Cada dia és festa
- -
- 100%
- +
EDITORIAL BARCINO, S.A.
Barcelona
COL·LECCIÓ MUSEU VIDA RURAL, 4
Consell Assessor: Clara Arbués, Lluís Calvo,
Joan Frigolé, Josep Maria Sans Travé i Montserrat Soronellas
Director: Jordi Llavina
Primera edició digital: desembre 2014
© dels textos, Bienve Moya, 2014
© de les fotografies, els autors i propietaris, 2014
© Imatge de la coberta: Plens de la Patum de Berga (Foto: Janina Vilana.)
Reservats tots els drets d’aquesta edició:
EDITORIAL BARCINO, S.A.
Acàcies, 15. 08027 Barcelona
www.editorialbarcino.cat
MUSEU VIDA RURAL
Carretera de Montblanc, 35 43440 L’Espluga de Francolí
www.museuvidarural.cat
ISBN: 978-84-7226-987-3
Conversió Digital: O.B. Pressgraf, S.L.
Roger de Llúria, 24
08812 Sant Pere de Ribes
Sota les sancions establertes per les lleis, queden rigorosament prohibides, sense l’autorització per escrit dels titulars del copyright, la reproducció total o parcial —incloent-hi la reprografia i el tractament informàtic— i la distribució d’exemplars d’aquesta edició mitjançant lloguer.
Entrants o entremesos
La festa no és un situació natural, no és un territori mental automàtic. La festa és una creació humana i, en tant que humana, arbitrària; un suport, des de l’antiguitat, de les relacions entre els homes que conviuen en societat, en qualsevol societat humana. És, també, una relació inevitable amb el medi: amb les feines, amb la política, amb la religió, amb els fenòmens naturals, amb l’oci, etc. Des d’aquesta òptica, la festa és una eina bàsica per a la socialització dels joves i és essencial per a la transmissió de la cultura i els vincles socials. «Per la seva excentricitat respecte de la vida, l’home necessita la festa. Viure la seva vida és la quotidianitat de l’home; distanciar-se de la seva vida, la festa.»[1] Això mateix pot aplicar-se al joc, a l’animus iocandi humà, part essencial de la festa. Huizinga, a Homo ludens, a propòsit del joc entre els homes, ens informa que és una provatura, un tempteig, i que, per aquesta raó, entre d’altres, el joc usa la facècia, el “no anar de veres”; i que, per tant, allò que fem jugant, dins el terreny de la facècia, no ha de portar conseqüències severes, perquè, alliberant el joc de transcendència, en sortirem tots beneficiats: jugant, festejant, aprendrem per al futur, és a dir, ens socialitzarem.
Aquest llibre no té la voluntat de ser una guia, ni una relació de festes i poblacions on se celebren, perquè el lector pugui preparar la sortida de cada cap de setmana. Té la pretensió de mostrar, en una panoràmica prou àmplia, el ric paisatge actual de la festa popular catalana. Ara bé, com qualsevol projecció que pretén abastar grans paisatges, el propòsit pot tòrcer-se per l’inconvenient aquell de donar més rellevància al bosc que a cada un dels arbres, o encara espècies, que el componen. Procuraré, tant com pugui, evitar aquest desenfocament, procuraré que la voluntat de donar aquesta ullada en gran angular al bosc no destorbi la visió dels millors espècimens de la selva. Sóc conscient que la selecció haurà estat feta a criteri meu, és clar, i, per tant, com tota selecció, haurà estat subjectiva. Espero, malgrat tot, que em disculpeu amb la vostra benvolença i, tant com pugueu, corregiu amb el vostre coneixement particular les mancances i equivocacions que hi hagi pogut cometre. També espero, però, que al final, quan tanqueu el llibre després de la darrera pàgina, pugueu concloure que us ha servit per a allò que s’ha negat al principi (encara que no n’hagi estat el motiu): guiar-vos en el vostre lleure cultural. Si ha estat així, ja haurà pagat l’esforç d’haver-me posat a escriure.
[1] Odo Marquard, «Pequeña filosofía de la fiesta», p. 360.
La festa que explicarem aquí
La festa es concep com una mena de pacte de no-agressió en el pas dels dies. És una mena de temps de ningú que esdevé, precisament, temps de tothom. Té una litúrgia pròpia per diferenciar-se de la de cada dia: llevar-se, rentar-se, esmorzar, anar a la feina, dinar, etc. Aquest pacte té cura de dissimular i evitar els enfrontaments diaris que crea la lògica de la dinàmica social. La festa actual és hereva de les treves de pau, i del mercat, i des de temps immemorials era dirigida i mantinguda per homes de religió, un sector social que es presentava com a sagrat, és a dir, neutral. Avui, aquesta feina l’exerceix en part la representació política, els ajuntaments, i en part l’associacionisme de caràcter cultural.
La festa és una malaltia que s’encomana, neix d’un estat rememoratiu individual i es trasllada a l’estat col·lectiu. I aquest sentiment tan complex no és fútil, xaró, ranci ni caduc. Crec, com Marc Fumaroli, que la veritable modernitat, la modernitat progressista, consisteix a adoptar una posició crítica respecte a les estratègies de falsa racionalització, d’uniformització a la baixa i de banalització universal que caracteritzen la modernitat capitalista i tecnològica. I la festa, la festa popular, és, creu-me, amic lector, un formidable antídot contra els mals de la falsa modernitat que campa entre nosaltres en aquest començament de segle. La festa es pot entendre com un pacte de no-agressió, com un espai mental i físic sense conflictes que una comunitat, una societat local, un sector social o un grup amb interessos afins utilitza per retrobar-se, reconèixer-se, i que fa servir com a eina de socialització. Des de la festa popular, les noves generacions tenen l’oportunitat de conèixer les normes i formes pròpies (locals versus nacionals) en les quals s’han reconegut els seus antecessors; i, als nous membres arribats ja adults a la comunitat, els les mostra i els hi inicia per poder ser acceptats com a membres comuns de ple dret. Tot i així, no vol dir que en aquest espai sense conflictes no n’hi hagi: el conflicte és un element bàsic de tota dinàmica social, i, precisament en la festa, hi apareix en concurrència amb la competició i amb l’ostentació. Però, compte!: hi apareix en una forma ritualitzada, simbòlica, amb la seva litúrgia i, per tant, desposseït d’agressivitat, d’aquí que parlem d’un pacte de no-agressió. Tota festivitat necessita una litúrgia medul·lar. Sovint part d’aquesta litúrgia, la més íntima, la més arcana, no cal que la coneguin tots aquells que celebren la festa, molts ni tan sols solen assistir a la celebració d’aquest espai medul·lar. A aquesta litúrgia nuclear de la festa, però, no deixen d’assistir-hi (de viure-la) una destacada minoria de ciutadans, que en podríem dir mantenidors. Aquests mantenidors solen ser un sector que recorda i conserva els ressorts “tradicionals” de la commemoració: les hores adequades de la celebració, les formes, les condicions que s’han de complir els dies preliminars, etc. Sovint aquest nucli no coincideix necessàriament amb els organitzadors anuals. Els mantenidors senten la festa i la viuen quan arriba el moment, i fan de nunci, de portaveu autoritzat i dinamitzador de la festa a la ciutat. Aquest nucli, sens dubte elitista, sol ser, en canvi, força interclassista, i sol passar desapercebut per a la majoria de ciutadans. Gaudeix d’un cert anonimat (condició bàsica dels qui mouen la festa), passa inadvertit i, per tant, presenta un cert caràcter exclusiu. Ara bé, la festa que perd, o que ja no pot continuar produint, aquest nucli de mantenidors, entra indefugiblement en decadència. La festa tradicional, amb tota lògica, s’ha creat durant la llarga etapa humana de l’economia agrària, i, doncs, encara avui està marcada pel transcurs del primitiu temps agrari o natural: el pas dels astres pel cel aparent, els fenòmens meteorològics i la seva relació amb l’economia humana han marcat el calendari festiu. Al llarg dels segles, però, al gran cicle festiu relacionat amb el temps natural, s’hi han anat afegint creences religioses i esdeveniments històrics cabdals; en definitiva, la civilització de cada part del món. La festa també reclama intersectorialitat i intergeneracionalitat. Cada sector, cada capa, cada grup de la societat que la celebra, pot tenir un paper concret en la festa o protagonitzar-ne una part, a condició que cadascuna d’aquestes parts es reconegui com un tot social. Per acabar, cal advertir que la festa es desenvolupa en l’espai públic i comú, el necessita. La festa no resisteix en l’espai privat. L’espai privat pot acollir sectors amb tota mena d’afinitats comunes: socials, d’edat, sectorials, etc. Ara bé, és en l’espai públic on la festa popular pren la seva dimensió social.
Cicle de Nadal
El calendari d’Advent
Amb el temps d’Advent comença el cicle festiu de Nadal. L’Advent, que pot durar de vint-i-un fins a vint-i-vuit dies, el conformen estrictament les setmanes senceres dels quatre diumenges abans de Nadal. Advent significa ‘arribada’: en concret l’Advent cristià es relaciona amb l’arribada del Nadal, el naixement del Nen Jesús. Per seguir el compte de les setmanes d’Advent era costum confeccionar un calendari, a l’estil del de la Vella Quaresma, que incloïa des del primer dia d’Advent fins al darrer de Nadal. Aquest costum està molt estès als països del nord d’Europa i, sobretot, entre la canalla. Cada dia els nens han de destapar una casella del calendari, que conté un dibuix del cicle nadalenc o d’un altre motiu tradicional. En els calendaris més luxosos, dins les caselles s’hi amaga una llaminadura, generalment un bombó de xocolata. Aquí farem coincidir el primer dia d’Advent amb el calendari del 2013, any de la redacció del llibre.
Primera setmana d’Advent
1 Eloi
Eloi de Noyon, alt funcionari a la cort merovíngia, fou un reconegut orfebre. Moltes de les obres que tradicionalment se li atribueixen van desaparèixer amb la Revolució Francesa. És el patró dels oficis relacionats amb els metalls, des dels orfebres fins als ferrers i ferradors de cavalls, i, per extensió, també dels traginers. La seva festa, com que se’l relaciona amb els cavalls, actualment es combina amb la de sant Antoni. La Festa dels Elois de Berga i la de Campdevànol, antigament dedicada al gremi de traginers de muntanya, avui la celebren els uns al juny i els altres al maig. El gremi d’argenters de Barcelona ha volgut actualitzar la festa amb la creació del Premi Enjoia’t, de l’associació d’orfebres del Foment de les Arts i del Disseny (FAD), que celebren el dia del sant, l’1 de desembre.
Espinelves. Fira de l’Avet
L’arbre de Nadal, ja sigui un avet o una branca de pi, s’ha guanyat un racó en la gran majoria de cases catalanes, en moltes d’elles sense haver desplaçat totalment el pessebre, en d’altres substituint-lo. En efecte, en les cases on ja no hi ha canalla, el pessebre ja no té enginyers que plantin cases, portals, camins i ponts de joguina. Això passa sobretot si no hi ha nens ni avis, i cada cop són majoria les cases on els avis només apareixen molt de tant en tant. Per satisfer aquesta nova necessitat sumptuària, i de passada protegir les boscúries de pins periurbans, a partir de principi de desembre, Espinelves, en ple Montseny, celebra la Fira de l’Avet. Respirar, encara que sigui per un dia, l’aire i el pintoresquisme d’aquesta petita vila és un goig per a la vista i l’ànima.
6 Nicolau
El bisbetó de Montserrat
Sant Nicolau és el mateix que Santa Claus i el Pare Noël. És un personatge mitològic, present en molts països, relacionat amb el Nadal. Segons la llegenda catòlica, el personatge prové de la vida de sant Nicolau, bisbe de Mira, a l’actual Turquia. La llegenda conta que un dia Nicolau parà en un hostal. L’amo de l’hostal, una mena d’ogre, el dia abans havia matat tres nens i els tenia macerant-se en una olla amb la intenció de servir-los després als viatgers. Nicolau tornà la vida als nens i castigà l’abominable hostaler. De resultes d’aquest miracle, Nicolau, o Claus, esdevingué patró de la canalla. En la cultura catalana, aquest dia els nens el celebraven com el del seu patró fent captes per les cases recollint xavalla i llaminadures. Pels volts del dia 6, al monestir de Montserrat, tot celebrant una antiga tradició de les catedrals medievals, s’hi consagra un bisbetó, que és escollit entre els escolans. L’escollit és revestit amb l’abillament de bisbe, i s’efectua tot un cerimonial al voltant de la seva figura. Aquesta festa, fins fa poc temps, tenia un caràcter privat, però d’uns anys ençà és oberta als familiars i a alguns mitjans de comunicació. A Amsterdam, Sant Nicolau és la festa principal de Nadal. A mitjan novembre es passeja per la ciutat dalt d’un blanc cavall i l’acompanyen els zwarte Pieten, els Peres Negres, que reparteixen joguines i llaminadures a la canalla.
Segona setmana d’Advent
8 Pura (La Puríssima)
Aquest era el dia que començava la Fira de Santa Llúcia a Barcelona. Actualment, però, ja s’obre a final de novembre. Les parades de la fira tenen com a nucli principal les figuretes i altres objectes i rampoines que es fan cabre en el paisatge pessebrístic: casetes, estrelles, cels, ponts, arbres, pous, poblets, etc. Per extensió, al voltant hi han proliferat les barraques amb tota mena de guarniments de Nadal: branques de pi, papers de colors, tions, llumets de colors i tot de coses que recorden l’hivern, la natura i l’alegria. Des de fa anys, però, atès que aquesta celebració encén la febre del regal, al voltant del Pla de la Seu i l’avinguda de la Catedral, hom hi pot trobar des de mitjons de llana fins a agulles per als cabells i collarets per al gos. Tot s’hi val, a l’hora de regalar. Arran del seu èxit, moltes altres poblacions del Principat instal·len aquests dies la seva fira local de Santa Llúcia amb guarniments nadalencs i regals per a l’ocasió.
13 Llúcia
Llúcia, la il·luminada. Santa Llúcia, la bisbal; dotze dies per Nadal
Aquest dia a Barcelona era costum, i encara ho és ara, visitar les oques del claustre de la catedral. La llegenda conta que aquests animals van avisar Llúcia que l’anaven a empresonar. D’oques, n’hi ha d’haver tretze, que representen els anys que tenia Llúcia quan va ser martiritzada.
A l’hivern el pas del temps es fa present per les poques hores de llum. A partir de la tardor els dies s’escurcen i les nits s’allarguen, fins que arriba el 22 de desembre. Quan a les cases encara no hi havia llum elèctrica, les nits eren llargues i els dies durs; els homes comptaven el pas de les hores amb l’esperança que el dia es fes més llarg i la nit s’escurcés. Per expressar aquest seu desig, compongueren uns auguris màgics que havien de servir per a aquest propòsit. Aquesta mena de conjurs, en forma d’adagi, comencen sempre amb l’expressió «Per (tal festivitat)», i diuen: «Per Santa Llúcia, un pas de puça; per Nadal, un pas de pardal; per Sant Esteve, un pas de llebre; per Ninou [Cap d’Any], un pas de bou; per Sant Antoni, un pas de dimoni»; fins a arribar al dia de la Candelera, en què es diu: «per la Candelera, el sol ja corre per la carretera».
L’escudella de Gelida
Cap a la dècada dels quaranta, a Gelida es restaurà el costum de cuinar una gran escudella a la plaça de l’Església que se servia gratuïtament a tothom que s’hi acostava. S’hi arrimaven sobretot les persones necessitades i, com ja sabem, cap als anys quaranta les persones necessitades eren moltes. Actualment, l’escudella de Gelida ha perdut el component d’assistència pública i s’ha convertit en un gran acte festiu que atreu una gernació, sobretot provinent del Penedès, la comarca on se situa la vila.
Nit de Santa Llúcia
Des de 1950, Òmnium Cultural convoca els premis literaris de la Nit de Santa Llúcia, la festa de les lletres catalanes. Aquesta nit és considerada la vetllada més important de les lletres en llengua catalana i, encara que no hi trobarem gaires elements constituents de la festa popular, he cregut que era pertinent incloure-la entre les festes de cada dia. El lector sabrà disculpar-me si considera la inclusió massa esbiaixada, però l’autor bé ha de disposar d’alguna llicència, oi?
El pessebre
Avui és un dia indicat per inaugurar el pessebre de casa. El pessebre és un univers en petit que, en la cultura cristianomediterrània, es porta a les llars quan la casa es converteix en un refugi per protegir-se de les llargues nits i del clima enutjós. Encara que el centre sigui el naixement d’un déu, el pessebre, en ell mateix, és un món, el nostre món complex de grans contrastos. El pessebre també és un joc, ara n’hauríem de dir un joc de rol. Muntant-lo, juguem a portar un bocí de natura silvestre dins la casa, en l’espai urbà. Juguem, quan som petits, a crear un univers a la nostra mida, un univers on una caseta de suro pot cabre, en difícil equilibri, dalt d’una muntanya del mateix material; un riu de paper de plata pot néixer al costat d’un paller i desembocar al caire d’una taula. Un món ple de caminets nevats amb farina, plens d’una humanitat romàntica i bigarrada de pastors, dones amb càntirs i gerres, caçadors i pescadors, capellans i llenyataires... i també algun click de plàstic que sembla haver-se perdut en un univers encantat.
Figura 1. Gravat del caganer. (Arxiu Comarcal Conca de Barberà. Col·lecció de goigs de mn. Josep Torres i Rosell.)
L’home que caga
Al pessebre, hi ha figures molt destacades. Quina, però, és la que hi destaca més? L’heu encertada: l’home que caga! I d’on deu haver sortit, aquesta figura tan escatològica que, a primer cop d’ull, sembla fora de lloc? Doncs és molt senzill, l’home que caga ens mostra que el món és complex i que està compost de grans contrastos, des de la meravellosa nativitat d’un déu fins a l’home que, en aquell moment prodigiós, ha d’obeir a les seves inexcusables necessitats humanes. Conec persones a les quals els causa molta estranyesa trobar al pessebre un element, segons el seu punt de vista, tan i tan vulgar. Doncs no ha d’estranyar gens ni mica. Primer, perquè el nostre pessebre, el que fem a cada casa, parteix del fons de la cultura popular, la qual, en les seves expressions més genuïnes, és plena de referències escatològiques: en el parlar, en la gesticulació, en la literatura, en la cançó, arreu. En la cultura popular, els excrements, l’últim estadi dels aliments, no són tabú. Parlar-ne, i fins fer-los servir, ja sigui com a adob o amb altres utilitats (que en tenen), forma part de la normalitat rutinària de cada dia. Al contrari, el distanciament sistemàtic en el vocabulari per referir-nos-hi o en altres esferes de la vida quotidiana no és altra cosa que una afectació esnob o pedant, petitburgesa, o potser fruit d’una educació victoriana. Altrament, en la gran literatura, en els clàssics, sobretot els grecs, aquest aspecte de la vida diària no hi és gens absent. Mikhail Bakhtin destaca un episodi d’Èsquil en el qual es llença un bací pudent al cap d’Ulisses. I, seguint amb els clàssics però d’una altra època, Rabelais, a Gargantua i Pantagruel, al llibre primer, entre molts altres episodis on l’assumpte escatològic hi és abundós, fa que Gargantua orini damunt de tots els curiosos de París que s’han aplegat per contemplar-lo.[2]
[2] Mikhail Bakhtin, La cultura popular en la Edad Media y el Renacimiento.
Tercera setmana d’Advent
21 Tomàs (solstici d’hivern)
Avui és el solstici i comença l’estació de l’hivern. Avui és el dia més curt de l’any. Per semblança amb la curtedat d’aquest dia, hom escarneix els toixos amb un cruel «Ets més curt que un [dia de] Sant Tomàs!»
Fira avícola del Gall de pota blava al Prat de Llobregat
Les primeres fires del Gall de pota blava daten de la primeria del segle xx, quan la Mancomunitat i l’Institut Agrari de Sant Isidre organitzaren els primers concursos. Actualment aquesta fira se celebra el cap de setmana abans de Nadal. Paral·lelament a la fira, la ciutat de l’aeroport celebra activitats de caire festiu i cultural. De tota manera, lògicament, l’activitat més destacada de la fira és la compra d’un bon gall de pota blava, que sens dubte ha de satisfer el més exquisit gormand.
La Fira del Gall a Vilafranca del Penedès
L’actual Fira del Gall de Vilafranca del Penedès, com altres fires d’aviram d’aquesta època de l’any, és un record de les antigues fires de Sant Tomàs que s’havien celebrat aquests dies fins ben entrada la dècada dels seixanta. Avui aquesta fira d’aviram de Vilafranca torna a atraure un ampli sector de la població, que vol celebrar la festa de Nadal amb un bon àpat a l’estil tradicional, ja sigui amb un gall rostit, un ànec, un capó, un faisà, una pularda o qualsevol altra bèstia de ploma. No cal dir que, pels volts d’aquestes dates, també es poden adquirir bons exemplars avícoles, que ompliran de goig la taula nadalenca, a Olot, a Castelló d’Empúries i a Barcelona mateix.
Quarta setmana d’Advent
24 La Nit de Nadal
La Fia-faia. Bagà i Sant Julià de Cerdanyola
Al capvespre de la Nit de Nadal, dalt d’una muntanya propera a totes dues viles, des d’on s’ha post el sol, s’hi encén una gran foguera. D’aquesta foguera, els faiers en recullen el foc en les seves faies; tot seguit, cadascú baixa cap al seu poble per entre els boscos i la neu. A l’entrada de la població, els reben altres faiaires. Amb el foc de les faies que baixen de la muntanya, s’encenen les dels que els reben. La festa és més recòndita a Sant Julià de Cerdanyola, més íntima per la dimensió del poble. A Bagà, els faiaires, després de seguir per diversos carrers, fan cap a la plaça porxada, on acabaran de cremar-les totes, però abans els més agosarats juguen a llançar-se-les els uns als altres en un arriscat i bell exercici de destresa. La festa fineix amb un tast d’allioli de codony i la cançó de la nit:
Fia faia, fia faia!
Nostro Senyor ha nascut a la paia.
Cal fer notar que la pronunciació faia per falla i paia per palla es deu a un fenomen propi del català oriental en què la ll d’alguns mots, depenent del seu origen etimològic, es pronuncia com una i.