El meu any de repòs i relaxació

Jo deixava que la Reva es begués tot el vi. Quan estudiàvem a la universitat, d’anar de copes als bars ella en deia «fer teràpia». Podia engolir un whisky amb llimona d’un sol glop. Entre copes prenia ibuprofèn. Deia que així mantenia una tolerància elevada. Segurament complia els requisits per considerar-se alcohòlica. Sobre mi, però, tenia raó. Anava «col·locada». Em prenia una dotzena llarga de pastilles al dia. Però tot estava molt regulat, pensava jo. Tot era perfectament honest. L’únic que volia era dormir constantment. Tenia un pla.

—No soc una ionqui ni res d’això —li deia jo a la defensiva—. M’estic prenent un descans. Aquest és el meu any de repòs i relaxació.

—Quina sort que tens —va dir la Reva—. A mi no m’importaria agafar-me una temporada de descans de la feina per fer el ronsa, mirar pel·lícules i dormitar tot el dia, però no em queixo. No m’ho puc permetre.

Un cop anava borratxa, posava els peus a la tauleta davant el sofà, fent caure a terra la meva roba bruta i les cartes sense obrir, i xerrava sense aturador sobre en Ken, posant-me al dia del darrer episodi de la telenovel·la que protagonitzaven, Idil·li d’oficina. Es vantava de totes les coses divertides que faria el cap de setmana, es planyia d’haver deixat de seguir la dieta més recent i d’haver de fer hores extres al gimnàs per compensar-ho. I al final plorava per la seva mare.

—No puc parlar amb ella com solia fer-ho. Em sento molt trista. Em sento molt abandonada. Em sento terriblement sola.

—Tots estem sols, Reva —li deia jo.

Era cert: jo ho estava, ella ho estava. Era el màxim consol que podia oferir-li.

—Sé que m’he de preparar per al pitjor, respecte a la mare. El pronòstic no és bo. I em sembla que ni tan sols estic al corrent de tot, pel que fa al seu càncer. Em fa sentir un gran desesper. Tant de bo tingués algú que m’abracés, saps? És llastimós, això?

—Ets dependent —vaig dir jo—. Sona frustrant.

—I llavors hi ha en Ken. No ho suporto. Abans que estar sola em mataria —va dir ella.

—Com a mínim tens alternatives.

Si em venia de gust, encarregàvem amanides al tailandès i miràvem pel·lícules de pagament. Jo preferia les meves cintes de vídeo, però la Reva sempre volia veure la pel·lícula «nova» i «popular» i que «se suposava que era bona» de torn. Per a ella era un motiu d’orgull, el fet que en aquella època estigués més al dia de la cultura popular. Estava al corrent de totes les xafarderies dels famosos, seguia les últimes tendències de la moda. A mi se me’n fotia, tot allò. Però la Reva s’estudiava el Cosmopolitan i mirava Sexe a Nova York. Amb la bellesa i la «saviesa pràctica» era competitiva. La seva enveja estava carregada de superioritat moral. Comparada amb mi, ella era una «desfavorida». I, segons el seu punt de vista, tenia raó: jo semblava una model, tenia uns diners que no m’havia guanyat, portava roba de disseny autèntica i era llicenciada en història de l’art, cosa que volia dir que «tenia cultura». La Reva, d’altra banda, venia de Long Island, era un vuit sobre deu en aparença però s’anomenava «un tres de Nova York», i s’havia graduat en economia. «La llicenciatura dels cellacremats asiàtics sense habilitats socials», en deia ella.

El pis de la Reva, a l’altra banda de la ciutat, era a la tercera planta d’un edifici sense ascensor que feia olor de roba de gimnàs suada, patates fregides, Lysol i perfum Tommy Girl. Tot i que quan s’hi havia mudat me n’havia donat un joc de claus, jo només hi havia estat dues vegades en cinc anys. Ella preferia venir a casa meva. Em penso que li agradava que el meu porter la reconegués, agafar l’ascensor elegant de botons daurats, veure’m dilapidar l’opulència en què vivia. No sé què passava, amb la Reva. No me’n podia desfer. Ella m’adorava, però també m’odiava. Contemplava la meva lluita amb la infelicitat com una paròdia amarga de les seves pròpies desgràcies. La meva solitud i la meva falta d’objectius eren decisió meva; la Reva, en canvi, a pesar dels seus grans esforços, no havia pogut assolir el que volia: ni marit, ni fills, ni una carrera fabulosa. Per això, quan jo vaig començar a dormir constantment, em penso que la Reva va sentir certa satisfacció en observar com em reduïa a la pollosa inútil en què tenia l’esperança que m’estigués convertint. A mi no m’interessava competir-hi, però li tenia rancúnia per principi, i això feia que discutíssim. Suposo que tenir una germana és així, una persona que t’estima prou per fer-te veure tots els teus defectes. Fins i tot els caps de setmana, si s’estava fins tard a casa meva, es refusava de quedar-se a dormir. Jo no ho hauria volgut igualment, però ella sempre feia molts escarafalls amb el tema, com si tingués responsabilitats que jo no podria entendre mai.

Una nit li vaig fer una instantània i la vaig enganxar al marc del mirall de la sala d’estar. La Reva va pensar que era un gest d’afecte, però la meva idea, en realitat, era que la foto em recordés fins a quin punt era poc plaent la seva companyia, per si més tard, estant sota l’efecte dels medicaments, em venien ganes de trucar-li.

—Et deixaré el meu conjunt de CDs per «estimular la confiança en un mateix» —deia ella sempre que jo parlava d’alguna cosa que m’afectava o em preocupava.

La Reva tenia debilitat pels llibres d’autoajuda i els tallers que solien combinar alguna tècnica dietètica nova amb el desenvolupament professional i les habilitats en les relacions de parella, tot plegat dissimulat rere la idea d’ensenyar les dones joves «a assolir tot el seu potencial». Cada poques setmanes, la Reva tenia un paradigma vital del tot nou, i me l’havia d’explicar.

—Aprèn a detectar quan estàs cansada —m’havia aconsellat una vegada—. Actualment, hi ha moltes dones que s’esllomen fins a quedar esgotades.

Un consell per a la vida diària, extret d’Aprofiteu el dia al màxim, noies, incloïa el suggeriment de planificar els conjunts de roba per a la setmana laboral el diumenge al vespre.

—Així, de bon matí, no perdràs el temps qüestionant les teves tries.

Quan parlava d’aquella manera realment l’odiava.

—I vine a Saints amb mi. És la nit de les dones. Les noies hi beuen de franc fins a les onze. Et sentiràs molt millor amb tu mateixa.

La Reva era una experta a barrejar consells prefabricats amb qualsevol excusa per beure fins a perdre el senderi.

—No tinc ganes de sortir, Reva —li vaig dir jo.

Ella es va mirar les mans, va joguinejar amb els anells que duia, es va gratar el coll i tot seguit va clavar els ulls a terra.

—Et trobo a faltar —va dir, amb la veu una mica nuada.

Potser es pensava que aquelles paraules m’arribarien al cor. M’havia passat el dia prenent nembutals.

—Segurament no hauríem de ser amigues —li vaig dir jo, estirant-me al sofà—. Hi he estat pensant, i no veig cap motiu per continuar sent-ho.

La Reva es va limitar a seure allà, prement-se les mans entre les cuixes. Al cap d’un minut o dos de silenci, va aixecar els ulls per mirar-me i es va posar un dit sota el nas; un gest que feia quan estava a punt de posar-se a plorar. Era com si imités Adolf Hitler. Jo em vaig tapar la cara amb el jersei, vaig serrar les dents i vaig intentar aguantar-me el riure mentre ella barbotejava, gemegava i intentava asserenar-se.

—Soc la teva millor amiga —va dir ella planyívolament—. No em pots deixar fora de la teva vida. Això seria una cosa molt autodestructiva.

Em vaig abaixar el jersei de la cara per fer una xuclada al cigarret. Ella es va apartar el fum de la cara amb la mà i va deixar anar una tos falsa. Llavors es va girar cap a mi. Intentava envalentir-se per fer contacte visual amb l’enemic. Li podia veure la por als ulls, com si els hagués clavat en un forat negre dins del qual podia caure.

—Com a mínim jo m’esforço per canviar i per anar al darrere de les coses que vull —va dir ella—. A banda de dormir, tu què vols, a la vida?

Vaig optar per no parar esment al seu to sarcàstic.

—Volia ser artista, però no tenia talent —li vaig dir.

—Realment es necessita talent?

Aquella potser era la cosa més intel·ligent que la Reva m’havia dit mai.

—Certament —vaig respondre.

Ella es va aixecar, va travessar la sala picant a terra amb les sabates de taló i va tancar la porta darrere seu amb suavitat. Jo em vaig prendre uns quants trankimazins, em vaig menjar unes quantes galetes en forma d’animal i em vaig quedar mirant el seient arrugat de la butaca buida. Em vaig aixecar, vaig posar Tin Cup i me la vaig mirar desganadament mentre dormitava al sofà.

La Reva em va trucar mitja hora més tard i em va deixar un missatge de veu dient que ja m’havia perdonat per haver-li ferit els sentiments, que estava preocupada per la meva salut, que m’estimava i que no m’abandonaria, «passés el que passés». Mentre escoltava el missatge se’m van afluixar les barres, com si hagués estat serrant les dents durant dies. Potser era així. Llavors me la vaig imaginar tirant els mocs amunt mentre es passejava per un supermercat Gristedes, triant els aliments que es menjaria i després vomitaria. La seva lleialtat era absurda. Era això, el que tirava endavant l’amistat.

—No t’amoïnis —vaig dir a la Reva quan em va dir que la seva mare començava el tercer tractament de químio.

—No siguis histèrica —li vaig dir quan a la seva mare el càncer se li va escampar al cervell.

No puc atribuir la meva decisió de posar-me a hibernar a cap esdeveniment concret. Al principi només volia uns quants calmants per ofegar els pensaments i els judicis, perquè amb aquell torrent constant era difícil no odiar-ho tot i tothom. Vaig pensar que la vida seria més tolerable si alentia el ritme al qual el meu cervell condemnava el món que m’envoltava. La primera vegada que vaig veure la doctora Tuttle va ser al gener de 2000. Tot va començar d’una manera molt innocent: m’atribolava la tristesa, l’angoixa i un desig d’escapar-me de la presó de la meva ment i el meu cos. La doctora Tuttle em va confirmar que allò no era cap cosa estranya. No era una metgessa com cal. Havia trobat el seu nom a la guia telefònica.

—M’agafes en un bon moment —va dir la primera vegada que li vaig trucar—. Tot just he acabat d’esbandir els plats. On has trobat el meu número?

—A les Pàgines Grogues.

M’agradava pensar que havia triat la doctora Tuttle a l’atzar, que el nostre vincle tenia un element de predestinació, un caràcter d’alguna manera diví, però en realitat ella havia estat l’únic psiquiatre que m’havia agafat el telèfon un dimarts a les onze de la nit. Havia deixat una dotzena de missatges de contestador quan la doctora Tuttle em va contestar.

—Les amenaces més serioses per als cervells, a dia d’avui, es troben en tots aquests forns de microones —em va explicar la doctora Tuttle aquella nit per telèfon—. Les microones, les ones de ràdio. Ara tenim torres de telefonia mòbil que ens bombardegen amb ves a saber quina mena de freqüències. Però aquest no és el meu camp. Jo em dedico a tractar malalties mentals. Treballes per a la policia? —em va preguntar.

—No, treballo per a una marxant d’art, en una galeria de Chelsea.

—Ets de l’FBI?

—No.

—De la CIA?

—No, per què?

—Són coses que he de preguntar, simplement. Ets de la DEA? De l’FDA? De la NICB? De l’NHCAA? Ets una investigadora privada a sou d’alguna entitat privada o governamental? Treballes per a una companyia d’assegurances mèdiques? Trafiques amb drogues? Ets addicta a cap droga? Ets metge? Estudiant de medicina? Obtens pastilles per a un xicot o un cap que et maltracta? De la NASA?

—Em penso que pateixo insomni. És el problema més important que tinc.

—Probablement ets addicta a la cafeïna, també. M’equivoco?

—No ho sé.

—Val més que continuïs prenent-ne. Si la deixes ara, et tornaràs boja. Els autèntics insomnes pateixen al·lucinacions i llacunes, i solen tenir mala memòria. Tot plegat pot fer que la vida sigui molt confusa. Et sona familiar, això?

—De vegades em sento morta —li vaig dir—, i odio tothom. Això compta?

—Oh, sí que compta. I tant que compta. Estic segura que et puc ajudar. Però sí que demano als pacients nous que vinguin per una visita de quinze minuts, per assegurar-nos que ens entendrem. Gratuïta. I et recomano que agafis l’hàbit d’escriure notes per recordar-te les visites. El termini de cancel·lació que dono és de vint-i-quatre hores. Saps què són, els post-its? Compra-te’n uns quants. M’hauràs de signar alguns documents de consentiment, alguns contractes. Escriu això, ara.

La doctora Tuttle em va dir que anés a veure-la l’endemà a les nou del matí.

Tenia el despatx en un bloc de pisos del carrer 13, vora Union Square. La sala d’espera era una habitació fosca, amb plafons de fusta, plena de mobles victorians d’imitació, joguines de gat, recipients amb flors seques aromàtiques, espelmes de color morat, corones de flors seques morades i piles de vells números del National Geographic. El lavabo estava atapeït de plantes i plomes de paó artificials. A la pica, al costat d’una enorme pastilla de sabó esquerdada de color lila, hi havia un bol de fusta amb cacauets en una orella de mar. Allò em va deixar perplexa. Tots els seus articles de tocador els tenia amagats en una cistella de vímet a l’armari sota la pica. Feia servir diverses pólvores antifúngiques, una crema de recepta amb cortisona, xampú, sabó i locions que feien olor d’espígol i de violeta. Pasta de dents de fonoll. El col·lutori bucal era de recepta. Quan el vaig provar, li vaig notar gust de mar.

La primera vegada que la vaig veure, la doctora Tuttle portava un collar ortopèdic d’escuma perquè havia tingut un «accident de taxi», i duia a coll un gat ratllat obès que em va presentar com «el meu fill gran». Em va indicar els minúsculs sobres grocs de la sala d’espera.

—Quan entris, escriu el teu nom en un sobre i posa-hi el xec plegat a dins. Els pagaments van aquí —va dir, donant uns copets a la capsa de fusta sobre l’escriptori del seu despatx.

Era la mena de capsa que tenen a les esglésies per ficar-hi donacions a canvi d’espelmes. La chaise-longue de la consulta estava plena de pèls de gat, i en un costat s’hi amuntegaven tot de petites nines antigues amb la cara de porcellana esquerdada. A l’escriptori hi havia barretes de cereals a mig menjar, tàpers apilats amb raïm i trossos de meló, un ordinador prehistòric i més números del National Geographic.

—Quin motiu t’ha fet venir? —va preguntar ella—. Depressió?

Ja havia tret el bloc de receptes.

El meu pla era mentir. M’ho havia rumiat molt. Li vaig dir que durant els darrers sis mesos m’havia costat dormir, i llavors em vaig queixar de desesperança i de nerviosisme en situacions socials. Però, mentre recitava el discurs que havia assajat, em vaig adonar que fins a cert punt allò era veritat. No era una insomne, però era infeliç. Lamentar-me davant la doctora Tuttle va ser estranyament alliberador.

—Vull calmants, d’això n’estic segura —vaig dir amb franquesa—. I vull alguna cosa que disminueixi la meva necessitat de companyia. Començo a estar desesperada —vaig dir—. Per acabar-ho d’adobar, soc òrfena. Segur que tinc estrès posttraumàtic. La meva mare es va suïcidar.

—Com? —va preguntar la doctora Tuttle.

—Es va obrir els canells —vaig mentir.

—Està bé saber-ho.

Tenia el cap pèl-roig tot estarrufat. El collar d’escuma que duia estava tacat amb el que semblava cafè i menjar, i li replegava la pell del coll cap a la barbeta. La seva cara recordava la d’un gos de Sant Hubert, plegada i flàccida, amb els ulls enfonsats amagats rere unes ulleres molt petites, de muntura d’acer i vidres de cul de got. No vaig acabar mai de veure bé els ulls de la doctora Tuttle. Sospito que els tenia esbatanats, negres i lluents, com els d’un corb. El boli que feia servir era llarg i morat, i tenia una ploma morada a l’extrem.

—Tant el meu pare com la meva mare van morir mentre jo estudiava a la universitat —vaig continuar jo—. Fa pocs anys.

Va fer l’efecte que ella m’estudiava un moment, amb una expressió neutra i intensa. Llavors es va girar cap al bloc de receptes.

—Soc molt bona amb les companyies d’assegurances —va dir en un to desapassionat—. Sé com esquivar els seus tripijocs. Dorms en absolut?

—Molt poc —vaig dir jo.

—Somies?

—Només tinc malsons.

—Ja m’ho pensava. El son és essencial. La majoria de la gent en necessita més de catorze hores o una cosa així. L’era moderna ens ha forçat a fer una vida antinatural. Obligacions, obligacions, obligacions. Vinga, vinga, vinga. Segurament treballes massa. —Va escriure al bloc una estona—. «Letícia» —va dir la doctora Tuttle—. M’agrada més que «joia». A la consulta no m’agrada fer servir la paraula «felicitat». És d’allò més paralitzant, la felicitat. Hauries de saber que soc una persona que aprecia les subtileses de l’experiència humana. Estar descansat és una condició indispensable, és clar. Saps què vol dir «letícia»? Ela, e, te, i, ce, i, a?

—Sí. Com a La casa de la letícia —vaig dir jo.

—Una història trista —va dir la doctora Tuttle.

—No l’he llegida.

—Val més que no ho facis.

—He llegit L’edat de la innocència.

—Ets instruïda, doncs.

—Vaig estudiar a Columbia.

—Està bé que jo ho sàpiga, però a tu no et servirà de gran cosa, en la teva condició. L’educació és directament proporcional a l’angoixa, com ja deus haver descobert, havent estudiat a Columbia. I la teva ingesta alimentària? És regular? Alguna restricció dietètica? Quan has entrat, he pensat en la Farrah Fawcett i la Faye Dunaway. Hi estàs emparentada? Deus estar uns deu quilos per sota de l’índex de massa corporal ideal, no és així?

—Em sembla que si pogués dormir tornaria a tenir gana —vaig dir.

Era mentida. Ja dormia més de dotze hores, de vuit a vuit. Tenia l’esperança que em donés unes pastilles que m’ajudessin a dormir tot el cap de setmana seguit.

—S’ha demostrat que la meditació diària cura l’insomni en les rates. No soc una persona religiosa, però podries intentar acudir a una església o una sinagoga per demanar consell sobre la pau interior. Els quàquers semblen gent sensata. Però vigila amb les sectes. No solen ser més que paranys per esclavitzar dones joves. Ets sexualment activa?

—No gaire —li vaig dir.

—Vius a la vora d’alguna planta nuclear? D’alguna instal·lació d’alt voltatge?

—Visc a l’Upper East Side.

—Agafes el metro?

En aquella època l’agafava cada dia per anar a la feina.

—Moltes malalties psíquiques es transmeten en espais públics tancats. Percebo que tens una ment molt porosa. Tens alguna afició?

—Miro pel·lícules.

—Aquesta és divertida.

—Com van aconseguir que les rates meditessin? —li vaig preguntar.

—Has vist com crien en captivitat, els rosegadors? Els progenitors es mengen els petits. Bé, no els podem titllar de malvats. Ho fan per compassió. Pel bé de l’espècie. Tens cap al·lèrgia?

—A les maduixes.

Després d’allò, la doctora Tuttle va deixar el boli a la taula i es va quedar amb la mirada perduda, absorta, pel que semblava en els seus pensaments.

—Algunes rates —va dir al cap d’una estona— probablement es mereixen que les titllin de malvades. Algunes rates concretes. —Va tornar a agafar el boli, agitant-ne la ploma morada—. Quan comencem a fer generalitzacions, cedim el dret de governar-nos a nosaltres mateixos. Espero que em segueixis. Les rates són molt lleials al planeta. Prova això —va dir, donant-me un feix de receptes—. No vagis a buscar tots els medicaments de cop. Els hem d’esglaonar per no despertar cap sospita. —Es va aixecar rígidament, va obrir un armari de fusta ple de mostres i va deixar caure uns quants paquets de pastilles de mostra a l’escriptori—. Et donaré una bossa de paper perquè els portis discretament —va dir—. Ves a buscar el liti i l’haloperidol primer. Val més que comencis fort. Així, si més endavant hem de provar coses més extravagants, la teva companyia d’assegurances no se n’estranyarà.

No puc culpar la doctora Tuttle dels seus nefastos consells. Al capdavall, jo vaig decidir ser la seva pacient. Em donava tot el que li demanava, i això em feia estar-li agraïda. Estic segura que hi havia més metges com ella, però la facilitat amb què l’havia trobada i l’alleujament immediat que em van procurar les seves receptes em van fer sentir com si hagués descobert un xaman farmacèutic, un mag, un bruixot, un savi. De vegades em preguntava si la doctora Tuttle era realment de carn i ossos. Si hagués estat un producte de la meva imaginació, m’hauria semblat estrany haver optat per ella en comptes de preferir algú que s’assemblés més a un dels meus herois; la Whoopi Goldberg, per exemple.

—Si alguna cosa va malament, truca al telèfon d’emergències —em va dir la doctora Tuttle—. Quan et sembli que pots, fes servir el seny. No hi ha manera de saber com t’afectaran, aquests medicaments.

Al principi del tractament, buscava a internet totes les pastilles noves que ella em donava per intentar assabentar-me del temps que era probable que dormís un dia concret. El fet de llegir coses sobre un medicament, però, n’estroncava la màgia. Feia que el son semblés trivial, una simple funció mecànica del cos, com esternudar, cagar o flexionar una articulació. Els apartats d’«Efectes secundaris i precaucions» d’internet eren descoratjadors, i les angoixes que suscitaven apujaven el volum dels meus pensaments, cosa que era justament el contrari del que esperava que fessin les pastilles. Així doncs, anava a comprar coses com Neuroproxin, Maxiphenphen, Valdignore i Silencior, i de tant en tant les afegia al còctel, però la majoria de les vegades prenia grans dosis de pastilles per dormir, amb un suplement de seconols o nembutals quan estava irritable, de valiums o huberplex quan sospitava que estava trista, i de placidyls, noctecs o miltowns quan intuïa que em sentia sola.

Al cap de poques setmanes havia acumulat una col·lecció de productes psicofarmacològics impressionant. Totes les etiquetes tenien el símbol de l’ull somnolent, el de la calavera i els ossos encreuats. «No prengui aquest medicament si es queda embarassada», «Prengui-se’l amb menjar o llet», «Guardi’l en un lloc sec», «Pot produir somnolència», «Pot produir nàusees», «No prengui aspirina», «No trenqui la càpsula», «No mastegui el comprimit». Qualsevol persona normal s’hauria preocupat per l’efecte que els fàrmacs tindrien sobre la seva salut. Jo no era del tot ignorant pel que feia als perills potencials. Al meu pare se l’havia menjat viu el càncer. A la meva mare l’havia vist a l’hospital plena de tubs, en mort cerebral. Havia perdut una amiga de la infantesa, a l’institut, per una fallida hepàtica després que es prengués paracetamol i GripaVicks. La vida era fràgil i fugaç i calia vigilar, per descomptat, però jo estava disposada a arriscar-me a morir si d’aquesta manera aconseguia dormir tot el dia i convertir-me en una persona completament nova. I vaig pensar que era prou intel·ligent per saber per endavant si les pastilles em matarien. Abans que passés això, abans que em fallés el cor o que el cervell m’esclatés, se m’hi fes una hemorràgia o m’impulsés a llançar-me per la finestra del meu pis de la setena planta, començaria a tenir malsons premonitoris. Confiava que tot plegat sortiria bé sempre que pogués dormir tot el dia.

M’havia traslladat al pis del carrer 84 Est el 1996, un any després de llicenciar-me a Columbia. L’estiu de 2000 encara no havia mantingut ni una sola conversa amb cap dels meus veïns: gairebé quatre anys de silenci absolut a l’ascensor, totes i cadascuna de les incòmodes pujades i baixades una representació de desconnexió hipnotitzada. La majoria dels meus veïns eren parelles de quaranta i tants anys, casades i sense fills. Tothom tenia cura de l’aparença i era professional. Molts abrics de pèl de camell i maletins de cuir negre. Bufandes de Burberry i arracades de perla. Hi havia unes quantes dones malparlades i solteres de la meva edat, a qui veia de tant en tant xerrant pel mòbil i passejant els seus caniches minúsculs. Em recordaven la Reva, però diria que tenien més diners i s’odiaven menys a si mateixes. Allò era Yorkville, l’Upper East Side. La gent era rígidament convencional. Quan travessava el vestíbul arrossegant els peus en pijama i sabatilles per anar a la botigueta em sentia com si cometés un crim, però m’era igual. Els únics inquilins malgirbats com jo eren jueus d’edat avançada que vivien en pisos de renda limitada. Però jo era alta, prima, rossa, bonica i jove. Fins i tot quan anava tan deixada com era possible, sabia que continuava tenint bon aspecte.