- -
- 100%
- +
En l’esplendor del racionalisme, al segle XVIII, ja començà a bastir-se el fonament del productivisme i de la laboriositat. L’empresa, la fàbrica en el context il·lustrat, és el resultat de l’aplicació de la raó a la producció de béns. Un filòsof anomenat Adam Smith en va quedar fascinat. Mig segle abans, Mandeville, el 1714, publicà la Faula de les abelles o vicis privats, beneficis públics. Mandeville fa amb la seva obra una defensa del propi interès i obre la porta a una afirmació que després recollí Smith, el 1776, al llibre La riquesa de les nacions: la del mercat equilibrat i autònom que a la manera d’un rellotge perfectament dissenyat (Smith era un fervent admirador de Newton) convertirà aquesta carrera pel lucre individual en una societat harmoniosa i ordenada. Ja tenim aquí un valor que ha perdurat amb més o menys sotracs fins als nostres dies: la legitimitat del mercat com a espai ideal i eficient de generació i repartiment de béns i serveis. La citació de Smith, prou repetida, diu així:
“No és de la benevolència del carnisser, del vinater, del forner, sinó de les seves mires per l’interès propi de qui esperem i hem d’esperar el nostre aliment. No implorem la seva humanitat, sinó que acudim al seu amor propi, mai no els parlem de les nostres necessitats, sinó dels seus avantatges.” (2004, 46)
D’una manera més o menys progressiva som davant d’uns quants valors que convé subratllar. La persecució del lucre no només és legítima, sinó que esdevé motor de benestar col·lectiu. El mercat és la principal institució que garanteix la distribució d’aquest benefici privat, i l’estat, fins al moment garant de monopolis comercials, n’és el seu principal fre. A l’últim, no menys important, la idea que l’economia és una ciència amb unes lleis autònomes i cognoscibles.
Una revisió de la literatura acadèmica ens portaria a dos punts controvertits. En primer lloc, l’atribució que Smith fa d’aquest ordre perfecte a la mà d’un ésser superior. La mà invisible del mercat, per a un filòsof i economista cristià com Smith, és la mà de Déu. El que hom podria afirmar aquí és que en absència d’aquesta condició o motor últim no hi ha aquest ordre perfecte. En segon lloc, el conflicte intern entre l’economista Smith, partidari de la lliure empresa com a baluard contra els monopolis, i el filòsof moral Smith, queixós de la desolació social i mediambiental provocada per les noves fàbriques angleses i dels creixents problemes de salut dels operaris. Tanmateix, la mentalitat liberal del mercat ja està feta. Ja està formada.
Amb l’evolució del pensament econòmic, progressen també els valors socials que legitimen aquest canvi de tendència, que fan una societat receptiva al nou model econòmic. La “industriositat” com a valor finalista i l’ètica del treball d’aquest nou capitalisme naixent ja es poden trobar de manera diàfana a l’obra de Benjamin Franklin Consells a un jove comerciant, del 1748. Per al pare de la futura nació americana el temps de lleure d’un jove aplicat és el temps per fer alguna cosa útil. Franklin també ens va regalar la coneguda sentència “el temps és diner”, juntament amb una bona carretada de màximes rellevants per descriure el que s’esperava d’un jove aprenent fins ben entrat el segle XX. Una darrera citació, no poc significativa, és la Declaració de Virgínia del 1776, text fonamental per al pensament econòmic. En el seu article primer, ja hi apareix la defensa de la llibertat de comerç i indústria. També el dret inalienable a la propietat que anys a venir havia d’evolucionar en d’altres drets com el de la propietat intel·lectual. Ja tenim conformat el model axiològic que ha romàs pràcticament inalterat fins a l’inici del segle XX.
Weber (2001) li posà un nom: l’esperit del capitalisme. Per a Weber, els valors de l’economia i els de la religió conflueixen en el capitalisme. Segons Weber, és en el trencament del cristianisme, a partir de la Reforma protestant, i particularment dins la seva facció calvinista, on s’origina la llavor de la “industriositat” que ens ha dut al capitalisme actual. Una lectura contemporània de Weber ens l’ofereix l’obra col·lectiva Culture Matters: How Values Shape Human Progress, editada per Harrison i Huntington (2000). En aquest text trobem una classificació dels valors del món occidental en funció de la seva arrel religiosa.
Grondona, autor d’un dels capítols, testimonia com en les cultures catòliques es dóna preferència al pobre, mentre que el ric és vist com un pecador. En canvi, en les societats protestants el favor de Déu es manifesta en el ric, el qual apareix com a mirall d’actuació per al més pobre. En les societats protestants hi ha el fonament de l’activitat emprenedora: no és el destí el que condueix la nostra vida, sinó que som nosaltres qui creem el nostre propi destí. Els estàndards morals ja no són inassolibles, vinculats a una realitat immaterial superior als esforços de la nostra ànima pecadora, sinó que es vinculen sobretot a la llei, establint, doncs, un espai per a la configuració d’un marc moral efectiu, realista, dialèctic i a l’abast de l’individu.
Ben igualment, comença a obrir-se una nova visió immaterial de la riquesa. Aquesta riquesa no rau en els béns tangibles, sinó en quelcom que encara no existeix, en la nostra possibilitat d’innovar, de generar noves possibilitats de riquesa. La competència ja no és vista com quelcom agressiu, necessàriament substituïble per la solidaritat o la lleialtat, sinó que és la llavor del dinamisme, de l’inconformisme i la millora. Es produeix paral·lelament una revaloració del treball. Per a Grondona, l’emprenedor deixa de ser sospitós i passa a col·locar-se en una escala socialment més valorada que no pas el treball intel·lectual, artístic o polític. El protestantisme dóna pas a una societat més plural, menys conformista i, si es vol, més lliurepensadora, tot creant el brou de cultiu suficientment fèrtil per a l’activitat empresarial.
L’estructura econòmica com a condicionant
Tot aquest canvi de mentalitat, històricament, en el nostre país es recolza en un grup reduït de gent. Particularment en la creixent burgesia d’arrel agrària i en el petit comerciant, que, a partir del segle XVIII, són motors d’industrialització i agents principals de transformació del model econòmic vigent. Aquí el context polític no és poc important. Aquesta transformació s’empara amb un sistema colonial proteccionista que permet el floriment d’indústries de la importància del tèxtil i que progressivament canvien la fisonomia del territori. És al llarg d’aquests darrers segles, fonamentalment en la segona meitat del segle XIX, quan Catalunya arriba a ser la gran fàbrica d’Espanya i la seu, també, d’un important moviment obrerista. Molt han canviat les coses.
Pel que fa al context axiològic d’aquesta empresa, a cavall dels segles XIX i XX, som davant del desplegament de les colònies fabrils, intents científics d’aïllar les masses obreres dels focus de tensió ideològica. Les empreses d’aquesta època, en particular les grans, desenvolupen un model progressivament paternalista i comprensiblement interessat a mantenir la pau social a l’interior de les fàbriques. No fou fins ben entrat el segle XX que les noves teories de la motivació i la gestió moderna transformaren des d’un vessant pseudocientífic les bases d’aquesta conflictiva relació entre capital i treball. El gran valor de l’empresa catalana fou durant molts anys el progrés econòmic, el lideratge ideològic i polític d’aquesta Espanya que, des de la pèrdua de les darreres colònies, mira cap endins per trobar el seu motor de desenvolupament i transformació.
La història empresarial catalana evoluciona fortament lligada al context polític. Van venir més endavant guerres, en primer lloc la Primera Guerra Mundial, i després la Guerra Civil amb el seu reflux autàrquic. De la Primera Guerra Mundial arribà una empenta econòmica tan important com la posterior crisi i convulsió social. Enmig d’aquests períodes d’oscil·lació política, entre dictadura i democràcia, d’autarquia i definitiva obertura a l’exterior, l’empresa catalana perviu fins a la Transició al voltant d’uns quants grans noms i d’una xarxa més ampla de petites i mitjanes empreses industrials i de serveis. L’entrada d’Espanya a la Unió Europea, l’expansió de les grans empreses cap a l’exterior i la globalització financera de la dècada dels noranta configuraren un nou patró d’empresa moderna, que és el que arriba fins als nostres dies.
Els valors de l’empresa, tanmateix, són també hereus d’aquest canvi de mirada que la societat fa a l’activitat empresarial. Aquesta transformació axiològica, cap a una empresa tecnològicament moderna i econòmicament integrada en el món, no seria possible sense un canvi de valors paral·lel per part de la nostra societat, una societat –ja s’ha destacat en altres textos– que evoluciona cap a l’individualisme i el materialisme, cap a l’hiperconsum, i on el pes de valors com la família, la religió i fins i tot el treball (Orizo & Roque, 2001) és cada cop menor. No és aquest el moment d’aprofundir en aquests apartats, ja suficientment desenvolupats en altres volums. Seguint autors com Lipovetsky, Sennett, Giddens o el mateix Inglehart, autor de l’Enquesta Mundial de Valors, constatem només les transformacions socials i els canvis de mirada sobre l’estructura productiva. També l’onada postmoderna i postmaterialista tindrà el seu efecte sobre l’empresa, particularment sobre la cultura del treball i les noves pautes de consum (Obeso, 2008).
El que és rellevant en aquest punt és comprendre que els valors socials i els valors de l’empresa van de bracet i que per entendre el que som hem de saber d’on venim. El retrat que en surt és una empresa catalana plenament situada en un context cultural europeu i on, com veurem, la força globalitzadora acaba establint unes pautes de conducta que tenen a veure cada cop menys amb dinàmiques autònomes i cada cop més amb relacions de poder establertes al voltant dels grans agents del mercat. Un ens eteri, aquest “mercat”, on consumidors, empreses i governs d’arreu tendiran a confluir en la construcció d’uns patrons de conducta caracteritzats per la interrelació i el transvasament, també, de valors.
Per continuar aquest relat hauríem de capbussar-nos en les particularitats econòmiques dels sectors, de les realitats derivades de les diferents formes jurídiques, dels diferents rols que tenen o poden tenir els directius d’empresa, i, particularment, en les grans forces del mercat. Parlar de valors de l’empresa avui en dia implica parlar de mercats de capitals, de fons d’inversió i del seu impacte sobre les grans empreses cotitzades. Aquest impacte, per la corretja de transmissió que formen les cadenes de proveïment internacionals, estén els seus tentacles fins a les empreses més petites.
El que serà interessant de no perdre de vista és que parlar de valors d’empresa implica parlar d’una manera molt important de valors del mercat. La conducta empresarial a partir de la unificació de cultures corporatives, a partir de l’estandardització de processos i els moviments de capital internacionals, esdevé cada cop més homogènia; també més dependent. Les empreses mai no han estat autònomes, però el fet evident és que les seves dinàmiques de funcionament cada cop són menys marcades per la realitat immediata i més marcades pel context. Fet aquest passeig per la història, ja podem endinsar-nos en les particularitats de la nostra demografia empresarial.
Demografia de l’empresa catalana
Parlar de valors en abstracte, per bé que pot tenir cert interès a l’hora de copsar tendències, reflectir preocupacions o qüestions obertes, impedeix el lligam necessari amb la realitat que ens envolta. Així doncs, si parlem dels valors de l’empresa catalana, hauríem de preguntar-nos com és aquesta empresa. Per respondre a aquesta pregunta ens nodrirem d’informació provinent de dues fonts principals: l’Institut d’Estadística de Catalunya, l’IDESCAT (2003); i la més actualitzada, l’Anuari de la PIME Catalana, de PIMEC (2007).
Entre totes dues fonts (taula 1) es dibuixa un perfil d’empresa que respon a l’estereotip. Som en un país d’empresa petita i mitjana on una de cada dues empreses són treballadors autònoms, situats majoritàriament en el sector de serveis i en el comerç. En un primer grup trobem les empreses de serveis personals, de transport i comunicació i d’hostaleria. En el segon, comerços d’alimentació, genèrics; roba i calçat. L’any 2002, segons l’IDESCAT, el 62% de les empreses del país quedaven incloses en aquests dos grans grups, per bé que, sumats als grups de professionals i artistes, de la construcció i la indústria, teníem més de sis-cents mil establiments i negocis.
Taula 1: L’empresa a Catalunya. Font: IDESCAT, 2002.
L’empresa a CatalunyaEmpreses per règim jurídic (IAE)Persona física217.040Societat anònima31.693Societat limitada141.526Comunitat de béns4.551Societat cooperativa5.498Altres37.563Total 437.871Establiments d’empreses i professionals per grans sectors d’activitat (IAE)Indústria58.778Construcció78.893Comerç al detall115.640Serveis, llevat el comerç al detall260.138Professionals i artistes91.368Total604.817Establiments d’empreses industrials per branques d’activitat (IAE)Energia i aigua1.257Química i metall3.875Transform. metalls20.437Productes alimentaris4.679Tèxtil i confecció10.600Edició i mobles13.865Indústria NCAA4.065Total58.778Establiments d’empreses de serveis (no al detall) per branques d’activitat (IAE)Comerç a l’engròs35.795Hostaleria45.081Transports i comunic49.194Mediació financera10.497Serveis a l’empresa27.897Serveis personals64.285Immobil. i altres27.389Total260.138Establiments d’empreses de comerç al detall per branques d’activitat (IAE)Productes alimentaris36.081Roba i calçat23.510Articles per a la llar15.971Llibres i periòdics4.191Productes químics9.216Material de transport4.158Comerç NCAA22.513Total115.640L’anuari de PIMEC (2007) ens permet baixar al terreny del que és concret. Quan parlem d’empresa catalana fem referència a més de mig milió d’empreses petites i mitjanes,[3]que donen feina a dos milions d’ocupats. Són empreses que tenen una grandària mitjana no superior als quatre treballadors. Més del 99% de les empreses catalanes són, doncs, empreses petites i mitjanes, bàsicament microempreses i petites empreses que aporten tres de cada quatre llocs de treball i el 65% del producte interior brut (PIB) del sector privat. La dada més significativa: de cada dues PIME, una no té cap empleat.
La PIME, amb caràcter general i obrint-nos a la generalització que en fa Spence (1999), respondria a les característiques d’una empresa orientada a sobreviure, d’estructura interna poc definida, amb poca o nul·la departamentalització. Es tracta d’empreses que es basen en les relacions informals i que estableixen xarxes de contacte i confiança amb les comunitats on operen. Acostumen a ser dirigides per empresaris “apagafocs”, que tot sovint compten amb pocs recursos materials i financers, i en elles no s’estableix una línia divisòria clara entre l’àmbit personal i el laboral. Si ho preferim, entre el patrimoni de l’empresa i de l’empresari. Són empreses normalment escèptiques davant la utilització d’eines de gestió complexes i amb migrats coneixements de gestió empresarial. Malgrat que el discurs d’aquest text ben aviat s’enlairi, convé no perdre de vista aquesta realitat.
Ara bé, si la tesi que mantenim és que els valors de l’empresa es generen en la gran empresa, en els consells d’administració de les grans corporacions i en l’esfera acadèmica, aleshores hem de parar esment en les grans empreses del país. Una realitat és la que viu el gerent i el treballador de la PIME, i una altra, els valors que la societat reconeix a l’empresa en el seu conjunt. Percepcions i realitat objectiva no sempre coincideixen. Si seguim l’anuari de PIMEC (2007), ens trobarem una petita sorpresa numèrica. Per bé que parlem de més de mig milió de PIME catalanes (una part d’elles inactives), la xifra de grans empreses no arriba a mil. En concret, l’any 2007 n’hi havia poc més de vuit-centes. Xifra, sens dubte, sorprenent. Ara bé, donaven feina a prop de 700.000 ocupats, i la seva grandària mitjana, després d’un període de relativa estabilitat (2000-2003), s’havia incrementat en el període 2004-2005 fins a arribar als 842 treballadors.
Són aquestes les empreses que normalment apareixen als diaris, víctimes de fusions i absorcions, de deslocalitzacions, d’OPA hostils o amistoses. També són aquestes les que són multades per vessaments incontrolats al riu; premiades pel descobriment de vacunes o reconegudes per la introducció de productes innovadors al mercat. Són també les que apareixen als mitjans quan protagonitzen expedients de regulació d’ocupació, quan les vagues en paralitzen el funcionament o quan, per una o diverses raons, tanquen les portes per sempre. A Catalunya, també en aquestes empreses més grans, l’empresa familiar és encara un dels exponents principals. Són empreses amb unes característiques específiques que determinen una cultura d’empresa, uns valors determinats i uns problemes particulars. Tot seguit ens hi referirem. Parlem d’empreses on el gros del seu capital pertany a la família del fundador i on almenys un representant d’aquesta família participa en la gestió. Les característiques de l’empresa familiar, el seu cicle vital i el seu difícil govern dibuixen també una part important de la nostra realitat empresarial.
És a les grans empreses catalanes, moltes d’elles corporacions de capital estranger, on trobem amb nombre creixent els executius professionalitzats que en molts casos han rebut formació de postgrau en escoles i universitats estrangeres i que entenen la gestió com un esforç de modernitat, de racionalitat i d’acoblament del futur de l’empresa als grans reptes dels mercats oberts. Són aquestes empreses dirigides per individus que, en el seu esforç de professionalització, incorporen tot un seguit de valors que connecten l’empresa amb un pensament comú fill d’aquest ideari universalista que hi ha darrere del management.
[3] No existeix una única definició universal de PIME. Al nostre país, quan parlem de PIME fem referència normalment als requisits establerts per la Comissió Europea: empreses de menys de 50 milions d’euros de facturació, amb un nombre de treballadors no superior als 250, menys de 43 milions d’euros en actius i un capital social en mans d’empreses que no són PIME inferior al 25% (Comissió Europea, 2003).
L’empresa familiar: preocupacions i valors
Comencem el nostre esforç de dissecció amb un segment empresarial majoritari, el de les empreses dites familiars. Segons la definició aprovada a Brussel·les pel Grup Europeu d’Empreses Familiars (GEEF), són factors determinants perquè una companyia sigui considerada familiar:
• Que la majoria dels vots siguin propietat de la persona o els familiars que van fundar la companyia; de la persona que té el capital social de l’empresa o l’ha adquirit; de les seves esposes, pares, fill(s) o hereus directes del(s) fill(s).
• Que tinguin la majoria dels vots, directa o indirecta.
• Que almenys un representant o parent de la família participi en la gestió o el govern de la companyia.
• Que, en el cas que siguin empreses que cotitzin en borsa, la persona que va fundar la companyia, els familiars o els descendents posseeixin el 25% dels drets de vot als quals dóna dret el capital social.
Segons l’estudi de Guinjoan, Murillo i Pons (2004), per al cas de Catalunya i amb criteris més restrictius que els anteriors, més del 65% de les empreses catalanes es poden considerar empreses familiars i donen feina a més del 60% de l’ocupació total. L’estudi esmentat es fonamenta en una informació relativa a 777 empreses catalanes (400 d’elles familiars) d’una facturació superior a 1,2 milions d’euros (M€), segons dades del 1999. Aquest estudi dibuixa les següents característiques:
a) Dimensió: les empreses familiars són més petites que les no familiars. També ho són el nombre de treballadors ocupats i la seva facturació.
b) Productivitat: la xifra de vendes per empleat, comparada entre empresa familiar i no familiar, dóna valors molt semblants.
c) Recursos propis: la mitjana de recursos propis de les empreses familiars és notablement inferior a la de les no familiars.
d) Rendibilitat: el nivell mitjà de beneficis de les empreses familiars és considerablement inferior al de les no familiars.
e) Dinamisme de les empreses: en un context d’alt dinamisme general de l’activitat econòmica, com ho fou el del període 1995-1999, les empreses no familiars es recolzen més en l’externalització d’algunes activitats, fet que justificaria que creïn menys ocupació directa i que, per tant, tinguin una productivitat de tendència més positiva que les familiars.
Pel que fa al seu sistema d’administració, l’estudi de Guinjoan, Murillo i Pons confirma que la direcció general està majoritàriament a les mans de membres de la família, sigui a les d’un de sol (en el 82,4% dels casos) o compartida entre germans (10,3% de les empreses). Dels familiars que treballen a les empreses, la majoria exerceixen càrrecs directius. Concretament, el 87,2% dels familiars que treballen a l’empresa ho fan en càrrecs de direcció, i el 12,8% restant en altres càrrecs o funcions. Els autors destaquen que, de totes les empreses considerades familiars, el 96%, la pràctica totalitat, ho són perquè el fundador fou un membre de la família.
Vet aquí, com acabem de veure, un dibuix d’una empresa més autònoma de les pressions competitives i dels rànquings que estableix el mercat. Vegem ara dades d’antiguitat de les empreses familiars. Els autors (Guinjoan et al., 2004) confirmen la pervivència del tòpic que ens parla del baix nivell de supervivència d’aquestes empreses, això és, una mortalitat empresarial atribuïble de manera important als problemes successoris que es plantegen en aquest tipus d’empresa. Guinjoan, Murillo i Pons recullen dades comparatives i xocants per a l’Estat espanyol i els EUA:
Antiguitat de les empreses familiars als Estats Units i a Espanya
Nombre de generacionsEstats Units (1997)Espanya (1989)Primera (o fundadora)32%75%Segona41%16%Tercera16%8%Quarta i posteriors11%1%TOTAL100%100%Contra aquests resultats, per al cas de Catalunya i a partir de les dades recollides en l’estudi, el percentatge d’empreses creades abans del 1940 (que es poden considerar de tercera i quarta generació) és del 26,6%, una proporció molt semblant a la nord-americana i molt superior a l’espanyola. És un fet rellevant que, si les dades fossin comparables, posaria en relleu un nivell de supervivència de les empreses familiars catalanes més alt del que normalment és assumit.
Entre les conclusions més interessants de l’estudi, trobem unes dades referides a les probabilitats d’èxit. Com més gran és el percentatge de membres de la família a l’empresa, més disminueixen les probabilitats de supervivència. Contra l’opinió comuna, el fet que la direcció de l’empresa estigui en mans d’un professional extern o que l’empresa compti amb un consell d’administració no influeix ni positivament ni negativament en la probabilitat que l’empresa tiri endavant.
Podem fer ara una nova lectura sobre l’empresa familiar i els seus valors a partir del recent estudi comparatiu dut a terme per Price Waterhouse Coopers (PWC): L’informe global de PWC sobre l’empresa familiar 2007-2008. El document ens permet analitzar els apartats rellevants per al futur de l’empresa familiar (i, potencialment, per vendre serveis de consultoria). L’estudi va comptar amb la participació de 1.454 directius de PIME familiars de tots els continents, i les entrevistes es van realitzar a la primera meitat del 2007. Sobresurten els següents apartats:
a)Amb relació als reptes i les prioritats corporatives de l’empresa familiar:
• Molts dels participants desconfien del creixement massa ràpid de la seva empresa.
• La majoria dels entrevistats asseguren que les seves empreses són molt o bastant competitives.