La terra prohibida (volum 1)

Ara, però, no va encendre el llum, sinó que travessà el dormitori a les fosques i anà a obrir la finestra, a l’ampit de la qual es va asseure mentre encenia una cigarreta. Sota seu tot era obscur, fins i tot la banda de darrere, perquè la porta aquella, de nit, sempre era tancada. La llum, opaca però reverberant, procedia de les cases noves amb les seves eixides obertes i la gent que es movia dins, més enllà de les eixides, en cambres, menjadors i cuines, homes i dones asseguts o que travessaven per davant del balcó i es perdien habitació endins, en el misteri de la llar. Somorta, li arribava la remor de les ràdios engegades, discursos i cançons, música i anuncis, tot una mica barrejat, confús, perquè les cases, properes i tot, encara eren massa lluny. N’espiava els estadants sense curiositat, gairebé sense veure’ls, no pas amb la tensió del tigre a l’aguait de quan en Mateu els menava a una d’aquelles expedicions on calia esperar que la presa caigués a la trampa, pobra víctima que s’enduien en un viatge sense retorn, sinó...

Havia matat. No es va mirar les mans ni es bellugà, inalterat a desgrat de tot, de la mort que havia donat a tanta gent que no coneixia i de la mort que l’havia perseguit i una hora o altra el caçaria. No experimentava ni repugnància ni terror, res, res llevat d’una certa estranyesa, com si es trobés en presència d’un altre home, pròxim però diferent, que de nit sortia del cau i rarament, a l’alba, hi tornava amb les mans buides.

Sí, ben mirat era estrany que hagués fet aquella feina sense sentir-se’n repel·lit, ell que mai no havia estat carnisser i que fins compadia una mica aquelles criatures que deixaven esteses a la tàpia del cementiri de Montcada, on algú altre les enterrava l’endemà perquè no ofenguessin la vista dels transeünts. Allí abandonades com una despulla més, de bèstia o d’home, tant li feia, perquè eren homes i bèsties alhora. Ells matant en aquest costat i les víctimes convertides en victimaris a l’altre, on pels marges dels rius, en el silenci de les muntanyes o en la dolçor dels camps encara no segats, altres patrulles enemigues percaçaven els desconeguts amics que, aquí, haurien occit.

Tot formava part d’una norma que uns i altres observaven fidelment, que uns i altres contribuïen a crear, tots culpables i tots innocents perquè l’estiu cremava i les paraules els havien embriagat. Però ara el temps, que no havia resolt res, sinó que ho va deixar tot en suspens malgrat la derrota i la victòria, havia crescut per dintre d’ells, i eren uns altres, més vells. I a l’interior d’aquesta vellesa prudent, uns altres encara, aquietats per la sang vessada i que no havia rebrotat ni florit en res, ni en un món nou, com esperaven, ni en una pàtria neta, rentada al preu d’aquella sang, rentada per la mateixa sang que destruïa les impureses, que ho havia cremat tot, perquè, potser infectada, sang viciada d’una raça que ja havia viscut el seu temps, s’escampava no envigorida sinó falsament puixant encara, en tot de pústules i plagues, magra i desgraciada herència per la qual havien lluitat tres generacions.

Va posar-se la cigarreta als llavis i inhalà, sense que els dits la recobressin, el fum amarg però acostumat, mentre mirava les cases noves amb les eixides obertes i la gent que es movia per les habitacions, i sentia, en les pregoneses més dolces i sensibles del seu cos, que havia perdut el rastre de totes les il·lusions. Ara ja no seria capaç de matar, ni simplement de morir, com aleshores, quan entre ells i l’enemic s’establia encara quelcom, un vincle que no reconeixien, però que existia, un lligam de generositat a partir d’unes posicions ben delimitades i en nom de les quals estaven disposats a ofrenar-se sense reserves —i això els unia, això els feia generosos, semblants en el refús i en l’acceptació. Ara era una cosa del passat que ni per a ell ni per a cap dels seus ja no retornaria; darrere d’ells havia crescut una altra joventut que no sabia quin gust tenia la sang i, en canvi, acceptava l’odi com un teixit matern on vivien aïllats i ben protegits els botxins.

Uns infants van sortir precipitadament de la zona de les cases noves. Un noi i una noia, l’un darrere l’altra, perseguint-se, ella amb una ampolla o una cosa que semblava una ampolla a la mà i el xicotet amb el braç alçat, però sense veritable intenció de fer-li mal, ja que quan a la fi va aconseguir-la, desfeu el gest amb un posat amical. I la meva filla, va pensar a la vista dels infants, és d’aquests que no coneixeran l’impuls de la nostra joventut. Tot seguit, però, va avergonyir-se del seu pensament; allò no volia dir res, eren paraules sense cap ni peus, paraules que es deia per aconhortar-se de quelcom perdut i per perdonar-se el mal que havia fet quan predicava l’amor i no el practicava, perquè l’amor només era això: la sang que es vessava i de la qual van néixer dragons.

Havia aconseguit angoixar-se i es va aixecar tot llençant la cigarreta finestra enllà, mirant encara els infants que retrocedien per allunyar-se carrer amunt, on encara devia haver-hi alguna botiga oberta. La seva filla també devia sortir a comprar...

—Jesús, ja pots baixar a sopar!

La veu de l’Eugènia, de segur que plantada al peu de les escales amb el rostre alçat, penetrava per la porta que, ara se n’adonava, no havia ben tancat, sinó que restava mig ajustada sobre la negror de l’habitació on els objectes només eren visibles a l’ull familiaritzat.

Va travessar el dormitori i, des del replà, feu:

—De seguida.

Va davallar i s’instal·là davant l’oncle, ja assegut sobre les sopes que havia menjat durant seixanta-vuit anys confessats, el plat ple de sopes que li feia la mare, després la dona i finalment l’Eugènia, sempre les mateixes sopes i sempre una mica diferents, perquè cada dona tenia la seva manera peculiar de cuinar.

Desplegà el tovalló i va agafar la cullera.

—Com va, això?

L’oncle feia la seva pregunta monòtona, mentre l’Eugènia se’n reia darrere d’ell.

—Podeu comptar!

Quin dia era? Ahir, avui, demà? Podia ser qualsevol dia, ja que tots els dies eren iguals en haver arribat aquesta hora vespral. Ells tres al menjador, la noia dreta, vigilant la taula i la sala, i l’oncle i ell asseguts davant del menjar mentre a fora els escassos clients bevien mandrosament i, de tant en tant, algú s’embriagava.

Què significava, en aquest moment, tenir una filla, o haver vist l’antiga amant, o haver matat, tants anys enrere, perquè era jove i creia que la sang no pot desil·lusionar? Va mirar el vell, sempre tan tranquil a l’altre costat de la taula, i va mirar l’Eugènia, sempre excitant perquè mai no s’oblidava que era una dona, i va sentir una mica de fàstic per tots dos, i també per ell, potser encara més per ell, que alternava l’escena i, absent, no s’adonava que tot es repeteix dia rere dia, nit rere nit. Es repetiria en un altre indret, d’una altra manera, amb d’altres persones...

Va menjar apressadament, com si tingués ganes d’enllestir, d’aixecar-se de taula i fotre el camp. L’Eugènia va enretirar-li el plat i va servir els cigrons que comprava ja cuits, perquè a casa mai no queden tan bé; potser ho fa l’aigua de la ciutat, o potser és que a les botigues de llegums conserven de pares a fills el secret d’una fórmula gelosament guardada, hi ha d’haver un motiu.

L’oncle, bo i inclinat sobre el plat, devia adonar-se que no tot rutllava bé i va mirar-lo per sota les seves celles espesses i blanques, i mirà després la noia, que, amb els plats a la mà, se n’anava cap a la cuina. I ell va sorprendre l’esguard i va sentir-se més incòmode encara, però l’oncle somreia per sota el nas, com si de cop ho trobés tot molt divertit.

Van continuar menjant en silenci, i només s’oïa la remor de les forquilles, com cada vespre, i veus i més sorolls a fora, i en un moment encara més tranquil, quan tots coincidiren en la immobilitat, el fregadís d’una pàgina de diari que algú devia girar. Després, a l’Eugènia va caure-li un plat, però devia ser a l’aigüera mateix, perquè no es va sentir que es trenqués i ella, en sortir de nou al menjador, no donà cap explicació. Va deixar dos talls de bacallà al seu davant i, des de la porta, mirà cap a la sala per si algú demanava res.

En girar-se de nou, l’oncle agafava l’ampolla del vi, però la noia s’havia oblidat d’emplenar-la i l’home, lacònic, feu:

—Vi.

—Que no l’he portat?

L’oncle, una mica malhumorat, es decidí a fer un comentari en forma de pregunta:

—I tan adormits tenies els braços que no t’has adonat que era buida?

Ella va agafar l’ampolla sense replicar, com ho hauria fet temps enrere, en entrar a la casa. Ara sabia que al vell no li agradava ser contradit quan per atzar sortia dels monosíl·labs o de les frases massa breus, perquè eren els moments en què, provocat, es desencadenava.

Els en serví una altra de plena i seguidament tornà a la cuina, on ja va quedar-se fins que el vell s’aixecà amb la darrera mossegada de bacallà a la boca. Aleshores, en sentir la cadira, acudí de nou al menjador.

—Què vols, avui?

—El que tinguis.

—Ametlles torrades?

En Jesús es va arronsar d’espatlles i ella va portar-li el platet amb les ametlles. Com que l’home ja s’havia allunyat, preguntà:

—Que estàs enfadat...?

Però algú havia entrat al bar, car van sentir tots dos la veu desconeguda que s’adreçava al vell:

—És aquí on viu en Maristany?

Ell va separar la vista de noia i mirà l’individu plantat davant de l’oncle, un home amb els cabells grisos i l’americana sobre les espatlles.

Si no hagués estat perquè l’havia telefonat aquell vespre, mai no se li hauria acudit de pensar que era en Balsells. Però l’era. Un Balsells terriblement envellit, metamorfosat de cap a peus, llevat de la veu, que essencialment era la mateixa, una mica més ronca i prou, perquè durant aquell munt d’anys que no s’havien vist devia haver tingut temps de fumar molts milers de cigars. Aleshores sempre s’enduia tots els que trobava a les cases que escorcollaven, una cosa que en Mateu no podia sofrir, atès que, com deia, ells no eren lladres i no volia que ningú els en pogués acusar.

Va aixecar-se precipitadament, sense haver tastat les ametlles escampades pel plat i, quan l’oncle es girava per avisar-lo, ell ja havia corregut cap a la porta i exclamava, no sabia per què amb tanta urgència, per què amb aquella mena d’impaciència que ens precipita cap als actes que, posposats, potser ens perjudicarien:

—Balsells!

L’altre mirà i tots dos avançaren amb la mà allargada.

—Maristany, carall!

I mentre encaixaven, afegí:

—M’has conegut!

—I doncs!

—He canviat molt, noi. Tu, en canvi... A tu t’hauria conegut a tot arreu.

Es va separar una mica, i l’examinava, potser per comprovar, amb retard, fins a quin punt eren justificades les seves paraules. Ell va comentar:

—M’han dit que havies telefonat, però, noi, no t’esperava pas!

—Sí... Com que de tota manera tenia ganes de veure’t...

Sentien, de cop, aquesta curiosa inhibició que s’apodera de dues persones que durant molt de temps no s’han vist, ni han pensat potser l’una en l’altra; persones prou amigues, prou conegudes si més no per tenir dret al gest que reservem a les relacions benvingudes, i prou estranyes o distants alhora perquè aquest gest resti balder, potser no exactament fals, però una mica desplaçat, o ni això, simplement aliè a la nostra sinceritat.

En Jesús va agafar-lo pel braç.

—Vine, prendràs cafè.

—Potser estaves sopant...

—Ara mateix havia acabat.

—Perquè jo em puc esperar, eh?!

—No, home, no, t’asseguro que ja havia acabat.

I això sí que era sincer, perquè s’havia oblidat de les ametlles que continuaven al plat i que l’Eugènia va mirar abans de llambregar-lo de nou, amb reprovació.

—Vine...

Se’l va endur cap a la tauleta del fons, més aïllada, mentre tornava:

—Cafè no n’has pres, oi?

—No. En havent sopat he vingut de seguida.

Ell va allunyar-se cap al taulell, tot de sobte desitjós d’obsequiar-lo, ignorava ben bé per què; potser perquè en el fons estava content de reveure’l, potser perquè no ho estava gens i li calia dissimular-ho amb tot d’atencions superficials, o potser, encara, perquè no estava content ni descontent i pensava que l’altre no en tenia la culpa.

—Ens voldreu fer dos cafès, oncle?

—Bé...

—I conyac. És un amic dels temps de la guerra.

L’oncle el mirà de costat i repetí:

—Bé...

No mostrava gens ni mica de curiositat, però en Jesús sabia que si l’oncle hagués sospitat de quina mena d’amic es tractava, li hauria refusat el cafè i el conyac. Potser ni a ell no l’hauria volgut a casa, si hagués tingut coneixement del grup 11; o, si l’hi hagués volgut, ja que al capdavall, sota la seva adustesa, covava un poderós instint de família, li ho hauria fet pagar d’una manera o altra —ell que sempre havia estat tan amic de l’ordre i partidari de donar a cadascú el que fos seu, de quedar-se a casa perquè fora no se’ns hi ha perdut res i més val no ficar-se en embolics... El cap sota l’ala.

Va tornar a la taula, on l’altre ja havia començat a cargolar una cigarreta després d’haver deixat l’americana al respatller d’una segona cadira, i va tustar-li l’esquena amb un gest forçadament amical, una mica curt, no pas perquè li volgués cap mal ni li fos verament antipàtic, però forçat a despit d’això, perquè ara, al cap de tants anys d’allunyament, eren més estranys l’un a l’altre que si acabessin de conèixer-se en aquell moment.

—Ai carat de Balsells!

No es va asseure, perquè vigilava les maniobres de l’oncle amb la intenció d’anar a recollir ell mateix el cafè i el conyac tan bon punt l’home els hagués servit.

En Balsells esbossà una ganyota que no arribava a la rialla, va treure una mica de llengua per passar-la pel costat engomat del paper de la cigarreta, i tot seguit, aplicadament, acabà de cargolar-la. Amb el cap, indicà el paquet:

—No fumes, tu?

—Sí, quan porti el cafè... Tu abans sempre fumaves cigars...

—Abans...!

Se’n va tornar cap al taulell, on l’oncle acabava de treure dues tasses fumejants de sota la màquina per deixar-les sobre la fusta, al seu abast. Al costat hi col·locà dues copes i va omplir-les. En Jesús, que com a cambrer no tenia ni experiència ni perícia, va haver de fer dos viatges per dur-ho tot a la taula, on després s’assegué a l’altra banda, davant d’en Balsells.

—I com ho has sabut, que era aquí? Com t’ho has fet, per trobar-me?

—No era tan difícil. En Mateu m’ha donat l’adreça.

En Jesús alçà les celles.

—En Mateu? Us veieu, encara?

L’altre va fer un gest amb la mà que sostenia la cigarreta.

—I tant! No ho saps, doncs?

Va esperar sense dir res, mirant-li les faccions arrugades i envellides, els cabells gairebé blancs, sobretot a les temples, on escassejaven prou per haver obert unes entrades profundes i netes.

—Treballem junts.

—Tu i en Mateu?

—Sí. De fet, treballo per ell. Ho trobes estrany, potser?

Es va arronsar d’espatlles, recordant com van picar-se tots dos aquella nit, quan el capellà va quedar-se tranquil a la torre on l’havien descobert mentre en Balsells abandonava la casa despitat, sense escoltar raons, i en Mateu deia als altres: Deixeu...

El van retrobar al cotxe que els esperava a la cantonada, amb en Malats al volant, i allí en Mateu va tenir l’ocasió d’explicar-se per segona vegada; ja ho havia fet a la casa, davant la parella espantada i el capellà lívid, que, en el darrer moment, quan va convèncer-se que verament se salvava, si més no per aquella vegada, retrobà la veu i digué:

—Gràcies, moltes gràcies... Us recordaré en les meves oracions.

Uns mots que van molestar en Mateu, el qual ja era a la porta del dormitori i va girar-se en rodó.

—Ho he fet per nosaltres, no per vós. En el que de mi depengui, no vull que se us doni ni una sola arma per combatre’ns.

A en Balsells li va repetir el mateix, amb d’altres paraules, excusant-se gairebé, no pas per temor, ja que en Mateu era un home de cap a peus, i res no l’espantava, sinó amb ganes de ser comprès a fons, de fer compartir al grup sencer les seves idees, els motius darrers de la seva conducta només en aparença insòlita.

—No ens podem permetre cap acte que atempti a la llibertat, si no és en defensa pròpia. I què havíem de defensar davant d’aquest pobre home, què hem de defensar davant de tots els pobres homes que prou pena tenen de viure terroritzats?

I en Balsells, obstinat:

—Però són els nostres enemics! Mai no ens han deixat respirar, no ens han donat mai ni una sola oportunitat...

—Potser per això mateix cal que ara els la donem nosaltres. Cal que els demostrem que som millors, més generosos...

L’escena tenia quelcom de fantasmagòric en aquella obscuritat gairebé absoluta del carrer, perquè el cotxe, fins i tot ara que llur missió, bé o malament, era acomplerta, continuava amb els llums apagats sota el comandament d’en Malats, silenciós com ells, en Jesús i l’Arés, el cunyat d’en Mateu, que no sabia si aprovar o desaprovar. I en Balsells, des del cotxe, mentre ells encara eren a la vorera, drets i encongits sota el vent fred i ininterromput que bufava, insistia:

—Si és així, ja podem plegar. No veig la necessitat de l’existència del grup 11, ni de cap grup... Pel mateix treball, ens podem quedar vora el foc.

—No m’has vist mai recular quan ha calgut mostrar-se dur. Fins i tot he passat davant teu. Però mentre jo comandi el grup, només aquells que hagin fet front activament, m’entens?, dic activament, a les nostres forces, seran castigats. I, aquests, sense contemplacions.

—I, és clar, nosaltres no som ningú per donar la nostra opinió. Si d’això en dius llibertat...

Ho recordava tot, rèplica per rèplica, com si l’escena hagués tingut lloc aquella nit, o el dia abans; ho recordava fins i tot més bé que d’altres esdeveniments posteriors, potser perquè la mateixa distància s’encarregava de subratllar-ho. Va dir:

—Estrany, no. Només que no ho sabia.

En Balsells va desembolicar el sucre que hi havia en un costat del platet, va ficar-lo a la tassa i, amb la cullereta, procedí a dissoldre’l. Amb els ulls fits en el líquid que fumejava, la capa escumosa del qual trencava amb el seu moviment circular, feu:

—Ja sé que vam tenir les nostres diferències, aleshores. Te’n recordes, és clar...

Va assentir amb els ulls mentre estirava una cigarreta del paquet que s’acabava de treure de la butxaca.

—Però es va portar molt bé. Mai no m’ho hauria pensat. Va ser en sortir de la presó, quan el vaig anar a trobar...

El va interrompre, de primer amb una mirada parpellejant, immediatament seguida d’unes paraules:

—Vas estar a la presó, doncs?

L’altre deixà la cullereta al costat de la tassa, contra el platet.

—Sí, em van processar. I trenta anys que em van sortir!

—Trenta anys?

—És absurd, oi? Només en vaig haver de fer sis.

—Però em pensava que...

Va callar, perquè ja veia que tot era molt diferent de com s’ho havia imaginat des de fora.

—Què et pensaves?

—Ens havien dit que afusellaven tothom.

—Com, tothom?

—Vull dir tots els qui eren de patrulles, tots els qui..., en fi, tots els qui vam haver de fer la feina bruta.

L’altre s’havia atansat la tassa als llavis i va beure un glopet abans de contestar. Tornà a deixar-la curosament sobre el plat, on de tota manera el cafè havia vessat, plena com era la tassa, que, ara, va enganxar-se amb un petit «gluc» gairebé inaudible.

—És veritat. Han afusellat molta gent...

Va llambregar ràpidament cap a tots costats, però a l’establiment, llevat de l’oncle, només hi havia dos clients instal·lats unes taules enllà, a set o vuit passes. Tot i això, va abaixar encara la veu per prosseguir:

—Molta gent; mai no se sabrà quanta. I molts que no havien fet res més que cridar, o encauar-se a qualsevol ministeri... També militants vells dels partits.

—No entenc, doncs, com tu... Influències?

En Balsells va riure secament.

—Influències? No, res. És que mai no van saber que havia estat patruller...

—Ah!

Van tornar a beure un glop de cafè, ara tots dos.

—Per què et van detenir, doncs?

—Algú els va anar amb la història que havia estat voluntari.

—No fotis! Si no és veritat...

—Ja ho sé. Això perquè vegis com anaven les coses. Després es va complicar tot, perquè van saber que havia participat en activitats de propaganda... Van sortir unes quantes històries velles. Hauria pogut acabar molt malament. I més quan després van detenir en Malats arran de la denúncia del familiar d’algú que ens havíem endut. El va reconèixer pel carrer, saps?

—I ell?

—Com vols dir, ell?

—Si no ens va denunciar a tots... Perquè bé devien provar de fer-lo cantar!

En Balsells va riure, divertit per primera vegada.

—És clar que ho van provar, i que ell va haver de cantar, si no de grat per força. Però mai no diries què va fer.

L’espiava, satisfet de l’episodi que es preparava a contar, com si ell mateix en fos l’heroi i no en Malats, que havia acabat davant del piquet d’execució —precisament ell que tenia les mans més netes que ningú perquè sempre duia el cotxe, de darrere el volant del qual no es movia mai, o gairebé mai, quan s’aturaven a les portes del cementiri de Montcada.

—No. Què va fer?

—Va donar el nom de cinc o sis persones mortes! Companys que sabia que havien caigut al front...

I tornà a riure, joiosament, perquè sí que era divertit que en Malats, un xicot sense la més petita espurna d’imaginació, sortís amb aquella per tal de restar fidel fins al darrer moment al grup 11!

—I s’ho van empassar?

—No els va quedar altre remei.

En Jesús va acabar d’expulsar el fum que li omplia la boca, agafà la copa de conyac i va beure lentament. No havia rigut mentre l’altre reia, ni ho va fer ara. Per a ell, allò era greu, fins i tot tràgic.

—De manera que, a en Mateu, no l’han molestat mai?...

—No, ningú no li ha dit mai res. No pot negar-se que és llest. I que no ha viscut mai amagat, com molts d’altres que jo sé. Però, és clar, en aquests casos el perill sempre ve del veïnat, i ja saps com ens advertia: No sigueu rucs i no feu com tots aquests fatxendes que sempre van amb l’arma al damunt...

—Sí que ho recordo. Al capdavall, deia, no fem cap feina honorable.

—És cert. I això és el que ens ha salvat. Perquè és massa casual anar a ensopegar amb un parent que et recordi de quan vas entrar a casa seva. Li va passar a en Malats, però això és tenir mala sort.

Un dels dos clients que eren a l’altre extrem va cridar: Voleu cobrar? En Jesús i el seu antic company callaren mentre l’oncle sortia de darrere el taulell i s’atansava a la taula. Els altres dos ja s’havien aixecat. En Jesús escurà la seva tassa, on ja només restava un glop gairebé fred, i va preguntar:

—I els altres: en Joan i l’Arés?

—L’Arés és mort.

—Al front?

—Si no hi va anar mai! Al llit i gràcies!

L’oncle embutxacava els diners, sense ni regraciar la propina, si n’hi havia hagut, perquè alguns clients, sobretot amb ell, se n’oblidaven. Els dos homes van fer: Bona nit!, i se’n van anar cap a la porta, on coincidiren amb la parella de cada vespre, avui no tan puntual com de costum. Van instal·lar-se a la taula del costat, massa a prop perquè la conversa, ara, fos segura. En Balsells va mirar el seu interlocutor, el qual digué:

—Vols que pugem al dormitori? Allí estarem sols...

L’altre vacil·là un moment, però a la fi s’hi oposà:

—No. Escolta, per què no m’acompanyes fins a la parada del tramvia? Ben mirat, ja comença a fer-se tard, i jo demà he de matinar...

Se’n va sorprendre una mica, perquè no feia pas tanta estona que eren allí, entaulats, i va arronsar les espatlles.

—Està bé.

Van acabar-se el licor que quedava al fons de les copes i, en aixecar-se, en Jesús va comprendre que l’altre no sabia què fer. S’havia ficat la mà a la butxaca, com si anés per treure diners, però no gosava preguntar quant valia. Va dir-li: