Cuba, la soledat que no s'acaba

A la Plaza de Armas han muntat un mercadet amb rampoines de tota mena, destinades al turisme de masses: cartells, camises de guerriller, gorres militars, imants de nevera, postals antigues, bitllets de banc amb la signatura del Che, manca de gust a dojo, tot plegat una completa falsedat. En una caixa de llibres hi trobo un primet History of Cuba, embolicat en un plàstic negre. La història sempre m’ha interessat, i no m’interessa poc de saber com una dictadura es presenta a si mateixa; així doncs, em poso a fullejar una mica aquest volum d’aspecte innocent i ben fet. No s’hi troba cap paraula sobre la massacre a la fortalesa de Cabaña, no gaire lluny, on el Che Guevara, el favorit declarat de Fidel, durant els primers mesos després de la presa del poder va fer executar centenars de presos polítics. Tampoc no m’ho havia esperat. Però quan ensopego amb la constatació que després de la revolució la terra ja va pertànyer plenament als pagesos, deixo de banda el llibre. Això no és un pecat d’omissió, és una mentida. Després del 1959 tota la terra va ser expropiada pel nou estat. Més tard el mateix estat, en la seva pretesa bondat, va permetre que cada pagès conreés uns pocs metres quadrats per a ell mateix, quan acabés el seu treball forçós com a membre d’una explotació col·lectiva dirigida per l’estat. El resultat és una mancança de queviures per raons ideològiques. Fins la llet i el pa són impossibles d’aconseguir en el comerç lliure; només se’n pot comprar, en quantitats modestíssimes, mitjançant l’odiada libreta, la llibreta de racionament que se suposa que tenen tots els cubans.

Torno cap al Malecón. Tot caminant passo per davant d’una botiga de mobles, d’un cert nivell si s’ha de jutjar pels aparadors. Hi entro a donar una ullada, la impressió és bona, senzillesa, línies depurades. «Tot ha estat dissenyat a Cuba, tenim uns dissenyadors magnífics», em remarca el venedor, que parla anglès. I on es produeixen els mobles? Sospira: «A Espanya. No tenim maquinària. Tot és tan complicat aquí a Cuba».

Pocs minuts després em trobo davant el mar, amb la badia de l’Havana a la dreta, i al davant meu l’estret de Florida, refrescat pel vent que bufa de l’est. Colossals masses vidrioses d’aigua trenquen contra la tanca de pedra del passeig, per després enretirar-se, furioses pel seu desembarcament frustrat.

A primera hora del vespre un taxista d’una certa edat m’acompanya a la meva casa a la Habana Centro, l’Havana de la misèria, que cal no confondre amb la Habana Vieja, l’Havana Vella ben mantinguda, muntada com un terreny de joc per als turistes. Aquest xofer està que treu foc pels queixals dins el seu automòbil, un Lada del 1986. M’explica que, abans de començar a guanyar diners amb les curses, ha de lliurar diàriament a l’estat dos-cents pesos o vuit euros per fer servir el cotxe, que amb prou feines s’aguanta sense desballestar-se. Un monopoli estatal administra la venda de la gasolina, que s’importa de Veneçuela; els dos països passen comptes a un «preu d’amics» especial, i el combustible es revèn als consumidors al preu del mercat mundial, és a dir, gairebé a un euro el litre, impostos inclosos. «Tinc un amic que treballa en un ministeri», diu, «així és que sovint em surt més barata. Que si no, no podria viure». Li recordo que ens trobem en una dictadura i que vagi amb compte amb el que diu. «Vostè és estranger», explota. «Amb vostè no necessito vigilar. Si tinc un client cubà, no dic res. Tots els cubans tenen la impressió de viure amb una pistola a la templa, però no tenim tanta por com abans. Però és que estem farts d’aquesta banda de gàngsters que ens ho han robat tot, més que farts. Cregui’m, això no pot durar gaire més».

En altre temps, els cubans —almenys els acomodats— eren coneguts per les seves sabates i botes ben enllustrades. No hi havia una cantonada sense un enllustrador que oferís el seu útil servei. Ja no hi són, aquests limpiabotas respectats i sovint de rèplica ràpida. De betum per a sabates, ja no n’hi ha. Per la mateixa raó, no es veuen sabates de cuiro. Els cubans deambulen pels carrers amb unes sabatilles d’esport desgastades o unes xancles del Vietnam als peus. Per això realment impressionen els escolars. Malgrat l’escassetat d’aigua i de productes de neteja, sempre fan goig, amb els seus uniformes escolars, sempre amb camises blanques com la neu i planxades a la perfecció, i amb un fulard blau o vermell.

Em trobo amb una dona jove negra. No deu tenir gaire més de vint-i-cinc anys, silenciosa i intensa, els ulls com carbó. Em mostra un llibre fet a casa amb els seus poemes. És mestra de formació, diu, però ha deixat aquesta feina tan miserablement pagada, en benefici de la seva ocupació actual. Que consisteix a rentar els terres i canviar la roba dels llits en una fonda privada, una activitat que de tant en tant li dona un dòlar o un euro. Em conta la història del metge en cap d’un dels hospitals de la ciutat. Se’n va acomiadar xiulant d’entusiasme després d’haver aconseguit, mitjançant un suborn, una feina de maleter d’un hotel a l’Havana Vella. La propina, calculava, li permetria viure millor que no pas amb el salari de metge.

Es pot subsistir amb vint pesos cubans convertibles, és a dir, vint euros al mes? «Per descomptat que no», em respon una mestra de mitjana edat, primeta i potser prostituta a mitja jornada, que, com jo, ha buscat recer de la pluja al Bar Neruda, un negoci no del tot reeixit del Malecón. En principi, la idea era crear, en la bona tradició cubana, un cafè literari. En conseqüència van batejar l’establiment en memòria de Pablo Neruda, el premi Nobel xilè del 1971. Però els llavors tan celebrats poetes i autors o bé s’han exiliat, o bé no es mostren en públic. Així doncs, el cafè va passar a negocis més prosaics. «Mira», diu la Lidia amb un to com si parlés a un nen retardat, «el sou, per molt modest que sigui, no te’l donen tal qual. Abans que el director de l’escola et doni els teus diners al cap del mes, en reté un import per al centre —en realitat per a ell mateix—, després diferents imports per al partit, el sindicat, el moviment de la joventut, la milícia o per a més coses que ell s’inventa. Potser et queden quinze CUC. La meva filla va emigrar fa un parell d’anys als Estats Units. Si no fos per l’ajut que m’envia, no sobreviuria». Es balanceja una mica, amb un còctel a la mà. Llavors diu bruscament: «Aquest és un país de merda! Si sabessis que sola que et pots arribar a sentir aquí!».

Un senyor de mitjana edat, de galtes vermelles i cabells esclarissats, lleugerament obès i suat, aconsegueix trobar un lloc en una taula per a una mulata joveneta. Va vestida amb un vestit blanc estret, un rellotge blanc de polsera i unes sabates blanques de plataforma tan altes que amb prou feines pot caminar. Ell evidentment és estranger, ella, amb la mateixa evidència, és nadiua. Demana dos mojitos, la beguda cubana tan popular, feta de rom blanc, suc de llimona, sucre i hierba buena, la menta cubana que creix pertot arreu de l’illa. S’hi queden una estoneta, agafats de la mà, sense intercanviar paraula. El comentari de la Lidia cau com una martellada: «Ella no vol diners per això. Espera uns regals, potser un cap de setmana a Varadero, una excursió a Trinidad, una mica de variació, una mica de luxe… La sort que tenen és que no poden parlar-se».

El misteri del gall que canta es resol. Al carrer San Miguel, en una terrassa a l’alçada d’un segon pis, hi ha tot un galliner que cloqueja vivament. Subministra pollastres per dinar i ous sense parar. El consum d’ous als països castellanoparlants és colossal: truita per esmorzar, truita per dinar, ou fregit damunt el bistec al vespre —no el cubà, perquè no existeix—, ous, ous, ous. L’índex de colesterol deu correspondre-hi. Un metge m’explica que els cubans són massa grassos, no perquè mengin en abundància, sinó perquè mengen equivocadament. El sou del mes s’ha gastat al cap de dues o tres setmanes. Després, la gent es manté amb vida a base d’aigua amb sucre, la qual cosa dona una sensació agradable, però falsa, d’haver menjat i tenir energia.

Probablement hi ha més diners en circulació que els que deixen entreveure les estadístiques oficials i sovint mentideres. Un conegut meu, de nom Javier, va comprar fa uns pocs anys un Lada de segona mà, al comptat: vint-i-vuit mil pesos convertibles o gairebé vint-i-set mil euros, que, d’una banda, havia anat estalviant a casa sota el matalàs, i de l’altra, havia manllevat a familiars i amics a Cuba i a Florida. El cotxe el va utilitzar per fer de taxista il·legal, abans de vendre’l amb benefici i invertir-ne el rèdit en un taller electrònic. És filòleg i parla rus, una llengua per a ell totalment irrellevant i inutilitzable. Com a traductor en una institució estatal tenia per sou els famosos vint CUC al mes. «No era ni per viure ni per morir-ne», em diu al davant d’un whisky al bar de l’hotel Ambos Mundos. Aquest establiment elegant té una certa reputació en els cercles literaris i sobretot pseudoliteraris, ja que Ernest Hemingway va iniciar aquí la seva llarga relació amorosa amb Cuba. L’habitació de qui seria premi Nobel encara s’exhibeix, mitjançant pagament.

A primera hora del vespre plou torrencialment. La gent es queda a casa, asseguda rere els porticons oberts, els televisors van desgranant els programes sense suscitar gaire atenció i sense merèixer-ne: notícies manipulades, telenovel·les mexicanes, a certs llocs una cadena nord-americana il·legal amb publicitat de productes per aprimar-se, menjar per a gossos i creuers pel Mediterrani. Els carrers que baixen cap al Malecón es transformen en torrents o queden fets llacunes mortalment perilloses, perilloses en el sentit que aquí el vianant desprevingut pot desaparèixer en un clot de metres de profunditat o en una claveguera amb una trapa que s’han endut per vendre-la com a ferralla al mercat negre. Figures llastimoses s’arrauleixen a la foscor, damunt uns esglaons d’escala immunds, a l’entrada de patis interiors esfereïdors. Navegant amb dificultat surto dels carrers Virtudes i Perseverancia, rumb cap a l’hotel Deauville. El freqüentava als anys vuitanta i segons recordo era prou bo. Possiblement ho és encara, considerades les circumstàncies. Per a mi, el seu atractiu resideix en el fet que de tant en tant dona accés a internet. Aquest vespre, però, no hi ha connexió; ja m’ho hauria pogut afigurar quan a la distància d’uns dos-cents metres vaig constatar que l’habitual trepa de joves amb els seus mòbils havien marxat de l’escala principal. Una recepcionista amable ho lamenta. No sap per què s’ha tallat la connexió. Tampoc no sap si o quan la restabliran.

«Cuba», penso tornant-me’n a la meva casa, Cuba, en el seu propi món, en l’oblit del seu hivern, el seu desànim, la seva pena, el seu abandó.

L’endemà al matí torno a l’hotel Deauville. Fa sol, el trànsit del Malecón és escàs, però, per la seva imprevisibilitat, mortalment perillós. L’estret de Florida és allà lluny, les onades s’aixequen pesants i cauen enrere, ara amb més escuma, ara amb menys. És com si l’aigua no hi cabés del tot. Núvols petits, viatgers ràpids, venen i se’n van, allà lluny a l’horitzó. La gernació a l’escala principal de l’hotel permet endevinar que ara hi ha connexió. El preu d’una hora d’internet correspon al sou regular de dos dies. Quan he enllestit la meva feina, em dirigeixo al bar, on un cambrer amable m’allarga un rom, una altra vegada el daurat de Santiago que jo prefereixo al conyac francès. D’acord, sempre he tingut un problema amb el conyac. Per dir-ho així, el trobo agressiu. Amb el rom de Santiago hi pots parlar. No et du la contrària, no és insolent. Com els cubans —no pas el seu règim—, és suau i benèvol, ple de força, ple de narracions, i no és importú.

Un Studebaker violeta i gris, sense la part superior, gira del Malecón i entra al carrer travesser davant del Deauville i continua a l’esquerra cap a l’Havana Vella, el nucli històric. La parella asseguda al seient del darrere, tots dos rossos, s’estan filmant durant el viatge. Ell porta una samarreta vermella, pel que jo puc veure, amb una imatge en blanc i negre del Che Guevara, l’assassí en massa i assidu fumador de cigars. Qui són? Probablement no són americans, més aviat europeus, potser alemanys, banyistes nostàlgics? Circularia ell en el seu cotxe per Munic o Berlín amb una imatge de Hitler a la camisa? Dins el Deauville em pesco un exemplar de Condé Nast, la revista de viatges per als rics i despreocupats, aquesta vegada un número especial sobre Cuba. Porta tot el que es pugui desitjar i encara molt més, clixé rere clixé: dones joves i blanques, estirades a platges tropicals banyades pel sol, d’altres de més edat, ara naturalment morenes amb vestits nacionals de colors espectaculars, vida nocturna al Tropicana, cafès i restaurants, llocs als quals cap cubà respectuós de les lleis ni pot somniar d’acostar-s’hi; la platja d’apartheid de Varadero, l’esclavitud posada en escena com un romanticisme immortal. A Cuba et pots mostrar tan cínic com vulguis, sempre que paguis amb una divisa forta. Pots humiliar els pobres, pots fer escarni dels decents, pots empolainar-te de milionari i revolucionari. El mal gust no coneix límits. Així va ser sota Batista, així és sota Castro. Que els cubans comencin a replicar, que aigualeixin el rom que els estrangers confosos s’aboquen a dojo en bars que pretenen haver servit Hemingway, i que als carrers venguin cigars elaborats il·legalment, cargolats amb els residus del rebuig de les fàbriques estatals, trobo que el règim s’ho ha ben merescut.

Camino en la direcció de la ciutat nova. Tot fent camí passo a veure una dona, la fonda de la qual, segons es diu, compta entre les millors de la ciutat. El pis, que es troba en una torre d’habitatges desmarxada, és sorprenentment gran; la vista sobre el Malecón des de la terrassa és impressionant: al davant, en línia recta, l’estret de Florida sense ni indici d’embarcació; a l’esquerra, la ciutat nova amb el perfil característic de l’Hotel Nacional i l’edifici FOCSA (al principi pertanyent a Fomento de Obras y Construcciones, Sociedad Anónima, una empresa tancada fa anys), construït l’any 1956 i encara avui el més voluminós de Cuba, però de cap de les maneres el més bonic; a la dreta, el fort d’El Morro, damunt el seu promontori rocós, i l’entrada al port de l’Havana. Doña Rosa s’envolta de peixets vermells, plantes de cautxú i falses escultures egípcies. Sap llegir les cartes i el marro de cafè. Deu ser difícil trobar habitacions millors que les seves, però la fragor del Malecón és aclaparadora. Declino l’oferta i continuo caminant. En una finestra desmanegada veig un cartell de cartró que hi diu: «Aprenda inglés conmigo. Quien no habla inglés, vive en el pasado».

Em dirigeixo cap a l’Arxiu de la Revolució, on Asger Jorn, potser l’artista pictòric danès més gran del segle xx, va realitzar una desena de murals durant una estada l’any 1968. El lloc és un santuari consagrat a Celia Sánchez, la secretària de Fidel i presumiblement la seva amant, una de les poques dones amb qui aquest mandatari narcisista sense límit va establir una relació de confiança. La Celia va estar amb Fidel a Sierra Maestra. És una histórica. Segons es diu va morir de càncer el 1978. La seva foto penja com una icona, amb un text pseudoreligiós, a la paret del fons de la sala principal de l’edifici, anteriorment seu bancària. Les pintures de Jorn estan en bon estat, restaurades després de molts anys de degradació pel clima tropical humit de l’Havana. La impetuositat de l’artista hi és, les seves faules, els seus traçats de pinzell vigorosos. Aquests quadres no compten entre els seus millors, semblen massa improvisats, potser també massa amables, una mica repetitius. Però hi són, un record de quan a Cuba s’hi movien molts artistes. Va entendre el danès que estava visitant una dictadura repel·lent?

Deixo el temple i me’n vaig a parlar amb un home que temps enrere era un habitual de l’arxiu, però que ara és un personatge marginat, acabat, mantingut amb vida amb una pensió mínima i feines ocasionals. M’explica una història que no m’estranya pel que fa a Fidel, però que fa trontollar el concepte que tenia de l’anomenat afer Ochoa. Fins ara he considerat l’execució el 1989 del general Arnaldo Ochoa Sánchez i d’altres oficials de categoria com la conseqüència d’un enfrontament orquestrat pel comandant en cap. Un enfrontament entre ell i una casta, cada vegada més conscient, de generals retornats de l’Àfrica, avesats a la guerra i admirats no només per molts cubans, sinó també —especialment pel que fa a Ochoa— pels russos. Aquests generals havien coincidit amb Ochoa al Congo, Etiòpia i Angola, on dirigia diferents forces expedicionàries, amb una disciplina i una força de combat de la qual no creien cent per cent capaç Fidel Castro. Aquesta versió és correcta, diu el meu informador, però incompleta. Així és sempre. Les històries amb què et trobes, les has d’escoltar, però no necessàriament considerar-les com la meitat de la veritat, i mai com tota la veritat. A més: la veritat, què és? Jo tinc la meva veritat, d’altres la seva. Jo prefereixo la realitat, en la mesura que es pugui destapar. En aquest context, diu el meu informador, la realitat és que als anys setanta i vuitanta els narcotraficants colombians enviaven tones i tones d’estupefaents, principalment heroïna, a l’insaciable mercat nord-americà, via l’Havana. Es van guanyar milers de milions amb aquest comerç, que tenia com a fi, d’una banda, destruir el jovent dels Estats Units, de l’altra, enriquir el càrtel de Medellín a Colòmbia i els oficials dirigents a l’Havana, gairebé tots amics de Raúl, en la seva qualitat de ministre de defensa durant molts anys. Tot això ho sabien a Washington. Com que els Estats Units no podien posar les mans sobre Fidel i Raúl, l’any 1989 el president Reagan va fer envair Panamà, que també enviava drogues als Estats Units. El dictador del país i cap de narcos Manuel Noriega, anteriorment agent molt ben remunerat del servei d’intel·ligència (CIA) dels Estats Units, va ser enderrocat i extradit als Estats Units, on el van sentenciar a quaranta anys de presó. A l’Havana pressentien el que els esperava. En un intent d’impedir coses pitjors, van trencar amb el càrtel de Medellín i van donar un exemple per als de casa… potser un xic massa agressiu segons el punt de vista del Kremlin. Ochoa i tres més, afusellats a l’alba el 13 de juliol de 1989.

¿Fidel va passar comptes amb un cos d’oficials del qual podia témer que li fes front? ¿Es tractava d’una repetició de la paranoia que als anys trenta va induir Josif Stalin a exterminar la cúpula militar de la Unió Soviètica? ¿El popular general Ochoa de Cuba fent el mateix paper que el popular mariscal Tukhatxevski de Rússia? El meu informador fa que sí amb el cap, però afegeix que Fidel també volia donar un escarment a Raúl, ja que sospitava d’ell que era massa indulgent en la seva relació amb el cos d’oficials. Va obligar el germà a veure la filmació de la mort dels quatre oficials, inclús el moment que Ochoa, íntim amic de Raúl, dret davant l’escamot d’execució, va refusar la bena preceptiva davant els ulls i personalment va ordenar a la fila de soldats que obrissin foc. Raúl va tenir una crisi nerviosa, durant setmanes es va donar a la intoxicació etílica, per a més enuig de Fidel. El comandant en cap va fer cridar el germà per comunicar-li que o bé es comportava decentment i reprenia la feina, o bé seria depurat. Raúl va perdre els estreps del tot, va apuntar la seva pistola en direcció a Fidel però va errar el tret. Raúl, el sempitern número dos en relació amb Fidel, va tornar sense més al seu ministeri, més que mai l’eina de Fidel, més entès en els camins i caminois del poder, en els quals encara es mou, ara amb la discreció amb què se suposa que s’envolten els jubilats.

Ara bé, tot això és veritat? ¿És possible que els guardaespatlles de Fidel permetessin al mentalment trastornat Raúl anar a veure el seu germà amb una pistola, a més a més, carregada al cinturó? Realment, hi va haver un tret? On eren els guardaespatlles durant la conversa entre els dos germans? Sempre hi va haver, des de la primera joventut, un conflicte entre Fidel, egocèntric, despietat, i Raúl, més disciplinat però també menys impressionant, tots dos registrats com a fills d’una relació extramatrimonial entre Ángel Castro Argiz, treballador del camp, immigrat de Galícia i posteriorment terratinent, i la seva cuinera, Lina Ruz González, però amb la diferència no del tot negligible que l’Ángel durant molt de temps va sospitar que la Lina s’havia fet embarassar de Raúl fora de la llar.

Els arxius haurien de ser alguna cosa més que les despulles dels difunts, alguna cosa més que la pols del passat. Realment, què sabem de les lluites pel poder i dels conflictes personals de la cúpula directiva cubana? Molt poc. De rumors n’hi ha un munt. Un d’aquests rumors pretén que Celia Sánchez va ser morta d’un tret fortuït en un enfrontament violent entre els revolucionaris, i que amb les presses es va inventar la història de la seva mort per càncer. A l’Havana els secrets de l’Arxiu de la Revolució estan esperant ser escampats a la llum del dia, en la mesura que no hagin estat destruïts en la foscor de la dictadura.

Ja de retorn a Europa, m’adrecen a un cubà que ha abandonat l’illa i que viu discretament dels diners que com a diplomàtic havia pogut invertir a Occident abans de fugir cap a una nova existència, dedicat a la seva família, els seus llibres i la seva música. M’explica que, en la seva qualitat de diplomàtic, va entrar en un cercle reduït que va rebre informació confidencial de l’afer Ochoa, i que els seus nous coneixements van contribuir a la decisió, seva i de la seva esposa, d’abandonar Cuba. En això no hi ha res de nou pròpiament dit, però cal afegir una precisió: Ochoa va ser executat únicament i exclusivament perquè Castro sospitava amb raó que el general altament respectat i anterior comandant superior a l’Àfrica preparava un cop d’estat. Quan en un escorcoll el servei de seguretat va trobar un dipòsit d’armes considerable al xalet del general, Fidel va començar a témer que els russos preferissin Ochoa —i és possible que ho fessin— a ell, el comandant en cap. Així doncs, Ochoa havia de morir. Però no es podia al·legar com a motiu que volia enderrocar el règim, perquè això només hauria servit per fer augmentar el seu prestigi ja de per si considerable. Així es van empescar la història de la implicació d’Ochoa en el narcotràfic. Stalin o Hitler no haurien pogut fer-ho millor.

A la parada de l’autobús davant l’Arxiu de la Revolució hi està esperant una gernació gairebé incalculable. Quants poden ser? Desenes, mig centenar? A on van? Per què no hi ha autobusos? Jo soc nou en aquesta ciutat abrasadora. Només puc avançar preguntant o, millor dit, obtenint resposta a les meves preguntes, que deuen semblar ben peculiars als cubans. Una mulata de mitjana edat, carregada de cistelles de plàstic, m’explica que ha d’anar al Centre, no a l’Havana Vella, que pertany als estrangers rics. «Espero aquí des de fa gairebé una hora», sospira eixugant-se la suor del front amb un mocador brodat, blanc com la neu. «Potser vindrà un bus, potser no». Els cubans esperen. Esperen un bus, esperen el futur, esperen aigua neta i més menjar. Entre les meves primeres experiències a l’Havana hi ha aquesta: esperar és una virtut cubana.

De l’Arxiu de la Revolució al Museu de la Revolució, de la casa de la memòria a la casa de la propaganda, habilitada a l’anterior palauet presidencial. Entre les figures relacionades amb aquest impressionant edifici neogòtic de començament del segle xx, totes de fama més o menys dubtosa, hi havia Fulgencio Batista, el darrer dictador abans de l’entrada de Fidel. Que el palauet ara funcioni com a lloc de culte, més per al moviment del 26 de juliol que per a la revolució com a tal, sembla un frau. Abans de la fugida de Batista, Fidel Castro i els seus camarades mai no es van fer notar a l’Havana. Per la mateixa raó van decidir, després del 1959, mantenir-se a distància del palauet, que evidenciava més que clarament al gran públic que ells no pertanyien a la capital i que venien de la província llunyana d’Oriente. L’episodi decisiu de la història recent del palauet va ser l’atac de la guerrilla urbana Directorio Revolucionario el 13 de març de 1957, liderada per l’estudiant José Antonio Echeverría, de la Universitat de l’Havana, i per l’advocat Menelao Mora Morales, de Los Auténticos, un partit polític en part nacionalista, en part socialista i corporativista, que tres anys abans havia perdut les eleccions al parlament contra la Coalición Nacional Progresista de Batista, fins avui les últimes eleccions mitjanament regulars a Cuba. El propòsit del Directorio Revolucionario era liquidar Batista. L’assalt va fracassar i va costar la vida a quaranta guerrillers urbans, entre ells Echeverría i Mora. Tots dos es consideraven del costat burgès, encara que a l’esquerra del centre. Mora era catòlic practicant. Sabien el que passava a Oriente i es consideraven ells mateixos com una part independent d’un moviment de resistència més ampli, que tenia com a meta una democràcia liberal, no la dictadura comunista que s’apropava de Sierra Maestra.