La cultura a la Universitat de València. Del segle XIX a 1985

Malgrat els flaixos d’activitat cultural descrits adés, certament institucionals, hi ha relativament poques petjades, almenys fins al segle XX, de tasques culturals impulsades des de la institució. Però diverses investigacions han demostrat que, des de mitjans del dinou, l’efervescència cultural fou produïda de la mà dels estudiants, des de baix. És veritat que per aquells anys es va organitzar el Gabinet d’Història Natural (el segon centre patrimonial i científic d’importància en Espanya, només per darrere del Museo Nacional de Ciencias Naturales de Madrid), amb l’impuls conjunt del catedràtic de Química General i rector, José Monserrat y Riutort, preocupat per millorar les instal·lacions universitàries destinades a l’ensenyament científic; del catedràtic d’Història Natural Ignacio Vidal i del titular de la Càtedra de Botànica, José Pizcueta, també rector uns anys més tard; però la majoria de l’activitat cultural era estudiantil i s’organitzava en ateneus i societats literàries.2

Així, l’impuls i la producció literària i científica, que en aquestes línies considerem les primeres espurnes de cultura universitària, venien «des de baix». Una investigació impulsada per Ernest Sánchez Santiró, centrada en la Facultat de Ciències, que aleshores compartia edifici amb les aules de Filosofia i Lletres, la biblioteca universitària, els gabinets de Física i Química i el preparatori de Medicina al carrer de la Nau, mostra que l’estudiantat no mostrava gaires diferències entre disciplines: el seu modus vivendi i els seus problemes eren molt similars. Aquest estudi explica el rígid sistema de control que es va bastir durant l’època d’Isabel II: «La universitat ens apareix com a centre d’instrucció, centre de control, àdhuc presó. La universitat isabelina encara presenta una altra característica pròpia del període anterior a l’ordenament legal liberal. Ens referim a la subjecció de l’estudiant a l’autoritat acadèmica, dins i fora de l’establiment universitari» (Sánchez Santiró, 1998: 215 i 221).

2.1 LA ESTRELLA

Aquests afers no ens ocupen en aquestes línies, però l’obra de Sánchez sí que mostra les primeres petjades d’un moviment cultural universitari, amb l’establiment, el 1852, de la primera associació de caràcter literari que es coneix sota el paraigua de la Universitat de València: La Estrella, de la qual cal destacar la singularitat, tenint en compte que, segons el reglament universitari, els estudiants encara estaven privats del dret de petició col·lectiva. Els seus membres, majoritàriament de les carreres de Dret i de Medicina, i que tractaven sobretot qüestions literàries, són figures d’una importància primordial en la cultura valenciana de la fi del XIX; ja que aquesta associació no fou només un passatemps estudiantil, sinó un primer trampolí des del qual persones amb gran potencial van començar a suplir les mancances que trobaven en una universitat fortament academicista: Teodor Llorente, Félix Pizcueta, Vicente Wenceslao Querol, Miguel Amat Mestre, Carmelo Calvo, Enrique Gaspar... «els epígons de l’estudiant romàntic», en paraules de Lluís Guarner (Sánchez Santiró, 1998: 219).

L’agrupació, doncs, estava formada únicament per estudiants, però la seua activitat no estava clarament vinculada a la naturalesa escolar dels seus membres, sinó que les reunions es dedicaven principalment a qüestions literàries i al debat sobre els temes més variats: «discutíamos las más transcendentales cuestiones filosóficas, políticas y sociales» (Sánchez Santiró, 1998: 220). En tot cas, cap als anys 1850 ja existia una primera societat estudiantil que predicava valors de tolerància política i igualitarisme: no hi havia jerarquies i es basava en normes estrictament democràtiques, amb respecte al diferent ideari polític. Malgrat sols abastar un nombre molt reduït dels estudiants que concorrien al claustre, no era l’única expressió de companyonia del XIX: també hi havia grups de tunes i de serenates, que organitzaven estudiantines en els canvis d’autoritats acadèmiques, a final de curs, i en altres fites del calendari universitari. Les serenates, però, a més d’actes lúdics, també podien servir de mecanismes de queixa col·lectiva, en un sistema en què la protesta estava totalment prohibida (Sánchez Santiró, 1998: 215-220).

El nucli fundador de la societat La Estrella va conformar, el 1858, una segona societat, el Liceo, que va suposar la pèrdua de tot el tarannà universitari i escolar que tenia la seua predecessora, en tant que els seus membres no eren universitaris. Així, segurament tant per la probable passivitat de l’alumnat com per la ja assenyalada forta disciplina, quedà buit l’espai de les societats estudiantils a València. Sense capacitat d’organització col·lectiva i sense llibertats, era difícil potenciar la creació de societats literàries o científiques (Perales, 2009: 15).

Amb l’associacionisme estudiantil desdibuixat cap a la dècada dels seixanta del segle XIX, l’únic fet destacable de la Universitat de València fou la dimissió del rector José Pizcueta, que va ser substituït per Vicente Noguera el qual, al seu torn, va haver de dimitir el 30 de setembre de 1868 amb l’esclat de la Revolució Gloriosa. Arran d’aquesta revolta es va transformar radicalment la vida i la normativa de les universitats, i es va alliberar l’estudiant de l’obligatorietat d’assistir a classe. La revolució va suposar l’eliminació de les llistes tancades de llibres i del control ideològic, i l’aparició dels estudis pràctics. És en aquest context quan apareixen els gabinets, el Museu i el Jardí Botànic: l’estudiant va passar de ser un espectador a ser un subjecte actiu en l’aprenentatge (Sánchez Santiró, 1998: 222-224).

El Sexenni, com va apuntar ja en els anys vuitanta Marc Baldó, fou, per a la història d’Espanya,

un autèntic terratrèmol polític i social, que va remoure a fons els fonaments de l’ordre burgés doctrinari, construïts des de la dècada dels anys trenta. Les contradiccions del sistema liberal isabelí esclataren de colp: les forces democràtiques i/o republicanes, incubades durant més de trenta anys, reptaren l’ordre establert. [...] El món de les idees també es va somoure: la ideologia democràtica, generada lentament durant dècades, va assaltar l’escena històrica; la idea de progrés va inundar l’espai i va arrasar amb els obstacles dels moderats. Si el sistema educatiu previ, de Pidal i Moyano, es basava en nugar curta l’escola i tallar-li les ales a la universitat, ara els revolucionaris atacaven els recels conservadors i es disposaven a donar-li a l’ensenyament la llibertat regatejada (Baldó, 1986: 161).

Institucionalment, durant el Sexenni, la Junta Revolucionària de València amb el suport de professors krausistes es va llançar a un ambiciós programa d’ampliació d’estudis. A l’Institut s’establiren càtedres d’estudis aplicats (Química, Topografia, Dibuix i Mecànica Industrial); es va crear l’Escola d’Artesans, per a obrers; i es va obrir una Escola d’Enginyers Agrònoms tutelada per la Sociedad Económica de Amigos del País. A la Universitat s’incorporà la Facultat de Farmàcia, les escoles de Notariat i d’Arquitectura; a la Facultat de Medicina es van reprendre els estudis de llicenciatura i es completaren fins al doctorat; en Ciències es va afegir la secció d’Exactes, i es va restablir Filosofia i Lletres fins al grau de doctorat. El motor de totes aquestes reformes fou Eduardo Pérez Pujol, membre de la Junta Revolucionària i també, en aquell moment, rector de la Universitat de València. Però, per a portar-les a terme calien recursos econòmics inexistents i, a partir de 1872, la major part de les escoles va tancar (Baldó i Mir, 2000: 24-25). En tot cas, el Sexenni va significar un canvi rotund. La Universitat va créixer, aparegué l’estudiant lliure, els demòcrates decretaren l’abolició dels rígids controls doctrinaris, s’instaurà la llibertat de càtedra, s’anul·là, com hem dit, la llista tancada de manuals... Però el més rellevant, pel que fa al nostre estudi, fou l’aparició d’associacions de caràcter cultural (Baldó, Mancebo, Sánchez i Blasco, 2000: 96).

2.2 EL CENTRO CIENTÍFICO-LITERARIO

Aquest període revolucionari va generar un flux constant d’iniciatives que intentaven la creació de societats de caràcter polític i cultural. Germán Perales assenyala dos projectes: per una banda, un ateneu impulsat des de l’Institut de Secundària Provincial, dirigit per Vicente Boix, exclusivament dedicat a l’estudi. Per una altra, un centre literari, científic i cultural que van promoure un grup d’escolars amb la intenció de generar debats al seu si. Així, dos mesos després de la revolució es va constituir formalment aquest últim Centro Científico-Literario, que fins i tot va generar una revista non nata: El Pensamiento Juvenil (Perales, 2009: 17).

El centre havia de ser «de reunión, científico-literario, donde se egercitaran [sic] los socios de esta clase de trabajos y donde contarían, al propio tiempo, con un gabinete de lectura, especialmente de periódicos». En altres paraules, una iniciativa de caire cultural i científic per tal que els estudiants complementaren la seua formació acadèmica. La nit del 14 de novembre de 1868, alumnes de les distintes facultats van intentar constituir-lo, no només amb l’objectiu d’ampliar els seus coneixements, sinó també de debatre, segons La Gacetilla, «algunas cuestiones en armonía con la calificación de dicha sociedad» (Sánchez Santiró, 1998: 226). Tanmateix, el nombre d’assistents fou insuficient i van haver d’esperar una convocatòria més massiva. En tot cas, veiem com aquest centre era bastant similar a les associacions del període anterior, amb el matís que, en aquest cas, l’objectiu era abastar una major quantitat d’estudiants. Aquesta diferència es pot traduir en termes polítics: enfront de l’elitisme anterior, s’imposà una percepció més democràtica, de participació general.

El 19 de novembre, els estudiants de les distintes facultats van tornar a reunir-se per redactar els estatuts de la societat, amb una comissió de les facultats de Dret (Sales Ronda i José Manteca), Medicina (Romagosa i Cano Sechent), Filosofia (Piñeiro Marín), Farmàcia (Esed Martínez) i Ciències (Monserrat Fernández). Finalment, deu dies més tard, es va celebrar un míting a la llotja, organitzat pels estudiants universitaris, per a presentar a la resta de l’alumnat els objectius del centre, que sintetitzem en les següents paraules: «unión escolar, la ilustración de los socios, y la propagación de esta misma ilustración» (Sánchez Santiró, 1998: 226-227). És a dir, agrupació de tots els estudiants, desenvolupament cultural d’aquests i propagació d’allò après; un precedent del que serà, uns anys més tard, l’extensió universitària.

Però el Centro Científico-Literario fou una anomalia en l’associacionisme universitari fins el final de la primera dècada del segle XX. Constituït definitivament el 2 de desembre de 1868, la primera tasca de relleu en què es va embarcar fou la participació en un Congrés Internacional Estudiantil que se celebrava a Gant cap a finals del mateix mes. Aquest fet, segons Sánchez Santiró, cal relacionar-lo amb l’esperit internacionalista que abastava grans sectors de les societats europees entre 1860 i 1870: internacionalisme polític de caire pacifista (amb la Lliga de la Pau i la Llibertat de Stuart Mill, Victor Hugo, Bakunin, Garibaldi); internacionalisme obrerista, amb l’Associació Internacional de Treballadors (AIT), i també, en aquest cas, internacionalisme escolar, impulsat des de la Federació de les Escoles, que amb el següent text convidava a la Universitat de València a participar en la tercera de les seues sessions: «¡Hermanos! ¡En nombre de esta asociación internacional, en nombre de la Federación de las Escuelas, os invitamos hoy a la tercera de nuestras sesiones universitarias!» (Sánchez Santiró, 1998: 227-228).

Passades les eufòries de la Revolució Gloriosa, i sobretot vençuda la revolta republicana a València (en la qual els estudiants havien pres part activa) les societats escolars afluixaren. La vida de la ciutat va començar a «normalitzar-se» a poc a poc. El 15 d’octubre de 1869 començà el curs, que es caracteritzà per un cert retraïment i una reorientació en les accions estudiantils: entre 1870 i 1873 es constata l’absència d’una organització semblant a la del Centro Científico-Literario. L’associacionisme estudiantil juvenil perdé l’autonomia que el caracteritzava, i va evolucionar cap a les formes ateneístiques, que després analitzarem (Perales, 2009: 17; Sánchez Santiró, 1988: 235). Cal destacar, tot i això, que l’experiència del sexenni va significar un canvi de rumb: els decrets de Ruiz Zorrilla de 1868 concebien una nova universitat, caracteritzada per la llibertat de càtedra, la llibertat d’ensenyament, l’impuls pedagògic i la llibertat d’assistència dels alumnes, que podien estudiar privadament o en acadèmies i examinar-se en les universitats. Es va propiciar també més contacte amb els problemes socials, com demostra l’organització d’un acte al Paranimf, el 17 de setembre de 1871, amb tres representants de l’Associació Internacional de Treballadors, que clausurà una conferència dels delegats a la ciutat, en un moment en què l’ambient estava caldejat (els successos de la Comuna de París, les vagues, la formació de la Liga de Propietarios...). Un acte en el qual participà el rector Pérez Pujol i que, per cert, li va costar el càrrec (Peset i Palao, 1999: 77; Baldó i Mir, 2000: 24-25).

2.3 L’ATENEO CIENTÍFICO-LITERARIO

En el període revolucionari, una tertúlia com La Antorcha (en la qual va participar el que seria ministre d’Instrucció Pública i Belles Arts, Amalio Gimeno), que havia nascut durant el sexenni, es va convertir en l’Ateneo Científico, que es va obrir a tothom i va perdre el seu caràcter estudiantil. L’ateneu s’originà en un grup d’estudiants que, al domicili de Francisco Mata y Sanz, feien reunions setmanals «para el cultivo de las letras y ejercicio de la controversia» (Perales, 2009: 53). Ben aviat s’hi associaren altres estudiants, com l’esmentat Amalio Gimeno, Rafael Encinas, Vicente Dualde... que constituïren La Antorcha, presidida per l’estudiant de Dret Fernando de Alisal (qui, a més, era fill d’un magistrat de l’Audiència de València). Després de passar per diversos locals i de créixer, el 1870 va assentar-se al carrer de Gil i Polo, i en aquell moment van canviar el nom de La Antorcha pel d’Ateneo de Valencia, seguint «las corrientes que venían de Madrid». Aquest ateneu, en paraules de Lluís Guarner (1976), era «un centro de cultura que agrupó a escritores, artistas y científicos de Valencia, donde forma un movimiento cultural evidentemente eficaz en la vida de la ciudad» (citat per Sánchez Santiró, 1998: 236).

En els seus salons, els estudiants de la Universitat van poder assistir a les conferències i els discursos dels homes més destacats i d’alguna dona, no només de la ciutat, sinó de tot Espanya. A més de catedràtics, intel·lectuals i professionals valencians, era estrany que la visita d’alguna personalitat cultural a València no suposara la seua presència en el local de l’Ateneo i, al seu torn, els universitaris no només eren oients, sinó també discutidors, conferenciants i literats.

L’Ateneo condensava una gran varietat intel·lectual i política: positivistes, krausistes, eclèctics, monàrquics, republicans... tots ells sotmesos, en un principi, a les lleis de la tolerància i la democràcia: Teodor Llorente, Constantí Llombart, Vicente Wenceslao Querol, Manuel Candela, Amalio Gimeno, Luis Simarro, Velasco y Santos, Felix Pizcueta... eren alguns dels noms que formaven part de l’agrupació i que hi participaven amb articles, poemes, debats, homenatges o commemoracions: «una juventud abierta a la cultura, pero cerrada a las concupiscencias de la política» (íd.). L’activitat que desenvolupaven es pot seguir a través del seu Boletín-Revista, que es publicà entre el 5 de juny de 1870 i el 15 de juny de 1876, i que consta d’onze volums. Tot i la pèrdua del caràcter estrictament universitari, que aquest Ateneo tinguera una llavor d’estudiants inquiets per la cultura és una bona mostra de com la Universitat configurava un ecosistema propici per a l’impuls dels seus membres cap a l’exercici de les lletres o del debat.3 L’Ateneo, tanmateix, va continuar la seua vida i amb el pas del temps es va convertir en una referència cultural de la València finisecular. Alumnes de la Universitat, com José Guillem y Sol, de Dret, seguiren freqüentant-lo, i altres com Francisco Vives Liern o Rodríguez Guzmán eren habituals en les sessions literàries amb les seues composicions. Alhora, en aquest espai sovintejaven noms com el de Vicente Blasco Ibáñez, que va pronunciar la conferència d’obertura del curs 1886-87, o Rafael Altamira Crevea, qui va presentar allà, junt amb José María Latorre, la seua obra dramàtica Luchas de Alma. Un altre nom destacat, el de Martínez Ruiz (Azorín), també va participar en les discussions que s’hi dinamitzaven. En tot cas, com ja hem assenyalat, l’Ateneo no va sentir la necessitat d’establir polítiques especials d’atracció per als estudiants sinó que, més bé, els obria les seues portes com a qualsevol altre ciutadà. Tanmateix, amb l’aparició de les acadèmies, va acabar concentrant el moviment associacionista a la ciutat de València, com després estudiarem (Perales, 2009: 53-54).

2.4 EL LICEO LITERARIO

Fou, tanmateix, el model anterior, el de les societats literàries, el que van recuperar els estudiants durant la Primera República. Així, a l’octubre de 1873 va nàixer el Liceo Literario, a partir de l’impuls de cinc joves que, amb la voluntat de superar les limitacions de l’estudi individual, aspiraven a crear un fòrum de discussió i d’intercanvi obert a la participació de les persones que compartiren amb ells l’afició per les lletres, les arts i l’estudi. El 21 de novembre d’aquell any se’n celebrava la sessió inaugural, seguida durant el curs 1873-74 de més d’una vintena de sessions generals. Dels cinc fundadors i la junta directiva originària, encapçalada pel jove advocat Ignacio Pintado y Llorca, el 1875 només quedaven Josep Maria Amigó, que havia estat tresorer i aleshores presidia la secció de Ciències; l’alumne de la Facultat de Dret Juan Saavedra Ladrón de Guevara, que exercí com a arxiver i bibliotecari, i Federico Soler Castelló, qui va assumir la presidència. El quintet inicial el completava Mendiolagoitia, ja absent. El ràpid creixement del Liceo Literario va augmentar també el nombre de membres de la junta, que aquell mateix any estava composta per vint-i-tres càrrecs, a banda de la presidència honorifica, que ocupava Vicente Boix, tota una figura de la vida cultural valenciana d’aquell moment i que ja havia estat vinculat a l’associacionisme estudiantil anys enrere (Perales, 2009: 17-18).

Germán Perales ha estudiat amb detall l’activitat d’aquest col·lectiu, que només tingué gairebé un any de vida. La seua estructura era un reflex de l’origen universitari de l’associació, ja que estava dividit per facultats. A l’inici ja contava amb les seccions de Facultat de Dret, de Filosofia i Lletres i de Medicina, a banda de la secció de Literatura. Es reunien unes dos vegades al mes, les vesprades que no hi havia classe a la Universitat. Al mes de març de 1875 es va ampliar amb les seccions de la Facultat de Ciències i de Música, i cap a desembre s’hi va afegir la de Ciències Socials. Aquest creixement i diversificació del camp d’actuació de la societat va suposar també un canvi en el nom, que a l’agost de 1875 passà a ser Liceo Científico, Artístico y Literario de Valencia. Entre els membres hi havia alumnes de totes les facultats, però el nucli estava constituït per estudiants de lleis, que acaparaven els càrrecs directius de la junta, com el president Federico Soler Castelló o el vicepresident Braulio Calot Caballer. Es reuniren, fins març de 1875, en uns locals al número 26 del carrer de la Xerea de València, encara que no era estrany que se celebraren col·loquis al vell edifici del carrer de la Nau, i també col·laboraven amb altres associacions culturals i intel·lectuals de València, com l’Instituto Médico Valenciano, el Ateneo Científico, el Círculo de Bellas Artes o la Sociedad de Amigos del País.

Amb l’impuls del president va veure la llum, al gener de 1875, la publicació de l’òrgan de premsa de l’associació, amb el títol Boletín Revista del Liceo Literario de Valencia, el qual per l’octubre va passar a ser dirigit ni més ni menys que per Constantí Llombart. En la publicació, de periodicitat mensual, els socis del Liceo trobaven un instrument per a donar major extensió temporal i espacial a les seues composicions poètiques i treballs literaris i científics.

Pel que fa al funcionament de la societat, s’ajustava al calendari acadèmic. Pel maig se suspenien les activitats, ja que els membres necessitaven hores d’estudi per aprovar els exàmens. Entre la suspensió de maig i l’obertura del curs a l’octubre només es feien algunes reunions esporàdiques de la junta, però d’octubre a maig se celebraven diversos actes, que, seguint Perales, diferenciem en tres classes.

En primer lloc, les sessions literàries, on els socis presentaven les poesies pròpies i recitaven obres de notables contemporanis. Entre els participants destaquen els estudiants de Dret Fernando Reig Flores i Francisco Vives Liern, així com també Juan Rodríguez Guzmán i Luis Kaysser Pérez, que llegien les seues composicions amenitzades pels socis de la Secció de Música, com l’alumne de Medicina Elías Martínez Pellicer. Per una altra banda, trobem les sessions científiques, on es presentaven dissertacions sobre els més diversos temes de lletres i ciències elaborades pels socis i exposades a discussió i rèplica («Influencia del Cristianismo en el estado social de la mujer», de Climent Martí; «Condiciones de los fenómenos de vida», per Adolfo Cervera, o «Historia y civilización griega hasta Tito de Macedonia», per Juan Reig Flores). Finalment, també celebraven sessions solemnes, actes d’inauguració i homenatges a la memòria d’homes notables, com el dedicat al poeta i dramaturg Bretón de los Herreros, durant el curs 1873-74; les reunions per a la celebració de la festa cívica del dos de maig del curs 1874-75, o l’homenatge funerari a Enrique Escrig i González i Fausto Agost, al curs 1875-76. També se celebrà una sessió solemne per la presència del pintor austríac Christian Sieber, i una altra per honrar el poeta Juan Arolas. A més a més, també desenvolupaven altres activitats, com la celebració de certàmens literaris, l’organització d’acadèmies de preparació de Matemàtiques, Física, Química i Història Natural per als alumnes universitaris, i classes de repàs, impartides pels socis, de Llatí, Geografia, Història, Retòrica, Poètica i Psicologia Lògica i Ètica, adreçades a alumnes de batxillerat.

L’associació estava plenament admesa en la societat de la ciutat. Va participar, convidada per l’Ajuntament, en els actes cívics per la victòria sobre les tropes carlistes i en els actes del VI Centenari de la mort del rei Jaume I, i fou inclosa en la comissió organitzadora per a l’estiu de 1876. Tanmateix, malgrat el creixement experimentat per la societat, pel maig de 1876 la seua activitat es va esvair. L’última notícia correspon a la dimissió del president (Vicente Boix) i la dels dos vicepresidents. Les causes no estan clares, però Perales intueix que, probablement, es va deure a la dispersió de la generació universitària que la va fundar, la qual va anar llicenciant-se i construint la seua vida al marge d’aquelles activitats. En tot cas, si els fundadors del Liceo havien apostat per una societat literària que reunira els estudiants dels diferents centres, el seu sistema no va ser continuat per les successives generacions d’alumnes, que optaren per un model d’associacions científiques i monodisciplinars (Perales, 2009: 17-21).

De fet, el període que va ocupar el primer govern conservador de la Restauració monàrquica (1875-1880) es va caracteritzar per una clara desorganització i manca d’iniciatives associatives per part dels estudiants de la Universitat de València. El moment de rígid control polític i social, a més de la repressió que va acabar amb la llibertat d’ensenyament, no era d’allò més idoni per a la constitució d’associacions de caràcter estudiantil (Sánchez Santiró, 1998: 242). Però, tot i això, aquest ambient va propiciar la constitució d’un altre tipus de grupuscles universitaris: les societats acadèmiques.

Entre 1875 i 1886 es van desenvolupar setze associacions estudiantils que, contràriament a l’experiència del Liceo, eren monodisciplinars i de caràcter acadèmic. En aquestes agrupacions els estudiants es dedicaven a repassar els coneixements impartits en les aules i a ampliar-los, per la qual cosa estaven separats per especialitats i no hi havia unificació (Perales, 2009: 21).