Empresa i valors

Editorial Barcino SA

Barcelona

Col·lecció Observatori dels Valors

Coordinació

Càtedra LideratgeS i Governança Democràtica

(ESADE)

Titular de la Càtedra Jordi Pujol

Directors de la col·lecció

Àngel Castiñeira

Ferran Sáez

Equip d’investigadors dels núm. 9-12

David Murillo

Daniel Ortiz

Laura Albareda

Enric Colet

1a edició: juny de 2009

© ESADE

© Fundació Lluís Carulla

© D’aquesta edició: Editorial Barcino SA Acàcies 15, 08027 Barcelona

Fundació Lluís Carulla

Carrer Aribau 185

08021 Barcelona

www.fundaciolluiscarulla.cat

info@fundaciolluiscarulla.cat

Amb la col·laboració de Joaquim Roglan

Producció editorial Jordi Quer

Correcció lingüística Esmena Correccions

Disseny Jordi Casas

Maquetació Vània Rosell

Impressió Gràfiko

Dipòsit legal: B-24602-2009

ISBN: 978-84-7226-927-9

Advertiment legal: són rigorosament prohibides, sense l’autorització dels titulars del copyright, la reproducció total o parcial d’aquesta obra per qualsevol procediment, incloent-hi la reprografia i el tractament informàtic.

la crisi com a exemple de complexitat axiològica

Per a molts, la crisi del 2008 va iniciar-se a finals de setembre d’aquest any, quan el Congrés nord-americà reunit en ple va rebutjar la proposta presentada pel secretari del Tresor, Henry Paulson, per tal de salvar un sistema financer amenaçat de col·lapse. Durant les setmanes posteriors, a diferents parts del planeta, les conseqüències es van fer sentir: l’atur s’incrementava, les macromagnituds econòmiques empitjoraven amb força i els plans de rescat públics s’elaboraven per tornar a ser reescrits. Tant és que molts analistes, entre ells el George Soros de La crisi del capitalisme global (1999), parlessin des de feia temps de l’amenaça de la bombolla financera, de la tendència inajornable a l’explosió. La crisi, anunciada, coneguda, però d’uns efectes molt superiors als que molts van intuir, es va precipitar a la tardor del 2008.

I com acostuma a succeir en el cas de grans daltabaixos, un dels primers a parar el cop va ser el model econòmic, els valors dels directius, la cultura de l’avidesa i el risc. Efectivament, una gran part de la responsabilitat d’aquesta crisi té noms i cognoms concrets. N’hi ha d’altres, però, que per manca de voluntat de conèixer, per dispersió de responsabilitats i atenció, quedaran per sempre en l’anonimat. No hi ha dubte que va existir un primer inventor d’aquest instrument financer anomenat “obligació de deute col·lateral”, una bomba explosiva que permetia la desaparició del risc del balanç. Tampoc no hi ha dubte que va haver-hi executius que van decidir que, en condicions de crèdit barat, el millor que podien fer era donar tants préstecs hipotecaris com fos possible. Un càlcul fet amb independència de les possibilitats de retornar aquests crèdits i amb la falsa certesa que els béns immobles no es devaluarien mai. Greu error de greus conseqüències.

Quan parlem d’aquesta mena d’actuacions, efectivament, estem parlant de valors d’empresa, però no només en l’empresa es generen els valors empresarials. La nostra lent d’augment necessita ampliar-se una mica més per agafar una perspectiva completa del paisatge. Va haver-hi unes autoritats públiques que al seu dia es van equivocar a l’hora de rebaixar els tipus d’interès; que van errar a l’hora d’omplir de liquiditat el sistema. De la mateixa manera que les regulacions bancàries es van demostrar laxes, algú va permetre que la roda de l’enriquiment i l’especulació anés creixent fins que es va aturar de cop. D’aquesta responsabilitat també participen els creadors d’opinió, els ideòlegs del que ha estat anomenat fonamentalisme del mercat (Soros, 2008), terme que, qui ho havia de dir, ja apareix fins i tot a les portades dels diaris.[1]

I en l’ampliació del nostre focus arribem també a les empreses de rating encarregades de mesurar un risc financer inadvertit fins al moment. I hi trobem el petit especulador immobiliari, i els membres dels consells d’administració que van permetre que es creés un model d’incentius tan pervers que va provocar que moltes empreses es veiessin immerses en aquesta carrera sense fre cap a l’abisme. Però el més interessant, la pedra de toc per baixar posteriorment a la nostra realitat més immediata, ens la dóna el fet evident que aquesta cultura empresarial es va fonamentar en la participació generosa i decidida d’una part important de la població, gent que durant els dies de vi i roses va subscriure fil per randa la cultura ortodoxa del mercat lliure, de la maximització dels beneficis, el creixement especulatiu i la inversió en actius financers. Mai, en una caiguda com aquesta, no cau un de sol: en les fallides sistèmiques, és tota una cultura la que hi va al darrere.

En aquesta crisi fallen empreses, institucions privades, però també públiques. Cedeixen patrons culturals de l’èxit fàcil i el benefici sense esforç; models teòrics es col·lapsen. Sens dubte, el nombre de perjudicats és molt gran. Hi trobem treballadors de tots els països, empreses de totes mides que es veuen afectades per un terrabastall que, com molts altres han subratllat abans, té una doble cara i un doble origen: la crisi del model financer, però també, sobretot al nostre país, la fi d’un cicle econòmic marcat per la bombolla immobiliària i els baixos nivells de productivitat. Quan la marea està alta, ja ho sabem, res de tot això no és visible. I en aquest context de crisi és quan es torna a parlar de valors. Ara bé, com l’actual situació econòmica posa de manifest, només es pot reflexionar sobre els valors de l’empresa des d’una perspectiva alhora local i global. En l’economia globalitzada, els errors dels uns recauen sobre els altres, i les cultures empresarials es traslladen i es conformen amb independència de les barreres culturals i polítiques.

[1] Vegeu La Vanguardia, 1 de febrer del 2009.

la necessitat de precisar el marc de referència

Així doncs, quan parlem de valors i empresa, convindrà precisar de quina empresa parlem, a quina economia ens referim i quina cultura organitzada tenim al cap. Malgrat les similituds que puguem arribar a fer, no és el mateix un banc d’inversions que una franquícia de restauració del Tarragonès. No és el mateix una cooperativa de treball associat que una empresa pública; ni una empresa familiar que una multinacional que cotitza a l’Íbex 35. Tampoc una empresa del sector farmacèutic no és necessàriament comparable a una empresa que ven aparells òptics per a armament de precisió. Els valors, els contextos econòmics i les conductes empresarials, convé insistir-hi, seran diferents en cada cas.

Per veure la particularitat des de la distància podem buscar exemples de l’etnografia. Entre els membres de la tribu dels Baruia, a Papua Nova Guinea, els rendiments del treball tenen com a missió ser repartits entre la família extensa. Per als illencs de les Trobriand la producció agrària intensiva té una missió alimentària que, això a banda, genera una cursa productivista similar a l’occidental, cursa que acaba sorprenentment amb la distribució massiva dels béns i en la generació d’una gran cadena de favors que finalment es tradueix en honor i poder (Godelier, 1986, 28). En altres cultures centreamericanes l’activitat emprenedora, poc o gens formalitzada, apareix lligada de manera gairebé exclusiva a activitats de supervivència i sosteniment familiar. Podríem seguir.

En la cultura dels Estats Units la gestió del creixement, del risc o fins i tot la contribució social de l’empresa difereixen notablement del model econòmic de l’anomenat capitalisme renà. Contextos culturals diferents comporten models axiològics diferenciats. Per complicar-ho tot una mica abans d’entrar en l’esforç de dissecció, podríem preguntar-nos si el patró cultural d’una empresa que comercia en productes de comerç just és gaire allunyat del d’aquella empresa que es crea amb el no menys noble propòsit de generar riquesa i autonomia personal per a l’emprenedor.

La reflexió òbvia és que el tractament acurat de tota la casuística existent, especialment si el volguéssim fer armats de dades estadístiques i retalls de premsa, superaria amb escreix l’abast d’aquest llibre. Tot i així, convé que revelem provisionalment una de les idees centrals del text que travessarà la casuística i la tipologia variades d’empreses i empresaris. La tesi és aquesta: la conducta de l’empresa, això és, el conjunt de valors que defineixen i donen contingut a la seva manera d’estar en el mercat, apareix fortament vinculada a la proximitat o a la llunyania del que podríem entendre per activitat empresarial “clàssica”. Així, al nostre teixit econòmic coexisteixen activitats destinades a generar riquesa, a produir valor afegit i contribució social, amb d’altres l’objectiu de les quals apareix vinculat als guanys de poder, als increments de dimensió o al gegantisme de què ens parlava Galbraith (2005, 79). La línia de divisió, per bé que no sempre sigui clara, sí que denota conductes i propostes axiològiques clarament diferenciades.

Vegem-ho a partir d’un article recent. L’article en qüestió, “Empresarios”,[2] fa una definició de manual de l’empresari i unes reflexions força precises del que caldria entendre per activitat empresarial. Per a l’autor, un empresari és:

“[La] persona que assumeix la responsabilitat i el risc implícit d’un negoci amb la intenció d’obtenir un benefici [...]. Normalment l’empresari decideix què es produeix, adquireix les instal·lacions necessàries o les lloga i reuneix la força de treball, el capital i els materials necessaris per a la producció. Si el negoci té èxit, obté beneficis; si fracassa, assumeix les pèrdues.”

L’activitat empresarial, per tant, pot quedar reduïda en essència a aquestes funcions. Ara bé, com l’article ens mostra, l’aspecte de l’assumpció del risc i de les conseqüències de la pròpia activitat és fonamental. Un empresari és una persona que es juga el patrimoni propi, que carrega amb les responsabilitats de pagar salaris i proveïdors i que té poc a veure amb la imatge frívola, i poc real, que alguns, seguint l’autor, hi han volgut trobar. És una activitat que moltes vegades esdevé l’obra d’una vida, motiu d’il·lusions i malsons; que apareix vinculada a la noció de l’emprenedor, de l’impulsor i lluitador infatigable que crea i se la juga, que genera riquesa al seu entorn i que no es rendeix. Lacalle, l’autor, acaba l’article amb una afirmació de la qual és difícil discrepar: un país necessita bons empresaris i els seus valors: la capacitat d’entrega, la imaginació, l’assumpció de riscos, el sacrifici i el valor. Ara bé, d’empreses i empresaris, n’hi ha de tota mena.

[2] Vegeu E. Lacalle: “Empresarios”, La Vanguardia. Vivir, 5 de gener del 2009, p. 7.

empreses, empresaris i directius

Ja tenim establerta, doncs, una primera línia de demarcació clara entre cultures i valors empresarials: aquella que separa l’activitat arriscada, organitzada, responsable, constructora, innovadora, col·laboradora, imaginativa i socialment valuosa, i que lliga amb una visió tradicional de l’empresa, de la que, si ho és, ho és en un sentit molt diferent del clàssic. També hi ha empreses que es deixen pel camí aquests valors per reemplaçar-los per d’altres o subsumir-los-hi. El debat lògic, immediat, és el de fins a quin punt l’un element i l’altre són fàcilment distingibles. No ho són. Tanmateix, dins la tipologia que presentem veurem les diferències axiològiques entre els uns i els altres. Copsarem els límits i les aproximacions diferenciades.

En l’economia actual i globalitzada és evident que hi ha de tot. El que fa Lacalle amb el seu article és alimentar un imaginari, estadísticament rellevant però no exclusiu, d’empresari-emprenedor que al nostre país lliga amb l’evolució històrica del seu rol i amb la funció social que molts li han volgut trobar (Cabana, 2006). És un imaginari que en un cert moment en el temps deixà de ser el model únic de referència, el centre d’atenció constructor de valors, per quedar difuminat dins un maremàgnum d’empreses de capital cada vegada més estranger, posseïdores de valors i interessos notablement més complexos. Anirem referint-nos-hi en les següents pàgines.

En aquestes noves corporacions, qui marca la pauta ja no són els empresaris, sinó un agent relativament nou: els directius, és a dir, individus que ja no necessitaran arriscar capital propi ni un projecte de vida, sinó que estan cridats a gestionar capital aliè. Tot dins organitzacions on les funcions d’innovació i de responsabilitat, i fins i tot la capacitat de generar valor social, podran ser subcontractades o externalitzades. Som davant d’una definició molt més difusa, fuzzy, postmoderna, del que aquests mateixos conceptes han significat fins al dia d’avui. En l’època de la liquiditat, dels valors flexibles i poc precisables, el xoc entre models normatius es tradueix també en un contrast de models d’empresa, de cultures organitzatives i de formes d’organització. Aquest fet ens obliga a parlar en plural: de valors i d’empreses. I, sens dubte, a fer-ho d’acord amb unes pautes i uns models que són els del mercat globalitzat, sotmès als grans fluxos de capital internacional.

Amb aquest objectiu, doncs, el de comprendre els valors de l’activitat empresarial, el de poder fer una foto fixa dels valors de l’empresa avui, haurem de fer una lectura transversal de l’activitat econòmica. A falta d’estudis en profunditat sobre els valors de l’empresa catalana, ja ho fem constar d’entrada, el biaix internacional és important, i d’aquí el subtítol del llibre: L’empresa en l’economia global. El contingut comença, doncs, amb un ràpid repàs dels valors del mercat, on s’originen, quin impacte tenen sobre l’activitat empresarial i cap a on es despleguen. Tot seguit la lectura ens portarà fins a la nostra demografia empresarial: quins tipus d’empresa existeixen i quines són les particularitats organitzatives que determinen diferents models de conducta i diferents propostes axiològiques. Dediquem un apartat especial a les grans forces del mercat: el món financer i les grans empreses. Copsar les tendències valoratives de l’empresa catalana vol dir també entendre quins són els fils conductors del nostre model econòmic, si més no fins al dia d’avui.

El segon bloc central és el que es dedica als directius i als empresaris. La professionalització de la gestió, la interconnexió i la transversalitat de l’exercici de la seva activitat, permeten construir una mena d’arquetip global de mànager, i això fa que puguem endinsar-nos en la seva manera de pensar i de ser. Aquest és encara un patró molt centrat en el tipus de racionalitat econòmica que demana el mercat, però en ell s’accentuen noves tendències relacionals que no són alienes al relleu generacional ni als canvis de model social de la nostra societat dita postmaterialista (Mellén & Sáez, 2007; Inglehart, 1977). Els valors implícits en la pràctica empresarial i particularment en les relacions laborals s’apunten aquí per complementar el que altres textos d’aquesta mateixa col·lecció (el de Carlos Obeso sobre el treball, per exemple) han analitzat sobretot des de la perspectiva del treballador. En aquest punt també s’ha dedicat un espai específic a dos elements fonamentals de la configuració dels valors a l’empresa: el que s’exerceix des de les institucions i el que parteix dels centres de formació d’executius. Deixar-nos aquests dos apartats seria oferir una visió parcial de l’empresa i les seves conductes.

Un tercer bloc, centrat en la responsabilitat social de l’empresa i en les dinàmiques pro sostenibilitat, tracta d’entendre el què i el perquè d’aquesta obertura cap a un paradigma de gestió aparentment allunyat de la missió tradicionalment lucrativa de l’empresa. És tot just en el darrer apartat que farem referència a la crisi actual i al canvi de valors que es pot preveure per als propers anys. El lector interessat en una lectura axiològica d’aquesta crisi pot començar el llibre directament per aquesta part final. Entendre l’actuació de l’empresa passa, com hem assenyalat més amunt, per comprendre el marc competitiu en què es mou, els patrons de conducta que fan que l’empresa sobrevisqui o no. Aquest darrer capítol permet posar l’èmfasi en la importància del context, ens permet insistir en els fenòmens de causalitat submergits en actuacions que culturalment atribuïm a les forces del mercat.

Villoria (2000) sosté que l’actuació d’una institució, d’un organisme, només pot ser entesa des de la confluència de factors culturals (com la tradició històrica), socials (com la tolerància a la corrupció), polítics (com l’exemplaritat dels nostres dirigents) i factors relatius a l’estructura econòmica (el dinamisme econòmic o la riquesa del país) i al marc institucional (com el seu nivell de desenvolupament). De tots aquests elements s’ha tractat al llarg del text per donar lloc a una visió comprensiva, però completa, de la complexitat axiològica que hi ha darrere de l’actuació de l’empresa.

Finalment, cal fer constar que l’anàlisi dels valors d’un grup humà pot fer-se sempre des d’una doble perspectiva: la descriptiva i la propositiva. No cal dir que l’aproximació d’aquest llibre és descriptiva, per bé que en determinats apartats, especialment en els darrers capítols, la visió de l’autor hi és ben visible. Per dur a terme una lectura tan contextualitzada i objectiva com ens ha estat possible dels valors de l’empresa, hem recorregut sempre que hem pogut a estudis realitzats per entitats acadèmiques o organismes internacionals de renom. No hi falten abundants referències a notícies de diari que han permès situar l’evolució de l’activitat econòmica i, particularment, copsar el deteriorament del context econòmic dels darrers mesos. Les reflexions derivades de la crisi actual, ja s’ha dit, s’han deixat per a aquest darrer bloc, tot i que ocasionalment hi trobarem referències en apartats anteriors.

Quan parlem de valors i

empresa, convindrà precisar

de quina empresa parlem,

a quina economia ens referim

i quina cultura organitzada

tenim al cap.

Un país necessita bons

empresaris i els seus valors:

la capacitat d’entrega, la

imaginació, l’assumpció de

riscos, el sacrifici i el valor.

El pes axiològic de les mentalitats

Per comprendre on som hem de dedicar algunes línies a analitzar d’on venim. No es pot pensar la conducta de l’empresa sense conèixer els valors implícits en la nostra cultura econòmica, sense ser conscients de la importància d’introduir-hi la variable temporal a l’hora de pensar d’on vénen aquests valors que ara donem per establerts. La conducta de cada organització, de cada individu, de cada persona física o jurídica, és conseqüència d’una tradició, d’unes pautes de pensament i d’una moral col·lectiva. L’empresa i el seu legítim paper en la societat no en podien ser una excepció. Les arrels de la moral de l’empresa es troben en l’evolució del pensament econòmic.

Una primera reflexió sobre els valors de l’activitat emprenedora pot trobar-se en el pensament clàssic. Per a Aristòtil (2001) l’activitat empresarial només tenia raó de ser en la mesura en què contribuïa a un bé superior: la permanència i la fortalesa de la ciutat estat. Aristòtil feia una distinció rellevant entre comerç especulatiu (khrematistiké), baix i propi de persones poc dignes, i economia (oikonomía) o ciència necessària per a la gestió de la llar. El pensament escolàstic, i amb ell tot el pensament filosòfic de l’Edat Mitjana fins als dominics, beu de manera essencial d’aquest autor. Quin estatus ha de tenir l’activitat econòmica? És reprovable la generació de diner des del diner? Pot un ric passar per l’ull d’una agulla i entrar al regne del cel?

L’anàlisi de l’activitat econòmica, el préstec a interès o la reflexió sobre la naturalesa del diner generaren pautes de conducta de caire normatiu que van perviure a Europa, pautes que arrelaren a la nostra cultura durant segles i edificaren un substrat axiològic que les diferents societats occidentals han aconseguit amb més o menys fortuna integrar i transformar. Una ullada a la doctrina econòmica de l’Església catòlica serviria encara avui per veure la distància que ens separa dels nostres orígens culturals i el camí que hem travessat.

Una de les anàlisis més lúcides sobre aquest canvi de mentalitat en relació amb l’activitat econòmica és la que fa Albert Hirschman a l’hora de presentar el moment en què la societat medieval comença a deixar pas al que havia de ser el model econòmic actual. A Las pasiones y los intereses: argumentos políticos a favor del capitalismo previos a su triunfo, publicat per primera vegada el 1977, Hirschman dibuixa els canvis que marcaran la nostra època. En aquest moment de constitució de les societats-nació, unes noves pautes de pensament comencen a apoderar-se de les classes dirigents. Si el codi d’honor vigent durant l’Edat Mitjana és el que resumeix l’obra de George Duby Guillermo el Mariscal (1987), un model de conducta generat al voltant de la figura del cavaller i el seu menyspreu dels béns materials, en l’Edat Moderna, seguint Hirschman (1999), l’esperit bel·licós i expansiu de la societat es canalitzarà cap a l’acumulació ordenada i reflexiva de riqueses. Del reialme de les passions passem al reialme dels interessos privats. Som davant d’un nou marc axiològic que havia de servir de fonament per aconseguir que més endavant fructifiqués la planta capitalista. L’analogia de la violència bel·licosa i competitiva, com veurem, no està fora de lloc.

En paral·lel, tampoc no podem oblidar-ho, aquest esperit acumulatiu i protoindustrial s’aprofità del descobriment de tecnologies que van permetre edificar una nova forma d’empresa moderna. Apareix la commenda, la relació entre dos comerciants, un de capitalista i un altre que hi posa la feina. Sorgeix la distinció entre patrimoni individual i de l’empresa. D’aquí traurem la revolucionària noció de personalitat jurídica i, amb ella, l’empresa moderna. Apareix la comptabilitat de doble entrada que permet seguir les operacions comercials i simplificar el seguiment de la gestió; el pagaré del qual sortirà el bitllet de banc. Es legitima també, de facto, el préstec a interès, fins aleshores monopoli de la comunitat jueva.

Els valors del capitalisme

És en aquesta època que es posen en marxa les grans corporacions comercials que lligaren els continents. La Casa de la contractació de les Índies i les Companyies de les Índies Orientals. Primer la castellana i l’anglesa, i després l’holandesa, la danesa, la francesa i la sueca. Eren grans operacions comercials que demanaven esforços financers col·lectius. D’aquí sortiren invents com les societats de responsabilitat limitada i les empreses asseguradores. Ens introduïm progressivament en un marc axiològic en el qual els estats ja no competeixen entre ells només en el camp de batalla, sinó també en el terreny econòmic. La bel·licositat entre els estats-nació, sense desaparèixer del tot, es canalitzà també cap a la competència i l’expansió econòmica. El desenvolupament tecnològic permet la conformació d’una racionalitat particular, la divisió del treball en tasques i en responsabilitats.

Aquesta economia que es transforma i s’instrumentalitza a nivell polític aviat canvià no només les mentalitats dels governants, sinó també les dels ciutadans. Es va transformar en una ètica, un patró de conducta i de capteniment empresarial. A través del període il·lustrat, i gairebé fins als nostres dies, el model econòmic de les societats occidentals continuà essent fonamentalment agrari; per tant, de moment, aquest canvi en el pensament dels burgesos, primer, i dels comerciants, després, només afectà una part petita de les nostres societats, la més dinàmica. Ara bé, aquesta primera empresa que sorgeix dels gremis medievals, del comerç de blat, de tèxtil, europeu o d’ultramar, ja comença a desenvolupar un conjunt d’actituds, costums, pautes de conducta i valors que de manera progressiva anaren formant els de l’empresa moderna.