De València i Mallorca

Molt més tard, l’Obra del Cançoner va aconseguir un bon nombre de carpetes que contenen una part de l’enorme material folklòric que el folklorista Rossend Serra i Pagès, traspassat el 1929, havia anat recollint amb l’ajuda de múltiples col·laboradors. No hi manquen una quantitat considerable de referències a les terres valencianes (notes, llegendari i algunes cançons).16

Durant alguns anys, l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya va convocar concursos per aconseguir reculls de cançons, que donaren un resultat excel·lent. Ens consta que el 20 de juliol de 1922 foren tramesos «cartells i gasetilles» referents al primer concurs, convocat per a aquell mateix any, «a 34 periòdics entre Mallorca i regne de València».17 El veredicte del concurs fou emès el 20 d’abril de 1923 i hi fou concedit un accèssit de cinquanta pessetes al Recull de Cançons populars valencianes, que duia per lema «Fem reviure l’atavisme sa».18 Es tractava d’un senzill quadern, que contenia un conjunt de cinquanta cançons, amb els textos musical i literari corresponents, i, com s’hi advertia al començament, amb les «respostes al Qüestionari de l’“Arxiu d’Etnografia i Folklore de Catalunya”». La majoria d’aquestes peces són recollides a «Cocentaina (Alacant)», bé que algunes procedeixen d’Ontinyent, d’Alcoi i d’algun altre indret.19 El col·lector de «Fem reviure l’atavisme sa» era un jove músic valencià, Joaquim Sansalvador i Cortés, nascut a Cocentaina el 1900, que en aquells moments estudiava a l’Escola Municipal de Música de Barcelona i que va aconseguir també el títol de «mestre nacional» en la promoció 1921-22 de l’Escola Normal de Barcelona.20

El 14 de maig de 1924 va començar «el trametiment de Cartells del concurs 1924 en la forma en què foren tramesos els del Concurs 1922».21 En aquest segon –i darrer– concurs, hi hagué una bona presència valenciana. El segon recull que hi fou presentat, el 29 de novembre de 1924, duia el títol de Música popular valenciana, amb el lema «Costums que es perden»;22 el 30 de desembre del mateix any, n’arribaren dos més, el número 14, Cançoner infantil de Concentaina, amb el lema «Fulletes que hi han al món d’una Pàtria que no es fon», i el número 15, Cançoner general valencià, amb el lema «Cançons de la Terra del Xe que la vila de Concentaina, sense tabalet ni donsaina, canta a la mare que tingué».23 El 15 d’abril de 1925 el consell consultiu de l’Obra del Cançoner va emetre el veredicte d’aquest segon concurs i hi foren premiats els tres reculls esmentats, el primer dels quals era obra de l’infatigable folklorista barceloní Joan Amades,24 i els altres dos eren novament de Just Sansalvador i Cortés, que mentrestant s’havia convertit en músic militar i residia a Lleó.25

El treball presentat per Amades, conservat en una carpeta de l’Obra del Cançoner que diu «Concurs 1924»,26 consta de dues parts: un plec de paper pautat, amb melodies de cançons i balls als primers cinc fulls, sense cap indicació de col·lector ni de procedència, i dinou fulls mida quartilla mecanografiats, titulats, igual que el plec de paper pautat, Música popular valenciana, amb comentaris d’un to molt general i no gens precís, que comencen:

El Regne de València és sense dubte un dels més rics i abundosos en música popular, la seva gent laboriosa i trevalladora comparteix les pesades tasques del trevall de la seva rica horta i de la seva farotxe muntanys amb alegres cants que enlairen i esplaien l’ànima mentres el front suborós [sic] regalima la terra ardenta que amb la suor del front fecondarà les llavors. Les feines pesades del camp fan sentir la necessitat d’esplaiar l’esperit en alegrois esbarjos donant lloc a la creació de gaies i boniques danses que per tot arreu de la nostra terra s’en trobaven i que un esclat de modernisme les ha fet esvair avergonyides abans de que els nostres historiaires les haguessin recullit i estudiat com27 ha passat en altres terres de la llengua catalana.

Molt més valuosos són els dos reculls de Just Sansalvador i Cortés, que segueixen la mateixa tònica del premiat al primer concurs de l’Obra del Cançoner, al qual ja hem fet referència. Tots dos contenen majoritàriament cançons procedents de Cocentaina, com és fàcil de comprovar consultant l’edició gairebé diplomàtica que n’ha aparegut al primer volum, ja esmentat, de Cançons de Cocentaina, amb la col·laboració de Josep Pérez Vilaplana.28

A més a més dels concursos, aviat abandonats, l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya va encarregar una setantena de «missions de recerca» per tot el Principat, per la Catalunya del Nord, pel País Valencià i per les Illes Balears, que permeteren de recollir un nombre immens de tonades i lletres de cançons, amb un interès especial en les cançons llargues que ara anomenem «balades», però sense oblidar els balls, les cançons infantils, les cançons de treball, les cançons religioses –especialment els «goigs»–, etc. Pel que fa a les terres valencianes, les «missions» encarregades van ésser diverses. El 26 de juny de 1922, el consell consultiu de l’Obra del Cançoner va decidir que aquell any s’organitzarien tres «missions», una de les quals «s’encomanaria a En G. Gomà29 per les terres de València». Les dues primeres havien d’ésser «empreses dins el vinent juliol i la tercera [la de Gonzàlez Gomà] quan l’estat de salut ho permetés al qui en té la comanda».30 A l’hora de la veritat, però, aquest encàrrec no va donar fruit i no en tornem a trobar cap notícia, ni a les actes del consell consultiu, ni al Dietari de l’Obra del Cançoner.

A fi de desencallar el tema, el mestre Francesc Pujol s’entrevistà a Barcelona, l’1 d’agost de 1923, amb Just Sansalvador i Cortés, «qui és acceptat per realitzar una missió en terres de València durant aquest estiu –segons ens fa saber el Dietari redactat per Joan Puntí. Acceptades les ordinacions,31 marxarà probablement d’aquí a pocs dies cap a la part nord d’Alacant a explorar i fer collita de cançons i tota mena de música popular».32 El 15 d’agost, però, Tomàs Millet, tresorer de l’Orfeó Català, va rebre una carta de Just Sansalvador, escrita des de Cocentaina, «en la qual aquest comunica que, per exigències del servei militar al qual està subjecte, no pot emprendre enguany la missió de recerca que li havia estat encomanada, en la reunió celebrada amb el Mtre. Pujol en el Palau de la Música Catalana el dia primer del mes corrent».33 Calgué, doncs, esperar un altre any: el 31 de juliol de 1924, mossèn Puntí anotà al Dietari de l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya: «Convingut amb Mtre. Pujol i degudament autoritzat, marxa cap a València amb el fi de realitzar, per encàrrec i a despeses de l’Obra del Cançoner, una missió de recerca i replega en terres de Concentaina i immediacions, En Just Sansalvador i Cortès, el qual probablement s’unirà amb un seu germà com a company de missió».34 Efectivament, l’11 d’agost Puntí assenyala: «És rebuda carta dels germans Salvador i Cortès que fan missió en terres valencianes dient que han començat la tasca i que, passat el primer astorament, tothom els ajuda en ella».35 Aquest germà de Just Sansalvador que l’ajudava en les feines de recerca folklòrica es deia Joaquim i era tres anys més gran que ell.36 El 30 de setembre del mateix any 1924, el Dietari feia constar que «els germans Sansalvador i Cortès han acabada llur missió de recerca pel comtat de Concentaina, a València».37 El 24 de març de 1925, Just Sansalvador portà «a l’oficina de l’Obra el material recollit per ell i el seu germà Joaquim en la missió de recerca que en l’estiu passat feren […] en l’antic comtat de Concentaina», i «ell mateix encomana a Secretaria el trametiment de lletres de gratitud a diferents persones d’allà que els ajudaren en la llur tasca».38 Mossèn Puntí, sempre diligent, va fer arribar l’endemà mateix aquestes cartes a «Rev. Joaquim Llopis, rector de Balones (Alacant) – Rodolf Aznar, vicari de Quatretondeta (Alacant) – Maria Ortolà Garcia i Srta. Maria Company, de Gorga (Alacant)».39

El material recollit pels germans Sansalvador a la missió de 1924, amb el títol El Comtat de Concentaina, ocupa tres gruixuts volums manuscrits, acompanyats d’una llibreta més petita, tot plegat catalogat a l’arxiu de l’Obra del Cançoner amb la signatura C-19/22.40 El primer volum comença amb un «Breu resum geògrafo-històric» per Just Sansalvador, seguit d’una extensa «Crònica de la Missió», redactada igualment per Just Sansalvador, referent a Cocentaina. Villena, Gorga, Benillup, Muro, Balones, Quatretondeta, Fageca, Famorca, Benimassot, Alqueria d’Asnar, Benàmer i Benimarfull. A continuació hi ha un conjunt de «Cançons recollides a la Vila de Concentaina», amb un total de 248 peces, algunes de les quals consten de diverses corrandes. El volum segon està inicialment dedicat a «Corrandes recollides a la Vila de Concentaina», 684 en total, seguides per un bon nombre de cançons de Cocentaina i d’altres pobles. El volum tercer conté cançons de l’Alqueria d’Asnar i d’altres indrets. El volum quart –la llibreta a què fèiem referència– conté cançons de Fageca i d’altres pobles.41

Atès que la publicació d’un «Cançoner popular català» era vista com una fita llunyana, el 1926 es va començar una sèrie de Materials de l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya, que oferien una crònica detallada de les activitats en curs i que publicaven les memòries de les successives missions, acompanyades de fotografies i d’una «selecta» de les cançons que hi havien estat recollides. S’hi incloïen encara estudis sobre temes relacionats amb la cançó popular catalana. Abans de la guerra només fou possible que n’apareguessin tres volums, el primer en dos fascicles. Els responsables de l’Obra del Cançoner desitjaven que la memòria i la «selecta» de la missió dels germans Sansalvador hi apareguessin al volum II,42 però a l’hora de la veritat aquesta «missió» va encapçalar el volum III dels Materials, publicat a Barcelona el 1929 i reeditat –en edició facsímil– a Barcelona mateix el 2014. Hi ocupa les pàgines 9-87 i, en lloc de separar la memòria de la «selecta», com era habitual, les combina tal com ho van decidir des de l’oficina de l’Obra del Cançoner. En efecte, una nota de la p. 14, signada per l’Obra del Cançoner, assenyala:

Les cançons i músiques populars que il·lustren la present Memòria han estat escollides per l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya seguint el criteri de donar aquelles que per la tonada o pel text o per ambdues coses alhora, evidencien llur origen català d’una manera prou clara. No hem oblidat, però, els documents de folklore musical influenciats per altres cançonístiques peninsulars, molt abundosos al Comtat de Concentaina, entre els quals hem escollit els que hem cregut més bells i més característics.

No cal dir que la selecció hagué d’ésser molt dràstica, des del moment que el nombre de cançons recollides, segons una relació que hi figura a les pàgines 85-86, és de 1.676.43 La memòria pròpiament dita també fou una mica esporgada i redactada d’una manera més elegant, d’acord amb el criteri seguit als volums anteriors. Val a dir que el Centre d’Estudis Contestans ha publicat, al volum II de Cançons de Concentaina (Cocentaina, 2007) el text complet de la memòria original, a partir dels microfilms de l’arxiu de l’Obra del Cançoner conservats a la Direcció General de Cultura Popular de la Generalitat de Catalunya, i hi han afegit moltes fotografies i una part de les cançons recollides pels germans Sansalvador, amb la intenció de continuar aquesta àrdua labor fins a completar-la.44

Amb data de 1936 –però en realitat imprès i relligat bastant més endavant i aparegut semiclandestinament el 1939–, va sortir el primer volum del Diccionari de la dansa, redactat per Francesc Pujol i Joan Amades, que hauria hagut de constar en conjunt de tres volums, només redactats en part. El volum I conté nombroses referències a balls valencians, fàcilment localitzables a través de l’índex final. Entre molts altres indrets hi ha Morella, sobre les danses de la qual hi ha material a l’arxiu de l’Obra del Cançoner.45 El volum II, que havia de contenir els «entremesos», no és a l’arxiu, llevat d’algun material que l’havia d’il·lustrar, però sembla que després de la guerra civil el mestre Francesc Pujol, que n’era coautor, va conservar la feina que ja estava feta i la seva vídua la va vendre a l’Orfeó Català, on caldrà fer recerques aprofundides per veure si es pot recuperar tan complet com sigui possible. Del volum III, que havia de tractar dels instruments, n’hi ha un fitxer a l’arxiu de l’Obra del Cançoner, a Montserrat, amb breus descripcions que actualment resulten molt envellides.

La guerra civil que va començar el juliol de 1936 va desbaratar tot el pla de l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya, com la resta d’activitats patrocinades per Patxot. Tot plegat va quedar interromput i, malgrat els esforços del mecenes –exiliat primer a França i després a Suïssa–, no fou possible de dur a l’estranger els materials recollits, a fi de preservar-los de destruccions voluntàries o causades pels bombardeigs que assolaren Barcelona. Per sort, i gràcies a la protecció de la Generalitat, no se’n va perdre res d’important i a poc a poc ha estat possible d’anar refent tot l’arxiu de 1936.

Després de la guerra, quan l’Orfeó Català va poder reprendre les activitats, els seus responsables volgueren continuar l’Obra del Cançoner, però toparen amb l’oposició decidida de Rafael Patxot, que no desitjava que es fes res mentre durés la repressió del general Franco contra les coses catalanes. El tema es va enverinar a causa de la poca habilitat de l’Orfeó i va acabar amb un plet davant els tribunals de Barcelona, que Patxot va guanyar, amb la conseqüència que abans o després una bona part del fons de l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya fou enviada a Suïssa, tot esperant temps millors.

Finalment, com ja hem assenyalat, el 1991 la família Patxot va decidir de dipositar al monestir de Montserrat tant el que tenien a Suïssa com el que havia quedat a Barcelona i d’aleshores ençà hem anat treballant perquè tot l’enorme embalum de l’arxiu de l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya fos accessible a totes les persones interessades. Això va representar, en primer lloc, ordenar les carpetes que havien arribat, posar dins carpetes noves el que havia arribat solt i reconstruir i posar també dins carpetes noves el que havia arribat esbarriat o fins i tot trencat i a punt de llençar. En segon lloc, amb la col·laboració del Departament de Cultura de la Generalitat, es va microfilmar tot aquest arxiu, que esdevingué consultable a la Biblioteca de Catalunya i al Centre de Cultura Popular i Tradicional de la Generalitat. A fi de facilitar aquesta consulta, vam redactar un inventari de tot l’arxiu, que constituí dos grans fascicles del volum IV dels Materials de l’Obra del Cançoner. Els seguí el volum V, amb el Dietari que anava fent mossèn Puntí i les actes de les reunions del consell consultiu, tot plegat d’un gran interès per a la història de l’empresa. A partir del volum VI es va continuar la publicació de les memòries de missions, amb la «selecta» corresponent, una llarga empresa que va acabar el 2011 amb el volum XXI, que contenia igualment la ressenya de noves peces que havien anat arribant des de Suïssa i l’inventari d’una extraordinària col·lecció de fotografies, arribada ja el 1991, de la qual s’ofereix una extensa selecció.

Aquesta feina, que he anat duent a terme personalment a costa de moltes hores robades al son i al descans, m’ha permès de localitzar el text complet de la missió que els músics Joan Just i Josep Roma van dur a terme per terres de Castelló de la Plana des de l’11 de juliol fins a l’1 de setembre de 1927, amb un total de 260 números (lletra, música i alguna nota), més una relació de les «persones que han influït en la Missió amb les direccions corresponents» i una breu memòria,46 que ens permet de saber que els «missioners» recorregueren Castelló, Vila-real, Vinaròs, Benicarló, Peníscola, Xert, Morella, Catí, Sant Mateu i Benassal, i fins i tot que anaren a València amb la finalitat d’obtenir informació sobre possibles cantaires. Les llistes de col·laboradors, la memòria i una «selecta» del material recollit foren incloses al volum VIII dels Materials (Barcelona, 1998), pp. 11-83. Més endavant, vaig poder localitzar un sobre procedent de l’oficina de l’Obra del Cançoner, amb la indicació «Fotografies Missió a Castelló de la Plana 1927», amb clixés i petites fotografies, juntament amb nou fulls manuscrits amb diverses anotacions referents a les cançons recollides i uns goigs impresos sense data.47

Segons el Dietari de l’Obra del Cançoner, l’11 de juliol de 1927 Joan Just i Josep Roma van signar «les corresponents ordinacions» i van anar «a fer una recerca de cançons per terres de Castelló de la Plana».48 El dia 20 de juliol, «els que estan fent missió a Castelló de la Plana escriuen dient que troben molt poques coses interessants i que de Vila-real on ara es troben estan a punt de recórrer altres localitats on voldrien trobar bones cançons».49 El 26 d’agost, una nova carta de Just i Roma, datada a Benassal, constatava «que aquelles terres estan molt eixutes de veritables cançons populars».50 El 10 de setembre, «En Joan Just s’entrevista amb el Secretari de l’Obra [Joan Puntí] per donar-li de paraula la impressió dels treballs de recerca que, per comanda de l’Obra, han fet aquest estiu amb En Josep Roma a la província de Castelló de la Plana».51 Els «materials en net recollits en la dita Missió» foren lliurats a l’oficina el 21 de desembre del mateix any 1927.52 El 31 de desembre de 1928, amb un notable retard, «després de diferents aclariments», Puntí va trametre

lletres de regraciament a les persones que més particularment ajudaren la missió de recerca que, en terres de Castelló de la Plana, verificaren l’any passat En Joan Just i En Josep Maria Roma. Les dites persones, algunes de les quals estiuegen en aquells indrets, són les següents: Francesc Piñol, de València; Mn. Eloi Ferrer, de Vila-real; Mn. Josep Prats, d’Astorga; Manuel Milian Boix i Dr. Tomàs Remon, de Morella; J. Domènech, de Barcelona; Mn. Miquel Segarra, de Xert; Josep M.º Palau i Antoni Niza, de Benicarló; Mn. Joan Verdera, Matias Santos, Mn. Vicenç Garcia i Mn. Pasqual Bono, de Vinaròs; Salvador Guinot, Ricard Carreras i Dr. Àngel Sánchez Gozalbo, de Castelló de la Plana; Mn. Joaquim Garcia, d’Oriola; Carles Salvador i Guillem Colom, de Benassal; Mn. Josep R. Jovani i Mn. Juli Martí, de Sant Mateu.53

En sortir de Barcelona, l’11 de juliol de 1927, Just i Roma anotaven: «Respecte al nombre i qualitat de les cançons que anem a trobar, no tenim pas una impressió massa bona, ja que sabem de sobres que la influència de la jota i la parla castellana s’han deixat sentir en les terres del Regne de València. Però pensem que la província de Castelló, com en realitat és, serà la que millor conserva les tradicions, cants i danses que els nostres avantpassats hi varen importar acabada la conquesta pel rei Jaume; i això ens anima força».54 En realitat, a tot arreu pogueren recollir cançons de treball, cançons d’infants, balls, etc., i en acomiadar-se de la tasca tenien la sensació que havien fet bona feina i que encara hi havia una «tasca nombrosa» a fer, que era urgent perquè hi havia el «perill imminent» que desaparegués «tot allò típic i popular davant la invasió cada dia més persistent de jotes i cuplets que arreu s’estenen com una riuada imponent en dia de tempesta».55

El mestre Francesc Pujol, que amb una certa ingenuïtat només donava valor a les cançons que considerava antigues i «racials», devia pensar que amb aquests tasts ja hi havia prou matèria procedent de València per a l’Obra del Cançoner. Ell mateix assegurava, l’abril de 1936, que «quan dintre de poc haurem realitzat l’exploració minuciosa de la Vall d’Aran, de les poblacions de la conca inferior de l’Ebre, des de Mequinença [sic] a Tortosa i d’alguns indrets del Camp de Tarragona, podrem donar per acabada la tasca de recerca i recollida que projectàrem en emprendre l’“Obra del Cançoner”».56

Molt abans, l’estiu de 1931, hi havia hagut una eixida frustrada de Joan Tomàs i Joan Amades a Castelló i a Tales, durant la missió que feren pel Baix Llobregat. A Tales, «seu tradicional de grallers i donçainers», volien trobar, per recomanació d’Àngel Sánchez Gozalbo, «el tio Peret», famós dolçainer. El localitzaren, en realitat, a Alcora i en fan una descripció ben pintoresca. Els prometé que transcriuria totes les tonades que recordés i els les enviaria. No tenim, però, cap constància que ho fes.57

Quan l’arxiu de l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya fou dut a Montserrat, vam tenir l’agradable sorpresa que, juntament amb les carpetes folklòriques de Rossend Serra i Pagès a les quals ja hem fet al·lusió, hi havia també una bona colla de paperassa referent a un dels projectes més estimats de Serra i Pagès, els Concursos del Llegendari Popular Català, que duraren del 1924 al 1930, amb el patrocini de Rafael Patxot i Jubert.58 Ara només voldria posar en relleu que el president del jurat del primer concurs fou el conegut folklorista valencià Francesc Martínez i Martínez,59 que precisament al tercer i darrer concurs va ésser premiat per un Llegendari valencià, que ha estat transcrit i estudiat per Josep M. Baldaquí, en una edició feta conjuntament per la Conselleria d’Educació i Ciència de la Generalitat Valenciana i l’Institut de Cultura Juan Gil-Albert de la Diputació Provincial d’Alacant (Alacant, 1995). L’original d’aquesta obra és a l’arxiu de l’Obra del Cançoner, on té la signatura B-79/I.60 En el tercer concurs del Llegendari, el cinquè premi correspongué a Sara Llorens de Serra, la deixebla predilecta de Serra i Pagès, que s’hi presentà amb un recull de Llegendes alacantines, procedents de Bolulla, un poblet «situat al N. E. d’Alacant», que té la signatura B-156 a l’arxiu de l’Obra del Cançoner.61 Més tard, Sara Llorens mateix hi va afegir un apèndix, que en un primer moment no va arribar a Montserrat, però que finalment hi féu cap, no procedent de Barcelona –com la resta de materials del Llegendari–, sinó de Suïssa, on era conservat al despatx de Rafael Patxot i Jubert.62 El professor de la Universitat d’Alacant Joan Borja ha publicat recentment en un volum el recull inicial de Sara Llorens i el suplement esmentat.63

Val a dir que Serra i Pagès tenia un gran interès a obtenir llegendes valencianes per als seus concursos. Se’ns ha conservat, per exemple, una carta que va adreçar el 6 de maig de 1928 a Manuel Betí, de Castelló –retornada perquè l’«interesado» era desconegut per correus. S’hi lamentava que no hi hagués hagut participació valenciana als dos primers concursos i li demanava que fes publicitat del tercer, amb l’advertiment que els treballs presentats podien ser en «valencià» o en «castellà».64

Aquest ràpid itinerari a través dels mecenatges de Rafael Patxot i Jubert relacionats amb les cançons, les danses i les llegendes populars justifica prou la importància excepcional de la seva aportació a la cultura de les terres on és parlada la nostra llengua. Sense la seva empenta i la seva contribució material, moral i personal no hauria estat possible que poguéssim tenir un fons tan immens de material folklòric popular, que a hores d’ara ha estat utilitzat sovint de moltes maneres i que sens dubte constituirà una pedrera per a noves publicacions i per a noves interpretacions.

1. Per a la biografia de Patxot, vegeu sobretot Joaquim Maluquer i Sostres, Rafael Patxot i Jubert, mecenes i científic (Barcelona, 1994); Núria Delétra-Carreras i Patxot, Rafael Patxot i Jubert. Una vida de tramuntana, traducció de Maria Josep Cuenca, amb la col·laboració de Laia Arenas Beneyto (Barcelona, 2016), i el meu llibre Rafael Patxot i Jubert. El savi, el mecenes, el patriota (Barcelona, 2014), amb la bibliografia més important.

2. Al llibre indicat a la nota anterior dono la llista dels múltiples treballs que he dedicat a l’Obra del Cançoner. N’esmentaré només la síntesi «L’Obra del Cançoner Popular de Catalunya», dins el llibre Escriptors i erudits contemporanis. Sisena sèrie (Barcelona, 2006), pp. 195-228.

3. Cf. Materials de l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya, V (Barcelona, 1995), p. 18.

4. Ibid., p. 337 (set melodies en total).

5. Ibid., p. 148.

6. Ibid., pp. 171 i 174.

7. Ibid., p. 179. Aquests quaderns arribaren també a través de Lluís Millet.

8. Ibid., p. 205. Aquesta tramesa fou directa a les oficines de l’Obra del Cançoner. Una part, si més no, d’aquestes aportacions es troba l’arxiu de l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya, a Montserrat, B-121/XXX. Cf. Materials, IV-1 (Barcelona, 1993), p. 383.