La terra prohibida (volum 1)

—No és veritat.

—No les va deixar?

—No pas com vostè es pensa. Me’n vaig haver d’anar. Tot just fa tres setmanes que he tornat.

—Ah! Però ella...

Sí, ella. Què en deia, d’ell? En deia alguna cosa? N’havia parlat alguna vegada, del pare de la nena? O, massa orgullosa per franquejar-se, havia preferit amagar-ne la identitat als veïns, a la família? No ho va poder evitar i preguntà:

—Què en deia, ella, de mi?

Tornaria a fer aquesta pregunta al cap d’uns quants dies, sempre amb el mateix resultat, només per veure si la memòria de la dona s’aclaria, per comprovar si havia mentit la primera vegada, ara, quan li contestava:

—Res. No en deia res a ningú.

—Però vostès...

—Oh, nosaltres! Cadascú pensava el que volia.

Més s’estimava no saber-ho, això; serien tot de coses desagradables, xafarderies, murmuracions d’amagat d’ella entre dues o tres dones, o mitja dotzena, o de vegades dues o tres i altres cops mitja dotzena, totes reunides a tocar de la llotgeta i retallant-la, però callant quan la porta del principal s’obria i ella davallava l’escala per anar a comprar, o per sortir a passeig, o per anar a la perruqueria o a ca la modista, de primer, durant aquests nou mesos, sola, amb el seu ventre obscè sota la roba que li tibava, i després amb una criatura als braços, una nena que anava creixent i que tot seguit començava a caminar i que ella devia acompanyar al col·legi; una criatura que potser li preguntava: I el pare? Totes les nenes en tenen...

Totes llevat d’ella, perquè ell corria per terres llunyanes i després de tant de temps la Victòria ja no podia confiar en una carta, en un senyal, i menys encara en un retorn. No havia escrit de primer, com per significar la seva voluntat decidida de ruptura, pensaria ella, i a mesura que el temps anava passant era cada cop menys i menys probable que rectifiqués, que un dia, a l’altra banda de la frontera, s’assegués davant el paper blanc ni que només fos per preguntar-li: Com va, això, Victòria?

Totes les nenes en tenen... Ho diria la seva filla, li semblava sentir-ho, estranyada de no haver vist mai un home al costat de la mare, o només l’avi, que era això, l’avi, és a dir, el pare de la mare, una anella de la cadena, una anella necessària, però no aquella per la qual la noieta preguntava i en la qual devia pensar sovint quan les altres criatures de la seva edat deien: el pare és escrivent, o enginyer, o comerciant. I la Victòria hauria de mentir, potser pretendre que era mort. Per què no anem mai al cementiri a visitar-lo, doncs?, li preguntaria probablement la menuda. I a ella li caldria empescar-se més mentides, dir potser que havia mort a la guerra, que mai no l’havien pogut trobar i que ara devia estar enterrat sota el cel, en un bancal on els pagesos llauraven i on creixia el blat que elles menjaven, alimentat amb la seva carcassa...

Potser li mostraria la fotografia, perquè en tenia una... no, en devia tenir més d’una, la que li va enviar des del front, després d’haver-se escrit unes quantes cartes, i la que li va donar més endavant, que va telefonar-li i l’agafà de sorpresa perquè no li n’havia dit res. I ella encara era més bonica de com s’havia imaginat en mirar les seves fotos, exactament com la volia i com l’havia somniada entre dos combats o, més ben dit, durant els combats, quan dormia i no dormia i tenia el cervell ple de coses, convençut gairebé com estava aleshores que mai no les podria fer o aconseguir perquè el matarien. No hi feia res que no intervingués directament en la lluita, des del moment que no van tenir sort i aquells treballs de cartografia s’allargaren fins que la batalla els va sorprendre. I sense la batalla hi havia també aquelles tardes de tiroteig, quan ells havien de retrocedir i deixar-ho per l’endemà —i l’endemà tornava a repetir-se tot com si encara fos el mateix dia i el sol no s’hagués amagat cap vegada.

Mirarien totes dues la cartolina, mare i filla, i ella es recordaria dels primers encontres i, més enllà encara, de la primera lletra, d’aquella carta que va agafar-la tan desprevinguda, perquè ningú no li n’havia dit res: l’amiga s’havia distret de posar-la al corrent que acabava de donar la seva adreça a un soldat, a un cartògraf, com a ell li agradava de dir-se. Una lletra que ella va tardar una mica a contestar i que, com va confessar-li, de primer ni volia contestar. Ell ja havia perdut les esperances de saber-ne res, o no havia perdut res, ja que aleshores no la coneixia i ja no va tornar a pensar-hi, o hi va pensar algun cop distretament, potser per dir-se: Ja puc esborrar-la de la llista. Hi havia totes les altres que esperaven carta seva, i ella encara no era un rostre ni era res; únicament un nom, un nom que despertava ressons guerrers més que evocacions de tendreses femenívoles: Victòria, nom de dona i expressió de triomf... i el triomf ens importa més que la dona, es deia.

—Van criticar-la molt, és clar.

Ho deia la portera, i va mirar-se-la com si ara la descobrís per primer cop. Dintre seu encara hi havia la filla i la Victòria, totes dues abocades damunt la foto, i les cartes, i el primer encontre, i totes les cites posteriors, i l’amor quan es van mirar despullats per primera vegada i ell se la va endur, tota enrojolada, al llit mercenari, mentre mentalment li’n demanava perdó, incapaç com era de resistir la urgència del seu desig gairebé adolescent. Assentí:

—És clar...

I ho volia trobar ximple, i ella també devia trobar-l’hi, perquè va plegar els llavis com si anés a riure, però en lloc d’una rialla era una ganyota, un rictus de vella despreocupada ja de les enraonies, de les males llengües que potser també s’acarnissaven amb ella des que els fills l’havien abandonada.

Va escurar-se la gargamella i feu un gest per llençar la cigarreta escales avall, però va veure que no hi havia cap punta i, sense completar els moviments, tornà a mirar la vella, la qual no s’havia adonat de res ni es fixà que se la tornava a posar a la boca i, tot seguit, novament entre els dits que l’aguantarien fins al final, sempre apagada i massa curta per pensar a encendre-la abans de dir adeu a la dona i deixar aquella casa on acabava d’entrar per primera vegada, no més enllà de la llotgeta on la vella muntava la seva eterna vigilància al llindar de l’espai misteriós i desconegut per sempre que es prolongava cap als pisos.

Va parlar precipitadament, potser per amagar la seva confusió, passant per damunt dels mots de la dona i de tots els seus rumiaments de vella que tenia vint-i-quatre hores diàries a disposició de les seves cabòries, allí asseguda, dient bon dia, passi-ho bé i bona nit als veïns que entraven i sortien, indiferents i potser fins i tot una mica odiats perquè li pagaven una misèria.

—I no em podria donar cap orientació per trobar-la?... Vull dir aquesta amiga de la Victòria.

Infinitament pacient, la vella només va repetir:

—L’únic que sé és que deu viure a prop. Ara potser ja deu fer quinze dies o més que no l’he vista. Sí, i tant!

—Però de segur que la tornarà a veure...

—Potser sí.

—Li ho podria preguntar..., no li sembla?

I aleshores va fer l’equivocació, però ell no ho sabia. Perquè es va ficar la mà a la butxaca, es va treure la cartera, va obrir-la sense deixar la punta de la cigarreta i va vacil·lar breument entre dos bitllets, un de vint-i-cinc i l’altre de cinquanta, com sospesant quant valia aquell favor, en el supòsit que ho fos o que pogués ser fet, ja que al capdavall tot depenia d’aquella noia, de l’amiga. El favor no tenia preu i ell s’obstinava a donar-li’n un, ignorant que la portera ho comprendria més bé i, pobra, vella i desvalguda com era, no mostraria pas aquesta gasiveria a què ell estava acostumat. Perquè quan a la fi, maquinalment, va decidir-se pel de vint-i-cinc i l’hi allargà, gairebé avergonyit, dissimulant-lo, mig dissimulant-lo entre el palmell i els dits, ella va allargar la mà, no pas per prendre’l, sinó amb un gest com escandalitzat, mig ofesa i tot:

—No, no... I ara! No vull res!

—Sí, sí...

Continuava obstinant-s’hi com molestat d’aquell refús, però en realitat se sentia una mica miserable per haver-lo provocat, per haver mal jutjat una dona, tot i que de fet en el seu gest, tan instintiu, gairebé no hi entrava cap element de judici. Feia el que li semblava que havia de fer, allò que fa tothom i que ell sempre havia vist fer: adinerar un favor.

—No. No m’ha de donar res. Ho faré amb molt de gust...

Va callar per prosseguir a l’acte, encara amb la mà estesa al seu davant, amb el mateix gest de refús:

—Sempre me l’havia estimada molt, la Victòria. Ella sí que no era una noia gens orgullosa. És clar que...

Devia adonar-se del que anava a dir, va llambregar-lo breument i en Jesús va sentir compensat el seu error per l’equivocació de la vella, ja que, encara que no ho havia vist, era com si hagués pronunciat les paraules; la interrupció tenia un sentit inequívoc. Va continuar, més de pressa, i ara semblava que amb no tanta sinceritat, no pas perquè hagués deixat de ser sincera, prou que ho va comprendre, sinó perquè també ella s’avergonyia d’allò que havia estat a punt de dir:

—I a la nena també. L’hauria hagut de veure! Sempre la feia anar tan neta i mudada!

I tots dos van pensar en la Maria Jesús, ella tal com la coneixia, quan només tenia sis anys, ara que en devia tenir tretze, i ell tal com no l’havia vista mai, però imaginant-se-la pel rostre de la mare tot i haver-se-li dit que tenia la seva mateixa fisonomia. No podia visualitzar la seva cara en una altra cara; només, potser, un tret aïllat, el nas, o la manera de plegar els llavis, o els ulls, foscos i més aviat profunds, ara un tret ara un altre, però mai tots reunits. La veia tal com devia haver estat la Victòria de nena, tal com tampoc no la va conèixer ni la coneixeria mai, tal com ni l’havia vist després, de grandeta, perquè ella mai no li havia mostrat fotografies d’aquella edat, si és que en conservava cap, cosa que no sabia, ja que al capdavall ignoraven tantes coses l’un de l’altre!

—Em va saber greu que se n’anessin. Però en morir el pare, sap? No van quedar gaire bé...

—Vol dir que van haver de reduir despeses?

—Despeses...? Ah, sí, això! De rics, no n’eren, només que el senyor Godayol es guanyava bé la vida i, és clar, quan ell no hi va ser...

Prou que s’ho imaginava! Massa bé i tot, perquè en sofria. Va enretirar la mà, encara mig estesa, i, gairebé furtivament, va desar-se el bitllet a la butxaca. La vella ni tan sols no va seguir el moviment amb els ulls.

—Després em van dir que feia de modista... Vull dir la Victòria. Sempre havia estat una senyoreta.

Per això es va quedar!, va pensar amb ràbia. Si no hagués estat una senyoreta l’hauria seguit tal com ell volia, s’haurien exiliat tots dos i ara ell no l’hauria de cercar i coneixeria la seva filla, aquesta filla que potser havia passat misèria i tot i que ben poc li costaria d’imaginar-se demanant caritat pels carrers, com havia vist fer a Itàlia durant aquell viatge; tot de fills de pares desconeguts, deixalles de la guerra, semblaven haver-se aplegat per assetjar els forasters: nois i noies de tots colors, de cinc a sis anys, els mateixos anys que tenia la seva filla en abandonar aquella casa perquè l’avi se li havia mort i els deixava desemparats; la seva filla que es penjava de la màniga dels turistes o estirava les dones pel vestit amb la cara bruta i els peus nus, com una gitana, implorant unes monedes i mentint ja, viciosa com aquells pillets dels carrers de les ciutats italianes quan ell els passava pel costat sense parar-hi atenció, car aleshores encara no sabia que tenia una noia i que el gest presenciat a Roma i a Milà es repetia aquí, on ara havia tornat, potser massa tard per treure els seus d’una vida d’ignomínia.

Brandà la testa amb energia, sorprenent la dona que continuava observant-lo, i de cop i volta va descobrir que ja en tenia prou, que no volia saber res més, ni veure confirmades les seves temences ni pidolar una paraula tranquil·litzadora. Va mormolar:

—Parlarà, doncs, amb aquesta noia?

Ella va comprendre que se’n volia anar i va aixecar-se, per alguna cosa més que deferència, ja que no li devia res ni ho havia fet una estona abans, quan ell se li atansà, procedent del carrer, per una mena de simpatia que l’obligava, tot i no tenir-ne el costum, a apropar-se-li, no pas de baix a dalt, com hauria pogut fer asseguda, sinó d’igual a igual, de persona a persona, sense relació subordinada, per bé que en aquest cas, si hi hagués hagut subordinació, els papers haurien estat invertits.

—Si la veig, pot estar segur que li ho preguntaré.

I després, quan ell la regracià per endavant, d’una manera poc graciosa, per falta de costum probablement, i potser també per culpa d’aquell bitllet que va oferir-li i que ella no acceptà, la dona va fer unes passes darrere seu, ja que ell avançava mig girat, gairebé al seu costat, seguint-lo cap al carrer i sense arribar-hi, atès que va aturar-se a frec dels quatre graons que hi menaven i mirà cap baix mentre en Jesús, ara allunyant-se, deia:

—Tornaré a passar.

La vella va assentir, sense dir res, en el moment que ell ja posava els peus al carrer, llençava la punta de la cigarreta i, aquest cop sense mirar la casa, se n’anava amunt, cap a la Diagonal.

Quan deixà l’autobús ja era gairebé de nit, però allí, a la Vall d’Hebron, entre l’Hospital Militar i l’Orfenat Ribes, entre cases noves i cases velles, totes barrejades i les unes al costat de les altres, una lluminositat persistent s’arrapava als edificis, als arbres coputs, als camps que entre les construccions i més enllà d’elles esperaven el creixement de la ciutat, alguns ja tancats i amb fonaments i tot, d’altres encara verdejants, no verges però, perquè tot havia estat sollat d’una manera o altra pels intrusos que construïen al costat, pels veïns que sortien a passejar el gos o per les criatures que en feien l’escenari dels seus jocs; era una llum sense finalitat i al mateix temps sense origen aparent, però de la qual es desprenia una impressió de dolcesa, vagament reconfortant, que es filtrava dintre seu.

Quan va deixar tot això enrere, però, fou per endinsar-se en un altre món. Dos mons novells, ell mateix el primer, ell que ja era un altre, no el d’abans ni el que va ser durant la revelació que encara duia arrapada en les pregoneses de la carn, i després el món de la taverna, bar i taverna alhora i també establiment una mica campestre, amb la seva ampla finestra que tancaven de nit, però oberta durant el dia i per on qualsevol transeünt podia demanar un doble de cervesa, un got de vi, un cafè, allò que més li abellís i que l’Eugènia, i també el vell, l’un o l’altra, servien des de l’interior. Ella, la noia, amb un somrís agredolç, més dolç que agre, i el vell amb la seva caliquenya i la cara adusta de qui recorda els seus primers anys de bèstia de càrrega, al camp.

Ara les escasses taules eren buides, però davant el taulell, on no hi havia tamborets ni res on asseure’s, on calia restar dempeus, sense comoditat, en Cros es bevia lentament un vermut. La noia, l’Eugènia, era darrere, també recolzada a la fusta bruta, plena de rotllanes que hi deixaren els vasos servits en el transcurs de la tarda, i se’l mirava ocasionalment, però distreta; es comprenia que la majoria de vegades no el veia, ni veia res. Només era allí, quieta, desocupada, bellugant accidentalment un peu o el braç, reposant, com li agradava de fer en aquesta hora, quan la feina del dia ja era enllestida i només calia pensar en el sopar, que probablement ja era al foc. Aviat entrarien els tres o quatre habituals —fins i tot era estrany que encara no hi fossin—, els treballadors del barri que tenien el costum de beure un got o dos abans d’anar-se’n a casa a sopar, o que potser ja havien sopat encara que per a ell era com si no ho haguessin fet, tan d’hora, quan al bar tardarien bona estona a parar la taula.

En Cros no semblava que se sentís observat en aquelles ocasions que ho era, quan la noia el fitava amb un somrís ambigu, difícil de definir, el somrís que adreçava a tots els homes joves, fins i tot a aquells que ja no eren tan joves. Però ara, en obrir-se la porta, va girar-se cap a en Jesús, el va contemplar uns segons, com si no el conegués, i tot seguit va somriure d’aquella manera reservada i gairebé secreta que tenia:

—Hola, Maristany.

—Què tal?

Se li va atansar. La filla, pensava, tinc una filla i fins avui no ho he sabut; no ho sap ningú, o gairebé ningú, perquè la portera... Ho conservava com un tresor que hagués descobert i tornat a amagar fins que un moment lliure li permetria d’anar-lo a desenterrar definitivament i endur-se’l, un tresor l’existència del qual no era convenient de revelar i que ara es va enfonsar més profundament en el seu cor, mentre es recolzava al costat d’en Cros i li somreia també, com si al cor no hi tingués res, com si fos el mateix home que l’altre va conèixer una setmana enrere, o deu dies enrere, quan van parlar incidentalment i en Cros va dir-li: Jo ja fa més d’un any que he tornat...

Van sentir-se lligats a l’acte, perquè cadascun d’ells trobava algú amb qui parlar, amb qui parlar de debò, confrontant experiències, bescanviant projectes, en la mesura que en tenien, lamentant l’exili i la tornada, queixant-se del present i del passat, sense tocar res d’íntim però, amb llur vida personal ben guardada, com si allò formés part d’una altra existència, o de l’existència d’un altre home que no solia anar al bar a fer el vermut o, en el cas d’en Jesús, d’un home que no vivia allí i acabava de perdre la mare, tot i que el fet fos citat de passada, com allò d’haver traspassat el pis per instal·lar-se, no sabia si d’una manera definitiva, amb l’oncle Ramon, callat com una tàpia, però paternal, infinitament paternal a desgrat de no haver tingut fills de la seva dona, morta tretze anys enrere, quan ell, en Jesús, travessava la frontera i acabava d’engendrar una altra vida en substitució de la vella que se n’anava.

—Què es diu de bo?

Va arronsar les espatlles mentre l’Eugènia, a la qual ni havia saludat en entrar, li somreia una mica, gairebé maliciosa i amb la punta de la llengua entre els llavis vermells.

—Res, que jo sàpiga.

I a la noia:

—Em voldràs posar un conyac?

Va somriure-li més amplament, tan manyaga com si acabés de demanar-li un petó i només hagués esperat aquell prec per oferir-li els llavis i tancar els ulls, però en Jesús ja parlava de nou al seu interlocutor:

—Com van, les coses?

—Ja podeu comptar!

En Cros va allargar la mà cap al vas de vermut, en va beure un petit glop, tornà a deixar-lo i es va treure la pipa de la butxaca. Mentre l’entatxonava, la noia va girar-se amb una copa i l’ampolla de conyac, el serví. Les mirades coincidiren de nou, i tots dos devien recordar-se del vespre abans, quan ella va inclinar-se damunt seu, sobre el diari que llegia, i va preguntar-li si hi havia res d’interessant i ell va tombar-se per estudiar l’abast d’aquella pregunta feta de massa prop, però aleshores va entrar l’oncle o, amb més exactitud, ella devia sentir-lo, va separar-se, i quan l’home entrà, ja era a l’altra banda, sobre el calaix obert on desava o feia veure que desava alguna cosa: Ja has acabat? Sí, ara. Doncs a dormir.

A ell no va dir-li res, perquè ell podia llevar-se a l’hora que li donés la gana i d’altra banda dormia en una cambra a part. Va esperar-se mentre l’Eugènia tancava el calaix de cop i, després, va seguir-la per l’estreta escala de fusta, mentre ella semblava una mica vexada: Bona nit, Jesús. Bona nit, oncle; bona nit, Eugènia. Bona nit.

La seva veu era malhumorada i després els va sentir discutir en veu baixa, continguda. Ell va continuar inclinat sobre el diari, sense saber si somriure o escopir de fàstic, perquè si bé ho havia comprès des del moment que ficà els peus a la casa, fins ara, quan ja hi duia deu o dotze nits, el vell no se l’havia enduta d’aquella manera tan descarada. Potser era que fins llavors, des que ell vivia sota aquell sostre, no s’havia sentit golafre de carn jove; no podia pas sentir-s’hi gaire sovint, car els seixanta-vuit ja no els hi treia ningú, més aviat devia tenir-ne més que menys. Seixanta-vuit eren els que ell confessava, i en Jesús recordava haver-lo vist sempre vell, com ara, o gairebé com ara, però, és clar, això no hi volia dir res, perquè sempre hi havia hagut la mateixa proporció de jovenesa i de vellesa entre ells, sempre s’havien mirat des d’una perspectiva equivocada, temporal. En Jesús veia el vell des dels seus pocs anys, cada vegada més, naturalment, però sempre més pocs, apreciablement més pocs que l’oncle, cosa que no li permetia de mesurar en cap moment, per molt que s’hi esforcés, la seva vellesa autèntica, indiscutible, no la senectut aparent que les circumstàncies creaven, per tal com això només podia fer-se amb els de la pròpia generació, i ni amb aquests, perquè hom mai no envelleix ben bé com envelleixen els altres.

Potser era aquella passada, doncs, la primera nit que, des de la seva arribada, l’amo i la criada dormien plegats, i l’home, a pesar de la presència del foraster, havia procedit com procedia les altres vegades, fent-la passar al seu davant quan se n’anava a joc, i potser fins i tot havia procedit més discretament que de costum, ja que ningú no li assegurava que aleshores, quan eren ells dos sols, no la grapegés al mateix menjador o si més no a les escales, mentre ella pujava al seu davant i ell la seguia, gairebé fregant-la, tan a prop que res no era tan natural com allargar les mans i acariciar-li les natges carnoses...

Potser tenien tot això present mentre es miraven per damunt la copa de conyac i en Cros entatxonava la pipa, i potser fins i tot pensaven en més coses, atès que avui ella no havia estat la mateixa de sempre, s’havia passat el matí invitant-lo amb els ulls, gairebé amb el gest, mentre l’oncle era allí, girat d’esquena, com si allò que tingué lloc de banda de nit l’hagués alliberada de cop de tota prudència o li hagués obert la gana d’una manera desmesurada que només ell podia satisfer, perquè el vell era el vell i de segur que no estava a l’altura de la seva necessitat.

—Ja ens hem divertit força?

Però en Cros es girava i, després d’esperar un instant, perquè ell pogués contestar, cosa que no va fer, si més no amb paraules, li va dir:

—No us hi deveu trobar. Al principi a mi em passava el mateix...

—Què voleu dir?

L’espiava mentre ella se n’anava cap al fons del taulell, on deixava l’ampolla en una lleixa, i es preguntava: On deu ser l’oncle, on deu ser?

—Ja m’enteneu. Perquè per força us ha d’haver passat el mateix. Des de fora ens ho imaginàvem d’una manera, no sé si millor o pitjor... en tots sentits. Sempre, però, com casa nostra. I un cop aquí...

—Ja no és ben bé casa nostra.

—No, no ho és.

Va assentir, però ell no havia pas trobat la cuitat hostil ni, en el fons, massa canviada. Més aviat li semblava que el canvi, si n’hi havia, era en ell, perquè la ciutat, d’una manera o altra, com deia en Cros, havia seguit la seva vida; allò que s’havia interromput, de moment era invisible, com invisibles eren les cicatrius o, més encara que les cicatrius, les ferides que després havia anat descobrint, avui una, demà una altra, potser massa a poc a poc per adonar-se de la seva veritable importància. Però ell, que era un altre, que havia esdevingut un altre a cop d’absència i de sofriment, a cop d’enyorança...

—De vegades, la sento com una terra estrangera. Ja sé que és una impressió mentidera. I després... Bé.

El va mirar, perquè ara no el comprenia. I l’altre no es va explicar, sinó que semblà tancar-se en un món remot, en la seva existència personal, plena de problemes que en Jesús ignorava i que mai, probablement, no coneixeria. Però això no el privava d’esguardar-lo amb curiositat, preguntant-se què volia dir i com era possible que sobtadament s’allunyés d’aquella conversa que ell mateix havia provocat.

Va acabar-se el conyac i aleshores, quan deixava la copa sobre el taulell, va entrar l’oncle. Darrere d’ell venien dos homes que es van asseure a la taula més propera a la porta.

La noia, que s’havia tombat, digué:

—Si vós serviu, acabaré de fer el sopar...

En Cros va sortir de la seva abstracció, donà un cop de coll, com per desfer-se d’una cadena, i saludà: