El meu any de repòs i relaxació

El meu edifici tenia vuit plantes, era de formigó amb tendals borgonya, una façana anònima en una illa de cases que, amb l’excepció del meu bloc, estava formada per impecables cases senyorials de diverses plantes, cadascuna amb un rètol que advertia la gent de no deixar pixar el gos a les escales del davant perquè el gres es faria malbé. «Honorem els que ens han precedit i també els que ens succeiran», deia un dels rètols. Els homes agafaven cotxes llogats per anar a treballar al centre, i les dones es posaven bòtox, s’operaven les mamelles i s’estrenyien la vagina per conservar la figa estreta per als marits i per als entrenadors personals, o això em deia la Reva. Jo havia pensat que l’Upper East Side em mantindria a recer dels concursos de bellesa i les baralles de galls del cercle artístic en què havia «treballat» a Chelsea. Però viure a la part alta de la ciutat m’havia infectat amb el virus autòcton, al principi de traslladar-m’hi. Havia intentat ser una d’aquelles dones rosses que feien marxa ràpida per l’Esplanade en roba de licra, amb el dispositiu Bluetooth a l’orella com una imbècil pomposa, parlant amb... qui? La Reva?

Els caps de setmana, al principi, em dedicava al que se suposava que es dedicaven les dones joves de Nova York com jo: m’anava a fer irrigacions colòniques, tractaments facials i reflexos als cabells, feia exercici en un gimnàs de preu desmesurat, m’estava ajaguda al bany turc del gimnàs fins que deixava de veure-hi i sortia de nit amb sabates que em feien talls als peus i em provocaven ciàtica. De tant en tant, a la galeria coneixia homes interessants. Tenia històries d’una nit a ratxes: ara sortia més, després menys. En afers amorosos no rutllava mai res. La Reva parlava sovint de «trobar una parella estable». Això sonava com una sentència de mort, per a mi.

—Prefereixo estar sola abans que ser la prostituta resident d’algú —vaig dir a la Reva.

I, tanmateix, una ànsia romàntica es manifestava de tant en tant amb en Trevor, un ex-xicot recurrent, el primer i l’únic que havia tingut. Jo només tenia divuit anys i feia el primer any de carrera quan el vaig conèixer en una festa de Halloween, en un àtic vora Battery Park. Hi vaig anar amb una dotzena de noies de la sororitat a la qual volia entrar. Com la majoria de les disfresses de Halloween, la meva era una excusa per córrer per la ciutat vestida com una puta. Hi vaig anar disfressada d’agent Rizzoli, el personatge de la Whoopi Goldberg a Bellesa mortal. Com que a la primera escena de la pel·lícula treballa infiltrada fent veure que és una meuca, jo, per copiar-la, em vaig estarrufar els cabells, em vaig posar un vestit ajustat, sabates de taló, una jaqueta de lamé daurat i unes ulleres de sol blanques en forma d’ulls de gat. En Trevor anava d’Andy Warhol: una perruca rossa i curteta, ulleres negres gruixudes i una camisa de ratlles ajustada. La meva primera impressió d’ell va ser que era un esperit lliure, intel·ligent, divertit. Va resultar ser completament equivocada. Ens en vam anar plegats de la festa i vam estar caminant durant hores, ens vam mentir mútuament sobre les nostres vides felices, vam menjar pizza a mitjanit, vam agafar el ferri de Staten Island d’anada i de tornada i vam veure sortir el sol. A la residència d’estudiants li vaig donar el meu número de telèfon. Quan per fi em va trucar, dues setmanes més tard, jo ja m’havia obsessionat amb ell. Em va tenir lligada amb una corretja llarga i ferma durant mesos: àpats cars, de tant en tant una òpera o un ballet. Em va desflorar en un refugi de muntanya de Vermont el dia de Sant Valentí. No va ser una experiència plaent, però, com que em feia l’efecte que ell era més versat en sexe que jo, quan va rodolar cap al costat i va dir: «Ha estat fantàstic», me’l vaig creure. Tenia trenta-tres anys, treballava al Fuji Bank del World Trade Center, portava vestits fets a mida, enviava cotxes a recollir-me a la residència, i després a la casa de la sororitat del segon curs, em portava a sopar i em demanava sense vergonya que li fes mamades al seient del darrere dels taxis que carregava al compte de l’empresa. Jo m’agafava tot això com una prova de la seva vàlua masculina. Les meves «germanes» hi estaven totes d’acord; en Trevor era «fi». I a mi m’admirava que li agradés tant parlar de les seves emocions, una cosa que no havia vist fer mai a cap home. «Ma mare és una fumeta, ara; és per això que tinc aquesta tristesa tan profunda.» Viatjava sovint a Tòquio per feina i a San Francisco per visitar la seva germana bessona. Jo tenia la sospita que ella intentava dissuadir-lo de veure’s amb mi.

La primera vegada va trencar amb mi, durant el primer curs, perquè jo era «massa jove i immadura. No puc ser la persona que t’ajudi a superar els problemes que et provoca la sensació d’abandonament», em va explicar. «És una responsabilitat massa gran. Et mereixes algú que realment et pugui oferir suport durant el teu desenvolupament emocional.» Aquell estiu, doncs, me’l vaig passar a casa dels meus pares, al nord de l’estat, i em vaig ficar al llit amb un noi de l’institut, que era molt més sensual i estava molt més interessat en «com funcionava» el clítoris, però que no acabava de ser prou pacient per interactuar de manera reeixida amb el meu. No obstant això, em va resultar útil. El fet de no sentir res per aquell noi, de fer-lo servir, em va permetre recuperar una mica de dignitat. A principis de setembre, quan em vaig traslladar a la casa de la Delta Gamma, en Trevor i jo ja tornàvem a estar junts.

Durant els vuit anys següents, en Trevor esgotava periòdicament les seves reserves d’autoestima amb dones més grans, és a dir de la seva edat, i després tornava amb mi per reiniciar-se. Jo sempre estava disponible. De tant en tant sortia amb nois, però no vaig tenir mai cap altre «xicot» seriós, si és que es podia anomenar així en Trevor. Ell no hauria volgut portar aquest títol. A la universitat vaig tenir moltes històries d’una nit mentre estàvem de morros, però no res que valgués la pena repetir. Quan em vaig llicenciar i vaig anar a parar de cop i volta al món dels adults —ja òrfena—, la desesperació em va tornar agosarada, i sovint demanava a en Trevor que tornés amb mi. Sempre que li trucava i li suplicava que vingués a abraçar-me podia sentir com se li enduria la cigala mentre parlàvem. «A veure si m’ho puc manegar per venir una estoneta», deia ell. Llavors venia, i jo li tremolava entre els braços com la nena que encara era, desfeta d’agraïment per la seva atenció, delectant-me en notar el seu pes al llit, al meu costat. Era com si fos un missatger diví, la meva ànima bessona, el meu salvador o una cosa d’aquestes. En Trevor estava molt content de passar una nit al meu pis del carrer 84 Est, recuperant tota la fanfarroneria que havia perdut durant el seu darrer idil·li. Jo no suportava veure com li venien aquells rampells. Una vegada m’havia dit que li feia por fotre’m un clau «massa apassionadament» perquè no em volia trencar el cor. Així doncs, me’ls feia amb eficiència, amb egoisme, i un cop havia acabat es vestia, es mirava el busca, es pentinava, em feia un petó al front i se n’anava.

Una vegada li vaig preguntar:

—Si haguessis de triar entre només mamades i només coits durant la resta de la teva vida, què preferiries?

—Les mamades —va respondre ell.

—Això és una mica de gais, no? —vaig preguntar jo—. Això d’estar més interessat per les boques que per les figues?

Es va estar setmanes sense parlar-me.

Però en Trevor feia metre noranta. Era net, estava en forma i era segur de si mateix. El preferia un milió de vegades als hipsters setciències i asocials que veia per la ciutat i a la galeria. A la universitat, el departament d’història de l’art anava ple d’aquella espècie concreta de mascle jove. Aquells marrecs estudiosos, intel·lectuals i privats d’encant eren una alternativa als tabolaires i faldillers habituals de les fraternitats, i als paios rectes i formals que feien els primers cursos de medicina. Com a estudiant d’història de l’art, jo no podia escapar-me’n. «Xavals» que llegien Nietzsche al metro, que llegien Proust, que llegien David Foster Wallace, que escrivien les seves agudes reflexions en quaderns negres Moleskine de butxaca. Panxuts i camaprims, vestits amb dessuadores de caputxa i cremallera, tabards blau marí o parques verd militar, vambes New Balance, gorres de punt, bosses de tela, mans petites, artells peluts, potser un cap de cérvol tatuat sobre un bíceps flàccid. Es cargolaven ells mateixos els cigarrets, no es rentaven prou les dents, gastaven cent dòlars a la setmana en cafè. Venien a Ducat, la galeria on vaig acabar treballant, amb les seves xicotes, més joves que ells i normalment asiàtiques. «Una xicota asiàtica vol dir que el paio té la cigala petita», em va dir un dia la Reva. Els sentia dir collonades sobre les obres d’art. Es planyien de l’èxit dels altres. Pensaven que volien adoració, ser influents i honorats pel seu enginy, que es mereixien ser venerats, però amb prou feines es podien mirar al mirall. A mi em feia l’efecte que tots prenien Rivotril. Gairebé tots vivien a Brooklyn, una altra raó per la qual m’alegrava viure a l’Upper East Side. Allà dalt ningú no escoltava els Moldy Peaches. Allà dalt a ningú no li importaven una merda la «ironia», Dogma 95 ni en Klaus Kinski.

La cosa pitjor era que aquells paios intentaven fer passar la seva inseguretat per «sensibilitat», i se’n sortien. Serien ells, els qui portarien els museus i les revistes, i només em contractarien si pensessin que jo potser me’ls tiraria. No obstant això, quan havia estat en festes amb ells, o de copes als bars, no em paraven gens d’atenció. Es prenien tan seriosament a si mateixos, estaven tan absorts en la conversa que mantenien amb altres nois clavats a ells, que semblava que es debatessin amb una decisió tan crucial que el món hauria pogut esclatar. Em volien fer creure que no pensaven deixar-se distreure per «una xona». La veritat devia ser que les vagines simplement els atemorien, que tenien por de no poder-ne entendre una de tan bonica i rosada com la meva, i que les seves pròpies incapacitats sexuals els avergonyien, tenien por de la seva cigala, tenien por de si mateixos. Se centraven, doncs, en «idees abstractes» i acabaven desenvolupant addiccions a la beguda per esmorteir el fàstic que sentien envers si mateixos, i que ells preferien anomenar «tedi existencial». Era fàcil imaginar-se aquells paios masturbant-se pensant en la Chloë Sevigny, la Selma Blair, la Leelee Sobieski. La Winona Ryder.

En Trevor es devia masturbar pensant en la Britney Spears. O en la Janis Joplin. No vaig entendre mai la seva duplicitat. I ell no volia mai «posar-se de genolls». Podia comptar amb una sola mà les vegades que m’havia menjat la figa. Quan ho havia intentat no tenia ni idea del que havia de fer, però semblava aclaparat amb la seva pròpia generositat i la seva passió, com si el fet de posposar que li xuclessin la cigala fos tan obscè, tan insensat, hagués exigit tant de coratge, que s’hagués deixat esbalaït a si mateix. La seva manera de fer petons era agressiva, rítmica, com si s’hagués estudiat un manual. Tenia la mandíbula estreta i angulosa, i una barbeta que semblava un trist afegitó d’última hora. La seva pell era d’un to uniforme i ben hidratada, més suau fins i tot que la meva. Gairebé no s’havia d’afaitar. Sempre feia olor de grans magatzems. Si l’hagués conegut ara, hauria pensat que era gai.

Però en Trevor, com a mínim, tenia l’arrogància sincera necessària per fer valer la seva fanfarroneria. Ell no s’acovardia davant la seva pròpia ambició, com aquells hipsters. I sabia com manipular-me: per això, com a mínim, havia de respectar-lo, encara que l’odiés pel mateix motiu.

Quan vaig començar la hibernació, en Trevor i jo no ens parlàvem. Segurament li vaig trucar en algun moment, al principi, sota el vel negre de l’Ambien, però no sé si em va agafar mai el telèfon. Me’l podia imaginar perfectament endinsant-se en la vagina d’una dona complicada de quaranta anys i escaig, espolsant-se qualsevol pensament de mi com qui passa pel costat dels paquets de macarrons amb formatge i de cereals de núvol deshidratat en el prestatge d’un supermercat. Jo era cosa de criatures. Jo era una poca-soltada. Eren calories que no valien la pena. Ell deia que li agradaven més les morenes. «Em donen espai per ser jo mateix», m’explicava. «Les rosses distreuen. Pensa en la teva bellesa com un taló d’Aquil·les. Quedes massa a la superfície. No ho dic en un sentit ofensiu, però és la veritat. Costa mirar més enllà del teu aspecte.»

Des de l’adolescència havia vacil·lat entre voler tenir l’aspecte de la blanca anglosaxona protestant consentida que era i el de la perduda que sentia que era i que hauria d’haver estat si hagués tingut una mica de coratge. Havia comprat a Bergdorf’s, a Barneys i a botigues vintage de gamma alta de l’East Village. El resultat era un vestuari meravellós, el principal actiu professional que tenia com a llicenciada novella. Em va resultar fàcil aconseguir la feina d’empleada a Ducat, una de la dotzena de galeries de «belles arts» del carrer 21 Oest. No tenia cap gran pla d’arribar a ser conservadora, ni cap estratagema magnífic per anar escalant posicions en una jerarquia. Només intentava passar el temps. Pensava que si feia coses normals —com per exemple aguantar una feina— podria ofegar la part de mi que ho odiava tot. Si hagués estat un home, potser m’hauria entregat a una vida criminal. Però tenia l’aspecte d’una model en el seu temps lliure. Era d’allò més fàcil deixar que les coses passessin fàcilment sense anar a parar enlloc. En Trevor tenia raó sobre el meu taló d’Aquil·les. Ser bonica només servia per mantenir-me atrapada en un món que valorava l’aparença més que cap altra cosa.

La Natasha, la meva cap a Ducat, tenia entre trenta i trenta-cinc anys. Quan vaig anar a la galeria per a una entrevista, l’estiu que vaig acabar els estudis, em va agafar a l’instant. Jo en tenia vint-i-dos. Gairebé no recordo la nostra conversa, però sé que jo duia una brusa de seda de color crema, texans ajustats negres, sabates planes —per si de cas era més alta que la Natasha, i ho era, per un dit— i un collaret enorme, de pedres de vidre verd, que em picava tan fort contra el pit que realment em va fer uns blaus quan vaig baixar les escales del metro corrents. Sabia que no era convenient que em posés un vestit ni que semblés massa puritana o femenina. Allò només hauria suscitat un menyspreu condescendent. La Natasha duia la mateixa mena de conjunt cada dia: una americana d’YSL i uns pantalons de cuir ajustats; sense maquillatge. Era d’aquelles dones misteriosament ètniques que haurien pogut passar fàcilment desapercebudes en gairebé qualsevol país. Hauria pogut ser d’Istanbul, de París, del Marroc, de Moscou, de Nova York, de San Juan de Puerto Rico o fins i tot de Phnom Penh en una certa llum i segons com portés els cabells. Parlava quatre llengües amb fluïdesa i en altre temps havia estat casada amb un aristòcrata italià, un baró o un comte, o això m’havien dit.

Se suposava que l’art de Ducat era subversiu, irreverent, xocant, però tot plegat no era més que merdeta contracultural enllaunada, «punk, però amb diners», res que pogués inspirar més que una breu caminada per comprar un conjunt poc afavoridor a Comme des Garçons. La Natasha m’havia agafat per fer el paper de la subalterna avorrida, i, la major part del temps, amb el poc esforç que dedicava a la feina n’hi havia prou. Jo era la noia de disseny. Decoració de moda. Era la mala bèstia que seia rere el taulell i no parava gens d’atenció a la gent que entrava a la galeria, el bombonet que feia morros i duia conjunts avantguardistes indesxifrablement sensacionals. M’havien dit que fes la ximple si algú em demanava alguna cosa. Tu fes l’orni. No els donis mai una llista de preus. La Natasha només em pagava 22.000 dòlars anuals. Sense l’herència, m’hauria vist obligada a trobar una feina que em donés més ingressos. I segurament hauria hagut de viure a Brooklyn, amb companys de pis. Era afortunada de tenir els diners dels meus difunts pares, ho sabia, però també era una cosa depriment.

L’artista estrella de la Natasha era en Ping Xi, un paio de vint-i-tres anys amb aspecte pubescent de Diamond Bar, Califòrnia. La Natasha pensava que era una bona inversió perquè era asiaticoamericà i l’havien expulsat de CalArts per haver disparat una pistola dins del seu taller. Aportaria certa distinció a l’establiment. «Vull que la galeria sigui més cerebral», explicava. «El mercat s’està allunyant de l’emoció. Ara el que importa és el procés, les idees, la consolidació d’una marca. La masculinitat està en voga, ara mateix.» La primera vegada que l’obra d’en Ping Xi es va exhibir a Ducat va ser com a part d’una exposició col·lectiva anomenada Cos de substància, i consistia en quadres d’esquitxos, a l’estil de Jackson Pollock, fets amb el seu propi semen. L’artista afirmava haver-se entaforat una minúscula boleta de pigment de color en pols per la punta del penis i haver-se masturbat sobre unes teles enormes. Havia posat a les pintures abstractes uns títols que suggerien que cadascuna d’elles tenia un significat polític profund i fosc. Marea enterbolida per la sang, Hivern a la ciutat de Ho Chi Minh i Posta de sol sobre l’avinguda dels Franctiradors. Nen palestí decapitat. Bombes fora, Nairobi. Tot plegat no tenia ni cap ni peus, però a la gent li encantava.

La Natasha estava especialment orgullosa de l’exposició Cos de substància perquè tots els artistes tenien menys de vint-i-cinc anys i els havia descobert ella mateixa. Li semblava que allò demostraria el seu do per detectar la genialitat. L’única obra que m’agradava de l’exposició era de l’Aiyla Marzawi, una noia de dinou anys que estudiava a Pratt. Era una catifa blanca enorme de Crate & Barrel tacada amb petjades de sang i un ample rastre de sang. Havia de fer la impressió que s’hi havia arrossegat un cos sagnant per sobre. La Natasha em va dir que la sang de la catifa era humana, però no va posar aquest detall a la nota de premsa. «Sembla que per internet pots encarregar qualsevol cosa de la Xina. Dents. Ossos. Parts del cos.» La catifa sanguinolenta estava valorada en 75.000 dòlars.

La sèrie «Film transparent», de l’Annie Pinker, consistia en cúmuls de petits objectes embolicats en plàstic d’ús alimentari. N’hi havia un amb minúscules fruites de massapà i clauers de peu de conill, un altre amb flors seques i condons. Protectors per a tanga usats i cargolats i bales de goma. Un Big Mac amb patates i rosaris barats de plàstic. Les dents de llet de l’artista, o això deia ella, i xocolatines M&M de colors nadalencs. Transgressions vulgars que sortien a 25.000 dòlars la peça. I després hi havia les fotografies de grans dimensions de maniquins embolicats en teles de color carn, fetes per en Max Welch. Era un idiota integral. Jo tenia la sospita que la Natasha i ell cardaven. En un pedestal baix, en un racó, una petita escultura dels germans Brahams: un parell de micos de joguina fets de pèl púbic humà. Ambdós micos tenien una petita erecció que aflorava entre el pèl. Els penis estaven fets de titani blanc i tenien càmeres, col·locades de tal manera que retratessin l’entrecuix dels espectadors. Les fotos es baixaven a una pàgina web. Una contrasenya específica per entrar-hi i veure les imatges de l’entrecuix de la gent costava cent dòlars. Els micos mateix costaven un quart de milió de dòlars la parella.

A la feina, durant la pausa del dinar, anava a fer nones durant una hora al petit magatzem sota les escales. «Anar a fer nones» és un terme molt infantil, però el que feia era això. La tonalitat del meu son nocturn era més variable, en general imprevisible, però cada vegada que m’ajeia en aquella habitacioneta m’endinsava directament en una buidor negra, en un espai infinit de no-res. En aquell espai no sentia ni por ni alegria. No tenia visions. No tenia idees. Si tenia algun pensament nítid, el sentia, i el so que feia reverberava una vegada i una altra fins que la foscor l’absorbia i desapareixia. No feia falta cap resposta. Cap conversa insulsa amb mi mateixa. Era una estona plàcida. Al magatzem hi havia un conducte de ventilació que anava vessant aire fresc que havia agafat l’olor de la roba neta de l’hotel del costat. No hi havia feina per fer, no havia d’equilibrar ni de compensar res perquè no hi havia res, res en absolut. I, no obstant això, era conscient del no-res. D’alguna manera, estava desperta mentre dormia. Em sentia bé. Gairebé feliç.

Però sortir d’aquell son era insuportable. Tota la meva vida em passava rabent per davant dels ulls de la pitjor manera possible: la ment se’m tornava a omplir de tots els records grisos, de cada petita cosa que m’havia conduït al punt on era. Intentava recordar una altra cosa —una versió més bona, una història feliç, potser, o simplement una vida igual de grisa però diferent, les digressions de la qual fossin com a mínim interessants—, però no rutllava mai. Sempre continuava sent jo mateixa. De vegades em despertava amb la cara humida de llàgrimes. Les úniques vegades que plorava, de fet, eren quan se m’arrencava d’aquell son, quan em sonava el despertador del mòbil. Llavors havia de pujar feixugament per les escales, fer-me un cafè a la petita cuina i fregar-me els ulls per treure-me’n les lleganyes. Sempre trigava una estona a adaptar-me a la llum forta dels fluorescents.

Durant més o menys un any, amb la Natasha tot semblava anar bé. La vegada que em va empipar més va ser quan vaig demanar els bolis equivocats.

—Per què tenim tots aquests bolis barats que fan clic? Fan molt de soroll quan en treus la punta. No ho sents, això?

S’estava allà plantada, fent clic-clic amb el boli davant meu.

—Em sap greu, Natasha —vaig dir—. Demanaré bolis més silenciosos.

—Ja han vingut els de Fed-Ex?

Jo gairebé mai no sabia què respondre, a allò.

Un cop vaig començar a veure la doctora Tuttle dormia catorze o quinze hores cada nit entre setmana, més aquella hora extra durant la pausa del dinar. Els caps de setmana només estava desperta unes quantes hores al dia. I, quan ho estava, no ho estava del tot, sinó que em trobava en una mena de tenebra, un estat tèrbol entre la realitat i el somni. A la feina em vaig tornar deixada i mandrosa, més grisa, més buida, menys present. Allò em satisfeia, però la necessitat de fer coses era problemàtica. Quan la gent em parlava, havia de repetir-me mentalment el que m’havien dit per entendre-ho. Vaig dir a la doctora Tuttle que em costava concentrar-me. Ella va dir que segurament es tractava de «boira mental».

—Ja dorms prou? —em preguntava cada setmana quan anava a veure-la.

—Justet —contestava sempre jo—. Aquestes pastilles amb prou feines em redueixen l’ansietat.

—Menja’t una llauna de cigrons —em deia ella—. I prova això.

Gargotejava alguna cosa al bloc de receptes. La col·lecció de medicaments que estava acumulant era digna de meravella. La doctora Tuttle em va explicar que hi havia una manera d’aprofitar al màxim la cobertura de l’assegurança mèdica receptant medicaments pels efectes secundaris que tenien en comptes de recórrer directament als que servien per alleujar els símptomes existents, que, en el meu cas, eren «una fatiga debilitant causada per una feblesa emocional, a més a més d’un insomni que deriva en una psicosi lleu i en hostilitat». Això és el que em va dir que escriuria a les seves notes. Anomenava el seu mètode prescriptiu «ecoscripting», i va dir que estava escrivint un article sobre el tema que es publicaria aviat. «En una revista d’Hamburg.» Així doncs, em donava pastilles que servien per curar la migranya, per evitar atacs epilèptics, per curar la síndrome de les cames inquietes, per prevenir la pèrdua. Se suposava que aquells fàrmacs m’havien de relaxar perquè pogués obtenir «un repòs molt necessari».

Un dia de març de 2000, vaig tornar a la meva taula a Ducat després d’una visita a l’abisme infinit del magatzem i m’hi vaig trobar el que va ser el primer pas en la trajectòria vers el meu futur acomiadament. «Dorm a la nit», deia la nota. Era de la Natasha. «Això és un lloc de treball.» No puc culpar la Natasha de voler-me fer fora. Aleshores ja feia gairebé un any que feia la migdiada a la feina. Al llarg dels últims mesos havia deixat d’arreglar-me per anar a la galeria. Seia a la meva taula amb una dessuadora amb caputxa i la màscara de pestanyes que m’havia posat tres dies enrere tota agrumollada i escorreguda al voltant dels ulls. Perdia coses. En confonia unes amb d’altres. Era incompetent en les meves tasques. De vegades em proposava fer una cosa i després em trobava fent la contrària. Embolicava la troca. Els becaris m’obligaven a estar per la feina recordant-me el que els havia demanat que fessin.