- -
- 100%
- +
© Dels textos: els autors, 2017
© De la selecció: Vicent Simbor Roig (amb la col·laboració de Mireia Ferrando i Rafael Roca), 2017
© D’aquesta edició: Universitat de València, 2017
Disseny de la col·lecció: Enric Solbes
Coordinació editorial: Maite Simon
Correcció: Elvira Iñigo
Maquetació: Inmaculada Mesa
Fotografies: Pep Pelechà
(Taller d’Audiovisuals de la Universitat de València)
Il·lustració de la coberta:
Libro de las maravillas del mundo y del viage de la tierra sancta de Hierusalem y de otras provincias y hombres monstruosos que hay en las Indias, de Juan de Mandavilla (John of Mandeville). Valencia, Juan Navarro, 1540. (Imatge cedida per Josep Lluís Canet)
ISBN: 978-84-9134-121-5
Sumari
Nota de l’editor
DISCURSOS PRONUNCIATS EN L’ACTE D’INVESTIDURA
Laudatio acadèmica a càrrec del Doctor Vicent Simbor Roig
Lectio pronunciada pel Doctor Josep Massot i Muntaner
Paraules de cloenda de l’Excm. i Magfc. Sr. Rector Esteban Morcillo
BIOBIBLIOGRAFIA del Dr. Josep Massot i Muntaner
Petita història personal, per Josep Massot i Muntaner
Perfil biogràfic, a càrrec de Rafael Roca
Bibliografia, a càrrec de Rafael Roca
ESCRITS SELECCIONATS
I. ESCRITS DE JOSEP MASSOT I MUNTANER a càrrec de Vicent Simbor Roig
Nota prèvia
TEMES VALENCIANS
1. Josep Lluís Bausset, un homenot valencià
2. Eliseu Climent, un homenot del País Valencià
3. Un doble homenatge a Germà Colón
4. Germà Colón, filòleg castellonenc de Basilea
5. Joan Fuster i Serra d’Or
6. Teodor Llorente i Jacint Verdaguer
7. Sanchis Guarner i La llengua dels valencians
8. Una obra desconeguda de l’etapa mallorquina de Sanchis Guarner: l’antologia de literatura medieval de Mallorca
9. Record de Manuel Sanchis Guarner
10. Les Lletres de resistència de Manuel Sanchis Guarner
11. Joan Coromines i Manuel Sanchis Guarner
ELS MALLORQUINS I LA LLENGUA AUTÒCTONA
Preàmbul
1. La consciència lingüística als segles XIII-XVII
2. El català a la Mallorca del segle XVIII
3. L’Església i la «llengua vernacla»
4. «Mallorquí» i castellà al llarg del segle XIX
5. La recuperació del sentit unitari de la llengua
6. Del «mallorquí que ara es parla» a la llengua comuna
II. ESCRITS SOBRE JOSEP MASSOT I MUNTANER a càrrec de Mireia Ferrando
Nota prèvia
1. Pròlegs
2. Presentacions i discursos de recepció acadèmica
3. Ressenyes
4. Articles
Nota de l’editor
El dia 15 d’abril de 2016, el dia de la investidura de Josep Massot i Muntaner com a doctor honoris causa per la nostra Universitat, s’acomplia un desig plenament sentit pel Departament de Filologia Catalana i per la nostra seu de l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana, al qual ben segur que s’afegia tot el col·lectiu universitari valencià. Josep Massot i Muntaner, a més d’estudiós d’increïble capacitat i dedicació, és un intel·lectual íntimament unit al nostre Departament i al nostre Institut Interuniversitari fins a tal punt que gairebé el podríem considerar un membre més. Gràcies a la seua estreta col·laboració hem pogut publicar amb la cura científica exigida la llarga sèrie de números de la revista Caplletra i dels llibres de la col·lecció Biblioteca Sanchis Guarner, 60 i 84 respectivament. Després dels exemplars inicials, revista i llibres passaren a ser editats per Publicacions de l’Abadia de Montserrat, la benemèrita editorial dirigida per Josep Massot i Muntaner des de l’any 1971, aixopluc de tantes aventures editorials de l’àmbit universitari. Tanmateix ell no s’ha limitat a actuar com molts dels editors a l’ús, que es responsabilitzen de l’acurada edició formal, com és habitual i raonable, sense entrar a revisar el contingut del text, responsabilitat de l’autor i de l’Institut. No. Ell hi entra, a fons, amb una minuciositat i amb una competència en tots els àmbits filològics que són la millor garantia de la solvència científica de l’obra publicada. El seu filtre és el darrer i definitiu. I –per què no dir-ho?– la nostra tranquil·litat. L’amistat no pot amagar la nostra profunda gratitud.
Però no vam proposar que la nostra Universitat li concedís el màxim reconeixement acadèmic per aquesta immensa tasca editorial. Vull dir, no sols per aquesta col·laboració estreta amb el Departament i l’Institut, sinó sobretot per la seua aportació investigadora personal. Les simples xifres fredes, però eloqüents, que el lector descobrirà en aquest llibre bastaran perquè se’n faça una idea ben justa: prop de 1.200 publicacions, entre les quals cal anotar 84 llibres. És clar que la quantitat per si mateixa no necessàriament ha de ser una garantia de l’excel·lència investigadora, però si, com en aquest cas, és de les dimensions apuntades i, a més a més, de l’altura científica unànimement reconeguda en el món universitari, aleshores l’aportació ja esdevé senzillament excepcional. I ben mereixedora de la nostra distinció.
En justa recompensa a tot el que hem rebut d’ell, ara nosaltres, amb l’ajuda decisiva del Servei de Publicacions de la nostra Universitat, volem dedicar-li aquest llibre d’homenatge i record, perquè en quede constància escrita i alhora puga servir de profitosa consulta per a tot aquell qui vulga conèixer la vida i l’obra de l’estudiós. Amb aquest objectiu hem dividit el llibre en quatre grans blocs: els textos que es van llegir en l’acte d’investidura –el discurs del rector, la Lectio de l’homenatjat i la Laudatio que vaig pronunciar jo mateix en qualitat de padrí–; una biobibliografia exhaustiva, elaborada per Rafael Roca; un conjunt de textos seleccionats de Josep Massot i Muntaner, a cura de mi mateix; i una àmplia selecció d’escrits de diversos autors sobre Josep Massot i Muntaner, a càrrec de Mireia Ferrando.
La biobibliografia permetrà al lector conèixer la persona de Josep Massot i Muntaner i endinsar-se còmodament a través de la seua enorme activitat investigadora, distribuïda per Rafael Roca en 8 apartats: llibres, parts de llibres, edicions i revisions, pròlegs i notes editorials, articles a revistes, articles a diaris, col·laboracions a enciclopèdies i diccionaris, i ressenyes. És la primera vegada que es proposa una aproximació d’aquestes característiques i crec que el resultat és molt profitós per a comprovar l’enormitat i la varietat de la seua aportació i també per a descobrir amb gran facilitat qualsevol de les seues publicacions.
Els escrits que he seleccionat jo mateix pretenen ser un homenatge seu al País Valencià i a la seua Mallorca. En els treballs dedicats a les nostres terres veurem desfilar un seguit d’estudis adreçats a analitzar algunes de les nostres figures cabdals, des de Teodor Llorente fins a Joan Fuster, tot passant, entre altres, per Manuel Sanchis Guarner. Hem cregut que era una bona oportunitat de veure reunides aquestes publicacions de temàtica valenciana disperses fins ara. Mallorca és representada pel seu estudi La llengua dels mallorquins, una reelaboració en profunditat del capítol «Els mallorquins i la llengua autòctona» del seu llibre homònim, publicat l’any 1972. El títol mateix ja és ben indicatiu per a nosaltres, els valencians, perquè ens porta immediatament a la memòria el tan conegut llibre de Manuel Sanchis Guarner La llengua dels valencians, llibre d’extraordinària repercussió des de la seua primera edició l’any 1931. I en efecte la intenció del llibre de Josep Massot i Muntaner no és altra que proposar una eina de consulta equiparable, però des dels seus pressupòsits personals, per als seus conciutadans.
Mireia Ferrando s’ha encarregat, en l’última part, d’acostar-nos els estudis d’altres investigadors envers l’obra del nostre homenatjat. Les temàtiques, la metodologia i les virtuts investigadores de la seua obra, així com la transcendència, són mostrades amb el deteniment que es mereixen. És la millor manera de cloure aquest volum: aportar el reconeixement dels seus col·legues.
VICENT SIMBOR ROIG
Universitat de València
DISCURSOS PRONUNCIATS EN L’ACTE D’INVESTIDURA
(15 d’abril de 2016)
Laudatio acadèmica del Doctor Josep Massot i Muntaner a càrrec del Doctor Vicent Simbor Roig
Excm. i Magfc. Sr. Rector de la Universitat de València,
excel·lentíssimes autoritats,
benvolguts col·legues,
senyores i senyors:
Durant els primers anys de la dècada dels setanta jo era un estudiant universitari jove, és a dir intel·lectualment dispers i despistat, que cursava els estudis de Filologia Catalana a la Universitat de Barcelona, perquè aleshores la Universitat de València encara no els podia oferir. De fet, el Departament de Filologia Catalana de la Universitat de Barcelona feia molt poc que havia nascut, tan poc que l’únic numerari –i director– era el professor Antoni Comas, que havia guanyat la primera càtedra que es va convocar, l’any 1965. Tota la resta de professors eren PNNs, aquella categoria gloriosa de docents entusiastes i malpagats.
He dit que era jove i despistat. Sí, però no tant com per a no saber distingir, jo i la resta de companys, aquells professors brillants dels intranscendents. No sé si ara ocorre el mateix, però llavors el prestigi de cada professor passava de curs a curs i l’elecció dels professors pels estudiants –el Pla Maluquer permetia l’opcionalitat i la confecció curricular personal– n’era una claríssima confirmació: les aules d’uns professors quedaven petites i les d’uns altres gairebé desertes. Era com si als ulls dels estudiants cada professor portàs enganxat al pit un invisible currículum adequadament puntuat per nosaltres. Sí, hi havia divisions, categories, més allà de les oficials.
Entre les possibilitats d’elecció d’assignatures del segon cicle n’hi havia dues, una titulada «El cançoner tradicional a Catalunya» i l’altra «El teatre català antic», a càrrec d’un professor molt jove, 29 anys a l’inici del primer curs que va impartir (1970-1971), monjo de Montserrat, un tal Josep Massot i Muntaner. Nosaltres érem –no tots, és clar– marxistes, leninistes, maoistes… i tot els -istes més que calgués. Però no hi hagué ni vacil·lacions ni recels ideològics a l’hora de la tria. Josep Massot i Muntaner venia envoltat d’una aurèola de jove savi. Com i qui havia configurat aquesta imatge? Era una opinió consolidada. I no exclusivament estudiantil. Recorde molt nítidament com el professor Joan Solà comentava un dia: «És que amb el Josep Massot no es pot discutir, sap més de tot que tu!» I ho deia el professor Joan Solà, un dels savis reputats, que havia acabat de publicar els dos renovadors volums dels Estudis de sintaxi catalana a Edicions 62 (1972 i 1973), que nosaltres devoràvem.
Sí, Josep Massot era un estudiós la saviesa del qual ningú no discutia. Però a més a més aquesta saviesa anava doblada d’una ètica d’acer: era insubornable. Ens despertava una gran admiració també la fama de ressenyador minuciós i íntegre. I entre nosaltres, els estudiants, corrien les referències a tal o tal altra ressenya on Josep Massot havia comentat açò o allò. Observacions que acceptàvem no sols pel gran prestigi de l’autor sinó també perquè es basaven sempre en una documentació inapel·lable. La gràcia de tot el mecanisme consistia en el fet de poder explicar com un jove que a penes superava els trenta anys podia parlar amb l’autoritat científica amb què ell ho feia i que tothom li acceptava. Però això ja no em correspon, a mi, explicar-ho. Encara que tampoc hi ha tal misteri: una dosi de perspicàcia intel·lectiva i de capacitat de treball inusuals, excepcionals.
Malauradament per a la Universitat, les múltiples i absorbents tasques culturals que li anava encarregant el monestir van impossibilitar la continuació de la seua activitat docent universitària, reduïda a tres cursos (1970-1973). La Universitat perdia un professor que semblava predestinat al seu claustre des de l’accés al món acadèmic com a estudiant brillant. No li faltaren propostes, ni, fins i tot, l’ambaixada personal d’un catedràtic, José Manuel Blecua, que se li presentà a l’Abadia de Montserrat tot decidit a replantejar-li les opcions vitals: «Salte, que te necesito», li disparà. Però no, havia triat el seu camí i ja ningú no va poder fer-lo capgirar. La Universitat havia perdut un membre però no la comunitat científica, perquè, com de seguida veurem, la seua aportació a la investigació filològica i històrica està farcida d’estudis que, com dirien els universitaris francesos, és a hores d’ara incontournable, és a dir, que és impossible no tenir en compte.
Ara, si em permeten, farem una analepsi, com diríem en classe de narratologia, per recordar els anys previs a la formació universitària. Josep Massot i Muntaner va nàixer a Palma de Mallorca l’any 1941, al si d’una família íntimament lligada a la vida cultural mallorquina i amiga de la intel·lectualitat més notable. Precisament les relacions familiars amb els filòlegs Francesc de Borja Moll, menorquí establert a Palma, i Manuel Sanchis Guarner, valencià també aleshores resident a l’illa, li van facilitar el contacte amb els estudis sobre la realitat lingüística i cultural pròpies. En aquests anys va demostrar una inusual precocitat investigadora. Cap a l’any 1956 o 1957, quan tenia uns 15 o 16 anys, va ajudar son pare a preparar l’edició d’un recull de cançons populars aplegades pel padrí.
L’any 1958 va entrar a la Universitat de Barcelona per cursar Filosofia i Lletres. El 1960, quan tenia 19 anys, va realitzar un treball de camp sobre la balada i l’any següent, essent encara estudiant, va publicar els dos primers articles en una revista científica «El romancero tradicional español en Mallorca», acceptat per la Revista de Dialectología y Tradiciones Populares, 17 (1961) i «Fray Benito Pañelles, obispo de Mallorca», en Analecta Sacra Tarraconensia, 34 (1961). Un any més tard, el de la fi dels estudis universitaris, va tornar a publicar un altre article, «Sobre la poesía tradicional catalana», a la citada Revista de Dialectología y Tradiciones Populares, 18 (1962). El primer article li va permetre establir un interessant intercanvi epistolar amb Ramon Menéndez Pidal, el gran mestre de la filologia espanyola del moment. Alhora es va poder beneficiar del mestratge d’un nucli d’excel·lents i excepcionals professors dins el gris món universitari franquista: Martí de Riquer, Antoni Vilanova, José Manuel Blecua, Antoni M. Badia i Margarit, Joan Bastardes, Joan Petit, Carlos Seco. Mestratge que compaginava amb el rebut de Ramon Aramon i Serra i Joaquim Molas als cursos de llengua i literatura dels clandestins Estudis Universitaris Catalans. L’erudit Josep M. de Casacuberta, el responsable de l’Editorial Barcino, completa la nòmina de mestres decisius en aquesta etapa d’aprenentatge o formació. Amb aquest bagatge i amb el premi extraordinari de llicenciatura deixava la Universitat l’any 1963, especialitzat en Filologia Romànica (Filosofia i Lletres. Secció Filologia Romànica). L’últim curs (1962-1963) havia ingressat al monestir de Montserrat com a postulant. Ja dins l’orde benedictina, durant l’estiu de 1966 i el primer semestre de 1970 va ampliar els estudis de llengua i cultura alemanyes al monestir de Münsterschwarzach (Francònia) i al Dolmestcher und Sprachen Institut de Munic.
Deixava enrere els anys juvenils de formació i iniciava una llarga, i fructífera, molt fructífera, activitat intel·lectual de ritme frenètic que els anys no han frenat, sinó que més aviat, al contrari, han accelerat. La seua capacitat intel·lectual i laboriositat stakhanovista –si se’m permet la irreverència– no van tardar a ser «recompensats». Tres anys després de l’ingrés era nomenat director de la revista internacional Studia Monastica (1965-1994). L’any 1971 era ordenat sacerdot i poc abans ja havia rebut l’encàrrec de dirigir l’editorial de l’Abadia: Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Tenia només 30 anys i se li donava la responsabilitat de redreçar i assentar l’editorial més antiga del món en actiu (des del segle XV, en concret l’any 1499, en què s’hi va imprimir el primer llibre). L’editorial que Josep Massot recull l’any 1971, aquella que havia hagut d’esmerçar tots els grans esforços per sobreviure en el context tan advers de la dictadura franquista, ara en mans del jove director i en una nova etapa democràtica, va rebre una embranzida renovadora que la va transfigurar. El resultat és ben visible: una empresa econòmicament consolidada i culturalment irreprotxable. De fet és ara com ara el centre editor català més important per a les obres d’investigació humanística. Des que Josep Massot se’n va fer càrrec de la direcció fins a l’any actual ha publicat més de 5.000 llibres i només l’any passat l’editorial va superar els 125 nous títols. La quantitat va associada a l’interès científic: és una editorial molt ben classificada en el SPI (Scholarly Publishers Indicators in Humanities and Social Sciences), classificació elaborada pel CSIC d’acord amb l’opinió dels propis investigadors i ben present per tots nosaltres a l’hora de justificar els mèrits davant les instancies ministerials o de la conselleria corresponent.
La gestió editorial s’acompanyava de la direcció de revistes, iniciada l’any 1965, com acabem de veure. Director de Serra d’Or (des de 1994 i membre del consell de redacció des de 1974), Randa (que va fundar l’any 1975) i Llengua & Literatura (que va fundar l’any 1986 i va dirigir fins al 2010, en què es quedà al consell de redacció) i codirector de Catalan Historical Review (des de 2008). A més de membre del consell editor del But - lletí de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona i d’Els Nostres Clàssics i del consell assessor de diverses revistes catalanes i estrangeres, com ara Catalan Review i Caplletra. Precisament la seua relació esmentada amb la nostra revista, Caplletra, editada per l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana, em permet recordar l’estreta col·laboració que, com a editor, ha mantingut amb les publicacions del nostre IIFV. La revista Caplletra i la col·lecció Biblioteca Sanchis Guarner, amb 60 números i 84 llibres, respectivament, són testimoni del llarg aixopluc editorial que ens ha concedit, però també de l’anònima i impagable ajuda intel·lectual amb què ha revisat des de la primera fins a l’última línia de cada text –contingut inclòs, és clar. I no hi ha, puc assegurar-ho en qualitat de director de la revista durant uns quants anys, cap garantia editorial major que el seu implacable examen.
Que ningú no imagine, però, un intel·lectual reclòs en la biblioteca del monestir ni en la gestió editorial. Seria un error, perquè Josep Massot ha esmerçat un temps inacabable, difícil d’explicar, en la promoció cultural. Podríem afirmar, sense recórrer a cap llicència hiperbòlica, que gairebé tota la xarxa infraestructural dels estudis de llengua i literatura catalanes, a l’interior i a l’estranger, s’han beneficiat de la seua aportació decisiva. Va tenir un paper determinant en el naixement l’any 1978 de la North American Catalan Society, va ser l’ànima i primer president (1987-1990) de la Societat Catalana de Llengua i Literatura, de la qual després ha sigut vicepresident (1995-2009), i és membre des de la fundació de la Societat Verdaguer. M’he deixat a consciència per al final la seua responsabilitat, una vegada més impagable, en la consolidació de l’Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes, nascuda l’any 1970 al Col·loqui d’Amsterdam i constituïda oficialment l’any 1973 a Cambridge, en què Josep Massot va ser-ne elegit secretari, càrrec que va exercir sense interrupció fins a 1993, quan hagué de presentar la renúncia per impossibilitat material de continuar-hi. La seua labor, una vegada més callada, va resultar clau: era l’element catalitzador dels diversos equips que es rellevaven en la direcció i l’editor de les Actes dels col·loquis.
Naturalment les seues provades dots intel·lectuals i gestores no han passat desapercebudes i les entitats culturals més prestigioses li han obert les portes de bat a bat. Només recordaré que des de l’any 1999 és membre de l’Institut d’Estudis Catalans, de la Secció Històrico-Arqueològica del qual és en l’actualitat president, i que des de l’any 2000 és membre de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, de la qual és secretari. No cal dir que sempre ha estat disponible per a tot allò que li han demanat des de la seua Mallorca o des de qualsevol de les altres illes germanes i ha acceptat de treballar com a membre de les entitats culturals més importants, entre les quals esmentaré la Societat Arqueològica Lul·liana i l’Institut Menorquí d’Estudis.
He volgut detenir-me, gastant un temps preciós que no em sobra, en l’activitat editorial i cultural perquè m’interessa donar-ne una imatge justa d’intel·lectual compromès, que no coneix ni ha practicat el refugi daurat en cap torre d’ivori, i això que el monestir li’n facilitava l’oportunitat. I perquè aquest activisme encara dota de major mèrit la seua aportació d’estudiós, d’investigador, que és literalment i exacta extraordinària, gegantina, difícil d’entendre. Les xifres, fredes però objectives, que resumeixen la seua aportació són inapel·lables: prop de 1.200 treballs entre llibres, articles, recensions i pròlegs. Només cal recordar que, deixant a banda, per exemple, els volums editats de l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya, entre aquestes publicacions hem de comptar almenys una cinquantena de llibres, exceptuant obres menors i opuscles. Una allau productiva que em propose d’agrupar, en aquesta mena de síntesi obligada, en dos grans apartats: estudis de filologia i estudis d’història general. Encara que, com qualsevol lector de la seua producció sap, les fronteres divisòries són boiroses i els contagis massa estrets. La investigació de la llengua i de la literatura sempre va unida a l’anàlisi del context polític i social, de manera que les separacions estanques en el seu cas són difícils. Proposem, doncs, els dos àmbits amb l’única finalitat pedagògica de facilitar-ne una visió sintètica d’urgència. Les tasques de codirecció en el Diccionari de la literatura catalana (1979) i el Diccionari biogràfic de l’Acadèmia de Bones Lletres (2012), en col·laboració amb Joaquim Molas, en el primer, i Pere Molas i Eulàlia Duran, en el segon, acompanyada de la redacció d’un bon nombre d’entrades, especialment significativa en el primer, és una bona prova de la seua dedicació al camp més específic dels estudis literaris, mentre que la participació, igualment ben activa, en qualitat d’assessor i de col·laborador de la Gran Enciclopèdia Catalana (1968-1980), ens mostra el polígraf expert en els diferents àmbits humanístics.