De València i Mallorca

PERFIL BIOGRÀFIC DE JOSEP MASSOT I MUNTANER

a càrrec de Rafael Roca

Al pròleg a la tercera sèrie d’Escriptors i erudits contemporanis l’estudiós Josep Massot i Muntaner afirma que concep la tasca investigadora com «una work in progress que no s’acaba mai i que presenta constantment nous caires i nous desafiaments».1 És a dir, com un conjunt d’estudis i reflexions que dialoguen els uns amb els altres, es matisen i es perfeccionen; de manera que, al llarg dels anys i dels treballs, es van ampliant i complementant, sempre a la recerca de la veritat. Com un procés de revisió i construcció permanent marcat per l’exigència intel·lectual que confereix a la seua obra una extraordinària fiabilitat i un gran sentit unitari.

Efectivament, una ullada a l’extensíssima producció bibliogràfica de Josep Massot i Muntaner permet comprovar de seguida com aquest experimentat editor, promotor i estudiós polifacètic de la cultura –filòleg, historiador, crític…– ha actuat amb l’eficàcia d’un terrisser destre que va aixecant i modelant la seua obra amb ciència i paciència, conjugant la tècnica amb la constància i la passió, sempre amb anhel i estima. I que ha estat així, a força de fer girar el torn una vegada i una altra, com ha anat afaiçonant i arredonint una producció que, de dècades ençà, l’acredita com un dels humanistes catalans més destacats de tots els temps.

Nascut a Palma el 3 de novembre de 1941, és fill d’una família de músics, escriptors i folkloristes fortament atreta per les manifestacions artístiques. El fet de tenir, essent infant, la cultura tan a mà li permeté, entre d’altres coses, d’«aprendre a llegir tot sol en mallorquí perquè llegia pel meu compte les Rondalles de mossèn Alcover», tal com ell mateix ha recordat.2 «Des de menut vaig ser una “rata de biblioteca” […] i no és estrany que més d’un cop pensés en la possibilitat d’esdevenir bibliotecari».3 Fou així com Josep, el major de quatre germans (el segueixen Joan, Guillem i Biel), entrà ben d’hora en contacte amb diversos intel·lectuals mallorquins, cosa que li facilità seguir de prop els ensenyaments de filòlegs i historiadors de la qualitat del menorquí Francesc de Borja Moll, que posava fi al Diccionari català-valencià-balear, i el valencià Manuel Sanchis Guarner, per aquell temps exiliat a Mallorca.

Encara que la seua família era originària de Palma, el seu pare va començar a exercir de metge a Campanet, on visqué durant aproximadament un any i mig. Josep va nàixer més o menys al cap de sis mesos, a Palma per desig exprés de la seua mare. De fet, la família va conservar una casa a Ciutat, on a vegades estaven empadronats i on sojornaven sempre durant temporades llargues o curtes. Quan tenia al voltant d’un any es traslladaren a Pòrtol, de manera que fou allí on passà la infància.4 Posteriorment, estudià el batxillerat a Monti-sion, el col·legi dels Jesuïtes de Palma, on coincidí, entre d’altres, amb qui seria futur president balear, Gabriel Cañellas. En 1958 féu el salt a Barcelona per a iniciar la carrera de Filosofia i Lletres, cosa que li permeté establir noves relacions intel·lectuals i d’amistat amb dues persones que esdevindrien peces clau de la seua formació inicial: Josep Maria de Casacuberta, de qui aprengué l’amor per l’edició curosa i exigent, i Martí de Riquer, que el va introduir en el món de la investigació literària. I en 1959 ja va assistir als cursos clandestins de llengua i literatura que s’impartien als Estudis Universitaris Catalans, on conegué dues personalitats més que també el marcarien de per vida: Joaquim Molas i Ramon Aramon i Serra.

En setembre de 1962 la seua vida experimentà un notable gir, ja que ingressà al Monestir de Montserrat, primer com a postulant i després com a novici; i al cap de dos anys hi féu la primera professió. En juny de 1963 es llicencià en Filosofia i Lletres. Secció de Filologia Romànica a la Universitat de Barcelona i defensà la tesi de llicenciatura, que tractava sobre el romancer balear. I en setembre d’aquell any obtingué el premi extraordinari de llicenciatura. «Eren els temps en què la Filologia Romànica tractava encara de tota la Romània, i no com ara, que s’ha anat dividint i subdividint fins al punt que els estudiants de Filologia Catalana no estudien ni provençal, ni francès, ni italià, llengües i literatures indispensables per a entendre com cal l’evolució del català i de la seva literatura, i pràcticament no s’hi dóna gens de llatí, igualment indispensable per a conèixer el català», ha afirmat recentment en una conversa informal.

Ja abans d’acabar els estudis va publicar dos articles que encetaven la seua trajectòria intel·lectual, gràcies a un dels quals, dedicat al romancer tradicional espanyol a Mallorca, va establir relació epistolar amb Ramón Menéndez Pidal, mestre de filòlegs. Així mateix, a la Universitat de Barcelona va poder gaudir d’excel·lents professors, entre els quals, a més de Martí de Riquer, cal esmentar Antoni Vilanova, Antoni M. Badia i Margarit, Joan Bastardes, Joan Petit, Carlos Seco, José Manuel Blecua… «Amb en Blecua [ha recordat també], un altre professor excel·lent, ens vàrem fer molt amics, fins al punt que volia que em quedés amb ell a la Universitat. Fins i tot, quan vaig entrar a Montserrat, els primers dies em venia a veure molt sovint i em deia: “¡Salte, que te necesito!”».5 En 1965 Josep Massot esdevingué director de la revista internacional Studia Monastica, càrrec que va mantenir fins a 1994, i també intervingué en la celebració del II Congrés Litúrgic de Montserrat.

Entre 1962 i 1970, mentre feia classe als seus companys monjos, realitzà estudis eclesiàstics a Montserrat mateix, on tingué excel·lents professors de Bíblia, d’Història Eclesiàstica, de Filosofia i de Teologia, cosa que li va permetre d’ampliar el ventall de coneixements i li facilità els estudis interdisciplinaris. D’altra banda, durant l’estiu de 1966 i el primer semestre de 1970 realitzà estades als monestirs alemanys de Münsterschwarzach (Francònia) i de Sankt Bonifaz de Munic per a estudiar llengua i cultura alemanyes, i va seguir cursos intensius al Dolmetscher und Sprachen Institut, un equivalent de les actuals facultats de Traducció i Interpretació.

Encara que, com acabem de veure, la seua primera producció intel·lectual s’enceta a l’inici dels anys seixanta, fou la dècada dels setanta la que veié desplegar l’enorme potencial humà i cultural de Josep Massot i Muntaner. En 1970 esdevingué col·laborador de la Gran Enciclopèdia Catalana. En 1971 rebé l’encàrrec de dirigir Publicacions de l’Abadia de Montserrat, l’entitat editorial en exercici més antiga del món, un nomenament que el condicionà notablement i que li impedí de seguir amb alguns dels seus plans, ja que, per exemple, no pogué tornar a Alemanya, tal com tenia previst. I poc temps després fou ordenat sacerdot.

D’altra banda, durant tres cursos (1970-73) fou professor de Literatura Catalana a la Universitat de Barcelona; i al llarg de molts anys ha ensenyat català i literatura al clericat de Montserrat, on actualment és professor d’Història de l’Església moderna i contemporània. L’any 1970 assistí al Col·loqui d’Amsterdam, que suposà el naixement provisional de l’Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes (AILLC), i on es publicà un número de la revista Norte de tipus bibliogràfic, en el qual va col·laborar per encàrrec del Dr. Badia i Margarit. I en 1973 participà en la constitució oficial de l’AILLC, que es materialitzà en el Col·loqui de Cambrigde. Fou el moment en què el Dr. Badia li demanà que acceptara de ser secretari de la novella associació, càrrec que ocupà fins al 1993. D’aleshores ençà, n’és conseller, responsable de publicacions i coordinador de la sèrie Estudis de llengua i literatura catalanes, que s’inicià el 1980 i que ja va pel setanté volum. Mentre era secretari de l’AILLC, formà part també del consell assessor de la Institució de les Lletres Catalanes. En 1974 esdevingué membre del consell de redacció de la revista Serra d’Or, que passà a dirigir en 1994, un càrrec que encara manté. Al si de Curial Edicions, l’any 1975 fundà la revista Randa, dedicada a temes baleàrics, que des d’aleshores dirigeix. I en 1979 va substituir Joaquim Molas com a director del Diccionari de la literatura catalana.

Per encàrrec d’Enric Casassas, aleshores president de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), en 1985 fundà la Societat Catalana de Llengua i Literatura, societat filial de l’IEC que va presidir fins a 1991; i un any després, la revista Llengua & Literatura, de la qual va exercir com a director fins al 2010 (actualment, en forma part del consell de redacció). És membre també del consell de redacció de la revista Estudis Romànics i dels consells editors del Butlletí de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona i de l’Editorial Barcino, on va aconseguir, entre d’altres coses, que es reinstaurara la col·lecció dedicada als estudis verdaguerians.

Així mateix, ha pertangut o pertany al consell assessor de diverses revistes catalanes i estrangeres, entre les quals Caplletra i Catalan Review; ha impartit nombrosos cursets i conferències arreu dels Països Catalans i a diverses universitats estrangeres; i ha assistit sovint a congressos i reunions científiques de tota índole i abast. I encara, a la dècada dels anys vuitanta, formà part del consell assessor de la CIRIT (Comissió Interdepartamental de Recerca i Innovació Tecnològica); va ésser assessor i col·laborador de la Gran Enciclopèdia Catalana i del Petit Curial; i des de 2008 és codirector de la Catalan Historical Review, publicada per l’Institut d’Estudis Catalans.

L’any 1991 representa una data ben rellevant, en el transcurs de la seua biografia intel·lectual, ja que fou el moment en què la família del mecenes Rafael Patxot i Jubert cedí al Monestir de Montserrat l’arxiu de l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya; i Josep Massot rebé l’encàrrec d’ordenar, estudiar i conservar el llegat d’un dels treballs de recerca etnomusicològica més importants d’Europa. La cura i l’esforç que, d’aleshores ençà, ha dedicat a l’anàlisi i la publicació d’aquest immens fons –entre els anys 1993 i 2011 ha publicat els volums IV-XXI dels Materials de l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya– han fet possible que els estudiosos i els lectors interessats disposen d’uns documents impagables per al coneixement de la literatura popular, l’etnografia, la música i fins i tot la fotografia, no sols de Catalunya, sinó també de les Illes Balears i del País Valencià.

D’altra banda, cal destacar que des del 1999 és membre de la Secció Històrico-Arqueològica de l’Institut d’Estudis Catalans, de la qual n’ha estat successivament tresorer, secretari, vicepresident, president en funcions durant un any (2013-2014) i president des del 2014. I que des del 2000 és igualment membre de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, de la qual és secretari. Per si això no fóra suficient, encara cal afegir-hi que forma part del consell de publicacions de l’Institut d’Estudis Catalans; del patronat de la Fundació Mercè Rodoreda (concretament del comitè tècnic, des del 2015); i de la Societat Verdaguer (des de la seua fundació el 1991). A més, és membre d’honor de la Societat d’Onomàstica; membre d’honor de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana; membre corresponent de la Societat Arqueològica Lul·liana (fundada a Palma el 1880); i membre honorari de l’Institut Menorquí d’Estudis (IME).

En el capítol de premis i reconeixements, cal assenyalar que: el 1989 va rebre el Premi Francesc de Borja Moll, de l’Obra Cultural Balear, pel conjunt de la seua obra; en 1993 fou distingit amb el Premi Crítica Serra d’Or i el Premi Sanchis Guarner, de la Fundació Jaume I, pel llibre Llengua, literatura i societat a la Mallorca contemporània; en 1996 rebé la Creu de Sant Jordi que atorga la Generalitat de Catalunya; en 1998, el Premi Nacional de Cultura Popular, també de la Generalitat de Catalunya, per la recuperació i l’edició de l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya; en 1998 fou nomenat doctor honoris causa per la Universitat de les Illes Balears; en 1999 rebé el Premi Ars Magna de la Casa Catalana de Mallorca; en 2000 fou distingit amb el Reconeixement de Mèrits del Patronat de l’Escola Municipal de Mallorquí de Manacor; en 2009 li fou concedida la Medalla d’Or del Consell de Mallorca; i en 2012 va rebre el que segurament és el guardó més prestigiós de tots els que es lliuren de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó: el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, que atorga Òmnium Cultural.

El respecte i l’admiració que hom professa envers el treball del pare Massot, i també l’estima a la seua persona, s’expressen de moltes i molt diverses maneres; i potser una de les més eloqüents siguen els volums i escrits d’homenatge que, en els darrers anys, li han adreçat amics, col·legues i companys, i que tan bé permeten observar el que Vicent Simbor ha qualificat com els «dos angles bàsics que conformen i defineixen la seua personalitat: gestor i promotor cultural i estudiós humanista».6 Així, cal destacar que en 2004 Germà Colón, Tomàs Martínez i Maria Pilar Perea li varen dedicar una extensa miscel·lània que aparegué a Castelló de la Plana amb el títol La cultura catalana en projecció de futur. Homenatge a Josep Massot i Muntaner, i que comptà amb la participació de més de dues dotzenes d’investigadors. D’altra banda, en setembre-octubre de 2007 el núm. 859 de la revista mallorquina Lluc li dedicà un dossier –titulat «Josep Massot i Muntaner, un savi infatigable»– que estava integrat per articles de Jaume Guiscafrè, Joan Mas i Vives, Pere Rosselló Bover, David Ginard, Pere Fullana i Margalida Tomàs; i també per una entrevista realitzada per Pere Antoni Pons i una breu semblança biogràfica que anà a càrrec del seu germà Biel.

Algun temps després, en 2012, Joan Martí i Castell i Josep Moran editaren un complet volum de Bibliografia de Josep Massot i Muntaner, amb prefaci de Josep M. Soler, abat de Montserrat, i pròleg d’August Bover. I aquell mateix any, a propòsit de la concessió del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, el núm. 60 de la revista valenciana Caràcters li dedicà un nou monogràfic amb articles de Vicent Simbor, Carme Gregori, Lluïsa Julià i Damià Pons. Finalment, en 2015 la Societat Catalana de Llengua i Literatura –de la qual, com ja ha sigut dit, va ser fundador i primer president– volgué homenatjar-lo amb l’edició d’un llibre a cura d’August Bover i Manuel Llanas que, amb el títol de Saviesa i compromís, aplega nou entrevistes que va concedir entre els anys 1999 i 2012.

Precisament, a l’escrit titulat «Doctor subtilis», que obre el volum Saviesa i compromís, Salvador Giner qualifica Josep Massot i Muntaner com a «feiner impenitent», «de ferrenca voluntat» i «assenyat com cap altre».7 Són qualificatius que denoten exemplaritat i que li escauen com a anell al dit; i per a comprovar-ho només cal fullejar el llarg miler de treballs (entre articles, col·laboracions en obres col·lectives, pròlegs, ressenyes…) i la vuitantena llarga de llibres que, sobre temes de llengua, literatura i història dels Països Catalans, porta publicats a dia d’avui (un total de 1.176 publicacions a hores d’ara): «una obra monumental a través de la qual ha anat prenent cos un dels projectes intel·lectuals més solvents i ambiciosos de l’àmbit cultural català en l’època contemporània», en paraules de Carme Gregori.8

Atent a totes i cadascuna de les manifestacions que la cultura catalana genera a qualsevol coordenada del globus terraqüi, el pare Massot ha sabut guanyar-se l’adhesió i l’estima d’un «estol d’amics fidels i incondicionals que abasta tots els continents», al qual es refereix en l’escrit que obre aquest volum; i singularment les nostres, les dels valencians. La seua vinculació amb la Universitat de València està basada en el contacte directe amb els membres del Departament de Filologia Catalana i en l’edició, fa més d’un quart de segle, de conjunts d’estudis de la importància i la solidesa de les miscel·lànies dedicades a Joan Fuster (vuit volums) i Manuel Sanchis Guarner (tres volums); i també en l’edició d’actes de diversos col·loquis, en alguns dels quals, per cert, ha participat.

En aquest sentit, resulta oportú destacar l’estreta col·laboració que, gràcies a la seua mediació, ja fa dècades que varen establir les tres universitats públiques valencianes i l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana amb les Publicacions de l’Abadia de Montserrat, fruit de la qual han pogut ser realitat, entre d’altres, els 86 títols de la collecció Biblioteca Sanchis Guarner i els 61 números de la revista Caplletra. Tot un cabal cultural i científic que té en aquest polifacètic «mallorquí de Catalunya», tal com s’agrada de presentar-se, un dels seus responsables més directes.

A hores d’ara, als 75 anys d’edat, Josep Massot i Muntaner continua en plena activitat intel·lectual; i com que «té les virtuts de la laboriositat inexhaurible, de l’eficiència màxima en la utilització del temps que té disponible, i del rigor més exigent a l’hora d’aplicar els seus mètodes de recerca», tal com afirma Damià Pons,9 la seua agenda es troba farcida de projectes de futur. Així, coincidint amb el vuitanté aniversari de l’inici de la guerra civil, en aquests moments treballa en la segona edició augmentada de la Vida i miracles del «conde Rossi»; «i de seguida que pugui», s’apressa a afegir-hi mentre conversa, «enllestiré una refosa del llibre La guerra civil a Montserrat, i una mica més endavant els dos o tres que em falten per tancar la saga de la guerra civil a les Balears (Mallorca, base aeronaval mediterrània i Aportació de Mallorca a la guerra civil, com a mínim)». I a tot això encara cal sumar les múltiples responsabilitats que actualment exerceix, entre les més exigents de les quals es troben, com sabem, les direccions de les Publicacions de l’Abadia de Montserrat i de la revista Serra d’Or, la presidència de la Secció Històrico-Arqueològica de l’Institut d’Estudis Catalans i la secretaria de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona.

És possible afegir-hi alguna cosa més? Doncs sí, que, tal com Manuel Llanas assevera al volum Saviesa i compromís, el pare Massot «és l’home que treballa més d’aquest país»; i que «a la seva infatigable activitat investigadora, acadèmica, editorial i cívica, hi suma una voluntat constant de servei i una proverbial generositat humana i intel·lectual sense falla».10 I els qui l’hem tractat en som testimoni. Ad multos annos!

1. Escriptors i erudits contemporanis. Tercera sèrie (Barcelona, 2003), p. 8.

2. Saviesa i compromís. Nou entrevistes a Josep Massot i Muntaner (Barcelona, 2015), p. 66.

3. «A la ciutat dels llibres», Caràcters, 60 (València, 2012), p. 25.

4. Saviesa i compromís. Nou entrevistes a Josep Massot i Muntaner (Barcelona, 2015), pp. 66-67.

5. Ibid., p. 68.

6. «Josep Massot i Muntaner: entre la investigació i la gestió cultural», Caràcters, 60 (València, 2012), p. 26.

7. Saviesa i compromís. Nou entrevistes a Josep Massot i Muntaner (Barcelona, 2015), p. 9.

8. «Josep Massot, erudició i mestratge intel·lectual», Caràcters, 60 (València, 2012), p. 27.

9. «El sentit cívic infatigable d’un erudit de la cultura», Caràcters, 60, p. 29.

10. Saviesa i compromís. Nou entrevistes a Josep Massot i Muntaner (Barcelona, 2015), p. 15.

BIBLIOGRAFIA

a càrrec de Rafael Roca

1. LLIBRES

1. Els mallorquins i la llengua autòctona (Barcelona, Curial, 1972; Biblioteca de cultura catalana, 1).

2. Aproximació a la història religiosa de la Catalunya contemporània (Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1973; Saurí, 11).

3. L’Església catalana al segle XX (Barcelona, Curial, 1975; Biblioteca de cultura catalana,14).

4. La guerra civil a Mallorca (Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1976; Biblioteca Serra d’Or, 9).

5. Església i societat a la Mallorca del segle XX (Barcelona, Curial, 1977; Biblioteca de cultura catalana, 28).

6. L’Església catalana entre la guerra i la postguerra (Barcelona, Rafael Dalmau, 1978; Episodis de la història, 223-224).

7. Cultura i vida a Mallorca entre la guerra i la postguerra (1930-1950) (Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1978; Biblioteca Serra d’Or, 14).

8. Els creadors del Montserrat modern. Cent anys de servei a la cultura catalana (Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1979; Biblioteca Serra d’Or, 23. Segona edició, 2012).

9. Trenta anys d’estudis sobre la llengua i la literatura catalanes (1950-1980). II. La literatura. De l’Edat Mitjana a la Renaixença (Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1980; Biblioteca Serra d’Or, 5).

10. Obra selecta de Jacint Verdaguer (Barcelona, Kapel S. A., 1982).

11. La guerra civil a Montserrat (Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1984; Subsidia monastica, 12).

12. Els mallorquins i la llengua autòctona. Segona edició augmentada (Barcelona, Curial, 1985; Biblioteca de Cultura Catalana, 1).

13. Antoni M. Alcover i la llengua catalana (Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat - II Congrés Internacional de la Llengua Catalana, 1985).

14. Cançonetes mallorquines recollides per Marià Aguiló, I (Barcelona, Barcino, 1985 [1986]; Biblioteca Folklòrica Barcino, 19).

15. El desembarcament de Bayo a Mallorca. Agost-setembre de 1936 (Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1987; Biblioteca Serra d’Or, 61).

16. Vida i miracles del «conde Rossi». Mallorca, agost-setembre 1936 / Màlaga, gener-febrer 1937 (Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1988; Biblioteca Serra d’Or, 72).

17. Georges Bernanos i la guerra civil (Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1989; Biblioteca Serra d’Or, 88).

18. Els escriptors i la guerra civil a les Illes Balears (Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1990; Biblioteca Serra d’Or, 94).

19. El bisbe Josep Miralles i l’Església de Mallorca. De la Dictadura a la guerra civil (Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1991; Biblioteca Serra d’Or, 101).

20. Els intel·lectuals mallorquins davant el franquisme (Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1992; Biblioteca Serra d’Or, 110).