Cuba, la soledat que no s'acaba

El jove Fidel Castro era comunista? És difícil de dir. Es pot ser comunista de disposició mental sense ser membre del partit, i es pot ser membre del partit sense ser comunista de convicció. Tinc la impressió que Fidel Castro mai no es va interessar gaire per la ideologia i les solucions polítiques, i en absolut per la disciplina de partit exercida per d’altres que no fossin ell mateix. Era mandatari en un sentit molt llatinoamericà, un caudillo, en el seu cas, a grans trets d’esquerres, però no de gaire bona punteria. Si d’alguna manera seguia una línia, això tenia menys a veure amb els principis i més amb la tàctica, amb el profit, amb la voluntat de sobreviure, en cas necessari a costa d’altri. Castro personificava la lluita armada, aquesta lluita que calia que no parés mai. Sent estudiant de dret a la Universitat de l’Havana, amb els estudis finançats pel pare benestant, Fidel es va unir a diferents grups d’índole més o menys criminal i va participar en diverses batusses, que fins i tot des d’una òptica cubana es podien considerar més com a aldarulls de carrer que com a enfrontaments polítics o ideològics. L’any 1947 Fidel es va apuntar al Partido Ortodoxo, dirigit pel senador Eduardo Chibás, un anticomunista burgès d’esquerres. L’objectiu declarat de Fidel era ser elegit diputat del Congrés. ¿Això era fruit d’una madura deliberació, o era només un rampell passatger? És indubtable que Fidel en aquella època festejava —i més tard s’hi va casar— amb Mirta Díaz-Balart, la família de la qual estava molt unida al règim de Batista. El viatge de nuvis, de tres mesos, va ser als Estats Units, segons es diu, finançat pel pare de la núvia, que tenia diners a cabassos, amb deu mil dòlars i un xec de mil dòlars de Batista.

Chibás tenia un programa radiofònic en què condemnava la corrupció i la brutalitat sota el president Ramón Grau, un dels titelles de Batista. En un moment d’un programa d’aquests, l’agost del 1951, el senador, cada vegada més desesperat, va treure la pistola i es va engegar un tret al ventre, a micròfon obert. Va morir uns deu dies més tard i, segons estimacions, va ser acompanyat a la tomba a l’Havana per unes cent mil persones. La propaganda parla amb una veu sorprenentment petita d’aquesta part aburgesada del passat de Fidel, inclòs el matrimoni amb la Mirta, que es va celebrar l’any 1948 i set anys més tard va ser dissolt.

Els impactes de bala produïts a l’interior del palauet durant el combat es veuen encara a la paret de marbre, seguint l’escala sumptuosa cap amunt fins a la sala dels miralls, inspirada en el palau de Versalles. A Batista li va anar d’un pèl que no el matessin; va escapar per una escala interior que menava del seu despatx, sorprenentment petit, habilitat en una habitació angular assolellada, al seu pis privat com a president, en una planta superior de l’edifici. L’anterior sotsoficial treballava en un entorn força modest. L’escriptori, amb un petit arxivador, està tallat d’una fusta sòlida, polida; les poques cadires, revestides de cuiro blau. En una tauleta lateral hi ha el telèfon daurat que Edmund Leavy, el cap de la companyia telefònica nord-americana ITT, va regalar al seu amic cubà en agraïment pels privilegis que el dictador havia atorgat a la seva empresa. Als anys cinquanta Cuba era tecnològicament més avançada que els països del seu entorn. Grans empreses nord-americanes assajaven els seus invents i procediments a la Cuba veïna. Quan la tecnologia funcionava a Cuba, era introduïda als Estats Units.

Continuo caminant fins al parc contigu, fins a la baluerna d’un pavelló de vidre on hi ha el Granma, l’embarcació que al novembre del 1956 va tornar Castro i els seus guerrillers de Mèxic a Cuba, a Playa Las Coloradas, a prop de Santiago de Cuba. Aquí, vuitanta-dos homes marejats i famolencs van ser rebuts amb un foc assassí pels soldats de Batista, que coneixien tots els detalls del desembarcament. Que vint-i-tres, entre ells els germans Castro, poguessin fugir vius cap a les muntanyes ha de qualificar-se com una manifestació més de la sort que va acompanyar Fidel durant tota la seva vida. Una jove guia una mica agressiva m’explica que Cuba és la democràcia perfecta. Quan li retrec que Castro és un dictador, i que, amb Batista, al Congrés —que no queda gaire lluny d’aquí— hi havia diversos partits polítics que competien entre ells i diaris seriosos amb opinions dissidents, em respon mordaç: «Jo tinc la meva llibertat. Puc votar en favor o en contra del candidat que el partit presenta a la meva circumscripció». Precisament això, germana meva!

La fàbrica de cigars Partagás —que dona a un carrer principal rere el Congrés, anomenat El Capitolio, una còpia molt bona del Congrés a Washington— és, com es podia esperar, un infern de soroll i gentada, distribuïda entre quatre o cinc plantes, bastida l’any 1902 i segurament no gaire modernitzada des de llavors. Don Jaime Partagás y Ravell, immigrat des de Catalunya, va obrir la seva primera fàbrica de cigars l’any 1848, i dirigia un pròsper negoci quan vint anys més tard va ser mort en una plantació de tabac a la Cuba occidental. Cargolar cigars és encara una feina manual, necessita destresa i concentració. Que els obrers de la fàbrica ara propietat de l’estat puguin produir al dia milers de cigars, vigilats pels inspectors del règim, sembla un miracle. Aquí té lloc una explotació que no permetria cap sindicat decent en un país capitalista. En un moment de descuit deixo el meu grup i entro a la cantina de la fàbrica per veure el que mengen els treballadors per dinar. Tinc temps d’observar que se’ls dona un bol petit de sopa transparent i un altre bol petit d’arròs, el plat del dia aquí com a tants altres llocs de Cuba. Aleshores apareix una senyora de mitjana edat i rabassuda, de la seguretat; em treu a empentes, sense més ni més. Durant la resta de la meva visita a Partagás m’estalona sense treva. A la Cuba comunista s’espera que els visitants s’interessin per les platges tropicals i el folklore, no pas per les condicions reals dels treballadors.

Moure’s pel nucli de l’Havana és, escriu Alejo Carpentier, l’inoblidable escriptor cubà, com moure’s en un bosc de columnes. Pertot arreu, columnes que es van erosionant en aquesta barreja de sal i de sol, que no aguanta cap mur. Les porxades són viaranys que travessen una selva urbana, les façanes s’alcen, sovint erosionades, degradades, com vessants de muntanya en un país rocós. Els habitants d’Havana Centre són gairebé tots morens, més o menys, una barreja de races de segles, començant amb l’arribada dels primers esclaus de l’Àfrica, segurament també una gota o dues de la sang dels indis exterminats. Els sons i les olors són exòtics. Passo per davant d’una llibreria de vell gairebé invisible, amagada i oblidada en un pati interior. No hi ha gaire cosa d’interès i, amb una única excepció, cap aiguafort sobre acer o coure de l’Havana Vella, que m’hagués agradat de comprar. Amb tot, compro una edició pirata d’El nostre home a l’Havana de Graham Greene, que fa anys que no he rellegit, i una bona edició d’ocasió, i ben d’ocasió!, d’In Another Country d’Ernest Hemingway, sobre el seu temps com a voluntari de la Creu Roja al front de l’Isonzo, a la Primera Guerra Mundial. L’encarregat de la botiga, un senzill cobert de posts, també em proposa El otoño del patriarca de Gabriel García Márquez. Declino l’oferta. D’una banda, em recordo molt bé de l’edició danesa, traduïda pel meu amic, ara finat, Jan Stage; de l’altra, García Márquez no m’agrada tant. Li reconec la seva fantasia i el seu art com a escriptor, però el considero inacceptable per haver servit la dictadura cubana durant anys i per haver conreat una amistat moralment reprovable, al meu entendre, amb Fidel Castro.

Una ciutat s’ha enfonsat, no necessàriament una ciutat molt millor que l’Havana d’avui en dia, sinó una ciutat diferent: la ciutat de Batista i de la màfia nord-americana, plena de vida i mortalment perillosa, de rics i pobres, sobretot de pobres, però també d’una burgesia que al llarg del dia atenia els seus negocis, mercats, bancs i cafès. La nit tenia els seus antres de joc i els seus clubs, bars i bordells, teatres i cabarets, sovint llocs lúgubres, sovint anònims, freqüentats per professionals de la nit, molts dels quals s’envoltaven de guardaespatlles. La vida de la ciutat era desordenada, però grosso modo lliure, cosa que suscitava la crítica dels fariseus. ¿Això pot ser la causa que Fidel Castro, fill d’Oriente, no només deixés a les fosques aquesta relluent i temptadora capital, sinó que també —després de la victòria de l’any 1959— es girés contra les guerrilles urbanes que havien lluitat paral·lelament amb el Moviment del 26 de Juliol, a les muntanyes, i que es consideraven en igualtat de drets amb aquest moviment? A Cuba, com en altres llocs, es pot observar la victòria de la província sobre el que és urbà i cosmopolita: estretor de mires a costa de perspectiva ampla.

Al llarg de la selva de rengleres de columnes, arribo a Greenelàndia, el barri de Graham Greene entre Paseo i Virtudes, Obispo i O’Reilly, la transició de l’Havana popular, l’autèntica, a l’Havana Vella, l’anomenada Havana històrica, l’Havana de les il·lusions, l’Havana escenificada, l’Havana dels turistes i de l’ensarronada. A l’est del Paseo, a la Plaza de Armas i davant la catedral de la Virgen María, hi transita un formigueig d’estrangers, servits per cubans, que amb afalacs i somriures afectadament alegres ho venen tot als forasters, des de canotiers fins a falsos mojitos, falsos cigars i samarretes amb retrats del Che. El Paseo, el carrer de luxe de la capital antany tan florent i potser una mica massa enèrgic, amb les seves rengleres de palauets, s’ha transformat en uns esfereïdors baixos fons habitats pels pobres de la ciutat milionària. A diversos llocs els balcons s’han desplomat i han anat a aterrar a la vorera. A l’alçada de la segona o tercera planta hi ha forats espectaculars, tapats provisionalment amb contraplacat o posts per impedir que infants i vells facin el mateix viatge pels aires. A l’oest del Paseo, a l’Havana Centre, la impressió és de decadència i misèria, de cases desballestades, carrers fets malbé, de botigues buides, de crits i xiscles, deixalles a dojo, gossos estranys i automòbils peculiars, assemblats, mitjançant soldadura, amb peces de diferents models ja fora de producció.

Aquí, a l’Havana Centre, no hi ha cap idil·li romàntic, cap nostàlgia revolucionària, cap restaurant o bar artificialment alegre. Aquí hi ha la dura realitat, l’enfonsament de la revolució, el xoc de les promeses buides amb la realitat. A menys de deu minuts de passeig de l’encara distingit hotel Sevilla, llavors Sevilla-Biltmore, on Graham Greene s’hi va estar a mitjans dels anys cinquanta. És aquí on fa sortir a escena els seus personatges principals d’El nostre home a l’Havana, ja cap al final del règim de Batista. Entre ells hi ha l’anglès Wormold amb la seva representació d’aspiradores, el Dr. Hasselbacher, un refugiat alemany prou difícil de calar, i el cap de seguretat, Segura, també anomenat El Voltor Roig, que torturava els seus presos i que tenia un estoig de cigarrets de pell humana. L’hotel existeix encara, també l’habitació 501 on es va allotjar Greene, i on Wormold va ser reclutat per Hawthorne, el cap una mica curt de gambals de la sucursal caribenya del servei d’intel·ligència britànic, amb el número 59200/5. La cinquena captura de Hawthorne. Ara com aleshores, al barri hi ha un formigueig de persones més o menys dubtoses, conductors de taxis, bagasses, gàngsters, remeiers i tiradores de cartes. Greene és el catòlic cínic i sempre escèptic, nascut fora de l’Església, però després admès. Fa que Segura informi Wormold, ingenu i en conseqüència mortalment perillós per a ell mateix i per al seu entorn, d’un parell de veritats que molt poques vegades es comenten, però que em semblen evidents, després dels meus anys a l’Europa de l’Est i als Balcans.

El cap de la seguretat divideix la gent en dues categories, els que poden ser torturats —els pobres de Llatinoamèrica, l’Europa de l’Est, l’Àfrica i l’Orient— i els que no poden ser torturats, és a dir la classe superior blanca. Hi ha un pacte tàcit, sosté Segura, entre els qui torturen i els qui són torturats. Els catòlics entenen millor que els protestants que poden ser torturats. «Als estats europeus del benestar», diu a Wormold, «no hi ha pobres, i per això no hi ha ningú susceptible de ser torturat. A Cuba els botxins poden fer el que vulguin amb els immigrants de Llatinoamèrica i dels estats bàltics, però no amb els visitants del vostre país i d’Escandinàvia».

Al contrari de Hemingway, que és una de les poques indústries locals que rutllen sense problemes, Greene no acaba d’estar de moda a l’Havana. Possiblement perquè no li van concedir el premi Nobel, però més probablement perquè Greene, al contrari de Hemingway, mai no es va deixar ensabonar com a tal per l’home fort, per molt que aquest es proclamés d’esquerres, de dretes o una tercera cosa. Hemingway era un romàntic i un poeta, García Márquez un simple oportunista. Jean-Paul Sartre, el filòsof francès que va venir aquí als anys seixanta amb Simone de Beauvoir, pot ser rebutjat, en el context cubà i en d’altres, com un intel·lectual que escrivia sabent que era mentida, escrivia contra el que salta a la vista. Greene se situa en la seva pròpia categoria, sarcàstic, un escèptic, horrible en la seva lleugeresa. Potser va buscant el que és veritablement humà sense tenir gaire esperança de trobar-ho. Sobre Kim Philby, l’espia anglès per excel·lència abans, durant i després de la Segona Guerra Mundial, Greene va escriure el següent perquè hi reflexionessin totes aquelles persones, tan nombroses i de tants àmbits, que de jactar-se públicament del seu amor a la pàtria n’han fet una carrera ben lucrativa: «Va trair el seu país… Sí, ja pot ser, però qui de nosaltres no ha traït algú o alguna cosa que és més important que un país?». Els cucs allà a Miami han traït Cuba? Fidel Castro ha traït Cuba? Aquí es tracta de qüestions que només pot contestar cadascú per si mateix. Tal com jo ho entenc, Philby era comunista, en part a causa de les seves experiències amb l’Europa feixista als anys trenta, a Viena sobretot, on va viure un cert temps. La seva pàtria era el comunisme, no pas l’Anglaterra aristocràtica i encallada en la seva societat classista, on va créixer en els cercles més exclusius. Era culpable? En el sentit jurídic, sí. També era culpable moralment? Potser sí, potser no. Philby era relatiu, no absolut. Va endur-se la seva culpa a Moscou. Allà va morir el 1988, ja coronel del KGB, el servei d’intel·ligència soviètic, un dels aparells de terror més horrorosos de la Terra i de la història, que després del 1959 va ajudar Castro a construir el seu aparell de terror.

Pluja violenta, però no contínua. Tornant a casa, decideixo passar pel Deauville, una altra vegada per la connexió a internet. A la recepció em trobo amb l’Adolfo, un noi de catorze anys. Està ocupat amb el seu smartphone, que una tieta li ha enviat des d’Espanya. L’aigua li regalima. La jornada ha estat dura, opina. L’escola està habilitada en una fàbrica de tabac tancada, coberta d’un teulat de llauna que despietadament traspassa a les aules la calor de la tardor, una repetició cubana de les cambres de plom de la Venècia medieval. A la classe de l’Adolfo són trenta-un. Al començament de l’any eren trenta-tres, però dos han emigrat amb les seves famílies, sembla que de forma legal, a Madeira i als Estats Units respectivament. A cada alumne se li dona una llibreta, dos llapis i una goma d’esborrar per semestre i per assignatura. És un jovenet cautelós, aquest Adolfo, molt educat, molt cortès, bastant insegur. No parla anglès, ni un mot (també ha desaparegut el professor d’anglès) i espera poder fer la carrera de tècnic d’informació. Jo m’alegro d’haver crescut a Vangede, el barri del nord-oest de Copenhaguen, llavors —als anys quaranta i cinquanta— conegut com «l’asil de pobres» del Gentofte benestant. Tot era net i polit, hi havia modèstia i prudència, obrers i petitburgesos, una Dinamarca com cal, plena de fe en el futur.

Plou de camí cap a ca la María Luisa i l’Alfredo, primer fort, després cau com un degotim, només. L’Alfredo m’allarga un rom, una altra vegada el daurat de Santiago. Em trobo a la seva sala d’estar, assegut i amb el llibre de Greene. Tot fullejant-lo arribo al comentari de Segura que algunes persones poden ser torturades, d’altres no. Jo m’he mogut durant gairebé mig segle per Llatinoamèrica, l’Orient Mitjà i l’Europa de l’Est, amb escapadetes a l’Àsia i a la Unió Soviètica, dictadura rere dictadura, zona de guerra rere zona de guerra, gairebé sempre ocupat amb la patologia de la dictadura i de la violència. Algunes vegades vaig anar a parar a les urpes de mercenaris i personal de seguretat, que no haurien vacil·lat a matar els seus. Vaig poder sortir-ne sense ni una esgarrinxada, ni tan sols una ungla trencada, ni un ull morat. Per què? Hi pot haver diverses causes perquè alguns se’n surtin amb menys danys. No hem de subestimar la importància de la sort, però sens dubte la raça hi compta. Els botxins prefereixen apallissar persones de pell morena i de cabells negres que no pas persones de cabell i pell rossos. Tenen incrustat al cervell que no es pot apallissar un europeu o un nord-americà. Això pot costar car. En canvi, si peguen a un afgà, un bolivià o un ugandès, el més probable és que ni tindrà conseqüències. Una altra raó és el passaport danès. Dona un grau de protecció prou alt, no perquè Dinamarca sigui una gran potència que amb mitjans militars o amb d’altres de contundents pugui protegir els seus ciutadans, sinó perquè l’estat danès del benestar, protestant, és respectat. A això vull afegir-hi que sempre he intentat anar ben vestit en aquests països, sempre que fos possible: sabates negres ben enllustrades, camisa neta i acabada de planxar, corbata, tern decent i preferentment un abric fosc. Els botxins són per naturalesa covards. Tenen respecte a la gent ben vestida, els poden odiar però vacil·len a l’hora de pegar-los. Encara més important era potser el fet que sempre intentés envoltar-me d’una atmosfera d’intangibilitat. Si m’abordava un agent de policia mal educat o gentalla semblant, mirava l’interessat directament als ulls. Si això no ajudava, se’m podia acudir de recitar ràpid i amb veu forta la primera estrofa del prou potent himne nacional de Dinamarca Kong Christian stod ved højen mast… (El rei Christian s’estava davant el pal major, dret…) i a l’acte esgrimia el meu passaport o el meu carnet de periodista. Sempre va funcionar. En el pacte tàcit de què parla Segura, entre botxí i víctima, no hi vaig entrar mai.

Diumenge al matí. Rumb cap a Miramar, a una església consagrada a santa Rita, per als catòlics la patrona dels impossibles. A Europa pot ocórrer que jo, el protestant, invoqui santa Rita si no trobo un lloc on aparcar o si d’alguna altra manera em sento desemparat. M’ajuda de bon grat. A Miramar tinc la intenció de veure les anomenades senyores de blanc, un dels pocs moviments de protesta organitzats no perseguits obertament pel règim.

Les senyores de blanc resulta que són un espectacle una mica patètic. Aquest diumenge es presenten una cinquantena de dones amb els seus vestits blancs i vaporosos, al parc ombrívol al costat de Santa Rita, una església moderna, lluminosa i ben ventilada, que brilla de tan neta. Els fidels no els presten gens d’atenció, el sacerdot tampoc. Mig centenar de curiosos, preponderantment estrangers, s’apleguen al voltant de les senyores, les fotografien i els confessen la seva simpatia. Tot és pacífic, una mica irreal. Se m’acut la idea que aquí el règim es comporta amb una intel·ligència que rarament manifesta. Les dames són totalment inofensives, fan camí per un barri d’ambaixades, que no té res a veure amb el centre popular, on suposo que serien detingudes ràpidament. Aquí, davant Santa Rita, la seva manifestació pot deixar els forasters, com jo, amb la sensació que la dictadura no és tan dolenta com s’afirma, que de fet és possible, dins uns límits bastant estrets, d’exigir respecte als drets humans, l’alliberament dels presos polítics i altres coses raonables. Un home vell se’m posa al costat i diu en veu baixa: «Això no és una qüestió de capitalisme o socialisme. Es tracta de democràcia o dictadura. Volem ser un país lliure… no una Corea del Nord amb turistes».

Diumenge fa una calor sufocant. Faig un tomb pels voltants. Pertot arreu hi pul·lulen persones de les capes socials més baixes i míseres del règim, agents de seguretat d’aspecte descurat, amb vambes, vaquers foradats i camises brutes que regalimen suor, individus que apallissen per diners. Un home llarg i prim, amb un walkie-talkie que treu el nas per la butxaca de darrere, em fita intensament. Jo el miro igual d’intensament, que se’n vagi a fer punyetes, a mi no em toca! En una cantonada hi ha el cap de la intervenció, vestit amb una gorra de beisbol vermella i una camisa vermella, també amb un walkie-talkie. Han arribat un parell d’autobusos, llestos per treure del lloc les dones i altres possibles pertorbadors. Però avui no es veu necessari. De tant en tant el règim escampa el rumor que les dones són pagades per Washington. Un parell d’elles és fàcil que també siguin finançades pel règim de l’Havana.

L’Església no és perseguida, però tampoc no es perd de vista. Els darrers papes —Joan Pau, Benet i Francesc— han visitat Cuba. El comunista Raúl Castro diuen que després d’una audiència amb el papa Francesc al Vaticà va declarar: «Si el papa segueix parlant així, no puc descartar que acabaré anant a missa!». El cardenal Jaime Ortega, mort el 2019, deia molt poc i feia encara menys després d’haver passat vuit mesos els anys 1966-1967 en un campament de treball per a religiosos i homosexuals joves. Ortega reconeixia que l’estat és el que és o el que pretén ser. Això significava que de tant en tant podia obtenir petites concessions. No va ser sempre així. L’any 1960, en una carta pastoral, un grup de bisbes declarava el comunisme, llavors en plena expansió, inconciliable amb una vida cristiana. Va seguir una onada de terror contra l’Església, els seus sacerdots i els creients, que van ser proclamats «feixistes» i «colpistes» i van ser víctimes d’assalts i vandalisme organitzats per les tropes de bandits del règim.

Després de l’enfonsament de la Unió Soviètica l’any 1991, l’estat cubà va deixar de denominar-se ateu. Amb tot, encara es ret homenatge a la interpretació de l’univers segons el marxisme anomenat científic. Les idees cristianes i d’altres religions només es poden expressar quan això és directament útil per al règim. «La política atea no servia per a res», remarca un comunista ortodox. «Veig el comandant en cap, no veig Déu. Déu ha creat les muntanyes i el mar? Que jo sàpiga, no. Els nostres enginyers saben bastir ponts i rescloses. Què sap fer Déu? Els cristians consideren el papa infal·lible. És un disbarat. Tots podem equivocar-nos. També la revolució comet errors. Nosaltres aprenem dels nostres errors, els cristians no».

Els cubans continuen sent, si no profundament creients, sí religiosos en molts aspectes. S’afirma que el seixanta per cent es consideren catòlics; el nombre de practicants és considerablement més baix. L’Església de Cuba està una mica menys compromesa amb el règim que l’Església ortodoxa actual de Rússia, una institució grotesca. Però la de Cuba es troba a una distància infinitament més gran de l’energia i la valentia que l’Església catòlica de Polònia va manifestar durant l’ocupació comunista de l’Europa de l’Est. L’Església no només sembla exsangüe i desanimada. Es troba sota la pressió de tota mena de doctrines que van obrint-se camí pertot arreu d’Amèrica, des d’Alaska fins a la Patagònia: els Testimonis de Jehovà, els Sants dels Darrers Dies, els adventistes, els adeptes de la Cienciologia i altres excrescències de la gran estesa de les religions. El seu èxit s’entén molt bé. Enmig de la misèria de Cuba ofereixen un món nou i benaurat, un distanciament de les coses terrenals, un regne mil·lenari celestial. En darrer terme hi ha, és clar, la santería, una creença cubana peculiar, una barreja eclèctica de cristianisme i diferents religions africanes, que van arribar al Carib amb els vaixells d’esclaus. Els adeptes —vestits de blanc de cap a peus, però que no cal confondre amb les senyores de blanc— es veuen pertot arreu.

Ingents masses de núvols s’amunteguen a l’est, apinyats pel vent de l’est, sempre aquest vent de l’est, el vent dels traficants d’esclaus, el vent dels diners i la mort, el vent de la ruta del triangle: armes i perles de vidre de Copenhaguen a l’Àfrica de l’oest, esclaus de l’Àfrica de l’oest a Amèrica, rom i sucre a Copenhaguen, crim rere crim, fortunes que es creen i es perden. Travesso Miramar, amb les seves rengleres de xalets i palauets. Aquí viu el partit, aquí viuen els generals, la nomenclatura, la nova elit, els especuladors, les ambaixades i els consolats estrangers. Segueixo cap al Malecón, en direcció a l’Havana Centre, passant per l’ambaixada dels Estats Units, al davant de la qual Fidel va fer plantar un bosc de pals de bandera, amb la intenció d’obstaculitzar tant la vista com el coneixement de les coses. De seguida la relació diplomàtica entre els dos països va ser interrompuda. Avui en dia l’ambaixada ha tornat a obrir i els pals de bandera es van descomponent en l’aire salat tropical del Carib. Continuo travessant la ciutat nova, construïda a la primera meitat del segle xx i ara prou esgarrinxada. Les masses de núvols es van apropant, el sol d’hivern s’enfonsa rere les torres, la degradació de les quals es difumina en un contrallum encegador. Manhattan als tròpics? No. L’Havana en el seu paper fracassat i ara cancel·lat del Singapur de l’hemisferi occidental!