Els peus que calciguen la terra
- -
- 100%
- +
ELS PEUS QUE CALCIGUEN LA TERRA
ELS LLAURADORS DEL PAÍS VALENCIÀ
A LA FI DE L’EDAT MITJANA
ELS PEUS QUE CALCIGUEN
LA TERRA
ELS LLAURADORS DEL PAÍS VALENCIÀ
A LA FI DE L’EDAT MITJANA
Pau Viciano
UNIVERSITAT DE VALÈNCIA
Aquesta obra ha obtingut el XXVI Premi Ferran Soldevila de Biografia, Memòries i Estudis Històrics (2009), convocat per la Fundació Congrés de Cultura Catalana amb el suport i la col·laboració del Museu d’Història de Catalunya, de Publicacions de la Universitat de València i de la revista L’Avenç. El jurat va estar integrat per Josep Fontana, Joan F. Mira, Josep M. Salrach, Joan B. Culla, Sebastià Serra, Antoni Furió i Agustí Alcoberro.
© Del text: Pau Viciano Navarro, 2012
© D’aquesta edició: Universitat de València, 2012
Coordinació editorial: Maite Simon
Maquetació: Inmaculada Mesa
Coberta:
Il·lustració: Collita de pastanagues, imatge del Tacuinum Sanitatis, d’Ibn Butlan de Bagdad (s. XI)
Còpia de la Biblioteca Casanatense (Roma), ms. 4.182
Disseny: Celso Hernández de la Figuera
ISBN: 978-84-370-9030-6
Als meus germans i cosins,
en record d’aquells estius
sense horaris ni obligacions
en què botàvem sèquies
a l’alqueria de Villamargo
...en la cosa pública havia cap, e aquest és aquell qui ha lo regiment o senyoria; los ulls e les orelles són los jutges e els oficials; los braços són aquells que defenen la cosa pública, ço és los cavallers e los hòmens d’armes; lo cor són los consellants; les parts generatives són los preïcants e informants; les cuixes e cames són los menestrals; los peus que calciguen la terra són los pagesos qui la colren e l’exerciten per llur ofici tostemps.
FRANCESC EIXIMENIS, Lo Crestià.
ÍNDEX
INTRODUCCIÓ
1. UN PAÍS SENSE PAGESOS
Terra de llauradors
Treballar per a un amo: jornalers i mossos
Els altres camperols: hereters i eixarics musulmans
2. UN MÓN CAMPEROL COMPLEX I DESIGUAL
Llauradors en el regne d’una ciutat
Indígenes i colons: els orígens d’una fractura decisiva
El pes discriminador de la senyoria
Què en queda, del dualisme?
3. KULAKS I LLAURADORS POBRES
La desigualtat en una pagesia sotmesa
Llauradors rics i llauradors pobres: els límits de la diferenciació pagesa
Hi havia una única classe camperola al País Valencià medieval?
4. SOTA UN MATEIX SOSTRE
Els marcs socials de la reproducció biològica
Fecunditat i arrelament comunitari
Casa i model familiar
Del grup domèstic a la parentela
5. L’ACCÉS A LA TERRA I LA FORÇA DE TREBALL
Dots i donacions nupcials
Entre l’herència i el mercat
Treball familiar, jornalers i arrendataris
Els mossos: una ampliació de la mà d’obra domèstica
6. LA PETITA EXPLOTACIÓ: UNA BASE PRECÀRIA DE LA PAGESIA
Unes heretats esmicolades
L’hegemonia i la diversitat dels cereals
Equipament i tècniques
Una horta d’alts rendiments
7. ELS MERCATS: ESTÍMULS I CONSTRICCIONS
La terra com a mercaderia
Animals i cereals
Mercat del crèdit i endeutament camperol
Innovació agrària i comercialització: una relació complexa
8. ELS MARCS D’ENQUADRAMENT I DE DOMINACIÓ SOCIAL
La senyoria: més enllà de la sostracció
El poder municipal en unes comunitats jerarquitzades
Sant Martí i el dimoni o les formes de la resistència pagesa
APÈNDIX
BIBLIOGRAFIA
TAULA DE SIGLES
AMCArxiu Municipal de Castelló de la PlanaAPPVArxiu de Protocols del Patriarca de ValenciaARVArxiu del Regne de ValènciaBSCCBoletín de la Sociedad Castellonense de CulturaCODOINColección de Documentos Inéditos del Archivo General de la Corona de AragónUn cavaller del segle XV, Joanot Martorell, posava en boca d’un personatge del seu Tirant lo Blanc aquest elogi literari de València i del seu regne: era un país tan fructífer –deia–perquè, orientat a llevant, rebia els reflexos del sol que mar enllà il·luminava, ni més ni menys, que el paradís terrenal, «e d’ací li ve –concloïa– tot lo bé que té». La fertilitat d’aquesta terra era, doncs, un regal de Déu. O de la natura. Ara bé, per aquella mateixa època, els jurats de la ciutat escrivien una altra mena de prosa, sens dubte més realista. En 1423 adreçaven una carta a la reina on descrivien un país amenaçat constantment per la sequera, que tot just podia subsistir gràcies als regadius. Els jurats lloaven, així, «los grans e sobrechs treballs e enginys dels hòmens culturants aquelles [terres írrigues]». Lluny de confiar la fertilitat de la terra en la natura, aquesta «és subvenguda per los treballs e arts dels hòmens». Les terres valencianes eren un paradís, però un paradís artificial. Pocs elogis trobarem, venint d’uns prohoms burgesos, com aquest que els dirigents de la ciutat adreçaven als llauradors, als cultivadors i constructors de l’horta. Fins i tot Francesc Eiximenis, en la seua lloança desme-surada de la ciutat i del regne, en destacava la varietat de la producció agrícola, però a penes deia res dels qui treballaven la terra. Els pagesos apareixien en els seus tractats com a tòpics del menyspreu i la desconfiança urbana, o com a una peça del cos social, la més baixa en tots els sentits, la base sobre la qual descansava tota la pesada còrpora d’aquella societat. Els camperols eren, així, «els peus que calciguen la terra».
Ja fa més de vint-i-cinc anys que els medievalistes valencians van començar a prestar atenció als llauradors, a un món rural que començava a estudiar-se seguint no sols una voluntat de renovació científica, sinó també la consigna civil llançada per Joan Fuster: escriure la història de la mediocritat, de la gent comuna, del treball i de la vida quotidiana. Era l’època en què una nova història local i l’impacte dels peasant studies i de les grans tesis regionals franceses dirigia la mirada dels joves historiadors cap als pagesos i els paisatges de les comarques rurals. Les preocupacions, les idees i les dades que conformen aquest llibre són fruit d’aquest llarg itinerari historiogràfic, del que s’ha anomenat «escola valenciana» de medievalistes i que ja compta almenys amb dues o tres generacions. Des dels treballs pioners d’Antoni Furió, Ferran Garcia-Oliver i Enric Guinot, són molts els terrenys que han estat explorats amb major o menor intensitat i constància. En aquest sentit, una part almenys dels desequilibris que podran apreciar-se en el llibre, la tensió entre els estudis empírics disponibles i la voluntat d’interpretació, reflecteixen l’estat d’una recerca que encara presenta zones de penombra i llacunes. Però, sobretot, aquesta obra, que no és una síntesi acadèmica ni un simple manual, ha estat possible i té sentit gràcies als avanços que durant les darreres dècades ha experimentat la història rural de l’edat mitjana. Se situa així en el solc d’obres com Terra de feudals, un llibre de Ferran Garcia-Oliver que, el 1991, arriscava un primer i documentat balanç interpretatiu del món rural valencià. El seguirien altres obres de conjunt, acadèmiques o divulgatives, fins arribar a una densa síntesi col·lectiva com és el volum sobre l’edat mitjana de la Història agrària dels Països Catalans, que aparegué el 2004 coordinat per Josep Maria Salrach, on col·laboraven autors com Antoni Furió, Ferran Garcia-Oliver i el valencià d’adopció Thomas F. Glick.
Moltes de les dades i dels problemes que es tractaven en aquestes síntesis es reprenen ara, però incorporant no sols la recerca posterior sinó una visió centrada en els camperols del País Valencià com a grup social, com a classe configurada al voltant de la seua posició en la producció, però alhora plena de complexitat i de desigualtats. Una aproximació de voluntat «materialista», en el sentit no d’excloure el món de la cultura i de les representacions, sinó perquè se centra en el treball i en els condicions socials en què tenia lloc, sobretot les formes de desigualtat i de dominació, però integrant-hi alhora els factors «immaterials», com l’ordenament legal, els lligams comunitaris i de parentiu o, fins i tot, els usos del llenguatge, sense els quals no es faria intel·ligible aquella realitat social i econòmica. Es perfila, d’aquesta manera, un model de pagesia diferent del que a la Catalunya Vella s’organitzava al voltant del mas, com a forma de poblament i d’explotació agrària, amb modalitats coherents de família i de transmissió del patrimoni. Al País Valencià, des del mateix moment de la conquesta i la colonització, sorgiria una pagesia més semblant a la de les terres de la Catalunya que s’articulaven al voltant de les viles. Els llauradors valencians, en bona mesura, eren homes de vila, amb heretats disperses, que es fragmentaven i es recomponien amb el cicle de les herències divisibles i l’activitat del mercat de la terra. Però era també una pagesia dividida, escindida entre uns camperols d’origen andalusí i els descendents dels colons catalans i aragonesos. Els indígenes musulmans, progressivament minoritzats i arraconats pels colonitzadors cristians, tanmateix continuarien constituint una àmplia minoria fins als temps moderns, quasi la meitat dels pagesos, i donarien així una configuració molt particular a la societat rural valenciana. En aquest sentit, els camperols musulmans no haurien de veure’s com un apèndix més o menys exòtic, en el marc d’una percepció «multicultural», sinó com un component determinant de la societat rural valenciana. Els estudis inicials de Pierre Guichard i de Miquel Barceló han inspirat un corrent de recerca que ha permès una comprensió, en termes econòmics i socials, d’aquesta «particularitat» vinculada a la construcció colonial del nou regne. Ens trobem davant d’una pagesia separada en dos cossos socials, però alhora articulats en una mateixa societat, fins al punt que la situació relativament favorable dels llauradors cristians, en el context del món feudal, no pot entendre’s sense la condició pràcticament servil de la gran minoria d’origen andalusí. Pot estimar-se que aquests camperols musulmans, sense ser ja majoria però en estar sotmesos a càrregues més dures, produirien la major part de la renda senyorial. Es tracta de constatacions encara preliminars, però que suggereixen desenvolupaments interpretatius de gran abast que tot just comencen a insinuar-se.
Aquesta aproximació als camperols del País Valencià comença amb una exploració dels termes lingüístics que llavors s’aplicaven als diferents sectors de treballadors de la terra. Sense ser un reflex automàtic de la realitat social –i sense que el llenguatge la configure de manera unívoca–, el vocabulari aporta elements per a valorar els límits de la diferenciació dins de la pagesia, amb contrastos ben marcats entre el bloc social cristià i el musulmà. Aquesta complexitat del món camperol es manifesta també en l’espai geogràfic, com ara en les modalitats de poblament, i en el nivell social, amb una incidència desigual del pes de la senyoria. Els pagesos musulmans constituïen una població més ruralitzada que els llauradors cristians, i estaven sotmesos a unes condicions més dures, equiparables a una veritable «servitud col·lectiva». I dins de cadascun d’aquests cossos pagesos –colons i indígenes–l’estratificació econòmica i social va assolir un abast diferent, que en el cas dels musulmans, més que no entre els cristians, donaria lloc a la constitució d’una franja de camperols desposseïts, abocats a la condició de jornalers i mitgers. Les diferències entre els models familiars i les estructures del parentiu d’aquests dos sectors de la pagesia condicionaven les respectives pautes de reproducció biològica i social, on els lligams familiars assolien un paper central –encara que no exclusiu– en l’accés a la terra i en la configuració de la força de treball camperola. La lògica productiva de la petita explotació pagesa, coherent amb aquests mecanismes familiars, també presenta divergències entre les dues pagesies, que, d’altra banda, no donaven lloc a una «economia camperola» plenament autònoma. En efecte, les explotacions pageses podien estar orientades per l’ideal d’autosuficiència, però en la realitat
estaven immerses en uns mercats –font d’estímuls i de constriccions alhora– i enquadrades per estructures comunitàries i, sobretot, senyorials. La senyoria, en aquest sentit, no es limitava a «extraure» unes rendes d’uns pagesos autònoms, sinó que constituïa una forma de domini sobre la terra i els camperols que condicionava el conjunt de l’activitat productiva. Però això no significava la passivitat dels pagesos, fins i tot dels indígenes reduïts a una condició pràcticament servil. La resistència camperola es traduïa en una lluita, quotidiana i sorda, per erosionar l’impacte de la renda i ampliar els marges d’autonomia respecte al poder senyorial. Aquestes són les qüestions que s’aborden en el llibre tractant d’integrar en una mateixa visió, en la mesura del possible, tant les contradiccions verticals entre la pagesia i les instàncies que exercien la dominació social com, en un nivell més horitzontal, les diferències que oposaven els camperols cristians i els musulmans.
Els pagesos, que darrerament només semblen redimir-se historiogràficament com a consumidors o elits rurals, tornen a considerar-se ací com a grup social, en el terreny de la producció, controlats pels senyors, sotmesos a l’impost i immersos en l’acció dels mercats, però alhora resistint-se a les diferents formes de poder i tractant de reapropiar-se del seu mateix treball. Aquesta mena de reflexions poden contribuir a explicar una part de la trajectòria històrica que condueix fins al present, amb la seua pròpia i convulsa «lògica econòmica», però no com una marxa ascendent, com una evolució lenta i inexorable, sinó com el resultat de bifurcacions i de salts que, en gran manera, depenien del balanç entre dominació i resistència socials. La història, certament, no és una ciència freda, i aquesta mirada cap al passat esdevé també un espill inesperat que reflecteix, ni que siga per simple analogia –amb un lleuger anacronisme, per tant–, la nostra realitat actual. Era Jules Michelet qui, amb una imatge estremidora, proclamava la funció de l’historiador: els morts no trobaven el descans en els sepulcres perquè els turmentava no haver sabut el significat de les seues vides. «Els manca –deia–un Èdip que els explique els seus propis enigmes, el sentit dels quals no han trobat, que els ensenye el que volien dir les seues paraules, els seus actes, que no han entès.» Aquest era l’historiador, que els havia de reconfortar explicant-los com les seues aparentment insignificants vides i morts no havien estat inútils, perquè s’inscrivien en la senda del Progrés, de la Llibertat, de la Nació. Però els llauradors del País Valencià medieval no necessiten aquesta mena d’explicacions. Som nosaltres els qui hem d’aprendre alguna cosa de la seua experiència històrica, fer-la intel·ligible i convertir-la en coneixement que, al capdavall, podria esdevenir una eina per analitzar el nostre propi i ombrívol present.
P. V.
Capítol 1
UN PAÍS SENSE PAGESOS
Al País Valencià no hi havia «pagesos». Els camperols –acceptem aquest terme contemporani més neutre–, ja des de la mateixa colonització del segle XIII, eren designats aclaparadorament com a «llauradors». No es tracta, però, d’una simple qüestió de sinonímia regional: pagesos al Principat i llauradors al País. De fet, a la Catalunya dels segles XI-XIV el terme laborator (llaurador) coexistia amb rusticus (pagès) per identificar els camperols en contextos i amb connotacions diferents. Laborator era un terme fonamentalment descriptiu, sense matisos degradants o despectius, que designava els treballadors de la terra o els habitants del camp. Predominava en la documentació notarial que, no debades, reflectia relacions de caràcter més aviat socioeconòmic. En canvi, en els textos de tipus jurídic, directament condicionats per les construccions ideològiques que ordenaven jeràrquicament aquella societat, els cultivadors es veien sobretot com a rustici o pagenses.1 Els pagesos eren, així, l’estrat més baix, la categoria de base dins de la societat cristiana i feudal. El rusticus, segons els Usatges de Barcelona, era al segle XII l’«hom que nula dignitat no ha, esters que és crestià», per contraposició, doncs, al cives (ciutadà) i, sobretot, al miles (cavaller), investits de diversos graus de «dignitat» que es traduïen en drets o privilegis jurídics. Les escassíssimes referències documentades a pagesos valencians se situen, significativament, en aquest terreny que evocava una categoria jurídica no privilegiada i, per tant, sotmesa a càrregues senyorials o veïnals. Així, en un plet de l’any 1300 es remarcava que un camperol de Borriana, havia estat «pagès e peiter», és a dir, que no pertanyia l’estament militar ni eclesiàstic i que, per tant, estava obligat a contribuir en la peita de vila.2 El terme «pagesia», al seu torn, no designava el conjunt de pagesos, sinó les obligacions que pesaven sobre una terra o un altre bé immoble. D’aquesta manera, en 1282, en un litigi davant el justícia de València, s’esmentava «la pagesia del dit troç de terra» o la «pagesia dels dits molins». En 1284 un altre demandant reclamava «tot lo dret emphiteòtich e pagesia que en les dites cases havia».3 Així doncs, «pagès» i «pagesia» eren termes infreqüents que, això sí, continuaven vinculats a l’univers conceptual de les obligacions i la dependència jurídica, i no al del treball agrari com a ocupació o activitat econòmica.
Els pocs pagesos que apareixien per terres valencianes als segles XIV i XV no eren camperols de carn i ossos sinó personatges de ficció. És entre els literats i els tractadistes, que feien servir un model de llengua unitari i amb uns mateixos referents culturals de dalt a baix del domini lingüístic català, on es trobaven els pagesos valencians. I no necessàriament amb una connotació degradant, sinó sovint com a simple denominació dels treballadors del camp, amb el mateix significat que el terme «llaurador», que pràcticament era l’únic que s’usava llavors en la vida real. És cert que en els seus versos aristocràtics, Ausiàs Marc es comparava al «grosser pagès / que bon sement en mala terra met»,4 però aquest qualificatiu no s’associava a tota la pagesia, sinó als conreadors ineptes. Clarament despectiu és, en canvi, l’ús com a insult que Jaume Roig posava en boca d’una de les dones del protagonista de l’Espill: «vell amansat, / empagesit», tot i que en un altre passatge el narrador lloava –fent honor a la misogínia de l’obra–«un bon pagès» de Morvedre que castigà brutalment la infidelitat de la seua muller.5 El cavaller Jaume Gassull, en la seua poesia satírica, es referia als «pagesos» de l’Horta de València –els mateixos que anomenava «llauradors» en una altra composició– i no s’estava de remarcar l’acurat treball de la terra que feia «lo pagès».6 El mateix Francesc Eiximenis que, seguint els prejudicis urbans de l’època, considerava la «rusticitat e pagesia» com una de les arrels del mal, en un text tan emblemàtic com la dedicatòria del Regiment de la cosa pública, adreçada als jurats de la ciutat de València, no deixava de prear els «bons conreadors» de la terra i es referia a aquests llauradors locals com a «pagesos».7 Però fora dels fulls dels llibres literaris, en els camps, alqueries i viles només hi havia llauradors, i així figuraven –amb la grafia laurador– en els registres municipals i reials escrits en català o transvestits en un llatí de ressonància clàssica –com a agricultor o agricola– en els documents redactats pels notaris.8
TERRA DE LLAURADORS
El País Valencià era, doncs, «terra de llauradors».9 Però potser pel seu caràcter hegemònic mateix, aquest terme no deixava de tenir una certa ambigüitat o, si més no, conservava diversos significats. Certament, el més freqüent era el d’«agricultor» –en el sentit genèric de pagès o camperol–, tant en la seua forma catalana com llatina, que en els documents més primerencs podia ser laborator o agricultor. De 1277 data, per exemple, la clàusula «a costum de bon laurador» que figura en un llibre del justícia de Cocentaina i una fórmula semblant –«a ús e a costum de bon laurador»– pot trobar-se en un establiment de terra de 1292.10 El terme llatí agricultor, com a sinònim de llaurador, apareix en la documentació del justícia de València si més no des de 1282. En un llibre del mateix oficial, de 1284, s’emprava el terme laborator com a equivalent de laurador, i en un protocol notarial de 1295 es registrava un contracte de treball «ad officium laboratoris».11 Aquestes dades són una simple mostra, però permeten pensar que els llauradors formaven una categoria que podia incloure tots els conreadors, per oposició als ciutadans i homes de vila i, evidentment, a la noblesa representada pels cavallers. No manquen els documents del Dos-cents en què els jutges, abans de prendre una decisió sobre un plet agrari, cerquen «conseyll e acord ab lauradors e ab hòmens de vila», possessors de terra en el mateix terme i sovint veïns d’una mateixa població però ben diferenciats com a grups socials.12 Ja en el segle XV, en els sermons de sant Vicent Ferrer, que apel·laven a la sensibilitat dels seus auditoris populars, els llauradors apareixen com a víctimes de l’opressió dels nobles i, en aquest sentit, fins i tot podien representar el conjunt del poble davant l’abús dels poderosos: «Los braços són los cavallers que defenen la terra; mas ja són malalts, que així com deurien ajudar als llauradors, ells los roben».13 Aquesta tendència a l’ampliació dels límits del concepte de llaurador per incloure tots els qui vivien del seu treball es confirmava quan el predicador recordava que «Adam llaurador fo».14 El primer home, quan hagué de guanyar-se el pa amb la seua suor, esdevingué llaurador. En aquest sentit, com advertia el mateix sant Vicent, totes les ànimes eren filles de llaurador. Però més enllà d’aquest parentiu remot, la imatge d’Adam i Eva com una parella de camperols, tan familiar als pagesos revoltats arreu d’Europa als segles XIV i XV, tendia a identificar els llauradors amb els laboratores de l’esquema trifuncional clàssic: els qui treballaven per mantenir els ordes privilegiats dels oratores i dels bellatores. Ara bé, en el moment que predicava sant Vicent ja feia temps que la realitat social havia obligat a fer més complexa la vella imatge dels tres ordes. D’altres categories i oficis, començant pels mercaders i menestrals, havien hagut d’integrar-se en la representació de la societat cristiana –és a dir feudal–, segons el conegut esquema antropomòrfic. El que no canviava era la posició subordinada dels camperols, sempre en el nivell inferior del cos social, arran de terra. «Les cames e los peus que sostenen tot lo cors –deia el predicador taumaturg– són los llauradors, qui sostenen tot lo món, tots los estats, a reis, comptes, etc., car d’allò que ells treballen tots n’havem a viure».15 El mateix model organicista presentava un tractadista franciscà com Eiximenis, però en la seua idea de la «cosa pública», els camperols –novament «pagesos»– quedaven més avall encara: les cuixes i les cames eren els menestrals, mentre que els camperols estaven un esglaó per sota d’aquests: «los peus que calciguen la terra són los pagesos qui la colren e l’exerciten per llur ofici tots temps».16