Els 100 refranys més populars

Com podem arribar a determinar que Qui no vulgui pols, que no vagi a l’era és el refrany més popular de la llengua catalana? Els 100 refranys més populars neixen d’una enquesta feta a través d’internet, el març de 2010, que van respondre 1.200 persones d’arreu de l’àmbit lingüístic.

Arran de la recopilació i tractament d’aquest cabal de respostes sorgeix la idea d’aplegar aquest recull dels refranys més populars, amb el significat, variants, curiositats, equivalents en altres llengües i passatges literaris o periodístics que n’il·lustren l’ús i, sobretot, la vigència.

Deu anys després, malgrat el retrocés en l’ús dels refranys en el nostre dia a dia, aquest rànquing segueix mostrant-se vàlid i ben actual, a manca de nous estudis que corroborin o desmenteixin aquestes dades.

Els 100 refranys més populars

• Col·lecció De Cent en Cent – 16 •

Els 100 refranys més populars

Víctor Pàmies i Jordi Palou

Primera edició: novembre del 2012

Segona edició: desembre del 2012

Tercera edició: gener del 2013

Quarta edició: abril del 2013

Cinquena edició: febrer del 2015

Sisena edició: gener del 2022

© Víctor Pàmies i Jordi Palou

© de l’edició:

9 Grup Editorial

Cossetània Edicions

C/ de la Violeta, 6 – 43800 Valls

Tel. 977 60 25 91

cossetania@cossetania.com

www.cossetania.com

ISBN: 978-84-1356-119-6

Producció de l’ePub: booqlab

ÍNDEX

Introducció: Del top ten al top 100, per Víctor Pàmies i Riudor

1.Qui no vulgui pols que no vagi a l’era

2.Al maig, cada dia un raig

3.No diguis blat fins que no el tinguis al sac i ben lligat

4.Març, marçot, mata la vella a la vora del foc i la jove si pot

5.A la taula i al llit al primer crit

6.Cel rogent, pluja o vent

7.Per Nadal, cada ovella al seu corral

8.Tal faràs, tal trobaràs

9.Qui dia passa, any empeny

10.A l’estiu tota cuca viu

11.De porc i de senyor se n’ha de venir de mena

12.Per Santa Llúcia, un pas de puça; per Nadal, un pas de pardal; per Sant Esteve, un pas de llebre

13.Quan la Candelera plora, l’hivern és fora; quan la Candelera riu, l’hivern és viu; tant si plora com si riu, l’hivern és viu

14.Hostes vingueren que de casa ens tragueren

15.De mica en mica s’omple la pica

16.Al pot petit hi ha la bona confitura

17.Si vols estar ben servit, fes-te tu mateix el llit

18.Pel juny, la falç al puny

19.Qui de jove no treballa, quan és vell dorm a la palla

20.A la taula d’en Bernat, qui no hi és, no hi és comptat

21.Qui canta a la taula i xiula al llit no té el seny gaire acomplit

22.A l’abril, cada gota val per mil

23.D’on no n’hi ha, no en pot rajar

24.Quan al cel hi ha cabretes, a la terra hi ha pastetes (o bassetes)

25.Els testos s’assemblen a les olles

26.De Joans, Joseps i ases, n’hi ha a totes les cases

27.Qui no té feina, el gat pentina

28.A l’abril, aigües (o pluges) mil

29.Per Nadal, qui res no estrena, res no val

30.Per la Mare de Déu d’Agost, a les set ja és fosc

31.Una flor no fa estiu, ni dues primavera

32.Gat escaldat de l’aigua tèbia fuig

33.Tants caps, tants barrets

34.Qui canta els seus mals espanta

35.Qui no té cap ha de tenir cames

36.Qui vulgui peix que es mulli el cul

37.Qui no s’arrisca no pisca

38.La guineu quan no les pot haver diu que són verdes

39.Al juliol, ni dona ni cargol

40.Quan el Montgó porta capell, pica espart i fes cordell

41.A sants i a minyons no els prometis si no els dons

42.Carrers mullats, calaixos eixuts

43.Val més boig conegut que savi per conèixer

44.Qui no plora no mama

45.Barcelona és bona si la bossa sona

46.S’atrapa abans un mentider que un coix

47.Home casat, burro espatllat

48.De ponent, ni vent ni gent

49.Qui la fa, la paga

50.Caldera vella, bony o forat

51.De més verdes en maduren

52.El més calent és a l’aigüera

53.Qui va amb un coix, al cap de l’any ho són tots dos

54.Tanta roba i tan poc sabó!

55.Pagant, sant Pere canta

56.No deixes les sendes velles per les novelles

57.No vols caldo? Dues tasses!

58.Diu el mort al degollat: qui t’ha fet eixe forat?

59.Feina feta no fa destorb

60.Tira més un pèl de figa que una maroma de barco

61.Arrancada de cavall, parada de rossí

62.Qui té el cul llogat no seu quan vol

63.Home roig i gos pelut, primer mort que conegut

64.Gent jove, pa tou

65.Roda el món i torna al Born

66.A cada bugada es perd un llençol

67.A poc a poc i bona lletra

68.Tot bon català té fred després de menjar

69.Per Sant Joan, bacores, verdes o madures, però segures

70.Qui té gana somia pa

71.Qui vol lluir ha de patir

72.Any de neu, any de Déu

73.Qui oli remena, els dits se n’unta

74.Tota pedra fa paret

75.Qui guarda quan té, menja quan vol

76.A la vora del riu no t’hi facis el niu

77.Gallina vella fa bon caldo

78.Qui menja sopes se les pensa totes

79.Em fas festes i no me’n solies fer, és que em vols fotre o m’has de menester

80.Quan el mal ve d’Almansa, a tots alcança

81.Qui té boca s’equivoca

82.N’hi ha per llogar-hi cadires

83.A cada porc li arriba el seu Sant Martí

84.Brams d’ase no arriben al cel

85.Valencià (o Andorrà, o Català, o Vigatà) i home de bé, no pot ser

86.De llevant o de ponent, de la dona sigues parent

87.De moliner mudaràs i de lladre no t’escaparàs

88.El sabater és el que va més mal calçat

89.Advocats i procuradors, a l’infern de dos en dos

90.No diguis mai d’aquesta aigua no en beuré

91.Déu dona faves a qui no té queixals

92.Qui paga mana

93.Fer Pasqua abans de Rams

94.No es pot repicar i anar a missa

95.Bon vent i barca nova

96.Ja pots xiular si l’ase no vol beure

97.Salut i força al canut!

98.De desagraïts, l’infern n’és ple

99.Sempre plou sobre mullat

100.Músic pagat no fa bon so

Referències bibliogràfiques

Índex alfabètic de refranys

Índex d’autors citats

DEL TOP TEN AL TOP 100

El març del 2010, com una mena de joc destinat als lectors del meu blog personal, Raons que rimen (vpamies.dites.cat), vaig fer una crida per intentar determinar, a partir d’una enquesta a través d’internet, els deu refranys més populars de la llengua catalana. Volia fer una enquesta senzilla i que convidés a la participació de la gent. Per això vaig cercar un nom que cridés l’atenció, utilitzant un anglicisme que alguns lletraferits encara no m’han perdonat, El ‘top ten’ dels refranys catalans, i vaig establir tan poques normes com em va ser possible: calia que qui hi volgués participar m’enviés a través del correu electrònic els deu primers refranys que li vinguessin al cap i que em digués on havia nascut, d’on provenia la seva família i si havia canviat de lloc de residència. Tot plegat no pretenia més que poder determinar la variant dialectal de l’informant per adscriure la seva aportació a una zona determinada.

La crida demanava que els lectors enviessin individualment i una sola vegada els resultats per correu electrònic, sense que enlloc hi hagués cap llista pública de refranys, per no condicionar la participació d’altra gent (vaig seguir estrictament la norma de no publicar cap refrany en el meu blog durant els tres mesos llargs que va durar la recollida de dades, precisament per no influir en la tria dels possibles informants). Igualment, la crida no concretava què cal entendre per refrany (dites, frases fetes, locucions, proverbis?) per no complicar excessivament la comprensió de la pregunta; no demanava l’edat, però sí on havia nascut la persona participant. Determinar l’origen geogràfic dels informants m’interessava especialment perquè volia que l’enquesta recollís amb una certa proporcionalitat tots els territoris de parla catalana. Per entendre’ns: es tractava de determinar els refranys més populars de la nostra llengua i no pas només de Catalunya, en aquesta identificació errònia (i perniciosa) entre català i Catalunya que tot sovint veiem a tort i a dret.

Vaig recollir enquestes fins per Sant Joan (més de tres mesos, doncs), perquè em volia reservar els mesos d’estiu per analitzar les dades obtingudes i poder oferir resultats a partir de la tardor del mateix any.

Finalment van participar en l’enquesta 1.205 persones, que em van permetre treballar amb un corpus fraseològic de prop de 12.000 refranys. Ara calia analitzar aquesta informació tan copiosa: determinar equivalències entre refranys que es poden expressar amb molt diverses variants i, sobretot, acabar podent determinar els deu refranys avui més populars de la llengua catalana (objectiu primer de l’enquesta) i fer aproximacions per territoris (hi ha variacions ben significatives) i per temàtiques tractades.

Crec poder afirmar que el sistema és innovador i, els costos, extraordinàriament inferiors als de qualsevol enquesta personal o telefònica: un únic enquestador, durant tres mesos, dinamitza i promociona l’enquesta a través de mitjans digitals i rep a la seva bústia electrònica tants resultats com persones pot mobilitzar en l’estudi. Després, aquesta mateixa persona, durant els tres mesos següents, converteix la informació obtinguda en una base de dades que li permet de fer l’estudi i tabular tantes dades estadístiques com considera necessàries, a partir de les informacions obtingudes. I el setè mes, publica i presenta els resultats de l’estudi i en fa la difusió i promoció als mitjans digitals amb aparicions en premsa, ràdio i televisió.

Hi podem objectar totes les pegues i limitacions metodològiques imaginables, però vaig intentar aplicar els coneixements de sociolingüística apresos a la carrera de Filologia Catalana i vaig procurar preservar la integritat de les dades. Vaig fer consultes a especialistes en la matèria pel que fa a la metodologia emprada i a la distribució de la mostra per determinar percentatges de participació ideals per a tots els territoris de parla catalana, i va haver-hi poques objeccions. Trobaven a faltar dades com ara l’edat dels participants i qüestionaven la veracitat o l’espontaneïtat de les dades aportades (qüestió que, potser sí, una enquesta personal o telefònica hauria assegurat amb alguna precisió superior).

Qui em diu que tots els participants han fet arribar els deu primers refranys que els han vingut al cap i que no han consultat ningú ni cap repertori sobre refranys, en paper o a internet? Ningú. De la mateixa manera, no podem saber si la gent respon la veritat en qualsevol enquesta feta a peu de carrer o per telèfon, sense anar més lluny. És molt possible que, quan els informants són més d’un en un mateix nucli familiar (n’hi ha hagut alguns casos), s’hagin influït mútuament per repetir certs refranys o bé, al contrari, per no repetir-los, amb l’ànim de donar respostes diferents.

No considero, doncs, que les objeccions a la credibilitat d’aquesta enquesta puguin diferir gaire de les que podríem plantejar a qualsevol altra enquesta feta amb altres mitjans, sempre que no tinguem una màquina de la veritat connectada a cada participant.

També es podria objectar que el mitjà, internet, deixa sense representació els segments de població sense accés a la xarxa. Els resultats em demostren que hi ha sectors de gent gran (els que podríem pensar a priori que tenen un accés més limitat a aquestes eines) que hi han participat directament o induïdament gràcies a algun conegut que ha recollit la seva aportació i me l’ha enviada separadament. Així, hi havia alguns participants octogenaris i em sembla recordar que fins i tot algun de nonagenari.

Per minimitzar aquests possibles esbiaixaments demanava deu refranys. Sabia que eren prou perquè no sortissin tots deu d’una tirada i que els informants haurien de fer un exercici de memòria. I són aquests darrers, els que més costaven de fer aparèixer, els que m’interessaven realment. La prova d’això és que en general molta gent deia que li havia costat molt d’arribar a la xifra de deu refranys. Els primers podien venir condicionats per algun record recent. Però no pas tots deu.

I la interferència del castellà?, es preguntarà més d’un. Molta gent sí que usa refranys, però moltes vegades, entremig d’una conversa, sentim un refrany castellà tot i parlar català habitualment: En casa del herrero, cuchillo de palo; Quien mucho abarca poco aprieta; A quien madruga Dios le ayuda; Mucho ruido y pocas nueces i molts altres. És com allò de citar Shakespeare en castellà, com si en comptes de ser fill d’un poble a la vora de l’Avon hagués nascut a la riba del Pisuerga. Curiosament, dels prop de 12.000 refranys rebuts podem comptar amb els dits d’una mà els que eren en castellà. Suposo que els mateixos participants ja hi van aplicar el filtre abans de comunicar-los, perquè la petició deixava ben clar que es tractava de determinar els refranys més populars «de la llengua catalana».

Com a anècdota us diré que només un comunicant va haver de repetir la participació perquè no va entendre bé la pregunta. Un refrany també pot voler dir la tornada d’algunes cançons populars. Doncs un informant de la Catalunya del Nord em va fer arribar el títol de 10 cançons populars. Un entre 1.205!

Així, aprofitant que el 10 d’octubre de 2010 era una data amb tres deus ben formosos, vaig decidir que el refrany més popular de la llengua catalana havia de sortir publicat al blog el 10/10/10, després d’oferir el rànquing en ordre invers a partir de l’1 d’octubre amb un joc de pistes inclòs per animar els participants a endevinar, abans d’oferir els resultats, quins eren els deu refranys més votats.

L’estudi de les dades d’aquesta enquesta em va permetre treure algunes conclusions ben interessants: per exemple, que una de cada tres persones havia esmentat el refrany guanyador: Qui no vulgui pols que no vagi a l’era. Sorprenent! Quants d’aquests més de 400 informants no han vist mai una era o fins i tot no saben ni tan sols què és? Malgrat tot, el refrany continua ben viu. Una altra dada significativa d’aquest refrany és que guanya tots els altres amb molta comoditat, ja que hi ha una diferència de quasi 100 vots entre aquest i el número 2 (Al maig, cada dia un raig).

Elaborant també els resultats per zones dialectals vaig poder observar que les respostes diferien i les diferències eren prou sensibles per tenir-les en compte. Vaig constatar que certs refranys són exclusius d’una zona determinada, com ara el valencianíssim Diu el mort al degollat: qui t’ha fet eixe forat?, o un de ben típic balear: Qui barata, es cap es grata. Les variants formals en dites equivalents també eren molt apreciables, com era d’esperar.

La participació final va ser la següent: 825 respostes del Principat de Catalunya (68,46%), 220 del País Valencià (18,26%), 74 de les Illes (6,14%), 9 de la Catalunya del Nord (0,75%), 5 d’Andorra (0,41%), 6 de la Franja de Ponent (0,5%), 1 de l’Alguer (0,08%) i 65 d’origen indeterminat o divers (5,39%). Segons el percentatge de població catalanoparlant d’aquests territoris, el nombre ideal de respostes hauria d’haver estat de 699 del Principat de Catalunya (–126), 371 del País Valencià (+151), 92 de les Illes (+18), 28 de la Catalunya del Nord (+19), 7 d’Andorra (+2), 5 de la Franja de Ponent (–1), 4 de l’Alguer (+3). En total, vaig poder catalogar 2.341 refranys diferents, dels quals vora 1.500 els va dir una única persona.

El Top ten dels refranys catalans, l’estudi, ha ofert l’inventari de refranys que conté aquest llibre. Teòricament són els 100 refranys més populars i coneguts de la llengua catalana, ordenats pel nombre de vots rebuts. Jo hi he afegit la informació fraseològica (explicacions, origen i anècdotes, quan n’hi ha, equivalents idiomàtics…), sovint ampliada amb el cabal lèxic que atresora la web RodaMots. I en Jordi Palou, a més a més, ha cercat i classificat els passatges que demostren que els refranys són ben vius, i que tant poden aparèixer en una novel·la com en un article periodístic, en uns versos o en l’acudit d’un diari.

Hi ha, no cal dir-ho, antecedents gloriosos d’obres que cerquen glossar i explicar l’origen dels refranys. Naturalment, no hem ignorat les delicioses i increïbles explicacions de Joan Amades, i també hem trobat inspiració en les Reflexions sobre la saviesa dels proverbis, d’Antoni Llull i Martí, o la Garbellada de refranys de Josep M. Sugranyes, entre molts altres. Pel que fa a les etimologies que afegim al final de cada capítol, ens hem basat sobretot en les que recull el Diccionari etimològic de Jordi Bruguera.

Esperem que pugueu gaudir d’aquest recull i que el nostre esforç resulti d’utilitat per contribuir a mantenir viva la riquesa d’aquesta parcel·la de la llengua —els refranys— que no hauríem de perdre ni oblidar.

VÍCTOR PÀMIES I RIUDOR

01 / 100

QUI NO VULGUI POLS QUE NO VAGI A L’ERA

Aquest proverbi significa que qui vulgui tranquil·litat, millor que no cerqui complicacions. És a dir, que qui no vulgui disgustos, que no es fiqui en raons. Hi ha un equivalent que trobem en diverses llengües romàniques que diu que Qui no vulgui veure llàstimes, que no vagi a la guerra (Quien no quiera ver lástimas, no vaya a la guerra, o Chi ha paura, non vada a la guerra). Com recull Antoni Llull a Reflexions sobre la saviesa dels proverbis (1994), a Espanya, França i Itàlia tenen unes altres imatges per expressar la mateixa idea: Al bosque no vaya quien de las hojas miedo haya; Qui a peur des feuilles, n’aille point au bois; Chi ha paura d’ogni foglia, non vada al bosco, en el sentit que ‘Qui té por de les fulles, que no vagi al bosc’. En anglès trobem una versió més casolana, popularitzada pel president nordamericà Harry S. Truman: If you can’t stand the heat, get out of the kitchen (‘Si no pots aguantar la calor, marxa de la cuina’). La immensitat del mar també pot provocar pors: Non vada in mare chi d’acqua ha paura (‘No vagi a la mar qui l’aigua tem’). O encara, Qui no vulgui ballar, que no vagi al ball, que aconsella no anar allà on no es vulgui participar.

Amb aquest refrany retornem a la tradició pairal: l’era és l’esplanada empedrada o de sorra que hi ha davant de les masies on es feia la feina del batre per separar el gra de la palla. Aquest procés provocava una polseguera ben visible. Qui sap actualment què és una era o què vol dir batre? Però el proverbi continua ben viu, i és ben curiós que hagi estat el que ha rebut més vots entre els enquestats, amb diferència! Curiós perquè molts proverbis del nostre refranyer neixen en una societat no alfabetitzada, de caire marcadament rural, on la trasmissió de la cultura (ja siguin regles de comportament moral, previsions meteorològiques o coneixements sobre les tasques al camp) s’havia de fer a través d’aquestes peces orals, de rima fàcil per facilitar-ne el record i la pervivència.

Els components de la Junta Organitzadora d’Alguna de les Festes del Canvi de Segle que s’havien constituït a Barcelona, contestaven a aquests falsos arguments dient que no és manera de posar com a exemple el que passava l’any u o l’any cent, on vas a parar, que la gent d’aquell temps era salvatge i mig pagana, sí o no?, i amb prou feines si devien saber comptar. Que el que realment valia era que mil vuitcents, eh, tenia un vuit que era cosa nova i mai no vista en l’apel·lació dels anys. I que aquest canvi de nom de la centena indicava el canvi de segle. I qui no vulgui pols que no vagi a l’era, que ves a saber on serem l’any mil vuit-cents u, quines ganes de retardar els grans esdeveniments.

JAUME CABRÉ, Senyoria (Barcelona: Proa, 1991)

Vots: 407 (33,78%)

Etimologia d’era — Del llatí area, ‘pati, era de batre’. El mot àrea i els seus derivats també provenen d’aquesta arrel.

02 / 100

AL MAIG, CADA DIA UN RAIG

Els refranys meteorològics tenen una gran productivitat i tradició en català. Prou que s’han encarregat de difondre’ls i popularitzar-los els nostres homes i dones del temps! Som un país petit, però amb molta diversitat climàtica: alta muntanya al Pirineu, Costa Brava regada de tramuntana, Costa Daurada plàcida i assolellada, clima continental a ponent… Vivim, en certa manera, pendents del temps i dels seus capricis.

Les dites primaverals sobre l’abril i el maig fan referència a la generositat de les pluges d’aquest període. Així, quan diem que Pel maig plou a raig, ens estem referint a la freqüència de la pluja d’aquest mes. I quina manera millor d’expressar-ho que amb un refrany que abraci tots dos mesos? Aigua de maig, de raig a raig; d’abril, de fil a fil. En castellà diuen que Llueva para mí abril y mayo y para ti todo el año, en referència a com és de preuada la pluja d’aquests mesos: la més important de tot l’any.

Però és la mateixa pluja la del mes d’abril que la del mes de maig? Sembla que no. Joaquim Bartrina, expert en meteorologia, en un article que va aparèixer el 1881 a la revista La Renaixensa, «La meteorologia popular», diu que «Aquest refrany [Aigua de maig, de raig a raig; d’abril, de fil a fil] conté dos aforismes: l’un referent a l’abril, l’altre al maig. Indiquen que quan plou al primer d’aquests mesos, ho fa poquet, a gotes, que això vol dir ‘fil a fil’, rajolinet; mentre que el mes de maig aboca les aigües pel broc gros, a raig fet, a dolls. De totes maneres, En abril, cada gota en val mil». I ara ens podríem demanar: plovia igual al final del segle XIX que el que plou al començament del XXI? potser el canvi climàtic haurà de comportar alguns canvis en els refranys que fan referència al temps…