la nau, encara plena de mar lliure, però ja encadenada a l’aigua fosca i bruta del port on només romandrà una nit, on li cal reposar abans de prosseguir el viatge i retornar a la seva terra, a l’única terra que pot reconèixer com a seva malgrat tots els països entrevistos i potser fins i tot estimats.

Va encendre la cigarreta d’havent sopat i per damunt del fum, a través del fum, va seguir mirant-la fins que ella preguntà:

—Què mires?

—A tu.

—Ja m’has mirat tant i tant, avui, que acabaràs per gastar-me.

—Deus voler dir que ens hem mirat l’un a l’altre. I per alguna cosa deu ser.

—Vols dir?

— És clar. No et sembla?

Ella no va contestar, únicament va riure una mica amb la gorja, un riure tèrbol que no amagava la seva set femenina, l’esponjositat de la terra que en Jesús sabia que palparia allí, terra de repòs i de neguit, ara una cosa i després l’altra, quan es trobarien l’un al costat de l’altra, l’un sobre l’altra, de nit o de dia, quan l’oncle dormís o s’absentés, al bar no hi hagués ningú i ells dos s’encaressin com enemics, però amb les mans vessant de generositat. Perquè en aquell instant en va estar segur: feien voltes l’un entorn de l’altra i acabarien per trobar-se de debò.