La cultura a la Universitat de València. Del segle XIX a 1985

La dècada dels noranta del segle XIX es pot qualificar com una etapa de crisi en tots els aspectes de la societat i, per tant, de conflicte i canvi. Tot i això, el debat intel·lectual, científic i polític ja havia sorgit unes dècades abans, sobretot després del fracàs de Sedan. El darwinisme va promoure, des de mitjans de segle, la publicació a Europa de nombrosos escrits, discursos, programes i proclames sobre el problema de la raça, en molts dels quals es feia referència (directa o indirecta) al discurs biològic o cultural de les nacions, tant des d’una perspectiva contrària al progrés que s’estava vivint com, també, a favor. En l’àmbit espanyol, aquesta confrontació entre tradició i modernitat es va portar a terme comparant els valors de la ciència i de la religió com a mitjans més o menys adequats per al desenvolupament dels pobles. Així, les conferències, els debats periodístics, els assajos, la creació literària i altres produccions en el marc de la comunicació social de l’Estat sobre la qüestió tingueren un doble rerefons: una pugna entre tradicionals i moderns que amagava un combat entre catòlics i seglars. Aquesta pugna, com no podia ser d’altra manera, també es va manifestar en la universitat i, sobretot, entre el jove estudiantat (Suárez, 2007: 32 i ss.; Sánchez Santiró, 1998: 47). No per casualitat una de les obres que estem resseguint ací porta com a títol Católicos y liberales (Perales, 2009).

La Universitat, amb grans figures com Ramón y Cajal, se sentia forta, però també necessitada de canvis. En els darrers anys del segle havien aparegut nombroses crítiques des de dins de la institució contra l’actuació dels governants. El regeneracionisme d’Unamuno o Altamira, així com també els corrents de la Institución Libre de Enseñanza, en són alguns exemples. Però la reforma era molt difícil: els intents de renovació pedagògica xocaven amb l’oposició de l’església i del moviment integrista catòlic. Tanmateix, semblava clar que calia descentralitzar la institució universitària per assolir l’autonomia administrativa, financera i intel·lectual (Mancebo, 1994: 29).

D’altra banda, la pèrdua de Cuba, Puerto Rico i Filipines va provocar, en 1898, una commoció tremenda. El desastre, amb el brou de cultiu dels debats ja esmentats, va provocar una forta crítica social i cultural, un desig de regeneració que anava indestriablement lligat a la necessitat de reforma. Una de les conseqüències en fou la creació, en 1900, del Ministerio de Instrucción Pública i Bellas Artes, encapçalat per Antonio García-Alix, que va proposar un projecte d’autonomia universitària. Tot i no ser aprovat, la idea sobrevolà les actuacions dels catedràtics i professors de les universitats espanyoles. De fet, els dos projectes d’autonomia que es van proposar en el primer terç del segle XX (el de García-Alix de 1900 i el posterior de César Silió, en 1919) no van arribar a implantar-se, probablement per la despesa econòmica que suposaven. En tot cas, és en el context d’aquell primer intent que cal entendre la proposta de la celebració del quart segle de la fundació de l’Estudi General de la Universitat de València, del qual parlarem més tard (Peset, 2002: 15).

El segle XX es va iniciar, així, amb desitjos d’establir l’autonomia universitària, a l’estil de les universitats europees més avançades (Guia, 2001: 18). En els primers anys de la centúria, la universitat encara seguia el model liberal imposat per la Llei Moyano de 1857, caracteritzat per dos trets fonamentals: el control del govern sobre la institució per a que transmetera l’ideari adequat, allunyat de la influència eclesiàstica, i la centralització del poder de decisió. S’havia creat un cos de catedràtics a l’àmbit nacional i els rectors eren gairebé delegats del govern. La universitat va quedar reduïda, així, a un departament governamental (Mancebo, 1994: 29).

L’any 1901, el primer titular del nou Ministeri d’Instrucció Pública, tot just creat, va preparar un projecte de llei d’autonomia universitària, on es redefinia el Claustre universitari, amb velles i noves funcions, entre les quals hi havia la d’elegir el rector de la universitat. Tanmateix, el projecte no va passar la tramitació parlamentària i, així, l’autogovern universitari, la llibertat de càtedra o el reconeixement de les associacions d’estudiants continuaren sent objecte de reivindicació, plantejada sovint amb circumloquis com el que es presentà a l’assemblea universitària celebrada a València el 1902.

Anys més tard, el 21 de maig de 1919, el Ministeri d’Instrucció Pública, encapçalat per César Silió va publicar un decret de concessió d’autonomia a les universitats, les quals haurien de redactar uns estatuts propis, d’acord amb les bases contingudes en el decret, que definiren la composició i les funcions dels òrgans de govern, l’elecció del rector, la gestió del pressupost, la selecció del professorat contractat, les associacions d’estudiants, la forma d’elaboració dels plans d’estudis, etcètera. A la Universitat de València, una comissió formada per tres catedràtics de cada facultat va elaborar un projecte d’estatuts, durant els mesos de juny i juliol de 1919. El projecte, que deixava el control de la Universitat en mans exclusivament dels catedràtics vitalicis, fou aprovat pel Claustre ordinari, en sessions del 25 del juliol al 5 d’agost, i tramés a Madrid, per a l’aprovació del Govern, la qual es produí dos anys més tard, el 9 de setembre de 1921 (Guia, 2001: 18). Per destacar un dels elements, el punt cinc arreplegava la idea que les associacions d’estudiants havien de tractar de mantenir-se al si de la Universitat. Una altra cosa seria la representació que tindrien en els òrgans de govern, però en l’article 16 s’establia que havien d’estar legalment constituïdes, formades exclusivament per alumnes o antics alumnes de la Universitat, que els seus estatuts havien d’estar aprovats per la comissió executiva i que els seus fins havien de ser culturals, educatius o d’acció universitària (Mancebo, 1994: 41-42).

La Universitat de València, en aquells anys (com la resta de les de l’Estat espanyol) estava prou allunyada del seu entorn social i territorial. No obstant això, com hem estat resseguint, els professors i els alumnes mostraven una activitat important. Zumalacárregui, en el discurs d’obertura del curs 1919-20, assenyalava respecte a l’autonomia: «nosotros hemos dicho muchas veces que no podíamos cumplir con nuestra misión porque nos ahogaba el régimen de centralismos y de burocracia en que vivíamos. Ahora ha de verse si teníamos razón» (Mancebo, 1994: 35). Plantejava, com un dels elements centrals, que calia posar en relació la Universitat amb la regió valenciana a través de la ciència aplicada, que molts pagarien perquè es traduiria en beneficis materials i tangibles. També suggeria la fundació d’alguns instituts i recalcava les possibilitats dels universitaris en els distints camps de l’economia valenciana: els catedràtics de Química, junt amb els artistes, per millorar la indústria ceràmica, que podria assolir un gran creixement, la metal·lúrgia, la indústria, «amb ensenyaments i investigacions especials sobre els cultius més importants», la història de València, la medicina per aconseguir pal·liar les malalties endèmiques o més esteses... etcètera (Mancebo, 1994: 35-36).

Tanmateix, la vigència no durà gaire. El 31 de març del 1922 va dimitir César Silió i, quatre mesos després, el seu successor, Tomás Montejo i Rica, deixà en suspensió l’autonomia i les disposicions complementàries que s’havien dictat per a fer-la possible. L’autonomia universitària fou, finalment, avortada pel juliol de 1922. De fet, en l’obertura de curs de 1922 «no faltaron las protestas de los estudiantes por las disposiciones del gobierno echando abajo la reforma autonomista implantada por el ministro don Cesar Silió».1 No fou l’única cosa suspesa en aquells anys, sobretot des de setembre de 1923, amb el colp d’estat de Primo de Rivera. El seu adveniment va significar un assaig de salvar la situació del país per la via autoritària i, conseqüentment, extraparlamentària. De seguida va adoptar una actitud contrària al desenvolupament cultural i científic: durant la dictadura es va incrementar l’intervencionisme governamental sobre les universitats, tot i que eren definides com a corporacions de dret públic, amb personalitat jurídica pròpia i capacitat, per tant, d’adquisició i administració de béns, sota vigilància del govern. L’any 1928 s’aprovà una llei d’educació que recollia i retallava algunes aspiracions autonomistes, com ara la llibertat de càtedra, la possibilitat de cursar el doctorat fora de Madrid, o el reconeixement de l’associacionisme estudiantil (Guia, 2001: 18-19).

Si bé fins ara hem vist que les inquietuds culturals i socials estaven monopolitzades per l’estudiantat, que va tractar de conrear-les generant associacions i ateneus, el context de crisi i els nous corrents pedagògics generats per la Institución Libre de Enseñanza van provocar que les universitats hi prengueren part. En aquest sentit, anem a retrocedir de nou als inicis del segle per veure dues iniciatives de caràcter cultural que es van propulsar des de la Universitat: el IV Centenari de la fundació, amb un reguitzell d’actes culturals, i l’inici de l’extensió universitària. A més, parlarem també de la Universitat Popular blasquista que, tot i no ser un projecte universitari, també va comptar amb la participació d’alguns dels professors de la casa.

2. EL IV CENTENARI DE LA FUNDACIÓ DE LA UNIVERSITAT DE VALÈNCIA

José Mongrell, Cartell del IV Centenari de la fundació de la Universitat de València, 1902 (Arxiu UV)

El rector Ferrer y Julve va suggerir, cap a principis del 1901, realitzar algun acte commemoratiu de la fundació de la Universitat de València. Tot i ser una iniciativa ben rebuda per part dels professors i del Claustre, la manca de precedents i la precarietat econòmica van alentir el projecte. Es va decidir que es farien un parell d’actes acadèmics on participaren corporacions científiques i literàries de València i alguns representants de la resta d’universitats, així com també un certamen literari sobre la història de la Universitat. Però la mort del rector el 16 d’abril de 1901 va paralitzar l’obra, que reprendria el rector Candela (Comas, 2002: 19-21). Las Provincias ressenyà la visita que el ministre d’Instrucció Pública va fer en aquelles circumstàncies, pel mes de gener de 1902:

El rector, doctor Candela, que preparaba con mucho interés el cuarto centenario de la fundación de la Universidad de Valencia, gestionó con este objeto la venida del ministro de Instrucción Pública, conde de Romanones. Llegó el día 18, con el subsecretario, señor Requejo, el senador por la Universidad de Valencia, doctor Gimeno, el mismo rector, que había ido a Madrid [...], y varios corresponsales de la prensa madrileña. Fue recibido solemnemente por las autoridades, por numerosas corporaciones del cuerpo escolar y otros representantes. Aquel día visitó el ministro la Universidad, la Escuela de Bellas Artes, el Ayuntamiento, la Diputación, la Escuela de Artesanos, el Círculo Electricista y el Ateneo Mercantil. El día 19 el conde de Romanones visitó la Facultad de Medicina y el Instituto General Técnico. Asistió a la Alameda a las maniobras de los bomberos [...] y fue obsequiado con un almuerzo en el hotel de París, por el profesorado del distrito universitario. Por la tarde presidió en el Paraninfo la adjudicación de premios del certamen que había abierto la Academia Médico-Escolar, y después la solemne inauguración de la Escuela de Comercio.2

Abans no s’havia celebrat mai el centenari de l’Estudi General, sinó que es commemorava la figura de sant Vicent Ferrer, a qui se li atribuïa la fundació, per la seua presumpta intervenció en la unificació de les escoles a principis del segle XV. Tot i això, el 26 d’abril de 1902 els catedràtics es van reunir en Claustre general extraordinari per compartir el seu desig de celebrar la fundació de la Universitat de València, i es van crear diverses comissions per organitzar i gestionar més ràpidament el projecte. El Claustre volia subratllar l’antiguitat en un moment en què estava pròxima la discussió a les Corts sobre l’autonomia universitària. La festa serviria per ressaltar el passat, però també per reunir el professorat i pressionar sobre els polítics cap a una universitat millor. Es va nomenar una junta organitzadora formada per catedràtics, doctors i representants dels centres docents, que delegarien en diversos grups (alguns mixtos, amb membres de l’Ajuntament i altres autoritats), mentre que els estudiants participarien amb un festival escolar (Peset i Palao, 1999: 77-80; Ruiz, 2000: 11-12).

Així, trobem la Comissió de Certàmens, dirigida pel vicerector Rafael de Olóriz, que va impulsar la celebració d’un concurs literari obert a la ciutadania al voltant de dos eixos: la història de la Universitat de València, els homes il·lustres que hi estudiaren i la influència que havia tingut en la cultura nacional, per un costat, i el present i el futur de la universitat espanyola per un altre, on s’havia d’analitzar què era i què havia de ser una institució com la universitària. S’hi van presentar més de cent treballs, xifra que indica un ressò interessant d’aquest certamen en la societat (Comas, 2002: 39-41).

També es va organitzar una mena d’assemblea de catedràtics, on es plantejarien lliurement les qüestions i problemes de l’ensenyament superior en un debat que, malgrat un aparent interès inicial, va tenir menys representació de la que s’esperava. El 7 de juliol de 1902 es va anunciar l’acte (Comas, 2002: 47-48):

Con motivo del IV Centenario de este centro docente, se celebrará en el mes de octubre próximo la Primera Asamblea de Enseñanza Universitaria, bajo la presidencia honoraria del Exmo. Sr. Ministro de instrucción pública y bellas artes, la efectiva del Exmo. Sr. Rector de la Universidad Central y las vicepresidencias de todos los Ilmos. Sres. rectores de las universidades del reino, según su antigüedad. A todos los profesores numerarios y auxiliares de las universidades del reino, doctores, y jefes de establecimientos de enseñanza adscritos a los respectivos claustros, se les invita para que asistan a dicha asamblea y reunidos en Valencia discutan y voten conclusiones respecto a los trascendentales problemas que comprenden los siguientes temas...

Es va crear una comissió de festes, que seria l’encarregada de realitzar el programa. Aquesta comissió va comptar amb la col·laboració de l’Ateneo Mercantil i les autoritats municipals i provincials, que ajudaren a finançar l’esdeveniment. Des d’aquestes institucions es va organitzar el calendari, s’aconseguiren espais per fer exposicions i s’acumulà material per ser mostrat al públic. En l’antic hospital es va instal·lar el Museu Paleontològic; en una aula de la Universitat, una exposició pedagògica; a més d’una de retrats de fills il·lustres de la Universitat, al Paranimf, i una bibliogràfica a la sala central de la biblioteca, on s’exposaven llibres i documents. Els estudiants, com ja hem dit, hi van participar amb l’organització d’un festival escolar que comptà amb un concurs literari i una cavalcada, tot i que va resultar un poc catastròfic (Comas, 2002: 52 i ss.).

Des de l’alcaldia també s’animava els ciutadans a participar en l’efemèride (Comas, 2002: 59):

Valencianos: el día 26 del actual principiarán las fiestas con que Valencia solemniza el IV Centenario de la fundación de su universidad literaria. La alcaldía espera que el vecindario se asociará a los festejos adornando las calles con colgaduras e iluminaciones, demostrando que el júbilo de Valencia en tales días no es fría solemnidad oficial, sino regocijo de un pueblo ilustrado que tiene conciencia de la significación y el alcance que en orden de la cultura patria tuvo el hecho que se va a conmemorar.

Valencia, 23 de octubre de 1902

El alcalde: José Igual

Las Provincias va resumir els actes que se celebraren:3

El día 13 era la fecha exacta del centenario de la fundación de la Universidad; pero su celebración solemne se había aplazado para el 25. En aquel día solo se verificó una reunión del claustro y del profesorado en el Paraninfo, donde se firmó un acta conmemorativa de la fundación de la Universidad y hubo discursos del rector, señor Candela; del canónigo doctor Lolumo, recordando la parte que en dicha fundación tomó el Cabildo, y del alcalde, señor Igual, recordando también que la iniciativa del establecimiento de la Universidad fue de los jurados y el consejo de la ciudad de Valencia. Aquella noche se celebró en el teatro de Apolo una función, organizada por los estudiantes para reunir fondos con destino a los festejos que pensaba hacer al celebrarse el centenario. [...] El día 26 se conmemoraron con mucha brillantez las fiestas del centenario de la Universidad. Aquel día se celebró en el Paraninfo la sesión de apertura de la Asamblea Universitaria, de la cual fue presidente el doctor Fernández y González, rector de la Universidad de Madrid. [...] El día 26 se celebró también la apertura de la Asamblea Pedagógica y un festival escolar, especie de procesión alegórica, que tuvo escasa brillantez y poco éxito. [...] El día 28 llegó el senador por la Universidad de Valencia, doctor Amalio Gimeno, para asistir al centenario. Las Asambleas Universitaria y Pedagógica continuaron sus sesiones hasta el día 30. Asimismo, el día 28, los invitados a la fiesta del centenario fueron obsequiados con una excursión a Sagunto y [una] visita a las ruinas del teatro romano.

El día 29 se celebró la apertura de una exposición bibliográfica, instalada en la Biblioteca de la Universidad, y de la colección paleontológica del señor Rodrigo Botet, en el antiguo Hospital de San Pablo. El Ayuntamiento obsequió con un banquete, en los Silos de Burjassot, a los Alcaldes y concejales forasteros que habían venido al centenario. También los amigos políticos (republicanos gubernamentales) del catedrático de Oviedo, don Melquíades Álvarez, que vino con igual objeto, dieron otro banquete a este hombre político. El día 30 el Ayuntamiento dio un gran banquete, en el local del Círculo Valenciano, a las comisiones universitarias y representantes de los ayuntamientos que habían venido a Valencia. [...] El día 31 tuvo lugar en el Teatro Principal el gran certamen que se había anunciado con motivo del centenario, distribuyéndose los premios y leyendo el discurso el doctor Gimeno. Por la tarde se había hecho una solemne y publica manifestación universitaria. El rector, con las autoridades superiores y representantes de todas las facultades y escuela, en 28 carruajes de gala, con banderas y estandartes, recorrió la ciudad para descubrir las lápidas conmemorativas de la fundación de la Universidad.

Finalment, aquests actes es van clausurar oficialment amb un sopar que la Universitat va oferir als seus convidats a l’Hotel París, on el rector Candela va pronunciar un discurs agraint l’assistència i la col·laboració de tots els professors de l’assemblea universitària. Els va animar a mantenir el compromís de defensar els furs i l’autonomia universitària, així com el nou model d’universitat en tres vessants: com a centre d’investigació científica, d’il·lustració i de cultura general. Amb tot, les cerimònies i les festes que s’hi van desenvolupar van servir per aglutinar els pensaments i els esforços dels acadèmics per millorar els estudis superiors, i perquè el professorat universitari plantejara al Govern tot allò que consideraven necessari per aconseguir una universitat europea capaç, avançada i independent. Una universitat, al cap i a la fi, del segle XX (Comas, 2002: 115).

3. L’EXTENSIÓ UNIVERSITÀRIA

Tot i que l’extensió universitària s’inicià dintre de la programació de les festivitats organitzades amb motiu del IV Centenari, hem cregut interessant dedicar-li un apartat a banda, donada la importància que té com a element de projecció cultural de la universitat cap a la societat en general.

L’extensió universitària sorgeix a Anglaterra cap al 1871 com un intent d’apropament al proletariat a través de la cultura. Es tractava de portar la universitat a aquells que no hi podien assistir, de difondre el seu ensenyament entre les classes de la societat que, bé per la pobresa o bé per la distància física no podien gaudir dels seus beneficis. L’obra d’una sèrie de precursors que anaven de poble en poble divulgant desinteressadament la cultura entre els seus compatriotes va tenir ressò a Cambridge i Òxford, que hi van veure una manera d’instruir persones amb educació deficient. Es va pensar per a dotar els menys afavorits d’una cultura, d’una preparació que no podien rebre d’una altra manera. Era, parlant pla, la universitat per als pobres (Esteban i Lázaro, 1985: 37).

Aquesta idea fou traslladada a València de la mà del rector Manuel Candela, qui va exposar el seu propòsit de creació el 13 de desembre de 1901 davant el Claustre extraordinari de la Universitat. El projecte fou acceptat, i quedà així constituïda la Junta de Extensión Universitaria el 15 de gener de 1902, que de seguida es va dirigir al personal docent universitari sol·licitant ajuda i col·laboració. Tot i això, és de justícia assenyalar que els primers passos per construir l’extensió universitària també els va fer el rector Ferrer y Julve, però com en el cas del IV Centenari, fou Manuel Candela qui va emprendre l’obra, arran de la mort del primer, a principis de 1902 (Comas, 2002: 81-83).

No fou València el primer espai on es va impulsar aquesta institució. L’estudi d’Oviedo fou pioner en establir l’extensió, gràcies als treballs dels professors de la Facultat de Dret. Conferències en la universitat amb caràcter general i dirigides a un públic mixt, conferències pedagògiques per a mestres on es trencara amb les antigues jerarquies acadèmiques i s’afavorira el diàleg, classes especials dedicades a obrers i lliçons fora de la universitat, eren les línies que allà se seguien. No es pot obviar la influència que les idees de la Institución Libre d’Enseñanza (i del regeneracionisme) van tenir en l’elaboració del projecte, així com també les del professor Rafael Altamira.

L’obertura de l’Extensió Universitària de València, com ja hem assenyalat, es va fer coincidir amb la commemoració del IV Centenari de la fundació de la Universitat, amb un acte al Paranimf el 26 d’octubre de 1902. Les paraules del rector en aquest acte són ben il·lustratives dels corrents regeneracionistes: «nuestra reconstitución social no necesita de armas, sino de libros; no necesita de ejércitos, sino de lecciones» (Comas, 2002: 260). Jesús Bartrina, secretari de la junta organitzadora de l’extensió universitària, fou l’encarregat d’introduir el projecte el dia de la inauguració de les festivitats del IV Centenari (Comas, 2002: 256):

Me corresponde romper el silencio en este acto solemne en el que la universidad de Valencia, para glorificar su pasado, abre nuevos horizontes a su porvenir [...]. Fue el Excmo. Sr. rector Manuel Candela a quien se le debió la idea de instaurar en nuestra querida universidad, al lado de la enseñanza reglamentaria [...], otra enseñanza más expansiva, cimentada en el deseo de saber por el saber mismo, cuyas aulas estuviesen abiertas, sin recelos, para todo el mundo, cuyos estudios no tuviesen más limitaciones que la sabiduría del maestro y las necesidades del discípulo, enseñanza que entre las gentes llegase muy lejos y que en la ciencia rayase muy alto. Alentábale principalmente su amor de hijo a la patria y a la escuela, y en segundo lugar el ejemplo dado por la universidad de Oviedo y muchas universidades extranjeras, en las que aquella democrática institución estaba dando envidiables resultados.

No obstant això, en Las Provincias es recull que «el impulso dado a la enseñanza universitaria en el año anterior, con motivo de los congresos celebrados para solemnizar el IV centenario de la fundación de nuestra Universidad, murió en flor, pues no se reanudaron los cursos extraordinarios que entonces se habían comenzado para la divulgación científica».4 Aquest projecte va patir molts daltabaixos, i com veurem a continuació va haver de fer front a una forta competència amb la Universidad Popular impulsada per Blasco Ibáñez. Tot i això, la Universitat va continuar sent un punt d’encontre cultural de la ciutat de València, acollint al seu si assemblees, com la Asamblea Pedagógica de Valencia, que se celebrà l’any 1909; conferències, com la del director del Laboratori Químic de l’Ebre, Eduardo Vitoria, que tingué lloc al novembre de 1915; o fins i tot exposicions, com la de pintura i escultura organitzada per la Juventud Artística Valenciana, que es va instal·lar al claustre de la Universitat l’1 de juliol de 1917.5