La terra prohibida (volum 1)

—Apa, home, no siguis així!

Li va passar pel cap que eren com l’os i el domador, és a dir, la domadora, la qual no acabava de prendre-se’l seriosament malgrat la seva còrpora amenaçadora i, en aquest cas, el seu talent —si és que en tenia, una cosa que en Jesús ignorava perquè mai no li havia llegit res i, fins aquell moment precís, àdhuc havia desconegut la seva existència.

El novel·lista es girà a la Samarachs:

—Què faries, tu? Obeir o torçar-li el coll?

I ella va contestar amb la mateixa entonació greu:

—No m’hi pensaria pas gens: li torçaria el coll.

El xicot esguardà la seva muller:

—Veus? Tothom opina el mateix.

I aleshores, gairebé sense cap pausa, a en Jesús:

—Vós també, oi?

Va pensar que més valia callar que, al seu veure, seria molt més raonable tallar-los-el a tots dos, però va excusar-se tan impertinentment com se li acudí:

—No puc opinar sobre els afers de dos desconeguts.

Ningú no es va molestar. Únicament que el novel·lista semblà una mica sorprès, potser de la franquesa, potser d’un punt de vista per a ell tan nou, potser perquè trobava tan intel·ligent aquella rèplica que ben mirat tampoc no ho era. Fos com fos, va tustar-li amicalment l’esquena mentre li explicava:

—Ja ens anirem coneixent. I aleshores en parlarem. Perquè ens hem de veure sovint, eh? No us penseu que us tinc quiti d’aquesta promesa...

En Jesús no n’havia fet cap, però no va creure necessari, ni prudent, d’aclarir-ho. Era la primera vegada que veia l’individu, però ja sabia que seria totalment inútil de contradir-lo. Només hi havia una manera de desfer-se’n: evitar-lo. Un projecte clarament difícil, atès que el novel·lista ja deia:

—Ara us donaré la meva adreça...

Es va treure una tarja de la cartera i la hi allargà.

—Podeu venir sempre que us vagi bé; és casa vostra.

—Molt agraït...

Tornava a mirar la dona, la qual semblava d’allò més divertida, si bé només ho mostrava per l’esclat maliciós dels seus ulls, gairebé parapetats darrere les pestanyes modestament caigudes. La garsa, va pensar indignat, car estava segur que l’altre acabaria per preguntar-li on vivia i que ell seria prou ruc per donar-li l’adreça veritable. I ho encertà.

—I a vós, on se us pot veure?

—Bé, de moment...

Va deixar la frase penjada, i qualsevol persona amb una mica de tacte hauria vist que no tenia ganes de fornir la informació sol·licitada, però el novel·lista era d’una altra pasta, indiscret, i aquest cop la seva muller no va intervenir per treure en Jesús del conflicte; ben a l’inrevés, esperava també i, com que ell continuava callat, fins i tot l’esperonà amb una mirada.

—Però en un lloc o altre deveu viure...

—Ara per ara estic amb un oncle... A la Vall d’Hebron, en una taverna.

El xicot gairebé botà; encara que no alcés els peus de terra, va fer-se més alt i més àgil, o si més no aquesta era la impressió que feia en aixecar els braços com per implorar amb una mena de moviment que, després, prolongat, el podia dur a inclinar el cos fins que, humiliat i amb les mans sempre al seu davant, s’agenollaria a frec de la divinitat o d’allò que fos que tenia la intenció d’implorar. Però no va humiliar-se ni el gest tingué una continuació precisa, sinó que fou interromput per adreçar-se a la seva dona, quan, meravellat, li deia:

—No ho has sentit?

—Sí.

—És absolutament envejable. Una taverna, allí, en ple despoblat...

Es va interrompre i fità hostilment el seu interlocutor:

—Perquè és un despoblat, oi?

—No ben bé. Darrerament hi han construït molt, en aquella banda. Jo no...

L’Orsil el va tallar amb el gest, mirà de nou la seva muller, desvià els ulls cap a la Samarachs i aleshores, adreçant-se a totes dues, repetí:

—Ho heu sentit? Ho heu sentit bé? Un home que acaba d’arribar i ja ha tingut temps d’adonar-se que darrerament han construït molt!

La Samarachs va sorprendre la lluor en els ulls d’en Jesús, ara verament molest per aquella burla sense solta, i avançà ràpidament unes paraules per tal d’allunyar el temporal:

—Em sembla que fareu esperar l’editor...

El xicot va tornar a tenir un moviment teatral.

—Ens expulsen!

—La Josefina té raó; hem promès que hi aniríem d’hora.

L’Orsil va inclinar-se cap a la seva dona, allargà el coll i feu el gest d’oferir-l’hi.

—Encadena’m!

Ella va riure i, potser perquè no tenia res amb què obeir l’ordre estrambòtica, va limitar-se a agafar-lo pel braç.

—Au, anem.

El xicot, sense oposar-hi resistència, es deixà menar cap a la porta, on la dona el seguí, però abans d’arribar-hi es girà i, fitant en Jesús, digué:

—No us perdré de vista!

Ell va provar de somriure per tal de mostrar que no s’ho prenia seriosament, però en el fons sabia que era una amenaça real. En quedar-se sol, car la Samarachs els va acompanyar fins a la porta de la botiga, es va deixar caure a la butaca, esbufegà i va apoderar-se d’una altra cigarreta del paquet que s’havia quedat sobre la taula. Després feu petar els llavis amb un gest que gairebé tenia oblidat, perquè les noves terres li havien fet adquirir hàbits nous, imposats a expenses dels vells, un d’ells aquesta característica manifestació d’impaciència i de fastigueig que adoptà de noi, a l’escola, i que va valdre-li més d’un càstig, mastegots i penitències que només serviren, encara, per fer-l’hi entossudir, donat que aleshores no disposava de res més per defensar la seva darrera i preciosa independència. Però ara la cosa el va sorprendre com un descobriment acabat de fer, i devia ser per això que el repetí, més fort i sonor, per a ell mateix, sense auditori ni espectadors com estava, fruint-ne com d’una llepolia furtada a algú: a l’infant que un dia havia estat.

La dona entrà de nou i ajustà la porta vidrada amb lentitud, com si la preocupessin els cristalls. Ell va preguntar-li:

—Qui és, aquest ximple?

Ella passà pel seu darrere i, en lloc d’asseure’s a la butaca, anà a instal·lar-se a la cadira giratòria que l’esperava a l’altre costat de la taula.

—Ja t’ho he dit, un dels nostres millors novel·listes...

—Doncs mira que m’has fet un favor!

—No t’hi amoïnis; en el fons és inofensiu.

—És capaç de presentar-se al bar de l’oncle.

—Això sí, ja ho pots donar per fet.

La dona va recollir un llapis solitari de damunt la taula, encreuà les cames per sota del calaix central, que es va moure amb un espetec, i s’abocà endavant.

—Vius amb un oncle, ara? I la teva mare? T’ho volia preguntar...

Assenyalà el petit botó negre de la solapa, l’única indicació de dol en tota la seva persona, i ella hi mirà fugaçment.

—Sí. Per això vaig tornar, perquè estava greu. Però només vaig tenir temps de veure-la morir.

—Si que ho sento...

És clar, eren uns mots convencionals, no tenia cap motiu de doldre-se’n, i ell se’n feia càrrec. Però van restar tots dos pensarosos, com l’ocasió exigia aparentment, com sembla que exigeix sempre que es tracta de morts, plorats o no plorats, estimats, indiferents o odiats. Després ella va preguntar:

—T’has casat?

En Jesús va alçar la mà, on no hi havia rastre de cap aliança, i tots dos contemplaren els dits dreçats contra la llum.

—No. No he tingut temps. I, per l’exemple que acabo de veure, més val no casar-se.

La dona va riure, sense alegria, indiferent.

—Oh, no en facis cas! Hi ha dies que són pitjors, perquè avui no els has vist discutir. Criden molt i no es fan mal.

—Doncs mira...

Algú tornà a tustar la porta i a l’altra banda va retallar-se novament una silueta femenina, però ara sí que era una de les dependentes. Va obrir, entrà, va tancar i digué:

—Hi ha el senyor Bertran...

—Un moment. Digues-li que de seguida surto.

En Jesús es va alçar.

—No et vull destorbar més. Tu tens feina...

—Com de costum. Si t’esperes...

Però ell ja s’havia posat dret i no es va voler asseure per segona vegada.

—Ja ens veurem un altre dia.

—Sempre em trobaràs aquí.

Va abandonar la cadira que girava i tornà a fer la volta a la taula. Mentre s’encaminaven a la porta, digué:

—Vine’m a veure sempre que vulguis.

Tot era una mica convencional, si bé no tant com el condol, però ell sabia que tornaria, ni que només fos per curiositat. Travessaren la botiga, on hi havia un individu repenjat al taulell amb una cartera encara penjada a la mà. En passar, la dona feu:

—Un moment, Bertran.

—Sí, sí!

Va acompanyar-lo fins a la porta del carrer, oberta, al llindar de la qual van aturar-se mentre ell deia:

—Fa una sensació curiosa, això de venir de visita en un lloc on...

Va callar sense brusquedat, com si mai no hagués volgut completar la frase que ja s’arrossegava des de l’inici, i la mirà, però ella havia desviat els ulls cap a l’altra banda de carrer de Casp, on hi havia tot de cotxes aparcats. En girar-s’hi al seu torn va poder veure encara allò que fitava la Samarachs: la noia que s’enfilava darrere el volant d’un Dodge amb les cames penjants a la banda de fora, obligatòriament separades sota les faldilles prou amples per revelar un esclat de roba blanca, de puntes, de mitges fosques i de carn rosada.

—Què deies?

En Jesús es va empassar la saliva.

—Res d’important. Ja ens veurem...

Va allargar-li la mà i encaixaren. Ella, de cua d’ull, continuava mirant el cotxe i la noia, i empassà saliva:

—Adeu, doncs...

I ell, una mica secament:

—Adeu, Josefina.

Va allunyar-se cap al passeig de Gràcia, per on pujava, ordenadament, una renglera de sis guàrdies de la policia armada, tots amb les porres i les pistoles ben visibles, extraordinàriament conspicus sota els arbres i tan impressionants que, de sobte, els transeünts semblava que havien desaparegut. Allò era nou per a ell i es barrejà a l’episodi que acabava de presenciar. Guàrdies i noies, noies i la Samarachs; tot es confonia dintre seu mentre s’aturava a contemplar la petita formació que s’allunyava amb lentitud, sense provocar més curiositat que la dels escassos turistes que en aquell moment circulaven per la via. Dues dones i un home fins i tot es van girar.

—Il se passe quelque chose, je vous dis!...

—Mais non! C’est la même chose tout le temps. Ferdinand prétend...

Mai no va saber què pretenia en Ferdinand, perquè la dona abaixà la veu i la continuació se li va escapar. L’home va moure el cap d’una banda a l’altra i la segona dona obrí molt els ulls, com davant d’una revelació excessivament maliciosa.

Va deixar-los plantats a la cantonada i prosseguí passeig avall, cap a la plaça de Catalunya, però va aturar-se de nou abans d’arribar-hi. La portera... Feia vint-i-quatre hores que l’havia vista i no era prudent de visitar-la altra vegada: la seva impaciència podia molestar-la i, d’altra banda, no era raonable de creure que podia haver obtingut alguna informació en un temps tan breu. Més valia deixar-ho per l’endemà.

Va fer definitivament mitja volta i retrocedí passeig amunt a bon pas. Era més fort que ell. Com pot consentir un home que ha perdut tretze anys que es malmeti un minut més? De fet, només per això havia baixat novament a la ciutat i no pas per visitar la Josefina. Ara comprenia que l’havia anada a veure només per fer una mica de temps, per distreure una hora més de la tarda, i que ho havia sabut des de sempre, o sia des d’aquest matí, quan s’aixecà amb la sensació angoixosa que la vida ja no era tan planera com va imaginar-se després d’haver cobrat el traspàs del pis i s’instal·là amb l’oncle, un home sense fills que qualsevol dia podia morir-se i llegar-li la finqueta que tenia a Cervera, on havia viscut fins a la guerra, i el bar, per no parlar dels dinerets que li suposava i de l’Eugènia, la qual potser també formava part de l’herència, si bé aquesta probablement la cobraria abans d’hora.

Aquella visita primera al carrer d’Enric Granados havia canviat tota l’orientació de la seva vida, no calia enganyar-s’hi; des que ficà els peus a la cuina per menjar-se l’esmorzar que la noia li preparava, què havia fet sinó esperar que el matí passés i vingués l’hora de dinar i es fes més tard per abandonar l’establiment i agafar l’autobús fins a la plaça de Gal·la Placídia, d’on aniria davallant xano-xano cap a l’antic domicili de la Victòria?

Com que no havia sabut esperar prou i li calia encara matar una estona, sortia ara de l’establiment de la Samarachs, tan desconcertat, des de l’adeu a la porta, que oblidava la mare i la filla. I era tanmateix curiós de dir-se que les oblidava ara que precisament se’n tornava a recordar de debò, ja que tot allò, aquells projectes i aquella impaciència perquè el temps passés i vinguessin la tarda i el vespre, tot ho havia ignorat fins a l’instant precís d’aturar-se al passeig de Gràcia i fer mitja volta. Ho ignorava de la mateixa manera que un home ignora que es farà de nit i li caldrà gitar-se i continua ignorant-ho encara que pensi en llits i en dormides durant la jornada, ja que no es refereix al seu llit o, si ho fa, hi pensa sense acabar-se de dir que és el seu llit de cada dia i que, per tant, ho serà també aquesta nit si cap aventura no el porta a jaç estrany.

Mai no es va dir, ni durant el matí ni a la tarda, que aniria de nou a preguntar per la Victòria; més aviat rumiava altres mitjans, difícils de precisar, que li permetrien de seguir-li el rastre i anar-la a treure del seu refugi de Sant Gervasi, on la sorprendria després de tretze anys, potser per donar-li una alegria, potser per donar-li un disgust, perquè ara totes dues, mare i filla, devien haver-se acostumat a la seva absència. Un costum vell, de sempre, fins i tot per a la Victòria, perquè mai no havien viscut plegats i aquella mica d’amor que va haver-hi entre tots dos només va ser això, una mica d’amor, encara que fos un amor aleshores gran —devorat pel temps, naufragat en l’aigua de tots aquells anys d’oblit i de renúncia. I no hi feia res que tornés a florir, o que li semblés que tornava a florir, per tal com ja era un amor nou, d’una altra mena, que la Victòria hauria de compartir amb la filla encara desconeguda que potser patia fred i fam mentre ell tenia les vint-i-sis mil pessetes del traspàs del pis a la butxaca i l’oncle li posava el plat a taula.

Va tornar a encalçar els guàrdies, lents, arran dels arbres, com avergonyits de trencar la calma ciutadana amb llur presència recelosa. Però ara no se’n va preocupar, gairebé ni els va mirar, atent només a la fita, a la casa aquella on no passaria mai de les escales, des d’ahir convertides en el vestíbul d’un altre indret imprescindible on vivien la Victòria i la Maria Jesús i on ell faria irrupció amb la bona nova de la seva tornada que potser ningú no desitjava.

Va tombar cap a la rambla de Catalunya, cap al carrer de Balmes, i pujà encara tota una illa de cases abans de travessar cap a Enric Granados. Allí, però, a la cantonada mateix, va aturar-se un altre cop, indecís. No es precipitava? Per què revelar d’aquella manera la seva impaciència i córrer el risc de perdre la simpatia i l’ajut de la vella amb una visita que, a tan poques hores de la primera, trobaria intempestiva?

Feu dues passes més i s’aturà novament. Es decidiria? La Victòria i la nena l’esperaven en algun indret, la petita convertida ja en una noia que potser aviat festejaria i es casaria... Va tornar a avançar, angoixat fins al fons de l’ànima per la seva pròpia indecisió. Així i tot, arribà a frec de la porta, de l’entrada on no penetrà; va quedar-se a la banda de fora, com feia sempre quan acompanyava la Victòria, i des d’allí mirà tímidament cap a la llotgeta. Hi havia llum i la dona hi era, dreta i avui girada d’esquena, vagament inclinada sobre la taula, en aparença triant alguna cosa, potser aquelles mateixes mongetes que, el dia abans, havia vist abandonades en l’hule greixós on s’acumulaven els senyals de trenta anys de menjades.

Va retrocedir i s’atansà a la vaqueria pintada de verd, on també havien encès el llum tot i que encara s’hi veia; darrere el taulell seia una dona amb un davantal flamejant que ofenia la blancor dels rajols que cobrien les parets fins a mitja alçada. No la coneixia, és clar, mai no havia conegut ningú d’aquell veïnat, perquè mai no havia tingut ulls per les coses o persones que eren forasteres a la Victòria, ni per allò que potser no li era tan estrany com es pensava, atès que formava part del seu ambient des de la infància.

La dona va alçar el cap, com si se sentís observada des de l’altra banda dels cristalls protectors, i ell esmunyí l’esguard i canvià de posició abans de fer un parell de passos més, encara vacil·lants. Després va tombar-se en el precís moment que algú sortia de l’edifici, sí, precisament de la casa on havia viscut la Victòria: potser una veïna que l’havia coneguda i tractada, una d’aquelles veïnes que, en quedar-se ella prenyada, van negar-li la salutació i s’aturaven a xafardejar davant la llotja de la portera i a les botigues, de segur que també en aquesta mateixa vaqueria on hi havia una dona amb el davantal vermell...

Va sentir la temptació d’emprendre-la, aquella veïna, no pas perquè confiés que havia de saber alguna cosa de la noia, sinó perquè l’havia coneguda i ara li seria agradable de parlar-hi i de recordar-la amb ella, encara que la dona s’hi referís sense simpatia, potser amb menyspreu i tot, ella que devia estar casada com Déu mana i no sabia res dels neguits dels amors clandestins en cambres barates i anònimes, dels amors juvenils quan la sang bull i el cos de l’estimada transforma en palau la nuesa de les quatre parets escrostonades perquè van ser pintades amb pintura barata que ningú no s’havia de mirar mai.

Però va deixar-la passar, carrer enllà i cap a l’altra cantonada, mentre ell reprenia el camí, allunyant-se cada vegada una mica més de la casa i de la llotgeta on potser l’esperaven bones notícies, on potser també l’esperava una desil·lusió, ja que no n’hi havia prou que la portera veiés la noia, l’amiga de la Victòria durant aquells darrers temps de la seva estada al carrer, calia encara que ella sabés l’adreça. I potser no la sabia, perquè feia set anys que la Victòria se n’havia anat i des d’aleshores ja no s’havien vist més. Fins i tot era possible que no fossin tan amigues com la portera s’imaginava, potser simplement s’havien aturat a parlar un parell de vegades i ella ja les lligava com si fossin inseparables. Potser...

Però per aquell vespre ja n’hi havia prou. No estava preparat per enfrontar-se amb un fracàs probable. De manera que va continuar carrer amunt i al cap d’uns moments ja havia travessat la calçada. Aleshores va estar totalment segur que ja no retrocediria i que la visita, definitivament, quedava ajornada fins l’endemà.

L’oncle se’l va mirar per damunt del cap del client al qual servia un cafè amb l’aire de qui tant se li’n dona, i digué:

—T’han telefonat.

Es va aturar i, com si allò tingués algun sentit, mirà cap a l’aparell que es dreçava en un costat de taulell, però no sobre el taulell mateix, sinó darrere, en un buit que hi havia a continuació de les escasses ampolles que adornaven aquell extrem.

—A mi?

L’oncle va assentir amb el cap, sense paraules, per estalviar-se la saliva.

—Qui era?

—L’Eugènia ho sap.

Va travessar la sala, cap al menjador, però la noia no hi era, ni a la cuina, on va treure seguidament el nas.

—Eugènia!

Ella davallava les escales, gairebé saltironejant, amb el moviment dels pits ritmat de graó en graó a mesura que descansava un peu i avançava l’altre sense pausa aparent: pits i peus i cames a l’uníson.

—Què?

—Diu que m’han telefonat...

La seva veu revelava estranyesa. No havia donat el número de telèfon de l’oncle a ningú; més encara, no ho hauria pogut fer perquè mai no s’havia molestat a mirar-lo.

—Sí, deu fer mitja hora; un senyor que ha dit que es deia Balsells.

—Balsells?

No en coneixia cap... Oh, sí! En Balsells! Per força havia de ser ell.

—I què més ha dit?

—Que ja tornaria a trucar. Ha preguntat si vivies aquí...

A baix de tot, feu un gest amb el cap i va tirar-se enrere els cabells que els salts pels graons li havien fet caure sobre la cara. Ell la mirava.

—Res més?

—Es veia que tenia molt d’interès a parlar amb tu...

—Bé...

Què podia voler-li en Balsells, després de tants anys? Des que tots dos sortien amb el grup 11... Ell al voltant del Chevrolet negre quan en Mateu creia convenient partir la colla en dues. Com aquella nit, quan a conseqüències d’una denúncia va quedar-se potser una hora allí, prop del carrer de Modolell, vigilant una torre on no passava res i a la qual va entrar a la fi per trobar-hi, ben accidentalment (perquè era amagat darrere una porta), un capellà que en Mateu es va negar a endur-se tot i la insistència dels altres, i d’en Balsells sobretot, que no els podia veure ni en pintura i fins i tot va estar a punt de renyir amb el capitost arran d’un intercanvi de paraules dures.

Ja no s’havien tornat a veure des que el grup es va dissoldre i tots, o gairebé tots, van acabar fent cap al front. Era com un fantasma que ressuscités un mort, exactament com el mateix Mateu, amb el qual, tot i el temps transcorregut, van reconèixer-se sense dificultat quan coincidiren en aquell quiosc de la Rambla on l’home acabava de comprar el diari de la nit.

Oh, i com sabia que era a Barcelona, que havia tornat? Si potser ni devia saber que s’exilià, perquè abans mai no havien estat amics; no es van conèixer fins que s’organitzà el grup 11, i en Balsells, aleshores, encara era nou al partit, un d’aquells que la guerra havia arrossegat cap a una necessitat d’acció, d’imposar-se, de ser algú quan abans no havien estat res, com ell mateix, ben mirat (en Jesús havia estat un trist dependent i després encara va ser molt menys, infinitament molt menys, un home fora de la seva pàtria i ara a la terra de nou, només amb aquelles vint-i-sis mil pessetes del traspàs i l’oncle, però sense ofici ni benefici perquè, als seus trenta-sis anys, no veia qui el voldria ni maleïdes les ganes que tenia de col·locar-se, acostumat com estava a viure d’expedients, avui aquí i demà allí, sense fer res de seguit i sense cap desig ja d’encarrilar la seva vida una vegada per totes). Però algú devia haver-li donat el número del telèfon, aquell número que ell no havia confiat, ni podia fer-ho, a cap de les escasses persones amb qui havia reprès contacte, i ara, després de tants anys, volia parlar-li qui sap de què, per què...

—Esperarem que torni a trucar, doncs.

—T’has quedat tan sorprès que, si hagués estat una veu de dona, ja començaria a malpensar...

Va mirar-la als ulls, als llavis, i després cap a la naixença dels pits, amb un somrís vague que accentuà quan va veure la taca fosca sota el coll, a mig camí entre la base del coll i la separació de les sines.

—Portes una mascara...

Ella, instintivament, alça les mans cap a les galtes.

—On?

Va allargar els dits i, molt suaument, va tocar-li la pell, més fina que no havia suposat, en la brunor sospitosa de la qual no venia tampoc d’una taca.

—Aquí...

La hi va fregar i aleshores, sense necessitat, prolongà la carícia cap al començament temptador de l’escot que eixamplà amb els dits. Ella digué:

—La saps molt llarga, tu!

I es va separar, però sense brusquedat, ni enfadada, a l’inrevés, molt lentament, com per donar-li temps que la mà li rellisqués de la pell al vestit, sobre la carnositat palpitant.

No va seguir-la a la cuina, sinó que restà on era, mig pensant en ella, pertorbat per la seva alenada, mig pensant en en Balsells, que s’havia pres la molèstia d’esbrinar el seu número de telèfon i volia parlar amb ell.

Després va arronsar-se d’espatlles i se n’anà cap a dalt, a la seva cambra, estreta i llarga per culpa de la disposició de la casa, però alegre i clara quan al matí es llevava amb la finestra oberta sobre el fragment de camp sense tancar i les cases construïdes més enllà. Edificis nous de tres o quatre pisos, blancs i amb eixides on els veïns estenien la roba i on sempre hi havia una gran quantitat de bragues de criatura, de peces menudes que tenien la mateixa innocència dels infants. Alegre, però ja no tan clara, fins i tot ara, en aquesta hora tardana, perquè no podia sofrir les bombetes que l’oncle tenia a les habitacions interiors de la casa i, el segon dia de la seva estada allí, va comprar-ne una de més voltatge i, sense dir res, substituí la vella. Però va distreure’s d’amagar-la i l’Eugènia la hi va trobar en fer el dormitori. S’ha fos?, preguntà. Però ja devia haver-la examinada, i també l’altra, la que havia posat, perquè la pregunta era plena de malícia. Digué: No; m’agrada tenir-ne una de recanvi. I la hi va prendre per desar-la a l’armari, on encara era i on continuaria mentre ell ocupés la cambra, agradat com estava de la llum que brilla alegrement, poderosa, una mica potser perquè havia viscut en països de sol escàs i en ciutats asfixiades pel fum de les xemeneies que no descansaven ni de nit ni de dia.