El meu any de repòs i relaxació

—Què més?

Què més? No en tenia ni idea.

La Natasha va començar a parar-hi esment. La meva somnolència era útil per tractar amb rudesa els visitants de la galeria, però no pas per signar quan arribaven paquets, ni quan calia vigilar si algú havia entrat amb un gos i havia deixat tot de petjades d’animal per terra, cosa que va passar unes quantes vegades. Vaig tombar uns quants cafès amb llet. Els estudiants de Belles Arts tocaven els quadres, i un cop fins i tot van recol·locar els bocins de capses de CDs esmicolades d’una instal·lació d’en Jarrod Harvey per formar la paraula «FARSANT». Quan me’n vaig adonar, em vaig limitar a barrejar els trossos de plàstic i ningú no va notar res d’estrany. Però quan una tarda una indigent es va acomodar a la sala del fons, la Natasha se’n va assabentar. Jo no tenia ni idea de quant de temps feia que la dona era allà. La gent potser havia pensat que formava part de l’exposició. Vaig acabar pagant-li cinquanta dòlars de la meva butxaca perquè se n’anés. La Natasha no va poder amagar la irritació.

—Quan ve gent, tu dones una impressió en nom meu. Saps que la setmana passada va venir l’Arthur Schilling? M’acaba de trucar.

Es pensava que anava drogada, n’estic segura.

—Qui?

—Per Déu, estudia’t la llista. Estudia’t les fotos de tothom —va dir ella—. On és l’albarà de l’Earl?

Etcètera, etcètera...

Aquella primavera, la galeria havia d’exhibir la primera exposició individual d’en Ping Xi, Bub-bub-upa, i la Natasha s’indignava amb cada petita cosa. Segurament m’hauria fet fora abans si no hagués estat tan enfeinada.

Jo intentava fingir interès i dissimular l’horror sempre que la Natasha parlava de les «peces canines» d’en Ping Xi. El noi havia dissecat un conjunt de gossos de pura raça: un caniche, un Pomerània, un terrier escocès. Un labrador negre, un teckel. Fins i tot hi havia un petit cadell de husky siberià. Hi havia estat treballant molt de temps. La Natasha i ell s’havien fet amics després que els seus quadres de semen s’haguessin venut d’allò més bé.

Mentre preparaven la instal·lació, vaig sentir que un dels becaris xiuxiuejava amb l’electricista.

—Corre el rumor que l’artista compra els gossos quan són cadells, els cria i després els mata quan tenen la mida que vol. Els tanca en un congelador industrial, perquè és la manera més compassiva de practicar-los l’eutanàsia sense malmetre l’aspecte de l’animal. Quan es descongelen, els pot posar en la posició que més li agradi.

—Per què no els enverina, o els trenca l’espinada?

Jo tenia la sensació que el rumor era cert.

Quan els gossos van estar col·locats, els cables connectats i tots els allargadors endollats, la Natasha va apagar els llums i va encendre els gossos un per un. Uns làsers vermells els sortien dels ulls. Vaig acariciar el labrador negre mentre els treballadors escombraven el pèl que havia caigut dels animals. Tenia la cara sedosa i freda.

—Sisplau, no els toquis —va dir tot d’una en Ping Xi en la foscor.

La Natasha el va agafar de bracet, dient-li tota entusiasmada que estava preparada per a la indignació de PETA, una o dues protestes i un article d’opinió al New York Times que seria una publicitat inestimable. En Ping Xi va assentir amb un posat inexpressiu.

El dia de la inauguració vaig trucar dient que estava malalta. A la Natasha no va semblar importar-li. Va fer que em substituís a la taula de l’entrada l’Angelika, que era una gòtica anorèctica que cursava l’últim any a l’NYU. L’exposició va ser un «èxit brutal», segons un crític. «Cruelment divertida.» Un altre va dir que en Ping Xi «suposava el final del sagrat en l’art. Heus aquí un marrec consentit que pren el pèl a l’establishment. Hi ha qui el proclama el nou Marcel Duchamp. Tanmateix, és digne de l’escàndol?».

No sé per què no vaig deixar la feina. No necessitava els diners. Va ser un alleujament quan per fi, al juny, la Natasha va trucar des de Suïssa per fer-me fora. Pel que semblava, jo l’havia espifiada amb un enviament de material de premsa per a Art Basel.

—Per curiositat, què és el que et prens? —va voler saber ella.

—Només he estat molt cansada.

—És un problema mèdic?

—No —vaig dir. Hauria pogut mentir. Li hauria pogut dir que tenia mononucleosi o algun trastorn del son. Càncer, potser. A tothom li sortia càncer. Però defensar-me era inútil. No tenia cap bon motiu per intentar conservar la feina—. M’acomiades?

—M’agradaria molt que et quedessis fins que jo torni i aprofitis aquest temps per ensenyar a l’Angelika el que ha de fer, el sistema d’arxiu, el que sigui que has estat fent a l’ordinador, si és que hi has fet res.

Vaig penjar el telèfon, em vaig prendre un grapat de benadryls, vaig baixar al magatzem i em vaig quedar adormida.

Oh, dormir. No hi havia hagut mai cap altra cosa que em procurés tant de plaer, tanta llibertat, la capacitat de sentir, moure’m, pensar i imaginar a recer de les penes de la meva consciència. No tenia pas narcolèpsia; no m’adormia mai sense voler-ho. Era més aviat una somne. Una somnòfila. Sempre m’havia agradat molt dormir. Era una cosa que la mare i jo gaudíem fent plegades, quan era petita. Ella no era de la mena de mare que seu al costat del fill per veure com dibuixa, que li llegeix llibres, juga amb ell, el porta a passejar pel parc o li fa brownies. Quan ens portàvem millor era quan dormíem.

Quan jo feia tercer de primària, a causa d’algun conflicte no revelat amb el meu pare, ella em va permetre que dormís al llit de matrimoni perquè, segons deia, li resultava més fàcil despertar-me als matins si no havia de llevar-se i travessar el passadís. Aquell any vaig acumular trenta-set notes de retard i vint-i-quatre absències. Trenta-set vegades, la mare i jo ens havíem despertat alhora, lleganyoses i exhaustes a les set del matí, i havíem intentat llevar-nos, però ens havíem deixat caure de nou al llit i havíem continuat dormint mentre els dibuixos pampalluguejaven al petit televisor de la seva tauleta de nit. Ens despertàvem unes quantes hores més tard —les cortines tancades, uns quants coixins naufragats a l’aspra catifa beix—, ens vestíem a correcuita i entràvem precipitadament al cotxe. La recordo mantenint-se un ull obert amb una mà i conduint amb l’altra. M’he preguntat sovint què era el que es prenia ella aquell any, i si me n’havia estat donant una mica. Vint-i-quatre vegades vam continuar dormint sense sentir el despertador, ens vam llevar en algun moment de la tarda i vam deixar completament de banda la idea de l’escola. Jo menjava cereals i em passava tot el dia llegint o mirant la tele. La mare fumava cigarrets, parlava per telèfon, defugia la dona de fer feines, s’enduia una ampolla de vi al lavabo gran i prenia un bany escumós llegint un llibre de Danielle Steel o un número de Better Homes & Gardens.

Aquell any, el meu pare va dormir al sofà de la sala d’estar. Recordo les seves ulleres gruixudes sobre la tauleta raconera de roure, els vidres greixosos que ampliaven les venes fosques de la fusta. Sense les ulleres posades amb prou feines el reconeixia. Tenia un aspecte força insuls: cabells castanys cada vegada més escassos, galtes que s’afluixaven, una única arruga de preocupació ben fonda al front. Aquella arruga el feia semblar constantment desconcertat, si bé de manera passiva, com un home atrapat rere els seus propis ulls. Era més o menys insignificant, pensava jo, un estrany que passava de puntetes per la seva vida domèstica amb dues dones estranyes a qui no tenia l’esperança d’entendre mai. Cada nit deixava caure una pastilla d’antiàcid efervescent en un got d’aigua. Jo m’estava allà mentre es dissolia. Recordo com n’escoltava el so sibilant mentre ell treia els coixins del sofà en silenci i els apilava en un racó, el seu pijama trist, apagat, que arrossegava per terra. Potser va ser llavors que li va començar el càncer, unes quantes cèl·lules estranyes formades durant una nit de dormir malament a la sala d’estar.

El pare no era ni un aliat ni un confident, però a mi em semblava il·lògic que aquell home laboriós quedés desterrat al sofà mentre la mandrosa de la meva mare disposava de l’enorme llit de matrimoni. Allò em feia estar ressentida amb ella, però la mare semblava immune al sentiment de culpa i a la vergonya. Crec que se sortia tant amb la seva perquè era molt bonica. Tenia l’aspecte que hauria tingut la Lee Miller si la Lee Miller hagués estat una borratxa d’estar per casa. Suposo que culpava el meu pare d’arruïnar-li la vida; s’havia quedat embarassada i havia deixat la universitat per casar-se amb ell. No estava obligada a fer-ho, per descomptat. Jo vaig néixer l’agost de 1973, set mesos després de Roe contra Wade.1 La seva família era un exemple de la versió de casa bona dels alcohòlics de l’Església Baptista del Sud —marxants de llenya del Mississipí per una banda, empresaris del petroli de Louisiana per l’altra—; si no hagués estat així, suposo que m’hauria avortat. El pare tenia dotze anys més que la mare. Quan es van casar, ella acabava de fer dinou anys i ja estava de quatre mesos. Vaig lligar caps així que vaig ser capaç de fer el càlcul. Estries, pell flàccida, i unes cicatrius a través del ventre que, segons ella, feien pensar que «un os rentador l’havia esbudellada»; ho deia mirant-me amb fúria, com si jo m’hagués cargolat el cordó umbilical al coll expressament. Potser ho vaig fer. «Quan em van obrir la panxa i te’n van treure, estaves blava. Després del suplici que havia passat, les conseqüències, ton pare, resulta que la criatura va i es mor? És com deixar caure el pastís que acabes de treure del forn a terra.»

L’únic exercici intel·lectual a què es dedicava la mare era fer mots encreuats. Algunes nits sortia de la seva habitació per demanar pistes al pare.

—No em diguis la resposta. Digue’m només com sona la paraula —deia.

Com a professor, el meu pare tenia traça a guiar la gent cap a les seves pròpies conclusions. Era desapassionat, sorrut, fins i tot una mica sarcàstic, de tant en tant. Jo m’hi assemblava. La mare va dir una vegada que tots dos érem «llops de pedra». Però ella també tenia un halo fred. No crec que en fos conscient. Cap de nosaltres no era gaire afectuós. Mai no em van permetre tenir animals de companyia. Algun cop penso que un cadell de gos ho hauria pogut canviar tot. Els meus pares van morir primer l’un i després l’altre quan jo feia el penúltim curs de carrera: primer el pare, de càncer, i després la mare, de barrejar pastilles i alcohol, sis setmanes més tard.

Tot allò, la tragèdia del meu passat, em va tornar amb una gran vivesa a la memòria aquella nit que em vaig despertar al magatzem de Ducat per última vegada.

Eren les deu de la nit, i tothom se n’havia anat a casa. Vaig pujar les escales arrossegant els peus per anar a recollir les meves coses a la taula. No sentia ni tristesa ni nostàlgia, només repulsió per haver dilapidat tant de temps en esforços innecessaris quan hauria pogut estar dormint sense sentir res. Havia estat una ximple de creure que el fet de tenir una feina aportaria valor a la meva vida. A la sala de descans hi vaig trobar una bossa de paper i hi vaig ficar la meva tassa de cafè, el conjunt de roba de recanvi que havia guardat al calaix de l’escriptori juntament amb uns quants parells de sabates de taló, mitges, uns sostenidors push-up, una mica de maquillatge i una reserva de cocaïna que no havia fet servir al llarg d’un any. Vaig pensar de robar alguna cosa de la galeria; la foto d’en Larry Clark que la Natasha tenia penjada al despatx, o la guillotina. Em vaig decidir per una ampolla de xampany: un consol tebi i, per tant, adequat.

Vaig apagar tots els llums, vaig posar l’alarma i vaig sortir. Era una nit fresca de principis d’estiu. Vaig encendre un cigarret i em vaig quedar dreta davant la galeria. Els làsers no estaven encesos, però a través del vidre veia l’alt caniche blanc que mirava cap a la vorera. Ensenyava les dents, un ullal d’or li centellejava a la claror del fanal. Un llaç de vellut vermell li cenyia el pentinat bombat. Tot d’una em va aflorar un sentiment a dins. Vaig intentar esmorteir-lo, però se’m va arraulir a les entranyes.

—Els animals només embruten. No vull haver-me de treure pèls de gos de les dents cada dos per tres —vaig recordar que havia dit la mare.

—Ni un carpí?

—Per què? Només per veure com neda amunt i avall i es mor?

Potser va ser aquell record el que va desencadenar l’hemorràgia d’adrenalina que em va empènyer a tornar a entrar a la galeria. Vaig estirar uns quants Kleenex de la capsa de la que havia estat la meva taula, vaig prémer l’interruptor per encendre els làsers i em vaig quedar plantada entre el labrador negre i el teckel adormit. Llavors em vaig abaixar els pantalons, em vaig posar a la gatzoneta i em vaig cagar a terra. Em vaig eixugar, vaig caminar tota engavanyada per la sala amb els pantalons als turmells i vaig entaforar el Kleenex brut de merda a la boca d’aquell caniche malparit. Vaig tenir la sensació que havia pres venjança. Va ser el meu autèntic comiat. Vaig sortir d’allà, vaig agafar un taxi fins a casa i aquella nit em vaig beure tota l’ampolla de xampany i em vaig quedar adormida al sofà mirant La lladregota. La Whoopi Goldberg era un motiu per continuar viva, almenys.

L’endemà vaig presentar la documentació per a la prestació d’atur, cosa que devia molestar la Natasha. Però no em va trucar mai. Vaig demanar a la bugaderia que vinguessin a recollir la roba bruta un cop a la setmana i vaig domiciliar tots els rebuts dels serveis, vaig comprar una àmplia selecció de cintes de vídeo de segona mà a la botiga benèfica del Consell de Dones Jueves de la Segona Avinguda, i aviat engolia pastilles com si no hi hagués demà i dormia tot el dia i tota la nit, amb pauses de dues o tres hores entre dormides. Això estava bé, em deia jo. Finalment em dedicava a alguna cosa que realment importava. Em feia l’efecte que el son era productiu. S’hi resolia quelcom. Tenia la certesa —i aquella era, potser, l’única certesa que tenia llavors— que, quan hagués dormit prou, estaria bé. Em renovaria, renaixeria. Seria una persona completament nova, totes i cadascuna de les meves cèl·lules s’haurien regenerat prou vegades perquè les velles no fossin més que un record distant i tèrbol. La meva vida passada seria un simple somni, i jo podria tornar a començar sense recança, envalentida per la joia i la serenitat que hauria acumulat durant el meu any de repòs i relaxació.

_______________

1. Es refereix al cas judicial en què el Tribunal Suprem dels Estats Units va dictaminar que una dona tenia dret a posar fi a un embaràs no desitjat amb privacitat i sense restriccions excessives per part de l’estat, tot i que, a la vegada, plantejava certes limitacions segons el trimestre de l’embaràs en què es trobés. La decisió judicial d’aquest tribunal tenia precedència respecte a les lleis estatals, i va ser el pas decisiu per a la despenalització de l’avortament als EUA. (Totes les notes són de la traductora.)

Конец ознакомительного фрагмента.

Текст предоставлен ООО «ЛитРес».

Прочитайте эту книгу целиком, купив полную легальную версию на ЛитРес.

Безопасно оплатить книгу можно банковской картой Visa, MasterCard, Maestro, со счета мобильного телефона, с платежного терминала, в салоне МТС или Связной, через PayPal, WebMoney, Яндекс.Деньги, QIWI Кошелек, бонусными картами или другим удобным Вам способом.