- -
- 100%
- +
9. Materials, V, p. 186.
10. Ibid., p. 339. Vegeu també la carpeta C-196 de l’arxiu de l’Obra del Cançoner. Cf. Materials, IV-2 (Barcelona, 1994), p. 484.
11. Vegeu Materials, V, índex onomàstic, s. v. Aguiló i Miró, Àngel. Recordem que una altra part important del material folklòric de Marià Aguiló fou venut posteriorment pel seu fill a l’erudit Josep M. de Casacuberta i ara és a la Biblioteca de Catalunya. Una part més petita és, encara, a l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona.
12. Cf. el meu discurs a l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona Els viatges folklòrics de Marià Aguiló (Barcelona, 2002), pp. 18-19.
13. Ibid., p. 35.
14. Vegeu el meu treball «Marià Aguiló entre la poesia i l’erudició», dins Escriptors i erudits contemporanis. Segona sèrie (Barcelona, 2001), pp. 20-21.
15. Vaig establir l’inventari del fons Aguiló que ens va arribar des de Barcelona el 1991 a Materials, IV-1, pp. 15-321. En un segon moment ens va arribar el refranyer, que havia restat amagat a Suïssa, que vaig inventariar a Materials, XXI (Barcelona, 2011), pp. 179-233. Es tracta d’un total de 2.043 camises, moltes de les quals contenen un bon nombre de paperetes. No totes contenen indicació de procedència, però no manquen les que fan referència a una procedència valenciana. Les rondalles, ja inventariades a Materials, IV-1, han estat estudiades i publicades per Jaume Guiscafrè. El Rondallari Aguiló (Barcelona, 2008).
16. Vaig inventariar aquest important fons –del qual desconeixíem l’existència fins que va arribar a Montserrat, procedent de Suïssa– a Materials, IV-2, pp. 503-774.
17. Materials, V, p. 29.
18. Ibid., p. 281.
19. Aquest «Recull de Cançons Populars Valencianes per a L’Obra del Cançoner Popular de Catalunya. Concurs. Any 1922» és conservat a l’arxiu de l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya, C-182. Cf. Materials, IV-2, p. 478.
20. Vegeu Francesc Jover, «Notes biogràfiques d’en Just Sansalvador i Cortés», dins Cançons de Cocentaina. I. Recopilades l’any 1923 per Just Salvador i Cortés (Cocentaina, 1998), pp. 15-22, que cal completar amb les «Notes sobre la vida de mon pare», redactades per Justo Sansalvador Piné, ibid., pp. 23-30, i amb el treball de Vicent Vidal Lloret, «L’obra folklòrica de Just Sansalvador», dins Àngel Vergés i Vicent Vidal (eds.), Etnopoètica: arxius i materials inèdits (Barcelona, 2015), pp. 193-209.
21. Materials, V, p. 78.
22. Ibid., p. 89.
23. Ibid., p. 90.
24. Ibid., p. 99.
25. Ibid., p. 100.
26. Arxiu de l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya, B-144-III (cf. Materials, IV-1, p. 403). Hi fan referència Llorenç Prats, Maurici Carbó i Imma Pla, «Catàleg bibliogràfic de l’obra de Joan Amades», dins El món de Joan Amades (Barcelona, 1990), p. 231, entre els «Escrits inèdits» de l’autor, tot i que asseguren: «Involucrat, en part, en el FC [Folklore de Catalunya], II».
27. L’original diu con.
28. Caldria afegir-hi que els originals dels dos reculls es troben a l’arxiu de l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya, a Montserrat, carpetes B-48 i B-49 respectivament (cf. Materials, IV-1, pp. 342-343). Cal precisar també que, contràriament al que afirma Francesc Jover en Notes biogràfiques d’en Just Sansalvador i Cortés, p. 19, Just Sansalvador no va preparar aquests reculls «degudament autoritzat per encàrrec i despeses del Cançoner Popular de Catalunya», sinó que l’encàrrec de l’Obra del Cançoner del 31 de juliol de 1924 (Materials, V, p. 81) correspon a la missió «en terres de Cocentaina» de què parlarem tot seguit. Els dos reculls presentats voluntàriament al concurs de 1924 obtingueren un accèssit de 75 pessetes (Cançoner general valencià) i un altre de 100 pessetes (Cançoner infantil de Concentaina), d’acord amb el veredicte donat pel consell consultiu de l’Obra del Cançoner el 15 d’abril de 1925 (Materials, V, pp. 301-302).
29. L’original posa dos interrogants en lloc del cognom «G.» (Materials, V, p. 268). És segur, però, que es tracta del músic valencià, establert a Barcelona i col·laborador de la Revista Musical Catalana, Enric Gonzàlez Gomà, que trobem sovint amb el nom Enric G. Gomà.
30. Materials, V, pp. 267-268.
31. El 30 de juliol de 1923 havien estat «proposades i acceptades les Ordinacions a posta per al funcionament de les missions» (cf. Materials, V, p. 56 i n. 78).
32. Materials, V, p. 56.
33. Ibid., p. 57.
34. Ibid., p. 81.
35. Ibid., p. 82. Al Dietari de l’Obra del Cançoner hi ha altres referències als germans Just i Joaquim Sansalvador, que podeu trobar fàcilment a l’índex onomàstic del volum cinquè de Materials.
36. Sansalvador Piné, Notes sobre la vida de mon pare, p. 24. Val a dir que, segons informació inèdita aportada per Vidal Lloret, «L’obra folklòrica de Just Sansalvador», cit., pp. 195 i 201-202, fins al dotze d’agost el company de Just Sansalvador no fou el seu germà Joaquim, sinó un altre germà, anomenat Miquel, que en aquell moment tenia divuit anys.
37. Materials, V, p. 87.
38. Ibid., p. 98.
39. Ibid.
40. Cf. Materials, IV-2, pp. 436-437.
41. Aquests volums no van acompanyats de fotografies de cantaires, però sí d’un mapa de la zona estudiada. De tota manera, a l’arxiu de l’Obra del Cançoner hi ha tres sobres amb clixés, vidres i fotografies grans i petites corresponents a aquesta missió, amb la signatura F-4/6. Cf. Materials, XXI (Barcelona, 2011), pp. 237-238, i ja abans Materials, V, pp. 179 i 181.
42. Materials, V, pp. 171-172.
43. A les pp. 82-84 hi ha també una extensa llista de «cantaires», per ordre alfabètic de poblacions visitades.
44. El senyor Enrique Catalá Ferrer, secretari del Centre d’Estudis Contestans, em comunica, en una carta del 26 de gener de 2016, que la família Sansalvador-Piné ha dipositat a l’arxiu del Centre d’Estudis Contestans «dos volums originals manuscrits, on a més de la Missió de Recerca al Comtat de Cocentaina, realitzada pels germans Joaquim i Just Sansalvador i Cortés, per a l’obra del Cançoner Popular de Catalunya, s’inclouen altres recerques, realitzades pels germans Sansalvador i Cortés, amb un total de 1.676 cançons i músiques populars recollides als pobles de l’Alqueria d’Asnar, Balones, Benàmer, Benillup, Benimarfull, Cocentaina, Fageca, Famorca, Gorga, Villena, Muro i Quatretonteta, d’entre cançons diverses, de bressol, cançons i jocs d’infants, nadales, cançons de treball, corrandes, crits populars, seguidilles, danses, cançons-xiste, tocates de dolçaina, diàlegs recitats, jocs recitats, crides, i fins i tot una ambaixada». Evidentment es tracta dels esborranys del material de la missió de 1924, que foren conservats pels germans Sansalvador, com era costum entre els col·lectors de l’Obra del Cançoner.
45. Cf. Materials, IV-1, p. 345 (B-54).
46. Arxiu de l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya, C-71 (Materials, IV-2, pp. 448-449).
47. Ibid., B-189 (Materials, XXI, pp. 169-170).
48. Materials, V, p. 152.
49. Ibid., p. 153. Cf. ibid., p. 155.
50. Ibid., pp. 157-158.
51. Ibid., pp. 159-160.
52. Ibid., p. 162.
53. Ibid., p. 176. A la memòria publicada al volum VIII de Materials hi ha informació concreta sobre aquestes persones. En podem remarcar el nom de Joaquim Garcia Girona, «el gran poeta. No hi ha paraules per ponderar la seva actuació», el mateix que diuen també de Carles Salvador.
54. Materials, VIII, p. 17.
55. Ibid., p. 23.
56. Francesc Pujol, «L’Obra del Cançoner Popular de Catalunya», Revista Musical Catalana, núm. 388 (abril 1936), pp. 133-134.
57. Aquesta missió es troba l’arxiu de l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya, C-146 (Materials, IV-2, pp. 466-467). La memòria corresponent i una «selecta» de les peces recollides són publicades a Materials, XIV (Barcelona, 2004), pp. 267-396.
58. Vegeu el meu treball «Rafael Patxot i el Llegendari Popular Català», dins Escriptors i erudits contemporanis. Novena sèrie (Barcelona, 2010), pp. 139-156.
59. Cf. Materials, IV-1, p. 355.
60. Ibid., p. 354.
61. Ibid., pp. 408-409.
62. C-274. Vegeu-ne la descripció a Materials, XXI, p. 168.
63. Les llegendes secretes de Sara Llorens. Llegendes alacantines (Alacant, 2016).
64. Vegeu Materials, IV-1, p. 365.
Paraules de cloenda de l’Excm. i Mgfc. Sr. Rector Esteban Morcillo Sánchez
NOTA. Aquestes paraules, pronunciades per l’Excm. i Mgfc. Sr. Rector de la Universitat de València, Dr. Esteban Morcillo, en l’acte d’investidura com a doctor honoris causa del professor Josep Massot i Muntaner, fan referència també a la doctora Saskia Sassen, la qual fou investida així mateix, en la mateixa ocasió. Per coherència discursiva es reprodueixen ací íntegrament.
Excelentísimo Sr. Rector Magnífico de la Universidad de Murcia,
Il·lm. Sr. Director General de Política Lingüística i Gestió del Multilingüisme de la Generalitat Valenciana,
Excm. Sr. Vicerector de Postgrau,
Il·lma. Sra. Secretària General de la Universitat de València,
Il·lma. Sra. Dra. Saskia Sassen,
Il·lm. Sr. Dr. Josep Massot,
senyores i senyors:
Benvingudes i benvinguts a l’edifici històric de la Universitat de València, a aquest Paranimf, Teatre Acadèmic, l’espai universitari en què tenen lloc els actes acadèmics més solemnes. Actes que, seguint el cerimonial tradicional universitari, distingeixen rellevants personalitats dels diferents àmbits científics conreats a la Universitat de València.
Els agraïsc la seua assistència a aquest solemne acte en què hem investit amb el doctorat honoris causa dues destacades trajectòries que representen, alhora, dues disciplines investigadores: les humanitats, àmbit de treball del doctor Massot, i les ciències socials, en la persona de la doctora Sassen. Però també representen conjuntament l’esperit de la Universitat de València: la dimensió del nostre propi territori i la visió cosmopolita que és pròpia d’una institució com la nostra.
Doctor Massot, doctora Sassen, enhorabona i benvinguts al Claustre de la Universitat de València, una institució que s’honora de comptar amb vostès com a nous doctor i doctora honoris causa.
Els rellevants mèrits que concorren en la persona del doctor Massot han estat àmpliament lloats pel doctor Vicent Simbor en la seua esplèndida laudatio. Enhorabona per l’extens treball de síntesi de l’àmplia obra del nostre nou honoris que adientment heu categoritzat i classificat per tal de presentar un intel·lectual compromés amb la recerca filològica, però també amb la història en general. Un home que destaca per una erudició que ha quedat ben reflectida en la seua lectio.
Professor Simbor, podeu estar ben segur que l’apassionament al qual us heu referit en la vostra laudatio és fruit d’una admiració que està sobradament fonamentada en la trajectòria científica del doctor Massot, però també en la seua capacitat de gestió al front de les Publicacions de l’Abadia de Montserrat, editorial de referència en la investigació humanística d’arrels renaixentistes, així com al front de prestigioses revistes científiques en la nostra llengua, a més de la seua participació en nombroses institucions culturals de la llengua i la cultura catalanes, com la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona i la Secció Històrico-Arqueològica de l’Institut d’Estudis Catalans, que presideix. Vull agrair institucionalment la presència en aquest acte del president de l’Institut, doctor Joandomènec Ros i Aragonés, així com del professor Joan Veny i Clar, doctor honoris causa per la Universitat de València –doctor amicitiae gratia recordava el nostre nou honoris que era l’expressió que el doctor Miquel Batllori va emprar l’any 1975 en la seua investidura en aquest mateix històric Paranimf.
Doctor Massot, podeu estar ben segur que no sols es deu a l’amistat amb què compteu entre nombrosos professors i professores de la nostra Universitat. Es tracta d’un reconeixement merescut que s’uneix al que heu rebut de nombroses institucions, com ara la germana Universitat de les Illes Balears, la Medalla del Consell de Mallorca, la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya i el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes.
Enhorabona i benvingut a la vostra nova alma mater.
Enhorabona extensiva a la magnífica lectio que heu impartit des de la càtedra. Una autèntica lliçó magistral en què heu fet un extens repàs a la presència del territori valencià en la monumental Obra del Cançoner Popular.
Dels treballs que l’han feta possible, dilatats en el temps i interromputs per les circumstàncies de cada època, hem d’extraure algunes reflexions que van més enllà de la pròpia obra, la seua extensió i el seu valor històric i cultural. La primera d’elles és la importància del mecenatge per tal de dur endavant amplis projectes científics i culturals. Una filantropia present en la nostra història i que en dècades recents s’ha destacat com una necessitat en el nostre context actual, que requereix de marcs legals de suport i de mecanismes que afavorisquen aquestes col·laboracions amb les institucions culturals i científiques.
Una altra reflexió és la importància de la cooperació científica. Aquestes col·laboracions són les que ens permeten assolir les més altes fites en el treball científic.
I, finalment, la importància de la col·laboració entre les institucions i del seu compromís amb la preservació del patrimoni històric i cultural, especialment el patrimoni immaterial, sempre en perill de desaparèixer si no és acuradament estudiat i preservat.
La Universitat de València és conscient de la importància de preservar el llegat de les generacions que ens han precedit. La recuperació d’aquest històric edifici i dels tresors culturals que la Universitat ha anat acumulant al llarg del temps per tal de posar-los a l’abast de la ciutadania en un espai obert com és l’actual Centre Cultural La Nau, n’és un exemple, al qual s’uneixen el bicentenari del Jardí Botànic de la Universitat; la recuperació del palau dels Martínez Vallejo, que conserva fragments de la muralla àrab del segle XI i de la Torre de Miramar del segle XVIII entre d’altres restes històriques, i que ara allotja el Col·legi Major Rector Peset, així com del Palau de Cerveró com a seu del Museu d’Història de la Ciència i de serveis universitaris com el de Relacions Internacionals.
L’estudi del passat propi, la seua preservació i divulgació, són dimensions fonamentals d’un territori i la seua gent i, per tant, dimensions irrenunciables de l’acció cultural institucional que han de ser combinades amb la necessitat d’espais per a la reflexió sobre el futur que volem assolir conjuntament.
En aquesta reflexió sobre el passat recent i el present, així com en les trajectòries de futur que s’hi evidencien, la doctora Saskia Sassen n’és un clar referent a nivell internacional.
Com ha assenyalat el doctor Antonio Ariño en la seua esplèndida laudatio, la Doctora Saskia Sassen és, en el camp de la sociologia contemporània, una de les figures clau per entendre les dinàmiques del món actual. Amb una sòlida i cosmopolita trajectòria formativa en universitats franceses, sud i nord-americanes i europees, la professora Sassen ha desenvolupat una obra de reconegut prestigi que ha aportat una perspectiva global inèdita als estudis de gènere i una rellevant anàlisi crítica de la globalització que és imprescindible per descobrir les tendències del món actual.
Així, l’obra de la Dra. Sassen s’articula amb una visió transversal que pivota sobre tres eixos: les desigualtats, el gènere i la immigració. Des de la direcció del comitè sobre pensament global de la Universitat de Columbia, als Estats Units, en la qual és professora de Sociologia, ha centrat el seu interès en les ciutats globals, la immigració, la ciutadania i la governança.
Enhorabona, professor Ariño, vicerector de Cultura i Igualtat, estimat amic Antonio, per la vostra intervenció en aquest solemne acte acadèmic que ha posat en relleu les destacades aportacions de la doctora Sassen a les ciències socials que l’han fet justa mereixedora d’aquest reconeixement. Aquest doctorat honoris causa s’uneix al que li han lliurat altres universitats d’arreu del món i a destacades distincions com el premi Príncipe de Asturias a las Ciencias Sociales i l’Ordre des Arts et des Lettres del govern francès.
Distinguished Professor Sassen, welcome to the University of Valencia, an ancient Mediterranean university rooted in the fifteenth century but developing today an international activity, as one of the leading universities in Spain. Thank you very much for sharing your thoughts about the future of our society.
Els treballs de la doctora Sassen entorn a la nova fase del capitalisme en què ens trobem són també objecte d’estudi des de nombrosos àmbits del coneixement que es conreen a la Universitat de València. En la seua obra es refereix a estructures de capital articulades per unes elits econòmiques i socials en el marc d’unes capacitats sistèmiques que esdevenen factors clau en el procés de concentració de la riquesa, tan àmpliament evidenciat per l’economista francès Thomas Piketty en la seua obra sobre el capital al segle XXI.
Concentració de riquesa que genera desigualtat no sols dins de les societats occidentals i avançades, com bé va il·lustrar el doctor Muñoz Machado en la seua lectio honoris causa sobre la pobresa, sinó també a l’escletxa entre nord i sud a la qual es referí també el nostre honoris causa Sami Naïr.
Aquestes capacitats sistèmiques, que la professora Sassen caracteritza per les seues complexitats tècniques i legals, es troben al darrere de determinades polítiques econòmiques que, recentment, han estat durament contestades pels òrgans de govern de la Universitat de València. Particularment em referisc a les polítiques de consolidació fiscal desenvolupades a Europa en el marc de la profunda crisi econòmica i social que hem experimentat i que en aquest mateix Paranimf foren anomenades «obra teatral de moralitat» pel professor Paul de Grauwe, actualment a la London School of Economics, en l’acte de la seua investidura com a doctor honoris causa.
Així mateix, la doctora Sassen assenyala que la immigració «constitueix un àmbit estratègic per indagar al voltant dels límits del nou ordre mundial», atès que «propicia la renacionalització de la política i del concepte de la importància del control sobirà sobre les fronteres i que es troba imbricada en una dinàmica de transnacionalització dels espais econòmics i de les legislacions sobre drets humans».
Aquestes reflexions són de plena actualitat en el marc de la crisi humanitària de les persones refugiades que està vivint l’Europa contemporània.
En un marc post-keynessià i post-westfalià, cal emfatitzar les dificultats de les institucions supranacionals per garantir la protecció efectiva de la població civil i del patrimoni de la humanitat, així com per donar una resposta efectiva als fluxos migratoris derivats tant dels conflictes bèl·lics com de les desigualtats econòmiques.
L’obligació de la ciència en general, i en aquest cas de les ciències socials, econòmiques i jurídiques, és contribuir a explicar les causes d’aquestes dinàmiques i buscar-ne solucions. L’obligació de les institucions compromeses amb la seua societat, com és la Universitat de València, és oferir espais de diàleg i intercanvi d’opinions, espais de debat i també espais d’acords per a construir el futur. Un futur que volem millor. Un futur per a una societat més justa i democràtica, més avançada, més solidària.
La raó dels Jurats de la ciutat per fundar aquesta Universitat en el segle XV fou el somni del progrés de la societat. Un somni que compartim i reafirmem any rere any en cada acte d’obertura acadèmica i hui, especialment, en aquest solemne acte d’investidura de doctors honoris causa que hem compartit.
Moltes gràcies.
BIOBIBLIOGRAFIA DEL DOCTOR
JOSEP MASSOT I MUNTANER
PETITA HISTÒRIA PERSONAL
per J. Massot i Muntaner
Voldria començar agraint a les meves estimadíssimes amigues Lluïsa i Carme i al meu estimadíssim amic Vicent el gran regal que m’han fet, ocupant-se de la meva vida i la meva obra i, en el cas de la Carme i en Vicent, venint expressament de València per fer-se presents en aquest acte, atès que els era totalment impossible de ser, com haurien desitjat, al Palau de la Música el 13 del mes vinent. Ara fa uns quants anys, el 28 de febrer de 2008, quan em va tocar agrair un ampli dossier que m’havia dedicat la revista mallorquina Lluc amb data de setembre-octubre de l’any anterior, vaig recordar les paraules de saviesa oriental que conté el llibre bíblic anomenat Eclesiàstic:
Si et fas un amic, fes-te’l en la prova, no corris massa a confiar-t’hi. Perquè hi ha l’amic de conveniència, que no et serà fidel el dia de l’adversitat. En la prosperitat serà com tu mateix, es franquejarà amb els de casa teva; però, si ets humiliat, es girarà contra tu i evitarà la teva presència. Allunya’t dels enemics i guarda’t dels amics. Un amic fidel és un refugi poderós: qui el troba, ha trobat un tresor. Un amic fidel no té preu, és inestimable el seu valor. Un amic fidel és un elixir de vida; els qui temen el Senyor el trobaran. El qui tem el Senyor manté la seva amistat, perquè, tal com és ell, és el seu amic (Ecl 6, 6-12).1
Com deia també aquell dia, jo sempre he tingut la sort de tenir pertot arreu molts i excel·lents amics fidels, i tot el que representa l’acte d’avui n’és una demostració palpable. He tingut un munt d’amics i d’amigues en el jurat que atorga el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. He tingut molts altres amics –en algun cas desconeguts– que han volgut fer-se ressò d’aquest premi als mitjans de comunicació social, no solament a la premsa, a la ràdio i a la televisió, sinó també als blogs digitals, al Twitter i a Facebook, i no cal dir que aquestes darreres setmanes m’ha caigut a sobre una autèntica allau de trucades, de cartes, de correus electrònics i de missatges de mòbil que arribaven des de Bolívia, des de Mèxic, des dels Estats Units, des de Rússia, des de França, des d’Itàlia, des d’Holanda, des de Suïssa, des d’Alemanya, des de les Espanyes profundes i de tot arreu dels Països Catalans.
Com ja vaig manifestar, amb plena convicció, al primer moment que es va donar a conèixer la notícia de la concessió d’aquest premi, que alguns qualifiquen de «premi dels premis» i que fins i tot les autoritats consideren superior als guardons atorgats per institucions oficials, crec fermament que hi ha moltes altres persones que se’l mereixen més que jo. Em sembla incomprensible, per assenyalar només algun nom, que a hores d’ara no l’hagin rebut lingüistes com Germà Colón o com Joan Veny, o historiadors com Josep Fontana. En tot cas, em correspon d’acceptar amb humilitat la decisió del jurat i agrair-li la generositat amb què ha qualificat la meva trajectòria vital, iniciada a Mallorca ara fa setanta anys, que des de petit m’ha dut al que Llorenç Riber en deia «la ciutat dels llibres» i a sentir un amor per la nostra llengua i per totes les seves manifestacions que en bona part em venia de la lectura assídua del Bolletí del Diccionari de la Llengua Catalana de mossèn Antoni M. Alcover, del qual el meu pare era un admirador entusiasta.