La terra prohibida (volum 1)

—Apa, home!

I la cara de l’altre es dilatà amb un petit somriure. En passar per davant de l’oncle, l’home els va fitar amb curiositat, perquè per força devia haver observat que es parlaven en veu baixa i continguda, tots dos una mica excitats. En Jesús va fer:

—Ja torno. L’acompanyo fins al tramvia...

I tot seguit va sentir-se com el noiet que era a disset anys, quan havia d’imaginar-se tota mena d’excuses per sortir de nit, amb el pare sever que tenia i la mare que en cada dona veia un enemic. Aquella mare que no fou capaç de veure res quan al cap d’un any, ja vídua, el posava a treballar a la llibreria de la Samarachs, d’on ell sempre tornava tard a casa perquè es quedava quan els altres se n’anaven, o feia mitja volta a la cantonada i retrocedia cap al pis, on ella l’esperava amb els braços oberts i de primer, quan ell gairebé ni gosava, fins li acompanyava les mans cuixes amunt —però no ho va haver de repetir gaire, car ell en va aprendre molt aviat, i després, si feia com aquell que no s’hi atreveix, era només per veure què intentava la dona per despullar-se sense quedar nua, per quedar més nua que si s’hagués despullat.

Fora circulava una brisa apagada que encara no s’havia endut la xardor acumulada en els arbres i les pedres durant les hores fortes del dia, i per això en Balsells va conservar l’americana al braç, on se l’havia penjada en recollir-la del respatller de la cadira. Carretera enllà, va dir:

—Vius molt apartat. Em pensava que no ho trobaria.

—Has hagut de preguntar?

—No, en Mateu ho ha buscat al plànol i...

Ell es va aturar i el fità a través de l’obscuritat emmagatzemada entre dos llums, a la zona neutra on la pal·lidesa de l’un destruïa la pal·lidesa de l’altre.

—En Mateu? Que potser t’ho ha dit ell, de venir?

En Balsells va contestar massa ràpid, massa ansiós:

—I ara! Per què m’ho havia de dir? Soc jo qui tenia ganes de reveure’t...

En Jesús va reprendre el pas, insegur.

—Què fa, ell? És veritat que té una botiga de queviures?

—Una botiga... Bé, és més que una botiga; un establiment important, on també ven a l’engròs.

—I d’on ha tret els diners, per fer tot això? Era tan pobre com nosaltres.

Una noia s’atansava en direcció contrària i els va passar pel costat amb una llambregada tímida, però ni l’un ni l’altre no li’n van fer cas, atents a la pregunta, atents a la resposta que en Balsells ajornava, potser precisament per la presència de la noia, tot i que no se la mirà gens ni mica. Quan contestà, ho feu encara amb la veu més baixa:

—D’on vols que els hagi tret? Es va fer un tip d’estraperlejar.

I s’aturà en sec, d’una manera poc natural, massa abruptament, a desgrat de la frase acabada, per no cridar l’atenció d’en Jesús, el qual no va tenir temps de fer-li cap observació, perquè en Balsells ja li subjectava el braç i, exteriorment deseixit, però sense reeixir a dissimular una certa inquietud, feia:

—No m’agradaria que sabés que t’ho he dit, això... Comprens? No sé si li faria gràcia...

—Però si tothom deu haver fer el que ha pogut, durant aquests anys!

—Ja ho sé, però en Mateu s’ha tornat una mica especial.

—Vols dir que els diners li han pujat al cap?

L’altre s’apressà a negar-ho:

—No, no, res d’això! La prova és que no trobaràs ningú tan bon company com ell. Volia dir que..., no sé si m’entens..., que als negocis els va bé una façana respectable.

En Jesús se’l mirà, o provà de mirar-se’l, mig amagat com estava per les taques d’ombra i de llum que arbres i fanals combinaven. Quan va posar-se a riure, fort, en Balsells gairebé s’alarmà.

—No veig que hagi dit cap cosa divertida...

—No?

I va tornar a riure amb una rialla antipàtica a les orelles del seu company, el qual es va canviar nerviosament l’americana de braç.

—No veus que hagis dit res de divertit! Però, home! Que en Mateu, que nosaltres, parlem de coses respectables com uns burgesos que...

Va callar. Burgesos? Què podia dir contra en Mateu? Que potser no tenia ell vint-i-sis mil pessetes a la butxaca i no vivia sense fer res, a l’esquena de l’oncle? I no tenia també, en algun lloc, una filla per a la qual desitjava un futur honorable en termes convencionals? Va fer:

—Perdona. Potser no hauria d’haver-ho dit.

—És clar que no. Tot és diferent, ara. Que no ho veus?

—Sí, em sembla que sí.

Malgrat tot, però, es revoltava. Com era possible que es resignessin a la riquesa, al profit personal, a l’esclavatge en què vivien, renegant, doncs, amb la seva activitat posterior, d’aquella joventut idealista que els havia convertit fins i tot en assassins? Perquè ells mai no ho van fer per treure’n un avantatge personal, i en Mateu menys que ningú, tan íntegre, tan sencer com era... Què havia passat?

—Deixem-ho. Dius que treballes amb ell... Què hi fas?

—Soc una mena d’encarregat, de... de factòtum. Se m’ha portat molt bé, ja t’ho he dit. I estic segur que també faria qualsevol cosa per tu.

—Sí, ja m’ho va dir.

I ara fins i tot l’estranyava que ho hagués fet tan aviat, abans de demanar-li res. Li digué: Vine quan vulguis. Miraré què puc fer per tu.

I ara aquest, en Balsells. Perquè no tenia el més petit dubte que ell l’havia enviat. Quins motius tenia, si no, d’anar-lo a buscar allí, ja gairebé fora ciutat, quan de fet mai no havien estat allò que se’n diu amics?

—Té molt de personal i et podria col·locar.

El mirava de reüll, ho va veure; l’espiava per sorprendre la seva reacció. Però no podia sorprendre res, car tot era massa fosc i les cares només es distingien d’una manera global, sense detall gairebé; si més no, no prou detalladament per examinar-hi una expressió de sorpresa, de perplexitat, de desconfiança, del que fos.

—De moment, puc anar tirant.

—Sempre és bo de saber que tenim amics, però...

—Això sí.

I aleshores va explotar:

—Però no m’agrada que sigui d’aquesta manera! Que potser té por? De què?

—Por? No diguis ximpleries!

—Fins i tot tu sembla que en tinguis, ara! Us deveu haver begut l’enteniment! Que potser et penses que us he de denunciar?

Va picar-se el pit, gairebé teatral:

—Jo, precisament jo que me’n vaig anar per no caure en la ignomínia...

—Però què t’empatolles? És clar que, d’exaltat, sempre ho havies estat una mica...

De sobte, tota aquella ira, potser immotivada, va abandonar-lo. Agafà l’altre pel braç.

—Escolta: he passat tretze anys a l’exili i n’he vist de tots colors. També jo tinc ganes de descansar una mica. I, com tu deies, les coses han canviat, o potser és que nosaltres ens hem fet vells... No ho sé, i tant li fa. D’altra banda, tots ens trobem en la mateixa situació. És per això que no entenc en Mateu.

A cent, cent vint-i-cinc metres, es va fer visible el llum del tramvia. En Balsells va dir:

—Tot t’ho fas tu. És clar que cadascun de nosaltres és un perill per a tots els altres, però en Mateu no ha pensat mai, n’estic segur, en res d’això que insinues. Ni jo, naturalment.

Davant les cotxeres tancades de l’antiga línia de l’Arrabassada, va apressar el pas, arrossegant-lo cap al tramvia que arribava a final de trajecte.

—Però no t’has d’estranyar que t’hagi vingut a veure ni vull que pensis que ell m’ha enviat... Aquest se m’escapa.

—Què dius?

—El tramvia...

En Jesús no va haver de fer cap esforç per amagar el somrís de menyspreu que de sobte li entreobria els llavis: l’altre ni el mirava.

—Si corres, encara l’agafaràs.

Va semblar-li que, indecís, sospesava aquella possibilitat. Després, però, devia recordar que el conductor havia de travessar el cotxe fins a l’altra banda, ja que ara el vehicle, de cara a ciutat, s’orientava en sentit invers.

—Em penso que sí. No et fa pas res, oi?

I ell, sorprès per tanta impaciència:

—No, home!

—És tard. Ja continuarem parlant un altre dia. Sempre em trobaràs al magatzem; em penso que en Mateu ja va donar-te l’adreça...

—Sí, sí, corre...

L’altre va seguir el consell.

—Bona nit, doncs. I gràcies, eh?

Es devia referir al cafè i al conyac. En Jesús es quedà mirant com feia els darrers passos cap al vehicle, feixuc i amb l’americana encara al braç, però no va esperar-se que el tramvia engegués, sinó que feu mitja volta i retrocedí carretera avall, per on venia un cotxe que l’enlluernà amb la claror despietada dels seus fars. Prudent, va arranar-se a la cuneta.

Конец ознакомительного фрагмента.

Текст предоставлен ООО «ЛитРес».

Прочитайте эту книгу целиком, купив полную легальную версию на ЛитРес.

Безопасно оплатить книгу можно банковской картой Visa, MasterCard, Maestro, со счета мобильного телефона, с платежного терминала, в салоне МТС или Связной, через PayPal, WebMoney, Яндекс.Деньги, QIWI Кошелек, бонусными картами или другим удобным Вам способом.