Els peus que calciguen la terra

14. Ibid., p. 105.

15. Ibid., p. 84.

16. Francesc Eiximenis, Lo Crestià, op. cit., p. 194.

17. Tomàs Martínez, «Lletres de batalla dels Vilaragut», BSCC, LXIX (1993), pp. 89-94.

18. Agustín Rubio, El procés de Sueca. La mala vida en una comunitat rural del Trescents, Alzira, Bromera, 1989, p. 107. Aquestes desqualificacions generals també es dirigien a persones concretes: Domingo Ferri, testimoni favorable a la ciutat de València, era «laurador... hom rústec, ydiota» (ibid., p. 108, n. 186).

19. APPV, Bartomeu Matoses, 25.339 (6 d’abril de 1458) i Antoni Ferrando, 23.724 (10 d’abril de 1458), citats per Antoni Furió, Antonio José Mira i Pau Viciano, «L’entrada en la vida dels joves en el món rural valencià a finals de l’Edat Mitjana», Revista d’Història Medieval, 5 (1994), pp. 78-79.

20.20. En 1418, els llauradores tenien assegurats, com la resta dels 25 oficis reconeguts, 2 consellers. Als 50 consellers dels oficis s’afegien 48 ciutadans elegits per les parròquies i 6 cava-llers. Vegeu Rafael Narbona, Valencia, municipio medieval. Poder político y luchas ciudadanas (1239-1418), València, Ajuntament de València, 1995, pp. 29-38.

21. Els «llauradors» barcelonins –que no «pagesos»– estaven obligats a formar part del sometent juntament amb la resta d’oficis artesanals. Vegeu Flocel Sabaté, «El somatén en la Ca-taluña medieval», Clío & Crimen, 3 (2006), pp. 209-304. Cal remarcar que mentre els cultivadors de la ciutat eren denominats «llauradors», els dels masos del seu entorn rural s’identificaven com a «pagesos». Així al segle XIV els consellers de Barcelona parlaven de «tot pagès qui haje mas», citat per Josep Fernández Trabal, «Aprofitaments comunals, prats i pastures al delta del Llobregat (segles XIV-XV). Conflictes per a la utilització de l’espai a la baixa Edat Mitjana», Acta Historica et Archaeologica Mediaevalia, 10 (1989), p. 196.

22. Paulino Iradiel, «Corporaciones de oficios, acción política y sociedad civil en Valen-cia», dins Cofradías, gremios y solidaridades en la Europa medieval. XIX Semana de Estudios Medievales (Estella, 20-24 de julio de 1992), Pamplona, Gobierno de Navarra, 1993, p. 283.

23. Melcior Miralles, Dietari del capellà d’Alfons el Magnànim, introducció, selecció i transcripció de Vicent-Josep Escartí, València, IVEI, 1988, p. 112.

24. Es tractava de «la almoyna dels lauradors apellada Sent Miquel», vegeu José Sánchez Adell, Castellón de la Plana en la Baja Edad Media, Castelló, Societat Castellonenca de Cultura, 1982, p. 183. Val a dir que en actes protocolaris especials, com l’entrada del rei Ferran I a la vila, els prohoms llauradors tendien a veure’s desplaçats per notaris i mercaders (ibid., pp. 169-171).

25. J. Torró (ed.), Llibre de la Cort del Justícia de Cocentaina (1269, 1275-1278, 1288- 1290), op. cit., doc. 82, p. 149 (1276); doc. 161, p. 313 (1277); doc. 190, p. 475 (1290). Del mateix editor, Llibre de la Cort del Justícia de Cocentaina (1294-1295), València, PUV, 2009, doc. 11, p. 895 (1295).

26. Ferran Garcia-Oliver (ed.), Llibre d’establiments de Gandia. Imatges i missatges en una vila medieval, Gandia, Arxiu Municipal de Gandia, 1987, doc. 68, p. 87. Al doc. 25, p. 54, hi havia una referència semblant al «laurador de miges, de certa part de cens, fruyt o tribut» i al «senyor de l’alqueria o terra hon lauraran».

27. Vicent Gil (ed.), Ordenances municipals de Vila-real (segles XIV-XVIII), València, PUV, 2002, doc. 188, p. 112.

28. Lluís Revest (ed.), Libre de ordinacions de la vila de Castelló de la Plana, Castelló, Societat Castellonenca de Cultura, 1957, doc. 55.

29. Vegeu-ne exemples a Pau Viciano, Regir la cosa pública. Prohoms i poder local a la vila de Castelló (segles XIV-XV), València, PUV, 2008, p. 189.

30. Antoni Furió i Ferran Garcia-Oliver (eds.), Llibre d’establiments i d’ordenacions de la ciutat de València, I (1296-1345), València, PUV, 2007, doc. 87, p. 105.

31. M. V. Febrer, Dominio y explotación territorial..., op. cit., p. 310.

32. Ausiàs Marc, Poesia, op. cit., p. 127.

33. J. Torró (ed.), Llibre de la Cort del Justícia de Cocentaina (1269, 1275-1278, 1288- 1290), op. cit., doc. 30, p. 135.

34. Enric Guinot (ed.), «Llibre d’establiments de Llucena (segle XV)», dins Establiments municipals del Maestrat, els Ports de Morella i Llucena (segles XIV-XVIII), València, PUV, 2006, doc. 6, pp. 41-42.

35. Citat per Carlos López Rodríguez, Nobleza y poder político en el Reino de Valencia (1416-1446), València, PUV, 2005, p. 246, n. 666.

36. Aquesta divisió al si de la pagesia es donava també als països alemanys, on els llauradors que tenien animals d’arada i explotacions autosuficients es contraposaven als equivalents dels manouvriers (Seldner, Köttern o Kossäten), segons Werner Rösener, Los campesinos en la Edad Media, Barcelona, Crítica, 1990 (ed. or. 1985), pp. 222-223. A Anglaterra, els pagesos similars als laboureurs eren els yeomen, mentre que els camperols pobres semblants als manouvriers rebien el nom de cotters. Sobre aquesta diferenciació de la pagesia, pot veure’s l’estudi ja clàssic de Rodney H. Hilton, «Razones de la desigualdad entre los campesinos medievales», dins Conflicto de clases y crisis del feudalismo, Barcelona, Crítica, 1988 (ed. or. 1985), pp. 51-70.

37. A l’inici del segle XI, per a un autor anglès, laboratores eren tots els camperols, tant els qui tenien arada (ploughmen) com els qui treballaven amb els seus braços (husbandmen), cosa que motivava el comentari de Georges Duby: «observemos que para Aelfrico laboratores comprende a todos los agricultores y no sólo a los mejores, a los que poseen una yunta de bueyes y los instrumentos para arar» (Los tres órdenes o lo imaginario del feudalismo, Barcelona, Argot, 1983 (ed. or. 1978), p. 158).

38. Guy Bois, Crise du féodalisme, París, Presses de la Fondation Nationale des Sciences Politiques, 1981 (1a ed. 1976), pp. 164-167.

39. Pierre Goubert, «Observaciones sobre el vocabulario social del Antiguo Régimen», dins D. Roche i C. E. Labrousse (eds.), Órdenes, estamentos y clases. Coloquio de historia social (Saint-Cloud, 24-25 de mayo de 1967), Madrid, Siglo XXI, 1978 (ed. or. 1973), pp. 163-170.

40. Víctor Farías Zurita, El mas i la vila..., op. cit., p. 174.

41. Francisco Marsá, Omomástica barcelonesa del siglo XIV, Barcelona, Universitat de Barcelona, 1977, on trobem els termes «brasser» (p. 110) i «cavador» (p. 114).

42. Josep Lladonosa, «La ciutat de Lleida a través del capbrevament del 1382», dins Estudis d’Història Medieval, vol. VI, Barcelona, IEC, 1973, pp. 61-92. Cal remarcar, una vegada més, que dins de les ciutats no hi havia «pagesos».

43. R. Valldecabres (ed.), El cens de 1510..., op. cit., pp. 140-171.

44. Càlculs propis a partir dels índexs de Lepoldo Piles, La población de Valencia a través de los «Llibres d’Avehinament», 1400-1449, València, Ajuntament de València, 1978.

45. Fonamentalment, aquestes dades provenen de l’AMC, sèries de Llibres de Vàlues de la Peita i Cort del Justícia, i en part han estat treballades per P. Viciano, Regir la cosa pública..., op. cit. Els que figuren en aquesta documentació com a categories professionals són assalariats contractats de manera estable, com ara una desena de servidors –«criats», «macips», i sobretot «missatges», encara que aquest darrer terme pot referir-se també a un ofici no agrari–, mentre que la els treballadors dependents més nombrosos, amb desenes de referències, serien els «mossos».

46. AMC, Llibres de Vàlues de la Peita, any 1497. Val a dir que la identificació socioprofes-sional dels contribuents prové en gran mesura d’altres fonts, com ara les notarials i especialment els registres de la cort del justícia local, com era el cas del missatge Jaume Santaclara i del mosso Bartomeu Maestre, que també és identificat com a llaurador en la mateixa època.

47. Es documenten 51 llauradors, un hortolà, un pastor i un «missatger» que podria ser un treballador agrícola dependent. Els nombrosos immigrants sense ofici registrat potser serien veritables jornalers sense possessions, però no deixa de ser significatiu que no s’identifiquen com a «bracer», «cavador» o «jornaler». Vegeu les dades estudiades per José Sánchez Adell, «La inmigración en Castellón de la Plana durante los siglos XV, XVI y XVII», Cuadernos de Geografía, 19 (1976), pp. 67-100.

48. Els únics oficis que poden correspondre a treballadors agrícoles dependents, més que no jornalers, eren també 5 «missatges», encara que almenys un podia pertànyer a un altre àmbit d’activitat, ja que era identificat també com a corredor de la cort. Vegeu la llista d’aquests veïns a Salvador Vercher, Casa, família i comunitat veïnal a l’Horta de València. Catarroja durant el regnat de Ferran el Catòlic (1479-1516), Catarroja, Ajuntament de Catarroja, 1992, pp. 131-136.

49. Antoni Furió, Camperols del País Valencià. Sueca, una comunitat rural a la tardor de l’Edat Mitjana, València, Institució Alfons el Magnànim, 1982, p. 145.

50. Per exemple, a Castelló, en 1497, trobem un vaquer, Pere Ramon, amb només 50 sous de riquesa fiscal, quan la mitjana se situava en uns 2.500 sous per contribuent, i fins i tot un «llaurador», Bernat Balaguer, amb un patrimoni valorat només en 150 sous (AMC, Llibres de Vàlues de la Peita, any 1497). A Sueca, en 1453, 12 llauradors tenien taxats menys de 1.000 sous de riquesa, quan la mitjana ascendia a uns 3.500 sous, segons pot calcular-se amb les dades d’A. Furió, Camperols..., op. cit., pp. 135-136.

51. Val a dir, però, que a l’inici del segle XV, en una vila com Castelló, al costat de l’almoina de sant Miquel o «dels lauradors», les autoritats locals qualificaven l’almoina de sant Jaume com la «dels cavadors», cosa que suggereix que, almenys des del punt de vista dels prohoms, un sector dels camperols s’incloïen en aquesta categoria social. Amb tot, cal insistir en el fet que la designació de «cavador» no apareix documentada per identificar cap veí de la vila, i que fins i tot els camperols més modestos eren qualificats com a llauradors. A banda de les dades ja citades, pot veure’s també que entre els veïns de la vila i dels llocs dels voltants que, al llarg del segle XV, s’endeutaven per compres a jueus de Castelló, s’identifiquen 123 llauradors, 2 vaquers i un hortolà, sense cap esment a «cavadors» o altres jornalers, segons la documentació recopilada per José R. Magdalena Nom de Déu, Judíos y cristianos ante la «Cort del Justícia» de Castellón, Castelló de la Plana, Diputació de Castelló, 1988, pp. 333-356.

52. El terme «bracer» –de vegades amb la grafia brasser– sembla ser el més comú: apareix a Castelló (L. Revest (ed.), Libre de ordinacions..., op. cit., doc. 12), Gandia (F. Garcia-Oliver (ed.), Llibre d’establiments..., op. cit., doc. 37), Alzira (Aureliano J. Lairón (ed.), Libre de diverses statuts e ordenacions fets per lo consell de la vila de Algezira, València, PUV, 2001, doc. 106) i Vila-real (V. Gil (ed.), Ordenances municipals..., op. cit., doc. 150). La designació de «llogater» o logader figura a Castelló (doc. 8) i a Alzira (doc. 74), mentre que «cavador» consta a València (A Furió i F. Garcia-Oliver (eds.), Llibre d’establiments..., op. cit., doc. 5). Les expressions de sinònims provenen de Gandia (docs. 39 i 103).

53. Les expressions «bracer i fahener» i «bracer o jornaler» es troben a la rúbrica «Dels bracés» d’Alzira, A. J. Lairón (ed.), Libre de diverses statuts..., op. cit., doc. 73.

54. Així es denominava en les ordinacions de Gandia, F. Garcia-Oliver (ed.), Llibre d’establiments..., op. cit., docs. 39 i 103.

55. A. J. Lairón (ed.), Llibre de diverses statuts..., op. cit., rúbrica «De les persones qui·s loguen per fer faenes de fora» (doc. 176), on el llogador és denominat «senyor de la possessió» i els llogats «logaders» o «logaters». A Vila-real es prohibia «llogar hòmens» per a «podar, exobrir, clotar, cavar o mangencar alguna vinya» fora de la vila, V. Gil (ed.), Ordenances municipals..., op. cit., doc. 151.

56. Felip Mateu i Llopis (ed.), Establiments de la vila de El Boixar, Castelló de la Plana, Societat Castellonenca de Cultura, 1969, doc. 52.

57. Enric Guinot (ed.), Establiments municipals del Maestrat..., op. cit., docs. 11 (Llucena) i 10 (Benicarló).

58. A. Furió i F. Garcia-Oliver (eds.), Llibre d’establiments..., op. cit., docs. 5 i 87.

59. L. Revest (ed.), Libre de ordinacions..., op. cit., docs. 8-13. També s’esmenten «batedors» a Vila-real, V. Gil (ed.), Ordenances municipals..., op. cit., docs. 153 i 154, ja del segle XVI.

60. Es tractava de G. d’Orenga, cas de 1304 citat per Carmel Ferragud, El naixement d’una vila rural valenciana. Cocentaina, 1245-1304, València, PUV, 2003, p. 122.

61. A. Rubio, El procés..., op. cit., p. 107, n. 185.

62. Antonio José Mira, Las finanzas del municipio. Gestión económica y poder local. Sueca (s. XV-XVI), València, Diputació de València, 1997, pp. 128-129. Val a dir que un altre terme usat, «palafanguer», no faria referència a un simple jornaler, sinó a un «mestre» que tenia com a ofici el traçat dels canals de drenatge de les marjals.

63. Vegeu la síntesi de Ferran Garcia-Oliver, Terra de feudals. El País Valencià a la tardor de l’Edat Mitjana, València, IVEI, 1991, pp. 96-101, i la més recent d’Antoni Furió, «Temps de represa i creixement. La recuperació del final de l’Edat Mitjana i l’inici de la Moderna», dins Josep Maria Salrach (coord.), Història agrària dels Països Catalans. Vol. 2, Edat Mitjana, Barcelona, Fundació Catalana per a la Recerca, 2003, pp. 224-225.

64. P. Viciano, Regir la cosa publica..., op. cit., pp. 182-183.

65. Així, hi havia la figura del «laurador pobre», com ara alguns veïns de Museros, en plena Horta de València, que no tenien béns suficients per ser considerats contribuents, segons transcriu R.Valldecabres (ed.), El cens de 1510..., op. cit., p. 260.

66. A. J. Lairón (ed.), Libre de diverses statuts..., op. cit., doc. 1, p. 23. L. Revest (ed.), Libre de ordinacions..., op. cit., doc. 73, p. 192. E. Guinot (ed.), Establiments municipals..., op. cit., doc. 11, p. 47 (Llucena); doc. 30, p. 148 (Herbers), i doc. 11, p. 382 (Benicarló).

67. R. Valldecabres (ed.), El cens de 1510..., op. cit., amb 7 missatges documentats a València, 3 a Xàtiva i 2 a Alzira.

68. L’excepció era el «criat» Joan Castell, que tenia béns immobles valorats en 1.375 sous. A l’altra banda de l’espectre es trobaven el vaquer Pere Ramon, amb només 50 sous, i el missatge Jaume Santaclara, amb 75 sous (AMC, Llibres de Vàlues de la Peita, any 1497). Caldria afegir-hi una altra categoria de camperols: els «masovers», com ara els 7 que apareixien registrats a Xert, segons R.Valldecabres (ed.), El cens de 1510..., op. cit., pp. 226-227.

69. En aquests casos es tractava de llauradors –qualificats així en les fonts i veïns de ple dret– amb un patrimoni modest, taxat en un miler de sous, la meitat de la mitjana, però no pot dirse que fossen treballadors desposseïts. P. Viciano, Regir la cosa pública..., op. cit., pp. 185-186.

70. Sobre aquests mossos joves i la seua procedència geogràfica, vegeu A. Furió, A. J. Mira i P. Viciano, «L’entrada en la vida dels joves...», cit., pp. 75-106, i Antoni Furió, «Entre la complémentarieté et la dépendance: rôle économique et travail des femmes et des enfants dans le monde rural valencien au Bas Moyen Âge», Médiévales, 30 (1996), pp. 23-34.

71. Els contractes d’arrendament d’alqueries han estat estudiats per José María Cruselles, «Producción y autoconsumo en contratos agrarios de la huerta de Valencia (siglos XIV y XV)», dins Actes del I Col·loqui d’Història de l’Alimentació a la Corona d’Aragó. Edat Mitjana, Lleida, Institut d’Estudis Ilerdencs, 1995, v. II, pp. 61-78 i, en el context més ampli de la cessió de terra, per Antonio José Mira i Pau Viciano, «Arrendaments i parceries. La gestió indirecta de la terra al País Valencià (segles XIV-XV), Anuario de Estudios Medievales, 32 (2002), pp. 481-500.

72. Una funció econòmica semblant a la dels mossos és la que acomplien els «esclaus» o «captius», encara que, òbviament, des del punt de vista jurídic i social la seua situació de dependència absoluta era radicalment diferent de la dels servidors domèstics, i per això no poden ser inclosos en les rengles dels llauradors, conreadors lliures i titulars d’algun tros de terra. Amb tot, des de mitjan segle XV, la presència dels esclaus, tot i ser minoritària i mai no haver assolit l’elevat nivell de Mallorca, era remarcable fins i tot en els llocs més aviat rurals. A Sueca, en 1501-1519 es documenten 30 esclaus negres, quan en la mateixa època la presència constatada de mossos era de poc més de 120, segons A. Furió, «Temps de represa...», cit., pp. 226-228. Pel que fa a la situació mallorquina, vegeu el llibre d’Antoni Mas, Esclaus i catalans. Esclavitud i segregació a Mallorca durant els segles XIV i XV, Palma, Lleonard Muntaner, 2005.

73. Vegeu la delimitació d’aquest concepte en Josep Torró, «Vivir como cristianos y pagar como moros. Genealogía medieval de la servidumbre morisca en el reino de Valencia», Revista de Historia Moderna, 27 (2009), pp. 11-40.

74. La qüestió que s’havia plantejat era que alguns vassalls de la noblesa, al·legant ser pobres i miserables, pretenien acollir-se a la justícia del governador del regne defugint la jurisdicció dels seus senyors, cosa que aquests rebutjaven argumentant que cap camperol podia considerar-se pobre, al capdavall perquè tots n’eren i més encara els musulmans. Vegeu el text citat per C. López, Nobleza y poder político..., op. cit., p. 246, n. 666.

75. Antoni Furió i Ferran Garcia-Oliver, «El feudalisme medieval valencià: un assaig d’interpretació», Debats, 5 (1983), p. 39.

76. Es tracta de l’«Ordinació pública de tot en tot observadora», publicada per Pròsper de Bofarull, CODOIN, vol. VI, Barcelona, 1850, pp. 66 i 65, respectivament.

77. Era, per exemple, el cas d’«Abenharon, saray laurador del dit en Jacme de Linars», en J. Torró (ed.), Llibre de la Cort del Justícia..., op. cit., doc. 100, del llibre de l’any 1295.

78. Segons l’arrendament, en 1399, de les rendes que la ciutat de Barcelona tenia a Crevillent, publicat per Manuel V. Febrer, Les aljames mudèjars valencianes en el segle XV, València, PUV, 2006, p. 103, doc. 16.

79. Maria Teresa Ferrer Mallol, «Un procés per homicidi entre sarraïns de l’Horta d’Alacant (1315)», Sharq al-Andalus, 7 (1990), pp. 135-150.

80. M.V. Febrer, Les aljames mudèjars valencianes..., op. cit., doc. 20, p. 114 (Planes) i doc. 57, p. 204 (Oriola).

81. Josep Torró, «Exarics et exameces. Métayers musulmans et maîtres chrétiens dans le royaume de Valence (XIIIème-XVème siècles)» (en premsa). En aquest mateix treball se citen textos on la despossessió dels eixarics es fa ben explícita: «los altres sarraïns qui són apellats exemços e non tenen heretats» (Bunyol, any 1302); «moros exemeces, los quals no han eretats» (Cocentaina, any 1396).

82. Sobre la situació dels eixarics, en el context general dels musulmans sota domini cristià, resulta imprescindible el llibre de Josep Torró, El naixement d’una colònia. Dominació i resistència a la frontera valenciana (1238-1276), 2a ed., València, PUV, 2006 (ed. or. 1999), pp. 185-195, on provenen les dades i reflexions sobre aquests indígenes desposseïts.

83. Josep Torró, «L’assalt a la terra. Qüestions sobre l’abast de la colonització feudal al regne de València (1233-1304)», dins Ph. Sénac (ed.), Histoire et archéologie des terres catalanes au Moyen Âge, Perpinyà, Université de Perpignan, 1995, pp. 317-338, esp. pp. 335-336.

84. M. V. Febrer, Les aljames mudèjars valencianes..., op. cit., doc. 40, pp. 156-164 (Alcàsser) i doc. 52, pp. 195-198 (Rotglà).

85. Sobre Cocentaina i les alqueries de Xàtiva, vegeu J. Torró, «Exarics et exameces...», cit.

86. Ibid. Vegeu també, del mateix autor, «Vivir como cristianos...», cit.

87. Josep Torró, «Nación de siervos. Los campesinos musulmanes del reino de Valencia. ¿Una servidumbre colectiva?», Revista d’Història Medieval, 13 (en premsa).

88. Això, òbviament, no vol dir que els «llauradors» musulmans, sempre amb una escassa dotació de terra i sotmesos a càrregues servils fossen l’equivalent d’uns pagesos benestants com eren els laboureurs, ni que la despossessió completa i la submissió dels eixarics puga equiparar-se amb la dels petits camperols francesos. Però dins de cadascuna d’aquestes pagesies, es produïa un fenomen particular de jerarquització en termes «duals».

Конец ознакомительного фрагмента.

Текст предоставлен ООО «ЛитРес».

Прочитайте эту книгу целиком, купив полную легальную версию на ЛитРес.

Безопасно оплатить книгу можно банковской картой Visa, MasterCard, Maestro, со счета мобильного телефона, с платежного терминала, в салоне МТС или Связной, через PayPal, WebMoney, Яндекс.Деньги, QIWI Кошелек, бонусными картами или другим удобным Вам способом.